dimecres, 15 de setembre de 2021

Hipòcrates de Kos

Plàtan d'Hipòcrates (illa de Kos) 
 A l'illa grega de Kos, molt a prop de la costa turca, els historiadors accepten que cap al 460 aC hi va néixer Hipòcrates. Amb una bona dosi de probabilitat d'encert, farem l'associació del seu nom amb el camp de la medicina. Potser ens ve al cap una de les seves frases perquè que apareixen sovint en articles relacionats amb les dietes i la nutrició: "Que l'aliment sigui la teva medicina i que la medicina sigui l'aliment". Trobareu el lema escrit a la pissarra de la botiga Can Teixidor, a Sant Esteve de Palautordera, a la primera publicació del Facebook d'Ets el que menges l'any 2011 o com a cita de referència en cartells de fires agrícoles i d'alimentació. Confesso que les patates de xurreria (patatilles en versió mallorquina) són part de la meva medicina. Són un aliment per a la meva consciència: m'avisen que hi ha alguna cosa que no funciona prou bé. Potser només necessito descansar, sortir a caminar o simplement no fer res.

D'Hipòcrates n'acostumo a parlar a aula, especialment a la matèria de grec, coincidint gairebé sempre amb la setmana de la ciència.  Em sembla molt rellevant la seva manera d'entendre el paper del metge: ajudar el cos del malalt a recuperar-se. En alguna ocasió he aprofitat també per fer-los reflexionar sobre el jurament hipocràtic. M'interessa que l'alumnat es faci una idea global del món grec i el posi en relació amb la realitat que els envolta. No m'agrada aquesta distinció tan contundent de ciències i lletres que es fa en el batxillerat (afegiu-hi també les branques de tecnologia, socials i arts) perquè a mesura que vaig sumant cursos com a docent, m'adono dels prejudicis que comporten aquest tipus de dicotomies. Em molesta veure el menyspreu amb què es parla sovint de les matèries relacionades amb les humanitats (les lletres) i la creença que tot el que té relació amb les ciències (tecnologia i economia incloses) sí que té futur. I si valoréssim les diferents opcions segons el que mou l'estudiant a dedicar-s'hi amb interès i professionalitat? 

Quan vaig optar per donar-me d'alta a una plataforma per veure pel·lícules i sèries, vaig triar Filmin per la possibilitat de veure les sèries amb subtítols en català. De l'amplíssim catàleg, em va cridar l'atenció, formació professional és clar, la d'Hipòcrates. Thomas Lilti, el director, havia estat metge i això l'ajuda a fer un retrat molt versemblant de la situació d'un hospital francès en un moment d'emergència: els metges titulars estan aïllats en un hotel a causa d'un virus desconegut i els  metges residents  es veuen abocats a estar al capdavant de medicina interna sense la supervisió dels professionals. És una sèrie realista que, si us ha tocat passar alguna temporada com a pacient o acompanyant en un hospital, us farà veure que al país veí també es viuen situacions similars a les que vivim al nostre. Aviat farà vuit anys d'un setembre en què l'inici de curs va anar en paral·lel al comiat de la meva mare. Després de les classes a l'institut, agafava el cotxe i feia gairebé de nord la C-25 per arribar a l'hospital i passar una estona al seu costat. Els primers dies podíem sortir una estona a passejar pel jardí, una de les meravelles de l'Hospital de la Santa Creu de Vic. De mica en mica va anar reduint les estones que passava fora de l'habitació i els darrers dies els va passar estirada al llit. Quan conduïa de tornada cap a casa, amb llàgrimes als ulls, pensava en la feina de tots els professionals del centre i com, amb una mirada, un somriure o una punxada per alleugerir el dolor, van fer més humà el seu comiat. 

