dimecres, 16 d’agost de 2017

Riu avall

Foto: Francesc Mas
No és el vent insistent qui ens empeny riu avall fins a trobar la Gola del Ter, a tocar l'Estartit, sinó les ganes d'aprofitar una tarda d'agost compartida vora la mar. La paraula, així en femení, la mar, sempre m'ha sonat més evocadora.  Com que m'agrada això de seguir el fil a les paraules evocadores em permeto el luxe de pensar que potser hi té alguna cosa a veure La mar, la plana, la muntanya, un dels pocs llibres que la meva mare tenia com un preuat tresor dels pocs anys que va poder anar a l'escola. L'edició és del 1937 i l'editor, Gustau Gili. En l'endreça de l'estiu, n'he trobat una altra versió, la meva, editada per Teide el 1976, on apareix fins i tot un text  del poeta eivissenc Marià Villangómez. El llibre no té lluc que el féssim servir gaire... Verdaguer, Pla, Carner, Oller, Costa i Llobera, Espinàs. M'ha semblat una mica dens per entendre a 5è o 6è, però potser no es tractava tant d'entendre-ho tot sinó de descobrir la riquesa d'una llengua i d'una literatura durant tant de temps obligada al silenci i a l'exili.

La mar. Aquella mar que m'empetitia i aïllava en els anys que vaig viure a Formentera. Aquella illa, llunyana i just a tocar, que canten les belles paraules del poeta Villangómez a través dels UC. Aquella mar amb olor d'estiu i brogit de motorinos, aquella mar que veia com les barques la solcaven una i altra vegada carregada de turistes des del port d'Eivissa. Aquella mar que em va deixar sense paraules fa vint anys quan vaig posar, per primer cop, els peus a Formentera, breu i dura...

Estirats a la sorra de la platja de la gola veiem un llaüt mar enllà i em pregunto si això que els meus ulls són capaços d'albirar en aquests moments, fins a l'horitzó, era el que devien veure els pobladors del territori fa 800 anys. Si hi hagués de posar una banda sonora, hauria triat la de Mar antiguo d'El último de la fila, per allò de las aguas tranquilas en las que fondear, la madre salvaje, y los ojos azules en los que naufragar. A la sorra de la platja descobrim les restes de l'incivisme humà en forma de burilles i tota mena de plàstics. Sóc incapaç d'entendre el motiu que els duu a considerar la sorra com un gran abocador on és fàcil amagar qualsevol rastre d'insensibilitat, banderas de la estupidez idiota, com tan encertadament les defineix la Silvia, des de Granada, en el seu blog Durmiendo en los coches

Foto: Francesc Mas
L'hora color de mel convida a deixar-se gronxar per una lluna decreixent que segueix el seu ritme malgrat la nostra pressa per fer i tenir, com si poguéssim viure en una sola vida, tot allò que generacions anteriors han construït encadenant vides d'uns i altres. És la millor llum per encabir tota la bellesa que desprèn la natura en un curiós mecanisme que ens permetrà reproduir-la una i altra vegada, en paper, a la pantalla. En Francesc, atent, busca el moment precís, es deixa absorbir pel cel, la línia recta de l'horitzó, l'ombra de l'arbre, la gent... A vegades voldria poder mirar a través dels seus ulls per descobrir allò que ell hi sap veure i que no jo hi sé trobar. Tanmateix, el resultat és diferent, com si aquells segons de més per buscar el millor enfocament li regalessin una bellesa finalment palpable. No hi ha pressa. Només la dels mosquits que s'han ensenyorit del darrer tram del riu i amb les seves picades ens conviden, gens amablement, a marxar o a formar part del seu banquet nocturn.

Els seus ulls segueixen atents el vol d'una gavina, els meus es permeten badar en aquest riu que es capbussa a la Mediterrània, font d'inspiració per a la paraula i els sons; aquesta mar convertida en indigna fossa comuna de tants somnis perduts.

dimecres, 9 d’agost de 2017

Nans a les espatlles dels gegants

Acostumo a dir als alumnes que hi ha un encant a celebrar anys, fins i tot a partir d'aquella edat en què molta gent se n'acostuma a treure'n del damunt. M'alegra poder-los dir que moltes de les coses que no entenia quan era adolescent ara semblen tenir un cert sentit. El pas inexorable del temps i la voluntat de seguir aprenent i evolucionant hi van posant el seu granet de sorra. Per això, considero que és una sort poder celebrar que anem sumant anys. Mig en broma mig seriosament, els explico que potser els passarà que, a mesura que en van afegint, es descobriran portant a terme aquells comportaments que ara juren i perjuren que no imitaran el dia que siguin adults. Els explico que el més important és prendre'n consciència i decidir què fem amb allò que hem après a casa, a l'escola, en el món adult del nostre voltant. Per a mi, aquesta descoberta conscient és un regal que arriba amb el pas del temps, de la mateixa manera que cada vegada ens és més fàcil d'adonar-nos que tenim l'oportunitat de trobar mestres de vida arreu. 

