dimecres, 24 de febrer de 2021

Trampolins

Piscina municipal. Arixu: Xavier Gaja
Fins que no vaig començar el curs d'Escriptura expressiva al Laboratori de Lletres amb l'Ingrid Van Gerven per a mi un trampolí era un element propi de les piscines que, amb el pas dels anys, va anar desapareixent. El de les piscines municipals de Manlleu era realment alt. No sé si l'alçada que jo recordo és la real o fruit de la impressió que em va suposar el dia que vaig gosar tirar-me des del més alt. De peus, és clar! Audaces Fortuna iuuat. No vaig fer mal a ningú. No me'n vaig fer jo. I ja podia dir que havia estat capaç de fer-ho! M'he passat una bona estona buscant una foto de la piscina amb el trampolí. Hi va haver uns anys que la piscina, la plaça i el campanar del meu poble eren habituals a les postals que enviava els estius. Ni jo ni els meus germans solíem anar a les piscines municipals. El nostre pare treballava a Conductors Elèctrics Roqué i, per aquest motiu, teníem dret com totes les famílies, a gaudir de la piscina que hi havia ben a prop de la fàbrica. Érem dels habituals totes les tardes de bon temps i ens havíem fet un bon tip de tirar-nos del trampolí que semblava minúscul al costat del petit de la piscina municipal. M'ha costat una mica trobar la fotografia, però per sort sempre hi ha qui recull amb paciència la història del poble on viu i construeix un petit tresor de records. Digueu-li, només per posar alguns exemples, Ramona Claparols, Xavier Gaja o Xevi Vilaregut a Manlleu; Bàrbara Suau o Jaume Mateu a Bunyola; Francesc Mas, Paco Mas o Iago Pons a Breda.

Segons el DIEC2, una de les accepcions de 'trampolí' és "allò que serveix d'impuls per aconseguir un objectiu determinat." És aquest l'ús que ens ha fet descobrir l'Íngrid els divendres a la tarda, en aquella hora que s'escola entre la tarda i el vespre just al final de la nostra setmana laboral. Això ho podríem discutir. Em costa molt trobar docents que no dediquin part del seu cap de setmana a posar una mica d'ordre a la safata de correu electrònic, a la pila de correccions o a la burocràcia extrema en què hi ha el perill que es converteixi la nostra feina. Un trampolí, ens explica l'Íngrid, pot ser una frase o una pregunta que ens impulsi a escriure durant una estona: "Em sap greu.../ Una cosa que em fa sentir.../Regals que... Llavors arriba el moment de l'esprint: cinc minuts per escriure que passen volant. Rellegim el text, assenyalem què ens ha cridat l'atenció i reflexionem sobre el procés. Podria semblar estressant, però per a mi no ho és. Ben al contrari.  El temps flueix a un altre ritme davant de l'ordinador en companyia de l'Íngrid i la Neus. En aquesta edició només som dues alumnes que, coses o no del destí, ens retrobem més de trenta anys després d'haver començat la carrera de filologia a la UB en aquell primer curs comú que ens havia d'ajudar a decidir cap a quina filologia ens orientàvem. De fet, ens va fer de trampolí: a la Neus cap a filologia catalana i a mi, cap a clàssiques. 

Odisseu i Atena a Ítaca
A finals de mes s'acaba el termini de preinscripció a les proves de les PAU. No fa gaire dies va acabar el termini d'inscripció del professorat com a vocals i correctors d'unes proves que entre tots plegats hem convertit en una de les causes d'angoixa de molts dels nostres alumnes. Els repetim fins a la sacietat la paraula selectivitat quan arriben a primer de batxillerat. Cadascú amb el seu propi estil, és clar. N'hi ha que son de repetir-la ad nauseam i d'altres optem per anar posant base de coneixements a l'empara de la saviesa d'aquell sin prisa pero sin pausa. A mi m'agradaria un batxillerat que permetés estimar el fet d'aprendre i gaudir amb el poder de la paraula en tots els àmbits de coneixement; que ajudés a tenir criteri propi i que valorés l'expressió artística i corporal com a part del desenvolupament de la persona. Per demanar que no quedi! Però sobretot m'agradaria que fos un trampolí que els servís per arribar a l'etapa adulta amb la confiança d'haver descobert o, si més no, començar a intuir què poden aportar al mon a banda de la seva energia, la defensa dels seus ideals i l'alegria d'un camí que els desitjo "ple d'aventures, ple de coneixences". Kavafis dixit.


