dimecres, 23 de maig de 2018

Cada dia un raig


Deu fer ja una colla d'anys que la dita "Pel maig, cada dia un raig" semblava haver perdut el seu sentit originari. Com que tot torna, sembla que aquest maig ha volgut recordar-nos per què algú va tenir la genialitat de fer rimar el mes amb el raig que devia caure dia sí i dia també... Si non è vero, è ben trobato que diuen els italians. Quan la majoria de la població del país vivia de la feina al camp o es passava moltes hores a l'aire lliure, s'acabaven convertint en experts observadors del cel per endevinar si el vent bufava de llevant i feia olor de pluja, si aquells núvols passarien de llarg del castell de Montsoriu i no descarregarien a Breda o si, de nou, la marinada enxovaria l'aire a primera hora del matí i això voldria dir que suarien de valent mentre cavaven la terra. Els boscos, les rieres i la terra somriuen agraïdes de la provisió per a l'estiu. 

Ara, però, que gran part de la població es mou més aviat en entorns tancats solem viure pendents de les dones (i els homes) del temps i dels seus pronòstics; n'hi ha que es descarreguen aplicacions que permeten consultar a quines hores concretes plourà en un punt determinat el proper cap de setmana. Sovint, massa sovint, ens queixem de la pluja, del sol o del vent. Faig només una constatació de la queixa que ens provoca tot allò que no podem controlar. La paraula enllaça amb una cançó del grup Olé Olé, any 83, que repetia amb insistència No controles  ni la forma de vestir, ni de ballar, ni de pensar... Un parell d'anys més tard, ens ho tornaven a recordar, des de Mèxic aquest cop, un grup de noies Flans amb nova una versió de la cançó escrita per Nacho Cano. I encara no volien que els controlessin els TresTrece i Café Tacvba. No n'he trobat cap més i tampoc sé si l'equip de Jordi Basté a El Món a RAC1 havien triat aquesta cançó per fer aquella secció, poc abans de les vuit, en què recorrien les diferents versions que havien sorgit a partir d'una peça que, pels motius que fossin, havia esdevingut cançó de l'any, de l'estiu o la més ben valorada a la llista d'èxits del país que fos.

Foto del blog Reflexiones desde mi sofá
Quan feia classes de castellà a Vic, com a susbstituta a L'Escorial, m'agradava portar-los cançons que em permetessin fer-los veure que aquells conceptes que semblaven abstractes o allunyats de la realitat no ho eren tant. No te pares d'SKA-P em servia per parlar del registre col·loquial i alhora per comentar temes tan vigents llavors i ara com l'atur, la corrupció i les hipoteques. Parlo de l'any 96 o 97. N'hi havia una altra que feia servir arran de la versió que va fer El Chaval de la Peca, llavors d'èxit gràcies a l'aparició del programa Sense Títol d'Andreu Buenafuente. Era la cançó Libre de Nino Bravo. Anava molt bé per treballar les comparacions i les metàfores, a banda de permetre la creativitat dels alumnes imaginant d'on i per què fugia. Us la deixo en versió original tot recordant un alumne de 2n d'ESO que no parava de xerrar a les classes, però que aquell dia se'm va acostar a final de classe i em va dir: "I no ens duràs la versió original? Té una veu tan potent en Nino Bravo..." Em semblava bastant evident que la cançó feia un homenatge a algú que havia aconseguit fugir d'una presó, real o metafòrica. La Viquipèdia apunta la possibilitat que estigui inspirada en la història de Peter Fechter que va morir quan intentava creuar el mur de Berlín. El blocaire Alfred López dóna l'explicació com a bona i jo em pregunto què ens en diria Pablo Herreros, que en fou un dels autors juntament amb José Luis Armenteros.


Marina Rossell y Georges Moustaki en el programa "El convidat"
©El Convidat - TV3
El raig de veu de Nino Bravo em porta a recuperar dues cançons que més que parlaven de llibertat els anys 70: Libertad sin ira que interpretava el grup andalús Jarcha, amb música d' Herreros i Armenteros i lletra de Rafael Baladés. No voldria acabar sense anar fins al país veí a recuperar la veu de l'admirat Moustaki, cantant que la llibertat li havia fet estimar, fins i tot, la solitud. La Fina, la professora de francès que vaig tenir el primer curs a l'institut, ens la va posar a classe i ja llavors em va seduir la música i descobrir el poder de les cançons a l'hora d'aprendre idiomes. Com tampoc no voldria deixar anar el darrer raig de música sense agrair a Albert Om aquell convidat dedicat a la Marina Rossell, la dona que ha sabut mantenir la sensibilitat de les cançons de Moustaki i posar-hi la seva llavor particular de llibertat.

dimecres, 16 de maig de 2018

Qui perd els orígens...