Rellegeixo el jurament hipocràtic modern, redactat per Louis Lasagna, degà de la Facultat de Medicina de la Universitat de Tufts de Boston, traduït i adaptat al català per la Universitat de Barcelona. M'aturo en aquest punt: "Si està dins de les meves facultats decidir si a una persona li ha arribat l'hora de morir, acceptaré aquesta enorme responsabilitat amb gran humilitat i ben conscient de la meva pròpia fragilitat". I aquí he recordat el metge que, fa poc més de cinc anys, em va confirmar que al pare només li quedaven setmanes. A la meva pregunta sobre si podria viure-les a casa, es va preocupar per si érem conscients del que això suposava. Si hi ha una imatge que duc gravada al cor és com va gestionar parlar-ne davant del meu pare i dels meus germans quan vam decidir tots plegats que es pogués quedar a casa seva. El metge que va venir a certificar la mort del pare, tres setmanes després, va dir que havia mort en pau: "se li veu en l'expressió de la cara". 

Pràctiques del CFGM Emergències (IES Vic)
Informàtica a banda, alguns dels cicles amb més demanda per aquest curs 21-22 han estat els de l'àmbit de la salut. Moltes persones disposades a aprendre per dedicar-se a les Emergències sanitàries o a les Cures d'infermeria s'han quedat sense plaça. El departament d'Educació té molta feina per reestructurar les places que ofereix de cicles formatius. És una sort que hi hagi persones decidides a treballar en un ambient on la línia entre la vida i la mort és tan fràgil. Persones que, si fas cas de les paraules d'Hipòcrates, consideraran la discreció com un deure de la seva professió o, en la versió moderna, respectaran la privacitat dels seus pacients.

dimecres, 28 d’abril de 2021

Les bombolles de la Bruna

La menuda corre enriolada enmig de la gent. Una dona que espera tanda a la parada de verdura se la mira divertida. Un home s'aparta perquè la nena tingui més espai per córrer. Porta una càmera de fotos penjada al coll. Cada cop que dispara a tort i a dret deixa anar un reguitzell de bombolles de sabó i de rialles que s'encomanen. De tant en tant, la mare la busca amb la mirada i, un cop localitzada, segueix amb la compra: pèsols, pastanagues, una mica de julivert. "Bruna, si no t'atures una mica, quan arribis a la parada de la Mari ja no te'n quedaran!" Però ella no pot aturar l'enfilall de bombolles enriolades! Deixo que se m'encomani la seva alegria en un intent reeixit de contrarestar l'abús de la paraula associada a les limitacions de persones que podem seure en una taula a l'aire lliure, a l'interior, en el grup-classe... Com són les bombolles de la Bruna a l'escola? I les de la seva família? A qui enyora perquè fa temps que no veu? Qui enyora els seus rínxols d'or i la seva energia? La Bruna em fa pensar en la Clàudia, la neta de la meva amiga Maria. M'explicava l'àvia que si la nena veu la televisió engegada a l'hora del T/N, es queixa que tot el dia surt gent a qui estan punxant. Fa un munt de dies que he optat per limitar-me a l'espai de cultura i a la informació meteorològica. 

Devíem ser molts els que la setmana passada vivíem una mica amb l'ai el cor la previsió  per a la diada de Sant Jordi. Teníem ganes de festa, de carrer, d'il·lusió. I necessitàvem que el sol ens hi fes companyia. No sé a qui es van encomanar floristes i llibreries per aconseguir un dia radiant, però aquest cop els va sortir rodó! La gran majoria de centres escolars també estàvem pendents del meteocat. Qui més qui menys havia organitzat certàmens, tallers i recitals als patis dels centres, i hauria estat molt complicat encabir-ho tot en els espais reduïts d'alguns centres. Amb la Susanna de la llibreria El Trèvol de Breda també estàvem a l'aguait. A principis de mes havíem decidit, encomanades per la Sara, de fer alguna activitat conjunta al seu estand de Sant Jordi: un taller d'escriptura. Del talent artístic de la Susanna en van néixer unes llibretes escrapejades per a l'ocasió; de la meva il·lusió i de tot el que he après i escrit en mil i un tallers, un seguit de propostes per encomanar als participants el poder de les paraules. Un dels grans regals del grup va ser la diversitat de gènere, edat i motivació per participar. Vam viure aquella estona aliens a l'entrega de premis del concurs literari de la Biblioteca, al conte per als més menuts que va venir a continuació o a la retrobada de la festa a la plaça. Des de l'estand la Susanna, amb la seva càmera, encapsulava aquella bombolla de felicitat artística en un 23 d'abril...

