Plaers etimològics

A la Maria Vidal, la meva professora de grec

Galzeran

No ha estat una tardor en què hagi estat fàcil collir algunes branques de galzeran per guarnir la casa d'esperit nadalenc. Primer havia escrit hivern, però de fet no fa ni una setmana que hi som de ple i he pensat que més valia modificar-ho. ¿Ha estat el vent que ha bufat amb força les darreres setmanes qui se'ls ha endut les boletes vermelles? Què en sap ell de delícies que suposen per a qui gaudeix fent entrar la natura a casa en aquesta època de celebracions? En parlem passejant amb la Sandra per la serra de Gaserans, en una estona de retrobada en companyia del nostre bosc estimat. M'agrada el contrast del verd amb el vermell perquè du implícit una força esperançadora: la d'una primavera que sabem que arribarà passats aquests mesos hivernals. En arribar a casa, he recuperat un dels esborranys de L'illa del Ter i, tant temps després, he retrobat el plaer d'escriure. Té alguna relació la serra de Gaserans amb la planta del galzeran? És un cas semblant al d'Arbúcies i l'arboç? M'he fet un fart de buscar a la xarxa i no hi he trobat res. Potser m'he perdut enmig de la frondositat informativa. ¿Podrem algun dia accedir en línia a l'Onomasticon Cataloniae de Joan Corominas com ho fem amb el Diccionari Català-Valencià-Balear a través del Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans? 

Tanmateix, si cliqueu a la paraula galzeran anireu a parar a la pàgina Rodamots que funciona des del 1999! De dilluns a divendres publiquen una paraula i, si voleu, us en podeu fer subscriptors, col·laborar en el projecte i, fins i tot comprar Els mots (t)robats, el darrer llibre publicat. La idea va sorgir quan Jordi Cuixart, subscriptor des del 2007, i Jordi Sànchez van entrar en presó preventiva l'octubre del 2017. M'impressiona la tasca ingent de Jordi Palou, ànima del projecte Rodamots, que  comparteix amb generositat significats, etimologies i textos on apareixen les paraules triades setmanalment sota un denominador comú: temàtica nadalenca, mots balears, riallers i un llarguíssim etcètera. Va ser la Margalida Capellà qui en El fil de les clàssiques em descobrí aquesta web on seguir aprenent i estimant les paraules. De tant en tant, aprofito algun d'aquests mots que roden per començar una classe. Ho faig amb la intenció clara de veure si es produeix aquell moment màgic de connexió entre adolescents i etimologia, i arriben aquells clics que tenen prou força com per fer que els brillin els ulls. Sí: hi ha molts adolescents a qui els brillen els ulls quan aprenen. Sí: és un gran regal ser-ne testimoni!

No sé si a mi em brillaven els ulls a les classes de grec a 3r de BUP amb la Maria Vidal, però sí que recordo que era feliç el dia que arribava i deia: "Avui farem etimologia!" M'agradava descobrir d'on venien democràcia, biblioteca, psicologia o pròleg. Em feia gràcia ser capaç d'entendre aquelles  lletres estranyes que donaven sentit a paraules tan quotidianes. Vam ser els seus darrers alumnes de grec a l'institut de Manlleu. Aquell curs ella va compartir les seves classes amb en Ramon Sargatal, un jove professor que encara respirava aire universitari. Ell volia que diguéssim predicat nominal a classe de llatí al complement que anava amb el verb ser. Amb la Maria, a classe de grec, del mateix complement en dèiem atribut. No m'agradava el menyspreu d'en Ramon cap a la Maria per la forma en què, a segon de BUP, ens havia introduït alguns conceptes morfosintàctics. Però alguna cosa devia haver fet bé aquella monja que va ser un dels pilars en els inicis del futur institut Antoni Pous quan tants alumnes triaven l'opció de lletres. Estic convençuda que s'alegraria de saber que tres dels seus alumnes, en Xevi Amargant, en Ramon Boixader i jo mateixa, seguim fent classes de grec i llatí. Somriure de gratitud cap a la meva professora!