Imagino que sereu molts qui, en llegir el títol, completareu els punts suspensius amb aquell perd identitat que tantes vegades ha cantat Raimon, en companyia de molts dels que l'escoltaven entusiasmats. La canto a cor què vols camí d'Arbúcies, atenta a la carretera i al comptaquilòmetres no fos cas que sobrepassés el 90 de rigor que marca el senyal i m'arribés una fotografia del cotxe i un requeriment econòmic. La pluja insistent i persistent d'aquestes darreres setmanes ha tret la pols a les fulles dels arbres que s'alcen majestuosos prop de la riera; ha omplert els vorals de la carretera de milers de flors de grogues que no hi entenen de prohibicions i ha netejat una mica l'aire d'un hivern gris que ha aprofitat qualsevol escletxa per anar abocant pors i impotències que, potser mai, hauríem pensat que podrien formar part del nostre bagatge vital. N'havíem sentit a parlar d'aquesta por, n'havíem intuït el dolor, però no sé fins a quin punt ens imaginàvem viure en primera persona, reviure-la en el cas d'aquells que, per edat, anaven als primers concerts de Raimon. Sucumbeixo al llamí musical, intercanvio amb una amiga el meu val de l'Ara per un de La Vanguardia i així m'enduc una mica d'història que em faci companyia en els trajectes en cotxe i em recordi la força dels clàssics, de la poesia, i l'agraïment cap a totes aquelles persones que ens han ajudat a ser qui som, com diu Raimon quan s'acomiada dels escenaris tal com va començar, cantant Al vent. "Fins aquí ha arribat la riuada, diuen a València".

Foto: Diari Ara
A València hi viu des de fa uns quants anys una amiga de la meva mare, la Rosa. Ens vam veure per darrera vegada fa cinc anys, quan a finals de setembre va pujar fins a Vic per veure la seva amiga i poder-se'n acomiadar. De petita, la meva mare em deixava escriure les adreces als sobres de les postals que enviàvem per Nadal i que ella solia fer aprofitant les dels altres anys, retallades i enganxades sobre cartolines negres, confiant que no anirien a parar a la mateixa persona que ens l'havia enviada. A mi encantava això d'escriure les adreces i així anar resseguint amistats i famílies. De sempre he trobat un plaer d'estricta simpatia això d'asseure'm davant d'un paper en blanc o de color, agafar llapis o bolígraf, evocar en la memòria o en el cor una determinada persona i conversar-hi una estoneta. Certament no té l'escalf de la veu o de l'abraçada, però les paraules, triades amb cura i des del cor també tenen una calidesa pròpia que sovint no passa desapercebuda. És el que també rebo d'ella, via whatsapp, quan em comenta en privat què li han suggerit o evocat les paraules de L'illa del Ter...

