Al mar, al mar...

Quants de vosaltres heu començat a cantussejar la cançó dels Manel tan bon punt heu llegit el títol? I quants heu ballat una mica? És una de les nostres bandes sonores, mentre enfilem la carretera de Vallgorguina que baixa fins a Arenys de Mar. Els pins fan pessigolles amb les seves capçades a un cel intensament blau d'estiu. Sona bona música i som davant del mar... Poca broma: unes 300.000 visualitzacions a tots els vídeos penjats a Youtube, algun fins i tot amb un homenatge a l'illa de Menorca d'un grup de turistes... 

Podríeu passar un estiu sense anar a la platja? En parlem, fent-la petar al mig del carrer, amb la Vicky, una de les dones de les tertúlies literàries que, encara, m'intenta convèncer perquè segueixi al capdavant d'aquests dimarts de compartir anècdotes, records, fragments que ens han arribat a l'ànima, personatges que ens desperten una ràbia intensa... Agraeixo el seu interès i em reafirmo en el nou paper només de lectora. De fet, ja he començat a llegir el del setembre, El fred modifica la trajectòria dels peixos i ja m'han enganxat el fred intern i extern d'un veïnat de la ciutat de Québec l'hivern del 1998. Mentre em capbusso en el llibre m'oblido de la calor infernal prolongada d'aquest estiu en què no tinc gaire ganes de calcular amb el peu com està l'aigua. 

Praderia de posidònia a Formentera

La Vicky se l'estima el mar i es deleix per anar-hi a passejar, per banyar-s'hi, per deixar-se endur per tot el que li desperta haver passat els primer anys de la seva vida a Arenys de Mar. Per a ella, qualsevol moment, tant se val l'època de l'any, és bo per estar arran de mar. Per a mi, qualsevol moment, tant se val l'època de l'any, és bo per estar a recer de les muntanyes. I malgrat això tinc les meves dues hores especials vora la mar: quan la sorra és fresca i sense rebregar de bon matí i a solpost, quan el cel esdevé paleta cromàtica de tons càlids i la platja es buida de tot el xarbascat diürn. Els anys que vaig viure a Formentera m'agradava anar-hi a passejar a darrera hora, sobretot a la platja de Migjorn, on esperava que m'arribessin històries a cavall de les onades mentre recollia plàstics, plàstics i plàstics sense entendre si aquells que havien obviat les papereres, a casa seva, també vivien envoltats d'escombraries. No se la sentien com ca seva la platja? Son els plàstics els que embruten la platja i no la posidònia!

Greta Thunberg salpa avui dimecres de la ciutat britànica de Plymouth rumb a Nova York per assistir el 20 de setembre a la vaga per la crisi climàtica i, pocs dies després, a la cimera de l'ONU que, tant de bo, ens porti pel camí de racionalitzar i repartir els recursos que genera la mare Terra. És menor d'edat i viatja acompanyada del seu pare, del director de cinema Nathan Grossman i dels dos cocapitans del veler de competició Malizia II, Boris Herrmann i Pierre Casiraghi (sí, sí, el fill de Carolina de Mònaco). Sort que hi ha joves que ens estampen a la cara tot el que hem deixat de fer per mantenir la biodiversitat i la riquesa natural! Molta sort, Greta! Que els seus actes serveixin de model per a joves i adults! 

Cala en Baster (Formentera) Foto: Francesc Mas

En Samir i la Malika, posem pel cas, tenen la mateixa edat que la Greta i estan nerviosos, com ella, perquè avui és el dia. Hi ha prou bona mar per salpar de la costa d'Alger i arribar fins a Formentera. Només tenen deu anys i viatgen sols. De tots els que pujaran aquesta nit a la pastera només coneixen en Karim, que viu a prop de casa dels avis. Van ser ells qui van convèncer els pares d'enviar-los a l'illa a buscar en Joan des Molí, el fill d'en Pep des Molí a qui ells van acollir el setembre del 36 quan fugí de la repressió franquista. Han escrit el nom d'en Joan Ferrer des Molí en un full i quatre línies en francès demanant l'acollida dels seus nets. En Samir ho ha guardat en una bossa de plàstic i s'ho ha ficat a la butxaca dels pantalons. Ha fet el cor fort quan ha vist els ulls negats de l'avi i l'ha abraçat amb més força per si era la darrera vegada que el veia. A fora, la lluna gairebé fa el ple. 

