L'art d'inventar paraules

Us imagineu quina cara ens quedaria si, quan anem al metge, ens digués que per poder saber què ens passa hauríem de fer una analítica per comprovar si ha baixat el nostre índex d'alegrèmia? Alegrequè? I, encara sense haver-nos refet de l'ensurt lingüístic, aprofitaríem la interrupció del seu telèfon per agafar el nostre mòbil, clicar a la icona del navegador, escriure la paraula al cercador i descobrir el següent missatge:

La cerca (alegrèmia) no ha obtingut cap resultat.

Suggeriments:

• Assegureu-vos que heu escrit correctament totes les paraules
• Proveu altres paraules clau
• Proveu paraules clau més general

La paraula en qüestió està ben escrita si tenim en compte que ha seguit el mateix procés de derivació que glucèmia. Com que es tracta d'una sola paraula, no té sentit provar de fer la cerca d'una altra manera. Vaig sentir-la per primera vegada en boca de la doctora Montse Català parlant d'elements de prevenció davant la malaltia. De la mateixa manera que ens preocupem per l'índex de colesterol, que va reduint els seus indicadors d'una manera similar a com augmenten els anuncis de productes per combatre'l, potser valdria la pena preguntar-nos pel nostre índex d'alegrèmia. Quan el meu està baix, sa Roqueta és una de les meves bones aliades a l'hora d'ajudar-lo a tornar al seu estat d'equilibri. I si he de triar un moment de l'any... l'esclat dels ametllers i la verdors dels garrovers a finals de gener o principis de febrer.

Aeroport Paro, a Bhutan

Potser és això el que es va proposar el rei del Bhutan Jigme Singye Wangchuk amb la creació del GNH Gross National Happiness. La primera vegada que vaig sentir a parlar d'aquest petit país de l'Himàlaia fou en una conversa típica i tòpica d'estiu sobre les vacances. L'Albert explicava les peripècies del seu viatge a l'Uzbekistan, d'on no ha arribat encara la postal que es va autoenviar deu fer més de deu anys. No recordo si l'Uzbekistan i el Bhutan eren a la llista dels països del món, amb la capital inclosa, que el senyor Ramon ens feia estudiar de memòria a 7è d' EGB. No sé si a hores d'ara l'Albert segueix interessat a viatjar el Bhutan, tot i que l'aeroport és un dels més perillosos del món a l'hora d'aterrar i el visat d'entrada és molt car es va queixar. Viatjar és, per a moltes persones, una manera de fer pujar els números de referència per a un estat òptim d'alegrèmia.

Us pregunteu, probablement, quin és el producte estrella per tal d'elevar-lo fins a quotes que us permetin sentir-vos a gust amb la vostra pròpia pell sense necessitar aquellas vacaciones de mí mismo, que endreçava Manolo García en un volum de dibuixos, música i paraules. Com si fóssiu trementinaires avesades a trescar per la muntanya a la recerca de la seva saviesa, haureu de trobar les herbes remeieres que s'adiguin a la vostra pròpia manera d'entendre la vida perquè es converteixin en vit-ànimes. Sense elles és molt probable que la vostra ànima es passegi d'esma per la vida, complint només un plec de lleis i normes, algunes d'invenció humana i d'altres fruit de la nostra pròpia data de caducitat. Per a alguns, les paraules són una font inesgotable de felicitat. I el primer que em ve al cap és Màrius Serra i el seu  país de Verbàlia, i se n'hi afegeixen d'altres com Virgilio Ortega, autor de Palabrología i Palabrotalogía, Jordi Palou, ànima des del 1999 del RodaMots o Daniel Cassany, que assegura que inventar paraules i significats ens fa més feliços.

S'hi devia sentir, probablement, el meu company Francesc, creador de la vit-ànima el passat mes de maig, com testimonia el "document" que guardo a la meva capsa de les paraules; també els nostres nebots, en Pol i la Mariona, creadors de la paraula i el concepte de fretural, barreja d'aigua freda i natural en el punt òptim, que ja forma part del vocabulari familiar estiuenc; o encara el petit Matteo, inventor de l'adjectiu petaloso, en aquesta tendra història lingüística que recull la cultura viva que s'encomana a través de les pàgines del Catorze.cat. Si encara no us hi heu capbussat... aprofiteu aquest nou curs que acabem d'encetar! 