Recordo un dia d'hivern en què l'Estel i la Marta, dues alumnes de primer de batxillerat, en una hora en què eren a la biblioteca, em van emocionar amb la seva reflexió (amb dibuix i text inclòs a la pissarra) sobre el mite de la caverna que en Jaume els havia explicat a l'hora de filosofia. Em van explicar que anem aprenent i avançant per la vida com si pugéssim per una escala. Cada vegada que pugem un graó ho fem carregats de dubtes i dificultats fins que, en arribar el bell mig de l'esglaó, gaudim d'aquell moment de certesa i confiança que s'acaba tan bon punt ens trobem de nou que cal pujar un nou graó. Els vaig dir, amb els ulls brillants de confiança: "sí, estic tranquil·la, veig que reflexioneu sobre la vida, que debateu, que aneu prenent consciència, que hi ha una possibilitat de millora en el món si hi ha més persones com vosaltres!" Si no acompanyem als adolescents en el seu procés de creixement, si no confiem en ells, si no ens deixem endur una mica per la seva força vital i la seva il·lusió, com alimentarem l'esperança dels anys que vindran? No recordo que el meu professor de filosofia m'expliqués aquest mite quan feia COU o potser ho va fer i jo no el vaig entendre. De fet, va ser amb la Núria Molina, en una sessió de formació sobre filosofia i ecologia emocional, que vaig entendre aquest mite. En el moment en què l'alumne està preparat, apareix el mestre. Quina sessió tan intensa i aclaridora! Tots tenim a dins la llavor del coneixement "correcte" de viure i això és el camí a la felicitat, ens explicava. Sòcrates, continuava, treballava sempre a partir de la pregunta per arribar a la pregunta-despertador, la que ja no podem obviar, la que hem de respondre per "donar-nos llum" a nosaltres mateixos si no volem que siguin altres els que ens modelin.

A principis d'agost va morir el lingüista Jesús Tusón. Vaig ser alumna seva el primer curs a la universitat en una assignatura generalista d'introducció a la lingüística. El primer dia ja ens va aclarir ell no era l'autor del manual amb què la majoria devíem haver estudiat l'assignatura de Lengua Española, que ell era el seu germà. Li devien haver fet la pregunta, vaig suposar, un munt de vegades. Va ser un curs estrany, amb un mes llarg de vagues que ens va dur a no fer els parcials del mes de febrer; un curs en què vaig decidir canviar la incomoditat de viure en pis massa fosc amb una família a qui ajudava en les feines de casa per la incomoditat de transitar per una de les línies més poc cuidades de RENFE: L'Hospitalet- La Tour de Carol, ara reconvertida en R3. Jesús Tusón és d'aquells professors que m'hauria agradat recuperar en la meva segona etapa com a estudiant a la UB, quan compaginava fer de professora a adolescents que estudiaven BUP i FP i alhora aprenia de professors que han deixat una forta empremta en el meu bagatge, com Joan Solà o Albert Soler. Vaig ser incapaç d'acabar la segona llicenciatura, però només pel fet d'haver-los pogut escoltar a classe i aprendre d'ells dos, ja va valer la pena (o l'alegria) l'esforç!

A la introducció d'El llibre de meravelles de Ramon Llull editat per Teide, Albert Soler recull unes frases de Bernat de Chartres:

"Nosaltres som com a nans asseguts a les espatlles de gegants, de tal manera que podem veure més coses i més lluny que ells, però no per l'agudesa de la nostra vista, ni per les dimensions dels nostres cossos, sinó perquè la gran alçada dels gegants ens eleva i ens sosté a certa altura". 