En cursiva

Gosaria dir que una de les paraules amb què podem associar l'estiu és la descoberta. Tenim moltes més hores de llum natural, la majoria de gent té més temps lliure i més oportunitats d'entrar en contacte amb altres realitats. Una de les meves descobertes recents és que jo ja mirava anime fa un munt d'anys: la Heidi i en Marco ja eren dibuixos animats de procedència japonesa. Trobareu l'anime en cursiva perquè el DIEC2 no l'accepta, malgrat l'èxit que té entre els adolescents, sense descuidar tots aquells adults que confessaven en veu baixa que estaven enganxats al Bola de Drac que TV3 va estrenar ja fa uns quants anys, i tots aquells que s'hi han connectat arran de l'esclat de plataformes de pagament per seriòfils (tampoc apareix al DIEC2 com a tal, però sí la forma sufixada -fil) Una de les diferències entre els meus nebots, àvids consumidors d'anime, i jo és que ells poden triar si les miren a l'ordinador, a la televisió o al mòbil; l'altra és que opten per la versió original en japonès, subtitulada. Segons ells, no seria el mateix. Com els meus germans, jo també tenia l'opció de triar dispositiu: en blanc i negre a casa, o en color a casa de la Mariona, la veïna, que d'alguna manera va exercir el paper d'àvia adoptiva. Quantes emocions compartides en aquell petit sofà, al costat d'en Lucky, que per caràcter afable ens recordava el Niebla del abuelo de la Heidi! Nosaltres no teníem opció: Televisión Española. 

Mariona, la meva àvia adoptiva

Tot i que es definia a si mateixa com a molt rabiüda, la Mariona tenia una paciència infinita per jugar a indis, a nines o a clicks. En poden donar fe els meus germans, els seus nets i els seus besnéts. També la tenia per escoltar amics i parents, per no jutjar les meves cabòries adolescents, per encendre una espelma per acompanyar algú que havia de passar per la sala d'operacions (una altra descoberta estival... quiròfan, tot i que la fem servir molt, és un calc del castellà i no és normatiu!).  Sabia trobar la manera de sobreposar-se a les dificultats amb què es va anar trobant a la vida amb un punt d'acceptació, que no de resignació, combinat amb unes bones dosis de rialles que encomanava i es deixava encomanar fos on fos. Era, també, una dona de caràcter, estricta en tot allò que ella creia important, potser poc generosa cap a ella mateixa... Va ser gràcies a la meva àvia oficial que la Mariona va entrar a formar part de la família. Va ser l'abuela María Jesús qui va sortir al carrer a demanar ajuda perquè la meva mare anava de part. Va ser la Mariona qui es va quedar amb els meus pares a l'hospital després del part del meu germà perquè ma mare no s'acabava de trobar bé del tot i ella va preferir quedar-se a fer costat a aquells veïns, amb dues nenes petites, que havien anat a viure a la torre d'en Benito. Confesso que a hores d'ara encara a vegades em retorna la curiositat sobre qui era el tal senyor Benito.

Quan mor una persona molt propera a qui estimem, descobrim que la vida està formada també per espais buits que, passat un temps de dol difícil de precisar, s'acomoda a la nostra vida perquè ens sigui possible tirar endavant, tornar a assaborir els petits moments d'estricta simpatia, tornar a riure i a redescobrir el sentit al nostre dia a dia. Amb els ulls del cor, sense cursiva, ens anem adonant que encara podem veure aquelles persones que ja no són físicament al nostre costat. Són uns ulls que tenen la capacitat d'anar trobant la distància adequada per entendre allò que, en el seu moment, el cor va ser incapaç d'assimilar pel dolor que sentia davant la pèrdua. Hi haurà dies en què els ulls no sabran com tancar l'aixeta de la tristesa i d'altres en què es faran petits petits perquè puguem plorar de riure. I ens adonarem que a la vida hi ha moments de tipografia rodona, cursiva i, fins i tot, negreta.

