dimecres, 17 de maig de 2017

De temporada

Aquest pic de calor  ha arribat com si el juliol s'hagués afegit al costum que, per inèrcia, hem anat adquirint d'avançar-nos als esdeveniment abans que sigui, stricto sensu, la seva temporada. Aquest fet, avisat per les diferents seccions dels mitjans de comunicació dedicades al temps (metereològic, si volem ser precisos), ha convidat a rebuscar al fons de l'armari les sandàlies i comprovar si encara les podíem allargar una temporada més. Potser hi haurà qui, per fi! haurà pogut estrenar aquelles sabates que guarda des que les va comprar tan bon punt els aparadors van començar a omplir-se de primavera perquè el calendari ho marca i així ho potencien els qui mouen els fils de l'economia rere un genèric "els mercats". 

M'encurioseix aquesta capacitat humana per apuntar-nos a les modes que vés a saber qui dicta. Qui decideix que deixen d'estar de moda els pantalons de campana i que ara el que es porta són els elàstics a l'estil malles, altrament dit leggins? Em costa sovint d'entendre que no busquem allò amb el que ens sentim més bé sinó allò que ens evidenciï com a part d'un col.lectiu. Tot i que a vegades el pèndol ens porti ben bé fins a l'altre extrem. És una sort, penso, haver-me fet gran i aplicar força al peu de la lletra una de les dites del meu avi Paco Ande yo caliente, ríase la gente. Ho penso quan trio un color de jersei que m'agrada, amb independència de si és o no el color d'aquella temporada, o quan decideixo si trio la immediatesa d'un missatge de whatsapp i d'una fotografia o assaboreixo el ritual de la postal escrita a mà, com la que m'he imaginat que escrivia la senyora que va copsar l'objectiu de la càmera d'en Jordi

Què seria de la vida sense els petits rituals? Ho comentàvem en un dinar que hauria servit ben bé per a un Karakia primaveral del canal 33. Dels set que érem a taula, només en Francesc, el meu company, ostenta el "títol" de bredenc d'origen. Els altres hem arribat a Breda per motius diversos: la parella, la família o la tranquil.litat del Montseny. Som a casa en Toni i la Sara. També hi ha en Nick i l'Ivan, els pares de la Jana, un belluguit que encara no ha fet tres anys. En Nick, de Southampton, sempre li parla en anglès i l'Ivan, de Llançà, en català.  La Sara, originària de Vicenza al nord d'Itàlia,  ens va preparar una parmegiana di melanzane. La confessió: feia deu anys que no la cuinava i que avui ha redescobert i retrobat l'amorositat de la cuina feta a foc lent. Trec la llibreta i el bolígraf de dins la bossa. Assaboreixo el plat i la conversa. Escric ràpid per no perdre pistonada, que deia la meva mare, mentre riem amb les onomotopeies que uns i altres fem servir per imitar els animals: Bau-bau, bup-bup, woof-woof o guau-guau. 

Karakia deu ser un dels programes veterans del canal 33 perquè el vaig veure per primer cop fa més de deu anys en una de les visites que vaig fer a Menorca, on la vena nòmada havia dut un amic, en Jaume, amb qui havia treballat a Formentera. Descobrir Menorca fora de temporada d'estiu amb algú que estima la terra que l'acull és, també, un luxe. No feia massa que havia llegit L'illa dels cinc fars de Ferran Ramon-Cortés i era temptador descobrir in situ els protagonistes que havien permès l'autor arribar amb la metàfora fins a alguns dels elements essencials de la comunicació humana.Va ser en el far d'Artrutx, que si no em falla la memòria no apareix a l'obra, que vaig prendre consciència que el llibre parlava també de la comunicació amb un mateix, i de la meva necessitat de paciència i confiança per trobar algunes respostes.

