Soc incapaç de recordar qui va dir allò que "perquè passin coses diferents, cal fer coses diferents". És tan obvi i de sentit comú que, a vegades, ens n'oblidem. Tanmateix, a vegades la diferència és tan minsa com alterar l'ordre de les rutines perquè el diumenge et faci algun regal en forma de retrobada, de cafè en bona companyia o de passejada a bosc. Com que soc d'hàbits més diürns que no pas nocturns, fins i tot el diumenge em llevo relativament d'hora. No faig cas a la cèlebre frase de Guardiola sobre què passa si ens aixequem ben d'hora, ben d'hora, però sí que em permeto dormir i mandrejar fins que el cos en tingui prou. Esmorzar amb llum de dia, llegir el diari del dissabte perquè no he tingut temps d'acabar-lo, cuidar les plantes, posar alguna rentadora. L'ordre dels factors no altera el producte. En un moment o altre, també un cafetó.
Breda dibuixat |
Taller El rajol |
Des que al meu DNI , a banda que caduca, hi diu que visc a Breda, alguns dels regals musicals han vingut de la mà d'en Frank Lluís. Va ser ell qui, en la nostra etapa a la junta del CEB em va descobrir els Manel i aquell Ai Dolors!, els Amics de les Arts i, amb il·lusió, un disc d'elaboració pròpia Els Sulfitos: una reivindicació de la ela geminada, una cançó per a en Marçal, el menut de l'Albert (als teclats), i l'Edimburg on en Joan (bateria) es devia enyorar del Montseny, a més del bonus amb la fal·lera nadalenca. Gràcies, Frank!
A ell i a la Sònia, me'ls trobo camí de la Pintoresca en companyia de les bessones, la Matilda i la Joana. Quatre anys, casc i bici de conjunt, res de rodetes. Amunt i avall satisfetes de tot el que ja roden sense posar el peu a terra. Tots dos traspuen confiança en la vida quan deixen que les seves filles experimentin amb la bicicleta a risc d'alguna relliscada. Li comento a la Sònia que m'encanta ser-ne testimoni i somriu. Potser per la seva feina com a locutor a Icat, podria ser un dels convidats a la secció Així fa de pare/mare al suplement Criatures del diari Ara. Potser diria el que m'explicava aquell diumenge, que té la sort de combinar professió com a locutor a Icat FM i la seva passió per la música anant a concerts amb tota la família. I la Sònia, com fa de mare? Amb un certa preocupació, em confessa, després de conviure moltes hores al dia amb adolescents en un institut del Maresme. Li comento que la confiança en la vida, el compartir alegria (em diu que a casa és una altra cosa... és clar...) i el temps fan d'adob quan arriba l'adolescència i aquella recerca més íntima que ens porta a allunyar-nos en la distància adequada que ens permeti descobrir-nos. Per l'experiència de tots els anys que porto en el món educatiu, puc assegurar que en la immensa majoria de casos es nota. I que, per sort, alguns adolescents tiren endavant malgrat les situacions dures i difícils a què s'han d'enfrontar. Somriem. Complicitat. Entre la Sònia i jo, també hi ha un fil invisible que d'alguna manera ens uneix, com aquesta Illa del Ter de qui ella és una lectora fidel. Gràcies!