Aplaudiments

Personatges de Wonder

Mentre la meva mare iniciava el seu procés de comiat, aviat farà set anys, jo engolia entre llàgrimes una novel·la que setmana rere setmana havia encapçalat les llistes de llibres més venuts. Wonder.  A mi el títol em portava una i altra vegada a la cançó Wonderful word i a la mítica escena en què Harrison Ford ballava a Único testigo (1985) amb Kelly McGillis, que interpretava el paper d'una dona de la coumintat amish de Pennsilvània. Vaig estrenar la 3a edició del Wonder amb el cuquet d'entendre per què aquell llibre havia esdevingut un èxit. En Josep, de la llibreria Alguer de Sant Celoni, em va explicar que en una entrevista a la ràdio, Pep Guardiola havia comentat que la seva filla s'havia entusiasmat tant amb el llibre que el van acabar llegint tota la família. Això, seguia en Josep, havia animat molta gent a llegir-lo. 

La meva mare de jove

Aquell setembre, quan ma mare no acabava de ser del tot conscient que en el seu estat no podria anar a la Via Catalana encara que fos amb l'autobús, jo plorava al costat de l'August, el protagonista de Wonder. "Si em trobés una llàntia màgica i només li pogués demanar un desig, demanaria tenir una cara normal que no cridés gens l'atenció (...) Sabeu què crec, jo? Que l'única cosa que fa que no sigui normal és que ningú m'hi troba." Jo hauria demanat que no fos cert allò que semblava tan evident: la meva mare s'estava morint. La seva demanda d'ingressar a l'hospital de la Santa Creu de Vic n'era la prova concloent. Ella estava acabant la seva vida i jo, un setembre més, començava el curs amb un neguit afegit. Vaig esgotar tots els dies de permís perquè em veia incapaç d'entrar a les aules sense posar-me a plorar. Una companya ho va dir a les alumnes de batxillerat que em van enviar un correu electrònic de suport. 

Va ser un curs molt dur en molts sentits, però també hi vaig tenir l'oportunitat de petits moments d'estricta simpatia: una passejada per l'Esquirol amb el meu pare, l'estona de lectura de Wonder amb els petits de 1r d'ESO, les sessions d'ecologia emocional amb dues professionals entranyables com la Núria Molina o la Paula Gelpi. És temptador buscar a la carpeta de fotografies i alhora sé que això pot derivar en una recerca compulsiva de records. Avui no en tinc ganes. Soc conscient que hi ha dies en què complir amb els propòsits que jo mateixa m'he imposat és el que em donarà pau quan me'n vaig a dormir. Vull seguir escrivint abans no es faci l'hora de desconnectar de l'ordinador amb qui mantinc un vincle estretíssim des de fa gairebé set setmanes. Em sento afortunada de viure en un pis amb terrassa en un poble al peu del Montseny. La majoria dels meus alumnes viuen a ciutat, alguns en pisos molt petits, amb dificultats de connexió i sense els recursos de què gaudien quan venien al centre. No parlo només de recursos materials sinó també dels intangibles: des del Bon dia! de les conserges fins al professor que els aturava a mitja escala perquè els veia capficats per alguna cosa, sense oblidar qualsevol de les exposicions als passadissos que fan del centre un espai ric i divers. 

La glícina del pati del Bellera

Recupero el llibre de Wonder aquests dies i el fullejo a la recerca d'alguns passatges. Recordo que a l'apèndix hi havia els preceptes del senyor Browne, el professor de llengua. En ells hi recollia instants de saviesa tan d'actualitat com el del mes de gener: "Cap home és una illa sencera en si mateixa" de John Donne. A continuació, es recollien els que els alumnes, entre ells l'August havien escrit durant l'estiu: "Tothom hauria de rebre una ovació amb tot el públic dempeus almenys una vegada a la vida, perquè tots vencerem el mon". Hi he pensat molt en aquestes paraules els dies que he sortit a aplaudir els sanitaris a les vuit. Hi he pensat, també, els dies que els he sentit des de casa, imaginant-me de quina banda de poble venien. Encara no he descobert qui posa a tot trap el Resistiré que, fins i tot, han traduït al llatí a l'institut Albat de Navalmoral de la Mata (Extremadura) Hi he pensat, encara, recordant els claustres de final de curs del meu institut, el Bellera, on el darrer punt de l'ordre del dia son els aplaudiments als companys! Potser sí que té raó l'August...