Era també en aquella època, quan la meva vena nòmada m'havia dut fins a Bunyola (Mallorca) que havia fet un altre descobriment: el llibre Des-educa't d'Eva Bach i Pere Darder. L'he tornat a fullejar aquesta setmana per encomanar-me de la il·lusió amb què el llegia i subratllava paràgrafs com ara aquest: "Deseducar no és destruir el bagatge de coneixements acumulats a partir de l'educació rebuda, ni els assolits per les diferents cultures i societats al llarg de la història, ni per les persones individualment, sinó revisar-los a fons (...) Deseducar-nos és com buidar la motxilla, posar-ho tot sobre la taula i fer neteja." Qui m'hauria dit llavors que un dia veuria als carrers de Breda, on visc des ja fa deu anys, cartells amb l'esclat dels colors del pipirips per anunciar que aquest divendres, 19 de maig, vindrà l'Eva Bach a presentar el seu darrer llibre Educar per estimar la vida! on l'autora entén que "Estimar la vida és comprendre que el més bell de tots els somnis té una dimensió personal i una altra de col.lectiva, que desitja encendre guspires de nous somnis i d'alegria en l'ànima de les persones i del món". 




dimecres, 10 de maig de 2017

Nòmades

Fa dies que les orenetes han fet niu al carrer Nou de Breda, emparades sota la teulada d'una casa que amb orgull llueix a la llinda 1543, cosa que la fa una de les més antigues de Breda i, de ben segur, la més ben conservada. Les orenetes, com moltes persones al llarg de la seva vida, també tenen espèrit nòmada. Això sí, acostumen a tornar al mateix lloc on havien fet el niu l'any anterior, abans d'emigrar cap a l'Àfrica a la recerca de climes més benignes. 

Elles segueixen fent niu a recer de la teulada a la casa on, qui sap!, hi feren estada les seves avantpassades. Fins a finals dels anys setanta a les habitacions de la casa s'hi barrejaven les terres, s'hi molia la pedra de fer el vernís o s'hi aplegaven les feixines per encendre el foc al forn morú. Ara reconvertida en Terraforta, hi fan una aturada peces d'artesania feta a Catalunya, a la resta de la península i fins i tot el nord d'Àfrica, a l'espera d'enamorar algú que, novament, les convidarà a viatjar fins qui sap on! 

Deu ser a la recerca d'algun tipus de millora en algun àmbit que els humans hem exercit de nòmades. La paraula, com sol passar amb moltes d'altres, a vegades arrossega un deix de marginalitat o de primitivisme, fruit de la creença que el pas de les societats nòmades a les sedentàries és un sinònim d'evolució. I si la bellesa es troba en la convivència de formes de vida diferents? I si ara que hem estat capaços d'arribar a la Lluna i de fer aterrar robots a Mart el que ens toca és arribar al nostre espai interior? 

Recordo que fa uns anys el lingüista i comunicador Sebastià Serrano afirmava, en una tertúlia que els telèfons mòbils permetrien de nou que els humans retornéssim a un cert nomadisme. De la mateixa manera que la recerca d'aliment feia moure aquelles primeres comunitats de nòmades de la prehistòria que estudiàvem a EGB, ara  ens mouen la recerca d'una feina o d'experiències que omplin de sentit una vida que sovint havíem anat omplint d'objectes. 

Un estil de vida nòmada, comporta allò que deia Machado del ligero de equipaje o tenir present aquell tòpic horacià del frugaliter, molt menys conegut que el seu famós Carpe diem que, escrit al Google, dóna uns números esfereïdors: aproximadament 30.800.000 resultats (0,85 segons). Ara l'èxit se l'emporta Marie Kondo amb el seu llibre La màgia de l'ordre. Imprescindible per a nòmades compulsius o per obligació. Inter nos, si sou amants dels llibres, les capses de folis són les millors a l'hora de fer trasllats perquè us assegurareu de poder-les carretejar. 