Alameda (Málaga)
Si l'avi Paco no hagués fet cas dels consells de la seva germana Encarnación potser la Rosa i la meva mare no s'haurien conegut. La família de la meva mare va sortir de l'estació de La Roda l'any 51, molt abans que ho fessin la gran onada migratòria que arribà del sud. La meva mare tenia sis anys i a la Colònia Estebanell, a tocar Camprodon, va aprendre amb rapidesa la llengua del territori que havia acollit aquella família que va travessar la península a la recerca d'una vida millor, lluny de les dificultats de la postguerra en una població que va patir els estralls d'una guerra civil que va servir per cometre tota mena de crims en nom, també, de rancúnies personals. Però la família de l'avi no era originària de La Roda de Andalucía, sinó d'Alameda, a 15 km. Encara no fa ni quinze dies que hi vaig ser per primera vegada, disposada a deixar-me impregnar per un paisatge que forma part de la meva herència, dels meus orígens. Em va agradar descobrir que devia ser un poble reivindicatiu tenint en compte les pancartes sobre l'1 de maig i la de repulsió davant la condemna de La manada, a més de descobrir una placa a la torre del rellotge de la plaza Andalucía on queda constància que el 27 de juny de l'any 31 s'havia creat el primer ajuntament republicà. Una mica més enllà d'aquesta plaça... un petit regal, en forma de recordatori al peu d'un arbre. "M'hi fas una foto, Mari?", demano a una altra neta. Ella i jo compartim el nom, el de la sogra d'en Paco, aquella que va haver de cedir i deixar-lo casar, encara que fos a contracor amb la iaia María Jesús. Ella i jo hem compartit aquest viatge de retrobada amb els orígens, amb la terra d'oliveres, amb aquell pueblo del qual sentíem a parlar de petites, ella a la Colònia i jo a Manlleu. Ella i jo tenim ara el pòsit d'un viatge compartit, de porra antequerana i molletes, de cançons a l'A-45, del color vermell amb què l'Eugenia es resseguí els llavis abans de sortir de casa seva i acompanyar-nos, amb un somriure als ulls davant la inesperada visita, fins a davant de la casa, ara reformada, on havien nascut el seu pare i la meva mare. Somriure.



dimecres, 2 de maig de 2018

SMS

Hi ha tota una generació que no entén aquestes sigles. Short Message Service. En anglès, és clar. El primer missatge va ser enviat el 3 de desembre de 1992 per la xarxa GSM de Vodafone al Regne Unit. Viquipedia dixit. Hi ha companyies de telefonia que ofereixen un nombre il·limitat de missatges de forma gratuïta en algunes de les seves modalitats de contractació de serveis. En general, ens poden arribar missatges del banc amb la clau per fer una transacció, del Catsalut recordant una cita mèdica o d'alguna empresa a qui no recordem haver facilitat el nostre número. Hi ha dies que n'arriben de més personals: "Ara fan entrevista a Manolo Garcia a Cat Radio! afanyat!" Sic. Un quart de deu del vespre. Fons d'armari.

L'expressió fons d'armari no apareix al DIEC i a can Google les primeres entrades estan reservades al programa en qüestió i a un homònim d'IB3 Ràdio. En aquest darrer ens conviden a escoltar entrevistes, debats, cultura, música... com a bàsics per ajudar a orejar el fons d'armari de la comunitat lgtbi de les Illes Balears. A Catalunya Ràdio la Mercè Folch, antiga tripulant al sempre reivindicat Cafè de la República, fa un recorregut emocional per la memòria individual i col·lectiva a partir dels referents culturals de personatges d'àmbits diversos. Ahir dimarts li va tocar el torn a Manolo García. 

Resultat d'imatges de el útlimo de la filaVaig deixar de rentar plats per agafar el mòbil i connectar-me a la web per escoltar-lo. Ho reconec: vaig enyorar haver prescindit d'un petit reproductor de CD que també tenia ràdio. Us recomano que, tant si us agrada la seva música com no, que l'escolteu. Una de les perles: "L'art, la cultura en general, és un salvavides". Alguns dels seus referents: Roberto Bolaño o Montaigne. Un altra perla de vida: "L'èxit és aixecar-se cada dia i tenir ganes de viure". L'entrevista té regust de cafè... i l'assaboreixo amb parsimònia. A la carretera, en Francesc també l'escolta al cotxe pujant cap a casa des de les terres de l'Ebre. Que n'és d'oportú aquest programa en aquest final de pont! Devia tenir catorze o quinze anys quan vaig descobrir en Manolo García, llavors a Los Burros, amb temes mítics com Disneylandia, Huesos o Mi novia se llamaba Ramón.  Amb en Quimi Portet, també, a El último de la fila, em va acabar de seduir: una música amb un aire de flamenc, unes lletres surrealistament poètiques i uns directes... genials! Des d'Insurrección fins al Mar antiguo passant pel Dios de la lluvia.

