Llum de novembre

A les meves cosines, Mari i Assumpta

Montseny (Foto: Roger Masdeu)

Novembre va sumant dies i escurçant les hores de llum. A les espatlles carrega el pes de fer de contrapunt entre el bon temps del mes d'octubre i l'esclat del desembre carregat de festes, vacances i tot el que se us passi pel camp mentre evoqueu els vostres desembres particulars. Aquest novembre, tanmateix, ha tingut una llum especial. Potser hi fa que m'he entretingut més a observar com acaronava els arbres del meu estimat Montseny, tant se val si en el camí cap a Riells, a la zona de Gaserans o només badant des de la terrassa de casa. A vegades surto i enyoro l'arbre gegant del jardí dels veïns mentre em pregunto què se n'haurà fet de tot l'estol d'ocells que se'l devien sentir casa seva. Camí de la feina, quan tot just clareja, observo la seva ferma presència a banda i banda de la carretera: n'hi ha de solitaris, d'esprimatxats, de sorruts i d'amables. Ben bé, com nosaltres, però en silenci. O potser no... potser parlen quan el vent els pentina les fulles! 

M'ha acompanyat també la llum que tantes dones d'arreu del mon van compartir en el congrés virtual Mujeres en sororidad que va néixer de la inspiració, les rialles i la força encomanadissa de Florencia Mallagray, advocada, periodista i doula. En format gratuït i en format de pagament perquè tothom que tingui una connexió a Internet en pugui formar part.  Recupero les xerrades en format àudio i les escolto al cotxe camí de la feina: la força del cercle com a espai per compartir des de l'escolta profunda i sense judici, astrologia, el cos com a espai de sanació i de plaer, la veu, els arquetips...

A l'altra banda de la pantalla també hi he retrobat una escriptora apassionada amb la seva feina, generosa amb el seu saber i respectuosa amb l'estil de cada una de les persones que conformem el grup que seguim el curs Escriure els records. Estic parlant de Care Santos. El primer llibre que vaig llegir d'ella fou la novel·la Okupada quan encara treballava amb adolescents de la plana de la boira a finals dels anys noranta. El darrer, Mitja vida, va ser un dels darrers compartits a les tertúlies literàries que vaig coordinar en una de les activitats organitzades per Dones de Breda. Recupero la carpeta amb les llibretes dels comentaris i reflexions d'aquells anys. Potser per complicitat de generació amb les protagonistes en un moment de la novel·la somric rellegint "l'efecte mitja vida: notes que ha arribat el moment de fer les coses d'una altra manera, de reconciliar-te amb els teus somnis, potser de fer net o de passar comptes amb tu mateixa."

Montserrat Carulla (Font: Catorze. cat)

I en la llum de finals de novembre també hi ha la reivindicació de dir prou a la violència contra les dones. Les germanes Mirabal, tres activistes dominicanes, foren assassinades un 25 de novembre de fa 60 anys per la policia secreta del dictador Rafael Trujillo quan tornaven de veure els seus marits empresonats. Elles i tantes altres dones arreu del mon han alçat la veu per fer evident que nosaltres també sumem i que cal seguir fent feina per evitar la violència contra les dones. Ho escric i de fet sento el camí passa per afavorir el respecte a la vida en l'amplitud de la diversitat que la conforma. Somric i em recordo aquest matí a classe de grec traduint un fragment de Diògenes Laerci que serví d'inspiració a  Maria Mercè Marçal per aquells versos que El diluvi es va fer seus a la cançó I tu, sols tu. Escric el vers inicial "A l'atzar agraeixo tres dons" i vaig a parar a una altra dona que amb els seus textos posa llum als meus matins del dissabte, Eva Piquer i el seu He llegit no sé on. No sé quins dons hauria agraït Montserrat Carulla a l'atzar, però potser ens en podem fer una idea escoltant-la a l'entrega del Gaudí d'Honor l'any 2013. Bon camí de llum, Montserrat Carulla!