Una setmana després núvols amenaçadors i una temperatura que poc fa ser poc conscients d'anar tancant l'abril, convida a recloure'ns en la bombolla personal per capbussar-nos en la collita de Sant Jordi: Gemma, Les gratituds, El frío no modifica la trayectoria de los peces. Els fan companyia un parell d'articles sobre educació, El infinito en un junco, que segueixo allargant, o L'ànima de tramuntana que la meva amiga Mercè em va deixar el darrer cop que vaig passar a saludar-la sense avisar, fent cas a la seva invitació "a casa ja saps que tens les portes obertes". Sé que ho diu des del cor i, per això, hi ha dies en què em desvio abans d'arribar de Breda i em regalo un moment d'estricta simpatia: un cafè, una xerrada, una visita al jardí en companyia del seu estimat Dragui que no para de botar i lladrar. Quan al vespre, abans d'anar a dormir, m'aturo un moment a reflexionar, m'adono de com en soc d'afortunada: arreu on he viscut he tingut la sort de conèixer gent amb qui compartir cançons, àpats, caminades, ballades, moments de tristesa i també d'alegria. Deixeu-me fer una pausa mentre busco uns versos de Martí i Pol que em recorden la sort de sentir-nos en companyia: "Juga a perdre la por i escriu a qualsevol/paret de casa teva tots els noms que han omplert/de llum la teva vida/ per dir-los un a un i no sentir-te mai ni abandonat ni sol." 

dimecres, 31 de març de 2021

Ciclicitat

 

Amb el permís de l'Optimitot, un dels punts de referència per a les consultes lingüístiques, però sense el vistiplau del DIEC2, poso el títol a un article que ha anat fluint durant aquest mes d'esclat primaveral. Sabria viure sense assaborir l'essència de cada una de les estacions de l'any? Rere aquesta pregunta que podria semblar senzilla en sorgeixen d'altres: voldria?, m'hi acostumaria?, què trobaria a faltar? Potser el que m'agrada és reconèixer la ciclicitat en la vida perquè això m'aporta una certa tranquil·litat: després de la primavera, vindrà l'estiu; després del quart creixent, la lluna plena; després del dia, la nit... No fa gaire  hem encetat també un nou cicle: el de l'horari d'estiu. Ens l'han fet avinent els mitjans de comunicació tradicionals als programes informatius, no fos cas que ens n'oblidéssim. El mòbil i l'ordinador ja ho han fet automàticament, però del despertador i del cotxe me n'he cuidat jo. Per correu electrònic Som energia m'ha recordat que ha canviat l'horari de la meva tarifa nocturna. He perdut el compte dels anys que fa que els governs parlen de suprimir aquest canvi. Posats a modificar, potser ja seria hora que el fus horari fos el que ens correspon per situació geogràfica i no per voluntat expressa del dictador Franco el 16 de març de 1940. Si encara anéssim més enrere en el temps, descobriríem que fou arran de l'enfrontament entre els  romans i la tribu dels bel·les a l'enclavament de Segeda (Hispània), que el cònsol Quint Fulvi Nobilior va demanar el canvi d'inici del seu mandat. En lloc de començar els idus de març (el dia 15 del nostre calendari) com era habitual, va demanar d'avançar-lo a l'1 de gener del 153 aC per tal de tenir temps en la durada del seu càrrec d'anar a Hispània, esclafar la revolta i tornar de nou a Roma. 