Aquest pensament de Bernat de Chartres li serveix per presentar-nos Ramon Llull com un d'aquests gegants i recordar-nos que, malgrat tots els avenços tecnològics i en el respecte dels drets humans, des del punt de vista psicològic l'ésser humà segueix essent el mateix; que els antics no eren ni més intel.ligents ni més imbècils que nosaltres. Eren ja homes

De la mateixa manera que les alumnes em van fer de gegants en aquella sessió improvisada a la biblioteca l'hivern passat, m'adono de fins a quin punt ho ha fet Tusón en l'àmbit de la lingüística, especialment en l'estudi i la divulgació dels prejudicis lingüístics. Recupero algunes petites joies dels apunts presos la darrera vegada que el vaig sentir en directe, fa una bona colla d'anys: La llengua és un instrument privilegiat per al diàleg intern. I n'és una prova que mossegar-se la llengua impedeix pensar!  El respecte entre llengua i parlants ens porta a autoeducar-nos i educar els altres en els valors de la diversitat. I, escrit en majúscules, la necessitat de parlar amb amabilitat la llengua de la terra on vivim. 

No és fàcil conviure amb la diversitat, certament. Diria que, en aprendre a conviure amb la nostra pròpia diversitat com a éssers humans i a fer llum davant dels nostres prejudicis, tenim la oportunitat de fer que, en la balança, la riquesa de la diversitat pesi una mica més que la dificultat. Encara que només sigui una mica. 



dimecres, 2 d’agost de 2017

Estiuejant

Potser perquè de petita passava els estius a la Colònia Estebanell, a tocar Camprodon, m'ha quedat el gust del verb estiuejar implantat en alguna àrea del cervell, d'aquestes que els neurocientífics ens van descobrint cada dia. Alguns d'aquests avenços posen nom a allò que ja intuïem o reafirmen alguns conceptes que havia sentit a dir als grans com ara que el meu germà, a casa dels avis, devia enyorar les parets. Quanta poesia amaguen aquestes paraules rere el plor d'un infant que no s'adaptava al canvi de ritme, a dormir en un altre llit, a compartir l'espai amb altres persones!
Ai! Si les parets parlessin... A vegades m'agradaria tenir la capacitat, en'arribar a un lloc nou, d'escoltar què diuen les parets de la gent que viu allà i de la que hi ha viscut. Testimonis muts d'històries de dolor, d'amor, de secrets. Testimonis escadussers en els quadres penjats a la paret, un paisatge, una fotografia dels avis, en un endoll mal encastat. Mur de contenció. Aixopluc o presó. Així acaben sent les parets de la nostra vida, les construïdes i les que ens construïm.


Ovidi, el poeta que va sacsejar Roma amb uns versos que en res s'adeien a la política imposada per l'emperador August fa més de dos mil anys, situa Píram i Tisbe a Les metamorfosis a banda i banda d'una paret que els separa i alhora els permet el xiuxiueig amorós. Ovidi, el poeta exiliat de Roma per un carmen (poema) i un error, com ell mateix explica a les Tristia. Aquest any o el vinent, perquè no queda clara la data exacta, es commemora el bimil·lenari de la seva mort a l'exili. A l'obra d'Ovidi, a més de la lectura de les traduccions que n'han fet, entre altres, Jordi Parramon o Jaume Juan Castelló, s'hi pot arribar d'altres maneres. Una, a través de l'edició de Teide, Narracions de mites clàssics, adaptació de les metamorfosis d'Ovidi a càrrec de Margalida Capellà, alma mater d'El fil de les clàssiques que ha anat teixint arreu del territori un tapís magnífic que ha posat en persones que dia rere dia sembrem la passió pel  nostres avantpassats grecs i romans. Continuo defensant la saviesa que aporta conèixer el passat per entendre'l i estimar el nostre present. Una altra opció és el llibre Amor contra Roma de Víctor Amela, que ja m'havia cridat l'atenció quan es va publicar i fins ara no havia tingut el moment de llegir. 

Estiuejar a casa em permet degustar el que moltes vegades vaig a córrer cuita sense presses: estendre la roba i olorar la seva netedat; airejar el meu estudi i deixar-lo una mica potes enlaire abans de trobar el millor lloc per a cada cosa; una estona de conversa a la fresca amb la Sandra sobre la presa de consciència dels residus propis i que visc com la fase necessària i imprescindible després de la reciclar; trobar la Lola pel carrer que ja torna xino-xano de buscar el diari,  aturar-m'hi una estona i parlar d'aquella Breda amb la cadira a la fresca i la solidaritat veïnal; escriure alguna carta, a mà, és clar!; obrir la nevera i pensar que sí, que alguna se m'acudirà per convidar a dinar uns companys de feina de la meva parella; mirar des de la finestra de casa la Maria l'impuls de la lluna creixent clarament retallada al cel de finals de juliol; planejar un dia de platja amb uns amics; escriure, llegir i somriure pels descosits; seure el sofà, mirar les parets i gaudir de ser a casa...

dimecres, 26 de juliol de 2017

Amb les mans

A la gamma cromàtica de l'Economia en colors, el taronja portava Tian Riba a descobrir on eren els nens nascuts al mes de desembre. Diumenge, en plena programació estival, TV3 va tornar a emetre el programa en què Sala-Martín recordava la teoria formulada pel periodista Malcom Gladwell sobre les 10.000 hores de vol necessàries per triomfar a qualsevol àmbit de la vida. Entrenament, preparació i feina són  tres conceptes indispensables en aquestes deu mil hores. Del mateix periodista recordo el llibre La frontera de l'èxit, on partint d'exemples concrets Gladwell analitza quin és el punt d'inflexió de modes i epidèmies. Una lectura ben interessant...