Barça, temporada 83-84

Guardo amb una certa tendresa les meves llibretes de llatí de segon i la de grec de 3r. Vaig aprendre molta sintaxi i alguns dels seus recursos encara segueixen sent vàlids i, sobretot, aclaridors per als meus alumnes. En alguna ocasió els he dut les meves llibretes i els deixo tafanejar en l'horari de classes que tenia escrit a la part interior amb classes de 55 minuts de 8:30 a 13:30 i de 15:30 a 17:30, amb el divendres a la tarda festiu. Hi tinc frases que em recorden les que ara ells pengen a instagram o posen a l'estat de whatsapp; hi ha fragments de poemes i de cançons d'en Llach. No hi falten les signatures dels companys d'aquell 3r C que vam fer vaga perquè a l'aula no teníem calefacció i ens volien portar al búnquer, una aula sense finestres on només hi anàvem a veure vídeos, perquè allà sí que n'hi havia. No hi vam pas anar. Vam seguir a la nostra aula, a qui havíem batejat com a Iglú-3r C, però amb calefacció. En Ramon ens hi va seguir esbroncant i la Maria s'hi va seguir passejant mentre declinàvem, traduïem o ens llegíem l'Odissea. Què devia pensar en veure a la portada de la meva llibreta de grec una foto d'en Schuster i l'Archibald? Ella no sabia que aquell any el meu pare m'havia fet un dels seus grans regals: acompanyar-me, tot i que no era home de futbol, a veure un Barça-Gijón que va acabar amb un fantàstic 4-0. Un altre somriure immens de gratitud!

Tres dies selva endins

Foto: ERC Breda

Confesso que vaig entrar a la sala convençuda que només m'hi quedaria una estoneta. Molts divendres, per molt que siguem a un octubre estiuenc, ja he acabat els torrons. Només necessito una estona de badar, de no fer res que no sigui mirar l'horitzó cap al castell de Montsoriu, resseguir els cims que li fan companyia en la distància i meravellar-me una vegada més de la diversitat arbòria d'aquest racó de Montseny. I també anar a dormir d'hora amb el somriure als llavis de saber que el despertador se n'ha anat de cap de setmana. Però m'hi vaig quedar fins al final perquè em van atrapar les històries que explicaven alguns dels amics d'Oriol Junqueras. M'hi vaig quedar per la saviesa comunicadora de la veu calmosa i tranquil·la que ens va embadalir amb una història d'esperança i fe: la d'unes monges franceses que, palplantades davant la casa del bisbe Casaldàliga, van aconseguir el seu permís per anar tres dies selva endins a integrar-se en una comunitat indígena que acabava de ser vençuda per una altra. M'esgarrifo, encara, quan recordo com aquelles monges aconseguiren que la comunitat deixés d'abandonar les nenes eixint de néixer. Oblidaven, en el seu desig de tenir guerrers forts que el defensessin, que sense les nenes la comunitat s'acabaria extingint.

Foto: Coral Farín

Per poder respirar en moments difícils, he trobat la força en aquelles estones d'estricta simpatia amb persones que comparteixen, amb generositat, el seu bon humor, la seva visió artística i la il·lusió per tirar endavant. Dissabte al migdia, a casa, en motiu de la 8a Fira de l'Olla, vam fer allò que hem comentat en més d'una ocasió a l'organització: "apadrina un firaire". La nostra proposta és que durant els dos dies que dura la fira, els firaries tinguin l'opció de fer nit o algun dels àpats a casa d'algú del poble. Seria una oportunitat per a uns i altres de conèixer altres realitats. En Francesc i jo vam tenir la sort de compartir àpat i tertúlia amb la Coral i la Cécile. La parada de la Coral, ànima motivadora del taller El rajol a Granollers, bullia de colors i llums.