Essencials

A la meva cosina Ana!

Alço el cap i miro el calendari per comptar quants dies fa que la meva rutina va canviar radicalment. Dotze dies! Des del 13 de març que el despertador ha deixat de sonar a les 6 del matí. Els primers dies vaig fer cura de son: em llevava quan el cos em deia prou. Aquesta setmana he optat pel terme mig: deixo el despertador a quarts de vuit i no arriba sonar perquè ja m'he adaptat al nou ritme. Si fa bon temps, com la setmana passada, gaudeixo de la terrassa i d'un paisatge que redescobreixo cada dia.

He canviat el cafè a l'Espai Pa de Granollers abans d'entrar a l'institut pel cafè casolà abans d'anar al meu estudi a contactar amb els companys i els alumnes: indicacions per part de l'equip directiu i de les coordinadores de nivell, entrega d'activitats, correccions i propostes per alleugerir el mode pausa als alumnes i les seves famílies. A mi també em serveix per connectar-me a la creativitat a l'hora de les propostes, a l'escolta de les seves inquietuds i al donar i rebre que és, en definitiva, l'essència de la meva feina. Avui m'he llevat de més bon humor que ahir. Va a dies, és clar! Potser hi té a veure que he dormit una mica més relaxada després de la sessió de ioga que en Roger, el meu profe a El Brot, va penjar a principi de setmana en el seu instagram.

D'una companya amb qui vaig començar una formació sobre Qi-Gong em va arribar un dia indeterminat de la setmana passada un whatsapp d'una pràctica per fer a les 5 de la tarda. Després de provar-la un parell de cops, em va semblar que el millor era compartir-ho i així vaig anar consumint dades del mòbil fins que vaig adonar-me que havia d'entrar la contrasenya de la Wi-fi per evitar pagar més del que tenia contractat! També he incorporat la pràctica a la meva quotidianitat. L'amor i l'humor son dos del altres serveis essencials que m'arriben via presencial i via telemàtica: el meu company i jo ens anem adaptant a la convivència 24 hores, en el bloc on vivim hi ha balcons i terrasses que permeten fer-la petar amb el veïnat a una distància prudencial; és a través del mòbil o l'ordinador que em connecto amb l'exterior. La Lola, una antiga companya d'EGB, i l'Ester, una antiga veïna de Bunyola, m'omplen d'humor amb el seus estats de whats esbojarrats i enginyosos. Diumenge a la tarda, via Skype, anem fins a Manlleu per compartir una estona de rialles i reflexions amb els meus germans, cunyat i nebots. 

L'Ana, la rinxolada, i les seves companyes (pre COVID-19)

La meva família de Viladecans m'omple d'esperança, cors i colors en la celebració de l'aniversari, avui mateix, de la Judit. Ja en fa tres que va arribar i va portar un nou equilibri després d'uns anys molts difícils arran de la mort dels meus tiets i el seu avi matern en pocs mesos de diferència. Demà dijous serà el torn de l'Ana, la mare de la criatura, que treballa incansablement a l'hospital de Viladecans com a auxiliar d'infermeria. I, des de L'illa del Ter, m'ha semblat que dedicar-li l'article podia ser un bon regal d'aniversari i alhora una mostra d'agraïment per tot la feina que fa, en condicions sovint precàries, tenint cura de tots els pacients de la seva planta. També son essencials el personal de neteja, de cuina i d'administració dels centres; els transportistes que els fan arribar el material, els pacients que accepten tres mesos més d'espera per a una operació no urgent, els qui tot i no estar d'acord amb les restriccions oposades les acaten, els serveis tècnics informàtics que vetllen perquè tot vagi tant alhora com sigui possible, els de l'Associació de Veïns del barri del centre de Gavà que avui els ha fet arribar pizzes, ...