De nòmades també n'exerceix el col.lectiu d'interins i substituts docents, que viuen pendents dels nomenaments telemàtics. Sempre he admirat la capacitat que han tenir els substituts per arribar a un lloc, encara que només sigui per quinze dies, i adaptar-se a les matèries, als alumnes, i als nous companys en un temps rècord; la majoria de vegades, d'un dia per a l'altre, des de qualsevol punt de Catalunya o del País Valencià. Els interins que arriben per a tot un curs sempre aporten aire fresc als centres amb idees, projectes i maneres de fer diferents de les pròpies; i també aporten allò que hi ha de comú que ens anima a veure que arreu hi ha dificultats i que l'habilitat és saber-hi conviure. 

Nòmades o sedentaris, com recorda el poeta Walt Whitmann (1819-1892), ens cal tenir clar que:

Ni jo ni cap altre no podem fer aquest camí en lloc teu,
L’has de fer tu mateix.

No és lluny, és al teu abast,
Potser ja hi has estat des del dia que vares néixer i ni te’n recordes,
Potser és pertot, sobre l’aigua i sobre la terra.

Carrega’t les teves coses a l’espatlla, fill meu, i jo em carregaré les meves, 
        i anem,
Anirem trobant ciutats meravelloses i nacions lliures al nostre pas

Vaig tenir el poema penjat al meu estudi a Manlleu els darrers anys que hi vaig viure, just abans d'emprendre la meva etapa més nòmada a les Balears. Bussejant per aquest maremàgnum de continguts a la xarxa que em permet atracar a més d'un port alhora només llançant una nova àncora en forma de pestanya, descobreixo que Whitmann és també l'autor d'aquell poema que féu cèlebre la pel.lícula El club dels poetes morts. No. No i no. Res de poetes morts! Vivim-lo l'art! Què faríem sense la poesia, la música,  l'escultura, la fotografia, i tantes altres formes d'expressió que ens connecten amb la nostra essència més íntima? 


dimecres, 3 de maig de 2017

Plaça París

En la seva generositat, la vida ens ofereix mil i una oportunitats de posar a prova els nostres prejudicis. Diria que en la base del prejudici s'hi mesclen una dosi de desconeixement, una certa por a la diferència i una mica de mandra de comprovar si allò és tal com l'estereotip s'ha encarregat de fer-nos arribar. Potser els estereotips formen part d'una habitual, diguem-ne, necessitat humana de classificar persones, llocs, i un llarg etcètera susceptible de caure en mans del seny classificador. Entono el mea culpa per haver inclòs Lloret de Mar a la llista dels meus prejudicis. Les notícies que ens n'arriben, sobretot durant la temporada turística d'estiu, no em conviden precisament a passejar-me pels carrers, a seure a fer una cerveseta en una terrassa o a banyar-me a la platja si no és a primera hora del matí, quan la sorra encara fa olor de mar. Lloret deu seu el nom a un arbre carregat de simbologia en el món clàssic: el llorer. Els romans, tal com cita Plini el Vell, creien que servia per allunyar els llamps i, per aquest motiu, era habitual plantar-lo a les entrades. Segons la mitologia, el riu Peneu, davant els precs de la seva filla Dafne, la transformà en llorer, quan aquesta era perseguida per Apol.lo, déu de la profecia, les arts i la música.

Hi ha un altre Lloret, tanmateix, que m'alegra haver descobert gràcies al premi que va rebre aquesta Illa del Ter que, dimecres rere dimecres, em dóna l'oportunitat de compartir reflexions, agraïments i inquietuds des de Breda, el poble que m'acollí fa gairebé deu anys. D'aquest Lloret descobert, l'església de Sant Romà, Can Font i la plaça Paris formen part, per a mi, d'una altra cara d'una població que en un moment determinat de la seva història apostà fort pel turisme com a dinamitzador econòmic. La imatge de l'església de Sant Romà, penso, parla per si sola de la sorpresa que pot provocar en el visitant descobrir-la tot passejant pel casc antic de la població. Can Font convida a viatjar al modernisme del segle XIX i a comprovar fins a quin punt portaren a la pràctica la seva visió de l'art total, que tant em meravellava en aquelles primeres classes a Barcelona com a professora de literatura catalana de 3r de BUP, quan els meus alumnes de nocturn i jo teníem gairebé la mateixa edat.

