Ombra pedagògica

Descobreixo el concepte d'ombra pedagògica llegint l'entrevista de Gemma Ventura a Peter Wohlleben a Catorze.cat i m'endinso en l'entrevista com si passegés per un bosc estimat, com si les paraules fossin aquells éssers majestuosos o jovençans, que m'esguarden silents. Em sembla molt suggerent que a partir del concepte d'arbre mare, aquell que a través de les arrels ajuda a créixer els més petits, en sorgeixi el d'ombra pedagògica per explicar com la capçada ajuda que la llum directa del sol no els faci créixer massa ràpid i això els provoqui esgotament i debilitat. L'entrevista i les meves ganes de parlar dels boscos van arribar gairebé en paral·lel i em va semblar un títol suggerent. 

Un bosc del Monteny, sense precisar exactament on, és un dels escenaris de la novel·la històrica Cabells de gebre de Teresa Sagrera que vam presentar als Forns de Breda el passat 11 de novembre. En aquest bosc hi trobà refugi la Blanca, que per bruixa i remeiera es va veure obligada a marxar de Vila Magore (Vilamajor) primer i de Montsoriu després. No estava sola en aquella cova que condicionà com a casa, de la mateixa manera que tampoc ho estan els arbres que neixen a la punta d'un penya-segat com ens detalla Peter Wohlleben. A la presentació la Teresa ens comentava que aquesta part del llibre, per la presència de la jove lloba Mel, és la que trenca d'alguna manera amb el que s'entén com a novel·la històrica a l'ús perquè hi confereix un toc més de fantasia. És un trencament volgut com a homenatge a la terra que ha vist créixer aquesta dona apassionada de les paraules i de la novel·la històrica. Segle rere segle el Montseny ha acollit entre els seus braços la vida dura de pastors, carboners, llenyataires, remeieres i tota mena de bosquerols. Ara són sobretot excursionistes, corredors, pixapins d'arreu que recorrem les seves faldes a la recerca d'una estona de pau per al cos o l'esperit. Però també hi va qui encara sap reconèixer la saviesa de les herbes medicinals que hi creixen per fer-ne una tisana reconfortant en temps de fred; qui sap on trobarà un redol amb herba de Sant Joan per seguir al peu de la tradició la recepta de la ratafia; qui confia en una pluja amable per fer créixer algun bolet i tornar vencedor de la cacera amb un cistell ufanós; qui escopeta en mà espera amb delit que comenci la temporada mentre ensaliva el darrer guisat de senglar. Un dels hàbits que he recuperat aquesta tardor és acostar-me a bosc disposada a assaborir-lo malgrat la sequera i per molt que enyori les pluges que omplen els aqüífers i calmin les calorades d'aquest estiu. 

Foto: Esther Bataller

Ensopeguem un dia de tardor assolellat i plàcid, potser massa pel nostre record d'altres tardors, a la sortida a la Grevolosa. És entre la Garrotxa i Osona que segueix fent via aquest bosc madur que despertarà les delícies de qui tingui ànima de fada o follet. Podrà seure a les arrels de faigs centenaris i acaronar-les mentre espera que centímetre a centímetre aquest moment d'íntima connexió arribi fins a la capçada, allà on les fulles ja han esclatat d'un groc tardoral. Més de quaranta metres. Potser més tres-cents anys. Molt de respecte per part dels propietaris per conservar-ne la sàvia majestuositat. Em sento una privilegiada i agraeixo en silenci tot el que el bosc em transmet mentre vigilo de no entrebancar-me amb les fulles que, a ritme pausat, es van deixant anar. Primera aturada a l'ermita de Sant Nazari. No sé si hem arribat just al coll de Llancers quan fem una pausa més llarga per esmorzar. La Cydamila perspectalis, l'eruga del boix, no en té prou d'esmorzar, sinó que dina, sopa i potser fins i tot berena a costa dels boixos que també fan vida en aquesta zona. La vida sempre viu i per això, malgrat la plaga, molts boixos s'atreveixen a deixar créixer de nou fulles i branques. Una nova aturada, al mirador del Collsacabra, per dinar abans d'iniciar el descens. Quan arribeu a la creu, ja podeu tirar avall. Ho va afirmar amb total convincent un dels excursionistes que ens vam trobar fent la ruta. La creu va resultar ser un senyal de color groc al tronc d'un arbre. X. A priori cap de nosaltres hauria seguit aquell camí, però era el bo. Arribar al fons de la vall va ser un altre dels regals de la sortida: amb prou feines es podia intuir la presència humana. Unes vaques pasturaven tranquil·lament. En què pensava el meu avi patern mentre feia de pastor per aquestes contrades? Tenia por com el meu pare que, de ben jove, va haver d'anar a pasturar i aprendre a fer foc per escalfar-se ell i el menjar? Sentia aquell batec de vida que ens havia embriagat durant l'excursió?