Marxem

Els Estels Silenciats

Marxem, diu la mare amb un bri d'impotència. Son ja molts mesos aïllada del  marit, de les  filles i de la resta de la tribu per unes restriccions imposades des de la voluntat de control. La por a ser de nou el focus de les crítiques ha portat a endurir les condicions de vida d'unes persones dependents físicament i sanitària a centenars de residències d'arreu del país. La Lola, però, no  vol quedar-se amb el braços plegats i engega una campanya per reivindicar la veu dels qui ella anomena Estels Silenciats. Ho mou amb velocitat que li permeten les xarxes i mica en mica se'n fan ressò alguns mitjans de comunicació. M'admira la seva tenacitat, la seva convicció i, per damunt de tot, la seva il·lusió per recuperar les estones compartides amb la seva mare. A vegades una imatge compartida em porta a deixar-li un missatge de veu, com si la veu pogués transmetre la solidaritat davant la impotència. Amb la Lola vam compartir classe durant tota l'EGB i alguna estona de camí fins a l'escola amb les seves germanes, l'Eva i l'Antònia. D'alguna manera li envejava la sort de tenir dues germanes més grans perquè hi havia dies en què em pesaven les paraules: "ets la gran i t'has de cuidar dels teus germans". També hi pensava quan vaig prendre consciència que la meva mare havia tingut un avortament abans que jo nasqués. Potser va ser la descoberta en un dels prestatges de casa del llibre Carta a un niño que no llegó a nacer que em va portar a fer la pregunta o que li va permetre a ma mare de parlar-ne. De fet, segons la visió sistèmica de les constel·lacions familiars, en realitat soc la segona. La segona, com l'Antònia, amb qui he coincidit en tot d'àpats a casa de la seva cunyada, la meva germana.

Heràclit, el filòsof que plora

Marxem, diu el cos amb tot de símptomes que van des de l'ofec fins a la impotència per retenir les llàgrimes. Voldríem marxar i no en sabem. Ens debatem entre l'obligada responsabilitat i la necessària distància. Hi ha qui en sap i demana una baixa mèdica, de sobres justificada. O una excedència, a risc de perdre sou i lloc de treball. El cos parla i reacciona davant el mal tracte de qui no sap gestionar la ràbia o la tristesa, la por o la impotència. Per a aquestes persones la solució és, conscient o inconscient, vomitar-ho tot en algú altre que no sàpiga, encara, marxar. Però a marxar n'acabem aprenent. N'estic convençuda! I potser ho fem quan ja ens hem adonat de tot el que aquella situació estava sacsejant dins nostre. O quan som capaços de verbalitzar i expressar tot el dolor viscut en cos i ànima. Quan l'alumne està preparat apareix el mestre, diu Coelho en una de les seves novel·les. A vegades som l'alumne, a vegades el mestre. I així la vida flueix com el riu on, afirmava Heràclit, no ens podem banyar dues vegades. El riu que, al capdavall, cantava Manrique va a dar al mar que es el morir.

Foto: Anna Galí

Marxem de la visita al Festival Panoràmic de la F.A Roca Umbert a Granollers després d'imbuir-nos del que ens han transmès algunes de les exposicions que configuren l'edició del 2020 i la conversa amb una de les artistes seleccionades, Anna Galí. Descobreixo a la web del festival que la paraula que ha posat el marc a les obres, Extimitat, apareix documentada per primer cop el 1923. A priori m'havia semblat una paraula creada  per a aquesta edició, però ja el 1969 el psiquiatra i psicoanalista Jacques Lacan l'havia utilitzat en un dels seus seminaris per definir la intimitat que deixa de ser privada o secreta per esdevenir pública i publicada. Em colpeix l'exposició de la fotògrafa Anna Galí pel que té de vivencial i de dolor personal a l'hora de crear amb alguns dels materials que ha deixat el seu fill Tomeu en tota mena de dispositius manuals i digitals abans de marxar. L'observo des de la darrera fila mentre va contestant a les poques preguntes que gosen fer-li els alumnes a qui assegura que en Tomeu els hauria caigut bé, que potser escolten la mateixa música que escoltava ell, que és necessari poder verbalitzar el dolor i donar veu també a la mort. Jo hi afegiria de la mateixa manera que ho fem amb la vida. Si celebrem l'arribada d'una vida a la terra, potser fora bo anar trobant la manera de compartir la mort que és, en definitiva, una manera de marxar. Us convido a fer-ho d'aquest article amb la lletra profunda i sàvia dels Txarango a Les coses senzilles.

