Respirar

"Observa com és la teva respiració", diu en Roger unes quantes vegades durant la sessió de ioga. I llavors, amb els ulls tancats, observo com és sentir com l'aire entra per les foses nasals, omple els pulmons i, en l'expiració, surt. No em serveix de res jutjar o controlar. Només observar. "Cadascú al seu ritme", ens recorda, amb un to de veu amable que sembla no perdre mai la paciència per repetir una vegada i una altra cada un dels passos. A fora, una nit incipient ens agombola i ens convida a baixar el ritme... a prendre consciència de com n'està de carregada la nostra esquena, de l'alliberament que suposa girar el cap lentament cap a la dreta i després cap a l'esquerra, de la força que sentim a dins quan ens arrelem: dit gros, dit petit, taló. És un dels moments especials de la setmana en què connecto plenament amb mi per mimar l'essència amorosa de tenir cura d'un mateix. 

Forn de pa Ca l'Arnau

"Em trobo a faltar!" em deia, amb veu riallera i alegre, la Souad mentre comentàvem, poc després del 8 de març, que hi ha tardes en què no voldríem res més que permetre'ns el luxe de la solitud triada. La solitud que permet recompondre els bocinets de nosaltres mateixos que hem deixat escampats després d'una setmana densa i intensa de compromisos laborals i socials. Ho diu amb la vivor als ulls de qui sap que la millor manera d'anar a treballar és fer-ho amb un somriure i una paraula amable per a cada una de les persones que anem al forn de pa a buscar un pa de mig llescat, un rodó gallec, un tros de coca de pinyons o unes magdalenes amb el punt just de dolçor. De regal ens n'emporten  tres unces de l'alegria d'una dona que va créixer jugant i treballant a l'aire lliure. Com pot ser que hi hagi una llei que permeti vendre "pa" a les benzineres? Com pot ser que hi hagi tanta gent que hagi optat per anar a buscar la barra de pa a la benzinera? Qui diu benzinera diu supermercat, sigui de la cadena que sigui. Al meu pare no li vaig veure a fer mai. Es reia una mica de nosaltres quan ens veia menjar pa integral, de cereals o sègol. Després de la guerra, ens deia, havíem menjat un pa tan negre... que ara que me'l puc menjar blanc, me li menjo! Segur que les paraules no son literals, però l'essència sí.

Respirar de l'absència de mi... canta la Bebe en la versió que va adaptar Marc Parrot per al disc de la Marató d'aquell 2015 en què el meu pare, al costat de la Dora, havia descobert que la màgia de la vida es pot descobrir i viure amb alegria a qualsevol edat, fins i tot encara que li hagués tocat aprendre a estimar-se la vida  i seguir avançant després de cada una de les pèrdues, primer dels pares, després dels germans i, finalment, de la primera parella. Diria que un profund sentit de la responsabilitat i la força de les muntanyes on havia pasturat de molt jovenet li conferiren una fortalesa especial que, tanmateix, no fou suficient per superar un càncer que li van detectar just tres setmanes abans de morir. El meu pare era d'aquells homes conscients que la vareta màgica és un mateix. 

Formentera

Potser per això em va ajudar a encapsar els llibres quan vaig prendre la decisió de marxar a viure a Formentera. No em va retreure res. Li sabia greu veure trista la meva mare perquè jo marxava, però jo havia de fer el meu camí. Feia tres anys que la petita de les Pitiüses m'havia anat robant el cor i, d'alguna manera, els astres s'havien alineat perquè fos possible establir-m'hi una temporada. Al meu estudi del carrer del Pont, a Manlleu, hi vaig tenir molts mesos penjat un fragment del poeta Walt Whitman escrit dins la silueta de l'illa.

Ni jo ni cap altre no podem fer aquest camí en lloc teu,

L’has de fer tu mateix.

No és lluny, és al teu abast,

Potser ja hi has estat des del dia que vares néixer i ni te’n recordes,

Potser és pertot, sobre l’aigua i sobre la terra.

