dimecres, 25 d’abril de 2018

La vida viu!

Benvolguda Teresa,

T'imagino amb un somriure d'orella a orella mirant-me, asseguda al sofà, dient-me que sí, que puc fer servir una de les teves frases preferides per encapçalar el meu escrit d'avui de L'illa del Ter. Gràcies! I tant que viu la vida!

Viu en la carona de la Juna, pintada amb el vermell intens de la rosa que, en forma de pintallavis, ens van oferir la Núria i la Montse en el recital de Sant Jordi que tu vas ajudar a preparar. Són unes artistes totes dues! Ens van acompanyar, amb l'abric roso i el didalet de porto a descobrir la poesia de Hilda Hist en el llibre Del desig, a la plaça de Breda. 

Viu en l'emoció del pagès, el teu veí, que et recordava dissabte, al bosc de casa teva, en el cercle en què agraíem haver-te conegut i haver esdevingut, per aquest fet, millors persones.Viu en les llàgrimes de qui es va adonar, aquell dia, que només havia conegut unes pinzellades de la vida d'aquella dona generosa que havia decidit viure la vida seguint allò que l'esperit i el cor li dictaven. Viu en tot el que vam anar coneixent de tu en les paraules d'aquells que et seguim estimant malgrat només et puguem veure amb els ulls del cor.

Viu en tots els cafès que segueix servint la Sussi i els entrepans que fa en Miquel a ca l'Antonieta on gaudies d'una estona de llibertat de la malaltia, com si malgrat l'evidència la poguessis deixar aparcada a fora ni que fos per una estona.
Viu en les converses sobre política amb la Teresa i la Rosa, camí de la taula del fons, després de saludar en Josep i de recollir El Punt Avui on, cada dia i a pàgina completa, segueixen recollint, encara, l'expressió de la impotència de tantes persones que seguim sense entendre com és que hi ha presos polítics i que l'art, d'alguna manera, permet expressar.

Viu en tots els intents que fa el Parlament per investir president (sembla que va més per la via masculina...) sense necessitat d'haver de passar per unes noves eleccions, malgrat els 155 pals a les rodes que vam decidir pintar de color groc. Viu en el desig de poder alçar de nou la copa, com aquell 27 d'octubre al jardí de casa teva, per brindar per la nostra República catalana que, fins i tot, es feu un lloc en les paraules de la Núria al recordatori per acompanyar-te, elegant, amb el mar de fons, un 6 d'abril a Sant Martí Sescorts, el teu poble natal. Fins i tot llavors, quan ja no hi eres físicament, la música va recordar la banda sonora de casa teva era Qualsevol nit pot sortir el sol de Jaume Sisa: "Oh, benvinguts, passeu, passeu... de les tristors en farem fum, que casa meva és casa vostra... si és que hi ha cases d'algú"!

Segueix vivint en aquesta Illa del Ter que, com tu, té les arrels a Osona i les coincidències al carrer del Pont de Manlleu que, potser, ja ha oblidat aquells insuperables croissants de xocolata amb crema a dins que feien a Can Bernat. Com tu, que també al Montseny ha retrobat la força de ser allò que vulguem ser, com deia el poeta de Roda de Ter i cantava Lluís Llach al disc I amb el somriure, la revolta. 

Dolors



PD: Trobo a faltar la il·lusió del teu somriure cada cop que et pujava a veure o a portar-te els menús que l'Engràcia de La Cookessa havia preparat, a més d'una abraçada de les de tot cor. T'enyoro, Teresa!



dimecres, 11 d’abril de 2018

Una hora

Foto: Signinum

Des que, a finals de març, el rellotge feu un pas endavant a les dues de la matinada i, com si res hagués passat, assenyalà les tres, que encara tinc la sensació de no haver acabat de pair aquest canvi. Any rere any els mitjans de comunicació es fan ressò de l'estalvi energètic que suposa aquest canvi. També és any rere any que esdevenen altaveu d'aquells que posen en evidència si ha beneficis reals en aquesta hora que desapareix del rellotge i que ens és retornada a finals d'octubre. Vaig guardar l'article de l'Ara per recordar un parell de coses: en primer lloc que des de la Segona Guerra Mundial tenim de referència el fus horari de Berlín i no el de Greenwich, que és el que ens toca per situació geogràfica; i en segon lloc que no és tan evident l'estalvi energètic que comportà quan s'implementà els anys 70 i 80, arran de la crisi del petroli. 