En una curiosa disposició entre el carrer del Carme i l'Avinguda Mistral hi ha la plaça Paris. Quina paraula se us acut quan sentiu el nom de París? A mi tot d'una se'm desperta la neurona artística que s'entusiasma d'evocar aquella ciutat on viatjaven tota mena d'artistes, i ella es cuida de despertar la neurona cinèfila que de seguida es passeja per Paris acompanyada de l'entranyable Amélie Poulain, i aquell "Siempre tendremos París", en castellà, perquè així recorda la neurona aquell Rick Blaine, protagonitzat per Humphrey Bogart, tenyit en blanc i negre. A la plaça París de Lloret hi ha Can Gallissà, una casa la primera pedra de la qual es col.locà el 1885 , on avui trobem una llibreria de referència a Lloret. Ens hi va acompanyar un bon company de feina, en Joan, lloretenc, que ens va guiar per les prestatgeries mentre feia pronòstics dels que serien els llibres més venuts per Sant Jordi. En dates tan assenyalades, sovint m'esparvera la quantitat de llibres que s'arriben a publicar i em pregunto quants d'ells no acabaran verges en alguna deixalleria per ser reciclats i esdevenir best-seller, llibre mediàtic o obra de referència. 

Un llibre és sempre una oportunitat de viatjar, a diferència del blogs fins i tot els de viatges, a través del tacte del paper, de la seva olor, de l'energia que desprèn si és un llibre antic. Els blogs, a priori, es poden presentar com una opció sostenible fins que hi hagi tanta informació circulant per la xarxa que calgui reciclar-la si no volem quedar-hi engolits. Abans que això no passi, us animo a fer un cop d'ull a We travel cat, el blog que quedà guanyador a la categoria de blogs de viatges de la XIII Nit de la Cultura lloretenca 2017, o al de Pedalant fins al cap Nord, on l'Oriol, que fa un any pedalava des de Breda (la de Girona i no la d'Holanda!), ens explica les seves peripècies per assolir el seu repte abans no s'acabés el mes de juny. Sigui en el format que sigui, la lectura sempre és una oportunitat de viatjar en silenci i des de la quietud. Fins i tot, en l'entorn més proper, viatjar sempre és una oportunitat de (re)descobrir-nos i de mirar amb ulls nous allò que ja coneixíem. 







    dimecres, 26 d’abril de 2017

    Encomanar entusiasme



    La carretera que em porta quatre dies a la setmana des de Breda fins a Sant Hilari és un petit regal per gaudir de la metamorfosi que viuen en primera persona boscos i camps. El cotxe ja es coneix els revolts, els trams on és possible avançar i on cal afluixar per evitar la fotografia del radar dels 90. No sé si és perquè m'hi he fixat més aquest any o les pluges del febrer van fer la seva feina que els pipiripips (les roselles, els gallarets, quiquiriquics, badabadocs...) han esclat generosament per omplir de rialles els camps. Els pipiripips duen implícit l'entusiasme pels dies de plena primavera en què les hores de claror gairebé arriben ja fins a les nou del vespre. Heu jugat alguna vegada a endevinar el color de les poncelles dient: gall, gallina o pollet esperant veure si els pètals eren de color vermell, rosa o blanc? No sé si la Susanna s'hi va entretenir o només va jugar amb la llum i la composició per retenir l'esclat verd i vermell als peus del Montseny.

