dimecres, 4 de juliol de 2018

Temps d'espera

Hi ha dies en què se'm fa barda amunt, com diuen a Formentera, trobar un títol que faci de síntesi precisa i, si pot ser, preciosa, d'aquest moment d'estricta simpatia que comparteixo cada dimecres. De fet, el títol enllaça amb les darreres línies de l'escrit de la setmana passada. Vivim immersos en un temps d'espera per l'alliberament de les persones que estan empresonades a Catalunya per haver facilitat que més de dos milions de persones votéssim fa poc més de nou mesos, amb independència de quina fos la creueta marcada a la papereta. Després del dinar de diumenge, la Montse Bassa em comentava que confiava que fos curt aquest temps d'espera perquè es complís el dret que tenen com a famílies de tenir-los a prop. Quina valentia la d'aquesta germana que agafa el micro, puja a l'escenari i ens explica com és el dia a dia a la presó des que es desperta i es fa el recompte fins al recompte final de la nit: 16 hores tancada dins d'una cel·la. Silenci a l'auditori. Quina valentia la de la Maria, la seva mare, que ha vingut fins a Breda i ha rebut abraçades i el caliu dels qui, com ella, seguim astorats pel que hem viscut en els darrers nou mesos. Quina profunditat i quanta impotència  en la veu de Joan Massotkleiner, recitant a l'hora del cafè, en contrast amb la tendresa infinita amb què abraçà la Maria, amb els ulls negats, quan ja recollíem les taules i acomiadàvem un acte de reconeixement a les dones que han fet molta feina a favor de la llibertat. Gràcies! 

Lluny de la remor política, també hi ha un temps d'espera per a tots docents interins que avui, en les adjudicacions d'estiu, han sabut la destinació provisional per la curs 2018-2019. Caldrà esperar uns dies pendents de reclamacions de darrera hora, canvis per errors humans et cetera. N'hi haurà molts que s'hauran quedat sense plaça i hauran d'esperar a l'agost o al setembre, a risc de començar el curs més tard que els alumnes, tot i que el departament ja té constància, per exemple, de les reduccions de jornada per interès particular que cal demanar abans del 31 de maig. Hi ha un temps d'espera una mica més plàcid per a tots aquells que, enmig d'un curs tan anormal com aquest, han aprovat unes oposicions que han exigit un esforç extraordinari als docents, tant als que formaven part dels tribunals com els que s'examinaven. Ho explica tant bé a la seva columna de l'Ara en Xavier Gual que només us cal fer un clic amb un mínim temps d'espera en funció de la velocitat de connexió a la xarxa. També viuen el seu temps d'espera el col·lectiu d'estudiants que, un cop aprovada la selectivitat, esperen amb il·lusió la confirmació de la plaça, imagino que per via telemàtica. D'altres hauran d'esperar als resultats de la convocatòria extraordinària de les PAP del 20 de juliol i encara n'hi haurà que necessitaran un xic més de paciència fins a la convocatòria de la selectivitat del setembre. Estic convençuda que hem de desdramatitzar el fet que alguns alumnes vagin a proves extraordinàries. D'aquesta manera els ajudem a viure amb una altra mirada el seu propi temps per assolir els seus objectius. Els solo dir que vaig necessitar set anys de viure entre Formentera i Mallorca per adonar-me que jo el que volia realment era viure al Montseny! Agraeixo aquests set anys que m'han dut on soc ara, amb els seus moments dolços, els desagradables, els complicats i els de superació personal!

Un temps per cada cosa
Per a una gran part de la població el mes de juliol és el temps d'espera per a les tan anhelades vacances, per poder descansar i fer honor a l'etimologia de la paraula que ens convida a buidar tot i que nosaltres ens entestem a omplir de compromisos. No sé com me'n sortiré, però vull deixar constància del meu propòsit de fons de l'estiu: posar ordre. Ho faré tenint en compte tenint una petita delícia que he descobert xafardejant per la xarxa: la tercera cançó de la cantata La ciutat i la lluna. "Si busques a les busques del rellotge... hi trobaràs un temps per a cada cosa". A l'estiu, malgrat les promeses publicitàries de rialles en viatges en vaixell pel Mediterrani, hi haurà un temps d'espera més dur de passar per a tots aquells que embarcaran amb una armilla salvavides; malgrat aquella mena de felicitat "per obligació" perquè és estiu i tota cuca viu,  hi haurà qui viurà amb neguit un temps d'espera a la consulta del metge, o en les darreres glopades de vida d'una persona estimada . I potser ens adonarem que també necessitem un moment per capbussar-nos una estoneta en nosaltres mateixos i agrair-nos la paciència que aprenem a tenir en els nostres temps d'espera.