Valls d'estiu

 Comentava aquest matí amb la Núria, mentre ella prenia una infusió i jo un cafè a la terrassa de casa, que el títol jugava amb l'ambigüitat que provoca a nivell oral la be alta i la ve baixa. Ella apostava per la be alta i jo ja fa dies que vaig recorrent l'espai en blanc del text buscant paraules per acolorir-lo tenint present que serà amb ve baixa. No fa gaire dies en Xavier em va enviar un missatge per dir-me que enyorava L'illa del Ter. No puc deixar passar gaire més temps si vull seguir fidel a un dels meus propòsits vitals per al 2020: un article al mes. Em vaig saltar el juny amb l'excusa prou raonable d'un final de curs surrealista que s'allargà ben bé fins a la segona de juliol per allò de la selectivitat ajornada. Vaig passar bona part del mes pendent de si la meva família de Viladecans podria pujar al Ripollès a desconnectar de la ciutat i gaudir de la vida més pausada i propera a la natura. Tenia moltes ganes de retrobar-los i retornar d'alguna manera a les vacances de la meva infantesa! Era, a més, una bona oportunitat per fer el cim del Taga amb la Carme, la cosina més muntanyenca, després d'haver-ne parlat un munt de vegades sense haver fixat una data concreta. Vam triar un dia assolellat que es va anar emboirant a mesura que ens anàvem acostant a la creu blanca que corona el cim. El seu "Només hem d'arribar fins allà dalt" va ser una constant durant el camí fet al meu ritme, però que ella va seguir amb generositat tot i la seva bona forma física i experiència per haver-lo pujat en tota mena de condicions. Gairebé 900 metres de desnivell des de Sant Martí de Surroca abans d'assaborir el regust dolç de la superació personal. 

 L'endemà, amb els quadríceps reclamant calma, molta calma, vaig refer de nou el camí cap a Ogassa amb la voluntat d'acostar-me a la Vall de Camprodon per la pista forestal que ressegueix la serra Cavallera. Tanco els ulls un moment per recuperar la silueta dels cims, la verdor dels prats, el silenci del cel. I somric mentre els ulls se m'il·luminen. Com diu la Sandra, amb permís o no de Pere Quart, com el Ripollès no hi ha res! Baixo fins a la Colònia Estevenell i aparco el cotxe al carrer de les Galeries, paral·lel a la carretera. Confonc la Maria Teresa amb la Maria Rosa, però acabo fent un cafè amb totes dues a casa seva. Ja gairebé no queda ningú de quan hi pujava un estiu sí i un altre també, a vegades tota sola, a vegades amb la resta de la família. Eren dies de fer roscos, d'anar a veure els tiets i jugar amb els cosins. Eren dies de família a la "Fuentelucé" que no era altra que la Font de l'Ocell:  costelles ,"longaniseta" (versió adaptada de la llonganisseta, la botifarra crua) i síndria. Em sorprenia l'habilitat amb què en Campa, el marit de la tieta Lola,  tot i faltar-li alguns dits, se'n sortia a l'hora de preparar el foc! M'aturo un moment a saludar una cosina i en poca estona em posa al dia de les aglomeracions de Camprodon, ple a vessar de gent amb segona residència i gent de pas seduïts pel que les webs  defineixen com a destinació turística de l'imaginari col·lectiu català. Abans de marxar m'acosto fins  la palanca que els més agosarats encara fan servir per creuar el Ter. De nou al cotxe, poso l'intermitent per sortir a la carretera principal. M'aturo per deixar passar una moto. Casualitat o causalitat qui mena la moto és el meu cosí. Alegria continguda en la retrobada. És home de silencis i somriure afable. 