No sé si les persones que practiquen la quiromància saben llegir a les mans dels artesans si ja tenen les 10.000 hores de vol que els atorga l'èxit professional. Estic convençuda que per les mans de la Martina hi han passat centenars de pinzells que han donat una vida acolorida amb la gamma de liles, verds, vermells, roses o blaus a penjadors, marcs de fotos o les seves cadires de boga. Confesso sense cap mena de vergonya que m'encantaria ser petita per tenir-ne una amb el meu nom juganer d (olors) que es pot transformar en colors canviant la d per la c del meu cognom. 

Magenta, el taller de la Martina, en ple Montseny, és alhora un punt de trobada de la gent de Sant Esteve, dels nens que hi van a fer cursos durant l'any, i dels adults que aprofitem les sessions compartides amb una altra artesana de les mans i de les idees creativament esbojarrades, la Gemma, que us duran a fer una llibreta, una capsa-regal, un àlbum acordió o a dibuixar amb la part dreta del cervell. Deu fer un parell d'anys, devia ser novembre, que la Martina penjava al Facebook una frase que m'ha quedat gravada: si voleu algun encàrrec per Nadal, sigueu previsors. Som artesans i només tenim dues mans! És un petit moment d'estricta simpatia compartir una estona amb ella, els seus colors i l'alegria que transmeten tots els detalls que és capaç d'imaginar i crear. 



Les mans de la Blanca Alfonso roden acompanyant un nou plat de porcellana, gairebé com si es tractés de la melodia que ressegueix el vent acaronant els arbres que es veuen des de la finestra del seu taller a Ansó (Huesca). Tot i que des que en tinc record sempre m'han interessat les peces de ceràmica, ha estat a Breda i sobretot a Terraforta, la botiga del meu company, on he fet un intensiu aprenentatge, a nivell teòric, sobre els diferents tipus de terra i graus de cocció, quatre pinzellades sobre esmalts, però sobretot on ha crescut la meva més profunda i conscient admiració per totes les persones que tenen moltes hores de torn i les que són capaces de modelar un tros de terra per donar vida a una figura. La casualitat de les vacances a la recerca d'un lloc tranquil ens va dur a Ansó i una tetera amb un dibuix característic fins al taller de la dona amb qui havia conversat a la fira de la Galera sobre el valor de tornejar, fins i tot, la porcellana. Quina pau es respirava en aquell espai! Quina alegria la retrobada i, de nou, la paraula compartida. Alfarero y ceramista son dos palabras que tienen el mismo signficado, aunque muchos asocien el alfarero a lo tradicional (cuencos, cazuelas, platos, tazas...) y el ceramista al artista más creativo, cuando en realidad las palabras significan lo mismo aunque alfarero eche sus raíces en el árabe y ceramista en el griego. Li comentem que en català passa el mateix amb terrissaire i ceramista... Ens n'enduem un parell de tasses amb la complementarietat d'un punt de vermell i un toc de verd.

Amb les mans i no amb els peus són fetes aquestes peces originals de na Cati que, amb una habilitat i la rapidesa que dóna tenir el material hàbilment ordenat al seu taller, reconstrueix els antics motllos que servien per fer sabates en elegants peces decoratives i redecora, sense l'ajut d'una coneguda marca sueca, tant sifons i ampolles, com plats i setrills. D'alguna manera, les seves peces transmeten la seva vitalitat i alegria malgrat els embats amb què tots ens trobem a la vida. Em meravella la seva capacitat per reconvertir un objecte en desús o una peça de cuina en una petita obra d'art que aporta aquella necessària dosi de bellesa a la nostra vida. 