Mirador del Collsacabra (foto: Esther Bataller)

Com que no els ho puc demanar ni a l'un ni a l'altre, en arribar a casa envio un parell de fotos per whatsapp a la Carme, la veïna de la casa on vaig créixer a Manlleu. Sempre que puguis, enfila't a una muntanya i respira. Em van quedar gravades les paraules del seu pare i, per això, quan marxo de vacances i faig muntanya els envio una postal. De petita, el pare de la Carme em feia molt de respecte. Era un home seriós, de veu enèrgica i contundent. Això sí, el seu hort, però sobretot el cirerer que veiem des de casa em tenien robat el cor. Deu fer un parell o tres d'anys que els vaig passar a saludar i en Pere em va regalar una espàtula de boix que havia fet ell. Hi ha la marca de les seves inicials. A vegades quan la faig servir per cuinar em ve a la memòria el poema El plat de fusta. Apareixia en un llibre d'aquells que per Sant Jordi ens donaven a les caixes d'estalvis. De petita sempre em feia tristesa llegir aquest poema. No sé ben bé per què faig l'associació i m'emociona tornar-lo a llegir i pensar en totes les excursions que m'hauria agradat compartir amb el meu pare. La distància física i, a vegades, l'emocional no ens ho van posar fàcil, però se'm dibuixa un somriure quan recordo la pujada que vam pujar plegats al santuari de Cabrera i també la del castell de Montsoriu, un i altre a l'antic vescomtat dels Cabrera. Han passat uns quants segles des de llavors i la fesomia del territori ha ben canviat. A vegades els fils amb què teixim a la vida són ben curiosos i amb puntades invisibles seguim unint el territori. 

Mon cor estima una illa

Vull pensar que a Costa i Llobera no li sabrà massa greu que hagi parafrasejat el seu arbre, més vell que l'olivera, per parlar de la meva relació amb l'illa de Mallorca. Aquella que els romans batejaren com a Maiorica per contraposar-la a la Minorica: pragmatisme en essència. No sé què pensaria el poeta si hagués vist l'emoció amb què parlava d'ell Tomàs Vibot durant la passejada literària 'Damunt l'altura', en el marc de les activitats de l'any Costa i Llobera. No havia estat a l'illa des de l'estiu del 2018 i enyorava un poc aquella terra que fou ca meva durant gairebé quatre anys. Et fa ganes una ruta literària? Em comentà la meva amiga Matilde, quan li vaig confirmar el cap de setmana que hi aniria. Cap a Formentor falta gent. En Tomàs ens contà anècdotes d'aquell al·lot de bona família pollencina que, tot i ser el primogènit, no volia seguir el que per tradició li corresponia. Un al·lot que, amb set anys, es va perdre en una passejada i la família el va trobar apartat llegint les Odes d'Horaci. En llatí. Altes capacitats, en diríem ara. A Barcelona va suspendre totes les matèries, excepte dret canònic. La seva ànima, seguia Vibot, es delia per dur una vida religiosa, per fondre's amb el paisatge que tant l'enamorava: el verd i el blau. No m'estranya el seu delit en veure la placidesa de cala Murtra on ens aturem per berenar (esmorzar) abans d'enfilar-nos en es Castellet. Com devien brollar les paraules davant la mirada d'aquell jove Costa i Llobera, amb poc més de vint anys, quan esclatava en un català preciós que el seu cor estimava un arbre. Deia en Tomàs que el poema és una exaltació empoderada de qui ha trobat el camí, de qui ha aconseguit allò que volia. Potser sí, com recull Montserrat Serra a Vilaweb, caldrà descobrir aquest poeta amb una nova mirada, escoltant els versos sense la pàtina religiosa i recuperar la visió que porta l'home a fusionar-se amb la natura.