El meu pare no hi hauria pogut viure perquè s'hi ofegava. M'ho deia cada vegada que em venien a veure i m'ho va recordar, encara, una de les estones de conversa que vam tenir els darrers dies que vam compartir aquell juny de 2016. Jo vaig trigar més temps a entendre que rodejada de mar i sense muntanyes a prop també m'ofegava. Potser una mica com el que li devia passar a la tieta Angelina que va viure els darrers anys de la seva vida a Barcelona, lluny del seu Esquirol estimat, però amb la companyia amorosa de la família i, en especial, de les seves netes més joves, la Mariona i la Valèria. Allò que no et mata et torna implecable. En vida teva em deixava en un missatge de veu si pel seu aniversari no coincidia a felicitar-la en directe quan trucava al meu cosí. Quina expressió tan bonica! En vida teva!

Respiro i somric després d'una tarda de paraules, de moltes cançons, d'alguna llàgrima... d'un moment d'estricta simpatia amb mi mateixa en aquesta illa del Ter.

Regals de diumenge

Soc incapaç de recordar qui va dir allò que "perquè passin coses diferents, cal fer coses diferents". És tan obvi i de sentit comú que, a vegades, ens n'oblidem. Tanmateix, a vegades la diferència és tan minsa com alterar l'ordre de les rutines perquè el diumenge et faci algun regal en forma de retrobada, de cafè en bona companyia o de passejada a bosc. Com que soc d'hàbits més diürns que no pas nocturns, fins i tot el diumenge em llevo relativament d'hora. No faig cas a la cèlebre frase de Guardiola sobre què passa si ens aixequem ben d'hora, ben d'hora, però sí que em permeto dormir i mandrejar fins que el cos en tingui prou. Esmorzar amb llum de dia, llegir el diari del dissabte perquè no he tingut temps d'acabar-lo, cuidar les plantes, posar alguna rentadora. L'ordre dels factors no altera el producte. En un moment o altre, també un cafetó.

Breda dibuixat

A Breda els diumenges hi ha mercat. I, si hi sóc, m'agrada anar-hi. És un dels meus petits rituals de connexió amb el poble i amb la seva gent. Agraeixo l'esforç de tots aquells que, diumenge rere diumenge, munten la paradeta, faci fred o sol, plogui o ventegi. M'agrada repartir una mica les compres segons les preferències que em generen fruita i verdura d'uns i altres: espinacs collits a Breda, taronges que porten des d'Andalúsia cada quinze dies o carxofes de Santa Susanna. Miro de reutilitzar les bosses petites una setmana i una altra, com vaig aprendre de na Sintes, una dona valenta i d'empenta que estima, respecta i cuida la natura encara que no tothom l'acabi d'entendre. Què ens ha dut a la comoditat de tants productes d'un sol ús? Quan vam deixar de pensar en les repercursions que això tenia per al planeta i per a les generacions futures? Ho escric i tot d'una em ve el record del cabàs carregat de taronges que ma mare comprava a mercat i el meu pare recollia quan tornava de treballar perquè ella no hagués d'anar tan carregada. Si hi penso, m'emporto la cassola quan vaig a buscar el pollastre a l'ast i el pot de vidre si vull comprar olives. El primer diumenge de cada mes és una bona oportunitat per deixar allò que ja no em fa servei a la gent de l'Oncolliga perquè ho venguin i puguin seguir sumant recursos per a una associació que dona suport a malats de càncer i les seves famílies. 

Taller El rajol 

M'agrada fer-la petar ara amb l'una ara amb l'altre, compartir converses, somriures i una estona de vida de poble. Deu fer un parell de setmanes que vaig retrobar la Coral i en Jaume, bredencs de cor que, per motius diversos, viuen ara més enllà del Montseny. La Coral té aquella capacitat creativa que la porta a organitzar un àpat de colla, a fer uns panellets sublims o una empanada gallega que hi canten els àngels! No s'atura aquí perquè de la seva insistència, professionalitat i confiança en el projecte n'ha nascut El rajol, a Granollers, un espai que convida a escombrar pors i mandra a l'hora d'imaginar i de fer un pas més: mans a la terra per crear! Al bell mig del carrer ens enriolem i ens inventem 'enargilar' que ens sona a francesa i, per això, ens ve al cap una altra amiga ceramista, la Cécile. Trec la llibreta i començo a apuntar idees, escric de pressa que enargilar té a veure amb l'energia que la terra aporta a la persona, que aquesta energia s'assembla a la que tenen els nens... Ens acomiadem amb l'alegria del regal d'aquesta compartida un diumenge que, a primera hora del matí, destil·lava llum de carbassa. No sabem quan ens retrobarem, però tenim la certesa que hi ha un fil invisible que ens uneix i un número de telèfon que ens permet una trucada, un missatge o unes emoticones que segueixen mantenint el caliu.