dimecres, 19 de juliol de 2017

Camins de cel


Absorts en una modernitat que ha sacralitzat la imatge fins a límits que fa uns anys potser no havíem arribat a imaginar, hem perdut un poc l'hàbit de parar atenció i escoltar la paraula nua. Sembla com si ens costés més de desgranar les paraules quan arriben totes soles, com simples successions de fonemes i morfemes hàbilment combinats, carregades o no de pressupòsits i prejudicis. Quin és el temps màxim d'atenció plena amb què les nostres orelles són capaces d'obsequiar el nostre interlocutor? Atureu-vos un moment i pareu l'orella. Hi ha paraules? Qui parla? Sentiu les orenetes? Un merla, potser? Els cotxes? La rentadora del pis de dalt o, potser, la nostàlgia instal·lada al Grand-Père de Moustaki en la versió original o en la que  Marina Rossell ret homenatge a l'enyorat cantautor. Una àvia crida la neta i s'asseuen a l'ombra. Elles han aturat un moment el temps i escolten el bosc. Trec el mòbil i m'enduc la imatge en un intent de guardar la tendresa manyaga de les seves paraules: "quedem-nos una estoneta, aquí, a la cadira de l'arbre..."

Les paraules fan camins en l'aire i es transformen, a vegades en contes que sovint venen de molt lluny per quedar-se un temps dilatat en el nostre imaginari col·lectiu. Els contes es vesteixen segons l'estació, l'època o l'edat dels oients, i viatgen pels camins del cel per recordar-nos la nostra essència de vianants en aquesta mare Terra que ens acull amb generositat, tot i que més d'una vegada no li sabem correspondre. L'Àngels, com totes les MARC (Mestres, Àvies, Recuperadores de Contes), va vestida de carrer quan va les escoles a explicar els contes. La modernitat, diu, és no oblidar els orígens i aquests ens remeten a la llengua oral. Mentre ella parla, la meva imaginació vola fins arriba a l'antiga Grècia on els aedes, grecs artesans de la paraula inspirats per les Muses, cantaven les gestes dels homes acompanyats d'una lira.

Cada narrador, segueix l'Àngels, ho explica de la seva manera, però sempre pendent dels nens que amb la seva mirada comanden el ritme de la història. Quan s'estableix el lligam, es produeix la màgia i descobreix en els ulls dels infants quan cal avançar de pressa o alentir un xic el ritme. Expliquen la història partint del nostre territori perquè en el fons senten una necessària voluntat de deixar l'empremta de la nostra manera de ser, d'entendre i de viure en el món. Com que molts nens de les escoles on van a explicar contes tenen els avis lluny, en el país d'origen, hi ha un traspàs de tendresa entre les MARC i els infants que permet, a uns i altres, compartir el goig i l'alegria del cicle de la vida. I, en acabar la primària, alguns nens els demanen si a l'institut també hi seguiran anant a explicar contes... Per experiència, puc afirmar que a secundària, sobretot a primer cicle, es debaten entre el plaer que comporta escoltar una història i allò d'ara ja som prou grans per als contes. Però, si ens allunyem del prejudici, i recorrem a una bona història, adequada per aquest moment de canvi, recuperaran l'embadaliment d'estar pendents només de les paraules i deixant que la imaginació de cadascú les ompli amb el paisatge humà propi.

Els meus germans i jo vam créixer amb les àvies lluny. L'àvia paterna, la Magdalena, s'havia acomiadat del meu pare quan ella només tenia catorze anys. La María Jesús, l'àvia materna, vivia a 30 Km en tren i encara 20 més en autobús. La vèiem dos o tres cops a l'any. Ni l'una ni l'altra ens van explicar contes. Els pares ens explicaven més aviat la realitat: treballar a casa o a la fàbrica. Els contes van arribar des de l'escola i, sobretot, des de la biblioteca, la ja desapareguda biblioteca Mossèn Blancafort, que hi havia al mateix edifici de l'Escola Casals-Gràcia, on anàvem a llegir alguna tarda en horari lectiu. Havíem de respectar el silenci al màxim per no fer enfadar la Montse, la bibliotecària, i així aconseguir que la setmana següent ens hi tornés a voler. No necessito ni tancar els ulls per recuperar les taules rodones i les cadires petites, els llibres d'en Babar i tota la col·lecció d'Enid Blyton que vaig arribar a devorar. 

Jackie i Nuca



De les taules rodones, i pels camins del record, arribo fins a les rotllanes dels focs de camp de les colònies escolars, i d'allà fins a les fogueres i els cercles dels indis, no d'aquells que tallaven cabelleres quan trobaven els rostres pàl·lids, sinó d'aquells que prenien consciència del regal que ens oferia cada dia la Terra: l'aigua, els animals i les plantes, dels que creien que la mort és només un canvi de món. Els contes i les llegendes d'altres pobles del món ens mostren la riquesa de la diversitat i alhora la dificultat que comporta la convivència per allò de la diferència de bagatge social, econòmic i religiós. Però ens recorden l'essència: hi som de pas hi hem vingut a caminar, i tant si venim del nord com del sud, caminem per poder ser i volem ser per caminar, com ens canta, si volem, a cau d'orella, com si fos una moixaina, Lluís Llach. 

