Comentava aquest matí amb la Núria, mentre ella prenia una infusió i jo un cafè a la terrassa de casa, que el títol jugava amb l'ambigüitat que provoca a nivell oral la be alta i la ve baixa. Ella apostava per la be alta i jo ja fa dies que vaig recorrent l'espai en blanc del text buscant paraules per acolorir-lo tenint present que serà amb ve baixa. No fa gaire dies en Xavier em va enviar un missatge per dir-me que enyorava L'illa del Ter. No puc deixar passar gaire més temps si vull seguir fidel a un dels meus propòsits vitals per al 2020: un article al mes. Em vaig saltar el juny amb l'excusa prou raonable d'un final de curs surrealista que s'allargà ben bé fins a la segona de juliol per allò de la selectivitat ajornada. Vaig passar bona part del mes pendent de si la meva família de Viladecans podria pujar al Ripollès a desconnectar de la ciutat i gaudir de la vida més pausada i propera a la natura. Tenia moltes ganes de retrobar-los i retornar d'alguna manera a les vacances de la meva infantesa! Era, a més, una bona oportunitat per fer el cim del Taga amb la Carme, la cosina més muntanyenca, després d'haver-ne parlat un munt de vegades sense haver fixat una data concreta. Vam triar un dia assolellat que es va anar emboirant a mesura que ens anàvem acostant a la creu blanca que corona el cim. El seu "Només hem d'arribar fins allà dalt" va ser una constant durant el camí fet al meu ritme, però que ella va seguir amb generositat tot i la seva bona forma física i experiència per haver-lo pujat en tota mena de condicions. Gairebé 900 metres de desnivell des de Sant Martí de Surroca abans d'assaborir el regust dolç de la superació personal.
L'endemà, amb els quadríceps reclamant calma, molta calma, vaig refer de nou el camí cap a Ogassa amb la voluntat d'acostar-me a la Vall de Camprodon per la pista forestal que ressegueix la serra Cavallera. Tanco els ulls un moment per recuperar la silueta dels cims, la verdor dels prats, el silenci del cel. I somric mentre els ulls se m'il·luminen. Com diu la Sandra, amb permís o no de Pere Quart, com el Ripollès no hi ha res! Baixo fins a la Colònia Estevenell i aparco el cotxe al carrer de les Galeries, paral·lel a la carretera. Confonc la Maria Teresa amb la Maria Rosa, però acabo fent un cafè amb totes dues a casa seva. Ja gairebé no queda ningú de quan hi pujava un estiu sí i un altre també, a vegades tota sola, a vegades amb la resta de la família. Eren dies de fer roscos, d'anar a veure els tiets i jugar amb els cosins. Eren dies de família a la "Fuentelucé" que no era altra que la Font de l'Ocell: costelles ,"longaniseta" (versió adaptada de la llonganisseta, la botifarra crua) i síndria. Em sorprenia l'habilitat amb què en Campa, el marit de la tieta Lola, tot i faltar-li alguns dits, se'n sortia a l'hora de preparar el foc! M'aturo un moment a saludar una cosina i en poca estona em posa al dia de les aglomeracions de Camprodon, ple a vessar de gent amb segona residència i gent de pas seduïts pel que les webs defineixen com a destinació turística de l'imaginari col·lectiu català. Abans de marxar m'acosto fins la palanca que els més agosarats encara fan servir per creuar el Ter. De nou al cotxe, poso l'intermitent per sortir a la carretera principal. M'aturo per deixar passar una moto. Casualitat o causalitat qui mena la moto és el meu cosí. Alegria continguda en la retrobada. És home de silencis i somriure afable.