Encara no ha passat una setmana que torno a pujar el Taga sense que els quadríceps se'n ressentin com la setmana anterior. Hem enfilat la pista que porta des de Bruguera, a la vall de Ribes, fins a coll de Jou. Sense saber massa com hem animat una parella que estava al mateix hotel que nosaltres a fer el cim. L'aire tranquil de l'Àngel sedueix un parell de borinots que es passegen impunement per la seva samarreta. La seva parella somriu satisfeta després de la proesa enmig d'un sol potent que ens socarrima, per despistats, la pell de la cara i els braços. El Puigmal, El Nou creus, Bastiments, el Pedraforca, el Montseny, Montserrat i tots aquells que som incapaços de reconèixer se'ns mostren imponents en aquest matí radiant de dimarts. Parelles amb criatures, joves i ramats de vaques ens acompanyen en el descens. De nou al cotxe, seguim la pista forestal fins a Ogassa on ens acomiadem després de cerveses, vermut i bona tertúlia a la fonda Can Costa. Ens estirem rendits del dia a l'habitació Coll de Jou de l'alberg de Sant Joan. Estava clar que era la més adient per passar-hi la nit! Abans de posar el mòbil en mode avió responc el missatge de bona nit de l'Antonieta de Valls. M'admira la seva constància en el missatge diari de Bon dia i bona nit. Jo no soc tan constant com ella, però m'agrada contestar-li de paraula o amb imatge de tant en tant. "Em sento acompanyada", em va escriure un dia. Jo gairebé la sentia amb aquell seu parlar dolç, amb l'accent de la capital de les colles castelleres. És una d'aquelles amistats heretades dels pares que hi van fer coneixença durant el viatge de noces a Mallorca. De Valls a Manlleu o de Manlleu a Valls: visites, fotografies, trucades i postals per Nadal. Ja no hi son els meus pares ni en Genís, el seu marit, aquell home menut que, enfilat dalt d'una escala, buscava captar amb la càmera el detall més insignificant. Però l'Antonieta sí que hi és. Cada dia. Amb el seu bon dia carregat de flors i el bona nit, amarat de lluna. Gràcies per ser-hi, Antonieta! 

A les nou a mercat

Començo a escriure mentre recullo la roba. Separo la poca que planxaré i plego la resta. M'agrada estendre la roba. És una de les feines de casa que més m'agrada i de les que vaig aprendre de seguida. A casa els pares, m'entretenia a buscar un ordre en les peces: les estovalles, els tovallons en punxa, els draps de cuina mentre olorava les peces amarades de suavitzant Mimosín. Fins i tot teníem l'osset de peluix! Em fa dibuixar un somriure imaginar l'àvia Magdalena al darrere dels llençols nets i estesos a l'era d'alguna casa de bona família on ella anava a fer la bugada. M'hauria agradat tant conèixer-la... Tot el que en sé m'arribà a través de les paraules que anà teixint al llarg dels anys el meu pare, fruit dels records de moments més aviat dolorosos d'aquella postguerra hostil a L'Esquirol. També hi havia una fotografia del dia de la comunió del meu pare i alguna pinzellada de les cosines més grans que la van arribar a conèixer. Havia nascut a finals del 1899. Ho sé perquè vaig demanar la partida de naixement poc després que morís mon pare, com si resseguir la història familiar em permetés mantenir viu el seu record i alhora acaronar les meves arrels. L'àvia també solia baixar a mercat a Manlleu, a peu! deia el pare... per vendre algun animal.