Bon camí!

dimecres, 12 de juliol de 2017

Vacances literàries

En l'origen de la paraula vacances hi ha aquell vacuus que s'instal·la en l'horror quan tenim un temps per nosaltres no previst, un full en blanc on escriure o dibuixar, un tros de fang per modelar, un plat per omplir. Gosaria dir que per a la majoria l'horror més gran és el del silenci, atesa la quantitat de soroll a què vivim sotmesos i que sembla donar-nos l'embranzida necessària per passar-nos-ho bé. El silenci ens acull i no ens hi volem acostar massa per la por del que hi podem arribar a descobrir: somnis desdibuixats per la pressa del fer, il·lusions abatudes per un reguitzell d'hauria de i un llarg etcètera que cadascú pot anar descobrint i paint en el temps de vacances.
No necessàriament això implica una marató en la recerca del lloc, els dies i un preu raonable. Hi ha persones per a qui és un temps per fugir de la quotidianitat, del despertador punyent i del cronòmetre amb què ens hem avesat a programar la nostra vida sense deixar l'imprescindible i necessari temps de pausa.

Vaig llegir en un correu d'Erika Irusta R., autora el blog El camino rubí, que s'havia proposat una sola cosa per sobreviure a la llarga llista de coses pendents que anem acumulant durant l'any amb l'etiqueta "ho faré a l'estiu". La seva era deliciosa: dormir. I afegeix: dormir (de calidad, eso sí, descansando). I jo? Què em podia proposar? Tot d'una ho vaig tenir clar: escriure pels descosits! Que n'és de fantàstica aquesta expressió! Us heu imaginat les paraules escapant-se per les vores mig desfetes, pel trau d'un botó a mig fer o per un forat de la butxaca? Què necessito, a banda de dormir de qualitat malgrat la claror que ja treu el nas a les sis del matí i la calor que s'ha instal·lat a casa on hem optat per no caure a la temptació de l'aire condicionat? Necessito altres paraules!

Participants a la VII Escola d'Estiu UVic-UCCatalunya
Paraules com les que llegeixo amb fruïció a l'Ara del dissabte, de la veu d'Eva Piquer, Albert Om, Anna Mansó, Jaume Funes, Eva Bach, Jordi Nopca, Ignasi Aragay...; les de novel.les que m'aborserbeixen com El silencio de la ciudad blanca d'Eva García Sáenz de Urturi o els Petons de diumenge de Sílvia Soler; les de descobertes sorprenents com La rateta i el gat burleta de Marc Donat, que vaig escoltar amb delit infantil de la veu de Marta Luna a la VIII Escola d'Estiu de Literatura Infantil i Juvenil organitzada per l'UVic en un lloc emblemàtic: l'abadia de Montserrat. A la taula de l'entrada, un enfilall de llibres que la biblioteca de Montserrat ja té repetits i que el pare Massot posa a l'abast de qui els volgués agafar. Una troballa: Diego Sabiotes i els seus versos De tu vida y la mía:

Narrada mar adentro,
tu propia vida y su resplandor:
el mejor argumento.


Encara més paraules, les que escolto a la ràdio del cotxe, les de les amigues de tots els cercles de la meva vida, les que ara són més a prop i les que hi van ser un dia, les del meu company, les que voldria entendre dels "nostres"gats; les que arriben via whats carregades d'emoticones i d'il·lusió i les que ho fan al darrere d'una postal que segueix ampliant la meva col·lecció; les que escric a correcuita a la llibreta que solo portar sempre: "el millor moment és ara..." recorda l'Eli com una d'aquella frases memorables de cada juny i que pronuncia en Ricard, un cop més, just abans de baixar a la biblioteca a fer el darrer claustre del curs, i ens embranquem en una discussió sobre desitjar o satisfer, amb Forrest Gump i la caixa de bombons com a referent, amb aquella flaire no de xocolata sinó de vacances que es respira en l'aire. Les vacances enteses com a dret laboral han estat una conquesta fruit de l'impacte de la Revolució Industrial en les classes treballadores i ens hem de remuntar a la França dels anys 30 per trobar les primeres vacances remunerades. Les meves primeres  van coincidir amb l'esclat d'una Barcelona que s'obria imparable al món a resultes de la celebració dels Jocs Olímpics. Una Barcelona que em sorprèn i em desconcerta cada vegada que hi baixo, sobretot en tren i trec el cap a Passeig de Gràcia. 