Potser abans de morir a la trona mentre predicava un panegíric en honor a Santa Teresa el 16 d'octubre de 2022, havia anat de Palma a Sóller en tren. El 1912 s'inaugurà la línia que unia Palma amb Sóller passant per Son Sardina i Bunyola. El primer viatge el vaig fer el 2004, l'estiu que em vaig presentar a oposicions a secundària. En Jaume, un company de biologia amb qui havia treballat aquell curs a Formentera, em va allunyar del neguit previ a la darrera prova, amb una visita al jardí botànic de Sóller. Hi anàrem en tren. Poc m'imaginava, mentre el tren s'endinsava a la serra de Tramuntana i els tarongers ens saludaven, que seria Bunyola on, aprovades les oposicions, trobaria el pis on vaig viure abans de tornar a Catalunya. Em va captivar la vista des de la cuina: la possessió de Barcelona, can Manuel i un poc més enllà, Villa Francisca; em van enamorar les feixes amb ametllers i oliveres que em feien companyia mentre rentava plats. Poc m'imaginava que tants anys després em sentiria així de feliç de trepitjar sa Roqueta a passar un parell de dies a ca na Matilde, la meva família de cor; de l'abraçada sorpresa de na Sintes que ara viu a Ciutadella; de saludar alguns de la colla dels Bordissots que m'acolliren el meu primer Sant Mateu; d'un cafè llampec amb n'Eduard a sa Plaça. A vegades, ingènua de mi, voldria que el temps s'hagués aturat aquell 2007 quan vaig partir cap al Montseny, a Breda. I el temps ha fet el seu curs. Només faltaria. I n'Alba ja és una jove que fa feina de biòloga a la UIB i n'Aina prepara el doctorat sobre poesia i emocions. M'abracen somrient i m'alegra constatar l'esclat de força i vida malgrat a estones les vegi menudes corrent per sa plaça o pels camins de sa Comuna. Tempus fugit que deia el nostre admirat Horaci, el poeta dels tòpics que enlluernà Costa i Llobera.

Font

Han passat alguns anys d'aquell concert d'Antònia Font a la plaça de Sant Francesc, a Formentera. Hi vam anar amb na Maite, una eivissenca d'origen i formenterera de cor. El comandante 'Armando Rampas', 'L'astronauta rimador' o 'Els extraterrestres' omplien d''Alegria' aquella nit d'estiu a les festes de Sant Jaume, patró de l'illa. A Mallorca també en vaig veure un parell, algun a ple hivern, amb un fred humit que calava molt endins. El dissabte 15 d'octubre omplien el Palau Sant Jordi en un esperadíssim retorn després d'uns anys en què Joan Miquel Oliver seguí en solitari i la resta de la banda optà per altres camins. Més d'un dels meus companys de feina hi eren vivint l'emoció del retorn d'una banda masculina que decidí per fer un poc d'equilibri posar-se un nom femení, el d'una companya dels anys de facultat. Devien sonar 'Calgary 88', 'Wa yeah', 'Alegria,' i totes les del nou disc Un minut estroboscòpica mentre la Lali, en va, esperava que sonés 'Viure sense tu'. Compartir música i directe després de més de dos anys en què, en nom de la salut, molts estats s'han saltat alguns dels nostres drets fonamentals connecta amb les ganes de viure, de compartir rialles, de cantar i de somriure. Gràcies, Antònia Font, per haver tornat dalt dels escenaris!

Badallibres

 No és el mateix agafar un llibre del prestatge d'una biblioteca guiada per l'atzar que fer-ho perquè l'ha escrit Muriel Villanueva. D'alguna manera és com tornar a les colònies literàries d'aquest estiu a Montpol. És 'natural' voler llegir alguna cosa de l'escriptora que, al costat d'en Roger Coch, ens va animar a ballar i a moure'ns com a eina imprescindible a l'hora de deixar fluir les paraules.  És diferent agafar un llibre de la prestatgeria dels I** (secció infantil) de la Biblioteca L'Escorxador de Sant Celoni i deixar que sigui la Dolors menuda qui es deixi endur per la saviesa de la Lluna, la nena que escolta dins i fora, en companyia d'una àvia ben artista. Les il·lustracions de Noemí Villamuza que acompanyen el text, premi Ciutat de Dènia 2019,  desprenen tendresa i simplicitat. Tant se val si són per posar rostre a la Kènia que sí o sí es vol fer amiga de la Lluna o per descobrir alguns secrets d'un drac que també viu a l'illa. És curiós retornar, per unes pàgines, a la vida insular de la Dolors adulta. L'illa del conte em recorda una de les meves: Formentera. Hi vaig viure fins que em vaig adonar que a l'illa m'estava diluint com temps enrere m'havia passat a la plana de la boira. Com a Abraracurcix, el cap de l'irreductible poble gal de l'Àsterix, sovint temia que el cel em caigués al damunt. Viu tan plana i arran de mar l'illa. Sempre pendent d'Eivissa per enllaçar amb la resta del món. L'altra meva illa és Mallorca. Aquella a qui els romans, pragmàtics per costum, batejaran amb el nom de Maiorica per diferenciar-la de la veïna Minorica. Hi heu vist els nostres major i menor en els seus noms? És un regal per a la Dolors filòloga agafar un llibre escrit en valencià i gaudir de la riquesa de les variants dialectals de la nostra llengua. I, per uns instants, tornar de nou a les tertúlies després dels àpats a Montpol amb 'el trio cigarret' que no menjaven préssecs sinó bresquilles i que ixen quan volen sortir.