Mentre Fulvi Nobilior comandava un exèrcit de més de 30.000 homes per fer valer el pes del tractat que havia incomplert Segeda (annexionar ciutats o crear-ne de noves), em pregunto quina mena de revoltes es devien esdevenir en el món grec que els romans estaven a punt de convertir en una més de les seves províncies romanes (146 aC). Posats a triar un indret, em pregunto què devia passar a la petita illa de Folégandros. Vaig descobrir l'illa gràcies a Lluís Llach i una cançó melosa, profunda i realment sentida que el cantautor va dedicar a un dels professors emblemàtics dels meus anys a la Universitat de Barcelona, Alexis Eudald Solà. Per allò d'haver triat l'especialitat de llatí, em quedaven poques oportunitats d'escapolir-me cap a matèries que em permetessin aprofundir en la cultura grega antiga i moderna. Per la traducció de Solà, vaig arribar a l'Ítaca de Kavafis i a un poema preciós, Mitja hora, que em vaig aprendre gairebé de memòria. Fa cinc anys del meu primer viatge a Grècia: Atenes, Súnion i Delfos. Aquell estiu havia mort mon pare i mentre anava assumint la seva pèrdua em deixava endur per la majestuositat de les Cariàtides, per la força de les oliveres, per la presència arreu d'Atena, una de les meves preferides del panteó grec. 

És difícil precisar la durada d'un alguns cicles de la vida perquè n'hi ha que venen determinats pel sistema que nosaltres mateixos hem anat construint. Parlem de primer cicle i segon cicle a secundària, però hi ha qui necessita tres cursos per superar-ne un i, en canvi, qui en tindria prou només amb un, malgrat que el departament d'educació n'estableixi dos com a norma general. Hi ha també qui s'ha entossudit a parlar de cicles menstruals regulars de 28 dies i totes les dones, en algun moment de la nostra ciclicitat, hem descobert la fal·làcia d'aquest número i, en canvi, la regularitat d'uns estats físics i anímics a mesura que anava avançant el cicle. Un dels més difícils d'entomar és el de la vida i la mort d'aquelles persones que omplen el nostre cor. El meu pare solia dir que "per morir només cal estar viu". Se'm neguen els ulls quan recordo la seva fragilitat en una habitació de l'hospital de Vic quan el metge li va donar el diagnòstic i els meus germans i jo ens vam comprometre a cuidar-lo en els seus darrers dies de la mateixa manera que ell ho havia fet, en silenci i amb presència, quan havíem estat ingressats. "Sabia que havia d'arribar aquest dia, però no em pensava que seria tan aviat". Jo tampoc m'ho pensava. 


dimecres, 24 de febrer de 2021

Trampolins

Piscina municipal. Arixu: Xavier Gaja
Fins que no vaig començar el curs d'Escriptura expressiva al Laboratori de Lletres amb l'Ingrid Van Gerven per a mi un trampolí era un element propi de les piscines que, amb el pas dels anys, va anar desapareixent. El de les piscines municipals de Manlleu era realment alt. No sé si l'alçada que jo recordo és la real o fruit de la impressió que em va suposar el dia que vaig gosar tirar-me des del més alt. De peus, és clar! Audaces Fortuna iuuat. No vaig fer mal a ningú. No me'n vaig fer jo. I ja podia dir que havia estat capaç de fer-ho! M'he passat una bona estona buscant una foto de la piscina amb el trampolí. Hi va haver uns anys que la piscina, la plaça i el campanar del meu poble eren habituals a les postals que enviava els estius. Ni jo ni els meus germans solíem anar a les piscines municipals. El nostre pare treballava a Conductors Elèctrics Roqué i, per aquest motiu, teníem dret com totes les famílies, a gaudir de la piscina que hi havia ben a prop de la fàbrica. Érem dels habituals totes les tardes de bon temps i ens havíem fet un bon tip de tirar-nos del trampolí que semblava minúscul al costat del petit de la piscina municipal. M'ha costat una mica trobar la fotografia, però per sort sempre hi ha qui recull amb paciència la història del poble on viu i construeix un petit tresor de records. Digueu-li, només per posar alguns exemples, Ramona Claparols, Xavier Gaja o Xevi Vilaregut a Manlleu; Bàrbara Suau o Jaume Mateu a Bunyola; Francesc Mas, Paco Mas o Iago Pons a Breda.

