dimecres, 16 de març de 2022

Benvolgut Josep,

 Benvolgut Josep,


dimarts 15 de març
T’escric en resposta a la teva carta, enviada per correu electrònic a l’adreça d’xtec, per fer-te saber, en primer lloc, que a molts docents ens va anar a parar directament al correu brossa. Això explica per què hi havia professorat que l’havia rebuda i d’altres no. Misteris de la informàtica?


Aquesta setmana hem encetat un procés de mobilització als centres educatius, dels quals n’hem informat amb més antelació que no pas la d’un correu a les directives mitja hora abans de la roda de premsa a TV3, la teva.


El canvi de paradigma seria que també a les aules de primària i secundària la ràtio fos més racional tal com el que afirmes que veurem a infantil 3. És prou trampós penjar-te la medalla de rebaixar ràtios a P3 quan el que baixa és la natalitat. Tot i això, no ens enganyes, sabem que moltíssims nens i nenes se segueixen quedant sense plaça a l’escola pública i es veuen obligats a anar a la concertada.


Un altre canvi que ens hauria agradat veure és un procés participatiu real dels docents en el decret sobre els currículums. Un procés participatiu real vol dir fet per persones informades amb antelació i marge de debat, fet per persones que fan feina directament a les aules i no als despatxos de Via Augusta.


Seria tota una novetat que el calendari escolar respongués a criteris pedagògics i que, si és per acostar-nos a Europa, també hi hagi pauses durant el trimestre. Et pots comprometre que el mes de juny les directives dels centres tinguin ja les plantilles del curs següent? De quina partida trauràs els diners per pagar les extraescolars del setembre quan els alumnes acabin a les 12:30? 


Dimecres 16 de març
Per enèsima vegada em costa creure que el Departament d’Educació destinarà els recursos econòmics que garanteixin la igualtat d’oportunitats, tal com afirma que es va recollir en el Pacte contra la Segregació Escolar. Això inclou aula d’acollida a tots els centres amb alumnes nouvinguts? Hi seran quan arribin a mig curs? Dotaran de recursos els centres on hi hagi alumnes d’integració?  Pel que fa al decret d’inclusió, vindrà acompanyat de recursos? Hi haurà un vetllador per a cada un dels alumnes quan estiguin a l’aula ordinària?


Pel que fa al Pla d’educació digital, em pots explicar si un ordinador serà capaç d’atendre una persona amb un atac d’angoixa? L’ordinador l’ajudarà a respirar, a relaxar la musculatura, a mirar de tranquil·litzar-la?


El curs vinent, em pregunto, ens estalviarem les guàrdies de fins a més d’una setmana perquè no hi ha prou personal a la borsa d’interins o perquè d’aquesta manera el departament s’estalvia uns dies més de sou?


Pel que fa a l'FP, ja va essent hora que el professorat rebi un tracte com el que es mereix i els alumnes que opten per aquests estudis la possibilitat de tenir-hi plaça sense que sigui a correcuita el mes de setembre.


També vull avançar-te que un 10% d’interinatge el 2024 potser s’aconseguirà complint la llei i no pas organitzant concursos d’oposició que tensen, encara més, la nostra pràctica docent.



I, en darrer lloc, vull aprofitar l’ocasió per compartir amb tu una reflexió sobre el català. Fer-te responsable de la sentència vol dir exactament què? Com pot ser que una sola família aconsegueixi fer imposar el 25% de les classes en castellà en un centre i cinc alumnes nouvinguts no tinguin una aula d’acollida? 


Estic segura que no compartim la mirada pedagògica, l’horitzó i el somni d’una educació transformadora i millorada. Facta, non uerba. Jo faig feina a les aules i tu ocupes un despatx a Via Augusta.


En tot cas, et puc agrair per endavant que t’hagis llegit la carta. Sobre la resta, hauré d’esperar per veure com compleixes les promeses i fins a quin punt dones resposta a les nostres demandes.