dimecres, 27 de gener de 2021

Mar de fons

Crec que no m'equivoco si afirmo que la primera vegada que vaig sentir el concepte mar de fons va ser un hivern a Formentera. Havíem passat tres o quatre dies incomunicats d'Eivissa (o viceversa)  per culpa del temporal i, potser en algun moment, per la incompetència de qui va decidir que les decisions sobre el tancament dels ports es prenien des de Madrid. I això que des de 1988 The Refrescos ja havien deixat ben clar que a Madrid, no hay playa, vaya, vaya. La recerca de la cançó per enllaçar-la em porta a buscar si hi ha cançons o obres que s'hagin inspirat en la mar de fons. Vet aquí que trobo una obra d'Iguana teatre que porta aquest títol estrenada el 2019 a l'auditori de Ferreries (Menorca), una empresa de treballs verticals i subaquàtics a la mateixa illa i, encara, una sèrie produïda per TV3 i Diagonal TV ambientada a l'edifici del World Trade Center de Barcelona. Amb aquest nom podíem haver pensat que era en un altre país, però es veu que això de posar els noms en anglès potser dona una pàtina de modernitat que no deu donar fer servir la llengua del país. Una cosa m'ha dut a l'altra i he retornat, per uns instants, a un dels moments d'estricta simpatia viscuts a Formentera: l'atenció dels alumnes de 4t d'ESO a la conferència del lingüista Jesús Tusón. En Vicent, un dels professors de català de l'Institut Marc Ferrer, els havia fet llegir el seu llibre Una imatge no val més que mil paraules, una delícia d'assaig per reflexionar sobre els prejudicis lingüístics. D'entre les perles que va pronunciar i que jo guardo com un petit tresor en destacaria PARLAR AMB AMABILITAT LA LLENGUA DE LA TERRA ON VIVIM (ho vaig apuntar així, en majúscules, potser en un intent de copsar la intensitat amb què ell ho va dir  i/o jo ho vaig rebre). A principis d'agost del 2017, s'acomiadava de les paraules l'entrenyable savi professor Tusón.


Via Catalana (2013)

Dubto molt que el 17 d'agost d'aquell mateix any hi hagués mar de fons a la costa del Maresme. Resseguíem a ritme prudent revolts i més revolts en companyia dels pins de la C-61 camí de la platja quan ens vam assabentar del que estava passant a la Rambla a Barcelona. A vegades em pregunto si des d'aquell moment vivim en una mar de fons carregada de por i d'impotència que s'ha anat embravint amb tot de fets que han marcat els darrers quatre anys: des de càrregues policials per exercir el dret de vot fins a l'empresonament d'activistes socials; des de la persecució de persones que van fer possible el referèndum de l'1 d'octubre fins a l'exili i la presó de persones que havíem escollit democràticament. Hi ha dies en què busco més enrere i recordo totes les retallades a la sanitat pública que van comportar una onada de protestes i de solidaritat al CAP de Breda. Van coincidir també amb les que es van dur a terme a l'escola pública que van comportar l'acomiadament de milers de docents després d'ampliar les hores lectives i de permanència als centres a la resta. Una marea groga inundà escoles i instituts arreu del territori. Podien haver retallat en altres àmbits? Provo de fer una llista: sou dels polítics i càrrecs de confiança, dietes per desplaçament, cotxes oficials, campanyes electorals... 