Segons el DIEC2, una de les accepcions de 'trampolí' és "allò que serveix d'impuls per aconseguir un objectiu determinat." És aquest l'ús que ens ha fet descobrir l'Íngrid els divendres a la tarda, en aquella hora que s'escola entre la tarda i el vespre just al final de la nostra setmana laboral. Això ho podríem discutir. Em costa molt trobar docents que no dediquin part del seu cap de setmana a posar una mica d'ordre a la safata de correu electrònic, a la pila de correccions o a la burocràcia extrema en què hi ha el perill que es converteixi la nostra feina. Un trampolí, ens explica l'Íngrid, pot ser una frase o una pregunta que ens impulsi a escriure durant una estona: "Em sap greu.../ Una cosa que em fa sentir.../Regals que... Llavors arriba el moment de l'esprint: cinc minuts per escriure que passen volant. Rellegim el text, assenyalem què ens ha cridat l'atenció i reflexionem sobre el procés. Podria semblar estressant, però per a mi no ho és. Ben al contrari.  El temps flueix a un altre ritme davant de l'ordinador en companyia de l'Íngrid i la Neus. En aquesta edició només som dues alumnes que, coses o no del destí, ens retrobem més de trenta anys després d'haver començat la carrera de filologia a la UB en aquell primer curs comú que ens havia d'ajudar a decidir cap a quina filologia ens orientàvem. De fet, ens va fer de trampolí: a la Neus cap a filologia catalana i a mi, cap a clàssiques. 

Odisseu i Atena a Ítaca
A finals de mes s'acaba el termini de preinscripció a les proves de les PAU. No fa gaire dies va acabar el termini d'inscripció del professorat com a vocals i correctors d'unes proves que entre tots plegats hem convertit en una de les causes d'angoixa de molts dels nostres alumnes. Els repetim fins a la sacietat la paraula selectivitat quan arriben a primer de batxillerat. Cadascú amb el seu propi estil, és clar. N'hi ha que son de repetir-la ad nauseam i d'altres optem per anar posant base de coneixements a l'empara de la saviesa d'aquell sin prisa pero sin pausa. A mi m'agradaria un batxillerat que permetés estimar el fet d'aprendre i gaudir amb el poder de la paraula en tots els àmbits de coneixement; que ajudés a tenir criteri propi i que valorés l'expressió artística i corporal com a part del desenvolupament de la persona. Per demanar que no quedi! Però sobretot m'agradaria que fos un trampolí que els servís per arribar a l'etapa adulta amb la confiança d'haver descobert o, si més no, començar a intuir què poden aportar al mon a banda de la seva energia, la defensa dels seus ideals i l'alegria d'un camí que els desitjo "ple d'aventures, ple de coneixences". Kavafis dixit.


dimecres, 27 de gener de 2021

Mar de fons

Crec que no m'equivoco si afirmo que la primera vegada que vaig sentir el concepte mar de fons va ser un hivern a Formentera. Havíem passat tres o quatre dies incomunicats d'Eivissa (o viceversa)  per culpa del temporal i, potser en algun moment, per la incompetència de qui va decidir que les decisions sobre el tancament dels ports es prenien des de Madrid. I això que des de 1988 The Refrescos ja havien deixat ben clar que a Madrid, no hay playa, vaya, vaya. La recerca de la cançó per enllaçar-la em porta a buscar si hi ha cançons o obres que s'hagin inspirat en la mar de fons. Vet aquí que trobo una obra d'Iguana teatre que porta aquest títol estrenada el 2019 a l'auditori de Ferreries (Menorca), una empresa de treballs verticals i subaquàtics a la mateixa illa i, encara, una sèrie produïda per TV3 i Diagonal TV ambientada a l'edifici del World Trade Center de Barcelona. Amb aquest nom podíem haver pensat que era en un altre país, però es veu que això de posar els noms en anglès potser dona una pàtina de modernitat que no deu donar fer servir la llengua del país. Una cosa m'ha dut a l'altra i he retornat, per uns instants, a un dels moments d'estricta simpatia viscuts a Formentera: l'atenció dels alumnes de 4t d'ESO a la conferència del lingüista Jesús Tusón. En Vicent, un dels professors de català de l'Institut Marc Ferrer, els havia fet llegir el seu llibre Una imatge no val més que mil paraules, una delícia d'assaig per reflexionar sobre els prejudicis lingüístics. D'entre les perles que va pronunciar i que jo guardo com un petit tresor en destacaria PARLAR AMB AMABILITAT LA LLENGUA DE LA TERRA ON VIVIM (ho vaig apuntar així, en majúscules, potser en un intent de copsar la intensitat amb què ell ho va dir  i/o jo ho vaig rebre). A principis d'agost del 2017, s'acomiadava de les paraules l'entrenyable savi professor Tusón.