Caldrà una certa distància emocional i temporal per fer una valoració de totes les informacions i desinformacions que ens arriben per terra, mar i aire. Potser així serem capaços de mirar amb ulls crítics aquesta nova realitat que ara ens toca viure. Cuidem-nos!

Bon dia!

Portada del disc (1997)

Si això fos la cançó d'Els Pets, tot d'una engegaríem aquell "ningú ho demanat, però fa bon dia..." I potser més d'un l'heu començat a taral·larejar tan bon punt heu llegit el títol o heu clicat a l'enllaç. El disc va sortir el 1997 i va ser una de les cançons que els meus alumnes de català de 1r d'ESO de l'Escorial (Vic) van treballar a l'aula. Si el professorat d'anglès feia servir les cançons a l'aula, per què no ho podia aprofitar jo? Com que ja fa temps que els disquets on guardava el material van anar a la deixalleria a reciclar i no en devia fer còpia en CD, no sé quines paraules vaig suprimir de la cançó amb la intenció que els alumnes es fixessin en la grafia correcta. Podien molt ben ser algunes d'aquestes: il·luminar, brossa o llençant; podia molt ben ser, també, que hagués suprimit tots els accents. Recordo la cara il·luminada d'una alumna de qui em sap greu no recordar el nom quan em va demanar si ella podia preparar un exercici com el que jo els havia portat. I tant! Jo vull ser rei... es va convertir en material per treballar l'ortografia i va ser l'alumna qui es va fixar en les paraules que portaven accents i en les que podien generar dificultats a l'hora d'escriure. Un regal!

Foto: Diari Mes

També és un regal que des de fa un bon grapat d'anys a les biblioteques es faci préstec de música. Reivindico la força literària del text de les cançons que m'han acaronat l'ànima quan no sabia trobar consol en res més, de les que m'han generat tristesa i dolor, i encara de les que han despertat en mi la força per seguir endavant. He passat la darrera setmana conduint cap a la feina en companyia del disc Som d'Els Pets. He d'aprofitar-lo abans no m'arribi el missatge de la biblioteca que l'he de tornar d'aquí a tres dies. He deixat que se m'enganxés la 4, "No vull que t'agradi aquesta cançó", i l'he cantada a cor què vols a la C-35 mentre començava a clarejar. He recordat l'impacte que em va causar saber que en Joan Reig, el bateria del grup, havia patit abusos sexuals de petit. Com li podia haver passat a aquell homenàs de cabells llargs que tocava amb força la bateria en els concerts mentre en Gavaldà ens animava a anar de festa? Però, és clar, llavors era només un nen, com tants d'altres que no han gosat parlar-ne fins al cap de molt temps; com tants d'altres que no s'han sentit escoltats quan ho han explicat. La cançó Corvus desgrana els records d'aquells moments i la poesia dolorosa em corprèn, mentre de fons sona la guitarra. "Amb quin dret ens vas prendre aquell estiu d'olor de préssecs...  si també els records el vent se'ls endugués..." La canto amb una barreja de ràbia, repugnància i tristesa.

Canvio la música pel silenci per no deixar-me ennuegar abans d'aparcar al cotxe i fer via cap al forn. El primer Bon dia! del matí  fa olor de cafè i me'l regala la Trini mentre em posa el pa de blat de moro dins la bossa de roba que, avui sí, he pensat a agafar. Després vindran els dels matiners habituals que seuen i esmorzen a les taules o dels passavolants que encara no saben si triar dolç o salat. Algú s'estalviarà el "bon dia!" per son, mandra o indiferència. Ni tan sols això? Tan enfadat està? Tan trist? Tan...?