50-70

Fent un capmàs aquests deuen ser els dies que portava sense clicar la pestanya de L'illa del Ter per encetar un nou escrit. Era massa temptador estar asseguda davant de l'ordinador, després d'una estona de neteja en clau virtual, i no arriscar-me a veure si encara les paraules sabien jugar en el document en blanc després d'un llarg parèntesi. Sembla que sí que encara en saben! 50-70 és l'interval en què, segons la Conselleria de Salut, homes i dones passem a formar part del banc de proves en previsió d'algunes malalties associades a aquesta etapa vital. A l'impacte del canvi que suposa deixar enrere la quarantena, s'hi afegeix una mena neguit vital no fos cas que, després d'una d'aquestes proves rutinàries, sonés el telèfon per fer una nova prova.

Me'n parlen les dones de les tertúlies literàries que hem compartit durant gairebé tres anys en una de les sales del Centre Cívic 1 d'Octubre de Breda. Les que ja han passat el llindar dels 70 expliquen que llavors és com si deixessin d'existir per al sistema de salut: si volen fer-se proves les han de sol·licitar perquè ja han deixat de rebre la carta preventiva. Ens hi ha dut un dels contes de L'art de portar gavardina de Sergi Pàmies: "La paternitat" en què pare i filla intueixen la fragilitat que demana suavitat, prudència i anticipació en dos moments de la vida de cada un d'ells, quan l'Amira es treu el carnet de conduir i, després, quan el pare ha de fer un recull de mostres per a una analítica durant tot un dia. En aquests anys de tertúlies he omplert llibretes amb les reflexions que m'han anat despertant les lectures, amb les paraules que elles m'han regalat sense adonar-se'n i que jo apuntava amb delit, amb quatre pinzellades sobre els autors i la seva obra. Reculls de contes i novel·les, escriptores i escriptors, en català i en castellà, gent d'aquí i gent de més enllà; ens hem passejat per l'Edat Mitjana i pel segle XXI, hem anat al Senegal i a Gàmbia, hem resseguit les vides d'aquells que a través de les cartes a la família van patir l'horror de la guerra civil. Ens hem conegut una mica més a nosaltres mateixes i hem descobert en l'altre algú amb qui compartíem alegries i neguits, o algú que mira la vida des d'una òptica diferent a la nostra.

Els contes de Pàmies, no sé ben bé per quina mena de mecanisme de la memòria, em porten fins a Quim Monzó i a un article en què posa en evidència la desaparició sistemàtica de caixers automàtics a les grans ciutats, fet que comporta l'extensió de l'ús de la targeta per pagar, fins i tot, el diari. Se'm fa estrany pensar que algun dia poden desaparèixer les monedes, petites obres d'art de curs legal com acostuma a dir en Francesc, el meu company. Si n'hi arriba a haver d'informació i d'història en una moneda! On va ser abans de passar per les nostres mans? Jorge Drexler, a Todo se transforma, ens explica la història d'un euro italià, que després de passar per Turí i Prato, va servir per pagar aquella ampolla de vi que tacà les sabates del protagonista. Uns instants per perdre consciència dels canvis subtils de cada dia.

Un dia a dia que ben poc canvia per a totes aquelles persones que estan mancades de la llibertat.  Penso en algú com la María José Carrasco, afectada d'esclerosi, a qui va ajudar a morir el seu marit Ángel Hernández. Per aquest fet l'acusen, en un jutjat de violència de gènere, per col·laboració al suïcidi. Per què acceptem que, si un animal pateix massa, el veterinari li posi una injecció? Per què ens consta tant d'entendre que una persona triï morir després d'una llarga agonia? Quan es va estrenar Mar adentro, vaig anar-la a veure tota sola. Feia massa temps que necessitava desfer un nus dins meu i la pel·lícula em va ajudar a plorar i amorosir la tensió del nus. A vegades, tot i poder-nos moure'ns físicament, ens sentim igualment atrapats, incapaços de seguir avançant. 