El doctor Estivill afirma que ens és més fàcil adaptar-nos a un dia de 25 hores que a un de 23 i, per això, ens recomana fer ajustos de quinze minuts per notar-ho menys. Què voleu que us digui? A aquestes alçades de 2018, sis mesos després d'aquell primer diumenge d'octubre en què vam anar votar si volíem ser una república, i veient com s'està judicialitzant aquell acte de democràcia, quan es va fer el canvi d'horari només vaig pensar: "una hora menys que hauran de passar a la presó". Com es deu fer de llarga una hora de presó preventiva? Es poden fer i deixar de fer tantes coses en una hora! En més d'una ocasió, he sentit com alguna dona gran desitjava "una hora ben curta" a una embarassada ja a punt de parir; confesso haver-ho desitjat, també, en el cas de persones en estat terminal: una hora ben curta i el mínim patiment possible. Però fins i tot en aquest cas, la durada de l'hora i la magnitud del patiment dependrà de cada persona. 

Tot i que els horaris dels centres educatius marquen les hores, com a sinònim de classes, de 60 minuts, és materialment impossible que ho siguin. O sí? Deuen formar part també del fet educatiu aprendre a arribar puntual a primera hora del matí, prendre's un temps per desconnectar de la sessió anterior i preparar el material per a la següent o aturar-se un moment per recuperar el fil després d'algun inevitable incident. A vegades necessitaríem allargar aquella hora perquè, posem el cas, els alumnes volen acabar totes les preguntes que els he proposat  sobre l'amistat prenent de referència el text d'Ignasi Aragay sobre la publicació a l'editorial Adesiara de la versió bilingüe del De amicitia de Ciceró. Instants d'estricta simpatia amb adolescents de catorze o quinze anys que són capaços d'exclamar davant la pregunta "Què és millor un amic o un germà?" que no la troben justa  perquè això és com demanar si t'estimes més el papa o la mama. És just en aquell moment que m'adono que, una vegada més, hem invertit els papers i li dono les gràcies per la reflexió!

També en una hora, l'Anna ha transmès la passió per l'arqueologia a les alumnes de batxillerat que, com ella, estan fent el darrer curs que posarà fi a una etapa de la seva formació acadèmica. L'Anna, que estudia 4t curs del grau d'Estudis Clàssics de la UAB, dubta  entre el màster de formació del professorat i el d'arqueologia. Segur que hi haurà rumiat més d'una hora per prendre la decisió definitiva, posant a la balança economia i il·lusió, abans de dedicar temps i diners a la nova etapa. Fa un parell d'anys m'enviava una postal des de Guissona, on havia anat a excavar, contenta per haver descobert una moneda de bronze i un parell d'esquelets d'infants. La recupero del meu arxiu després d'haver vist les fotografies de l'excavació i d'haver escoltat la teoria que ella i la seva companya  proposen sobre les estances, fora de la muralla, on a més dels esquelets s'han trobat  monedes i agulles per subjectar els cabells. Se us acut de quina mena d'edifici es podria tractar?

Amb una hora diria que no n'hi ha prou per fer-se una idea de tot el mecanisme de funcionament de les proves a què s'enfrontaran a partir de dissabte 14 d'abril tots aquells que vulguin accedir a una plaça pública del sector educatiu. Sense saber quins són els motius per al disseny del calendari del procés selectiu i l'estructura de la prova, gosaria aventurar que esdevé un primer filtre. No és gens fàcil compaginar la feina diària i la preparació de les oposicions, com tampoc ho és posar-se a estudiar uns temes que ben poc tenen a veure amb el que després expliquem a classe. La gran majoria  són  temaris aprovats por Orden de 9 de setiembre del 1993 (BOE 21) i tenen un promig, a secundària, d'una setantena de temes. Tanmateix, en trobo un de més de recent, del 2003, el d'aranès. Però d'aranès no hi ha convocada cap plaça, com tampoc n'hi ha de llatí o grec. Sí, per sort, encara s'estudien. 

Tant el grec com el llatí formen part de la nostra base lingüística i cultural. Deixar-los completament de banda seria com deixar d'estudiar història. Entendre el passat, fins i tot el d'una llengua, ens ajuda a entendre el present i a viure'l amb més consciència o, si més, no assaborint-lo d'una altra manera. O no és cert que a vegades tenim curiositat per descobrir les arrels de la nostra família? Les de moltes de les llengües que parlen els nostres alumnes són al mare nostrum on cartaginesos, grecs o romans deixaren una petjada que es manté viva en paraules, actituds i costums... però ara ja m'he passat de l'hora que havia previst passar a L'illa del Ter i ho deixo per a una altra ocasió. Confio que no haureu necessitat una hora per llegir-lo! ;-)