dimecres, 27 de juny de 2018

Els mèrits de les dones

M'inspira el títol i l'escrit una obra de Plutarc que l'editorial Adesiara va publicar a la col·lecció Aetas el 2011: Els mèrits de les dones. La paraula mèrits és la que segons la Roser Homar, autora de la traducció i la introducció del text, s'ajusta millor al concepte grec de l'ἀρετή. És una meravella escoltar la precisió amb què la Roser en parla i em sento afortunada d'haver pogut compartir aquest curs amb ella i haver après tant d'una persona, d'una fornada  d'enamorats de les nostres arrels grecollatines que va tenir com a professors alguns dels que havien estat companys de promoció. M'explica que Plutarc, a principis del segle II dC, és qui aplica primer aquest concepte a les dones; fins aleshores només s'aplicava als homes, partint de la definició que en va fer Aristòtil a la Retòrica. Conformaven, doncs, l'areté la justícia, virilitat, prudència, afabilitat, magnificència, magnanimitat, liberalitat, seny i saviesa. Li demano que me'n parli una mica d'aquestes dones, els fets de les quals va traduir per encàrrec de l'editorial Adesiara. Tot i els pronòstics de gent del sector els auguraven que només durarien sis mesos, la realitat és que, més de deu anys després, tenen l'agenda plena de textos per publicar fins al 2021. Em permeto capbussar-me a la xarxa per conèixer una mica més aquesta editorial que només ha editat un llibre d'autor viu: Història universal de Paniceiros de Xuan Bello, per la genialitat de l'autor en el gènere del conte curt i per una sensibilitat afí a l'alma mater del projecte, Jordi Raventós. 

Areté (Efes)
Al final d'una reunió de departament a l'institut, la Roser em fa cinc cèntims del recull de les dones de qui parla Plutarc. "Són dones, em diu, que sempre actuen per restablir l'ordre patriarcal. N'hi ha que demostren coratge i valentia en situacions conflictes, algunes respecten els valors social i n'hi ha que demostren lideratge polític en la defensa dels ciutadans contra el tirà". Mentre tornava en cotxe cap a casa, rumiava sobre el que m'havia explicat la Roser i de quines dones parlaríem en aquest moment que, malgrat el pas del temps, fessin honor a l'areté clàssica, canviant allò de la virilitat per la feminitat. I també fent mèrits per trobar una manera de canviar l'ordre patriarcal per un de més sostenible. Digueu-me utòpica. D'acord. Però per a mi aquest és el camí: contribuir com a persones a un món més just i més sostenible per a les espècies que hi vivim sense oblidar que hi som de pas. Penso en la veu de les dones silenciades al llarg dels segles, el mèrit de les quals era compaginar allò que sembla establert per condició femenina, maternitat i la cura dels altres, amb les pròpies aspiracions. Penso en aquelles Poetes gregues antigues a qui dona veu Margalida Capellà; recupero del prestatge una lectura d'estiu, La voz de las trece abuelas (Ancianas indígenas aconsejan al mundo) de Carol Schaefer, i somric fullejant dues obres de la meva amiga i companya d'institut Pilar GodayolGermanes de Shakespeare i Catalanes  del XX. 


Centre penitenciari de Wad-Ras
Em permeto uns instants per recordar, també, en les meves àvies: la Magdalena, que va parir mon pare en plena guerra civil i que va morir catorze anys després; la Maria Jesús que, als trenta-cinc anys, un temps després de l'alliberament del meu avi de la presó de Málaga, va emprendre el camí nord enllà a la recerca d'una vida millor per a la seva família. Penso en l'article del diari Ara que llegia avui mentre feia un cafè sobre la maternitat de les dones que estan entre reixes a la presó de Wad-Ras. Just al costat hi ha l'institut Icària, on em va tocar fer les pràctiques del CAP (Curs d'Aptitud Pedagògica) el mateix dia que s'iniciava l'operació tempesta del desert de l'anomenada Guerra del Golf. Però aquell dia no ens vam estrenar perquè els alumnes havien sortit en massa a protestar. Era el febrer del 1991. Fa 27 anys d'aquell dia en què vam endreçar la nostra proposta de subordinades adverbials per treballar amb alumnes de 3r de BUP  o COU (no ho recordo), i avui m'ha vingut al cap quan he sentit que s'ha concedit a una de les preses polítiques ha demanat ser trasllada al centre penitenciari de Barcelona. Del que es tracta, però, és que surti en LLIBERTAT! Tot i que així, serà una mica més fàcil per a la seva família. Penso, també, en les dones de les famílies dels presos polítics arran de l'1 d'octubre i, avui especialment, en la Carme Forcadell i la Dolors Bassa, a qui donarem veu en l'acte que celebrarà diumenge 1 de juliol a Breda. 