A vegades, però, és el títol del llibre el que em sedueix. Si la protagonista es diu Calpurnia, alguna cosa ha de tenir a veure amb els romans. L'agafo de la prestatgeria de novetats de la Biblioteca de Breda. I tant que sí! L'avi de la noieta li explica que té el mateix nom que una de les esposes de Plini el Jove. Segons sembla, ella tenia setze anys quan s'hi va casar i, segons la descriu el marit, era una esposa ideal. Ho explica a les Epistulae, un conjunt de cartes en què l'autor tracta temes com la política, el dret, la literatura o l'educació. Potser una de les més conegudes és la que escriu a l'historiador Tàcit en què explica, perquè en va ser testimoni directe, l'erupció del Vesubi que acabà amb la vida del seu oncle Plini el Vell. A la novel·la gràfica Calpurnia em deixo endur per la llum de l'univers, la pròpia i la de les Lampyrae (cuques de llum, lluernes, papallum i llarguíssim etcètera de variants). Mentre l'avi i la Calpúrnia ens recorden la importància de l'observació de la natura per aprendre, també ens adonem com les relacions entre germans afecten les amistats i, és clar, amb un mateix. Digueu-li a la Calpúrnia que és l'única noia de quatre germans! O als germans que comparteixen espai amb una noia! La gràcia de l'obra és que no cal dir-ho tot amb les paraules, com a les novel·les clàssiques. S'hi valen les vinyetes tradicionals i també els mapes. Fer un mapa, ens explicava en Roger a Montpol, també és escriure. Entendre-ho i experimentar-ho obre una finestra àmplia a la creativitat i així ens anem acostant al text literari.

Invisible va anar a parar a les mans per triple recomanació: de la meva neboda Mariona, de l'Olga, una companya de feina i escapades; i de l'Eli, amb qui vaig compartir taula i confidències a la sala de profes de l'institut de Sant Hilari. És un llibre dur i, a estones, incòmode perquè parla d'assetjament escolar. Reconec que al principi anava una mica perduda amb les diferents veus que anaven apareixent en capítols molt curts fins que vaig començar a lligar caps. En el llibre hi ha dracs, metàfores i també la Lluna, la germana del protagonista, que ens recorda l'amor incondicional dels nens. Com a docent m'ha fet pensar molt per tot allò que a vegades he intuït i no he sabut com gestionar; m'ha recordat alumnes que patien i que ho feien pagar amb els seus companys. M'ha fet pensar en l'honestedat d'un company de classe a EGB que, molts anys després, quan ens acostàvem a la trentena, em va demanar disculpes per la manera en què m'havia tractat quan fèiem 8è. Vam coincidir en un sopar d'exalumnes i el podia ajudar a presentar-se a un examen de català. En una de les classes al meu pis de Villarroel a Barcelona, em va parlar del mal tràngol que va viure a casa aquell any i del greu que li sabia el mal que m'havia fet. De la resta de companys de classe que s'hi afegien no n'he sabut mai més res. Ell va aprovar l'examen i ho vam anar celebrar amb un bon àpat, però el que jo avui celebro és la seva capacitat de visibilitzar el que va passar i la seva valentia per demanar disculpes. Gràcies!

Groc

Groc: del grec κρόκος, a través del llatí crocus. Amb aquest nom es coneix també el gènere de plantes a què pertany el safrà, imprescindible per donar aquell toc de color a alguns plats sense necessitat de recórrer a la química industrial. Poso una mica d'ordre a la prestatgeria dels llibres desendreçats i recupero un regal. El món groc de l'Albert Espinosa. La lletra menuda i clara de la dedicatòria em retorna un somriure. Amb la Raquel ens vam conèixer el setembre passat. Venia a l'institut a fer una substitució de castellà, com a mínim fins a les vacances d'hivern. Duia l'alegria de qui treballa en allò que l'apassiona, el rigor i la perseverança de qui ha dedicat hores i esforç per aconseguir-ho. Vam anar teixint complicitats laborals a la cantina del centre mentre esmorzàvem i organitzàvem un taller d'escriptura per al tercer trimestre. Les pàgines del seu quadern començaren a omplir-se de clústers, llistes i trampolins que jo havia après com a recursos per llançar-me a l'escriptura expressiva. Era un moment ben especial per a totes dues: jo podia compartir el que havia après al Laboratori de lletres amb l'Ingrid Van Gerven i ella ho experimentava en primera persona abans de treballar-ho amb els alumnes. GROC. Definició: Es diu de la persona que és especial a la teva vida (...) Groc és la paraula que defineix aquella gent que us canvia la vida (poc o molt) i que potser tornareu a veure o potser no. M'havia deixat un senyal a la pàgina i alguns fragments, com aquests subratllats. Les paraules que adreçà en el claustre en el seu comiat pel juny encara em retornen. Tot i la seva joventut la vida ja l'havia envestit amb cops durs, però la feina sempre li havia portat bons moments. Amb els ulls negats, rebia els aplaudiments dels companys. De tor cor, groc és clar, li desitjo molta sort en aquest nou curs prop de casa seva, a Utiel (València). Tant de bo ens tornem a trobar algun dia!

