Temps d'espera

Queden només tres dies per acabar el 2021 i no sé quanta esperança heu posat en aquest 2022 carregat de dosos. Potser esperança per deixar enrere tanta impotència arrossegada des d'aquell 2017 que ara sembla tan llunyà. Potser esperança per deixar enrere la frustració davant un capitalisme desbocat que dona més a qui més té i escanya més a qui li costa més aconseguir arribar a final de mes. Potser esperança per... No us faci mandra omplir els punts suspensius perquè us poden donar la possibilitat d'entrar una estona a conversar amb vosaltres mateixos sobre què us mou a qüestionar-vos l'statu quo.

En el temps d'espera en què s'ha gestat aquest escrit que ara mateix esteu llegint he anat afegint elements a la llista: llibre Què es pot esperar quan s'està esperant, llibreria l'Alguer, fills, paciència de la natura, civilització, cada cosa té el seu temps. Les llistes són una font generadora d'idees impressionant. Escriure una llista, diu l'Íngrid en els seus tallers d'escriptura expressiva per a docents, és un exercici fàcil per als alumnes a qui no els agrada escriure perquè s'acaba de pressa i, tanmateix, escriuen. M'atreveixo a afegir que, un cop agafat l'hàbit, té una part divertida de veure què acaba apareixent quan l'escriuen sense pensar massa. Escriure una llista, explica l'Íngrid en els tallers de connexió escriptura, és un punt de partida per a una reflexió, una carta o simplement una estona de joc i complicitat amb un mateix. 

El llibre Què es pot esperar quan s'està esperant va ser una mena de boom a l'època en què la meva germana va quedar embarassada per primera vegada el 2002. L'obra es va publicar en anglès el 1984 i, des de llavors, se n'han fet noves edicions i traduccions a altres llengües. Des de fora la transició que viuen les dones que són mares es fa molt evident i, d'una altra manera, també ho és la de totes aquelles que hem optat per no ser-ho. Davant d'un embaràs solem omplir la prenyada de felicitacions perquè hi ha una alegria innata, imagino, pel que suposa de transcendència i de supervivència de l'espècie. Davant d'una dona sense fills i amb parella hi ha una mena de neguit, qui sap si inconscient, que porta a una frase que sovint hem sentit tenyida d'un cert menyspreu: "nena, i tu quan? Que se't passarà l'arròs!".

Em vaig fixar en el llibre no fa gaire quan vaig anar a una de les meves llibreries de referència: L'Alguer Set  al carrer Alguersuari. No em costa massa estona fer la recerca d'un nom que sempre m'ha cridat l'atenció encara que no ha estat just fins ara quan m'hi he posat. Un cop superades les dues o tres pàgines de Google dedicades a un pilot amb el mateix cognom, trobo el nom d'un personatge nascut a Sant Celoni a mitjans del segle XIX: Pau Alguersuari i Pascual. El carrer, des del 1918, porta el nom d'aquest industrial i teòric tèxtil que va ser el primer de patentar el teixit de ris per a les tovalloles. A Sabadell, la ciutat on va morir, també hi ha un carrer dedicat a aquest inventor. Sempre que vaig a la llibreria m'impressiona la diversitat de títols, gèneres i públic a qui poden anar adreçades les obres que hi venen. Són ells qui em van explicar l'èxit de la novel·la Wonder, qui m'han recomanat còmics per al meu nebot del 2002, qui m'han portat Soror, mujeres en Roma o m'han descobert un calendari molt especial, el Llunarbori. 

detall bedoll 

El Llunarbori penja al passadís de casa meva des del 24 de desembre. És un calendari d'arbres basat en la reconstrucció  de l'alfabet Ogham que va fer  Robert Graves en el llibre La Diosa Blanca. Hi trobareu 13 mesos amb un arbre per a cada cicle lunar, que formava part d'antigues cultures matriarcals. Fins al 20 de gener serem a la lluna de bedoll. A mesura que m'he anat fent gran he après a reconnectar amb la natura: amb la paciència d'esperar els fruits, amb l'alegria de l'esclat de colors a la primavera i a la tardor al meu estimat Montseny, a resignar-me als extrems de calor tant a l'hivern com a l'estiu, a qüestionar-me fins a quin punt tots els avenços científics ens han portat com a civilització a allunyar-nos tant de la nostra essència. Acabarem l'any 2021 a punt d'entrar en lluna nova. És moment d'aturar el ritme, sentir la calma i gaudir la quietud. L'energia s'orienta cap a l'interior i cal donar-se tranquil·litat. Els dons són la reflexió, la meditació i la concentració. Gaudiu-la!