15 març, primer cap de setmana de confinament

A les nou a mercat vam quedar amb en Roger i la Mercè durant tot el temps del confinament per fer-nos companyia mentre esperàvem la nostra tanda a les dues parades de verdura i fruita. Vam estar de sort i l'ajuntament va permetre que vinguessin perquè eren un servei essencial. Ho era tan, que fins i tot pujaven els de Riells perquè allà no se'n feia. A la distància adequada, esperàvem tanda i ens posàvem al dia. Era un dels millors moments de la setmana! La Mercè combinava la feina en una entitat financera en modalitat presencial i des de casa; en Roger canviava la sala d'El Brot pel menjador de casa a l'hora de de fer-nos la classe de ioga terapèutic; i jo els explicava les anècdotes de fer classe a distància i descobrir que els alumnes s'havien connectat del llit estant. Havíem arribat a esperar més d'una hora pels bròquils, els espinacs o els alls tendres! Ens era igual si plovia, feia vent o el soleiet ens retornava una alegria molt malmesa per una situació que només ens hauríem imaginat com a espectadors d'alguna pel·lícula de ciència ficció.

Amb els guants els primers dies rere les mascaretes després, els joves pagesos d'El Camperol, ens convidaven a somriure amb les seves propostes de fotografies, receptes de cuina o els vídeos de les gallines que fan les delícies d'en Roger. Diria que setmana rere setmana s'ha anat ampliant el grup de difusió amb què el dissabte ens informen del que tenen per vendre l'endemà. És una manera d'assegurar-nos que tindrem ous, pastanagues o bitxo de Girona si no baixem a mercat a primera hora. Bona combinació de venda de proximitat en línia, però presencial! 

A les nou a mercat seguim quedant la majoria de diumenges. Hi vam afegir el cafè el primer dia que van obrir les terrasses. Recordeu el gust del primer cafè de bar després del confinament? Ara ja hi hem sumat la tertúlia mentre esmorzem i ens posem al dia: la Mercè ens fa reflexionar sobre els diners. Amb veu serena afirma que els diners només son un mitjà que ens permet fer les coses que volem. Davant la nostra protesta que amb diners es podrien dur a terme molts projectes socials, sanitaris, educatius, artístics... rebla el clau: "en tot cas el mèrit no és dels diners sinó de les persones". Trec la llibreta per apuntar-m'ho i rellegeixo el que no feia gaire dies m'havia dit la Patri quan vaig anar a buscar el diari davant la meva incomoditat per no veure els somriures de les persones a causa de la mascareta: "Ens mirarem més als ulls i això ens acostarà més a l'ànima". Si miro més als ulls de la meva àvia a l'única fotografia que tinc d'ella m'acostaré una mica a la seva ànima?

Aula 43

"l'aula"

Per allò de l'optativitat de les matèries de grec i llatí als instituts, tinc la sort de fer classe gairebé sempre a la mateixa aula, l'aula 43, a les cargoles que el departament d'educació va instal·lar al costat de les "velles" al pati del Bellera a principis de gener del curs 2018-2019. Per allò del confinament ara la meva aula és l'estudi de casa. Abans era el meu espai tranquil de correcció i preparació de classes, el meu racó creatiu, el pas obligat per anar a la terrassa a respirar Montseny. Per allò de l'educació en línia hi han entrat els meus alumnes a les hores d'atenció de matèria o de tutoria; també ho han fet les famílies, a l'hora d'entregar notes o de fer el seguiment dels seus fills; també hi han tingut cabuda els companys a l'hora de les reunions. I, és clar, per la mateixa regla de tres, jo ho he fet a les habitacions dels meus alumnes, als menjadors de les famílies o al punt de connexió dels meus companys. Ha estat un dels canvis necessaris per seguir endavant. Cambia todo cambia si li voleu posar la veu de la "cantora" argentina Mercedes Sosa. Sempre m'ajuda quan necessito clavar una mica les arrels en moments de canvis profunds.