Des que al meu DNI , a banda que caduca, hi diu que visc a Breda, alguns dels regals musicals han vingut de la mà d'en Frank Lluís. Va ser ell qui, en la nostra etapa a la junta del CEB em va descobrir els Manel i aquell Ai Dolors!, els Amics de les Arts i, amb il·lusió, un disc d'elaboració pròpia Els Sulfitos: una reivindicació de la ela geminada, una cançó per a en Marçal, el menut de l'Albert (als teclats), i l'Edimburg on en Joan (bateria) es devia enyorar del Montseny, a més del bonus amb la fal·lera nadalenca. Gràcies, Frank! 

A ell i a la Sònia, me'ls trobo camí de la Pintoresca en companyia de les bessones, la Matilda i la Joana. Quatre anys, casc i bici de conjunt, res de rodetes. Amunt i avall satisfetes de tot el que ja roden sense posar el peu a terra. Tots dos traspuen confiança en la vida quan deixen que les seves filles experimentin amb la bicicleta a risc d'alguna relliscada. Li comento a la Sònia que m'encanta ser-ne testimoni i somriu. Potser per la seva feina com a locutor a Icat, podria ser un dels convidats a la secció Així fa de pare/mare al suplement Criatures del diari Ara. Potser diria el que m'explicava aquell diumenge, que té la sort de combinar professió com a locutor a Icat FM i la seva passió per la música anant a concerts amb tota la família. I la Sònia, com fa de mare? Amb un certa preocupació, em confessa, després de conviure moltes hores al dia amb adolescents en un institut del Maresme. Li comento que la confiança en la vida, el compartir alegria (em diu que a casa és una altra cosa... és clar...) i el temps fan d'adob quan arriba l'adolescència i aquella recerca més íntima que ens porta a allunyar-nos en la distància adequada que ens permeti descobrir-nos. Per l'experiència de tots els anys que porto en el món educatiu, puc assegurar que en la immensa majoria de casos es nota. I que, per sort, alguns adolescents tiren endavant malgrat les situacions dures i difícils a què s'han d'enfrontar. Somriem. Complicitat. Entre la Sònia i jo, també hi ha un fil invisible que d'alguna manera ens uneix, com aquesta Illa del Ter de qui ella és una lectora fidel. Gràcies! 

Estels de bosc

Hi ha qui, d'alguna manera, va comptant els dies que falten perquè s'acabi un hivern que no sembla haver posat en marxa la velocitat de creuer del que se suposa que s'espera d'aquesta estació. Hi ha qui no suporta el fred roent, les glaçades i aquella mena de tristor que s'escola pels racons d'un mateix. Fa uns anys hauria pogut escriure el paràgraf en primera persona: "compto els dies que faltin perquè s'acabi ja l'hivern, el fred i les glaçades que descobreixo, fins i tot, dins meu." Tot i que el mes de maig segueix essent un dels meus mesos predilectes per la llum, l'alegria que esclata a gairebé cada racó i perquè tot comença a tenir regust de final de curs, m'agrada, també, la parsimònia dels mesos d'hivern. Els arbres, despullats, s'alcen cap a un cel d'un blau difícil de copsar en una altra època de l'any. M'acompanyen, ja de bon matí, arran de carretera, com el cartell clavat ja fa un munt de temps que dona fe de la construcció d'un carril que permetrà enllaçar Breda amb l'estació de Riells. Una vella reivindicació que ja ho era, de vella, fa dotze anys, quan em vaig instal·lar en aquest racó de fang al peu del Montseny. 

Sempre hi ha llocs per descobrir sense sortir gaire dels 5 Km2 que conformen el terme. Sempre hi ha l'opció d'abocar una nova mirada als llocs on ja hem passat infinitat de vegades. La natura ens ofereix, generosa, estels de bosc arran de terra. Els acarono amb suavitat, m'entretinc resseguint textures i observant com n'arriben a ser de diferents. Tot d'una, sense demanar permís per passar, m'arriba el record d'una rialla d'en Carlos, el sabater del carrer del Pont a Manlleu, que ens duia la molsa a casa per fer el pessebre. No devia estar prohibit tants anys enrere agafar-ne una mica per complir amb la tradició de posar el pessebre per Santa Llúcia i treure'l per la candelera. S'ho passava tant bé la meva mare fent el pessebre... encara que llavors, quan venia en Carlos a fer-nos alguna visita es dediqués a  passejar el caganer per tots els racons: davant de la dona que rentava en el riu de plata, al mig del foc dels pastors i, és clar, davant de l'establia. No gaire lluny dels estels d'hivern, a la torre de Montfort, descobrim un pessebre que ha canviat la molsa per la reivindicació.