Cordialment,



Dolors



PD: Si vols parlar de qualsevol d'aquests temes, estàs convidat a venir al meu centre. Estic convençuda que molts altres docents agrairan que vagin a conèixer la realitat en directe i no a través de dades. El mapa no és el territori.


dimecres, 9 de març de 2022

El teu nom és Gina

 

Si el dia que em van batejar haguessin entès els meus plors, el més probable és que tingués un nom ple d'as i no d'os. El nom el va triar l'àvia materna després d'un no contundent de la mare a portar el de l'àvia: María Jesús. L'haurien escrit així, en castellà, perquè al 68 era impensable que pogués ser d'una altra manera. Potser tampoc estaven per rumiar un nom que s'escrivís igual en català que en castellà. Com que no va ser María Jesús, l'abuela va decidir que em diria como abuela (la de la meva mare, és clar). No vaig aclarir si ma mare no volia perquè era el nom de la seva mare o perquè al cementiri del pueblo, d'on van marxar el 51, s'hi va quedar una germana que es deia així. Per allò que en el bateig ens posaven dos noms més, em van correspondre el de l'àvia paterna, Magdalena, i el de Carme. Hi ha prou Carmes a una banda i altra per pensar que tant podia venir  de la germana gran de la mare com d'una de les germanes del  pare. 

Vaig fer les paus amb el meu nom en un curs d'estiu per a professors un juliol de finals dels 90. Com que el curs es deia Aplicacions didàctiques dels jocs de paraules el primer que ens van plantejar va ser canviar-nos el nom, però amb la condició de fer-ho a partir del nostre. Si a Dolors li treia la D es convertia en olors i si li posava la C del meu cognom en colors. Allà vaig descobrir que el nom que m'hauria agradat que em posessin, Anna, era un palíndrom perquè es llegia igual d'esquerra a dreta que de dreta a esquerra. Per allò que a aquestes alçades la burocràcia se'm fa coll amunt, ni em plantejo de canviar-lo i suprimir el Maria d'un DNI que no m'identifica. De petita, quan mirava pel·lícules de l'oeste, m'admirava la capacitat dels indis per posar els noms: Nube Roja, Espíritu de madre guerrera, Toro sentado... i m'imaginava quin haurien triat per a mi.  


Quan començo el curs, m'agrada aprendre'm de seguida els noms dels alumnes. A vegades suposa un esforç de pronúncia perquè la diversitat lingüística va més enllà de Yasmin, Mohamed o Karim que em troba en els primers anys a Vic. Ara hi ha tot de noies xineses que van arribar gairebé nadons, després de mesos als orfenats, que han mantingut el nom d'origen i tota una munió d'alumnes de Senegal, Romania, Bolívia o Perú. De la manera que m'agrada fer llistes, ja se'm podia haver ocorregut fer-ne una amb els noms d'aquelles persones a qui he fet classe en aquests trenta anys. Hauria estat un pèl massa friqui, oi? Tot i no haver escrit  la llista, alguns formen part del meu arxiu de records i d'altres segueixen ben presents. Amb la Gina ens hem estat enviant postals gairebé des que va plegar de l'institut el 2007. M'impressionava la seva contundència quan parlava de l'hivern i la pluja com a moments meravellosos de l'any, el seu amor cap als avis i la gent gran, i la  ferma convicció que viuria al Canadà i faria cinema. Ho ha aconseguit i ho testimonien totes les postals que guardo dels seus anys a l'altra banda del bassal. Deu fer un parell de cursos que, passant llista, una altra Georgina va alçar la mà per dir-me "Georgina no, Gina". 

Font

La darrera Gina que he descobert és un personatge creat per la Maria Climent. De fet, la novel·la porta aquest títol i es va publicar l'octubre del 2019. La Maria ha estat la professora d'un grup de dones catalanes d'arreu que ens vam inscriure a un dels tallers que organitza Catorze.cat: Escriure les emocions. Durant cinc dimarts ens hem atrevit a compartir allò que aflorava arran de les propostes de la Maria: una presentació, una anècdota divertida, un moment difícil...  Ens hem fet companyia en la distància quan la sensibilitat dels comiats ens negava els ulls, ens hem descobert enginyoses, agosarades i, sobretot, ben humanes. De la presentació de la Salut em va quedar clavada la frase: "ella no ho sap, però estic llegint Gina". Jo em vaig voler esperar a acabar el curs per llegir-lo i, d'alguna manera, mantenir viva la flama de les paraules. Això em va permetre seguir descobrint aquells detalls que converteixen un bon text en un de poderós que t'aïlla del teu voltant per esdevenir un personatge més. "Mostra i no ho diguis tot. Dona els elements justos perquè el lector vagi descobrint el personatge. Alerta amb els punts suspensius." A la contraportada el periodista Albert Om el defineix molt bé: "Aquest no és un llibre normal. Té una bellesa estranya, una lleugeresa profunda, una llengua genuïna i un humor alliberador." Comparteixo cada una de les definicions d'Albert Om i us animo a descobrir què el fa especial. Què devia portar la Maria a triar aquest nom per a la seva protagonista?  I, vosaltres, sabeu quina història hi ha al darrere del vostre nom?