Quarteró a Raixa (2008)
Escric l'article amb la dessuadora de la campanya que engegaren els docents balears des de la Plataforma Crida per una educació pública de qualitat. Si no fos temps de mascaretes i restriccions, divendres en acabar la celebració del dia escolar de la pau i la no-violència, hauria conduït fins a l'aeroport d'El Prat per agafar un vol cap a Palma. Potser hi hauria posat la dessuadora per anar en es Quarteró de Bunyola. Na Matilde m'hauria esperat amb un somriure encoratjador i la mirada riallera en el pàrquing de Son Sant Joan. Un parell de dies abans de partir hauria cridat al Forn de Sa Posada per encomanar una ensaïmada, un parell de cocarrois i algunes panades de peix. Quines ganes de compartir retrobades, sardines, taronges i ballades en es Quarteró! Mentre em passejo per les xarxes, retrobo na Bàrbara, ànima incansable de Bunyola per testimoniar passat i present d'aquest poble estimat a la serra de Tramuntana. Seguiu estant en es meu coret!


dimecres, 30 de desembre de 2020

Quietud d'hivern

En la quietud d'aquest hivern incipient, he trobat moments de calma posant ordre a les fotografies, endreçant llibres, llevant-me quan ja és de dia. M'he deixat abraçar per la lentitud i m'hi estat una estona llarga, com si cada una de les seves carícies despertés en mi el desig de deixar anar tot allò que ja no necessito per passar l'hivern: des d'un jersei que se m'ha fet petit fins a una manera de viure els condicionaments socials propis d'aquestes dates. He començat molts matins amb la lectura plaent d'El infinito en un junco. El llegeixo a poc a poc gaudint del viatge a la biblioteca d'Alexandria i a la universitat d'Oxford acompanyada d'una dona sàvia i apassionada pel mon dels llibres: la filòloga Irene Vallejo. El vaig trobar embolicat de regal al meu caseller de l'institut. És una sort teixir fils d'amistat amb companyes de feina amb qui, sense saber-ho, havíem ja compartit els anys d'estudiant a la facultat de filologia, a plaça Universitat. Va ser un privilegi estudiar a l'edifici històric de la Universitat de Barcelona. Gaudia amb algunes de les matèries i amb les tertúlies al pati de lletres o sota l'arbre immens on es van fotografiar els estudiants de clàssiques dels darrers cursos en companyia del professor Alsina per a un article sobre el futur de les llengües clàssiques. Potser sota aquella arbre hi havia la Margalida Capellà que devia saber de memòria aquells versos del poeta mallorquí Joan Alcover: la soca més s'enfila com més endins pot arrelar. En la quietud d'aquest hivern també he tingut el privilegi de fer d'alumna seva a la píndola d'antiguitat en temps de pandèmia  No només filaven llana, dedicat a la vida quotidiana de les dones gregues. 

Tub d'assaig

De petita, em sabia molt greu no ser prou hàbil a l'hora de cosir ni fer ganxet. La meva mare en sabia un niu de cosir! Fins i tot, amb l'ajuda de la Mariona, la nostra estimada veïna, va fer tot un conjunt de peces de roba per a les Nancys que teníem la meva germana i jo. A mi, tanmateix, el que em feia feliç era llegir i descobrir altres maneres de viure. Evasió pura. Però no tot eren novel·les d'aventures!  Recordo la primera vegada que, encuriosida per descobrir-me, vaig agafar un llibre sobre horòscops de la meva estimada biblioteca de Gràcia: Los signos del Zodiaco y su carácter de Linda Goodman. De tant en tant, el tornava a treure en préstec per si la lectura em servia per entendre el caos adolescent en què em trobava. Avui he anat a la prestatgeria del menjador i l'he tornat a fullejar. M'hi he tornat a veure reflectida en alguns aspectes i he entès una mica més la influència de Mercuri com a planeta regent, la terra com a element i l'energia mutable pròpia del signe que posa punt final a l'estiu. Ara mateix els núvols s'han tenyit del rosat intens de la posta de sol. És probable que el pas de pardal que vam fer per Nadal es comenci a fer més evident. Hi ha qui passa de puntetes per tot aquest mon intangible de signes solars i lunars. Hi ha qui, després d'aprofundir-hi, ho comparteix i és un regal per a aquelles persones que, com jo, intuïm que també som fruit del moviment de l'Univers en el moment en què vam néixer. Lluna plena a cranc el dia abans d'acomiadar el 2020.