Després d'aquest bany de bosc, una bona dutxa, una infusió tranquil·la i el sofà de casa que m'acull mentre devoro, gairebé de forma literal, la novel·la Mitja vida de Care Santos. És la novel·la del club de lectura d'aquest mes de febrer. M'encanta veure com, en l'estona de tertúlia, el llibre ens serveix d'excusa per arribar fins a nosaltres mateixes; per descobrir el plaer i el neguit que traspuen les paraules; per conèixer una mica més aquelles veïnes, les que van obrir els ulls en aquest poble terrissaire i les que, com jo, se l'han anat fent una mica seu. Se m'ha anat fent fosc fins que ha estat impossible seguir sense encendre el llum. Les vides d'aquelles dones que als anys cinquanta eren adolescents en una postguerra marcada per la misèria, les pors i els secrets m'ha anat absorbint i ja no he volgut aturar-me fins que no he arribat fins a la última línia. M'ha meravellat, un cop més, la capacitat de Care Santos per construir uns personatges tan creïbles que conviden a una reflexió profunda sobre la vida d'unes dones que van sobreposar-se als drames cruels amb què es van haver d'enfrontar. Un petit moment d'estricta simpatia. He pensat en moltes dones que conec a qui la vida, una vegada i una altra, les ha posat a prova. Però elles han sabut trobar la manera d'alçar-se. El meu agraïment per tot allò que han ajudat a canviar perquè nosaltres ho tinguéssim una mica més fàcil. Una abraçada profunda de cor a cor per a totes elles.

Meló d'hivern

Hi ha matins de dissabte en què un missatge de whatsapp amb la pregunta Avui? es converteixen en un regal de camí, natura i complicitat en petit racó de món màgic que és el Montseny. Enfilem  carretera amunt, coll de n'Orri, GI-552 en direcció a Arbúcies fins arribar a l'eix tranversal. Objectiu: Cerdans. Com és que hi ha llocs que ens queden tan gravats a la memòria? Fins avui cada vegada que passava per coll de Revell pensava que un dia m'hi havia d'aturar i enfilar el camí que duia cap a Cerdans per descobrir si encara hi havia aquella roda de carro davant la rectoria que servia de casa de colònies on ens enfilàvem i jugàvem les estones lliures. La motxilla que porto, amb aigua i un parell de bosses perquè mai se sap amb què ens pot sorprendre el bosc, no pesa gens comparada amb la que traginàvem llavors amb el sac, la manta i la roba necessària per passar uns dies de classe a l'aire lliure, jocs de nit i convivència amb els companys. Eren dies també de rialles, moltes rialles, tot i els intents de les mestres per fer-nos callar amb l'amenaça que algú acabaria dormint a la seva habitació si no paràvem de fer xivarri. Tenim la sort, avui, que ens acompanya un sol esplèndid que alleugereix la sensació de fred que marca el termòmetre de la benzinera, 0 graus. A banda i banda de la pista forestal ens saluden les àvies alzines, majestuoses i generoses de suro; freixes, verns i castanyers un poc més enllà fins arribar a la impressionant alzina d'El Mataró de més de 23 metres d'alçada i anys, molts anys a les arrels. Arribem a Sant Cristòfol de Cerdans i gaudim d'una estona de sol a les escales, quatre ametlles i quatre avellanes mentre la memòria busca juganera els records d'aquelles colònies; compartim records de les nostres respectives escoles, dels líders de la classe, dels delegats, de tot allò que amb ulls d'infant ens semblava normal... No és fins que fem tota la volta a la casa i l'ermita que descobrim el cèrcol de ferro de la roda clavat a terra amb encara alguna resta de fusta podrida. 