Carta a l'Albert Om

Enyoro comprar l'Ara i començar a llegir la teva carta gairebé sortint de la botiga de la Susanna, El Trèvol. Enyoro també aquelles columnes que t'acompanyaven, primer les de la Tati i després les d'en Carles. Tot el que ells van escriure ha quedat arxivat en algun disc dur del diari Ara i en el cor de moltes persones que van trobar inspiradores les paraules d'un i altre. De fet, Albert, t'escric per donar-te les gràcies, però la melangia de la tardor m'ha dut per un moment al passat. Gràcies per haver aprofitat els quaderns que et regalava l'Ester, la teva amiga i editora, perquè seguissis escrivint i un dia arribés el moment de fer un llibre. Vaig començar a escriure aquesta carta abans d'acabar el llibre perquè em bullien tantes coses per dins i l'emoció era tan intensa que ho havien de deixar sortir. S'havia estavellat el vol 9525 i tu havies anat a fer la crònica à une petite heure d'Aix. 

Pont del tren

Asseguda al sofà de casa o al vagó de tren, he fet un viatge al meu passat, a la meva comarca d'origen que és la mateixa que la teva i la de l'Ester. He tornat a Osona, l'única comarca de Catalunya que no admet article al davant. Per a molts Osona és el cor de la Catalunya catalana, terra de bon embotit i ferum de purins. Per a mi Osona és sinònim de boira. D'aquella que s'enganxava a terra, que resseguia amb tentacles de fred qualsevol que gosés interposar-se en el seu camí. En aquest mar de boira hi feien via els trens de  la línia de Puigcerdà en aquells diumenges a la tarda saturats d'esquiadors; en aquells dilluns a primera hora atapeïts de bosses i estudiants. Amb l'Ester vam compartir alguns d'aquells viatges i d'altres que ens van portar a descobrir capitals europees: Lisboa-Roma-Londres. Quina il·lusió em fa sentir-la al teu programa de ràdio Islàndia! I la recordo, en els anys d'universitat, com a fidel seguidora d'El mínim esforç d'un trio explosiu davant dels micros: Jordi Vendrell, Quim Monzó i Ramon Barnils. 

Les teves hores de francès a Aix i les teves preguntes sobre per què vam deixar d'estudiar francès, encara m'han fet recular més. Vaig ser de la darrera promoció que va estar obligada a fer francès com a llengua estrangera a l'institut de Manlleu. Els que van venir després ja van poder triar anglès o francès, però també ètica o religió. Els meus germans, però, ja van ser dels que van poder escollir anglès i ètica. En aquells quatre cursos mai vaig tenir la mateixa professora. A primer ens va fer escoltar  Moustaki (gràcies infinites!) i vam passar vergonya enfilats a la tarima per fer petites representacions davant de tot el grup; poques coses recordo de la professora de segon si no és que tots ens pensàvem que tenia una història amb un dels professors de castellà; la de  tercer  va suportar, com a tutora,  totes les queixes pel de llatí i va tenir la valentia de dur-nos a un viatge de dues nits a Carcassone. Vam acabar el COU suant de valent amb la Isabel: "on va lire L'étranger de Camus et La nuit de temps de Barjavel.". De la primera només recordo que no la vaig entendre, però la segona em va impressionar: en una expedició a l'Antàrtida descobreixen una civilització extingida fa més de nou-cents mil anys. Passat i present s'anaven fusionant a través del personatge de l'Elea. Em va agradar tant que se'm va acudir recomanar-la a un company de la universitat. Com que tot just havia començat a bastir la meva biblioteca particular, em va doldre molt que no me la tornés tot i que la hi havia demanada en més d'una ocasió. En vaig comprar un nou exemplar, però l'edició no era la mateixa i tampoc el que em despertava el llibre quan el tenia a les mans. Va ser llavors que vaig decidir que jo també aplicaria el concepte 'Exclòs de préstec' de la meva biblioteca. Aquesta és l'etiqueta per al teu llibre, Albert. 