    No sé què ens en podria explicar l'escriptor Ramon Solsona de la paraula pipiripip i l'entusiasme que, n'estic gairebé segura, genera a moltes persones tan bon punt comencen a treure el cap enmig dels sembrats. El paquet que va arribar divendres a l'institut, juntament a la carta de resposta que li havien enviat les meves alumnes de llatí de primer de batxillerat, va provocar l'entusiasme de la Laia, la Marta, l'Estel, la Marina, l'Ainoa i la Clàudia. Tot va venir del seu llibre Marques que marquen que vaig portar un dia a classe per les referències al món clàssic que hi recull i de la casualitat d'un exercici que les va dur a trobar la paraula mango (esclau) al diccionari de llatí i a voler saber si hi havia relació amb la marca de roba i a reflexionar sobre les pèssimes condicions de treball en moltes fàbriques tèxtils. A banda d'escriure'ns una carta en què ens donava la benvinguda al club de la paraulitis, ens obsequiava amb un exemplar dedicat! de la seva obra Línia blava, en què les diferents estacions d'aquesta línia del metro barceloní donen cabuda a tota mena de personatges que es van incorporant a les històries, en una nova versió de la metàfora del tren de la vida. 

    Vaig tenir la sort, pel fet de ser la professora, de rebre a més Les hores detingudes, un llibre que a la dedicatòria, Ramon Solsona m'explica que l'obra fa de pont entre l'avui i l'antiga Roma tal com ho fan les meves classes. Gràcies. I ho rebla, encara, amb una frase que, m'adono, és una de les que més m'ha ajudat en aquests més de vint-i-cinc anys dedicats a la docència: "No hi ha millor mètode pedagògic que l'entusiasme". El Diccionari etimològic manual editat per Enciclopèdia Catalana em corrobora el que recordava de quan feia classe de grec. Entusiasme prové del verb grec ἐνθουσιάζω 'estar inspirat o posseït per un deu'. El DIEC el defineix com l'exaltació de l'ànima sota la inspiració divina i, en segona accepció, com a exaltació de l'ànim, admiració apassionada. Un parell o tres de clics m'han dut a l'Alcover-Moll i a la Viquipèdia. Una de les coses que més m'agrada, i que vaig aprendre fa anys d'un alumne de 3r d'ESO, és veure com defineixen la mateixa paraula les versions viquipedistes en altres llengües. M'ha agradat, especialment, la castellana quan diu que "el entusiasmo individual o colectivo es la exaltación, la excitación del espíritu humano que sale de su estado reflexivo y tranquilo, conmovido generalmente por un impulso desconocido hacia lo bueno o hacia lo bello". 

    Potser seria massa màgic que ara, just a punt d'acabar l'article d'avui, arribés a casa el Diccionari etimològic essencial de la llengua catalana de Joan Coromines que el passat més de desembre completà la Fundació Coromines i l'editorial Ara per condensar els nou volums del "Coromines" en només tres, amb les correccions que va fer el mateix lingüista. Ho reconec: aquest cop el departament de subscripció d'Ara Llibres va trucar en el moment oportú i em vaig deixar endur per l'emoció en acceptar l'oferta dels tres volums. Ja friso per poder fullejar-los, sentir l'olor de nou i deixar-me endur pel verí dolç del llenguatge de què ens parlava Ramon Solsona a la carta que ens va enviar.





    dimecres, 19 d’abril de 2017

    Els camins de l'aigua

    El meu pare solia dir que el foc té aturador, però l'aigua no. Potser per això, la tradició popular diu que l'aigua sempre busca el lloc per on ja ha passat abans. L'espècie humana, tanmateix, no sempre fa cas d'aquesta saviesa ancestral i construeix en indrets per on abans havia circulat l'aigua. A vegades tinc la sensació que, amb tot el que hem après, creat i inventat, ens sentim amb la capacitat de dominar la natura enlloc d'observar-la, aprendre i, en conseqüència, actuar. Us animo a observar si en el lloc on viviu hi ha algun carrer que hagi heretat el nom del torrent o la riera que, en algun moment, havia passat per allà. El Torrent de la Burina a Manlleu, el de la Riera a Vic o el Torrent de l'Olla són alguns dels primers que m'han vingut al cap. Per espectacular, però, el torrent de Pareis a Mallorca. Només hi he baixat a la primavera i sense aigua. Objectiu acomplert. No em puc ni imaginar com deu ser baixar-lo amb aigua...