Mort i vida. Un fil tan prim... un fil tan resistent..."Arrapeu-vos a la vida amb les ungles i amb les dents" canten els Manel a "La cançó del soldadet" i aquests versos em vénen al cap quan penso en la valentia de Txell Bonet i Jordi Cuixart de tornar a ser pares, malgrat l'espasa de Dàmocles en forma sentència que plana al damunt de la seva família. I preocupa pensar que, després d'haver seguit el judici gairebé dia sí i dia també, molts d'ells poden tenir entre 50 i 70 anys quan deixin enrere el malson d'aquests anys. I no me'n sé avenir.

Sala d'espera

Hi ha imatges que, pel motiu que sigui, ens queden gravades a la retina i, malgrat el pas del temps, coneixen el camí per retornar a la nostra memòria. Potser ho fan perquè sí, pel caprici dels records que no hi entenen de fronteres temporals o espacials. Potser retornen amb la intenció de posar llum, ara sí, a un episodi viscut amb la innocent ignorància implícita en dels quatre o cinc anys. A vegades em torno a veure, asseguda en un banc de fusta, repenjada en una paret de color verd hospital, a prop d'un altre banc, on hi ha tota una colla de nens amb la mirada de trista. No recordo si ploraven... Que llargues se m'han fet les hores a les sales d'espera de l'hospital... quan acabaven de posar el marcapassos del meu pare; esperant la veu amable del cirurgià després d'una intervenció a la meva mare que, a priori, havia de ser senzilla; fent companyia al pare en una operació d'urgència al meu germà. Però també, és clar, quan estàvem pendents de quina cara faria el primer nebot, el primer net, el primer fill...

Amb els anys he anat acumulant experiència en sales d'espera fora dels recintes hospitalaris: als pors i aeroports, quan la meva ànsia exploradora de conèixer altres realitats, em va dur a viure primer a Formentera i, després, a Mallorca; a les que duia dins meu quan estava pendent de si el centre educatiu on treballava em renovaria el contracte per al proper curs o a quina de les quatre illes m'enviaria la meva primeria convocatòria com a funcionària interina: Sineu, al cor de la Mallorca mallorquina... La secció de llibres i papereria d'uns magatzems que anuncien l'arribada de la primavera molt abans que sigui la seva hora, no foren suficients per calmar el neguit de la tensa espera dels resultats d'unes oposicions que, tanmateix, no em van alliberar de l'efecte sala d'espera: la destinació en pràctiques, la plaça "definitiva", el concurs de trasllats... En cada espera m'ha tocat (re)aprendre, per si de cas se m'havia oblidat, el valor de l'ara i aquí que ens recorden, una vegada i una altra, els nous gurús del mindfulness, com si per l'efecte de l'anglès, l'atenció plena ens donés més confiança d'eficàcia o eficiència.  Deu ser per allò de la confiança que, em deia un dia la Sònia al Mima't i corro a apuntar-ho no fos cas que se m'oblidi!, és un ingredient imprescindible en qualsevol fórmula. Fins i tot en la fórmula de treure el màxim profit del moment que ens toca viure. O potser el triem?