dimecres, 16 de febrer de 2022

Debilitas formidinis


"Només hi ha una forma de contagi que viatgi més de pressa que un virus”, va pensar la Sinskey. “I és la por.” 
Dan Brown. Infierno.
Font: El Nacional
Fa gairebé dos anys que engegar les notícies equivalia a començar a sentir que al nord d'Itàlia les escoles estaven tancant per culpa d'un virus originat en una ciutat de la Xina. Les meves alumnes de segon batxillerat només demanaven quan ens confinarien a nosaltres. Volien un temps per posar-se al dia d'exàmens i treballs, per recuperar la son i seguir enganxades a Netflix. No van haver d'esperar molts dies: el 13 de març l'Ainhoa de 2n de Bat, més pendent del mòbil que de l'anàlisi de participis, va començar a cridar que ens n'anàvem cap a casa. L'equip directiu també se n'acabava d'assabentar per la roda de premsa que el conseller Bargalló feia a TV3, la seva. Després del xoc i el caos inicial d'aquell primer cap de setmana, vaig fer meves les paraules que Jordi Cuixart havia dit, des de Lledoners, als membres dels CDR que el setembre del 2019 havien estat detinguts de matinada per la guardia civil i traslladats a Soto del Real: "No deixeu que la presó us entri a dins". 

Cotxa fumada
Aquestes paraules em van esperonar a no deixar-me arrossegar per la por compulsiva a rentar-ho tot i a comprar paper de WC. No volia empassar-me el neguit que ens servien per esmorzar, dinar i sopar a totes les cadenes de televisió, a tota la premsa escrita. Durant les dues primeres setmanes vaig arribar, fins i tot, a estar subscrita a un suplement especial de Vilaweb. Després, la rutina abans de començar les classes en línia: la sortida diària a comprar com si fos la masovera de la cançó infantil que se n'anava al mercat. Un dia el pa, l'altre la carn, el dissabte el diari i el diumenge a les nou a mercat. Algun matí, ben d'hora ben d'hora, me n'anava a bosc en companyia de tallarols i clotxes fumades. Amb un rau-rau a l'estómac vaig passar un control dels mossos per sortir del municipi: emergència informàtica. Acabava de descobrir un motiu per fugir dels quatre carrers de la presó municipal. Havia començat a perdre la por. 


¡Que por quiere decir miedo! Y ha de saber, señorita, que en España no hay miedo!,
va cridar per telèfon l'encarregat de torn a una de les persones de l'equip de Lluís Llach quan va intentar colar a la censura una cançó titulada Impotència en la por.  Encara faltaven tres anys per a la mort del dictador. Finalment es va publicar amb el títol de Debilitas formidinis que vol dir exactament el mateix, però en llatí. Vaig tenir la sort d'assistir a una de les xerrades que Llach va fer els mesos previs a aquell llunyà 1 d'Octubre. Li vaig agrair tota la companyia que les seves cançons m'havien fet durant l'adolescència. Vaig reivindicar el seu compromís polític més enllà d'aquell fer de florero que deia sovint quan l'entrevistaven després d'haver encapçalat la llista de Junts per la demarcació de Girona. Amb quina il·lusió et vaig votar, li vaig dir! Va riure i amb gest humil anava fent que no amb el cap, que ell havia fet ben poc. No és cert. I en el concert del desembre de l'any passat al Palau Sant Jordi va demostrar el seu compromís amb la vida! Gràcies, Lluís! Gràcies, Jordi!