    Prefereixo pensar que alguna de les vegades que torni a Mallorca es donarà la feliç coincidència que hauran brollat Ses Fonts Ufanes a Campanet i les podré anar a veure. Quan plou molt, irrompen amb força, com sorgides del no res, com una metàfora de l'emoció no continguda de Gaia. De la mateixa manera, riuades de gent vingudes d'arreu de l'illa, s'hi acosten atretes per la màgia d'una bellesa que saben incerta i fugissera. 

    En l'imaginari popular l'aigua omple tota mena de llegendes i d'històries que no ens cansaríem d'escoltar. Tot just fa un parell de dies en vaig sentir una que vaig escoltar amb l'atenció curiosa de quan era petita. Me la va explicar en Pere, un home a qui el pas del temps ha suavitzat una mirada que s'amara d'aigua quan parlem del meu pare. Anar-lo a veure quan vaig a Manlleu és una manera de retrobar una part de l'essència del meu pare que m'agrada sentir que he heretat:  afició pels arbres i les muntayes. És alhora una oportunitat magnífica per deixar enrere aquella mena de por respectuosa que em generava perquè el tenia per un home molt seriós i estricte. 

    Pere Ayats
    Quan en Pere tenia deu o dotze, el seu pare, que havia fet de pastor des dels set anys i, de ben segur, havia tingut molt de temps per observar i aprendre de la natura li va explicar aquesta història. Al Pirineu hi havia un pastor que sempre havia treballat per al mateix amo que, content amb la feina, va decidir pagar-li unes vacances a l'illa de Mallorca. A la fonda on s'estava, el pastor mirava tan embadalit una tassa de fusta que hi havia en un dels prestatges que l'amo li va demanar què hi veia en aquella tassa feta de boix que se la mirava dia sí i dia també. El pastor va voler saber d'on l'havia tret abans de respondre-li que s'assemblava molt a una que ell havia perdut, engolida per l'aigua d'una font que se l'havia endut terra endins. Tot d'una va saber que li havia portat un que l'havia trobada en una font, el pastor va pensar que podria ser la seva que tenia una marca especial al cul. Quina fou l'alegria del pastor en descobrir que la font que havia engolit la seva tassa l'havia dut fins a Mallorca! I encara m'explica que aquesta història la va explicar al guia que els feia una visita per la zona de tramuntana de l'illa de Menorca quan els va fer el comentari que catalans i menorquins beuen la mateixa aigua perquè ve dels Pirineus. 

    Malgrat les evidències geològiques per explicar fenòmens com els aquífers o les fonts, m'encanta escoltar la gent gran quan m'expliquen històries que ells havien sentit de menuts perquè se'ls il·lumina la mirada i és un plaer poder-ne ser una pacient observadora. I, també, perquè com els homes i les dones de fa milers d'anys ens segueix agradant que ens expliquin històries!

    dimecres, 5 d’abril de 2017

    Generació Llach

    Hi deu haver una edat en què els records de la primera joventut comencen a surar en el nostre dia a dia. Els motius poden ser ben diversos, però sempre lligats a l'emoció de compartir l'alegria d'una retrobada o la tristor per una pèrdua, amanides amb tota la gamma de sentiments que s'hi barregen. No fa massa unes amigues recordaven la seva etapa com a estudiants universitàries a Barcelona en un pis compartit on, d'alguna manera, hi havia la primer llavor de la futura independència de casa dels pares. Si ens deixem portar per la dèria classificatòria, podríem establir dos tipus de pisos d'estudiants: els d'entre setmana i els trimestrals; dos tipus d'estudiants: els que vivien en aquests pisos i els que seguien a casa dels pares, amb el permís de tota altra mena d'opcions segurament més minoritàries. 