Aquests dies he deixat de compartir taula amb les companyes del departament de llengües i només ho faig amb el desori personal: els auriculars, els bolígrafs, la llibreta de notes, el calendari, els llibres i els colors que s'enyoren perquè em costa posar-me a pintar mandales o seguir amb les propostes meditatives i d'aprenentatge del llibre La alegría de dibujar. A vegades també em fan companyia la tassa de cafè o el got d'aigua. He canviat el bon dia als companys més matiners del centre pel bon dia telemàtic quan els alumnes es van connectant a través del meet, aturen la càmera i tanquen els micròfons perquè no s'acobli la veu o no m'adoni que segueixen fent altres coses. Mentrestant vaig  explicant les preposicions gregues  i com m'admira que unes paraules de no més de dues síl·labes puguin canviar el sentit d'una frase. Ja d'estudiant em vaig adonar de com em facilitaven la feina a l'hora de traduir: mai van soles! Ara ja no passo per les taules a veure si se'n surten, ara busco en el correu, en el whats o en el xat del meet si han compartit les feines o tenen algun dubte. 

Entre classe i classe ara aprofito per posar la rentadora, estendre o assegurar-me si tinc el que necessito per fer el dinar. Abans eren els moments de passadís, de xerrades amb algun tutor, de comentaris i somriures, de fotocòpies de darrera hora i de trobades amb companys d'altres departaments. A les tardes, des de la meva aula particular he seguit fent formació: al principi del confinament vaig buscar refugi al Laboratori de lletres, en companyia de l'Alba Dalmau i el primer nivell del curs de Contes que em permetia escapar-me a la recerca de personatges per a qui podia inventar situacions de tota mena. L'arribada del tercer trimestre, amb la confirmació que seguiríem així fins al juny, em va fer clavar els peus a terra, dit gran, dit petit i taló com diu el meu professor de ioga, i buscar recursos per aprendre a treure més partit d'aplicacions de tota mena per fer mapes conceptuals, murals i altres meravelles en línia.  Sense les sessions de ioga setmanals, hauria estat molt més difícil descarregar tota la tensió acumulada per tantes hores d'ordinador. Però segueixo sent dona d'escriure a mà: a l'agenda, a la llibreta de notes i a la de seguiment de les sessions. M'ajuda a concentrar-me, organitzar-me i connectar amb mi mateixa! Somriure de confirmació.

Ara que amb prou feines queden tres setmanes perquè els alumnes (ells sí, nosaltres encara no) posin el punt final al curs, ja he agafat el ritme i sembla que ho tinc tot una mica més per mà. Fins i tot en alguna tutoria individual, mentre escoltava atenta i pacient els neguits o les alegries dels alumnes, ha semblat que no hi hagués la pantalla pel mig. Faig l'esforç aquests dies de recordar la saviesa vital amagada als versos d'Horaci, carpe diem,  i em repeteixo que ara el moment de fer valer els dos adverbis hic et nunc que m'arrelen més que mai al present perquè em fa por fer volar coloms en un futur que soc incapaç de dibuixar... no fos cas que no s'assemblés gens al que jo voldria i m'acabi menjant les expectatives amb patates! Perdoneu, però no volia acabar sense dir-ho!

Aplaudiments

Personatges de Wonder

Mentre la meva mare iniciava el seu procés de comiat, aviat farà set anys, jo engolia entre llàgrimes una novel·la que setmana rere setmana havia encapçalat les llistes de llibres més venuts. Wonder.  A mi el títol em portava una i altra vegada a la cançó Wonderful word i a la mítica escena en què Harrison Ford ballava a Único testigo (1985) amb Kelly McGillis, que interpretava el paper d'una dona de la coumintat amish de Pennsilvània. Vaig estrenar la 3a edició del Wonder amb el cuquet d'entendre per què aquell llibre havia esdevingut un èxit. En Josep, de la llibreria Alguer de Sant Celoni, em va explicar que en una entrevista a la ràdio, Pep Guardiola havia comentat que la seva filla s'havia entusiasmat tant amb el llibre que el van acabar llegint tota la família. Això, seguia en Josep, havia animat molta gent a llegir-lo. 