Aula del Laboratori de Lletres
No és un dia qualsevol. És 1 de juliol. I dissabte. L'objectiu: el Tastalab del Laboratori de Lletres. Dos tastets de cursos i una presentació d'un llibre. Escriptura de records. Escriptura creativa. Palabras invasoras. Se'm dibuixa un somriure recordant el matí i la proposta creativa de l'Alba Dalmau: "Penseu uns moments en una persona que conegueu bé. Ara escriviu durant uns deu minuts un text en què una persona va a una cita a cegues." Silenci i paraules que es deixen anar. Diversitat de personatges, espais i situacions malgrat el denominador comú de la cita a cegues. Un petit moment d'estricta simpatia, sens dubte. Pausa necessària: cafè, alguna pasteta, lavabo. Després arriben las palabras sin papeles, las autóctonas y las invasoras, con todo el trasfondo emocional que conllevan acompanyades per Manuel Alcántara Plá, un pou de saber lingüístic i tecnològic, amb qui tinc la sort de compartir una estoneta de conversa sobre aquest "ésser" màgic que són les paraules.


En la meva llista de paraules per a l'estiu hi ha la pròpies, també. Les que s'aturen cada dimecres a L'illa del Ter, i no és atzar que sigui sempre el dimecres sinó que és una triada ben volguda per ser el dia que sorgeix d'aquell dies Mercurii, en honor a Hermes/Mercuri, el déu alat, protector de les fronteres i els viatges, dels pastors, dels oradors, de l'enginy... La paraula pròpia a la carpeta dels contes començats i dels somiats, la dels projectes per seguir, com bé em recordava un bon company de feina, transmetent als adolescents passió pel coneixement. I, és clar, les paraules que, un any més, posaran el contrapunt d'artesania necessària a les postals escrites a mà amb què sorprenc algun veí, familiar o amic, fins i tot gaudint d'aquest temps de buit necessari viscut des de casa, a Breda.

dimecres, 28 de juny de 2017

Olors i sabors d'estiu

Foto: Guillem i Núria (Bellvís)
L'estiu té tots els colors dels fruits que ens regala aquesta estació càlida que s'inicia amb el solstici del 21 de juny segons el calendari, encara que la meteorologia no acabi de compartir aquesta precisió. Aquest any n'és un bon exemple i posa de relleu la magnitud del canvi climàtic del qual fa temps que les entitats ecologistes es fan ressò, tot i la tossuderia d'alguns dirigents entestats a treballar per a l'enriquiment global d'uns quants. Ja fa molts anys que veiem l'absurditat consumista impacient en el nostre dia a dia. La majoria de parades de mercats tenen els mateixos colors tot l'any, però dubto molt que l'olor sigui la mateixa a l'estiu que a l'hivern. Qui va decidir que el meló era una fruita per a tot l'any encara que això fos a costa d'exportar-los des del Brasil? Fan la mateixa olor les taronges a l'hivern que a l'estiu? De veritat, feu-vos la pregunta: ens cal menjar aquestes fruites fora de temporada? Segur que no tenim una alternativa a la vitamina C de les taronges? Això que em sembla tan evident amb les fruites no ho posava a la pràctica amb algunes verdures. Pot semblar una ximpleria però aquest hivern vaig decidir no comprar mongetes tendres. I no pas perquè a casa no ens agradin sinó perquè vaig prendre consciència que hi havia altres verdures més d'hivern i que era una bona idea canviar la compra de mongetes per la del bròcoli. Alguns costums heretats a casa, com les patates i mongetes tendres que ma mare feia cada dimarts per dinar, poden esdevenir inèrcies a l'hora de comprar (encara no les cuinés mai el mateix dia...) que ni ens arribem a plantejar. Aquesta setmana hem menjat les primeres de la temporada: molt tendres, boníssimes i a un preu prou raonable per ser les primeres Tot un plaer! 