    Destapar la capsa dels records d'aquella etapa em porta, sens dubte, a la música compartida en aquells anys en què, seguint les paraules del poeta, teníem a les venes la força d'aquell "tot està per fer i tot és possible" que va escriure Martí i Pol, va musicar Llach i va recitar Josep Maria Flotats. Ara mateix la primavera enfila, enmig de núvols i clarianes, el camí cap a una setmana que portarà una alenada d'aire després d'un trimestre escolar molt llarg perquè viu encotillat per la celebració de la setmana santa sense tenir en compte criteris pedagògics seguits en altres països, com ara a la veïna França. En aquells anys d'estudiant a Barcelona, la setmana santa era un moment especial per als estudiants de "pisos trimestrals" en què la distància o la mala combinació del transport públic no feien possible compaginar dues vides: la d'estudiant a ciutat i la d'estudiant de comarques que renta la roba a casa els pares per baixar-la el dilluns amb algun paquet amb embotit o carn perquè vés a saber d'on era la que venien als mercats de Barcelona. 

    Vita Coetanea. Il.lustració de Tomas le Myéser
    Una fotografia de Llach va servir per folrar la carpeta de la Universitat i per fer amistat amb la Montse de qui vaig aprendre paraules tan boniques com colimbela  o sovenir, mentre jo deia voltereta i recordar. Delícies de la llengua i de la diversitat de territoris del nostre país petit. Vam compartir traduccions d'un Ovidi, trist fins al moll de l'os, per haver hagut d'exiliar-se a causa d'un carmen et error, en aquella darrera nit a Roma abans de dirigir-se cap a Tomis. Potser perquè no n'havíem tingut prou amb els clàssics llatins i grecs, vam deixar-nos seduir per la genialitat del nostre clàssic mallorquí Ramon Llull de qui parlava, amb entrega profunda, el professor Albert Soler. El recordo assegut damunt de la taula, en una aula amb més d'un centenar d'estudiants de filologia catalana (sí! més d'un centenar), convidant-nos a canviar-nos a l'altre grup que començava el curs amb la literatura trobadoresca mentre nosaltres ho faríem amb Llull i seguiríem amb les Cròniques, a més de fer-nos treballar de valent. Em va agradar la il·lusió amb què parlava

    La passió per compartir la força de la literatura catalana medieval, escrita des del que avui coneixem com a Països Catalans, la il·lusió i la capacitat de treballar que vaig veure-li en el tres cursos que vaig ser alumna seva li valdrien el títol d'artesà segons la definició que n'ha fet avui a El món a RAC1 el periodista Carles Capdevila. He recuperat de nou (gràcies a qui va idear això dels programes a la carta!) la conversa entre Capdevila i Basté per retrobar el que explicava sobre el concepte d'artesà que havia après del sociòleg i historiador Richard Sennett sobre la motivació bàsica de l'artesà: fer una feina ben feta per la simple satisfacció d'aconseguir-ho.  A mi m'agrada la definició d'artesania que vaig sentir per primer cop del meu company: l'artesania és l'art que sana. N'estic convençuda. Per això, si fem cas de l'escriptor Oscar Wilde, farem de la nostra vida una veritable obra d'art, encara que a vegades, com canta Llach ens caldrà aprendre a estimar-se la vida, quan la vida ens fa mal. 

    A mi me'n va fer fa gairebé nou mesos quan el càncer s'endugué el meu pare a la mateixa velocitat que ell trescava per les muntanyes. Avui he rebut un correu en què parla de l'article Un home de pau, que vaig escriure-li com a homenatge. M'ha fet molta il·lusió saber que ha servit de llavor per donar de menjar als ocells-fulla. I us convido a gaudir de l'artesania que es desprèn de les imatges i de les paraules que la Marta hi comparteix. 