Via Catalana (2013)

Dubto molt que el 17 d'agost d'aquell mateix any hi hagués mar de fons a la costa del Maresme. Resseguíem a ritme prudent revolts i més revolts en companyia dels pins de la C-61 camí de la platja quan ens vam assabentar del que estava passant a la Rambla a Barcelona. A vegades em pregunto si des d'aquell moment vivim en una mar de fons carregada de por i d'impotència que s'ha anat embravint amb tot de fets que han marcat els darrers quatre anys: des de càrregues policials per exercir el dret de vot fins a l'empresonament d'activistes socials; des de la persecució de persones que van fer possible el referèndum de l'1 d'octubre fins a l'exili i la presó de persones que havíem escollit democràticament. Hi ha dies en què busco més enrere i recordo totes les retallades a la sanitat pública que van comportar una onada de protestes i de solidaritat al CAP de Breda. Van coincidir també amb les que es van dur a terme a l'escola pública que van comportar l'acomiadament de milers de docents després d'ampliar les hores lectives i de permanència als centres a la resta. Una marea groga inundà escoles i instituts arreu del territori. Podien haver retallat en altres àmbits? Provo de fer una llista: sou dels polítics i càrrecs de confiança, dietes per desplaçament, cotxes oficials, campanyes electorals... 


Quarteró a Raixa (2008)
Escric l'article amb la dessuadora de la campanya que engegaren els docents balears des de la Plataforma Crida per una educació pública de qualitat. Si no fos temps de mascaretes i restriccions, divendres en acabar la celebració del dia escolar de la pau i la no-violència, hauria conduït fins a l'aeroport d'El Prat per agafar un vol cap a Palma. Potser hi hauria posat la dessuadora per anar en es Quarteró de Bunyola. Na Matilde m'hauria esperat amb un somriure encoratjador i la mirada riallera en el pàrquing de Son Sant Joan. Un parell de dies abans de partir hauria cridat al Forn de Sa Posada per encomanar una ensaïmada, un parell de cocarrois i algunes panades de peix. Quines ganes de compartir retrobades, sardines, taronges i ballades en es Quarteró! Mentre em passejo per les xarxes, retrobo na Bàrbara, ànima incansable de Bunyola per testimoniar passat i present d'aquest poble estimat a la serra de Tramuntana. Seguiu estant en es meu coret!