A la de la Cécile una mostra de les seves produccions i el pòster que convidava a l'exposició de teteres l'endemà al Cafè L'heura: es tracta d'un dels projectes del seu taller obert en què cada alumne fa la seva pròpia tetera aportant el seu toc personal. Si en teniu oportunitat, aneu-hi a fer un cop d'ull i descobrireu que hi ha teteres inspirades en el joc del Minecraft, que n'hi ha que no es poden obrir (grans aprenentatges lligats al món ceràmic), que la majoria son fetes de persones que s'hi enfrontaven per primer cop... En un ambient des festa, amb pica-pica de diumenge inclòs, la Cécile ens va fer una explicació planera i entenedora de les dificultats i les alegries que suposa treballar amb la terra, l'aigua, l'aire i el foc. I em permeto animar-vos a fer un taller, encara que sigui d'un dia, amb elles. Us puc garantir una bona estona i una molt bona companyia!

Foto: Diari de Girona

Dimecres al migdia també vaig compartir taula, aquesta vegada amb la Marina d'Anglès. Vam coincidir com a voluntàries als afores de Sils, en el punt d'avituallament del dinar per a la marxa que havia sortit de bon matí des de Girona. El telèfon de la Marina amb prou feines va parar de sonar, ella tampoc d'apuntar gent que faria algun dels trams de la marxa en autobús. Hi havia gent de totes les edats, a peu, en bicicleta i, fins i tot en patinet o amb un carro de supermercat. L'agraïment anava en doble direcció: per als que caminaven com a reivindicació per una sentència injusta i pels que fèiem de voluntaris repartint el dinar. La Marina, en un dels moments de calma, m'explica que ella ja té 73 anys i ja en fa molts que posa el seu granet de sorra per al país. Té una mirada viva, un somriure de follet i l'empenta de qui té les coses clares a l'hora de col·laborar en una causa justa. En el viatge de tornada cap a casa acompanyo un grup de jubilats que han decidit fer el tram Girona-Sils fins a l'estació a agafar el tren. El paisatge de la Selva interior em fa companyia mentre condueixo per la GI-555 i m'adono que, després de l'impacte de la sentència del dilluns, seguim endavant. No recordo quina de les cinc persones que va parlar divendres passat als Forns de Breda va dir que el dilluns 14 seria senzillament un dia per continuar endavant. 'Senzill' no vol dir fàcil. No es va equivocar.

Setembrejar

Font: Diari de Girona

Arriben nerviosos, amb el paper a les mans, la motxilla a l'esquena i la gran majoria també amb el DNI. Comencem a passar llista i els mostrem a quin lloc han de seure, després de les comprovacions pertinents. Res de mòbils ni motxilles. Ens esperem que siguin les nou per començar. "Com que es tracta de la primera prova, no podreu sortir fins que siguin les deu. Ja podeu posar les etiquetes identificatives al davant i al darrere. Tingueu cura que no us quedin arrugades perquè es pugui llegir bé el codi de barres". Han deixat de ser alumnes amb noms i cognoms per garantir la correcció. Tenen una nova oportunitat després d'aprovar el curs a la convocatòria extraordinària de juny. D'altres provaran de pujar la nota del bloc d'optatives per veure si així poden entrar a la carrera que volien el curs vinent. Han arribat a la facultat en transport públic, compartint cotxe o acompanyats d'algun familiar. No hi ha, com passa al juny, els vocals de centre, els professors representats dels instituts o escoles on han estudiat. I, tanmateix, s'espavilen. Me'ls miro mentre passejo per l'aula i penso que tenen un punt de valentia, pel que suposa la convocatòria de setembre: tot l'estiu estudiant, poques places a les universitats públiques i, qui sap, si el neguit d'omplir un any després de gairebé tota una vida encaixada en els límits entre setembre i juny. D'aquests alumnes no en solen parlar al telenotícies amb els tòpics de la temuda selectivitat, les notes de tall i les estratègies per sobreviure aquests dies. En fem un gra massa d'aquestes proves? Cal posar-los tanta pressió?