dimecres, 29 de desembre de 2021

Temps d'espera

Queden només tres dies per acabar el 2021 i no sé quanta esperança heu posat en aquest 2022 carregat de dosos. Potser esperança per deixar enrere tanta impotència arrossegada des d'aquell 2017 que ara sembla tan llunyà. Potser esperança per deixar enrere la frustració davant un capitalisme desbocat que dona més a qui més té i escanya més a qui li costa més aconseguir arribar a final de mes. Potser esperança per... No us faci mandra omplir els punts suspensius perquè us poden donar la possibilitat d'entrar una estona a conversar amb vosaltres mateixos sobre què us mou a qüestionar-vos l'statu quo.

En el temps d'espera en què s'ha gestat aquest escrit que ara mateix esteu llegint he anat afegint elements a la llista: llibre Què es pot esperar quan s'està esperant, llibreria l'Alguer, fills, paciència de la natura, civilització, cada cosa té el seu temps. Les llistes són una font generadora d'idees impressionant. Escriure una llista, diu l'Íngrid en els seus tallers d'escriptura expressiva per a docents, és un exercici fàcil per als alumnes a qui no els agrada escriure perquè s'acaba de pressa i, tanmateix, escriuen. M'atreveixo a afegir que, un cop agafat l'hàbit, té una part divertida de veure què acaba apareixent quan l'escriuen sense pensar massa. Escriure una llista, explica l'Íngrid en els tallers de connexió escriptura, és un punt de partida per a una reflexió, una carta o simplement una estona de joc i complicitat amb un mateix. 

El llibre Què es pot esperar quan s'està esperant va ser una mena de boom a l'època en què la meva germana va quedar embarassada per primera vegada el 2002. L'obra es va publicar en anglès el 1984 i, des de llavors, se n'han fet noves edicions i traduccions a altres llengües. Des de fora la transició que viuen les dones que són mares es fa molt evident i, d'una altra manera, també ho és la de totes aquelles que hem optat per no ser-ho. Davant d'un embaràs solem omplir la prenyada de felicitacions perquè hi ha una alegria innata, imagino, pel que suposa de transcendència i de supervivència de l'espècie. Davant d'una dona sense fills i amb parella hi ha una mena de neguit, qui sap si inconscient, que porta a una frase que sovint hem sentit tenyida d'un cert menyspreu: "nena, i tu quan? Que se't passarà l'arròs!".

Em vaig fixar en el llibre no fa gaire quan vaig anar a una de les meves llibreries de referència: L'Alguer Set  al carrer Alguersuari. No em costa massa estona fer la recerca d'un nom que sempre m'ha cridat l'atenció encara que no ha estat just fins ara quan m'hi he posat. Un cop superades les dues o tres pàgines de Google dedicades a un pilot amb el mateix cognom, trobo el nom d'un personatge nascut a Sant Celoni a mitjans del segle XIX: Pau Alguersuari i Pascual. El carrer, des del 1918, porta el nom d'aquest industrial i teòric tèxtil que va ser el primer de patentar el teixit de ris per a les tovalloles. A Sabadell, la ciutat on va morir, també hi ha un carrer dedicat a aquest inventor. Sempre que vaig a la llibreria m'impressiona la diversitat de títols, gèneres i públic a qui poden anar adreçades les obres que hi venen. Són ells qui em van explicar l'èxit de la novel·la Wonder, qui m'han recomanat còmics per al meu nebot del 2002, qui m'han portat Soror, mujeres en Roma o m'han descobert un calendari molt especial, el Llunarbori

detall bedoll 
El Llunarbori penja al passadís de casa meva des del 24 de desembre. És un calendari d'arbres basat en la reconstrucció  de l'alfabet Ogham que va fer  Robert Graves en el llibre La Diosa Blanca. Hi trobareu 13 mesos amb un arbre per a cada cicle lunar, que formava part d'antigues cultures matriarcals. Fins al 20 de gener serem a la lluna de bedoll. A mesura que m'he anat fent gran he après a reconnectar amb la natura: amb la paciència d'esperar els fruits, amb l'alegria de l'esclat de colors a la primavera i a la tardor al meu estimat Montseny, a resignar-me als extrems de calor tant a l'hivern com a l'estiu, a qüestionar-me fins a quin punt tots els avenços científics ens han portat com a civilització a allunyar-nos tant de la nostra essència. Acabarem l'any 2021 a punt d'entrar en lluna nova. És moment d'aturar el ritme, sentir la calma i gaudir la quietud. L'energia s'orienta cap a l'interior i cal donar-se tranquil·litat. Els dons són la reflexió, la meditació i la concentració. Gaudiu-la!