dimecres, 30 de desembre de 2020

Quietud d'hivern

En la quietud d'aquest hivern incipient, he trobat moments de calma posant ordre a les fotografies, endreçant llibres, llevant-me quan ja és de dia. M'he deixat abraçar per la lentitud i m'hi estat una estona llarga, com si cada una de les seves carícies despertés en mi el desig de deixar anar tot allò que ja no necessito per passar l'hivern: des d'un jersei que se m'ha fet petit fins a una manera de viure els condicionaments socials propis d'aquestes dates. He començat molts matins amb la lectura plaent d'El infinito en un junco. El llegeixo a poc a poc gaudint del viatge a la biblioteca d'Alexandria i a la universitat d'Oxford acompanyada d'una dona sàvia i apassionada pel mon dels llibres: la filòloga Irene Vallejo. El vaig trobar embolicat de regal al meu caseller de l'institut. És una sort teixir fils d'amistat amb companyes de feina amb qui, sense saber-ho, havíem ja compartit els anys d'estudiant a la facultat de filologia, a plaça Universitat. Va ser un privilegi estudiar a l'edifici històric de la Universitat de Barcelona. Gaudia amb algunes de les matèries i amb les tertúlies al pati de lletres o sota l'arbre immens on es van fotografiar els estudiants de clàssiques dels darrers cursos en companyia del professor Alsina per a un article sobre el futur de les llengües clàssiques. Potser sota aquella arbre hi havia la Margalida Capellà que devia saber de memòria aquells versos del poeta mallorquí Joan Alcover: la soca més s'enfila com més endins pot arrelar. En la quietud d'aquest hivern també he tingut el privilegi de fer d'alumna seva a la píndola d'antiguitat en temps de pandèmia  No només filaven llana, dedicat a la vida quotidiana de les dones gregues. 

Tub d'assaig

De petita, em sabia molt greu no ser prou hàbil a l'hora de cosir ni fer ganxet. La meva mare en sabia un niu de cosir! Fins i tot, amb l'ajuda de la Mariona, la nostra estimada veïna, va fer tot un conjunt de peces de roba per a les Nancys que teníem la meva germana i jo. A mi, tanmateix, el que em feia feliç era llegir i descobrir altres maneres de viure. Evasió pura. Però no tot eren novel·les d'aventures!  Recordo la primera vegada que, encuriosida per descobrir-me, vaig agafar un llibre sobre horòscops de la meva estimada biblioteca de Gràcia: Los signos del Zodiaco y su carácter de Linda Goodman. De tant en tant, el tornava a treure en préstec per si la lectura em servia per entendre el caos adolescent en què em trobava. Avui he anat a la prestatgeria del menjador i l'he tornat a fullejar. M'hi he tornat a veure reflectida en alguns aspectes i he entès una mica més la influència de Mercuri com a planeta regent, la terra com a element i l'energia mutable pròpia del signe que posa punt final a l'estiu. Ara mateix els núvols s'han tenyit del rosat intens de la posta de sol. És probable que el pas de pardal que vam fer per Nadal es comenci a fer més evident. Hi ha qui passa de puntetes per tot aquest mon intangible de signes solars i lunars. Hi ha qui, després d'aprofundir-hi, ho comparteix i és un regal per a aquelles persones que, com jo, intuïm que també som fruit del moviment de l'Univers en el moment en què vam néixer. Lluna plena a cranc el dia abans d'acomiadar el 2020.

Betula pendula (Foto: Flora Catalana)

Els arbres eren sagrats, llegeixo en en Llunarbori del 2021, i els antics celtes els consideraven éssers divins de connexió entre el cel i la terra. Busco el meu arbre, l'avellaner i els seus dons segons el signe lunar: reservada, pacient i honesta. El calendari funciona de forma circular i pren com a referència la lluna. Segons aquest calendari des del 24 de desembre som a la lluna-arbre del bedoll. Els celtes feien els bressols amb la fusta d'aquest arbre per protegir els infants i també purificaven els ambients amb el fum de bedoll. El pinsà borroner gaudeix de provar els borrons amb el bec ample i gruixut. És inevitable pensar per què en el pla d'estudis de l'antiga EGB calia passar per estudiar les capitals de països llunyans i, en canvi, era indiferent conèixer el nom dels ocells que niaven en els arbres que teníem al pati de l'escola. Em feia tanta vergonya no saber distingir un roure d'una alzina! Sempre que tingut la sort d'anar a bosc en companyia de persones sàvies que saben reconèixer els arbres he aprofitat per aprendre. En les meves caminades, no falta a la motxilla la miniguia de camp amb els 101 arbres que cal conèixer. Potser seria un bon propòsit per al 2021 saber distingir 101 arbres del meu entorn. I el vostre, quin podria ser?