    dimecres, 29 de març de 2017

    Educar per a la vida

    "Educar no és donar carrera per viure sinó temperar l'ànima per a les dificultats de la vida" deia ja al segle VI aC el filòsof i matemàtic grec Pitàgores. Per educar, diu el provebi africà, fa falta tota la tribu. Si formem part de la tribu, doncs, donem i rebem educació de la resta de membres al llarg de tota la nostra vida. Potser per això cada vegada hi ha més consens en el fet de la formació contínua. M'agrada pensar que va creixent el gruix de persones que pren consciència que aprenem cada dia de la nostra vida i que qualsevol persona o situació ens pot fer de mestra. Diria que a la majoria d'equips docents hi ha una certa controvèrsia sobre si la nostra feina consisteix a ensenyar o a educar. Dicotomia que pot arribar, fins i tot, a canviar el nom del departament en funció de l'equip de govern. El DIEC no m'acaba d'ajudar del tot amb les seves definicions del verb educar i del verb ensenyar. Potser del que es tracta és d'educar tot ensenyant. I com es deu fer això? No tinc la fórmula màgica, però sí que tinc molt clar que els docents fem de model als nostres alumnes fins i tot els detalls que ens podrien semblar insignificants. Tinc molt clar que, com a alumna, hi ha persones que han sembrat en mi valors que segueixo conreant en el meu dia a dia. 


    Una d'aquestes persones va aparèixer pel pati de l'escola, acompanyada de la directora, el primer matí de curs de 5è d'EGB.  El senyor Martí es devia haver jubilat durant l'estiu i nosaltres estrenàvem una mestra de qui ni tant sols els que tenien germans més grans havien sentit a parlar. Avui l'Escola Casals-Gràcia de Manlleu ha acomiadat aquella mestra, la Margarita Burgaya, que es va estrenar com a tutora d'aquell 5è a qui els divendres a la tarda aconseguia que tothom participés a la tutoria a través de jocs. Segurament sí que s'enfadava amb nosaltres si xerràvem massa o no fèiem el que no tocava, però el cert és que tinc un molt bon record d'aquell curs en què les colònies van ser a Sant Jaume de Frontanyà. Va ser l'any en què la discreció de l'Ester, convertida per les mestres en "guillot", va servir perquè la resta de companys ens esforcéssim a tenir endreçades les coses a la nostra habitació si no volien arribar al vespre i trobar una enorme G  de Guillot enlloc del pijama. Van ser les colònies d'una inesperada varicela entre alguns dels petits i d'una nit d'espectacles amb l' eurovisiva  "Su canción "de la Betty Missiego: "Si todo el mundo quisiera una canción,/ que hable de paz, que hable de amor/ sería sencillo podernos reunir/ para vivir con ilusión".


    Miro les fotografies del comiat en el Facebook de l'escola. Em fa il.lusió descobrir, formant part de l'equip directiu, l'Anna Capdevila, una antiga alumna, de qui guardo uns dibuixos preciosos de la família olímpica de l'època. L'estructura central de l'edifici i, confio que l'essència també, es mantenen. Allà vaig aprendre el valor de petits gestos: alumnes que sortien de classe perquè els costava més i tenien una mestra que els feia reforç, alumnes dels testimonis de Jehovà que sortien de classe a l'hora de religió perquè tenien unes creences diferents de les que es feien a classe, mestres i pares pintant l'escola a l'estiu perquè el pressupost no arribava, les colònies, la revista El Colom missatger que encara vola portant les notícies del centre... 

    Quan el febrer del 2000 em van convidar a la taula rodona que va organitzar l'escola sobre Els reptes d'avui: els valors, el consum i la tecnologia, vaig sentir que d'alguna manera podia retornar una mica del que jo hi havia viscut com a alumna. M'adono que, més de quinze anys després, seguim debatent sobre els mateixos aspectes. Recupero el guió del que vaig explicar i em refermo en les tres idees clau de què vaig parlar llavors: RESPECTE, IL·LUSIÓ i PACIÈNCIA, dels adults, infants o joves cap a nosaltres mateixos perquè així també puguin sortir de nosaltres cap als altres.  I, en aquests moments de tria d'escoles, de preinscripcions i de dubtes, la paciència serà una de les millors aliades per esperar l'assignació; el respecte ens convidarà a escoltar què necessita realment la nostra ànima per seguir avançant i la il·lusió ens farà de far per no perdre el camí. 

    Que aquesta nova etapa que acabes d'encetar, Margarita, vingui amb tot el perfum de la il.lusió! Moltes gràcies!