No son ni tres quarts de vuit i ja hi alumnes que seuen als bancs tronats del jardí. A la porta d'entrada, n'hi ha un que ha alçat el cap, tot i portar posats els auriculars, per deixar anar un Bon dia, Dolors! que traspua alegria. Li retorno amb un somriure agraït. Entro a la cantina a buscar una aigua i el meu bon dia! només rep una resposta des de darrera la barra. A les taules alumnes enganxats, al més pur estil barroc, a un mòbil de darrera generació, a una conversa profunda o intranscendent, a la son estroncada per l'absurditat d'uns estudis per complaure els pares. Tot just sortir, amb una ampolla d'aigua a la mà, Bon dia, Ana María! I, encara, el de l'Anna tot pujant l'escala, el de la Laura que s'afanya a obrir les portes i el d'en Josep Maria mentre aparca la bicicleta amb aquella vitalitat que no sé endevinar d'on surt... Un parell de minuts per les vuit i sona la música que, en algun claustre, van decidir incorporar com a timbre. Hauria estat massa rodó que just aquesta setmana també sonessin Els Pets... 😉 

Plaers etimològics

A la Maria Vidal, la meva professora de grec

Galzeran

No ha estat una tardor en què hagi estat fàcil collir algunes branques de galzeran per guarnir la casa d'esperit nadalenc. Primer havia escrit hivern, però de fet no fa ni una setmana que hi som de ple i he pensat que més valia modificar-ho. ¿Ha estat el vent que ha bufat amb força les darreres setmanes qui se'ls ha endut les boletes vermelles? Què en sap ell de delícies que suposen per a qui gaudeix fent entrar la natura a casa en aquesta època de celebracions? En parlem passejant amb la Sandra per la serra de Gaserans, en una estona de retrobada en companyia del nostre bosc estimat. M'agrada el contrast del verd amb el vermell perquè du implícit una força esperançadora: la d'una primavera que sabem que arribarà passats aquests mesos hivernals. En arribar a casa, he recuperat un dels esborranys de L'illa del Ter i, tant temps després, he retrobat el plaer d'escriure. Té alguna relació la serra de Gaserans amb la planta del galzeran? És un cas semblant al d'Arbúcies i l'arboç? M'he fet un fart de buscar a la xarxa i no hi he trobat res. Potser m'he perdut enmig de la frondositat informativa. ¿Podrem algun dia accedir en línia a l'Onomasticon Cataloniae de Joan Corominas com ho fem amb el Diccionari Català-Valencià-Balear a través del Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans? 

Tanmateix, si cliqueu a la paraula galzeran anireu a parar a la pàgina Rodamots que funciona des del 1999! De dilluns a divendres publiquen una paraula i, si voleu, us en podeu fer subscriptors, col·laborar en el projecte i, fins i tot comprar Els mots (t)robats, el darrer llibre publicat. La idea va sorgir quan Jordi Cuixart, subscriptor des del 2007, i Jordi Sànchez van entrar en presó preventiva l'octubre del 2017. M'impressiona la tasca ingent de Jordi Palou, ànima del projecte Rodamots, que  comparteix amb generositat significats, etimologies i textos on apareixen les paraules triades setmanalment sota un denominador comú: temàtica nadalenca, mots balears, riallers i un llarguíssim etcètera. Va ser la Margalida Capellà qui en El fil de les clàssiques em descobrí aquesta web on seguir aprenent i estimant les paraules. De tant en tant, aprofito algun d'aquests mots que roden per començar una classe. Ho faig amb la intenció clara de veure si es produeix aquell moment màgic de connexió entre adolescents i etimologia, i arriben aquells clics que tenen prou força com per fer que els brillin els ulls. Sí: hi ha molts adolescents a qui els brillen els ulls quan aprenen. Sí: és un gran regal ser-ne testimoni!