Betula pendula (Foto: Flora Catalana)

Els arbres eren sagrats, llegeixo en en Llunarbori del 2021, i els antics celtes els consideraven éssers divins de connexió entre el cel i la terra. Busco el meu arbre, l'avellaner i els seus dons segons el signe lunar: reservada, pacient i honesta. El calendari funciona de forma circular i pren com a referència la lluna. Segons aquest calendari des del 24 de desembre som a la lluna-arbre del bedoll. Els celtes feien els bressols amb la fusta d'aquest arbre per protegir els infants i també purificaven els ambients amb el fum de bedoll. El pinsà borroner gaudeix de provar els borrons amb el bec ample i gruixut. És inevitable pensar per què en el pla d'estudis de l'antiga EGB calia passar per estudiar les capitals de països llunyans i, en canvi, era indiferent conèixer el nom dels ocells que niaven en els arbres que teníem al pati de l'escola. Em feia tanta vergonya no saber distingir un roure d'una alzina! Sempre que tingut la sort d'anar a bosc en companyia de persones sàvies que saben reconèixer els arbres he aprofitat per aprendre. En les meves caminades, no falta a la motxilla la miniguia de camp amb els 101 arbres que cal conèixer. Potser seria un bon propòsit per al 2021 saber distingir 101 arbres del meu entorn. I el vostre, quin podria ser?

dimecres, 25 de novembre de 2020

Llum de novembre

A les meves cosines, Mari i Assumpta

Montseny (Foto: Roger Masdeu)

Novembre va sumant dies i escurçant les hores de llum. A les espatlles carrega el pes de fer de contrapunt entre el bon temps del mes d'octubre i l'esclat del desembre carregat de festes, vacances i tot el que se us passi pel camp mentre evoqueu els vostres desembres particulars. Aquest novembre, tanmateix, ha tingut una llum especial. Potser hi fa que m'he entretingut més a observar com acaronava els arbres del meu estimat Montseny, tant se val si en el camí cap a Riells, a la zona de Gaserans o només badant des de la terrassa de casa. A vegades surto i enyoro l'arbre gegant del jardí dels veïns mentre em pregunto què se n'haurà fet de tot l'estol d'ocells que se'l devien sentir casa seva. Camí de la feina, quan tot just clareja, observo la seva ferma presència a banda i banda de la carretera: n'hi ha de solitaris, d'esprimatxats, de sorruts i d'amables. Ben bé, com nosaltres, però en silenci. O potser no... potser parlen quan el vent els pentina les fulles! 


M'ha acompanyat també la llum que tantes dones d'arreu del mon van compartir en el congrés virtual Mujeres en sororidad que va néixer de la inspiració, les rialles i la força encomanadissa de Florencia Mallagray, advocada, periodista i doula. En format gratuït i en format de pagament perquè tothom que tingui una connexió a Internet en pugui formar part.  Recupero les xerrades en format àudio i les escolto al cotxe camí de la feina: la força del cercle com a espai per compartir des de l'escolta profunda i sense judici, astrologia, el cos com a espai de sanació i de plaer, la veu, els arquetips...

A l'altra banda de la pantalla també hi he retrobat una escriptora apassionada amb la seva feina, generosa amb el seu saber i respectuosa amb l'estil de cada una de les persones que conformem el grup que seguim el curs Escriure els records. Estic parlant de Care Santos. El primer llibre que vaig llegir d'ella fou la novel·la Okupada quan encara treballava amb adolescents de la plana de la boira a finals dels anys noranta. El darrer, Mitja vida, va ser un dels darrers compartits a les tertúlies literàries que vaig coordinar en una de les activitats organitzades per Dones de Breda. Recupero la carpeta amb les llibretes dels comentaris i reflexions d'aquells anys. Potser per complicitat de generació amb les protagonistes en un moment de la novel·la somric rellegint "l'efecte mitja vida: notes que ha arribat el moment de fer les coses d'una altra manera, de reconciliar-te amb els teus somnis, potser de fer net o de passar comptes amb tu mateixa."