A l'exposició del Centre Cultural Els Forns de Breda, el fotògraf Mariano Pagès, ens havia guiat unes hores abans per la seva particular visió del romànic d'un massís que s'estén en tres comarques: Osona, La Selva i el Vallès Oriental. Passem de la visió general de l'entorn natural al detall d'una trena o un capitell després de passar per la llum mística de l'absis sempre encarat a l'est. El meu cunyat comenta en veu baixa que ja és ben curiós que sigui un argentí qui ens ve a mostrar els tresors que tenim tan a prop. El seu comentari em fa pensar en na Lluïsa de Bunyola que em solia dir, fent via a peu per la carretera d'Orient, que en aquelles passejades s'havia adonat de la bellesa del seu paisatge quotidià veient com jo gaudia de cada petit detall com si fos un tresor que la mare natura ens oferia en la seva immensa generositat. Acabem la visita amb un muntatge de vídeo on ens fem a la idea de les dificultats que ha tingut aquest arquitecte de formació i enamorat d'aquest massís on ha arrelat. També ho hem fet alguns dels que, un vespre ben fred de gener, ens hem espolsat la mandra del damunt per acompanyar-lo fins a Sant Cebrià de la Mora, passant per Sant Martí del Brull i, és clar, per Sant Salvador de Breda. Fullejo el llibre abans de marxar i hi descobreixo l'església de Cerdans, bé, de Sant Cristòfol de Cerdans.

Assolit l'objectiu de la matinal, reprenem la tornada cap al cotxe contentes de la descoberta de la ruta, fins que ens omplin d'una olor intensa de fusta i resina. "A veure si trobem algun tall de meló..." Un tall de meló? A l'hivern? Durant una estona ens divertim buscant talls de meló, fets amb més o menys precisió, per la destral que colpejarà el tronc. S'acaba una vida, curta o llarga, i en comença una de nova: perxes, mobiliari, llenya per cremar... L'olor de fusta i la forma llunàtica del tall de meló em retornen fins a Bunyola i a les tardes d'hivern en què en Martí, de la fusteria Tallat de lluna, em deixava endur aquelles restes que haurien anat a reciclar i que jo aprofitava per encendre la llar de foc. Que n'arribava a ser d'hipnòtic el foc aquelles tardes fosques d'hivern! Que n'arribava a ser de plàcid col·locar les pinyes que havia recollit en es camí de sa Comuna, encendre foc, torrar pa (deliciós el pa mallorquí...) i coure un poc de sobrassada o botifarró! 

Ja fa temps que la fusteria Tallat de lluna va tancar el negoci, però em resisteixo a no posar el nom en el cercador amb l'esperança de trobar, ni que sigui, alguna imatge d'aquell logo preciós que, segons em va explicar en Martí, tenia a veure amb la saviesa antiga de tallar els arbres en funció de la lluna. I en el clic descobreixo que a Sóller hi ha una fusteria amb aquest nom i que manté el logo que jo recordava. Rebostetjo (entranyable paraula)  per la seva pàgina de facebook i retrobo algunes cares conegudes. Somric. I decideixo que, abans de fer una repassada al text, agafaré un parell de pinyes i encendré foc...

Polsim de llum

No vaig voler acabar l'any sense passejar per un dels camins més estimats a Breda, el que porta fins a la font de la Pintoresca: una ullada de sol enmig dels arbres en un cel de tarda deliciós em feia companyia. No he volgut començar l'any sense aprofitar la invitació de la Sandra a descobrir un racó de bosc, entre Breda i Gaserans, en companyia de marfulls, arbocers i algun galzeran florit. El camí ens ha ofert regals sorprenents, des d'una alzina que buscava l'abraçada d'un roure, fins a una petita collita de trompetes de la mort escampades en un llit de molsa i líquens com si fossin petúnies, grogues per triar un color a l'atzar, en una jardinera d'un balcó ufanós d'acollir un crit de llibertat. Assegudes en el pedrís d'una masia en venda ens hem deixat regalar unes carícies del sol que ens acompanya des del solstici del 2018. 