Com si ens tornéssim a examinar en forma de recompte total de manifestants, unes 600.000 persones segons la guàrdia urbana, omplim els carrers de Barcelona un any més. Manel Fontdevila, a l'Ara, fa un recull d'aquests set anys de mobilització persistent. "Si cal anar a fer pinya, s'hi va". És el comentari més destacat a l'ofrena foral a mossèn Pere Ribot, aquest any amb xim-xim inclòs. Si cal col·laborar amb la samarreta, els pins, els adhesius o els llaços grocs, també. No hi ha la il·lusió dels primers anys, però llavors no hi havia ni exiliats ni presos polítics. Potser el tossudament alçats d'una cançó d'en Llach que no m'he arribat a aprendre és el que més ens defineix en aquests moments. No hi vaig amb la samarreta "oficial" sinó amb la que m'ha enviat na Magdalena des de Ciutadella per "poder-me acompanyar". Li envio un parell de fotografies perquè somrigui de veure que sí, que me l'he posada i enregistro un àudio perquè es faci una idea de l'ambient sonor. Me la imagino asseguda davant de l'ordinador seguint la retransmissió. Ens vam conèixer fa quinze anys a les festes de Sant Mateu a Bunyola, el dia de les colles. Els bordissots, gràcies a na Matilde, m'havien acollit en el grup i m'havien implicat, just un mes després d'aterrar a Bunyola, a les festes de Sant Mateu. També fa quinze anys de la primera correguda en roba interior que ja és un tot un clàssic de les darreres revetles del mes de setembre a la meva estimada illa de Mallorca.

I no seria setembre sense la setmana del llibre en català que enguany ha arribat a la 37a edició carregada de novetats, de signatures, de la feina acurada i professional d'aquells que son al capdavant d'editorials petites que treballen en projectes que estimen i cuiden. A la parada d'Adesiara, un segell editorial que ha apostat per acostar autors d'adés (Llucià de Samòstata,  Erasme de Rotterdam o Horaci) i d'ara (Xuan Bello, Cèlia Suñol o Iehuda Amikhai), retrobo companys de facultats com a traductors de Sal·lusti, companyes de feina en manuals teatrals i, encara, alguna professora en una de les lectures obligatòries per a la selectivitat del 2020. Però no deien que la suprimirien? Em sembla que ja en parlaven l'any que compaginàvem el cinquè curs a la facultat amb el C(urs) A(ptitud) P(edagògica) en unes quantes sessions els dissabtes al matí. Quatre nocions molt bàsiques sobre adolescència, la constatació que el temari de la matèria era impossible de fer en tres cursos, però també la il·lusió de la Bàrbara Matas per transmetre tot allò que ens van aportar els nostres avantpassats grecoromans. 

Consulto l'agenda literària de la Miracle Sala i en aquesta trentavuitena setmana de l'any hi recupero amb un somriure dolç uns versos de Martí i Pol:

"Voluptuosament desfaig camí

sense anar enlloc. Jo també setembrejo".

Tancat per vacances

L'estiu, potser més que la resta de l'any, és un moment propici per trobar sorpreses de tota mena. Fa uns anys, a Bunyola (Mallorca), vam descobrir un "Tancat per sa calor" en el bar París, un dels clàssics de la població. Realment en feia molta! Fred i calor esdevenen temes que permeten encetar una conversa, no aprofundir en el que ens cou per dins, o opinar sobre allò que, a priori, no podem incidir. O sí? No fa gaires dies, quan vaig anar a aparcar el cotxe a Sant Celoni, vaig descobrir amb grata sorpresa que qui feia vacances eren els parquímetres! Em va semblar una meravella, tot i la generositat que suposa en una ciutat on costa d'aparcar al centre pagar només deu cèntims per mitja hora. 