No sé si a mi em brillaven els ulls a les classes de grec a 3r de BUP amb la Maria Vidal, però sí que recordo que era feliç el dia que arribava i deia: "Avui farem etimologia!" M'agradava descobrir d'on venien democràcia, biblioteca, psicologia o pròleg. Em feia gràcia ser capaç d'entendre aquelles  lletres estranyes que donaven sentit a paraules tan quotidianes. Vam ser els seus darrers alumnes de grec a l'institut de Manlleu. Aquell curs ella va compartir les seves classes amb en Ramon Sargatal, un jove professor que encara respirava aire universitari. Ell volia que diguéssim predicat nominal a classe de llatí al complement que anava amb el verb ser. Amb la Maria, a classe de grec, del mateix complement en dèiem atribut. No m'agradava el menyspreu d'en Ramon cap a la Maria per la forma en què, a segon de BUP, ens havia introduït alguns conceptes morfosintàctics. Però alguna cosa devia haver fet bé aquella monja que va ser un dels pilars en els inicis del futur institut Antoni Pous quan tants alumnes triaven l'opció de lletres. Estic convençuda que s'alegraria de saber que tres dels seus alumnes, en Xevi Amargant, en Ramon Boixader i jo mateixa, seguim fent classes de grec i llatí. Somriure de gratitud cap a la meva professora!

Barça, temporada 83-84

Guardo amb una certa tendresa les meves llibretes de llatí de segon i la de grec de 3r. Vaig aprendre molta sintaxi i alguns dels seus recursos encara segueixen sent vàlids i, sobretot, aclaridors per als meus alumnes. En alguna ocasió els he dut les meves llibretes i els deixo tafanejar en l'horari de classes que tenia escrit a la part interior amb classes de 55 minuts de 8:30 a 13:30 i de 15:30 a 17:30, amb el divendres a la tarda festiu. Hi tinc frases que em recorden les que ara ells pengen a instagram o posen a l'estat de whatsapp; hi ha fragments de poemes i de cançons d'en Llach. No hi falten les signatures dels companys d'aquell 3r C que vam fer vaga perquè a l'aula no teníem calefacció i ens volien portar al búnquer, una aula sense finestres on només hi anàvem a veure vídeos, perquè allà sí que n'hi havia. No hi vam pas anar. Vam seguir a la nostra aula, a qui havíem batejat com a Iglú-3r C, però amb calefacció. En Ramon ens hi va seguir esbroncant i la Maria s'hi va seguir passejant mentre declinàvem, traduïem o ens llegíem l'Odissea. Què devia pensar en veure a la portada de la meva llibreta de grec una foto d'en Schuster i l'Archibald? Ella no sabia que aquell any el meu pare m'havia fet un dels seus grans regals: acompanyar-me, tot i que no era home de futbol, a veure un Barça-Gijón que va acabar amb un fantàstic 4-0. Un altre somriure immens de gratitud!

Tres dies selva endins

Foto: ERC Breda

Confesso que vaig entrar a la sala convençuda que només m'hi quedaria una estoneta. Molts divendres, per molt que siguem a un octubre estiuenc, ja he acabat els torrons. Només necessito una estona de badar, de no fer res que no sigui mirar l'horitzó cap al castell de Montsoriu, resseguir els cims que li fan companyia en la distància i meravellar-me una vegada més de la diversitat arbòria d'aquest racó de Montseny. I també anar a dormir d'hora amb el somriure als llavis de saber que el despertador se n'ha anat de cap de setmana. Però m'hi vaig quedar fins al final perquè em van atrapar les històries que explicaven alguns dels amics d'Oriol Junqueras. M'hi vaig quedar per la saviesa comunicadora de la veu calmosa i tranquil·la que ens va embadalir amb una història d'esperança i fe: la d'unes monges franceses que, palplantades davant la casa del bisbe Casaldàliga, van aconseguir el seu permís per anar tres dies selva endins a integrar-se en una comunitat indígena que acabava de ser vençuda per una altra. M'esgarrifo, encara, quan recordo com aquelles monges aconseguiren que la comunitat deixés d'abandonar les nenes eixint de néixer. Oblidaven, en el seu desig de tenir guerrers forts que el defensessin, que sense les nenes la comunitat s'acabaria extingint.