Núvols de tardor

 

Alcem el cap una vegada i una altra a l'espera que els núvols que treuen el nas rere el castell de Montsoriu deixin anar una gotellada que amari la terra i els arbres. Però no, una vegada més han passat de llarg mentre la terra suplica, acompanyada de na Maria del Mar Bonet, aquella aigo tan necessària. Potser algú pensarà "maleït vent que un cop més se'ls ha endut enllà, ves a saber on" i un altre li donarà les gràcies perquè li ha permès celebrar en un àpat amb persones estimades que just avui enceta una nova volta al sol. Hi ha tantes meravelles per descobrir quan alcem el cap i acompanyem la mirada amb un somriure... En Jordi, l'autor de la fotografia, té l'habilitat silenciosa de copsar la màgia en una conversa, en els núvols de tardor o en els petits gestos quotidians. Ho fa com d'amagatotis per no incomodar uns models accidentals que, potser, ni tal sols saben que han seduït l'objectiu de la seva càmera. 

Postals literàries

Arrepenjades en els llibres de la prestatgeria del menjador hi deixo algunes postals literàries. Sovint em són far la saviesa trenada de les paraules de qui ha aconseguit fer-ne una professió digna malgrat tots els entrebancs i prejudicis. Com podríem viure sense les paraules dels altres que tan sovint ens fem nostres? Na Tonina Canyelles, descobreixo a la pàgina de l'Associació d'Escriptors en llengua catalana, és una poetessa mallorquina nascuda als anys 40. Em pregunto, un cop més, com hi ha hagut tantes dones oblidades en els manuals de literatura amb què vam estudiar a l'institut o a la universitat; em pregunto també perquè la literatura dels Països Catalans queda massa sovint centralitzada en el que s'escriu des del Principat. 

Incendi del 1994 a Breda. Nació Digital.

Devia fer molt de vent, l'estiu del 94 en què van cremar els boscos del Montseny. Impactava veure-ho des de la petita finestra de l'avió que ens tornava des de Londres. Devia ser-ho molt més viure-ho des de la impotència de qui va veient com el foc devora sense miraments els boscos i es va acostant a les masies i els pobles. La por encara els aflora als ulls quan ho recorden. M'impressiona observar-ho. Potser és per això que m'he autovetat les imatges en directe de l'erupció del volcà Cumbre Vieja a l'illa de la Palma. Llegeixo que en els darrers dies s'han produït alguns terratrèmols, un dels quals ha arribat a magnitud 5. Més de 7000 persones desallotjades i turistes que es desplacen per ser-ne testimonis, per poder dir 'jo hi vaig ser'. Em pregunto què pensen els habitants de l'illa quan alcen el cap i veuen que, més de quaranta dies després, el volcà encara escup foc.

Hipòcrates de Kos

Plàtan d'Hipòcrates (illa de Kos) 

 A l'illa grega de Kos, molt a prop de la costa turca, els historiadors accepten que cap al 460 aC hi va néixer Hipòcrates. Amb una bona dosi de probabilitat d'encert, farem l'associació del seu nom amb el camp de la medicina. Potser ens ve al cap una de les seves frases perquè que apareixen sovint en articles relacionats amb les dietes i la nutrició: "Que l'aliment sigui la teva medicina i que la medicina sigui l'aliment". Trobareu el lema escrit a la pissarra de la botiga Can Teixidor, a Sant Esteve de Palautordera, a la primera publicació del Facebook d'Ets el que menges l'any 2011 o com a cita de referència en cartells de fires agrícoles i d'alimentació. Confesso que les patates de xurreria (patatilles en versió mallorquina) són part de la meva medicina. Són un aliment per a la meva consciència: m'avisen que hi ha alguna cosa que no funciona prou bé. Potser només necessito descansar, sortir a caminar o simplement no fer res.