L'agost té les hores comptades, però sembla el mes ideal per fer vacances: en general temps agradable per remullar-se a piscines, platges i rieres; festes majors arreu del territori; i llum, és clar, moltes hores de llum. Hi ha qui fa l'agost cobrant a preus desorbitats un cafè en una terrassa a la vora del mar i qui només somia que s'acabi perquè ja no aguanta la calor, trobar establiments tancats i xivarri a les nits. De petita, a Manlleu, tenia la sensació que l'estiu s'acabava quan els de la plaça de Gràcia feien la darrera cuita de botifarra de les festes. A Breda, passa una cosa semblant per a la gran majoria de gent, però una mica més avançat el setembre quan se celebra la festa major. Però llavors jo ja he començat el curs i això sí que implica un punt i final a les vacances. Setembre és un nou recomençar en un any al que li falten quatre mesos per tancar la paradeta. Tot i ser tardor vivim en l'estrès del fer, fer i encara fer una mica més que l'any anterior... malgrat la natura ens convidi a abaixar el ritme en la mesura que els dies es van escurçant i les nits s'allarguen fins arribar al solstici d'hivern.

Però hi ha també qui no tanca per vacances: des del personal de neteja de tota mena d'allotjaments fins a cuiners, cambrers, comerciants i un llarguíssim etcètera de persones que treballen i ens fan més agradable l'estada mentre nosaltres descansem. Els treballadors contractats a Correus s'han d'adaptat a oficines i pobles on supleixen el personal, diguem-ne de referència. Als centres de salut, ha tocat fer mostra de professionalitat a tots els metges que supleixen les vacances dels titulars. Voluntaris i monitors han tingut cura de tants infants que han passat uns dies de colònies. Que lluny em queden ara les nits de converses mentre la canalla dormia a El Verder (Osor)! A la casa de colònies les neveres, com les cuines, funcionaven amb butà perquè no hi havia instal·lació elèctrica. Tot un repte per als que hi anàrem d'intendents amb ben poca experiència per fer menjar per a tanta gent! I ens vam sortir enmig de rialles, dubtes i moltes patates per pelar i macarrons per bullir...

Foto: https://es.ulule.com/openarms/

La solidaritat tampoc tanca per vacances. Ho saben prou bé la tripulació de l'Open Arms, que finalment va poder desembarcar a Lampedusa els migrants que quedaven al vaixell. Hi ha qui interromp les seves vacances, Luigi Patronaggio, fiscal d'Agrigento, per visitar el vaixell i dir prou. Tampoc tanquen per vacances els bombers que lluiten per extingir el foc a l'Amazònia i a Sibèria, ni els que han cremat més a prop de casa. Voluntaris de l'ANC i Òmnium segueixen amb els preparatius d'un 11 de setembre, molt estrany un cop més, pendents de la sentència d'un judici que ha demostrat fins a quin punt el Tribunal Suprem pot devaluar les paraules justícia, drets humans i respecte. 

I sabem que és un regal per a l'ànima poder fer uns dies de connexió amb altres paisatges, amb altres persones, sense horaris i amb petites comoditats com no preocupar-se pels àpats. I així ens carreguem d'il·lusió, d'agraïment, de bellesa, ingredients necessaris i imprescindibles per encarar el setembre que ja treu el nas a finals de setmana. Gràcies a tots els que aquest estiu no heu tancat per vacances i heu seguit amatents L'illa del Ter donant-me ànims i compartint alguns dels vostres moments d'estricta simpatia. Gràcies per inspirar-me i empènyer la nau que, dimecres sí i dimecres potser no, m'acosta fins a L'illa del Ter.

Al mar, al mar...

Quants de vosaltres heu començat a cantussejar la cançó dels Manel tan bon punt heu llegit el títol? I quants heu ballat una mica? És una de les nostres bandes sonores, mentre enfilem la carretera de Vallgorguina que baixa fins a Arenys de Mar. Els pins fan pessigolles amb les seves capçades a un cel intensament blau d'estiu. Sona bona música i som davant del mar... Poca broma: unes 300.000 visualitzacions a tots els vídeos penjats a Youtube, algun fins i tot amb un homenatge a l'illa de Menorca d'un grup de turistes... 