Encara guardo els cassets que vaig comprar i que escoltava una vegada i una altra fins que m'acabava aprenent les lletres per poder-les cantar a la dutxa, al cotxe, o si en posava alguna a classe per crear l'ambientació necessària abans d'endinsar-nos en el mare nostrum. Ni que fos a nivell intuïtiu m'agradava sentir que, quan cantava les seves cançons, em connectava amb les meves arrels andaluses, per molt que en Quimi sigui d'Osona i en Manolo d'Albacete. El missatge que em convidava a escoltar el programa va ser la cirereta d'un pastís que m'ha dut a trepitjar per primera vegada, en companyia de la meva cosina Mari, la terra d'on van venir els nostres avis amb els seus cinc fills, entre ells la meva mare i el seu pare; un pastís que ens ha dut a flairar històries de guerra, de fam i de misèria, com les de tantes famílies del país, però també a riure amb les anècdotes, a agrair l'hospitalitat i a quedar-nos amb les ganes de tornar-hi... qui sap si de franc gràcies a la cancel·lació sense avisar del vol de tornada.





dimecres, 25 d’abril de 2018

La vida viu!

Benvolguda Teresa,

T'imagino amb un somriure d'orella a orella mirant-me, asseguda al sofà, dient-me que sí, que puc fer servir una de les teves frases preferides per encapçalar el meu escrit d'avui de L'illa del Ter. Gràcies! I tant que viu la vida!

Viu en la carona de la Juna, pintada amb el vermell intens de la rosa que, en forma de pintallavis, ens van oferir la Núria i la Montse en el recital de Sant Jordi que tu vas ajudar a preparar. Són unes artistes totes dues! Ens van acompanyar, amb l'abric roso i el didalet de porto a descobrir la poesia de Hilda Hist en el llibre Del desig, a la plaça de Breda. 

Viu en l'emoció del pagès, el teu veí, que et recordava dissabte, al bosc de casa teva, en el cercle en què agraíem haver-te conegut i haver esdevingut, per aquest fet, millors persones.Viu en les llàgrimes de qui es va adonar, aquell dia, que només havia conegut unes pinzellades de la vida d'aquella dona generosa que havia decidit viure la vida seguint allò que l'esperit i el cor li dictaven. Viu en tot el que vam anar coneixent de tu en les paraules d'aquells que et seguim estimant malgrat només et puguem veure amb els ulls del cor.

Viu en tots els cafès que segueix servint la Sussi i els entrepans que fa en Miquel a ca l'Antonieta on gaudies d'una estona de llibertat de la malaltia, com si malgrat l'evidència la poguessis deixar aparcada a fora ni que fos per una estona.
Viu en les converses sobre política amb la Teresa i la Rosa, camí de la taula del fons, després de saludar en Josep i de recollir El Punt Avui on, cada dia i a pàgina completa, segueixen recollint, encara, l'expressió de la impotència de tantes persones que seguim sense entendre com és que hi ha presos polítics i que l'art, d'alguna manera, permet expressar.

Viu en tots els intents que fa el Parlament per investir president (sembla que va més per la via masculina...) sense necessitat d'haver de passar per unes noves eleccions, malgrat els 155 pals a les rodes que vam decidir pintar de color groc. Viu en el desig de poder alçar de nou la copa, com aquell 27 d'octubre al jardí de casa teva, per brindar per la nostra República catalana que, fins i tot, es feu un lloc en les paraules de la Núria al recordatori per acompanyar-te, elegant, amb el mar de fons, un 6 d'abril a Sant Martí Sescorts, el teu poble natal. Fins i tot llavors, quan ja no hi eres físicament, la música va recordar la banda sonora de casa teva era Qualsevol nit pot sortir el sol de Jaume Sisa: "Oh, benvinguts, passeu, passeu... de les tristors en farem fum, que casa meva és casa vostra... si és que hi ha cases d'algú"!

Segueix vivint en aquesta Illa del Ter que, com tu, té les arrels a Osona i les coincidències al carrer del Pont de Manlleu que, potser, ja ha oblidat aquells insuperables croissants de xocolata amb crema a dins que feien a Can Bernat. Com tu, que també al Montseny ha retrobat la força de ser allò que vulguem ser, com deia el poeta de Roda de Ter i cantava Lluís Llach al disc I amb el somriure, la revolta. 