A la Viquipèdia la llista de connotacions associades al groc és prou llarga: contenidors del plàstic, mala sort en el teatre per la mort de Molière vestit amb aquest color, una novel·la de misteri a Itàlia, etc. Hi he trobat a faltar que, des del 2010, és el color associat a la defensa de l'escola pública. Del disseny de la samarreta se'n va cuidar David Guerrero, veí de Badalona i president de l'AMPA (ara AFA) d'una escola local. Avui dimecres la consigna a molts instituts és començar amb la samarreta groga per seguir fent visible allò que el conseller i els sindicats semblen haver pactat en una mena d'intercanvi de cromos a l'hora del pati. Segons el pacte, es desconvoquen les vagues del mes de setembre i el conseller retorna també als docents de secundària una hora lectiva de les que ens havien imposat durant l'època de màximes retallades. Això sí, la retorna a partir de l'1 de gener de 2023. El conseller no ha entès que a educació l'any comença l'1 de setembre. Els centres han hagut de fer mans i mànigues per encabir tots els canvis que van decidir imposar, previ avís a TV3, el febrer passat. Però som docents i no mags. El conseller ho hauria de saber perquè ha estat professor de secundària. A la web no s'especifiquen ni les matèries que va impartir ni durant quant de temps. Enginyer tècnic industrial i llicenciat en Màrqueting. Per un moment me l'he imaginat en una aula de tecno de 2n o 3r d'ESO amb totes les eines necessàries per treballar dimensions i competències (o eren conceptes i procediments a la seva època?). Hauria rigut si no fos perquè tinc ganes de plorar veient com el que fan millor és carregar-se el sistema públic d'educació. Però jo hi crec en l'educació pública que dona l'oportunitat d'aprendre a tothom, sense distinció de gènere, procedència, classe social o nivell econòmic. Digueu-me il·lusa. Ho accepto i confio que encara en som molts, d'il·lusos, que ho veiem així. Vinc de família humil. Els meus pares no van tenir l'oportunitat de tenir el graduat escolar, tot i que mon pare tenia una memòria prodigiosa i ma mare "sabía más de lo que le habían enseñao", deia l'avi. Van viure en una època i en unes famílies en què era més important contribuir a l'economia familiar que estudiar. Jo he tingut la sort de voler estudiar i poder-ho fer. Ells m'hi van ajudar econòmicament amb el que van poder, però també respectant la meva tria per fer BUP i COU de lletres, per anar a la universitat a estudiar filologia clàssica. La resta: escola pública, beques i moltes hores fent classes particulars i treballant de dependenta en una sabateria els dissabtes.

Breda. Foto: El Baix Montseny

A la foto de la web de la Generalitat, el conseller porta un llacet groc. La Viquipèdia sí que recull que des de l'octubre del 2017, el groc torna a ser un color per reclamar la llibertat dels presos polítics catalans. Torna a ser-ho perquè ja el 1705 els partidaris de defensar les Constitucions i llibertats catalanes, el van adoptar com a divisa dels seus ideals de llibertat. Farà ja cinc anys d'aquell 1 d'octubre que ens va colpir de maneres ben diferents. Molts dels avis que esperaven a les portes del que ara és el Centre Cívic 1 d'Octubre per votar ja no hi són. Aquell diumenge, a les sis del matí, era ben fosc, però en l'aire surava la llum de la il·lusió barrejada amb la por. Pel carrer anava trobant gent de totes les edats i a la porta del centre cívic vam aplaudir l'arribada de les urnes. L'Albano Dante, també. Algú va portar coca d'El Fornet per fer més agradable l'espera dels que érem allà per agafar un nou horitzó. A les nou la cua era molt llarga. Els primers, els avis. Problemes i paciència. En un moment determinat, som conscients de la crueltat per les imatges de Sant Julià de Ramis. No ho vull ni veure. No m'ho puc imaginar a Breda. La por em rosega, però el compromís és més fort i és més important tranquil·litzar la gent que espera per votar. Faig avançar de la cua els que han vingut amb cadira de rodes o amb crosses. Hi ha la Teresa. Està tan prima. El càncer la rosega sense pietat, però ella es nega a passar al davant dels que fan cua. Se m'acosta un senyor. "Em pots deixar passar? He d'anar al tanatori. Ha mort la meva sogra." Cinc anys després el groc s'ha anat descolorint dels carrers i places que havien de ser sempre nostres. Cinc anys després em pregunto si no tocaria establir en el calendari el dia 1 d'octubre com a diada nacional per celebrar que, malgrat tots els entrebancs, vam votar i va sortir que SÍ. 

