Regals de diumenge

Soc incapaç de recordar qui va dir allò que "perquè passin coses diferents, cal fer coses diferents". És tan obvi i de sentit comú que, a vegades, ens n'oblidem. Tanmateix, a vegades la diferència és tan minsa com alterar l'ordre de les rutines perquè el diumenge et faci algun regal en forma de retrobada, de cafè en bona companyia o de passejada a bosc. Com que soc d'hàbits més diürns que no pas nocturns, fins i tot el diumenge em llevo relativament d'hora. No faig cas a la cèlebre frase de Guardiola sobre què passa si ens aixequem ben d'hora, ben d'hora, però sí que em permeto dormir i mandrejar fins que el cos en tingui prou. Esmorzar amb llum de dia, llegir el diari del dissabte perquè no he tingut temps d'acabar-lo, cuidar les plantes, posar alguna rentadora. L'ordre dels factors no altera el producte. En un moment o altre, també un cafetó.

Breda dibuixat

A Breda els diumenges hi ha mercat. I, si hi sóc, m'agrada anar-hi. És un dels meus petits rituals de connexió amb el poble i amb la seva gent. Agraeixo l'esforç de tots aquells que, diumenge rere diumenge, munten la paradeta, faci fred o sol, plogui o ventegi. M'agrada repartir una mica les compres segons les preferències que em generen fruita i verdura d'uns i altres: espinacs collits a Breda, taronges que porten des d'Andalúsia cada quinze dies o carxofes de Santa Susanna. Miro de reutilitzar les bosses petites una setmana i una altra, com vaig aprendre de na Sintes, una dona valenta i d'empenta que estima, respecta i cuida la natura encara que no tothom l'acabi d'entendre. Què ens ha dut a la comoditat de tants productes d'un sol ús? Quan vam deixar de pensar en les repercursions que això tenia per al planeta i per a les generacions futures? Ho escric i tot d'una em ve el record del cabàs carregat de taronges que ma mare comprava a mercat i el meu pare recollia quan tornava de treballar perquè ella no hagués d'anar tan carregada. Si hi penso, m'emporto la cassola quan vaig a buscar el pollastre a l'ast i el pot de vidre si vull comprar olives. El primer diumenge de cada mes és una bona oportunitat per deixar allò que ja no em fa servei a la gent de l'Oncolliga perquè ho venguin i puguin seguir sumant recursos per a una associació que dona suport a malats de càncer i les seves famílies. 

Taller El rajol 

M'agrada fer-la petar ara amb l'una ara amb l'altre, compartir converses, somriures i una estona de vida de poble. Deu fer un parell de setmanes que vaig retrobar la Coral i en Jaume, bredencs de cor que, per motius diversos, viuen ara més enllà del Montseny. La Coral té aquella capacitat creativa que la porta a organitzar un àpat de colla, a fer uns panellets sublims o una empanada gallega que hi canten els àngels! No s'atura aquí perquè de la seva insistència, professionalitat i confiança en el projecte n'ha nascut El rajol, a Granollers, un espai que convida a escombrar pors i mandra a l'hora d'imaginar i de fer un pas més: mans a la terra per crear! Al bell mig del carrer ens enriolem i ens inventem 'enargilar' que ens sona a francesa i, per això, ens ve al cap una altra amiga ceramista, la Cécile. Trec la llibreta i començo a apuntar idees, escric de pressa que enargilar té a veure amb l'energia que la terra aporta a la persona, que aquesta energia s'assembla a la que tenen els nens... Ens acomiadem amb l'alegria del regal d'aquesta compartida un diumenge que, a primera hora del matí, destil·lava llum de carbassa. No sabem quan ens retrobarem, però tenim la certesa que hi ha un fil invisible que ens uneix i un número de telèfon que ens permet una trucada, un missatge o unes emoticones que segueixen mantenint el caliu.

Des que al meu DNI , a banda que caduca, hi diu que visc a Breda, alguns dels regals musicals han vingut de la mà d'en Frank Lluís. Va ser ell qui, en la nostra etapa a la junta del CEB em va descobrir els Manel i aquell Ai Dolors!, els Amics de les Arts i, amb il·lusió, un disc d'elaboració pròpia Els Sulfitos: una reivindicació de la ela geminada, una cançó per a en Marçal, el menut de l'Albert (als teclats), i l'Edimburg on en Joan (bateria) es devia enyorar del Montseny, a més del bonus amb la fal·lera nadalenca. Gràcies, Frank! 