Foto: Coral Farín

Per poder respirar en moments difícils, he trobat la força en aquelles estones d'estricta simpatia amb persones que comparteixen, amb generositat, el seu bon humor, la seva visió artística i la il·lusió per tirar endavant. Dissabte al migdia, a casa, en motiu de la 8a Fira de l'Olla, vam fer allò que hem comentat en més d'una ocasió a l'organització: "apadrina un firaire". La nostra proposta és que durant els dos dies que dura la fira, els firaries tinguin l'opció de fer nit o algun dels àpats a casa d'algú del poble. Seria una oportunitat per a uns i altres de conèixer altres realitats. En Francesc i jo vam tenir la sort de compartir àpat i tertúlia amb la Coral i la Cécile. La parada de la Coral, ànima motivadora del taller El rajol a Granollers, bullia de colors i llums.

A la de la Cécile una mostra de les seves produccions i el pòster que convidava a l'exposició de teteres l'endemà al Cafè L'heura: es tracta d'un dels projectes del seu taller obert en què cada alumne fa la seva pròpia tetera aportant el seu toc personal. Si en teniu oportunitat, aneu-hi a fer un cop d'ull i descobrireu que hi ha teteres inspirades en el joc del Minecraft, que n'hi ha que no es poden obrir (grans aprenentatges lligats al món ceràmic), que la majoria son fetes de persones que s'hi enfrontaven per primer cop... En un ambient des festa, amb pica-pica de diumenge inclòs, la Cécile ens va fer una explicació planera i entenedora de les dificultats i les alegries que suposa treballar amb la terra, l'aigua, l'aire i el foc. I em permeto animar-vos a fer un taller, encara que sigui d'un dia, amb elles. Us puc garantir una bona estona i una molt bona companyia!

Foto: Diari de Girona

Dimecres al migdia també vaig compartir taula, aquesta vegada amb la Marina d'Anglès. Vam coincidir com a voluntàries als afores de Sils, en el punt d'avituallament del dinar per a la marxa que havia sortit de bon matí des de Girona. El telèfon de la Marina amb prou feines va parar de sonar, ella tampoc d'apuntar gent que faria algun dels trams de la marxa en autobús. Hi havia gent de totes les edats, a peu, en bicicleta i, fins i tot en patinet o amb un carro de supermercat. L'agraïment anava en doble direcció: per als que caminaven com a reivindicació per una sentència injusta i pels que fèiem de voluntaris repartint el dinar. La Marina, en un dels moments de calma, m'explica que ella ja té 73 anys i ja en fa molts que posa el seu granet de sorra per al país. Té una mirada viva, un somriure de follet i l'empenta de qui té les coses clares a l'hora de col·laborar en una causa justa. En el viatge de tornada cap a casa acompanyo un grup de jubilats que han decidit fer el tram Girona-Sils fins a l'estació a agafar el tren. El paisatge de la Selva interior em fa companyia mentre condueixo per la GI-555 i m'adono que, després de l'impacte de la sentència del dilluns, seguim endavant. No recordo quina de les cinc persones que va parlar divendres passat als Forns de Breda va dir que el dilluns 14 seria senzillament un dia per continuar endavant. 'Senzill' no vol dir fàcil. No es va equivocar.

Setembrejar

Font: Diari de Girona

Arriben nerviosos, amb el paper a les mans, la motxilla a l'esquena i la gran majoria també amb el DNI. Comencem a passar llista i els mostrem a quin lloc han de seure, després de les comprovacions pertinents. Res de mòbils ni motxilles. Ens esperem que siguin les nou per començar. "Com que es tracta de la primera prova, no podreu sortir fins que siguin les deu. Ja podeu posar les etiquetes identificatives al davant i al darrere. Tingueu cura que no us quedin arrugades perquè es pugui llegir bé el codi de barres". Han deixat de ser alumnes amb noms i cognoms per garantir la correcció. Tenen una nova oportunitat després d'aprovar el curs a la convocatòria extraordinària de juny. D'altres provaran de pujar la nota del bloc d'optatives per veure si així poden entrar a la carrera que volien el curs vinent. Han arribat a la facultat en transport públic, compartint cotxe o acompanyats d'algun familiar. No hi ha, com passa al juny, els vocals de centre, els professors representats dels instituts o escoles on han estudiat. I, tanmateix, s'espavilen. Me'ls miro mentre passejo per l'aula i penso que tenen un punt de valentia, pel que suposa la convocatòria de setembre: tot l'estiu estudiant, poques places a les universitats públiques i, qui sap, si el neguit d'omplir un any després de gairebé tota una vida encaixada en els límits entre setembre i juny. D'aquests alumnes no en solen parlar al telenotícies amb els tòpics de la temuda selectivitat, les notes de tall i les estratègies per sobreviure aquests dies. En fem un gra massa d'aquestes proves? Cal posar-los tanta pressió?