A l'agost,

 a les set és fosc, diu la saviesa popular. Això deu ser en el rellotge personal de la natura perquè no és fins un parell justet d'hores més tard que es fa fosc. Conseqüències d'aquell mantra repetit fins a la sacietat que el canvi d'horari comporta un estalvi d'energia. Em permeto posar-ho en dubte. Fa un parell o tres de dies, després del regal de la pluja, el cel va canviar de color. Ja no tenia el to pastós de l'estiu. Era d'un blau més net, més lleuger. Potser va ser una il·lusió després d'un estiu que va començar pel maig i no sabem si s'allargarà més enllà del setembre. Una part de mi només frisa per aprofitar les estones de piscina o de platja, de no posar despertador, de llegir o escriure a qualsevol hora. Una altra té ganes de minorar el ritme frenètic de l'estiu en aquest temps de transició fins a l'equinocci de tardor. M'agrada la singularitat de la paraula en català en contrast amb l'autumne francès, l'autumn anglès, l'outono gallec o l'otoño castellà. Tots ells deriven de la paraula llatina autumnum, anglès inclòs encara que no sigui llengua romànica. Però el català va anar a la seva i va construir la paraula tardor. Segons Coromines és de creació moderna, documentada a partir del segle XVII, i va servir per substituir el llatinisme autumne i la perífrasi popular primavera de tardor. Comparteixen ètim amb tardor el substantiu tarda i l'adverbi tard. És possible demanar que la tardor arribi aquest any amb puntualitat britànica? O suïssa, que també en tenen la fama o de qualsevol altra banda que siguin mínimament puntuals. 

Amb puntualitat britànica, a dos quarts d'onze del matí, em trucava ma mare per felicitar-me el dia del meu aniversari. El 2013 ho va fer per darrera vegada. Al principi el sotrac es va fer molt difícil d'assumir. Els metges havien pronosticat sí o sí que se'n sortiria, però la realitat era que la malaltia, afirmessin el que afirmessin els especialistes, seguia avançant. Tot i la distància física i emocional que a vegades jo sentia entre nosaltres dues, sense ella jo no seria aquí. Sense el meu pare, tampoc. I estic contenta de ser-hi, de tancar un any i obrir-ne un altre. Com bombolles de sabó esclaten cicles de vida i mort. Ara farà un any el dia del meu aniversari vaig trobar una ampolla de xampany a la porta. D'acord, era cava. Però a mi la paraula xampany m'agrada més. Com us ho feu per sentir les bombolletes d'explosió i festa pronunciant cava? Me l'havia deixada la Conxita, la veïna del pis de sota. Feia dos mesos que jo havia arribat a l'edifici on només vivia ella. No li havia quedat més remei que acostumar-se a la solitud del bloc i ho va fer com ha anat encarant totes les dificultats que li han arribat en els seus vuitanta-tres anys: s'ha de tirar endavant. Un dels dies del trasllat vaig picar el timbre confiant que els veïns de sota tindrien una escala més llarga que la meva. "Tu?"vam dir alhora enriolades quan va obrir la porta. En tot aquest temps hem establert vincle de complicitat veïnal. "He fet sopa de meló, en vols? I hummus?", li ofereixo jo. "Baixa, nena, que farem el vermut. Ets a casa? Porta un plat, que tinc pomes al forn." Ella també tanca un any i n'enceta una altra aquesta setmana. Dos dies i uns quants anys de diferència entre ella i jo. 

L'1 de setembre comença un nou curs escolar. És dijous i els docents hi serem. Els alumnes d'infantil i primària arribaran el dilluns. Els de secundària, el dimecres. I ho subratllo perquè quedi clar que iniciar el curs amb tan pocs dies de preparació implica que anirem, encara més, a salt de mata fins al juny. Potser al departament d'educació li és ben igual perquè acostuma a posar els interessos econòmics per sobre les persones. Confio, un curs més, seguir tenint en compte les persones: companys de feina, alumnat i personal no docent que treballa als centres. Dir alumnat implica també les famílies perquè són part del sistema d'aquests infants, nens i joves que més aviat del que solien ompliran aules i patis. Quan sento a dir que l'alumn@ ha de ser el centre, em qüestiono si ha de ser necessàriament així o hi hauria d'haver l'aprenentatge al centre. I el que ens toca és trobar maneres perquè els alumnes hi arribin. Això requereix temps i diners. No tinc gaire clar si al departament hi ha molta gent disposada a fer-ho possible. Fins ara he vist el contrari. La meva cosina Montse, mestra jubilada de 72 anys, encara ajuda nens a aprendre a llegir; a la sobretaula d'un dinar compartit m'explica que hi ha canalla que ho aprenen amb facilitat, però n'hi ha que necessiten altres camins. Em parla de patrons que combinen vocals i consonants en un procés gradual. M'ensenya el material, del qual ella n'és una de les autores, publicat per l'escola Estel el 2018. Em meravella la seva convicció i la il·lusió per acabar el projecte d'una web Va, llegim!, on ella i la Llúcia compartiran textos construïts a partir d'aquests patrons. "És important que els nens els puguin llegir perquè la lectura no sigui frustrant!", afirma amb contundència. Llavors m'adono que potser puc posar en pràctica aquest mètode per ensenyar a llegir en grec clàssic als alumnes del batxillerat humanístic tenint en compte la dificultat que sovint els suposa aprendre l'alfabet. És una de les matèries que més m'agrada pel que suposa de descoberta als alumnes: etimologia, mites i una cultura que és a les arrels de la nostra. Ho acabo d'escriure i m'adono que, malgrat totes les dificultats que suposa la docència, estic contenta de dedicar-m'hi. 