A ell i a la Sònia, me'ls trobo camí de la Pintoresca en companyia de les bessones, la Matilda i la Joana. Quatre anys, casc i bici de conjunt, res de rodetes. Amunt i avall satisfetes de tot el que ja roden sense posar el peu a terra. Tots dos traspuen confiança en la vida quan deixen que les seves filles experimentin amb la bicicleta a risc d'alguna relliscada. Li comento a la Sònia que m'encanta ser-ne testimoni i somriu. Potser per la seva feina com a locutor a Icat, podria ser un dels convidats a la secció Així fa de pare/mare al suplement Criatures del diari Ara. Potser diria el que m'explicava aquell diumenge, que té la sort de combinar professió com a locutor a Icat FM i la seva passió per la música anant a concerts amb tota la família. I la Sònia, com fa de mare? Amb un certa preocupació, em confessa, després de conviure moltes hores al dia amb adolescents en un institut del Maresme. Li comento que la confiança en la vida, el compartir alegria (em diu que a casa és una altra cosa... és clar...) i el temps fan d'adob quan arriba l'adolescència i aquella recerca més íntima que ens porta a allunyar-nos en la distància adequada que ens permeti descobrir-nos. Per l'experiència de tots els anys que porto en el món educatiu, puc assegurar que en la immensa majoria de casos es nota. I que, per sort, alguns adolescents tiren endavant malgrat les situacions dures i difícils a què s'han d'enfrontar. Somriem. Complicitat. Entre la Sònia i jo, també hi ha un fil invisible que d'alguna manera ens uneix, com aquesta Illa del Ter de qui ella és una lectora fidel. Gràcies! 

Estels de bosc

Hi ha qui, d'alguna manera, va comptant els dies que falten perquè s'acabi un hivern que no sembla haver posat en marxa la velocitat de creuer del que se suposa que s'espera d'aquesta estació. Hi ha qui no suporta el fred roent, les glaçades i aquella mena de tristor que s'escola pels racons d'un mateix. Fa uns anys hauria pogut escriure el paràgraf en primera persona: "compto els dies que faltin perquè s'acabi ja l'hivern, el fred i les glaçades que descobreixo, fins i tot, dins meu." Tot i que el mes de maig segueix essent un dels meus mesos predilectes per la llum, l'alegria que esclata a gairebé cada racó i perquè tot comença a tenir regust de final de curs, m'agrada, també, la parsimònia dels mesos d'hivern. Els arbres, despullats, s'alcen cap a un cel d'un blau difícil de copsar en una altra època de l'any. M'acompanyen, ja de bon matí, arran de carretera, com el cartell clavat ja fa un munt de temps que dona fe de la construcció d'un carril que permetrà enllaçar Breda amb l'estació de Riells. Una vella reivindicació que ja ho era, de vella, fa dotze anys, quan em vaig instal·lar en aquest racó de fang al peu del Montseny. 

Sempre hi ha llocs per descobrir sense sortir gaire dels 5 Km2 que conformen el terme. Sempre hi ha l'opció d'abocar una nova mirada als llocs on ja hem passat infinitat de vegades. La natura ens ofereix, generosa, estels de bosc arran de terra. Els acarono amb suavitat, m'entretinc resseguint textures i observant com n'arriben a ser de diferents. Tot d'una, sense demanar permís per passar, m'arriba el record d'una rialla d'en Carlos, el sabater del carrer del Pont a Manlleu, que ens duia la molsa a casa per fer el pessebre. No devia estar prohibit tants anys enrere agafar-ne una mica per complir amb la tradició de posar el pessebre per Santa Llúcia i treure'l per la candelera. S'ho passava tant bé la meva mare fent el pessebre... encara que llavors, quan venia en Carlos a fer-nos alguna visita es dediqués a  passejar el caganer per tots els racons: davant de la dona que rentava en el riu de plata, al mig del foc dels pastors i, és clar, davant de l'establia. No gaire lluny dels estels d'hivern, a la torre de Montfort, descobrim un pessebre que ha canviat la molsa per la reivindicació.

Després d'aquest bany de bosc, una bona dutxa, una infusió tranquil·la i el sofà de casa que m'acull mentre devoro, gairebé de forma literal, la novel·la Mitja vida de Care Santos. És la novel·la del club de lectura d'aquest mes de febrer. M'encanta veure com, en l'estona de tertúlia, el llibre ens serveix d'excusa per arribar fins a nosaltres mateixes; per descobrir el plaer i el neguit que traspuen les paraules; per conèixer una mica més aquelles veïnes, les que van obrir els ulls en aquest poble terrissaire i les que, com jo, se l'han anat fent una mica seu. Se m'ha anat fent fosc fins que ha estat impossible seguir sense encendre el llum. Les vides d'aquelles dones que als anys cinquanta eren adolescents en una postguerra marcada per la misèria, les pors i els secrets m'ha anat absorbint i ja no he volgut aturar-me fins que no he arribat fins a la última línia. M'ha meravellat, un cop més, la capacitat de Care Santos per construir uns personatges tan creïbles que conviden a una reflexió profunda sobre la vida d'unes dones que van sobreposar-se als drames cruels amb què es van haver d'enfrontar. Un petit moment d'estricta simpatia. He pensat en moltes dones que conec a qui la vida, una vegada i una altra, les ha posat a prova. Però elles han sabut trobar la manera d'alçar-se. El meu agraïment per tot allò que han ajudat a canviar perquè nosaltres ho tinguéssim una mica més fàcil. Una abraçada profunda de cor a cor per a totes elles.