Dolors



PD: Trobo a faltar la il·lusió del teu somriure cada cop que et pujava a veure o a portar-te els menús que l'Engràcia de La Cookessa havia preparat, a més d'una abraçada de les de tot cor. T'enyoro, Teresa!



dimecres, 11 d’abril de 2018

Una hora

Foto: Signinum

Des que, a finals de març, el rellotge feu un pas endavant a les dues de la matinada i, com si res hagués passat, assenyalà les tres, que encara tinc la sensació de no haver acabat de pair aquest canvi. Any rere any els mitjans de comunicació es fan ressò de l'estalvi energètic que suposa aquest canvi. També és any rere any que esdevenen altaveu d'aquells que posen en evidència si ha beneficis reals en aquesta hora que desapareix del rellotge i que ens és retornada a finals d'octubre. Vaig guardar l'article de l'Ara per recordar un parell de coses: en primer lloc que des de la Segona Guerra Mundial tenim de referència el fus horari de Berlín i no el de Greenwich, que és el que ens toca per situació geogràfica; i en segon lloc que no és tan evident l'estalvi energètic que comportà quan s'implementà els anys 70 i 80, arran de la crisi del petroli. 


El doctor Estivill afirma que ens és més fàcil adaptar-nos a un dia de 25 hores que a un de 23 i, per això, ens recomana fer ajustos de quinze minuts per notar-ho menys. Què voleu que us digui? A aquestes alçades de 2018, sis mesos després d'aquell primer diumenge d'octubre en què vam anar votar si volíem ser una república, i veient com s'està judicialitzant aquell acte de democràcia, quan es va fer el canvi d'horari només vaig pensar: "una hora menys que hauran de passar a la presó". Com es deu fer de llarga una hora de presó preventiva? Es poden fer i deixar de fer tantes coses en una hora! En més d'una ocasió, he sentit com alguna dona gran desitjava "una hora ben curta" a una embarassada ja a punt de parir; confesso haver-ho desitjat, també, en el cas de persones en estat terminal: una hora ben curta i el mínim patiment possible. Però fins i tot en aquest cas, la durada de l'hora i la magnitud del patiment dependrà de cada persona. 

Tot i que els horaris dels centres educatius marquen les hores, com a sinònim de classes, de 60 minuts, és materialment impossible que ho siguin. O sí? Deuen formar part també del fet educatiu aprendre a arribar puntual a primera hora del matí, prendre's un temps per desconnectar de la sessió anterior i preparar el material per a la següent o aturar-se un moment per recuperar el fil després d'algun inevitable incident. A vegades necessitaríem allargar aquella hora perquè, posem el cas, els alumnes volen acabar totes les preguntes que els he proposat  sobre l'amistat prenent de referència el text d'Ignasi Aragay sobre la publicació a l'editorial Adesiara de la versió bilingüe del De amicitia de Ciceró. Instants d'estricta simpatia amb adolescents de catorze o quinze anys que són capaços d'exclamar davant la pregunta "Què és millor un amic o un germà?" que no la troben justa  perquè això és com demanar si t'estimes més el papa o la mama. És just en aquell moment que m'adono que, una vegada més, hem invertit els papers i li dono les gràcies per la reflexió!

També en una hora, l'Anna ha transmès la passió per l'arqueologia a les alumnes de batxillerat que, com ella, estan fent el darrer curs que posarà fi a una etapa de la seva formació acadèmica. L'Anna, que estudia 4t curs del grau d'Estudis Clàssics de la UAB, dubta  entre el màster de formació del professorat i el d'arqueologia. Segur que hi haurà rumiat més d'una hora per prendre la decisió definitiva, posant a la balança economia i il·lusió, abans de dedicar temps i diners a la nova etapa. Fa un parell d'anys m'enviava una postal des de Guissona, on havia anat a excavar, contenta per haver descobert una moneda de bronze i un parell d'esquelets d'infants. La recupero del meu arxiu després d'haver vist les fotografies de l'excavació i d'haver escoltat la teoria que ella i la seva companya  proposen sobre les estances, fora de la muralla, on a més dels esquelets s'han trobat  monedes i agulles per subjectar els cabells. Se us acut de quina mena d'edifici es podria tractar?