Podríeu passar un estiu sense anar a la platja? En parlem, fent-la petar al mig del carrer, amb la Vicky, una de les dones de les tertúlies literàries que, encara, m'intenta convèncer perquè segueixi al capdavant d'aquests dimarts de compartir anècdotes, records, fragments que ens han arribat a l'ànima, personatges que ens desperten una ràbia intensa... Agraeixo el seu interès i em reafirmo en el nou paper només de lectora. De fet, ja he començat a llegir el del setembre, El fred modifica la trajectòria dels peixos i ja m'han enganxat el fred intern i extern d'un veïnat de la ciutat de Québec l'hivern del 1998. Mentre em capbusso en el llibre m'oblido de la calor infernal prolongada d'aquest estiu en què no tinc gaire ganes de calcular amb el peu com està l'aigua. 

Praderia de posidònia a Formentera

La Vicky se l'estima el mar i es deleix per anar-hi a passejar, per banyar-s'hi, per deixar-se endur per tot el que li desperta haver passat els primer anys de la seva vida a Arenys de Mar. Per a ella, qualsevol moment, tant se val l'època de l'any, és bo per estar arran de mar. Per a mi, qualsevol moment, tant se val l'època de l'any, és bo per estar a recer de les muntanyes. I malgrat això tinc les meves dues hores especials vora la mar: quan la sorra és fresca i sense rebregar de bon matí i a solpost, quan el cel esdevé paleta cromàtica de tons càlids i la platja es buida de tot el xarbascat diürn. Els anys que vaig viure a Formentera m'agradava anar-hi a passejar a darrera hora, sobretot a la platja de Migjorn, on esperava que m'arribessin històries a cavall de les onades mentre recollia plàstics, plàstics i plàstics sense entendre si aquells que havien obviat les papereres, a casa seva, també vivien envoltats d'escombraries. No se la sentien com ca seva la platja? Son els plàstics els que embruten la platja i no la posidònia!

Greta Thunberg salpa avui dimecres de la ciutat britànica de Plymouth rumb a Nova York per assistir el 20 de setembre a la vaga per la crisi climàtica i, pocs dies després, a la cimera de l'ONU que, tant de bo, ens porti pel camí de racionalitzar i repartir els recursos que genera la mare Terra. És menor d'edat i viatja acompanyada del seu pare, del director de cinema Nathan Grossman i dels dos cocapitans del veler de competició Malizia II, Boris Herrmann i Pierre Casiraghi (sí, sí, el fill de Carolina de Mònaco). Sort que hi ha joves que ens estampen a la cara tot el que hem deixat de fer per mantenir la biodiversitat i la riquesa natural! Molta sort, Greta! Que els seus actes serveixin de model per a joves i adults! 

Cala en Baster (Formentera) Foto: Francesc Mas

En Samir i la Malika, posem pel cas, tenen la mateixa edat que la Greta i estan nerviosos, com ella, perquè avui és el dia. Hi ha prou bona mar per salpar de la costa d'Alger i arribar fins a Formentera. Només tenen deu anys i viatgen sols. De tots els que pujaran aquesta nit a la pastera només coneixen en Karim, que viu a prop de casa dels avis. Van ser ells qui van convèncer els pares d'enviar-los a l'illa a buscar en Joan des Molí, el fill d'en Pep des Molí a qui ells van acollir el setembre del 36 quan fugí de la repressió franquista. Han escrit el nom d'en Joan Ferrer des Molí en un full i quatre línies en francès demanant l'acollida dels seus nets. En Samir ho ha guardat en una bossa de plàstic i s'ho ha ficat a la butxaca dels pantalons. Ha fet el cor fort quan ha vist els ulls negats de l'avi i l'ha abraçat amb més força per si era la darrera vegada que el veia. A fora, la lluna gairebé fa el ple. 