D'Hipòcrates n'acostumo a parlar a aula, especialment a la matèria de grec, coincidint gairebé sempre amb la setmana de la ciència.  Em sembla molt rellevant la seva manera d'entendre el paper del metge: ajudar el cos del malalt a recuperar-se. En alguna ocasió he aprofitat també per fer-los reflexionar sobre el jurament hipocràtic. M'interessa que l'alumnat es faci una idea global del món grec i el posi en relació amb la realitat que els envolta. No m'agrada aquesta distinció tan contundent de ciències i lletres que es fa en el batxillerat (afegiu-hi també les branques de tecnologia, socials i arts) perquè a mesura que vaig sumant cursos com a docent, m'adono dels prejudicis que comporten aquest tipus de dicotomies. Em molesta veure el menyspreu amb què es parla sovint de les matèries relacionades amb les humanitats (les lletres) i la creença que tot el que té relació amb les ciències (tecnologia i economia incloses) sí que té futur. I si valoréssim les diferents opcions segons el que mou l'estudiant a dedicar-s'hi amb interès i professionalitat? 

Quan vaig optar per donar-me d'alta a una plataforma per veure pel·lícules i sèries, vaig triar Filmin per la possibilitat de veure les sèries amb subtítols en català. De l'amplíssim catàleg, em va cridar l'atenció, formació professional és clar, la d'Hipòcrates. Thomas Lilti, el director, havia estat metge i això l'ajuda a fer un retrat molt versemblant de la situació d'un hospital francès en un moment d'emergència: els metges titulars estan aïllats en un hotel a causa d'un virus desconegut i els  metges residents  es veuen abocats a estar al capdavant de medicina interna sense la supervisió dels professionals. És una sèrie realista que, si us ha tocat passar alguna temporada com a pacient o acompanyant en un hospital, us farà veure que al país veí també es viuen situacions similars a les que vivim al nostre. Aviat farà vuit anys d'un setembre en què l'inici de curs va anar en paral·lel al comiat de la meva mare. Després de les classes a l'institut, agafava el cotxe i feia gairebé de nord la C-25 per arribar a l'hospital i passar una estona al seu costat. Els primers dies podíem sortir una estona a passejar pel jardí, una de les meravelles de l'Hospital de la Santa Creu de Vic. De mica en mica va anar reduint les estones que passava fora de l'habitació i els darrers dies els va passar estirada al llit. Quan conduïa de tornada cap a casa, amb llàgrimes als ulls, pensava en la feina de tots els professionals del centre i com, amb una mirada, un somriure o una punxada per alleugerir el dolor, van fer més humà el seu comiat. 

Rellegeixo el jurament hipocràtic modern, redactat per Louis Lasagna, degà de la Facultat de Medicina de la Universitat de Tufts de Boston, traduït i adaptat al català per la Universitat de Barcelona. M'aturo en aquest punt: "Si està dins de les meves facultats decidir si a una persona li ha arribat l'hora de morir, acceptaré aquesta enorme responsabilitat amb gran humilitat i ben conscient de la meva pròpia fragilitat". I aquí he recordat el metge que, fa poc més de cinc anys, em va confirmar que al pare només li quedaven setmanes. A la meva pregunta sobre si podria viure-les a casa, es va preocupar per si érem conscients del que això suposava. Si hi ha una imatge que duc gravada al cor és com va gestionar parlar-ne davant del meu pare i dels meus germans quan vam decidir tots plegats que es pogués quedar a casa seva. El metge que va venir a certificar la mort del pare, tres setmanes després, va dir que havia mort en pau: "se li veu en l'expressió de la cara". 

Pràctiques del CFGM Emergències (IES Vic)

Informàtica a banda, alguns dels cicles amb més demanda per aquest curs 21-22 han estat els de l'àmbit de la salut. Moltes persones disposades a aprendre per dedicar-se a les Emergències sanitàries o a les Cures d'infermeria s'han quedat sense plaça. El departament d'Educació té molta feina per reestructurar les places que ofereix de cicles formatius. És una sort que hi hagi persones decidides a treballar en un ambient on la línia entre la vida i la mort és tan fràgil. Persones que, si fas cas de les paraules d'Hipòcrates, consideraran la discreció com un deure de la seva professió o, en la versió moderna, respectaran la privacitat dels seus pacients.