Foto: Francesc Mas

Les sales d'espera pròpies, com si fóssim en una partida de billar, juguen amb les de les persones que tenim al voltant. A vegades passen de llarg, perquè no podríem viure amb l'angoixa permanent d'aquells qui asseguren que T-O-T està cada vegada pitjor; d'altres ens toquen amb aquella suavitat gairebé imperceptible, que ens permeten gaudir d'uns instants de complicitat d'ànima una tarda de dissabte, retrobada en femení de tres generacions, a l'espera que neixi en Joel, d'aquí a un parell de mesos, per ampliar la família. Encara hi ha les caramboles que, enmig de rialles disteses vora el foc, ens permeten alçar les copes i brindar pel plaer de compartir un bon àpat en bona companyia. I el lloc... una cuina que, amb els seus 475 anys, si el llindar de la porta diu tota la veritat sense necessitat de jurar o prometre, deu haver estat escenari de moltes esperes. Si sou àvids lectors, amb llar de foc de fons o no, a les sales d'espera de les vostres vides, permeteu-me un parell (mallorquí) de recomanacions que compagino en aquesta setmana santa preludi de sant Jordi i de la recta final d'una campanya electoral amb presó inclosa. El cel no és per a tothom de Marta Rojals, una novel·la que juga amb els temps d'espera per desvetllar els secrets familiars dels tres germans Costa. Factfulness de Hans Rosling, sobre les raons que no ens fan veure el món tal com és, una obra per reflexionar editada en català per La campana. I, encara, La força de les paraules de Miracle Sala, que dimarts vinent, diada de Sant Jordi, ens el presentarà a Breda a les set de la tarda. Amb la seva prosa ens acostarem als petits moments d'estricta simpatia que ens ofereix l'entorn rural al ritme de les estacions. Que l'espera us sigui plàcida!

Respirar

"Observa com és la teva respiració", diu en Roger unes quantes vegades durant la sessió de ioga. I llavors, amb els ulls tancats, observo com és sentir com l'aire entra per les foses nasals, omple els pulmons i, en l'expiració, surt. No em serveix de res jutjar o controlar. Només observar. "Cadascú al seu ritme", ens recorda, amb un to de veu amable que sembla no perdre mai la paciència per repetir una vegada i una altra cada un dels passos. A fora, una nit incipient ens agombola i ens convida a baixar el ritme... a prendre consciència de com n'està de carregada la nostra esquena, de l'alliberament que suposa girar el cap lentament cap a la dreta i després cap a l'esquerra, de la força que sentim a dins quan ens arrelem: dit gros, dit petit, taló. És un dels moments especials de la setmana en què connecto plenament amb mi per mimar l'essència amorosa de tenir cura d'un mateix. 

Forn de pa Ca l'Arnau

"Em trobo a faltar!" em deia, amb veu riallera i alegre, la Souad mentre comentàvem, poc després del 8 de març, que hi ha tardes en què no voldríem res més que permetre'ns el luxe de la solitud triada. La solitud que permet recompondre els bocinets de nosaltres mateixos que hem deixat escampats després d'una setmana densa i intensa de compromisos laborals i socials. Ho diu amb la vivor als ulls de qui sap que la millor manera d'anar a treballar és fer-ho amb un somriure i una paraula amable per a cada una de les persones que anem al forn de pa a buscar un pa de mig llescat, un rodó gallec, un tros de coca de pinyons o unes magdalenes amb el punt just de dolçor. De regal ens n'emporten  tres unces de l'alegria d'una dona que va créixer jugant i treballant a l'aire lliure. Com pot ser que hi hagi una llei que permeti vendre "pa" a les benzineres? Com pot ser que hi hagi tanta gent que hagi optat per anar a buscar la barra de pa a la benzinera? Qui diu benzinera diu supermercat, sigui de la cadena que sigui. Al meu pare no li vaig veure a fer mai. Es reia una mica de nosaltres quan ens veia menjar pa integral, de cereals o sègol. Després de la guerra, ens deia, havíem menjat un pa tan negre... que ara que me'l puc menjar blanc, me li menjo! Segur que les paraules no son literals, però l'essència sí.

Respirar de l'absència de mi... canta la Bebe en la versió que va adaptar Marc Parrot per al disc de la Marató d'aquell 2015 en què el meu pare, al costat de la Dora, havia descobert que la màgia de la vida es pot descobrir i viure amb alegria a qualsevol edat, fins i tot encara que li hagués tocat aprendre a estimar-se la vida  i seguir avançant després de cada una de les pèrdues, primer dels pares, després dels germans i, finalment, de la primera parella. Diria que un profund sentit de la responsabilitat i la força de les muntanyes on havia pasturat de molt jovenet li conferiren una fortalesa especial que, tanmateix, no fou suficient per superar un càncer que li van detectar just tres setmanes abans de morir. El meu pare era d'aquells homes conscients que la vareta màgica és un mateix. 