dimecres, 20 de juny de 2018

Compte enrere

Mentre a can Facebook el mestre i escriptor Jaume Cela ens recorda els dies que falten per acabar el curs, hi ha alumnes que apuren els darrers exàmens de recuperació o les sortides de comiat d'un any més de preparació, docents esgotats i famílies preocupades per l'organització d'aquesta època de l'any en què els centres educatius no tenen cura d'infants i adolescents des de primera hora del matí fins al migdia o la tarda, segons s'escaigui. Un any més hi haurà qui, sense conèixer la realitat, afirmarà que tenim tres mesos de vacances. Que els alumnes deixin de venir al centre no vol dir que nosaltres deixem d'anar-hi. Per poder acollir tots els que arribaran pel setembre i els que ho aniran fent amb comptagotes durant el curs, cal tancar el curs i, en paral·lel, anar planificant el proper tot i una gran quantitat d'incògnites sobre plantilles, gestió o models d'avaluació. Una gran part del professorat aprofitarà el mes de juliol per fer formació i la gran majoria, a més, se la pagarà de la seva butxaca. Una gran majoria d'alumnes sortiran, entre juny i setembre, amb una titulació que els permetrà el passi a una nova etapa, especialment els que acaben la secundària obligatòria. Tindran l'oportunitat de seguir en el sistema educatiu o buscar feina, tot i que segons les circumstàncies personals, n'hi haurà que no optaran ni per una ni per l'altra. Crec que la nostra missió com a docents no és solament ajudar-los a assolir els continguts per obtenir un títol sinó preparar-los per a la vida. Algú m'explicava un dia que donar la possibilitat als fills d'estudiar és diferent que oferir-los objectes materials perquè si, pels motius que sigui, els cal emigrar,  allò que han après els acompanyarà sempre perquè no pesa i no calen motxilles ni maletes on carregar-ho. Segueixo mantenint que, des de punts diferents, eduquem tots.

Esclat de llum i color
A can Google, en canvi, avui el doodle ens recorda que ja fa set dies que està en joc el mundial de futbol. És molt probable que demà el dediqui al solstici d'estiu, aquell dia en què a l'hemisferi nord es produeix el dia més llarg i la nit més curta, per molt que Jaume Sisa, en una cançó entranyable, ens la situï a La nit de Sant Joan.  Una foguera per fer net d'andròmines, per saltar-la i demanar un desig, per aplegar-s'hi al voltant i celebrar la vida. Una oportunitat per deixar-se encomanar a l'ancestralitat mediterrània, al ritual que ens connecta amb la natura i a la dita que a l'estiu tota cuca viu. És una nit de festa en expansió, de bruixes i follets, de compartir i, a contracor, de petards. Entre la prohibició de petards i l'excés dels darrers anys hi ha un terme mig que permetria posar ambient a la festa sense necessitat que els animals ho passin malament, els serveis d'urgències hagin de córrer i calgui pagar les reparacions dels brètols que es dediquen a comprar quin efecte té un petard a dins d'una bústia. 