Com si ens tornéssim a examinar en forma de recompte total de manifestants, unes 600.000 persones segons la guàrdia urbana, omplim els carrers de Barcelona un any més. Manel Fontdevila, a l'Ara, fa un recull d'aquests set anys de mobilització persistent. "Si cal anar a fer pinya, s'hi va". És el comentari més destacat a l'ofrena foral a mossèn Pere Ribot, aquest any amb xim-xim inclòs. Si cal col·laborar amb la samarreta, els pins, els adhesius o els llaços grocs, també. No hi ha la il·lusió dels primers anys, però llavors no hi havia ni exiliats ni presos polítics. Potser el tossudament alçats d'una cançó d'en Llach que no m'he arribat a aprendre és el que més ens defineix en aquests moments. No hi vaig amb la samarreta "oficial" sinó amb la que m'ha enviat na Magdalena des de Ciutadella per "poder-me acompanyar". Li envio un parell de fotografies perquè somrigui de veure que sí, que me l'he posada i enregistro un àudio perquè es faci una idea de l'ambient sonor. Me la imagino asseguda davant de l'ordinador seguint la retransmissió. Ens vam conèixer fa quinze anys a les festes de Sant Mateu a Bunyola, el dia de les colles. Els bordissots, gràcies a na Matilde, m'havien acollit en el grup i m'havien implicat, just un mes després d'aterrar a Bunyola, a les festes de Sant Mateu. També fa quinze anys de la primera correguda en roba interior que ja és un tot un clàssic de les darreres revetles del mes de setembre a la meva estimada illa de Mallorca.

I no seria setembre sense la setmana del llibre en català que enguany ha arribat a la 37a edició carregada de novetats, de signatures, de la feina acurada i professional d'aquells que son al capdavant d'editorials petites que treballen en projectes que estimen i cuiden. A la parada d'Adesiara, un segell editorial que ha apostat per acostar autors d'adés (Llucià de Samòstata,  Erasme de Rotterdam o Horaci) i d'ara (Xuan Bello, Cèlia Suñol o Iehuda Amikhai), retrobo companys de facultats com a traductors de Sal·lusti, companyes de feina en manuals teatrals i, encara, alguna professora en una de les lectures obligatòries per a la selectivitat del 2020. Però no deien que la suprimirien? Em sembla que ja en parlaven l'any que compaginàvem el cinquè curs a la facultat amb el C(urs) A(ptitud) P(edagògica) en unes quantes sessions els dissabtes al matí. Quatre nocions molt bàsiques sobre adolescència, la constatació que el temari de la matèria era impossible de fer en tres cursos, però també la il·lusió de la Bàrbara Matas per transmetre tot allò que ens van aportar els nostres avantpassats grecoromans. 

Consulto l'agenda literària de la Miracle Sala i en aquesta trentavuitena setmana de l'any hi recupero amb un somriure dolç uns versos de Martí i Pol:

"Voluptuosament desfaig camí

sense anar enlloc. Jo també setembrejo".