La meva mare de jove

Aquell setembre, quan ma mare no acabava de ser del tot conscient que en el seu estat no podria anar a la Via Catalana encara que fos amb l'autobús, jo plorava al costat de l'August, el protagonista de Wonder. "Si em trobés una llàntia màgica i només li pogués demanar un desig, demanaria tenir una cara normal que no cridés gens l'atenció (...) Sabeu què crec, jo? Que l'única cosa que fa que no sigui normal és que ningú m'hi troba." Jo hauria demanat que no fos cert allò que semblava tan evident: la meva mare s'estava morint. La seva demanda d'ingressar a l'hospital de la Santa Creu de Vic n'era la prova concloent. Ella estava acabant la seva vida i jo, un setembre més, començava el curs amb un neguit afegit. Vaig esgotar tots els dies de permís perquè em veia incapaç d'entrar a les aules sense posar-me a plorar. Una companya ho va dir a les alumnes de batxillerat que em van enviar un correu electrònic de suport. 

Va ser un curs molt dur en molts sentits, però també hi vaig tenir l'oportunitat de petits moments d'estricta simpatia: una passejada per l'Esquirol amb el meu pare, l'estona de lectura de Wonder amb els petits de 1r d'ESO, les sessions d'ecologia emocional amb dues professionals entranyables com la Núria Molina o la Paula Gelpi. És temptador buscar a la carpeta de fotografies i alhora sé que això pot derivar en una recerca compulsiva de records. Avui no en tinc ganes. Soc conscient que hi ha dies en què complir amb els propòsits que jo mateixa m'he imposat és el que em donarà pau quan me'n vaig a dormir. Vull seguir escrivint abans no es faci l'hora de desconnectar de l'ordinador amb qui mantinc un vincle estretíssim des de fa gairebé set setmanes. Em sento afortunada de viure en un pis amb terrassa en un poble al peu del Montseny. La majoria dels meus alumnes viuen a ciutat, alguns en pisos molt petits, amb dificultats de connexió i sense els recursos de què gaudien quan venien al centre. No parlo només de recursos materials sinó també dels intangibles: des del Bon dia! de les conserges fins al professor que els aturava a mitja escala perquè els veia capficats per alguna cosa, sense oblidar qualsevol de les exposicions als passadissos que fan del centre un espai ric i divers. 

La glícina del pati del Bellera

Recupero el llibre de Wonder aquests dies i el fullejo a la recerca d'alguns passatges. Recordo que a l'apèndix hi havia els preceptes del senyor Browne, el professor de llengua. En ells hi recollia instants de saviesa tan d'actualitat com el del mes de gener: "Cap home és una illa sencera en si mateixa" de John Donne. A continuació, es recollien els que els alumnes, entre ells l'August havien escrit durant l'estiu: "Tothom hauria de rebre una ovació amb tot el públic dempeus almenys una vegada a la vida, perquè tots vencerem el mon". Hi he pensat molt en aquestes paraules els dies que he sortit a aplaudir els sanitaris a les vuit. Hi he pensat, també, els dies que els he sentit des de casa, imaginant-me de quina banda de poble venien. Encara no he descobert qui posa a tot trap el Resistiré que, fins i tot, han traduït al llatí a l'institut Albat de Navalmoral de la Mata (Extremadura) Hi he pensat, encara, recordant els claustres de final de curs del meu institut, el Bellera, on el darrer punt de l'ordre del dia son els aplaudiments als companys! Potser sí que té raó l'August...

Essencials

A la meva cosina Ana!