A Can Whatsapp segueixen arribant vídeos, tuits i imatges que ens connecten a algunes de les realitats del moment que, passat un temps a vegades brevíssim, semblen perdre importància. Alerta, perquè dic semblen...però segueixen latents i tocant molt de prop una part de la població. Parlo d'emigrants al mare mortuum, de presos polítics, de desnonaments, de l'injust repartiment de la riquesa. En el llibre Dinero y conciencia, Joan Antoni Melé afirma que "Este siglo será el de la conciencia colectiva o el de la destrucción total. Comprométete con la vida y crea contagio de coraje y ética a tu alrededor. "Just acabar d'escriure el paràgraf m'adono de fins a quin punt he anat caient en el pessimisme i en la queixa. "Només hi ha una forma de contagi que viatgi més de pressa que un virus, va pensar la Sinskey. I és la por" (Dan Brown a Inferno). Per si de cas, podem aprofitar la foguera de Sant Joan per cremar algun excedent de pessimisme, queixes i por perquè puguem avançar més lleugers caminant cap al somni de construir un món millor






dimecres, 13 de juny de 2018

Aprendre a estimar

He après a estimar la melangia dels diumenges a la tarda. Ho confesso amb un punt de timidesa, asseguda en una butaca de vímet, en un racó de la terrassa, a mercè d'un vent que, potser, demà durà pluja. Hi sec en companyia de les orenetes que tornen als nius, dels camps segats i l'olor d'una primavera esclatant arreu: a les torratxes dels veïns i a les meves, en la verdor de la serra de Gaserans. Passo les fulles d'un llibre tan bonic... i llegeixo molt a poc a poc Un any als boscos. Ressegueixo els dibuixos, el silenci i la quietud, la senzillesa i la bondat que traspuen cada una de les seves paraules. En la seva generositat la vida ens xiuxiueja (quina sonoritat tan dolça!) a cau d'orella quan és el moment de mirar l'altre amb la tendresa del cor, amb la companyonia de qui ha navegat amb mala mar i sap com n'és d'agraït un moment de calma. 

Foto d'arxiu SomVallès
He reprès l'aprenentatge d'estimar alguns imprevistos en els viatges en tren que em regalen converses inspiradores. La conversa gira al voltant de la vida i la mort. Només té setze anys i en parla amb una lucidesa que admiro i respecto. Me'n parla amb la mateixa senzillesa amb què en Manel, fa uns quants anys, en una classe va afirmar que "la mort és un acte de generositat perquè puguin venir altres persones al món." Silenci per pair tanta saviesa. Agraeixo conèixer joves que capgiren els estereotips que associem a aquesta edat d'enfrontament i descoberta, de frustració i de desig, d'entrebancs i d'il·lusions. Hi ha alguna etapa de la vida en què no haguem viscut alguns d'aquests moments? Potser no. Però potser en cap altra els hem viscut amb la intensitat de qui té, a priori, molt camí per recórrer. Somric pensant en molts dels professionals que estimen treballar o haver-ho fet amb adolescents: Eva Bach o Jaume Funes... Que acompanyada m'he sentit quan he llegit els seus articles, quan he conversat sobre la meravella de l'adolescència... encara que hi hagi dies que em pugui semblar que no entenc com he estat capaç de dir que és una meravella! 

Granja Sant Iscle, 39 (Ca la Tini)
He decidit seguir estimant viure a poble, saludant els veïns amb un somriure, un cop de cap o una conversa que es pot allargar fins acabar prenent una infusió de ratafia a ca la Tini, al carrer del mig. Ens n'hi anem un dijous al vespre amb la Núria, amb l'alegria per la retrobada i per una conversa que ens porta als adolescents que ella veu a la consulta i jo a les aules, que ens referma en el valor de les paraules creadores de vida. Me n'hi vaig un dimarts a la tarda perquè la Carme, amb la placidesa de la seva mirada, em convenç de compartir una estona de conversa i un beure amb ella i la Sara. Dues dones que, en tots aquests anys, han vist canviar el poble del que he anat aprenent els noms que no apareixen a la placa de carrer, però que formen part de la seva essència: la plaça de baix, el carrer del mig, el carrer de ca ses monges... Dues dones que m'expliquen, enriolades, facècies de joventut. Dues dones que em transmeten la fortalesa de qui ha seguit endavant després d'enviduar, malgrat tots els entrebancs a què s'han hagut d'enfrontar. Dues dones amb qui comparteixo un dels meus moments d'estricta simpatia: una estona de bona conversa amb qui ja comença a tenir les soles una mica gastades per un camí viscut amb intensitat. 



dimecres, 23 de maig de 2018

Cada dia un raig


Deu fer ja una colla d'anys que la dita "Pel maig, cada dia un raig" semblava haver perdut el seu sentit originari. Com que tot torna, sembla que aquest maig ha volgut recordar-nos per què algú va tenir la genialitat de fer rimar el mes amb el raig que devia caure dia sí i dia també... Si non è vero, è ben trobato que diuen els italians. Quan la majoria de la població del país vivia de la feina al camp o es passava moltes hores a l'aire lliure, s'acabaven convertint en experts observadors del cel per endevinar si el vent bufava de llevant i feia olor de pluja, si aquells núvols passarien de llarg del castell de Montsoriu i no descarregarien a Breda o si, de nou, la marinada enxovaria l'aire a primera hora del matí i això voldria dir que suarien de valent mentre cavaven la terra. Els boscos, les rieres i la terra somriuen agraïdes de la provisió per a l'estiu. 