Tancat per vacances

L'estiu, potser més que la resta de l'any, és un moment propici per trobar sorpreses de tota mena. Fa uns anys, a Bunyola (Mallorca), vam descobrir un "Tancat per sa calor" en el bar París, un dels clàssics de la població. Realment en feia molta! Fred i calor esdevenen temes que permeten encetar una conversa, no aprofundir en el que ens cou per dins, o opinar sobre allò que, a priori, no podem incidir. O sí? No fa gaires dies, quan vaig anar a aparcar el cotxe a Sant Celoni, vaig descobrir amb grata sorpresa que qui feia vacances eren els parquímetres! Em va semblar una meravella, tot i la generositat que suposa en una ciutat on costa d'aparcar al centre pagar només deu cèntims per mitja hora. 

L'agost té les hores comptades, però sembla el mes ideal per fer vacances: en general temps agradable per remullar-se a piscines, platges i rieres; festes majors arreu del territori; i llum, és clar, moltes hores de llum. Hi ha qui fa l'agost cobrant a preus desorbitats un cafè en una terrassa a la vora del mar i qui només somia que s'acabi perquè ja no aguanta la calor, trobar establiments tancats i xivarri a les nits. De petita, a Manlleu, tenia la sensació que l'estiu s'acabava quan els de la plaça de Gràcia feien la darrera cuita de botifarra de les festes. A Breda, passa una cosa semblant per a la gran majoria de gent, però una mica més avançat el setembre quan se celebra la festa major. Però llavors jo ja he començat el curs i això sí que implica un punt i final a les vacances. Setembre és un nou recomençar en un any al que li falten quatre mesos per tancar la paradeta. Tot i ser tardor vivim en l'estrès del fer, fer i encara fer una mica més que l'any anterior... malgrat la natura ens convidi a abaixar el ritme en la mesura que els dies es van escurçant i les nits s'allarguen fins arribar al solstici d'hivern.

Però hi ha també qui no tanca per vacances: des del personal de neteja de tota mena d'allotjaments fins a cuiners, cambrers, comerciants i un llarguíssim etcètera de persones que treballen i ens fan més agradable l'estada mentre nosaltres descansem. Els treballadors contractats a Correus s'han d'adaptat a oficines i pobles on supleixen el personal, diguem-ne de referència. Als centres de salut, ha tocat fer mostra de professionalitat a tots els metges que supleixen les vacances dels titulars. Voluntaris i monitors han tingut cura de tants infants que han passat uns dies de colònies. Que lluny em queden ara les nits de converses mentre la canalla dormia a El Verder (Osor)! A la casa de colònies les neveres, com les cuines, funcionaven amb butà perquè no hi havia instal·lació elèctrica. Tot un repte per als que hi anàrem d'intendents amb ben poca experiència per fer menjar per a tanta gent! I ens vam sortir enmig de rialles, dubtes i moltes patates per pelar i macarrons per bullir...

Foto: https://es.ulule.com/openarms/

La solidaritat tampoc tanca per vacances. Ho saben prou bé la tripulació de l'Open Arms, que finalment va poder desembarcar a Lampedusa els migrants que quedaven al vaixell. Hi ha qui interromp les seves vacances, Luigi Patronaggio, fiscal d'Agrigento, per visitar el vaixell i dir prou. Tampoc tanquen per vacances els bombers que lluiten per extingir el foc a l'Amazònia i a Sibèria, ni els que han cremat més a prop de casa. Voluntaris de l'ANC i Òmnium segueixen amb els preparatius d'un 11 de setembre, molt estrany un cop més, pendents de la sentència d'un judici que ha demostrat fins a quin punt el Tribunal Suprem pot devaluar les paraules justícia, drets humans i respecte. 

I sabem que és un regal per a l'ànima poder fer uns dies de connexió amb altres paisatges, amb altres persones, sense horaris i amb petites comoditats com no preocupar-se pels àpats. I així ens carreguem d'il·lusió, d'agraïment, de bellesa, ingredients necessaris i imprescindibles per encarar el setembre que ja treu el nas a finals de setmana. Gràcies a tots els que aquest estiu no heu tancat per vacances i heu seguit amatents L'illa del Ter donant-me ànims i compartint alguns dels vostres moments d'estricta simpatia. Gràcies per inspirar-me i empènyer la nau que, dimecres sí i dimecres potser no, m'acosta fins a L'illa del Ter.