Les bombolles de la Bruna

La menuda corre enriolada enmig de la gent. Una dona que espera tanda a la parada de verdura se la mira divertida. Un home s'aparta perquè la nena tingui més espai per córrer. Porta una càmera de fotos penjada al coll. Cada cop que dispara a tort i a dret deixa anar un reguitzell de bombolles de sabó i de rialles que s'encomanen. De tant en tant, la mare la busca amb la mirada i, un cop localitzada, segueix amb la compra: pèsols, pastanagues, una mica de julivert. "Bruna, si no t'atures una mica, quan arribis a la parada de la Mari ja no te'n quedaran!" Però ella no pot aturar l'enfilall de bombolles enriolades! Deixo que se m'encomani la seva alegria en un intent reeixit de contrarestar l'abús de la paraula associada a les limitacions de persones que podem seure en una taula a l'aire lliure, a l'interior, en el grup-classe... Com són les bombolles de la Bruna a l'escola? I les de la seva família? A qui enyora perquè fa temps que no veu? Qui enyora els seus rínxols d'or i la seva energia? La Bruna em fa pensar en la Clàudia, la neta de la meva amiga Maria. M'explicava l'àvia que si la nena veu la televisió engegada a l'hora del T/N, es queixa que tot el dia surt gent a qui estan punxant. Fa un munt de dies que he optat per limitar-me a l'espai de cultura i a la informació meteorològica. 

Devíem ser molts els que la setmana passada vivíem una mica amb l'ai el cor la previsió  per a la diada de Sant Jordi. Teníem ganes de festa, de carrer, d'il·lusió. I necessitàvem que el sol ens hi fes companyia. No sé a qui es van encomanar floristes i llibreries per aconseguir un dia radiant, però aquest cop els va sortir rodó! La gran majoria de centres escolars també estàvem pendents del meteocat. Qui més qui menys havia organitzat certàmens, tallers i recitals als patis dels centres, i hauria estat molt complicat encabir-ho tot en els espais reduïts d'alguns centres. Amb la Susanna de la llibreria El Trèvol de Breda també estàvem a l'aguait. A principis de mes havíem decidit, encomanades per la Sara, de fer alguna activitat conjunta al seu estand de Sant Jordi: un taller d'escriptura. Del talent artístic de la Susanna en van néixer unes llibretes escrapejades per a l'ocasió; de la meva il·lusió i de tot el que he après i escrit en mil i un tallers, un seguit de propostes per encomanar als participants el poder de les paraules. Un dels grans regals del grup va ser la diversitat de gènere, edat i motivació per participar. Vam viure aquella estona aliens a l'entrega de premis del concurs literari de la Biblioteca, al conte per als més menuts que va venir a continuació o a la retrobada de la festa a la plaça. Des de l'estand la Susanna, amb la seva càmera, encapsulava aquella bombolla de felicitat artística en un 23 d'abril...

Una setmana després núvols amenaçadors i una temperatura que poc fa ser poc conscients d'anar tancant l'abril, convida a recloure'ns en la bombolla personal per capbussar-nos en la collita de Sant Jordi: Gemma, Les gratituds, El frío no modifica la trayectoria de los peces. Els fan companyia un parell d'articles sobre educació, El infinito en un junco, que segueixo allargant, o L'ànima de tramuntana que la meva amiga Mercè em va deixar el darrer cop que vaig passar a saludar-la sense avisar, fent cas a la seva invitació "a casa ja saps que tens les portes obertes". Sé que ho diu des del cor i, per això, hi ha dies en què em desvio abans d'arribar de Breda i em regalo un moment d'estricta simpatia: un cafè, una xerrada, una visita al jardí en companyia del seu estimat Dragui que no para de botar i lladrar. Quan al vespre, abans d'anar a dormir, m'aturo un moment a reflexionar, m'adono de com en soc d'afortunada: arreu on he viscut he tingut la sort de conèixer gent amb qui compartir cançons, àpats, caminades, ballades, moments de tristesa i també d'alegria. Deixeu-me fer una pausa mentre busco uns versos de Martí i Pol que em recorden la sort de sentir-nos en companyia: "Juga a perdre la por i escriu a qualsevol/paret de casa teva tots els noms que han omplert/de llum la teva vida/ per dir-los un a un i no sentir-te mai ni abandonat ni sol." 