Formentera

Potser per això em va ajudar a encapsar els llibres quan vaig prendre la decisió de marxar a viure a Formentera. No em va retreure res. Li sabia greu veure trista la meva mare perquè jo marxava, però jo havia de fer el meu camí. Feia tres anys que la petita de les Pitiüses m'havia anat robant el cor i, d'alguna manera, els astres s'havien alineat perquè fos possible establir-m'hi una temporada. Al meu estudi del carrer del Pont, a Manlleu, hi vaig tenir molts mesos penjat un fragment del poeta Walt Whitman escrit dins la silueta de l'illa.

Ni jo ni cap altre no podem fer aquest camí en lloc teu,

L’has de fer tu mateix.

No és lluny, és al teu abast,

Potser ja hi has estat des del dia que vares néixer i ni te’n recordes,

Potser és pertot, sobre l’aigua i sobre la terra.

El meu pare no hi hauria pogut viure perquè s'hi ofegava. M'ho deia cada vegada que em venien a veure i m'ho va recordar, encara, una de les estones de conversa que vam tenir els darrers dies que vam compartir aquell juny de 2016. Jo vaig trigar més temps a entendre que rodejada de mar i sense muntanyes a prop també m'ofegava. Potser una mica com el que li devia passar a la tieta Angelina que va viure els darrers anys de la seva vida a Barcelona, lluny del seu Esquirol estimat, però amb la companyia amorosa de la família i, en especial, de les seves netes més joves, la Mariona i la Valèria. Allò que no et mata et torna implecable. En vida teva em deixava en un missatge de veu si pel seu aniversari no coincidia a felicitar-la en directe quan trucava al meu cosí. Quina expressió tan bonica! En vida teva!

Respiro i somric després d'una tarda de paraules, de moltes cançons, d'alguna llàgrima... d'un moment d'estricta simpatia amb mi mateixa en aquesta illa del Ter.

Regals de diumenge

Soc incapaç de recordar qui va dir allò que "perquè passin coses diferents, cal fer coses diferents". És tan obvi i de sentit comú que, a vegades, ens n'oblidem. Tanmateix, a vegades la diferència és tan minsa com alterar l'ordre de les rutines perquè el diumenge et faci algun regal en forma de retrobada, de cafè en bona companyia o de passejada a bosc. Com que soc d'hàbits més diürns que no pas nocturns, fins i tot el diumenge em llevo relativament d'hora. No faig cas a la cèlebre frase de Guardiola sobre què passa si ens aixequem ben d'hora, ben d'hora, però sí que em permeto dormir i mandrejar fins que el cos en tingui prou. Esmorzar amb llum de dia, llegir el diari del dissabte perquè no he tingut temps d'acabar-lo, cuidar les plantes, posar alguna rentadora. L'ordre dels factors no altera el producte. En un moment o altre, també un cafetó.

Breda dibuixat

A Breda els diumenges hi ha mercat. I, si hi sóc, m'agrada anar-hi. És un dels meus petits rituals de connexió amb el poble i amb la seva gent. Agraeixo l'esforç de tots aquells que, diumenge rere diumenge, munten la paradeta, faci fred o sol, plogui o ventegi. M'agrada repartir una mica les compres segons les preferències que em generen fruita i verdura d'uns i altres: espinacs collits a Breda, taronges que porten des d'Andalúsia cada quinze dies o carxofes de Santa Susanna. Miro de reutilitzar les bosses petites una setmana i una altra, com vaig aprendre de na Sintes, una dona valenta i d'empenta que estima, respecta i cuida la natura encara que no tothom l'acabi d'entendre. Què ens ha dut a la comoditat de tants productes d'un sol ús? Quan vam deixar de pensar en les repercursions que això tenia per al planeta i per a les generacions futures? Ho escric i tot d'una em ve el record del cabàs carregat de taronges que ma mare comprava a mercat i el meu pare recollia quan tornava de treballar perquè ella no hagués d'anar tan carregada. Si hi penso, m'emporto la cassola quan vaig a buscar el pollastre a l'ast i el pot de vidre si vull comprar olives. El primer diumenge de cada mes és una bona oportunitat per deixar allò que ja no em fa servei a la gent de l'Oncolliga perquè ho venguin i puguin seguir sumant recursos per a una associació que dona suport a malats de càncer i les seves famílies. 