Montserrat Carulla (Font: Catorze. cat)

I en la llum de finals de novembre també hi ha la reivindicació de dir prou a la violència contra les dones. Les germanes Mirabal, tres activistes dominicanes, foren assassinades un 25 de novembre de fa 60 anys per la policia secreta del dictador Rafael Trujillo quan tornaven de veure els seus marits empresonats. Elles i tantes altres dones arreu del mon han alçat la veu per fer evident que nosaltres també sumem i que cal seguir fent feina per evitar la violència contra les dones. Ho escric i de fet sento el camí passa per afavorir el respecte a la vida en l'amplitud de la diversitat que la conforma. Somric i em recordo aquest matí a classe de grec traduint un fragment de Diògenes Laerci que serví d'inspiració a  Maria Mercè Marçal per aquells versos que El diluvi es va fer seus a la cançó I tu, sols tu. Escric el vers inicial "A l'atzar agraeixo tres dons" i vaig a parar a una altra dona que amb els seus textos posa llum als meus matins del dissabte, Eva Piquer i el seu He llegit no sé on. No sé quins dons hauria agraït Montserrat Carulla a l'atzar, però potser ens en podem fer una idea escoltant-la a l'entrega del Gaudí d'Honor l'any 2013. Bon camí de llum, Montserrat Carulla!

dimecres, 21 d’octubre de 2020

Marxem



Els Estels Silenciats
Marxem, diu la mare amb un bri d'impotència. Son ja molts mesos aïllada del  marit, de les  filles i de la resta de la tribu per unes restriccions imposades des de la voluntat de control. La por a ser de nou el focus de les crítiques ha portat a endurir les condicions de vida d'unes persones dependents físicament i sanitària a centenars de residències d'arreu del país. La Lola, però, no  vol quedar-se amb el braços plegats i engega una campanya per reivindicar la veu dels qui ella anomena Estels Silenciats. Ho mou amb velocitat que li permeten les xarxes i mica en mica se'n fan ressò alguns mitjans de comunicació. M'admira la seva tenacitat, la seva convicció i, per damunt de tot, la seva il·lusió per recuperar les estones compartides amb la seva mare. A vegades una imatge compartida em porta a deixar-li un missatge de veu, com si la veu pogués transmetre la solidaritat davant la impotència. Amb la Lola vam compartir classe durant tota l'EGB i alguna estona de camí fins a l'escola amb les seves germanes, l'Eva i l'Antònia. D'alguna manera li envejava la sort de tenir dues germanes més grans perquè hi havia dies en què em pesaven les paraules: "ets la gran i t'has de cuidar dels teus germans". També hi pensava quan vaig prendre consciència que la meva mare havia tingut un avortament abans que jo nasqués. Potser va ser la descoberta en un dels prestatges de casa del llibre Carta a un niño que no llegó a nacer que em va portar a fer la pregunta o que li va permetre a ma mare de parlar-ne. De fet, segons la visió sistèmica de les constel·lacions familiars, en realitat soc la segona. La segona, com l'Antònia, amb qui he coincidit en tot d'àpats a casa de la seva cunyada, la meva germana.


Heràclit, el filòsof que plora
Marxem, diu el cos amb tot de símptomes que van des de l'ofec fins a la impotència per retenir les llàgrimes. Voldríem marxar i no en sabem. Ens debatem entre l'obligada responsabilitat i la necessària distància. Hi ha qui en sap i demana una baixa mèdica, de sobres justificada. O una excedència, a risc de perdre sou i lloc de treball. El cos parla i reacciona davant el mal tracte de qui no sap gestionar la ràbia o la tristesa, la por o la impotència. Per a aquestes persones la solució és, conscient o inconscient, vomitar-ho tot en algú altre que no sàpiga, encara, marxar. Però a marxar n'acabem aprenent. N'estic convençuda! I potser ho fem quan ja ens hem adonat de tot el que aquella situació estava sacsejant dins nostre. O quan som capaços de verbalitzar i expressar tot el dolor viscut en cos i ànima. Quan l'alumne està preparat apareix el mestre, diu Coelho en una de les seves novel·les. A vegades som l'alumne, a vegades el mestre. I així la vida flueix com el riu on, afirmava Heràclit, no ens podem banyar dues vegades. El riu que, al capdavall, cantava Manrique va a dar al mar que es el morir.