A mi m'alegra que el dia ja es comenci a allargar i la Sandra hauria volgut alguns dies més per hivernar. Les seves paraules m'han recordat com em sentia a principis de desembre, quan el trimestre escolar enfilava la recta final, l'aire feia aquella olor ensucrada capitalista de Nadal i jo em delia per esmorzar amb claror de dia. Un esborrany de L'illa del Ter, tot just fa un mes, n'és testimoni: "Hi ha dies en què tinc la incòmoda sensació d'haver de demanar permís social per hivernar, per quedar-me a casa i convertir el sofà de casa (mantes incloses) en una mena de camp base a recer de les inclemències que pot suposar fer el cim. Puc deixar que les hores de la tarda passin amb lentitud silenciosa, mentre la claror es va diluint rere el Montseny alhora que obren els ulls les faroles del carrer. Des de fa uns dies s'hi han afegit els llums de Nadal que, per molt que es tracti de leds, també consumeixen una electricitat que paguem entre tots. Cal que estiguin encesos tants dies abans de les festes de Nadal? És, en darrer terme, una campanya per fomentar el consum? És una assalt més de la batalla que volem guanyar al ritme de Gea, el nostre planeta Terra? A mesura que els dies s'han anat escurçant el meu cos va reclamant més estona de descans, de deixar d'enganyar-lo amb tota mena d'artificis: el llum del sostre, la làmpara del costat del sofà, la televisió, la pantalla de l'ordinador o la del mòbil." Punt final de l'esborrany. Un mes sense trepitjar L'illa del Ter.

Dog al taller de la Cécile.

Amb la ferma voluntat de no deixar-me seduir en excés per les mantes i el sofà durant el mes de desembre vaig aprofitar l'oportunitat de crear en un espai privilegiat, el taller obert de la Cécile Ribes, on conviuen la màgia de la terra i el foc, la seva rialla vital i la generositat de compartir temps i coneixements per descobrir-nos creatius quan deixem jugar les nostres mans. El procés és lent: de la idea al dibuix, del pastó de gres a la forma, del prestatge al forn per descobrir que encara queda molta feina per fer, que no s'hi valen les presses ni el cop de clic. Una infusió amb un toc de gingebre i galetes per celebrar que en Jepi estrenava un nou any i descobria un nou suport per a les seves il·lustracions: les rajoles. Mentrestant l'estufa engolia un tronc rere un altre, satisfeta de contribuir amb la seva escalfor en aquell cau d'artistes on en Dog hi té permís d'entrada quan l'espai es converteix en el taller íntim de la Cécile. 

En la intimitat de casa o en un restaurant, en una habitació d'hospital o en una cel·la a la presó, a la base dels bombers o de la policia local fent guàrdia, en un llarguíssim etcètera de possibilitats hem viscut aquells segons que acomiaden un 2018 que dona la majoria d'edat al segle XXI que tindrà l'oportunitat de demostrar en què ja l'ha assolida i en què li cal seguir treballant. Com que crec en les paraules de Gandhi quan ens convida a ser el canvi que volíem veure en el món, em permetré una estoneta d'intimitat amb mi mateixa per descobrir en què em cal seguir treballant i de què em sento orgullosa d'haver assolit com a persona. Sembla que em ressonin, mentre se'm dibuixa un somriure, una de les moltes dites que ens deixava anar, com qui no vol la cosa, el meu pare: "qui sigui frare que prengui candela". 

Foguera al pla de Lledoners la nit de Cap d'Any

No sé quina de les frases del pare que el meu germà ha recollit, esporgant aquí i allà, hauria dit veient tanta gent enfilant el camí cap Puig de les Basses, Mas d'Enric o Lledoners per acompanyar amb música, sopars, acampades, cançons de Bona nit o el raïm de Cap d'Any unes persones empresonades injustament perquè tots nosaltres poguéssim exercir un dret fonamental: el de votar. No sé què hauria dit el meu avi, que va lluitar en el bàndol republicà a Andalúsia i patí la duresa de la presó de Màlaga, si li hagués pogut dir que la nit del 31 anava a menjar-me el raïm a l'esplanada de Lledoners per reclamar la llibertat dels empresonats, el retorn dels exiliats i que la Tamara pugui ampliar el seu horitzó més enllà de Viladecans. En aquesta ciutat fa més de quaranta anys van plantar les arrels en Luis i la seva neta Mari, una dona valenta i lluitadora, que ha descobert en els ulls de la seva neta Judit un polsim de llum per seguir endavant malgrat tots els entrebancs amb què s'ha anat trobant pel camí.

Tots els grocs del món

Just acabo d'escriure el títol i m'assalta el dubte si el món s'ha salvat de l'esporgada dels accents diacrítics que va fer l'IEC el 2016. Sí, encara el puc posar en aquest títol-adaptació del títol de la pel·lícula estrenada el 1991 que, diria, va suposar per a molts el descobriment de Jordi Savall, autor de la banda sonora de Tous les matins du monde. La pel·lícula ens porta fins al segle XVII acompanyats de les violes de mestre i aprenent, Monsieur de Sainte-Colombe i Marin Marais respectivament, i d'una història d'amor i aprenentatge, de paciència i d'esforç, de vida i de mort. Aquests darrers dies moren moltes de les fulles dels arbres que, de petits, havíem après que tenien fulles perennes. Tenyeixen de marró, vermell i també de groc les voreres de les ciutats mentre a bosc cauen plàcidament damunt el coixí de la mare terra. Les fulles segueixen el seu cicle, amatents del que dicta la mare natura, aliena a cap altre simbolisme que no sigui l'inexorable pas del temps. 