Encara no ha passat una setmana que torno a pujar el Taga sense que els quadríceps se'n ressentin com la setmana anterior. Hem enfilat la pista que porta des de Bruguera, a la vall de Ribes, fins a coll de Jou. Sense saber massa com hem animat una parella que estava al mateix hotel que nosaltres a fer el cim. L'aire tranquil de l'Àngel sedueix un parell de borinots que es passegen impunement per la seva samarreta. La seva parella somriu satisfeta després de la proesa enmig d'un sol potent que ens socarrima, per despistats, la pell de la cara i els braços. El Puigmal, El Nou creus, Bastiments, el Pedraforca, el Montseny, Montserrat i tots aquells que som incapaços de reconèixer se'ns mostren imponents en aquest matí radiant de dimarts. Parelles amb criatures, joves i ramats de vaques ens acompanyen en el descens. De nou al cotxe, seguim la pista forestal fins a Ogassa on ens acomiadem després de cerveses, vermut i bona tertúlia a la fonda Can Costa. Ens estirem rendits del dia a l'habitació Coll de Jou de l'alberg de Sant Joan. Estava clar que era la més adient per passar-hi la nit! Abans de posar el mòbil en mode avió responc el missatge de bona nit de l'Antonieta de Valls. M'admira la seva constància en el missatge diari de Bon dia i bona nit. Jo no soc tan constant com ella, però m'agrada contestar-li de paraula o amb imatge de tant en tant. "Em sento acompanyada", em va escriure un dia. Jo gairebé la sentia amb aquell seu parlar dolç, amb l'accent de la capital de les colles castelleres. És una d'aquelles amistats heretades dels pares que hi van fer coneixença durant el viatge de noces a Mallorca. De Valls a Manlleu o de Manlleu a Valls: visites, fotografies, trucades i postals per Nadal. Ja no hi son els meus pares ni en Genís, el seu marit, aquell home menut que, enfilat dalt d'una escala, buscava captar amb la càmera el detall més insignificant. Però l'Antonieta sí que hi és. Cada dia. Amb el seu bon dia carregat de flors i el bona nit, amarat de lluna. Gràcies per ser-hi, Antonieta!
Encara no ha passat una setmana que torno a pujar el Taga sense que els quadríceps se'n ressentin com la setmana anterior. Hem enfilat la pista que porta des de Bruguera, a la vall de Ribes, fins a coll de Jou. Sense saber massa com hem animat una parella que estava al mateix hotel que nosaltres a fer el cim. L'aire tranquil de l'Àngel sedueix un parell de borinots que es passegen impunement per la seva samarreta. La seva parella somriu satisfeta després de la proesa enmig d'un sol potent que ens socarrima, per despistats, la pell de la cara i els braços. El Puigmal, El Nou creus, Bastiments, el Pedraforca, el Montseny, Montserrat i tots aquells que som incapaços de reconèixer se'ns mostren imponents en aquest matí radiant de dimarts. Parelles amb criatures, joves i ramats de vaques ens acompanyen en el descens. De nou al cotxe, seguim la pista forestal fins a Ogassa on ens acomiadem després de cerveses, vermut i bona tertúlia a la fonda Can Costa. Ens estirem rendits del dia a l'habitació Coll de Jou de l'alberg de Sant Joan. Estava clar que era la més adient per passar-hi la nit! Abans de posar el mòbil en mode avió responc el missatge de bona nit de l'Antonieta de Valls. M'admira la seva constància en el missatge diari de Bon dia i bona nit. Jo no soc tan constant com ella, però m'agrada contestar-li de paraula o amb imatge de tant en tant. "Em sento acompanyada", em va escriure un dia. Jo gairebé la sentia amb aquell seu parlar dolç, amb l'accent de la capital de les colles castelleres. És una d'aquelles amistats heretades dels pares que hi van fer coneixença durant el viatge de noces a Mallorca. De Valls a Manlleu o de Manlleu a Valls: visites, fotografies, trucades i postals per Nadal. Ja no hi son els meus pares ni en Genís, el seu marit, aquell home menut que, enfilat dalt d'una escala, buscava captar amb la càmera el detall més insignificant. Però l'Antonieta sí que hi és. Cada dia. Amb el seu bon dia carregat de flors i el bona nit, amarat de lluna. Gràcies per ser-hi, Antonieta! 