Ara, però, que gran part de la població es mou més aviat en entorns tancats solem viure pendents de les dones (i els homes) del temps i dels seus pronòstics; n'hi ha que es descarreguen aplicacions que permeten consultar a quines hores concretes plourà en un punt determinat el proper cap de setmana. Sovint, massa sovint, ens queixem de la pluja, del sol o del vent. Faig només una constatació de la queixa que ens provoca tot allò que no podem controlar. La paraula enllaça amb una cançó del grup Olé Olé, any 83, que repetia amb insistència No controles  ni la forma de vestir, ni de ballar, ni de pensar... Un parell d'anys més tard, ens ho tornaven a recordar, des de Mèxic aquest cop, un grup de noies Flans amb nova una versió de la cançó escrita per Nacho Cano. I encara no volien que els controlessin els TresTrece i Café Tacvba. No n'he trobat cap més i tampoc sé si l'equip de Jordi Basté a El Món a RAC1 havien triat aquesta cançó per fer aquella secció, poc abans de les vuit, en què recorrien les diferents versions que havien sorgit a partir d'una peça que, pels motius que fossin, havia esdevingut cançó de l'any, de l'estiu o la més ben valorada a la llista d'èxits del país que fos.

Foto del blog Reflexiones desde mi sofá
Quan feia classes de castellà a Vic, com a susbstituta a L'Escorial, m'agradava portar-los cançons que em permetessin fer-los veure que aquells conceptes que semblaven abstractes o allunyats de la realitat no ho eren tant. No te pares d'SKA-P em servia per parlar del registre col·loquial i alhora per comentar temes tan vigents llavors i ara com l'atur, la corrupció i les hipoteques. Parlo de l'any 96 o 97. N'hi havia una altra que feia servir arran de la versió que va fer El Chaval de la Peca, llavors d'èxit gràcies a l'aparició del programa Sense Títol d'Andreu Buenafuente. Era la cançó Libre de Nino Bravo. Anava molt bé per treballar les comparacions i les metàfores, a banda de permetre la creativitat dels alumnes imaginant d'on i per què fugia. Us la deixo en versió original tot recordant un alumne de 2n d'ESO que no parava de xerrar a les classes, però que aquell dia se'm va acostar a final de classe i em va dir: "I no ens duràs la versió original? Té una veu tan potent en Nino Bravo..." Em semblava bastant evident que la cançó feia un homenatge a algú que havia aconseguit fugir d'una presó, real o metafòrica. La Viquipèdia apunta la possibilitat que estigui inspirada en la història de Peter Fechter que va morir quan intentava creuar el mur de Berlín. El blocaire Alfred López dóna l'explicació com a bona i jo em pregunto què ens en diria Pablo Herreros, que en fou un dels autors juntament amb José Luis Armenteros.


Marina Rossell y Georges Moustaki en el programa "El convidat"
©El Convidat - TV3
El raig de veu de Nino Bravo em porta a recuperar dues cançons que més que parlaven de llibertat els anys 70: Libertad sin ira que interpretava el grup andalús Jarcha, amb música d' Herreros i Armenteros i lletra de Rafael Baladés. No voldria acabar sense anar fins al país veí a recuperar la veu de l'admirat Moustaki, cantant que la llibertat li havia fet estimar, fins i tot, la solitud. La Fina, la professora de francès que vaig tenir el primer curs a l'institut, ens la va posar a classe i ja llavors em va seduir la música i descobrir el poder de les cançons a l'hora d'aprendre idiomes. Com tampoc no voldria deixar anar el darrer raig de música sense agrair a Albert Om aquell convidat dedicat a la Marina Rossell, la dona que ha sabut mantenir la sensibilitat de les cançons de Moustaki i posar-hi la seva llavor particular de llibertat.

dimecres, 16 de maig de 2018

Qui perd els orígens...