En cursiva

Gosaria dir que una de les paraules amb què podem associar l'estiu és la descoberta. Tenim moltes més hores de llum natural, la majoria de gent té més temps lliure i més oportunitats d'entrar en contacte amb altres realitats. Una de les meves descobertes recents és que jo ja mirava anime fa un munt d'anys: la Heidi i en Marco ja eren dibuixos animats de procedència japonesa. Trobareu l'anime en cursiva perquè el DIEC2 no l'accepta, malgrat l'èxit que té entre els adolescents, sense descuidar tots aquells adults que confessaven en veu baixa que estaven enganxats al Bola de Drac que TV3 va estrenar ja fa uns quants anys, i tots aquells que s'hi han connectat arran de l'esclat de plataformes de pagament per seriòfils (tampoc apareix al DIEC2 com a tal, però sí la forma sufixada -fil) Una de les diferències entre els meus nebots, àvids consumidors d'anime, i jo és que ells poden triar si les miren a l'ordinador, a la televisió o al mòbil; l'altra és que opten per la versió original en japonès, subtitulada. Segons ells, no seria el mateix. Com els meus germans, jo també tenia l'opció de triar dispositiu: en blanc i negre a casa, o en color a casa de la Mariona, la veïna, que d'alguna manera va exercir el paper d'àvia adoptiva. Quantes emocions compartides en aquell petit sofà, al costat d'en Lucky, que per caràcter afable ens recordava el Niebla del abuelo de la Heidi! Nosaltres no teníem opció: Televisión Española. 

Mariona, la meva àvia adoptiva

Tot i que es definia a si mateixa com a molt rabiüda, la Mariona tenia una paciència infinita per jugar a indis, a nines o a clicks. En poden donar fe els meus germans, els seus nets i els seus besnéts. També la tenia per escoltar amics i parents, per no jutjar les meves cabòries adolescents, per encendre una espelma per acompanyar algú que havia de passar per la sala d'operacions (una altra descoberta estival... quiròfan, tot i que la fem servir molt, és un calc del castellà i no és normatiu!).  Sabia trobar la manera de sobreposar-se a les dificultats amb què es va anar trobant a la vida amb un punt d'acceptació, que no de resignació, combinat amb unes bones dosis de rialles que encomanava i es deixava encomanar fos on fos. Era, també, una dona de caràcter, estricta en tot allò que ella creia important, potser poc generosa cap a ella mateixa... Va ser gràcies a la meva àvia oficial que la Mariona va entrar a formar part de la família. Va ser l'abuela María Jesús qui va sortir al carrer a demanar ajuda perquè la meva mare anava de part. Va ser la Mariona qui es va quedar amb els meus pares a l'hospital després del part del meu germà perquè ma mare no s'acabava de trobar bé del tot i ella va preferir quedar-se a fer costat a aquells veïns, amb dues nenes petites, que havien anat a viure a la torre d'en Benito. Confesso que a hores d'ara encara a vegades em retorna la curiositat sobre qui era el tal senyor Benito.

Quan mor una persona molt propera a qui estimem, descobrim que la vida està formada també per espais buits que, passat un temps de dol difícil de precisar, s'acomoda a la nostra vida perquè ens sigui possible tirar endavant, tornar a assaborir els petits moments d'estricta simpatia, tornar a riure i a redescobrir el sentit al nostre dia a dia. Amb els ulls del cor, sense cursiva, ens anem adonant que encara podem veure aquelles persones que ja no són físicament al nostre costat. Són uns ulls que tenen la capacitat d'anar trobant la distància adequada per entendre allò que, en el seu moment, el cor va ser incapaç d'assimilar pel dolor que sentia davant la pèrdua. Hi haurà dies en què els ulls no sabran com tancar l'aixeta de la tristesa i d'altres en què es faran petits petits perquè puguem plorar de riure. I ens adonarem que a la vida hi ha moments de tipografia rodona, cursiva i, fins i tot, negreta.

50-70

Fent un capmàs aquests deuen ser els dies que portava sense clicar la pestanya de L'illa del Ter per encetar un nou escrit. Era massa temptador estar asseguda davant de l'ordinador, després d'una estona de neteja en clau virtual, i no arriscar-me a veure si encara les paraules sabien jugar en el document en blanc després d'un llarg parèntesi. Sembla que sí que encara en saben! 50-70 és l'interval en què, segons la Conselleria de Salut, homes i dones passem a formar part del banc de proves en previsió d'algunes malalties associades a aquesta etapa vital. A l'impacte del canvi que suposa deixar enrere la quarantena, s'hi afegeix una mena neguit vital no fos cas que, després d'una d'aquestes proves rutinàries, sonés el telèfon per fer una nova prova.