Taller El rajol 

M'agrada fer-la petar ara amb l'una ara amb l'altre, compartir converses, somriures i una estona de vida de poble. Deu fer un parell de setmanes que vaig retrobar la Coral i en Jaume, bredencs de cor que, per motius diversos, viuen ara més enllà del Montseny. La Coral té aquella capacitat creativa que la porta a organitzar un àpat de colla, a fer uns panellets sublims o una empanada gallega que hi canten els àngels! No s'atura aquí perquè de la seva insistència, professionalitat i confiança en el projecte n'ha nascut El rajol, a Granollers, un espai que convida a escombrar pors i mandra a l'hora d'imaginar i de fer un pas més: mans a la terra per crear! Al bell mig del carrer ens enriolem i ens inventem 'enargilar' que ens sona a francesa i, per això, ens ve al cap una altra amiga ceramista, la Cécile. Trec la llibreta i començo a apuntar idees, escric de pressa que enargilar té a veure amb l'energia que la terra aporta a la persona, que aquesta energia s'assembla a la que tenen els nens... Ens acomiadem amb l'alegria del regal d'aquesta compartida un diumenge que, a primera hora del matí, destil·lava llum de carbassa. No sabem quan ens retrobarem, però tenim la certesa que hi ha un fil invisible que ens uneix i un número de telèfon que ens permet una trucada, un missatge o unes emoticones que segueixen mantenint el caliu.

Des que al meu DNI , a banda que caduca, hi diu que visc a Breda, alguns dels regals musicals han vingut de la mà d'en Frank Lluís. Va ser ell qui, en la nostra etapa a la junta del CEB em va descobrir els Manel i aquell Ai Dolors!, els Amics de les Arts i, amb il·lusió, un disc d'elaboració pròpia Els Sulfitos: una reivindicació de la ela geminada, una cançó per a en Marçal, el menut de l'Albert (als teclats), i l'Edimburg on en Joan (bateria) es devia enyorar del Montseny, a més del bonus amb la fal·lera nadalenca. Gràcies, Frank! 

A ell i a la Sònia, me'ls trobo camí de la Pintoresca en companyia de les bessones, la Matilda i la Joana. Quatre anys, casc i bici de conjunt, res de rodetes. Amunt i avall satisfetes de tot el que ja roden sense posar el peu a terra. Tots dos traspuen confiança en la vida quan deixen que les seves filles experimentin amb la bicicleta a risc d'alguna relliscada. Li comento a la Sònia que m'encanta ser-ne testimoni i somriu. Potser per la seva feina com a locutor a Icat, podria ser un dels convidats a la secció Així fa de pare/mare al suplement Criatures del diari Ara. Potser diria el que m'explicava aquell diumenge, que té la sort de combinar professió com a locutor a Icat FM i la seva passió per la música anant a concerts amb tota la família. I la Sònia, com fa de mare? Amb un certa preocupació, em confessa, després de conviure moltes hores al dia amb adolescents en un institut del Maresme. Li comento que la confiança en la vida, el compartir alegria (em diu que a casa és una altra cosa... és clar...) i el temps fan d'adob quan arriba l'adolescència i aquella recerca més íntima que ens porta a allunyar-nos en la distància adequada que ens permeti descobrir-nos. Per l'experiència de tots els anys que porto en el món educatiu, puc assegurar que en la immensa majoria de casos es nota. I que, per sort, alguns adolescents tiren endavant malgrat les situacions dures i difícils a què s'han d'enfrontar. Somriem. Complicitat. Entre la Sònia i jo, també hi ha un fil invisible que d'alguna manera ens uneix, com aquesta Illa del Ter de qui ella és una lectora fidel. Gràcies! 