dimecres, 24 de novembre de 2021

Carta a l'Albert Om

Enyoro comprar l'Ara i començar a llegir la teva carta gairebé sortint de la botiga de la Susanna, El Trèvol. Enyoro també aquelles columnes que t'acompanyaven, primer les de la Tati i després les d'en Carles. Tot el que ells van escriure ha quedat arxivat en algun disc dur del diari Ara i en el cor de moltes persones que van trobar inspiradores les paraules d'un i altre. De fet, Albert, t'escric per donar-te les gràcies, però la melangia de la tardor m'ha dut per un moment al passat. Gràcies per haver aprofitat els quaderns que et regalava l'Ester, la teva amiga i editora, perquè seguissis escrivint i un dia arribés el moment de fer un llibre. Vaig començar a escriure aquesta carta abans d'acabar el llibre perquè em bullien tantes coses per dins i l'emoció era tan intensa que ho havien de deixar sortir. S'havia estavellat el vol 9525 i tu havies anat a fer la crònica à une petite heure d'Aix. 

Pont del tren
Asseguda al sofà de casa o al vagó de tren, he fet un viatge al meu passat, a la meva comarca d'origen que és la mateixa que la teva i la de l'Ester. He tornat a Osona, l'única comarca de Catalunya que no admet article al davant. Per a molts Osona és el cor de la Catalunya catalana, terra de bon embotit i ferum de purins. Per a mi Osona és sinònim de boira. D'aquella que s'enganxava a terra, que resseguia amb tentacles de fred qualsevol que gosés interposar-se en el seu camí. En aquest mar de boira hi feien via els trens de  la línia de Puigcerdà en aquells diumenges a la tarda saturats d'esquiadors; en aquells dilluns a primera hora atapeïts de bosses i estudiants. Amb l'Ester vam compartir alguns d'aquells viatges i d'altres que ens van portar a descobrir capitals europees: Lisboa-Roma-Londres. Quina il·lusió em fa sentir-la al teu programa de ràdio Islàndia! I la recordo, en els anys d'universitat, com a fidel seguidora d'El mínim esforç d'un trio explosiu davant dels micros: Jordi Vendrell, Quim Monzó i Ramon Barnils. 

Les teves hores de francès a Aix i les teves preguntes sobre per què vam deixar d'estudiar francès, encara m'han fet recular més. Vaig ser de la darrera promoció que va estar obligada a fer francès com a llengua estrangera a l'institut de Manlleu. Els que van venir després ja van poder triar anglès o francès, però també ètica o religió. Els meus germans, però, ja van ser dels que van poder escollir anglès i ètica. En aquells quatre cursos mai vaig tenir la mateixa professora. A primer ens va fer escoltar  Moustaki (gràcies infinites!) i vam passar vergonya enfilats a la tarima per fer petites representacions davant de tot el grup; poques coses recordo de la professora de segon si no és que tots ens pensàvem que tenia una història amb un dels professors de castellà; la de  tercer  va suportar, com a tutora,  totes les queixes pel de llatí i va tenir la valentia de dur-nos a un viatge de dues nits a Carcassone. Vam acabar el COU suant de valent amb la Isabel: "on va lire L'étranger de Camus et La nuit de temps de Barjavel.". De la primera només recordo que no la vaig entendre, però la segona em va impressionar: en una expedició a l'Antàrtida descobreixen una civilització extingida fa més de nou-cents mil anys. Passat i present s'anaven fusionant a través del personatge de l'Elea. Em va agradar tant que se'm va acudir recomanar-la a un company de la universitat. Com que tot just havia començat a bastir la meva biblioteca particular, em va doldre molt que no me la tornés tot i que la hi havia demanada en més d'una ocasió. En vaig comprar un nou exemplar, però l'edició no era la mateixa i tampoc el que em despertava el llibre quan el tenia a les mans. Va ser llavors que vaig decidir que jo també aplicaria el concepte 'Exclòs de préstec' de la meva biblioteca. Aquesta és l'etiqueta per al teu llibre, Albert. 