dimecres, 25 de novembre de 2020

Llum de novembre

A les meves cosines, Mari i Assumpta

Montseny (Foto: Roger Masdeu)

Novembre va sumant dies i escurçant les hores de llum. A les espatlles carrega el pes de fer de contrapunt entre el bon temps del mes d'octubre i l'esclat del desembre carregat de festes, vacances i tot el que se us passi pel camp mentre evoqueu els vostres desembres particulars. Aquest novembre, tanmateix, ha tingut una llum especial. Potser hi fa que m'he entretingut més a observar com acaronava els arbres del meu estimat Montseny, tant se val si en el camí cap a Riells, a la zona de Gaserans o només badant des de la terrassa de casa. A vegades surto i enyoro l'arbre gegant del jardí dels veïns mentre em pregunto què se n'haurà fet de tot l'estol d'ocells que se'l devien sentir casa seva. Camí de la feina, quan tot just clareja, observo la seva ferma presència a banda i banda de la carretera: n'hi ha de solitaris, d'esprimatxats, de sorruts i d'amables. Ben bé, com nosaltres, però en silenci. O potser no... potser parlen quan el vent els pentina les fulles! 


M'ha acompanyat també la llum que tantes dones d'arreu del mon van compartir en el congrés virtual Mujeres en sororidad que va néixer de la inspiració, les rialles i la força encomanadissa de Florencia Mallagray, advocada, periodista i doula. En format gratuït i en format de pagament perquè tothom que tingui una connexió a Internet en pugui formar part.  Recupero les xerrades en format àudio i les escolto al cotxe camí de la feina: la força del cercle com a espai per compartir des de l'escolta profunda i sense judici, astrologia, el cos com a espai de sanació i de plaer, la veu, els arquetips...

A l'altra banda de la pantalla també hi he retrobat una escriptora apassionada amb la seva feina, generosa amb el seu saber i respectuosa amb l'estil de cada una de les persones que conformem el grup que seguim el curs Escriure els records. Estic parlant de Care Santos. El primer llibre que vaig llegir d'ella fou la novel·la Okupada quan encara treballava amb adolescents de la plana de la boira a finals dels anys noranta. El darrer, Mitja vida, va ser un dels darrers compartits a les tertúlies literàries que vaig coordinar en una de les activitats organitzades per Dones de Breda. Recupero la carpeta amb les llibretes dels comentaris i reflexions d'aquells anys. Potser per complicitat de generació amb les protagonistes en un moment de la novel·la somric rellegint "l'efecte mitja vida: notes que ha arribat el moment de fer les coses d'una altra manera, de reconciliar-te amb els teus somnis, potser de fer net o de passar comptes amb tu mateixa."

Montserrat Carulla (Font: Catorze. cat)

I en la llum de finals de novembre també hi ha la reivindicació de dir prou a la violència contra les dones. Les germanes Mirabal, tres activistes dominicanes, foren assassinades un 25 de novembre de fa 60 anys per la policia secreta del dictador Rafael Trujillo quan tornaven de veure els seus marits empresonats. Elles i tantes altres dones arreu del mon han alçat la veu per fer evident que nosaltres també sumem i que cal seguir fent feina per evitar la violència contra les dones. Ho escric i de fet sento el camí passa per afavorir el respecte a la vida en l'amplitud de la diversitat que la conforma. Somric i em recordo aquest matí a classe de grec traduint un fragment de Diògenes Laerci que serví d'inspiració a  Maria Mercè Marçal per aquells versos que El diluvi es va fer seus a la cançó I tu, sols tu. Escric el vers inicial "A l'atzar agraeixo tres dons" i vaig a parar a una altra dona que amb els seus textos posa llum als meus matins del dissabte, Eva Piquer i el seu He llegit no sé on. No sé quins dons hauria agraït Montserrat Carulla a l'atzar, però potser ens en podem fer una idea escoltant-la a l'entrega del Gaudí d'Honor l'any 2013. Bon camí de llum, Montserrat Carulla!