Ben d'hora

Fotografia: Francesc Mas

Hi ha tants començaments d'any com ens vulguem inventar. N'he estat conscient no fa massa dies, pel meu aniversari, quan la Núria em desitjava el millor per al nou any que em començava  i per als projectes que estava a punt d'encetar. Pot semblar una fotesa, però fins llavors no hi havia parat prou atenció. Fins a aquell moment sentia com a principi d'any l'1 de gener, per l'oficialitat que li va ser atorgada fa més de dos mil anys i l'1 de setembre, inici del curs escolar. Aquesta setmana he reprès el ritme de llevar-me ben d'hora i el meu cos, com si intuís que ara és això el que toca, no ha necessitat ni tan sols el despertador. Intuïció, canvi de rutines i una dosi gestionable de neguit per tota la despesa d'energia que suposa, d'entrada, encetar una nova etapa a nivell professional. Ben d'hora, potser tant com va fer famós l'entrenador que llegia poesia, s'ha llevat el meu poble. Tot just baixo les escales, en Pep i en Puc tornen de fer el primer passeig del matí. La Dolors ja torna de comprar el pa. En Josep feineja a la cuina i en Titó, que en pocs dies s'ha après el meu nou horari, miola tan bon punt em veu girar la cantonada. Respiro un matí que fa olor de possibilitats. Després d'un estiu que ha posat en evidència que l'acceleració del canvi climàtic sembla haver posar la directa, sense el permís de tots els qui l'han negat i el segueixen negant, agraeixo l'aire fresc i els núvols que treuen el nas rere el castell de Montsoriu. Els homes del temps han avisat que plouria. L'aire enrarit i la saviesa física del cos que just reprèn el dolor antic abans d'un canvi de temps ho han acabat de confirmar. 

Mentre a l'entrenador que llegia poesia encara li faltava un any per entrar a la Masia, vaig trepitjar per primera vegada el Camp Nou gràcies al meu pare que va aconseguir un parell de carnets i, plegats, vam anar a veure aquell Barça de Schuster i Maradona, a qui Goikoetxea havia lesionat feia un parell de setmanes. Però jo era més de Migueli i Marcos. Vaig tornar d'aquell Barça-Gijón amb l'eufòria d'un 4-0 i un gol de Marcos, vivint en primera persona adolescent l'ambient patidor, propi de l'afició d'aquella època, en el viatge d'anada i l'alegria de la victòria en el de tornada. No sé si era el mateix any o el següent que una de lectures obligatòries a classe de literatura em va tornar a la meva Roda natal  meravellada de poder entrar a la casa on Martí i Pol feia dir Sí, senyor a l'Elionor, mentre jo encara no sabia  si havia heretat l'esperança dels avis i la paciència del pares. 

No ha estat Ausiàs March qui m'ha vingut aquest matí a la memòria, sinó els versos del bon amic del cantautor a qui escoltava el futbolista Pep Guardiola dedicats al poble, dels quals ara recupero un fragment que podeu escoltar en la versió que fa el seu germà Ramon Martí i Pol.

El poble és el meu esforç i el vostre esforç,

és la meva veu i la vostra veu,

és la meva petita mort i la vostra petita mort.

El poble és el conjunt del nostre esforç

i de la nostra veu

i de la nostra petita mort.

El poble és tu i tu i tu

i tot d'altra gent que no coneixes,

i els teus secrets

         i els secrets dels altres.

El poble és tothom,

el poble és ningú.

El poble és tot:

El principi i la fi,

l'amor i l'odi,

la veu i el silenci,

la vida i la mort

Grafit gegant de Miquel Martí i Pol, a la paret de l'institut de Roda de Ter

He obert finestres per deixar sentir l'olor de la pluja i per descobrir la creativitat dels alumnes inspirats per les paraules del poeta. Deu ser perquè les meves orelles estan molt atentes i despertes a tot el que senten a explicar als nous companys del Bellera; podria ser que  s'hagin deixat inspirar per les propostes de la Susanna i l'Olga de dur la poesia a les aules i, de retruc, la qualitat tant d'edició com de passió i amor per la feina que fa Matilde Martínez al capdavant d'edicions Godall. A més, m'ofereixen la possibilitat de sumar-m'hi amb els mots perdurables als epitafis, recollits i traduïts a Perènnia per Mònica Miró. I just quan ho acabo d'escriure, enfilo la mirada i ressegueixo de nou els versos de Martí i Pol i m'adono que són ben certes les paraules del poeta quan diu que el poble és la veu i el silenci,/ la vida i la mort. 

Tinc por

Sí. En tinc. Vull pensar que és la por en la mesura justa que em permet estar alerta sense acabar en l'enyor de mi mateixa per haver perdut la confiança en la bondat humana. Confio en la bondat de la majoria de persones i, amb profunda tristesa, m'adono que també hi deu haver persones que gaudeixen sembrant odi i terror. Rescato de nou la confiança recordant la feina que han fet durant aquests dies posteriors a l'atemptat persones amb noms i cognoms, malgrat els mitjans de comunicació s'entestin a parlar de persones anònimes quan no es tracta d'aquells que ocupen càrrecs de major responsabilitat dins dels cossos policials o d'emergències (bombers, protecció civil, personal sanitari del cos i de l'ànima). Rescato aquesta confiança per contrarestar el terror que van viure milers de persones a Barcelona, a Cambrils, a Alcanar, a Ripoll, a Vilafranca, a Subirats i arreu del món on l'atemptat va fer arribar la seva teranyina malèfica colpint famílies i reobrint la ferida del dolor d'altres situacions similars.