dimecres, 27 d’octubre de 2021

Núvols de tardor

 

Alcem el cap una vegada i una altra a l'espera que els núvols que treuen el nas rere el castell de Montsoriu deixin anar una gotellada que amari la terra i els arbres. Però no, una vegada més han passat de llarg mentre la terra suplica, acompanyada de na Maria del Mar Bonet, aquella aigo tan necessària. Potser algú pensarà "maleït vent que un cop més se'ls ha endut enllà, ves a saber on" i un altre li donarà les gràcies perquè li ha permès celebrar en un àpat amb persones estimades que just avui enceta una nova volta al sol. Hi ha tantes meravelles per descobrir quan alcem el cap i acompanyem la mirada amb un somriure... En Jordi, l'autor de la fotografia, té l'habilitat silenciosa de copsar la màgia en una conversa, en els núvols de tardor o en els petits gestos quotidians. Ho fa com d'amagatotis per no incomodar uns models accidentals que, potser, ni tal sols saben que han seduït l'objectiu de la seva càmera. 

Postals literàries
Arrepenjades en els llibres de la prestatgeria del menjador hi deixo algunes postals literàries. Sovint em són far la saviesa trenada de les paraules de qui ha aconseguit fer-ne una professió digna malgrat tots els entrebancs i prejudicis. Com podríem viure sense les paraules dels altres que tan sovint ens fem nostres? Na Tonina Canyelles, descobreixo a la pàgina de l'Associació d'Escriptors en llengua catalana, és una poetessa mallorquina nascuda als anys 40. Em pregunto, un cop més, com hi ha hagut tantes dones oblidades en els manuals de literatura amb què vam estudiar a l'institut o a la universitat; em pregunto també perquè la literatura dels Països Catalans queda massa sovint centralitzada en el que s'escriu des del Principat. 

Incendi del 1994 a Breda. Nació Digital.
Devia fer molt de vent, l'estiu del 94 en què van cremar els boscos del Montseny. Impactava veure-ho des de la petita finestra de l'avió que ens tornava des de Londres. Devia ser-ho molt més viure-ho des de la impotència de qui va veient com el foc devora sense miraments els boscos i es va acostant a les masies i els pobles. La por encara els aflora als ulls quan ho recorden. M'impressiona observar-ho. Potser és per això que m'he autovetat les imatges en directe de l'erupció del volcà Cumbre Vieja a l'illa de la Palma. Llegeixo que en els darrers dies s'han produït alguns terratrèmols, un dels quals ha arribat a magnitud 5. Més de 7000 persones desallotjades i turistes que es desplacen per ser-ne testimonis, per poder dir 'jo hi vaig ser'. Em pregunto què pensen els habitants de l'illa quan alcen el cap i veuen que, més de quaranta dies després, el volcà encara escup foc.

dimecres, 15 de setembre de 2021

Hipòcrates de Kos

Plàtan d'Hipòcrates (illa de Kos) 
 A l'illa grega de Kos, molt a prop de la costa turca, els historiadors accepten que cap al 460 aC hi va néixer Hipòcrates. Amb una bona dosi de probabilitat d'encert, farem l'associació del seu nom amb el camp de la medicina. Potser ens ve al cap una de les seves frases perquè que apareixen sovint en articles relacionats amb les dietes i la nutrició: "Que l'aliment sigui la teva medicina i que la medicina sigui l'aliment". Trobareu el lema escrit a la pissarra de la botiga Can Teixidor, a Sant Esteve de Palautordera, a la primera publicació del Facebook d'Ets el que menges l'any 2011 o com a cita de referència en cartells de fires agrícoles i d'alimentació. Confesso que les patates de xurreria (patatilles en versió mallorquina) són part de la meva medicina. Són un aliment per a la meva consciència: m'avisen que hi ha alguna cosa que no funciona prou bé. Potser només necessito descansar, sortir a caminar o simplement no fer res.