Amb una hora diria que no n'hi ha prou per fer-se una idea de tot el mecanisme de funcionament de les proves a què s'enfrontaran a partir de dissabte 14 d'abril tots aquells que vulguin accedir a una plaça pública del sector educatiu. Sense saber quins són els motius per al disseny del calendari del procés selectiu i l'estructura de la prova, gosaria aventurar que esdevé un primer filtre. No és gens fàcil compaginar la feina diària i la preparació de les oposicions, com tampoc ho és posar-se a estudiar uns temes que ben poc tenen a veure amb el que després expliquem a classe. La gran majoria  són  temaris aprovats por Orden de 9 de setiembre del 1993 (BOE 21) i tenen un promig, a secundària, d'una setantena de temes. Tanmateix, en trobo un de més de recent, del 2003, el d'aranès. Però d'aranès no hi ha convocada cap plaça, com tampoc n'hi ha de llatí o grec. Sí, per sort, encara s'estudien. 

Tant el grec com el llatí formen part de la nostra base lingüística i cultural. Deixar-los completament de banda seria com deixar d'estudiar història. Entendre el passat, fins i tot el d'una llengua, ens ajuda a entendre el present i a viure'l amb més consciència o, si més, no assaborint-lo d'una altra manera. O no és cert que a vegades tenim curiositat per descobrir les arrels de la nostra família? Les de moltes de les llengües que parlen els nostres alumnes són al mare nostrum on cartaginesos, grecs o romans deixaren una petjada que es manté viva en paraules, actituds i costums... però ara ja m'he passat de l'hora que havia previst passar a L'illa del Ter i ho deixo per a una altra ocasió. Confio que no haureu necessitat una hora per llegir-lo! ;-)





dimecres, 21 de març de 2018

Poesia quotidiana

@miramelsmots
Només fa dinou anys que el 21 de març ha estat elevat a la categoria de Dia Mundial de la Poesia. Coses de la UNESCO. En fa dotze que la Institució de les Lletres Catalanes el promociona amb diferents activitats arreu del territori català: lectures de poemes, edició d'un opuscle amb un poema en català traduït a trenta llengües, les oficials del territori i algunes de les que s'hi parlen. Ens hem de remuntar cap al 4700 aC per trobar el que es considera el poema més antic del món: Epopeia de Guilgameix, escrit en tauletes d'argila. La paraula poesia, com tantes d'altres, la devem a la llengua grega. Ποιήσις significa creació, composició i, també, poema. Podria passar que ens imaginem la poesia com una mena de literatura d'elit, només apta per a ments privilegiades capaces d'entendre l'artificiositat d'algunes versos, la combinació màgica que li ofereix una musicalitat especial que, tanmateix, l'orella és capaç de copsar i de gaudir. Fins i tot, encara que no entengui el que escolta. Tampoc entenem moltes de les cançons que escoltem i bé que les seguim escoltant i, ni que sigui en l'oxímoron de la intimitat interna, les cantem. Hi ha fotografies on s'escolen les paraules que ha reanimat la Núria que es mira els mots amb la tendresa de qui descobreix les meravelles de la vida com si sempre fos la primera vegada.  

pati de lletres de la UB
Al primer pis de l'edifici de la UB, a plaça Universitat, just davant de la Biblioteca, una pissarra i retoladors, imants amb paraules, conviden a escriure alguns versos per commemorar el dia. No, avui no caldrà escriure'ls a les portes del lavabo del soterrani. També n'hi ha, sí, enmig de comentaris grollers, dates assenyalades i algun dibuix. Fins i tot algú n'ha escrit un en grec. La pissarra gairebé és plena, però hi trobo un raconet i em deixo anar escrivint el primers versos que em venen al cap: "De tant restar som fugitius, i morim lentament de tant no viure". Miquel Martí i Pol. Em tempta fer-hi una fotografia com si així pogués retenir un instant de l'essència de tota la història que s'acumulen als prestatges de la biblioteca, a les columnes del claustre, als tarongers o al fons de l'estany. Com si fóssim en un atri, comenta una alumna, diria que l'Alba. Com si ens haguéssim transportat de la maqueta de la domus del Museu d'Història de la Ciutat, d'on veníem esquivant grups d'estudiants italians i de turistes alemanys. Vull pensar que també devem haver trobat algun veí de la zona, que encara pot pagar el lloguer i viure al rovell de l'ou, en el nucli del que fou la petita ciutat de Barcino que no arribava als 3.000 habitants. A l'edifici històric de Plaça Universitat recuperem un moment de silenci, de pau, d'emoció: la de ser a la facultat on volen estudiar en Santi i la Patrícia; la de la Nerea que copsa la bellesa de l'espai que dibuixen els estudiants d'arquitectura; la de la Laura que ha parat atenció a la història que acullen les parets; la de la Mònica, capturada en un instantània mòbil; la del silenci atent d'en Dani, l'Ariadna, l'Alba, la Nicole i en Bernat; fins i tot la que s'impregna de la reivindicació que copsen la Guada, la Paula i la Mariata. I, encara, la de la Roser i la meva, antigues alumnes d'aquella alma mater que ens descobrí el veritable sentit de les paraules, l'arquitectura sintàctica, el llegat del món grec i romà que, com l'energia, no s'ha destruït: només s'ha transformat.