Hi ha qui també espera l'estiu amb candeletes perquè podrà omplir, a recer d'un ventilador (o de l'aire condicionat), les hores més càlides amb una lectura saborosa. Tot i que els present de la darrera novel·la que he llegit transcorre durant un hivern prou fred com perquè nevi a la capital del Maresme, el passat m'ha dut fins a les nits caloroses de Gàmbia i al fruit dolç del baobab. La dolçor del fruit no té prou força per contrarestar l'amarga realitat de la mutilació genital femenina. El llibre, articulat en tres parts entre dos retrats, el d'una mare (Rama) i el de mare i filla (Aminata i Binta) retrata les dificultats de dones de condicions i orígens ben diferents per adaptar-se al seu present, per superar la solitud de la diferència i el pes de la tradició. El joc entre les diferents persones narratives, la primera per a la Binta, l'adolescent gambiana que encandila els seus professors de l'institut, i la tercera per a la seva mare, l'Aminata, a voltes perduda en un món occidental on la dona viu seguint uns costums diferents als de la seva Gàmbia natal, i la Lola, la pediatra del CAP que a la ratlla de la quarentena fa temps que es qüestiona la seva pròpia maternitat i com, també, la pròpia tradició familiar l'ha condicionada.

D'aquí a una estona tindré el plaer de compartir tertúlia sobre aquesta novel·la, El fruit del baobab de Maite Carranza. Fa gairebé un any i mig que Dones de Breda em va demanar de coordinar el club de lectura que ja feia una colla d'anys que havien impulsat. Les seves reflexions  m'acosten a una part de la vida del poble on em vaig instal·lar aviat farà deu anys. La majoria d'elles han conegut la Breda amb carrers sense asfaltar plens de posts d'olles i cassoles assecant-se al sol. Han vist inaugurar l'escola pública Montseny, hi han acompanyat els seus fills o, fins i tot, hi han fet classe. N'han viscut de tots colors i això també surt a la tertúlia arran de l'actitud d'algun dels personatges que ens ha despertat una mena d'odi visceral per la crueltat de l'Ester, una de les protagonistes de Germans, gairebé bessons de Maria Mercè Cuartiella, amb qui vam compartir l'estona de tertúlia. La sala del Centre Cívic s'ha omplert d'anècdotes que flueixen enriolades després de la lectura de La mala reputació de Bel Olid, un recull de contes escrits amb una exquisida lingüística i sense pèls a la llengua a l'hora de parlar de sexe o de morts en curioses circumstàncies. Ens ha seduït la riquesa de la diversitat lingüística a Primavera, estiu, etcètera de Marta Rojals, i totes les reflexions de l'Èlia que va marxar del tros, a les terres de l'Ebre on creixien els aulivers a qui ella els ho deu  tot i ells res de res. Quan arribava a l'estació de Sants ella era feliç perquè era una formigueta més i cap a l'anonimat falta gent.  Ella, l'Èlia, que potser no era prou conscient que els sons de la terra els tenim a la càrrega genètica, molt a dins, i el tecleig dels ordinadors, no. O almenys no encara.

Hem fet de crítiques literàries, ens hem vist reflectides en els personatges, i en més d'una ocasió, ho reconec, m'hauria agradat el que han fet elles: deixar que el llibre els caigués de les mans. Durant aquest curs, per dir-ne d'alguna manera, no m'ho permès perquè no tocava. Però ho he fet infinitat de vegades, animada pel decàleg que apareix al final d'una obra de Daniel Pennac, publicada el 92, i que l'editorial Empúries va traduir el 93: Com una novel·la. A la pàgina 150 hi diu:

"Hi ha trenta-sis mil raons per abandonar una novel·la abans del final: la sensació d'haver-la llegit abans, una història que no ens enganxa, la nostra discrepància absoluta amb les tesis de l'autor, un estil que ens treu de polleguera, o, al contrari, una absència d'escriptura que no compensa cap motiu per continuar... És inútil enumerar les 35.995 raons restants, entre les quals, de tota manera, hem d'incloure la càries dental, les persecucions del nostre cap de departament o us sisme sentimental que ens petrifica el cap. ¿Que el llibre ens cau de les mans? Que caigui."


Acompanyarem la tertúlia de sabors de l'estiu, com la coca de trempó, heretada de la meva estada a Mallorca, però que s'emparenta amb la coca de recapte tan pròpia de les terres de l'Ebre, de cireres, de begudes i d'allò que cadascú porti per compartir. Si el temps ens ho permet - el matí s'ha alçat amb núvols al Montseny, al turó de Montsoriu i es van amuntegant cap a Sant Miquel de les Formigues- la farem a l'esplanada on hi ha l'ermita de Santa Anna, on cada any el 26 de juliol s'hi fa una celebració entranyable com totes les que es fan en els pobles i que es manté per la bona voluntat i aquell sentiment nostrat de pertinença a una comunitat: missa ben d'hora, diuen els cartells, petits i grans tocant tota hora la campana que Dones de Breda va pagar i enreixar perquè no se la tornin a endur, tertúlia de veïns, sardanes, coques i entrepans, begudes... i fins l'any que ve si deu vol!