Alço el cap i miro el calendari per comptar quants dies fa que la meva rutina va canviar radicalment. Dotze dies! Des del 13 de març que el despertador ha deixat de sonar a les 6 del matí. Els primers dies vaig fer cura de son: em llevava quan el cos em deia prou. Aquesta setmana he optat pel terme mig: deixo el despertador a quarts de vuit i no arriba sonar perquè ja m'he adaptat al nou ritme. Si fa bon temps, com la setmana passada, gaudeixo de la terrassa i d'un paisatge que redescobreixo cada dia.

He canviat el cafè a l'Espai Pa de Granollers abans d'entrar a l'institut pel cafè casolà abans d'anar al meu estudi a contactar amb els companys i els alumnes: indicacions per part de l'equip directiu i de les coordinadores de nivell, entrega d'activitats, correccions i propostes per alleugerir el mode pausa als alumnes i les seves famílies. A mi també em serveix per connectar-me a la creativitat a l'hora de les propostes, a l'escolta de les seves inquietuds i al donar i rebre que és, en definitiva, l'essència de la meva feina. Avui m'he llevat de més bon humor que ahir. Va a dies, és clar! Potser hi té a veure que he dormit una mica més relaxada després de la sessió de ioga que en Roger, el meu profe a El Brot, va penjar a principi de setmana en el seu instagram.

D'una companya amb qui vaig començar una formació sobre Qi-Gong em va arribar un dia indeterminat de la setmana passada un whatsapp d'una pràctica per fer a les 5 de la tarda. Després de provar-la un parell de cops, em va semblar que el millor era compartir-ho i així vaig anar consumint dades del mòbil fins que vaig adonar-me que havia d'entrar la contrasenya de la Wi-fi per evitar pagar més del que tenia contractat! També he incorporat la pràctica a la meva quotidianitat. L'amor i l'humor son dos del altres serveis essencials que m'arriben via presencial i via telemàtica: el meu company i jo ens anem adaptant a la convivència 24 hores, en el bloc on vivim hi ha balcons i terrasses que permeten fer-la petar amb el veïnat a una distància prudencial; és a través del mòbil o l'ordinador que em connecto amb l'exterior. La Lola, una antiga companya d'EGB, i l'Ester, una antiga veïna de Bunyola, m'omplen d'humor amb el seus estats de whats esbojarrats i enginyosos. Diumenge a la tarda, via Skype, anem fins a Manlleu per compartir una estona de rialles i reflexions amb els meus germans, cunyat i nebots. 

L'Ana, la rinxolada, i les seves companyes (pre COVID-19)

La meva família de Viladecans m'omple d'esperança, cors i colors en la celebració de l'aniversari, avui mateix, de la Judit. Ja en fa tres que va arribar i va portar un nou equilibri després d'uns anys molts difícils arran de la mort dels meus tiets i el seu avi matern en pocs mesos de diferència. Demà dijous serà el torn de l'Ana, la mare de la criatura, que treballa incansablement a l'hospital de Viladecans com a auxiliar d'infermeria. I, des de L'illa del Ter, m'ha semblat que dedicar-li l'article podia ser un bon regal d'aniversari i alhora una mostra d'agraïment per tot la feina que fa, en condicions sovint precàries, tenint cura de tots els pacients de la seva planta. També son essencials el personal de neteja, de cuina i d'administració dels centres; els transportistes que els fan arribar el material, els pacients que accepten tres mesos més d'espera per a una operació no urgent, els qui tot i no estar d'acord amb les restriccions oposades les acaten, els serveis tècnics informàtics que vetllen perquè tot vagi tant alhora com sigui possible, els de l'Associació de Veïns del barri del centre de Gavà que avui els ha fet arribar pizzes, ...

Caldrà una certa distància emocional i temporal per fer una valoració de totes les informacions i desinformacions que ens arriben per terra, mar i aire. Potser així serem capaços de mirar amb ulls crítics aquesta nova realitat que ara ens toca viure. Cuidem-nos!