El passat que, òbviament, fou present en un moment concret , retorna de nit, a cau d'orella. Ho fa per a tots aquells que acompanyen Xavier Solà i el seu equip de La nit dels ignorants. La veu agombola els qui no poden dormir i es connecten per compartir. En aquella hora de la matinada, entre la una i les tres, dormo prou profundament. Però la Carme no ho fa i confia que avui, que és un dia molt especial per a ella, no s'adormirà fins haver pogut escoltar una peça molt especial: El pessebre de Pau Casals, que va escoltar interpretada pel mateix violoncel·lista a Assís, l'any 1962. Encara en guarda el programa de mà amb la signatura de qui demanà no tornar a Catalunya fins que s'hagués restablert la democràcia. M'ho explica amb veu emocionada la Carme, quan l'acompanyo en cotxe fins a casa després de la tertúlia literària que fem cada tercer dimarts de mes gràcies a la col·laboració entre Dones de Breda i la Biblioteca del poble. Em parla del seu marit, el ceramista Ramon Samon, de viatges i de música, d'aprendre i d'estimar. L'escolto amb el mateix delit amb què una estona abans he escoltat tota la saviesa de vida d'aquest grup de dones que esgarrapen estones del seu temps a llegir, a reflexionar, a emmirallar-se en la lectura proposada per a cada mes. La insistència de l'Eva Piquer i la Sílvia Soler a les pàgines de l'Ara per l'obra de la Ginzburg em van portar a triar La casa i la ciutat per a aquest març convuls al cel, al mar i a terra ferma que troba en la poesia, entesa en el sentit ampli de la paraula, una mica de refugi per a l'ànima que no hi entén de guerres i lluites de poder. 

I jo, després d'escoltar fa just un moment la Carme en els darrers minuts del programa La nit dels ignorants, gairebé a les tres de la matinada, em sento una privilegiada de descobrir que, encara no en vint-i-quatre hores, he estat testimoni de petits instants d'estricta poesia.


dimecres, 14 de març de 2018

Visc(a) les llistes

En una conferència sobre prejudicis lingüístics a l'IES Marc Ferrer de Formentera, el lingüista Jesús Tuson explicà que la llengua és un instrument privilegiat que ens permet ordenar el món exterior: no podríem anomenar de forma diferent cada una de les fulles dels arbres o els grans d'arena d'una platja.  És per això que, tot i la diversitat de formes, colors i textures, parlem simplement de fulles. La llengua, a més, seguia Tuson, fa possible el privilegi del diàleg intern. Potser ara hi afegiria "sense el perill que algú corri a publicar-ho a les xarxes o a convertir-lo en titular de notícia". De la llarga llista de perles de saviesa que ens va trasmetre recupero, i escrit en majúscules, la importància de "parlar amb amabilitat la llengua de la terra on vivim" i l'impacte que em va provocar que al segle XXI es preveu que hauran mort 3.000 llengües. Tres mil. Quines serien les llengües que estarien a la llista per ser salvades?