Un temps que, les darreres setmanes, ha vingut marcat per la pluja, per inundacions i altres estralls que no estàvem gaire avesats a veure. El vent hi acompanya, impecable, al peu del Montseny, encara que no sigui terra de vent com ho són els dos extrems del nostre país petit, dolç en la veu de Lídia Pujol que el 2013 cantava pel dret a decidir i perquè s'aturessin les retallades que han dut aquesta setmana a milers de treballadors a reclamar millores en les condicions de treball: metges, bombers, docents, treballadors de Correus. Persones al servei d'altres persones. I, si voleu, atureu la lectura, i acompanyeu-la mentre agraïu la feina de totes aquelles persones que en algun moment us han transmès la seva dolcesa, el seu suport i la seva professionalitat en un moment difícil. Gràcies, Lluís Llach, per haver creat un poema tan deliciós sobre el nostre petit país! Potser aquesta setmana m'estalviaré d'agafar el meu paraigües de color groc per protegir-me de la pluja i seguir reivindicant la llibertat dels presos polítics d'aquí, per proximitat, i d'arreu, per humanitat. Poc s'ho devia pensar el meu paraigües que, tants anys després, esdevindria reivindicatiu i deixaria de ser la riota d'aquells que es mofaven de l'estridència del seu color llampant que il·luminava els dies grisos i plujosos!

I passejant pels carrers i places, seguirem veient  tots els grocs del món instal·lats al logo d'unes oficines bancàries que van canviar la seva seu principal ara fa poc més d'any, que en fa alguns més que va engolir petites entitats bancàries,  que cada cop més omple d'anglicismes els seus productes i carrega de comissions més elevades els seus usuaris. Es mantindrà a les bústies que encara queden a pobles i ciutats per als que seguim estimant escriure a mà cartes i postals als amics que, tant si són lluny com a prop, segueixen agraint el petit detall de trobar un somriure enmig de la propaganda o els rebuts del banc si és que encara no els han pressionat prou perquè es passin a fer totes les gestions en línia. Consum responsable de paper o voluntat de tenir-nos encara més controlats? Potser l'helicòpter que ha espantat els ocells que segueixen la seva ruta habitual és de color groc i es vola en direcció a un del grans hospitals on s'han invertit molts diners que, potser, més repartits a la xarxa sanitària bàsica haurien permès que el col·lectiu de metges de l'atenció primària no hagués d'atendre quaranta pacients per jornada. Quaranta són també els alumnes que omplen moltes de les aules del país. Cada vegada més hi ha més alumnat diagnosticat de més trastorns d'aprenentage que requereixen anar més a poc a poc en un món, de groc o no, que canta l'excel·lència de la rapidesa i oblida aquell necessari dolce fair niente per tornar-s'hi a posar, una mica més tard, amb més empenta i alegria. En el color groc hi ha l'alegria del sol i de les plantes que el reverencien, els girasols, de les zones de càrrega i descàrrega on podem aparcar els caps de setmana sense perill de ser multats. En el groc hi ha l'essència del safrà, crocus sativus, que li dona el nom a la paraula en català. Na Margalida, una al·lota que estudiava a l'institut de Sineu on vaig fer la meva estrena com a funcionària interina, em va explicar com n'era de lent i parsimoniós anar recol·lectant els estigmes i estils del safrà, preuada espècie i condiment que fa més de tres mil anys va arribar de l'illa de Creta. 

El color groc, a qui Albert Om dedicà el desembre de l'any passat, la seva carta dels dissabtes, pinta de misteri les novel·les italianes; ens informa dels números de telèfons en alguns països; avisa els futbolistes que a la propera aniran al carrer i als banyistes que cal prendre precaucions per banyar-se... I, encara, en el món del teatre hi ha qui influenciat per la mort de Molière en escena vestint de color groc l'ha fet fora del seu vestuari, no fos cas que es repetís el que li passa al comediògraf francès. Però no tothom fa cas de la superstició i en trobareu exemples arreu de la xarxa, fins i tot en una obra de teatre per a infants Groc Molière, publicada el 1991, que encara a finals del curs passat es representà a la localitat de Castelló. El groc seguirà sent de tothom.