Estels de bosc

Hi ha qui, d'alguna manera, va comptant els dies que falten perquè s'acabi un hivern que no sembla haver posat en marxa la velocitat de creuer del que se suposa que s'espera d'aquesta estació. Hi ha qui no suporta el fred roent, les glaçades i aquella mena de tristor que s'escola pels racons d'un mateix. Fa uns anys hauria pogut escriure el paràgraf en primera persona: "compto els dies que faltin perquè s'acabi ja l'hivern, el fred i les glaçades que descobreixo, fins i tot, dins meu." Tot i que el mes de maig segueix essent un dels meus mesos predilectes per la llum, l'alegria que esclata a gairebé cada racó i perquè tot comença a tenir regust de final de curs, m'agrada, també, la parsimònia dels mesos d'hivern. Els arbres, despullats, s'alcen cap a un cel d'un blau difícil de copsar en una altra època de l'any. M'acompanyen, ja de bon matí, arran de carretera, com el cartell clavat ja fa un munt de temps que dona fe de la construcció d'un carril que permetrà enllaçar Breda amb l'estació de Riells. Una vella reivindicació que ja ho era, de vella, fa dotze anys, quan em vaig instal·lar en aquest racó de fang al peu del Montseny. 

Sempre hi ha llocs per descobrir sense sortir gaire dels 5 Km2 que conformen el terme. Sempre hi ha l'opció d'abocar una nova mirada als llocs on ja hem passat infinitat de vegades. La natura ens ofereix, generosa, estels de bosc arran de terra. Els acarono amb suavitat, m'entretinc resseguint textures i observant com n'arriben a ser de diferents. Tot d'una, sense demanar permís per passar, m'arriba el record d'una rialla d'en Carlos, el sabater del carrer del Pont a Manlleu, que ens duia la molsa a casa per fer el pessebre. No devia estar prohibit tants anys enrere agafar-ne una mica per complir amb la tradició de posar el pessebre per Santa Llúcia i treure'l per la candelera. S'ho passava tant bé la meva mare fent el pessebre... encara que llavors, quan venia en Carlos a fer-nos alguna visita es dediqués a  passejar el caganer per tots els racons: davant de la dona que rentava en el riu de plata, al mig del foc dels pastors i, és clar, davant de l'establia. No gaire lluny dels estels d'hivern, a la torre de Montfort, descobrim un pessebre que ha canviat la molsa per la reivindicació.

Després d'aquest bany de bosc, una bona dutxa, una infusió tranquil·la i el sofà de casa que m'acull mentre devoro, gairebé de forma literal, la novel·la Mitja vida de Care Santos. És la novel·la del club de lectura d'aquest mes de febrer. M'encanta veure com, en l'estona de tertúlia, el llibre ens serveix d'excusa per arribar fins a nosaltres mateixes; per descobrir el plaer i el neguit que traspuen les paraules; per conèixer una mica més aquelles veïnes, les que van obrir els ulls en aquest poble terrissaire i les que, com jo, se l'han anat fent una mica seu. Se m'ha anat fent fosc fins que ha estat impossible seguir sense encendre el llum. Les vides d'aquelles dones que als anys cinquanta eren adolescents en una postguerra marcada per la misèria, les pors i els secrets m'ha anat absorbint i ja no he volgut aturar-me fins que no he arribat fins a la última línia. M'ha meravellat, un cop més, la capacitat de Care Santos per construir uns personatges tan creïbles que conviden a una reflexió profunda sobre la vida d'unes dones que van sobreposar-se als drames cruels amb què es van haver d'enfrontar. Un petit moment d'estricta simpatia. He pensat en moltes dones que conec a qui la vida, una vegada i una altra, les ha posat a prova. Però elles han sabut trobar la manera d'alçar-se. El meu agraïment per tot allò que han ajudat a canviar perquè nosaltres ho tinguéssim una mica més fàcil. Una abraçada profunda de cor a cor per a totes elles.