Imagino que sereu molts qui, en llegir el títol, completareu els punts suspensius amb aquell perd identitat que tantes vegades ha cantat Raimon, en companyia de molts dels que l'escoltaven entusiasmats. La canto a cor què vols camí d'Arbúcies, atenta a la carretera i al comptaquilòmetres no fos cas que sobrepassés el 90 de rigor que marca el senyal i m'arribés una fotografia del cotxe i un requeriment econòmic. La pluja insistent i persistent d'aquestes darreres setmanes ha tret la pols a les fulles dels arbres que s'alcen majestuosos prop de la riera; ha omplert els vorals de la carretera de milers de flors de grogues que no hi entenen de prohibicions i ha netejat una mica l'aire d'un hivern gris que ha aprofitat qualsevol escletxa per anar abocant pors i impotències que, potser mai, hauríem pensat que podrien formar part del nostre bagatge vital. N'havíem sentit a parlar d'aquesta por, n'havíem intuït el dolor, però no sé fins a quin punt ens imaginàvem viure en primera persona, reviure-la en el cas d'aquells que, per edat, anaven als primers concerts de Raimon. Sucumbeixo al llamí musical, intercanvio amb una amiga el meu val de l'Ara per un de La Vanguardia i així m'enduc una mica d'història que em faci companyia en els trajectes en cotxe i em recordi la força dels clàssics, de la poesia, i l'agraïment cap a totes aquelles persones que ens han ajudat a ser qui som, com diu Raimon quan s'acomiada dels escenaris tal com va començar, cantant Al vent. "Fins aquí ha arribat la riuada, diuen a València".

Foto: Diari Ara
A València hi viu des de fa uns quants anys una amiga de la meva mare, la Rosa. Ens vam veure per darrera vegada fa cinc anys, quan a finals de setembre va pujar fins a Vic per veure la seva amiga i poder-se'n acomiadar. De petita, la meva mare em deixava escriure les adreces als sobres de les postals que enviàvem per Nadal i que ella solia fer aprofitant les dels altres anys, retallades i enganxades sobre cartolines negres, confiant que no anirien a parar a la mateixa persona que ens l'havia enviada. A mi encantava això d'escriure les adreces i així anar resseguint amistats i famílies. De sempre he trobat un plaer d'estricta simpatia això d'asseure'm davant d'un paper en blanc o de color, agafar llapis o bolígraf, evocar en la memòria o en el cor una determinada persona i conversar-hi una estoneta. Certament no té l'escalf de la veu o de l'abraçada, però les paraules, triades amb cura i des del cor també tenen una calidesa pròpia que sovint no passa desapercebuda. És el que també rebo d'ella, via whatsapp, quan em comenta en privat què li han suggerit o evocat les paraules de L'illa del Ter...

Alameda (Málaga)
Si l'avi Paco no hagués fet cas dels consells de la seva germana Encarnación potser la Rosa i la meva mare no s'haurien conegut. La família de la meva mare va sortir de l'estació de La Roda l'any 51, molt abans que ho fessin la gran onada migratòria que arribà del sud. La meva mare tenia sis anys i a la Colònia Estebanell, a tocar Camprodon, va aprendre amb rapidesa la llengua del territori que havia acollit aquella família que va travessar la península a la recerca d'una vida millor, lluny de les dificultats de la postguerra en una població que va patir els estralls d'una guerra civil que va servir per cometre tota mena de crims en nom, també, de rancúnies personals. Però la família de l'avi no era originària de La Roda de Andalucía, sinó d'Alameda, a 15 km. Encara no fa ni quinze dies que hi vaig ser per primera vegada, disposada a deixar-me impregnar per un paisatge que forma part de la meva herència, dels meus orígens. Em va agradar descobrir que devia ser un poble reivindicatiu tenint en compte les pancartes sobre l'1 de maig i la de repulsió davant la condemna de La manada, a més de descobrir una placa a la torre del rellotge de la plaza Andalucía on queda constància que el 27 de juny de l'any 31 s'havia creat el primer ajuntament republicà. Una mica més enllà d'aquesta plaça... un petit regal, en forma de recordatori al peu d'un arbre. "M'hi fas una foto, Mari?", demano a una altra neta. Ella i jo compartim el nom, el de la sogra d'en Paco, aquella que va haver de cedir i deixar-lo casar, encara que fos a contracor amb la iaia María Jesús. Ella i jo hem compartit aquest viatge de retrobada amb els orígens, amb la terra d'oliveres, amb aquell pueblo del qual sentíem a parlar de petites, ella a la Colònia i jo a Manlleu. Ella i jo tenim ara el pòsit d'un viatge compartit, de porra antequerana i molletes, de cançons a l'A-45, del color vermell amb què l'Eugenia es resseguí els llavis abans de sortir de casa seva i acompanyar-nos, amb un somriure als ulls davant la inesperada visita, fins a davant de la casa, ara reformada, on havien nascut el seu pare i la meva mare. Somriure.