Foto: Anna Galí
Marxem de la visita al Festival Panoràmic de la F.A Roca Umbert a Granollers després d'imbuir-nos del que ens han transmès algunes de les exposicions que configuren l'edició del 2020 i la conversa amb una de les artistes seleccionades, Anna Galí. Descobreixo a la web del festival que la paraula que ha posat el marc a les obres, Extimitat, apareix documentada per primer cop el 1923. A priori m'havia semblat una paraula creada  per a aquesta edició, però ja el 1969 el psiquiatra i psicoanalista Jacques Lacan l'havia utilitzat en un dels seus seminaris per definir la intimitat que deixa de ser privada o secreta per esdevenir pública i publicada. Em colpeix l'exposició de la fotògrafa Anna Galí pel que té de vivencial i de dolor personal a l'hora de crear amb alguns dels materials que ha deixat el seu fill Tomeu en tota mena de dispositius manuals i digitals abans de marxar. L'observo des de la darrera fila mentre va contestant a les poques preguntes que gosen fer-li els alumnes a qui assegura que en Tomeu els hauria caigut bé, que potser escolten la mateixa música que escoltava ell, que és necessari poder verbalitzar el dolor i donar veu també a la mort. Jo hi afegiria de la mateixa manera que ho fem amb la vida. Si celebrem l'arribada d'una vida a la terra, potser fora bo anar trobant la manera de compartir la mort que és, en definitiva, una manera de marxar. Us convido a fer-ho d'aquest article amb la lletra profunda i sàvia dels Txarango a Les coses senzilles.

dilluns, 31 d’agost de 2020

Valls d'estiu

 Comentava aquest matí amb la Núria, mentre ella prenia una infusió i jo un cafè a la terrassa de casa, que el títol jugava amb l'ambigüitat que provoca a nivell oral la be alta i la ve baixa. Ella apostava per la be alta i jo ja fa dies que vaig recorrent l'espai en blanc del text buscant paraules per acolorir-lo tenint present que serà amb ve baixa. No fa gaire dies en Xavier em va enviar un missatge per dir-me que enyorava L'illa del Ter. No puc deixar passar gaire més temps si vull seguir fidel a un dels meus propòsits vitals per al 2020: un article al mes. Em vaig saltar el juny amb l'excusa prou raonable d'un final de curs surrealista que s'allargà ben bé fins a la segona de juliol per allò de la selectivitat ajornada. Vaig passar bona part del mes pendent de si la meva família de Viladecans podria pujar al Ripollès a desconnectar de la ciutat i gaudir de la vida més pausada i propera a la natura. Tenia moltes ganes de retrobar-los i retornar d'alguna manera a les vacances de la meva infantesa! Era, a més, una bona oportunitat per fer el cim del Taga amb la Carme, la cosina més muntanyenca, després d'haver-ne parlat un munt de vegades sense haver fixat una data concreta. Vam triar un dia assolellat que es va anar emboirant a mesura que ens anàvem acostant a la creu blanca que corona el cim. El seu "Només hem d'arribar fins allà dalt" va ser una constant durant el camí fet al meu ritme, però que ella va seguir amb generositat tot i la seva bona forma física i experiència per haver-lo pujat en tota mena de condicions. Gairebé 900 metres de desnivell des de Sant Martí de Surroca abans d'assaborir el regust dolç de la superació personal. 