Carreteres d'estiu

Foto: Roger Masdeu

Algunes carreteres fan olor de pinassa i mar. En el revolt precís on es fon el verd i el blau a la C-61,   en Roger treu el mòbil per fer la foto. Al seient del darrere, cadascú al seu aire, deixem balancejar els pensaments. Fem camí tot ensalivant les braves, les gambes i els calamars a l'andalusa que ens esperen a la guingueta Vallbona a Arenys de Mar. En algun moment em retornen els revolts d'altres estius i els deixo passar com qui fa scroll a instagram: la por d’un 17 d'agost en què el terror s'apoderà de les Rambles, la serena companyia d'en Joan Barril al seu Cafè de la República, les rialles dels nebots al seient del darrere. Malgrat la impotència que es palpa fins i tot en l'aire després de tots els embats judicials i renúncies, agraeixo mentalment la valentia d’Arenys de Munt. Un poble esqueixat en paral·lel per la carretera i la Riera que va creure que sí, que era possible fer un referèndum per a la independència de Catalunya.

Foto: Jordi Calvet

Compartir camins a peu ens arrela al paisatge quotidià. Hi penso sovint a l'hivern quan la nostàlgia volguda em porta a la carretera que baixa de Riells cap a Breda després d'un bany a la piscina de Les Agudes. Dos quilòmetres per enriolar-nos amb les bestieses que podria fer viure al personatge d’un conte que estic escrivint, per aturar-nos un moment a espigolar una mica de fonoll o la llum que s'escola rere el Montnegre. La piscina batega a ritme d'estiu: a les onze hi arriben els matiners i al migdia un cedre imponent custodia el silenci. A darrera hora la Mercè i la Cécile aprofitaran els darrers minuts per fer encara un banyet just quan el sol es vagi amagant rere el turó de Morou.  Alguna tarda en Pere i en Quim em miren disposats a fer la bomba del segle per esquitxar-nos, a sa mare i a mi que la fem petar una estona, assegudes a la vora amb els peus en remull. No fa gaire que s'han establert a la zona. No, a Breda, no! Can Miquel és a Sant Feliu, crida tot convençut en Quim. I en Pere, murri, surt corrent de l'aigua per tornar-se a llençar ben a prop nostre. Bomba!

Esclata la creativitat en silenciosa companyia, el llapis llisca damunt del paper i els dits en el teclat.  Ens trobareu al porxet de la rectoria, vora les oliveres o caminant pels boscos que envolten Montpol. Recorrem carreteres internes per on hem passat una vegada i una altra en els darrers anys, però avui hi descobrim una nova olor, un trepitjar diferent, fins i tot una ombra més amable de mirar. Busquem a la memòria la guspira que encengui el foc de la paraula mentre lluny se sent llampegar i una cortina d'aigua omple la serra que ens fa d'horitzó. L'estiu és temps d'aigua encara que hi hagi sequera, de tancar etapes i d'obrir-ne de noves, com a qualsevol època de l'any, però la claror acompanya a fer més amorós el dolor i la solitud d'alguns comiats. De bon matí l'aigua de la Ribera Salada ens glaça la punta dels dits i ofeguem el crit quan arriba a la panxa. Nedem fins al punt on la gorga s'estreny com si, més enllà del pont, l'oracle pogués donar resposta a totes les nostres preguntes. Ja a la vora, en silenci, unes i altres ens capbussem entotsolades per viaranys que tot just comencem a intuir.

Si són les set...