D'Hipòcrates n'acostumo a parlar a aula, especialment a la matèria de grec, coincidint gairebé sempre amb la setmana de la ciència.  Em sembla molt rellevant la seva manera d'entendre el paper del metge: ajudar el cos del malalt a recuperar-se. En alguna ocasió he aprofitat també per fer-los reflexionar sobre el jurament hipocràtic. M'interessa que l'alumnat es faci una idea global del món grec i el posi en relació amb la realitat que els envolta. No m'agrada aquesta distinció tan contundent de ciències i lletres que es fa en el batxillerat (afegiu-hi també les branques de tecnologia, socials i arts) perquè a mesura que vaig sumant cursos com a docent, m'adono dels prejudicis que comporten aquest tipus de dicotomies. Em molesta veure el menyspreu amb què es parla sovint de les matèries relacionades amb les humanitats (les lletres) i la creença que tot el que té relació amb les ciències (tecnologia i economia incloses) sí que té futur. I si valoréssim les diferents opcions segons el que mou l'estudiant a dedicar-s'hi amb interès i professionalitat? 

Quan vaig optar per donar-me d'alta a una plataforma per veure pel·lícules i sèries, vaig triar Filmin per la possibilitat de veure les sèries amb subtítols en català. De l'amplíssim catàleg, em va cridar l'atenció, formació professional és clar, la d'Hipòcrates. Thomas Lilti, el director, havia estat metge i això l'ajuda a fer un retrat molt versemblant de la situació d'un hospital francès en un moment d'emergència: els metges titulars estan aïllats en un hotel a causa d'un virus desconegut i els  metges residents  es veuen abocats a estar al capdavant de medicina interna sense la supervisió dels professionals. És una sèrie realista que, si us ha tocat passar alguna temporada com a pacient o acompanyant en un hospital, us farà veure que al país veí també es viuen situacions similars a les que vivim al nostre. Aviat farà vuit anys d'un setembre en què l'inici de curs va anar en paral·lel al comiat de la meva mare. Després de les classes a l'institut, agafava el cotxe i feia gairebé de nord la C-25 per arribar a l'hospital i passar una estona al seu costat. Els primers dies podíem sortir una estona a passejar pel jardí, una de les meravelles de l'Hospital de la Santa Creu de Vic. De mica en mica va anar reduint les estones que passava fora de l'habitació i els darrers dies els va passar estirada al llit. Quan conduïa de tornada cap a casa, amb llàgrimes als ulls, pensava en la feina de tots els professionals del centre i com, amb una mirada, un somriure o una punxada per alleugerir el dolor, van fer més humà el seu comiat. 

Rellegeixo el jurament hipocràtic modern, redactat per Louis Lasagna, degà de la Facultat de Medicina de la Universitat de Tufts de Boston, traduït i adaptat al català per la Universitat de Barcelona. M'aturo en aquest punt: "Si està dins de les meves facultats decidir si a una persona li ha arribat l'hora de morir, acceptaré aquesta enorme responsabilitat amb gran humilitat i ben conscient de la meva pròpia fragilitat". I aquí he recordat el metge que, fa poc més de cinc anys, em va confirmar que al pare només li quedaven setmanes. A la meva pregunta sobre si podria viure-les a casa, es va preocupar per si érem conscients del que això suposava. Si hi ha una imatge que duc gravada al cor és com va gestionar parlar-ne davant del meu pare i dels meus germans quan vam decidir tots plegats que es pogués quedar a casa seva. El metge que va venir a certificar la mort del pare, tres setmanes després, va dir que havia mort en pau: "se li veu en l'expressió de la cara". 

Pràctiques del CFGM Emergències (IES Vic)
Informàtica a banda, alguns dels cicles amb més demanda per aquest curs 21-22 han estat els de l'àmbit de la salut. Moltes persones disposades a aprendre per dedicar-se a les Emergències sanitàries o a les Cures d'infermeria s'han quedat sense plaça. El departament d'Educació té molta feina per reestructurar les places que ofereix de cicles formatius. És una sort que hi hagi persones decidides a treballar en un ambient on la línia entre la vida i la mort és tan fràgil. Persones que, si fas cas de les paraules d'Hipòcrates, consideraran la discreció com un deure de la seva professió o, en la versió moderna, respectaran la privacitat dels seus pacients.