dimecres, 2 de maig de 2018

SMS

Hi ha tota una generació que no entén aquestes sigles. Short Message Service. En anglès, és clar. El primer missatge va ser enviat el 3 de desembre de 1992 per la xarxa GSM de Vodafone al Regne Unit. Viquipedia dixit. Hi ha companyies de telefonia que ofereixen un nombre il·limitat de missatges de forma gratuïta en algunes de les seves modalitats de contractació de serveis. En general, ens poden arribar missatges del banc amb la clau per fer una transacció, del Catsalut recordant una cita mèdica o d'alguna empresa a qui no recordem haver facilitat el nostre número. Hi ha dies que n'arriben de més personals: "Ara fan entrevista a Manolo Garcia a Cat Radio! afanyat!" Sic. Un quart de deu del vespre. Fons d'armari.

L'expressió fons d'armari no apareix al DIEC i a can Google les primeres entrades estan reservades al programa en qüestió i a un homònim d'IB3 Ràdio. En aquest darrer ens conviden a escoltar entrevistes, debats, cultura, música... com a bàsics per ajudar a orejar el fons d'armari de la comunitat lgtbi de les Illes Balears. A Catalunya Ràdio la Mercè Folch, antiga tripulant al sempre reivindicat Cafè de la República, fa un recorregut emocional per la memòria individual i col·lectiva a partir dels referents culturals de personatges d'àmbits diversos. Ahir dimarts li va tocar el torn a Manolo García. 

Resultat d'imatges de el útlimo de la filaVaig deixar de rentar plats per agafar el mòbil i connectar-me a la web per escoltar-lo. Ho reconec: vaig enyorar haver prescindit d'un petit reproductor de CD que també tenia ràdio. Us recomano que, tant si us agrada la seva música com no, que l'escolteu. Una de les perles: "L'art, la cultura en general, és un salvavides". Alguns dels seus referents: Roberto Bolaño o Montaigne. Un altra perla de vida: "L'èxit és aixecar-se cada dia i tenir ganes de viure". L'entrevista té regust de cafè... i l'assaboreixo amb parsimònia. A la carretera, en Francesc també l'escolta al cotxe pujant cap a casa des de les terres de l'Ebre. Que n'és d'oportú aquest programa en aquest final de pont! Devia tenir catorze o quinze anys quan vaig descobrir en Manolo García, llavors a Los Burros, amb temes mítics com Disneylandia, Huesos o Mi novia se llamaba Ramón.  Amb en Quimi Portet, també, a El último de la fila, em va acabar de seduir: una música amb un aire de flamenc, unes lletres surrealistament poètiques i uns directes... genials! Des d'Insurrección fins al Mar antiguo passant pel Dios de la lluvia.

Encara guardo els cassets que vaig comprar i que escoltava una vegada i una altra fins que m'acabava aprenent les lletres per poder-les cantar a la dutxa, al cotxe, o si en posava alguna a classe per crear l'ambientació necessària abans d'endinsar-nos en el mare nostrum. Ni que fos a nivell intuïtiu m'agradava sentir que, quan cantava les seves cançons, em connectava amb les meves arrels andaluses, per molt que en Quimi sigui d'Osona i en Manolo d'Albacete. El missatge que em convidava a escoltar el programa va ser la cirereta d'un pastís que m'ha dut a trepitjar per primera vegada, en companyia de la meva cosina Mari, la terra d'on van venir els nostres avis amb els seus cinc fills, entre ells la meva mare i el seu pare; un pastís que ens ha dut a flairar històries de guerra, de fam i de misèria, com les de tantes famílies del país, però també a riure amb les anècdotes, a agrair l'hospitalitat i a quedar-nos amb les ganes de tornar-hi... qui sap si de franc gràcies a la cancel·lació sense avisar del vol de tornada.