Ciclicitat

 

Amb el permís de l'Optimitot, un dels punts de referència per a les consultes lingüístiques, però sense el vistiplau del DIEC2, poso el títol a un article que ha anat fluint durant aquest mes d'esclat primaveral. Sabria viure sense assaborir l'essència de cada una de les estacions de l'any? Rere aquesta pregunta que podria semblar senzilla en sorgeixen d'altres: voldria?, m'hi acostumaria?, què trobaria a faltar? Potser el que m'agrada és reconèixer la ciclicitat en la vida perquè això m'aporta una certa tranquil·litat: després de la primavera, vindrà l'estiu; després del quart creixent, la lluna plena; després del dia, la nit... No fa gaire  hem encetat també un nou cicle: el de l'horari d'estiu. Ens l'han fet avinent els mitjans de comunicació tradicionals als programes informatius, no fos cas que ens n'oblidéssim. El mòbil i l'ordinador ja ho han fet automàticament, però del despertador i del cotxe me n'he cuidat jo. Per correu electrònic Som energia m'ha recordat que ha canviat l'horari de la meva tarifa nocturna. He perdut el compte dels anys que fa que els governs parlen de suprimir aquest canvi. Posats a modificar, potser ja seria hora que el fus horari fos el que ens correspon per situació geogràfica i no per voluntat expressa del dictador Franco el 16 de març de 1940. Si encara anéssim més enrere en el temps, descobriríem que fou arran de l'enfrontament entre els  romans i la tribu dels bel·les a l'enclavament de Segeda (Hispània), que el cònsol Quint Fulvi Nobilior va demanar el canvi d'inici del seu mandat. En lloc de començar els idus de març (el dia 15 del nostre calendari) com era habitual, va demanar d'avançar-lo a l'1 de gener del 153 aC per tal de tenir temps en la durada del seu càrrec d'anar a Hispània, esclafar la revolta i tornar de nou a Roma. 

Mentre Fulvi Nobilior comandava un exèrcit de més de 30.000 homes per fer valer el pes del tractat que havia incomplert Segeda (annexionar ciutats o crear-ne de noves), em pregunto quina mena de revoltes es devien esdevenir en el món grec que els romans estaven a punt de convertir en una més de les seves províncies romanes (146 aC). Posats a triar un indret, em pregunto què devia passar a la petita illa de Folégandros. Vaig descobrir l'illa gràcies a Lluís Llach i una cançó melosa, profunda i realment sentida que el cantautor va dedicar a un dels professors emblemàtics dels meus anys a la Universitat de Barcelona, Alexis Eudald Solà. Per allò d'haver triat l'especialitat de llatí, em quedaven poques oportunitats d'escapolir-me cap a matèries que em permetessin aprofundir en la cultura grega antiga i moderna. Per la traducció de Solà, vaig arribar a l'Ítaca de Kavafis i a un poema preciós, Mitja hora, que em vaig aprendre gairebé de memòria. Fa cinc anys del meu primer viatge a Grècia: Atenes, Súnion i Delfos. Aquell estiu havia mort mon pare i mentre anava assumint la seva pèrdua em deixava endur per la majestuositat de les Cariàtides, per la força de les oliveres, per la presència arreu d'Atena, una de les meves preferides del panteó grec. 

És difícil precisar la durada d'un alguns cicles de la vida perquè n'hi ha que venen determinats pel sistema que nosaltres mateixos hem anat construint. Parlem de primer cicle i segon cicle a secundària, però hi ha qui necessita tres cursos per superar-ne un i, en canvi, qui en tindria prou només amb un, malgrat que el departament d'educació n'estableixi dos com a norma general. Hi ha també qui s'ha entossudit a parlar de cicles menstruals regulars de 28 dies i totes les dones, en algun moment de la nostra ciclicitat, hem descobert la fal·làcia d'aquest número i, en canvi, la regularitat d'uns estats físics i anímics a mesura que anava avançant el cicle. Un dels més difícils d'entomar és el de la vida i la mort d'aquelles persones que omplen el nostre cor. El meu pare solia dir que "per morir només cal estar viu". Se'm neguen els ulls quan recordo la seva fragilitat en una habitació de l'hospital de Vic quan el metge li va donar el diagnòstic i els meus germans i jo ens vam comprometre a cuidar-lo en els seus darrers dies de la mateixa manera que ell ho havia fet, en silenci i amb presència, quan havíem estat ingressats. "Sabia que havia d'arribar aquest dia, però no em pensava que seria tan aviat". Jo tampoc m'ho pensava. 