L'any 1993 Steven Spilberg dirigí la pel·lícula La llista d'Schilinder sense cobrar perquè, fer-ho hauria estat rebre "els diners de la sang". A una de les versions en diferents llengües de la Viquipèdia sobre la pel·lícula, llegeixo que cada dia Robin Williams, amic personal d'Spilberg, el trucava i li demanava que posés un altaveu perquè la resta de membres de l'equip sentissin els seus acudits i així s'animessin una mica després del rodatge. Allò que estaven filmant era una adaptació de la novel·la de Thomas Keneally, Schilindler's Ark, guanyadora del premi Booker de l'any 1982. Però allò que interpretaven havia passat en realitat. Potser no exactament com ho ens ho explicà el director, d'origen jueu, que filmà primer Jurassik Park abans d'emprendre un viatge emocional a les seves arrels. Era la condició que li imposà el productor Sid Sheinberg. Si cada vegada que expliquem alguna vivència que ens ha ferit el cor, d'alguna manera ho tornem a reviure, ¿com es devien sentir els actors? Com es devien sentir els que tenien arrels jueves o alemanyes? Tenim una llista prou llarga i rica de matisos per explicar què ens passa per dins?

Sempre m'han agradat les llistes. De petita en feia amb els deures de matemàtiques, naturals o socials que ens donava en Don Pedro a 6è d'EGB (sí, li dèiem Don Pedro). Els apuntava en una llibreta petitona i els tatxava quan ja els havia fet. També m'agradava apuntar tots els llibres d'Enid Blyton que ja havia aconseguit llegir. D'adolescent en feia amb les cançons que volia enregistrar a Ràdio Vic en el programa del disc sol·licitat: Disneylandia de Los Burros, Nostàlgia de Santi Vendrell, Words de FR Davis, o Thriller de Michel Jackson. A la universitat hi va haver un moment, també, de llistes d'exemples de peculiaritats sintàctiques que Mariano Bassols de Climent recollí en dos volums que es convertiren en la creu de molts estudiants de filologia clàssica; de llistes de centres on enviar el currículum amb la il·lusió i la por de començar a fer classes; de temes d'oposicions que, com ara, segueixen sense tenir cap altre sentit que fer una selecció prèvia de coneixements difícilment aplicables en una aula de secundària. 

No em fa vergonya confessar que visc a les llistes per no perdre pistonada del que realment m'importa i em fa sentir a gust amb mi mateixa, els altres i aquest vast univers del que som una petitíssima part. El suro de la cuina de casa, amb el permís de la meva agenda, n'és testimoni: la llista inevitable de la compra, la dels aniversaris, la dels llocs on volem anar, la de les coses de casa que hem de revisar, la de les idees per a L'illa del Ter, et cetera.   M'hi han abocat una suma de factors que van des de l'acceleració en què vivim immersos fins a una mena de golafreria a què em deixo arrossegar per un fer excessiu que a vegades m'allunya de ser, passant per l'acumulació de tasques i per una edat que, cada vegada més, m'ajuda a ser més selectiva amb el meu temps.


Des del Canadà
A hores d'ara també podria fer llistes dels llocs on he treballat, dels carrers on he viscut, dels moments en què he ballat de felicitat, dels moments en què una pena profunda m'ha clos dins meu a la recerca d'una empara que ningú més em podia oferir, dels petits moments d'estricta simpatia compartits amb tantes persones que he tingut la sort de conèixer... Però també hi ha tot d'altres llistes que em dibuixen un somriure i per les quals vaig sembrant llavors amb l'esperança que trobaran el moment just per germinar: un viatge a les arrels, a Andalúsia, amb la meva cosina, qui sap si travessar l'Atlàntic per deixar que la Gina ens faci de cicerone al seu estimat Canadà, llegir el Bon dia, son les 8! de l'Antoni Bassas, anar a un concert de Txarango, cantar a cor què vols, a dins el cotxe, el Geometria del rayo que Manolo García publica aquest divendres, ballar una jota en es Quarteró de Bunyola, passejar per la vora el Ter, veure com el centre de Breda recupera la vitalitat, seguir compartint àpats amb bona companyia, proposar-me reptes, aprendre a tocar la guitarra, tornar a Grècia, pujar un cim on encara no he estat, trobar sempre el temps per a un somriure i una abraçada, "trobar l'equilibri entre les meves aspiracions individuals i la meva contribució social" com tan bellament defineixen Eva Bach i Pere Darder que vol dir madurar... 

PD: Tot i que he estat una estona escoltant les cançons de la meva adolescència mentre escrivia, hi ha hagut un moment en què he necessitat aturar i limitar el soroll al del teclat de l'ordinador i el brunzir gairebé imperceptible del ventilador del portàtil. O tempora, o mores!