 L'endemà, amb els quadríceps reclamant calma, molta calma, vaig refer de nou el camí cap a Ogassa amb la voluntat d'acostar-me a la Vall de Camprodon per la pista forestal que ressegueix la serra Cavallera. Tanco els ulls un moment per recuperar la silueta dels cims, la verdor dels prats, el silenci del cel. I somric mentre els ulls se m'il·luminen. Com diu la Sandra, amb permís o no de Pere Quart, com el Ripollès no hi ha res! Baixo fins a la Colònia Estevenell i aparco el cotxe al carrer de les Galeries, paral·lel a la carretera. Confonc la Maria Teresa amb la Maria Rosa, però acabo fent un cafè amb totes dues a casa seva. Ja gairebé no queda ningú de quan hi pujava un estiu sí i un altre també, a vegades tota sola, a vegades amb la resta de la família. Eren dies de fer roscos, d'anar a veure els tiets i jugar amb els cosins. Eren dies de família a la "Fuentelucé" que no era altra que la Font de l'Ocell:  costelles ,"longaniseta" (versió adaptada de la llonganisseta, la botifarra crua) i síndria. Em sorprenia l'habilitat amb què en Campa, el marit de la tieta Lola,  tot i faltar-li alguns dits, se'n sortia a l'hora de preparar el foc! M'aturo un moment a saludar una cosina i en poca estona em posa al dia de les aglomeracions de Camprodon, ple a vessar de gent amb segona residència i gent de pas seduïts pel que les webs  defineixen com a destinació turística de l'imaginari col·lectiu català. Abans de marxar m'acosto fins  la palanca que els més agosarats encara fan servir per creuar el Ter. De nou al cotxe, poso l'intermitent per sortir a la carretera principal. M'aturo per deixar passar una moto. Casualitat o causalitat qui mena la moto és el meu cosí. Alegria continguda en la retrobada. És home de silencis i somriure afable. 


Encara no ha passat una setmana que torno a pujar el Taga sense que els quadríceps se'n ressentin com la setmana anterior. Hem enfilat la pista que porta des de Bruguera, a la vall de Ribes, fins a coll de Jou. Sense saber massa com hem animat una parella que estava al mateix hotel que nosaltres a fer el cim. L'aire tranquil de l'Àngel sedueix un parell de borinots que es passegen impunement per la seva samarreta. La seva parella somriu satisfeta després de la proesa enmig d'un sol potent que ens socarrima, per despistats, la pell de la cara i els braços. El Puigmal, El Nou creus, Bastiments, el Pedraforca, el Montseny, Montserrat i tots aquells que som incapaços de reconèixer se'ns mostren imponents en aquest matí radiant de dimarts. Parelles amb criatures, joves i ramats de vaques ens acompanyen en el descens. De nou al cotxe, seguim la pista forestal fins a Ogassa on ens acomiadem després de cerveses, vermut i bona tertúlia a la fonda Can Costa. Ens estirem rendits del dia a l'habitació Coll de Jou de l'alberg de Sant Joan. Estava clar que era la més adient per passar-hi la nit! Abans de posar el mòbil en mode avió responc el missatge de bona nit de l'Antonieta de Valls. M'admira la seva constància en el missatge diari de Bon dia i bona nit. Jo no soc tan constant com ella, però m'agrada contestar-li de paraula o amb imatge de tant en tant. "Em sento acompanyada", em va escriure un dia. Jo gairebé la sentia amb aquell seu parlar dolç, amb l'accent de la capital de les colles castelleres. És una d'aquelles amistats heretades dels pares que hi van fer coneixença durant el viatge de noces a Mallorca. De Valls a Manlleu o de Manlleu a Valls: visites, fotografies, trucades i postals per Nadal. Ja no hi son els meus pares ni en Genís, el seu marit, aquell home menut que, enfilat dalt d'una escala, buscava captar amb la càmera el detall més insignificant. Però l'Antonieta sí que hi és. Cada dia. Amb el seu bon dia carregat de flors i el bona nit, amarat de lluna. Gràcies per ser-hi, Antonieta! 