Trampolins

Piscina municipal. Arixu: Xavier Gaja

Fins que no vaig començar el curs d'Escriptura expressiva al Laboratori de Lletres amb l'Ingrid Van Gerven per a mi un trampolí era un element propi de les piscines que, amb el pas dels anys, va anar desapareixent. El de les piscines municipals de Manlleu era realment alt. No sé si l'alçada que jo recordo és la real o fruit de la impressió que em va suposar el dia que vaig gosar tirar-me des del més alt. De peus, és clar! Audaces Fortuna iuuat. No vaig fer mal a ningú. No me'n vaig fer jo. I ja podia dir que havia estat capaç de fer-ho! M'he passat una bona estona buscant una foto de la piscina amb el trampolí. Hi va haver uns anys que la piscina, la plaça i el campanar del meu poble eren habituals a les postals que enviava els estius. Ni jo ni els meus germans solíem anar a les piscines municipals. El nostre pare treballava a Conductors Elèctrics Roqué i, per aquest motiu, teníem dret com totes les famílies, a gaudir de la piscina que hi havia ben a prop de la fàbrica. Érem dels habituals totes les tardes de bon temps i ens havíem fet un bon tip de tirar-nos del trampolí que semblava minúscul al costat del petit de la piscina municipal. M'ha costat una mica trobar la fotografia, però per sort sempre hi ha qui recull amb paciència la història del poble on viu i construeix un petit tresor de records. Digueu-li, només per posar alguns exemples, Ramona Claparols, Xavier Gaja o Xevi Vilaregut a Manlleu; Bàrbara Suau o Jaume Mateu a Bunyola; Francesc Mas, Paco Mas o Iago Pons a Breda.

Segons el DIEC2, una de les accepcions de 'trampolí' és "allò que serveix d'impuls per aconseguir un objectiu determinat." És aquest l'ús que ens ha fet descobrir l'Íngrid els divendres a la tarda, en aquella hora que s'escola entre la tarda i el vespre just al final de la nostra setmana laboral. Això ho podríem discutir. Em costa molt trobar docents que no dediquin part del seu cap de setmana a posar una mica d'ordre a la safata de correu electrònic, a la pila de correccions o a la burocràcia extrema en què hi ha el perill que es converteixi la nostra feina. Un trampolí, ens explica l'Íngrid, pot ser una frase o una pregunta que ens impulsi a escriure durant una estona: "Em sap greu.../ Una cosa que em fa sentir.../Regals que... Llavors arriba el moment de l'esprint: cinc minuts per escriure que passen volant. Rellegim el text, assenyalem què ens ha cridat l'atenció i reflexionem sobre el procés. Podria semblar estressant, però per a mi no ho és. Ben al contrari.  El temps flueix a un altre ritme davant de l'ordinador en companyia de l'Íngrid i la Neus. En aquesta edició només som dues alumnes que, coses o no del destí, ens retrobem més de trenta anys després d'haver començat la carrera de filologia a la UB en aquell primer curs comú que ens havia d'ajudar a decidir cap a quina filologia ens orientàvem. De fet, ens va fer de trampolí: a la Neus cap a filologia catalana i a mi, cap a clàssiques. 

Odisseu i Atena a Ítaca

A finals de mes s'acaba el termini de preinscripció a les proves de les PAU. No fa gaire dies va acabar el termini d'inscripció del professorat com a vocals i correctors d'unes proves que entre tots plegats hem convertit en una de les causes d'angoixa de molts dels nostres alumnes. Els repetim fins a la sacietat la paraula selectivitat quan arriben a primer de batxillerat. Cadascú amb el seu propi estil, és clar. N'hi ha que son de repetir-la ad nauseam i d'altres optem per anar posant base de coneixements a l'empara de la saviesa d'aquell sin prisa pero sin pausa. A mi m'agradaria un batxillerat que permetés estimar el fet d'aprendre i gaudir amb el poder de la paraula en tots els àmbits de coneixement; que ajudés a tenir criteri propi i que valorés l'expressió artística i corporal com a part del desenvolupament de la persona. Per demanar que no quedi! Però sobretot m'agradaria que fos un trampolí que els servís per arribar a l'etapa adulta amb la confiança d'haver descobert o, si més no, començar a intuir què poden aportar al mon a banda de la seva energia, la defensa dels seus ideals i l'alegria d'un camí que els desitjo "ple d'aventures, ple de coneixences". Kavafis dixit.