Pólvores de duc

Celebrar 475 anys d'història d'un edifici sempre té un no sé què de sentir-se insignificant al costat d'unes parets que n'han viscut, en silenci, de tots colors. Ai si les parets parlessin! Què ens explicarien les de Can Siset Sisó que des de 1980 acullen una botiga de ceràmica i artesania? Van sentir, potser, com en Paco decidia Terraforta com a nom? O, qui sap, com  la Maria s'il·lusionava pensant com ompliria les lleixes de cassoles, olles i càntirs, com deixaria un racó per als artesans que tot just començaven a descobrir la força de treballar amb la terra i els colors? Què en saben de les passejades d'en Francesc per la botiga buscant el lloc ideal per una peça que donarà un toc de museu a unes estances que mantenen vives la tradició d'un dels nobles oficis, el de modelar la terra per crear una nova vida? El toc culinari a la celebració li va posar la Montse Bertran amb algunes de les receptes que formaven part del receptari d'aquell llunyà segle XVI. La cuina de la casa s'omplí de l'olor del sucre fi, la canyella en pols, el gingebre ratllat, els claus d'espècie i la nou moscada de les pólvores de duc; els paladars es deixaren seduir també pel contrast de l'all i el formatge a l'almadroc que ja havia fet les delícies d'alguns assistents a la primera jornada de commemoració.

Els colors, els sabors i la música havien omplert no feia massa dies la sala de l'Espai de Jove de Breda d'un ambient que ens transportà fins a l'antiga Grècia. La iniciativa anà a càrrec de la gent del Banc de Temps que donà a veu a l'Esther, viatgera i historiadora, que compartí la seva passió pel món grec amb un públic de totes les edats disposat a compartir un divendres a la tarda en bona companyia. Una paleta de blaus embolcallant unes illes d'origen volcànic, la fermesa d'unes figures que algú escolpí fa centenars d'anys, la meravella que encara suposa per nosaltres emmirallar-nos en aquells homes i dones que vivien encara obedients al ritme de la llum solar. I, just quan el grup de Passaltpas es preparava per fer tirar avall dolmes, tzatziqui i altres delícies, vaig girar cua... i no pas per vergonya de ballar i entrebancar-me amb la dreta i l'esquerra... sinó per la impotència de no poder resistir sentir la música asseguda per imperatiu d'un esguinç que fa un parell de mesos que em fa la guitza. O potser soc jo qui la hi fa per no deixar-lo reposar com, de tant en tant, m'exigueix...

A l'espai la Plana de l'Om de Manresa es comença a sentir l'oloreta del càtering que trobarem a la sortida de la primera sessió del XIV Fòrum Auriga, una de les activitats que es porten a terme durant l'any en què una població del territori català ostenta el títol de Capital de la Cultura Catalana. M'hi han empès, un any més, les ganes de tornar a escoltar la veu reposada i sàvia de Raül Garrigasait, director de la Casa dels clàssics, l'oportunitat de compartir una estona de tertúlia sobre docència del món antic, i també la intuïció que allà coneixeria gent que posa els seus coneixements al servei de tots aquells que treballem per seguir transmetent l'essència de la humanitat, més enllà d'èpoques històriques i condició social. Confesso que la cirereta del pastís ha estat poder fer una abraçada en directe a una dona d'empenta, la Margalida Capellà, que presentava un dels seus projectes educatius interdisciplinaris en companyia d'en Sergi, professor de cicles formatius de jardineria de l'INS de Premià de Mar. Tenia gairebé la certesa que de l'equip ICE de la UdG també baixaria algú i tindria l'oportunitat de fer-la petar una estona en directe ara que ja no coincidim a les reunions de selectivitat. I m'ho podia haver pensat que els germans Tudela, alma mater de l'Àuriga, tindrien unes paraules per als presos polítics, alguns dels quals eren ben a prop, a la presó de Lledoners, a Sant Joan de Vilatorrada on no feia massa dies, coses del destí, s'hi havia representat una obra de teatre, fruit de la voluntat de fer arribar la cultura arreu del territori del grup impulsor de la capitalitat de la cultura catalana.