dimecres, 22 de juliol de 2020

A les nou a mercat

Començo a escriure mentre recullo la roba. Separo la poca que planxaré i plego la resta. M'agrada estendre la roba. És una de les feines de casa que més m'agrada i de les que vaig aprendre de seguida. A casa els pares, m'entretenia a buscar un ordre en les peces: les estovalles, els tovallons en punxa, els draps de cuina mentre olorava les peces amarades de suavitzant Mimosín. Fins i tot teníem l'osset de peluix! Em fa dibuixar un somriure imaginar l'àvia Magdalena al darrere dels llençols nets i estesos a l'era d'alguna casa de bona família on ella anava a fer la bugada. M'hauria agradat tant conèixer-la... Tot el que en sé m'arribà a través de les paraules que anà teixint al llarg dels anys el meu pare, fruit dels records de moments més aviat dolorosos d'aquella postguerra hostil a L'Esquirol. També hi havia una fotografia del dia de la comunió del meu pare i alguna pinzellada de les cosines més grans que la van arribar a conèixer. Havia nascut a finals del 1899. Ho sé perquè vaig demanar la partida de naixement poc després que morís mon pare, com si resseguir la història familiar em permetés mantenir viu el seu record i alhora acaronar les meves arrels. L'àvia també solia baixar a mercat a Manlleu, a peu! deia el pare... per vendre algun animal.

15 març, primer cap de setmana de confinament
A les nou a mercat vam quedar amb en Roger i la Mercè durant tot el temps del confinament per fer-nos companyia mentre esperàvem la nostra tanda a les dues parades de verdura i fruita. Vam estar de sort i l'ajuntament va permetre que vinguessin perquè eren un servei essencial. Ho era tan, que fins i tot pujaven els de Riells perquè allà no se'n feia. A la distància adequada, esperàvem tanda i ens posàvem al dia. Era un dels millors moments de la setmana! La Mercè combinava la feina en una entitat financera en modalitat presencial i des de casa; en Roger canviava la sala d'El Brot pel menjador de casa a l'hora de de fer-nos la classe de ioga terapèutic; i jo els explicava les anècdotes de fer classe a distància i descobrir que els alumnes s'havien connectat del llit estant. Havíem arribat a esperar més d'una hora pels bròquils, els espinacs o els alls tendres! Ens era igual si plovia, feia vent o el soleiet ens retornava una alegria molt malmesa per una situació que només ens hauríem imaginat com a espectadors d'alguna pel·lícula de ciència ficció.

Amb els guants els primers dies rere les mascaretes després, els joves pagesos d'El Camperol, ens convidaven a somriure amb les seves propostes de fotografies, receptes de cuina o els vídeos de les gallines que fan les delícies d'en Roger. Diria que setmana rere setmana s'ha anat ampliant el grup de difusió amb què el dissabte ens informen del que tenen per vendre l'endemà. És una manera d'assegurar-nos que tindrem ous, pastanagues o bitxo de Girona si no baixem a mercat a primera hora. Bona combinació de venda de proximitat en línia, però presencial! 

A les nou a mercat seguim quedant la majoria de diumenges. Hi vam afegir el cafè el primer dia que van obrir les terrasses. Recordeu el gust del primer cafè de bar després del confinament? Ara ja hi hem sumat la tertúlia mentre esmorzem i ens posem al dia: la Mercè ens fa reflexionar sobre els diners. Amb veu serena afirma que els diners només son un mitjà que ens permet fer les coses que volem. Davant la nostra protesta que amb diners es podrien dur a terme molts projectes socials, sanitaris, educatius, artístics... rebla el clau: "en tot cas el mèrit no és dels diners sinó de les persones". Trec la llibreta per apuntar-m'ho i rellegeixo el que no feia gaire dies m'havia dit la Patri quan vaig anar a buscar el diari davant la meva incomoditat per no veure els somriures de les persones a causa de la mascareta: "Ens mirarem més als ulls i això ens acostarà més a l'ànima". Si miro més als ulls de la meva àvia a l'única fotografia que tinc d'ella m'acostaré una mica a la seva ànima?