Si són les set, l'Eli de la Pastisseria Enric apuja la persiana i les que són de mena matinera ja s'esperen per comprar el pa; potser també hi haurà algun llaminer que no sap esmorzar sense punt de dolç: croissant, magdalenes o trenes. Si voleu llepar-vos els dits amb les seves exquisideses, permeteu-me el suggeriment. Encomaneu-los (s'ha de fer amb previsió perquè la pasta pugui llevar bé) una ensaïmada farcida de crema i nata. Una autèntica bogeria per al paladar. Us ho dic amb coneixement de causa per totes les que vaig tastar en els anys que vaig viure a sa Roqueta (és a dir, a Mallorca). Si hi aneu, no us perdeu la de cabell d'àngel del Forn de Sa Posada a Bunyola o les de crema cremada de Can Tòfol a Manacor. Aquest setembre farà vint anys que em van donar mitja plaça com a interina a l'institut de Sineu, al cor de la Mallorca mallorquina. Guardo ben nítid el record de la convocatòria d'un claustre d'emergència l'1 de setembre per celebrar l'inici de curs amb ensaïmada llisa i gelat d'ametlla. No tinc paraules per definir la combinació! M'acompanyen en el record na Maria Àngela de Música, na Isabel de Biologia o en Jaume d'Educació Física. I és clar en Miquel, el director que sempre trobava motius per esclatar amb un "Esteim d'enhorabona!" per molt que entrés aigua en algunes aules quan plovia o no hi hagués prou espai per fer desdoblaments de grups.

Si són les set del matí d'un 26 de juliol qualsevol, a l'esplanada de l'ermita de Santa Anna s'hi aplega la gent de Breda per anar a la missa en honor de qui fou àvia de Jesús. Ja la tarda abans l'ermita s'omple de flors de particulars i entinats, de ciris i petites cues per pujar els graons fins a la imatge de Santa Anna, que posa suaument les mans a les espatlles de la seva filla. A quarts de vuit del vespre és l'hora de l'aplec, dels entrepans, les coques i les retrobades. Petits i grans exerceixen, per uns instants, de campaners de l'ermita. És una de les festes entranyables del poble. Aquest juliol ha fet fer quinze anys de la meva arribada a Breda i de la primera celebració de Santa Anna. Vaig tocar la campana, com és tradició, i vaig menjar la coca que llavors feien els de la Pastisseria Ponsa. Els de Breda de tota la vida recorden quan a la mateixa botiga tant podies comprar un tortell del ram com un pot de pintura. Coses curioses que passaven en els pobles petits quan encara no hi havien desembarcat els basars xinesos. El 2016, després de cent cinquanta anys en funcionament, els de can Ponsa van abaixar la persiana. Des de llavors són la família de l'Enric i l'Eli els qui van de bòlit amb les coques de Santa Anna.  A vegades em pregunto si hi haurà algú disposat a prendre el relleu quan es jubilin els de la junta de l'Associació Sardanista que organitza l'aplec que s'hi celebra a la tarda. Confio, segons el dia amb una certa recança, que algun d'aquests xics que ara toquen la campana o corren per l'esplanada seguiran mantenint la tradició. 

Islàndia (font)

Si són les set, això és "Islàndia". D'aquesta manera comença el programa que presenta Albert Om a RAC105 des del 2016. A la seva illa radiofònica, en companyia de la riallera Maria Xinxó, s'hi han passejat el còmic Fel Faixedas, l'editora Ester Pujol o el periodista Xavier Bosch. Navego a la recerca del motiu del nom i el descobreixo a l'entrevista que li va fer Antoni Bassas a l'Ara. Us recomano que escolteu aquests dos minuts en què Albert Om parla d'un tema fascinant: la rellevància que tenen els noms que posem a les coses i a les persones. Un dels que comenta Albert Om és el de Ventdelplà com a nom fictici del poble de Breda on es va gravar la sèrie de TV3. Islàndia és també un dels escenaris de la novel·la distòpica Un món feliç d'Aldous Huxley (1932) que he acabat de llegir aquesta setmana.  A l'illa hi són exiliats aquells que gosen enfrontar-se a l'ordre de felicitat establert. No hi ha tanta ciència-ficció a les pàgines d'Huxley si mirem al nostre voltant: la majoria de mitjans de comunicació i la publicitat funcionen de manera similar a les tècniques d'hipnopèdia a què es veuen sotmesos els éssers humans (?). D'origen islandès és Auður Ava Ólafsdóttir, autora de La veritat sobre la llum, publicada en català per Club Editor i traduïda per Macià Riutort. Me n'arriba la informació a través de la selecció setmanal de Catorze.cat. L'entrevista que li fa Gemma Ventura m'ha convençut i busco la novel·la al catàleg de la biblioteca de Breda. Em tocarà esperar que passi l'estiu per demanar-la en préstec interbibliotecari, però la llista de llibres pendents és prou llarga per no quedar-me òrfena de lectura.