Me'n parlen les dones de les tertúlies literàries que hem compartit durant gairebé tres anys en una de les sales del Centre Cívic 1 d'Octubre de Breda. Les que ja han passat el llindar dels 70 expliquen que llavors és com si deixessin d'existir per al sistema de salut: si volen fer-se proves les han de sol·licitar perquè ja han deixat de rebre la carta preventiva. Ens hi ha dut un dels contes de L'art de portar gavardina de Sergi Pàmies: "La paternitat" en què pare i filla intueixen la fragilitat que demana suavitat, prudència i anticipació en dos moments de la vida de cada un d'ells, quan l'Amira es treu el carnet de conduir i, després, quan el pare ha de fer un recull de mostres per a una analítica durant tot un dia. En aquests anys de tertúlies he omplert llibretes amb les reflexions que m'han anat despertant les lectures, amb les paraules que elles m'han regalat sense adonar-se'n i que jo apuntava amb delit, amb quatre pinzellades sobre els autors i la seva obra. Reculls de contes i novel·les, escriptores i escriptors, en català i en castellà, gent d'aquí i gent de més enllà; ens hem passejat per l'Edat Mitjana i pel segle XXI, hem anat al Senegal i a Gàmbia, hem resseguit les vides d'aquells que a través de les cartes a la família van patir l'horror de la guerra civil. Ens hem conegut una mica més a nosaltres mateixes i hem descobert en l'altre algú amb qui compartíem alegries i neguits, o algú que mira la vida des d'una òptica diferent a la nostra.

Els contes de Pàmies, no sé ben bé per quina mena de mecanisme de la memòria, em porten fins a Quim Monzó i a un article en què posa en evidència la desaparició sistemàtica de caixers automàtics a les grans ciutats, fet que comporta l'extensió de l'ús de la targeta per pagar, fins i tot, el diari. Se'm fa estrany pensar que algun dia poden desaparèixer les monedes, petites obres d'art de curs legal com acostuma a dir en Francesc, el meu company. Si n'hi arriba a haver d'informació i d'història en una moneda! On va ser abans de passar per les nostres mans? Jorge Drexler, a Todo se transforma, ens explica la història d'un euro italià, que després de passar per Turí i Prato, va servir per pagar aquella ampolla de vi que tacà les sabates del protagonista. Uns instants per perdre consciència dels canvis subtils de cada dia.

Un dia a dia que ben poc canvia per a totes aquelles persones que estan mancades de la llibertat.  Penso en algú com la María José Carrasco, afectada d'esclerosi, a qui va ajudar a morir el seu marit Ángel Hernández. Per aquest fet l'acusen, en un jutjat de violència de gènere, per col·laboració al suïcidi. Per què acceptem que, si un animal pateix massa, el veterinari li posi una injecció? Per què ens consta tant d'entendre que una persona triï morir després d'una llarga agonia? Quan es va estrenar Mar adentro, vaig anar-la a veure tota sola. Feia massa temps que necessitava desfer un nus dins meu i la pel·lícula em va ajudar a plorar i amorosir la tensió del nus. A vegades, tot i poder-nos moure'ns físicament, ens sentim igualment atrapats, incapaços de seguir avançant. 

Mort i vida. Un fil tan prim... un fil tan resistent..."Arrapeu-vos a la vida amb les ungles i amb les dents" canten els Manel a "La cançó del soldadet" i aquests versos em vénen al cap quan penso en la valentia de Txell Bonet i Jordi Cuixart de tornar a ser pares, malgrat l'espasa de Dàmocles en forma sentència que plana al damunt de la seva família. I preocupa pensar que, després d'haver seguit el judici gairebé dia sí i dia també, molts d'ells poden tenir entre 50 i 70 anys quan deixin enrere el malson d'aquests anys. I no me'n sé avenir.