La rescato després de parlar amb una bona amiga, la Tania, que té aquella habilitat especial per posar una certa distància a la meva queixa davant aquest No tinc por convertit en lema de la manifestació del passat 26 d'agost. En parlo amb ella i de la conversa en sorgeix la ferma convicció de seguir endavant amb la nostra quotidianitat, malgrat la voluntat d'uns quants (pocs) de voler fer-nos viure paralitzats en el terror. Potser les paraules no són les més encertades perquè tenen un no sé com definir-ho de provocació i de donar força a la por. Hauríem pogut trobar una expressió contundent sense necessitat d'involucrar-hi la por i la negació? Potser sí, però no en calent. El terror no hi entén de reflexió i el crit devia sorgir espontani a les Rambles, a diferència del que tants súpers i familiars del país van cridar el 2011 (!) al festival Uh!Oh! No tinc por!

Tancat a pany i clau

Em pregunto si és la connexió amb el propi dolor enterrat per capes i capes de repressió el que mou a trobar ni que sigui un petit consol amb flors i llum, paraules i ofrenes. El fet és tan inexplicablement incomprensible que el silenci és massa eixordador i necessitem omplir-lo d'alguna manera. El dolor de l'altre reobre el propi. Acompanyant el dolor dels altres acompanyem el nostre. Potser és més fàcil que mirar endins i donar-nos permís per sentir el nostre que un dia, per sobreviure, vam tancar a pany i clau. Potser el vaig tancar quan al pati de l'escola, una companya de la classe es burlava de mi dient-me que tenia sang d'orxata perquè era xarnega, rient perquè la mare ens parlava en català tot i ser d'Andalúsia, deixant-me de banda en els jocs perquè jo tenia poca agilitat. Vull pensar que vaig deixar la clau al pany per poder-la obrir quan em sentís una mica més segura, quan hagués reconquerit aquell espai de mi mateixa que vaig tancar per no patir. 

Manifestació de dissabte

Dissabte passat a les cinc de la tarda mig milió de persones es van manifestar a Barcelona amb el lema No tinc por! per a mostra de rebuig al doble atemptat a Barcelona i Cambrils el 18 d'agost. Una hora abans amb el lema Les vostres polítiques, els nostres morts, més de 170 entitats vinculades a la pau i la justícia social es concentraven a la cruïlla Rambla Catalunya amb Aragó abans d'afegir-se a la manifestació. Ahir a la matinada treballadors de l'ajuntament de Barcelona van enretirar tots els escrits, espelmes i ofrenes que milers de persones d'arreu del món han deixat a les Rambles. Em pregunto què devien sentir mentre ho classificaven i s'esforçaven per fer marxar la cera de les espelmes que han anat cremant en els punts improvisats d'homenatge. Es van entretenir llegint algun text? Els va rodolar una llàgrima galta avall? Es van haver de posar-se una cuirassa per no deixar-se traspassar per tant de dolor concentrat en un espai tan petit? Van agrair, en silenci, estar vius? Tornaran a passar per la Rambla sense por? 

D'aquí dos dies milers de docents ens reincorporarem als centres educatius i serà necessari que hi anem amb confiança i determinació per seguir apostant per l'educació com a camí de pau i de coneixement perquè quan coneixem és més fàcil obrir el cor. Quan arribin els alumnes a les aules, haurem d'estar disposats a acollir els seus dubtes i pors, a protegir el nostre espai interior i compartir amb ells estratègies que ens han donat resultat perquè ells trobin també la manera de fer créixer la confiança. Haurem de seguir portant a la pràctica la saviesa de Delfos que ens convida a conèixer-nos a nosaltres mateixos perquè puguem posar límits, perquè puguem dir no sense sentir-nos culpables, perquè puguem acceptar un no sense sentir-nos ofesos. Serà complicat, difícil, però valdrà la pena sembrar llavors de pau i respecte, flors de confiança per contrarestar el terror, llum per il·luminar la foscor, música per acompanyar l'ànima.

No podré mirar als ulls

als infants del meu lloc

si sé que no vaig fer el que calia.

És humil el meu cant

però hi ha moltes veus

que reclamen a crits que les escolten.

Feliu Ventura

Riu avall

Foto: Francesc Mas

No és el vent insistent qui ens empeny riu avall fins a trobar la Gola del Ter, a tocar l'Estartit, sinó les ganes d'aprofitar una tarda d'agost compartida vora la mar. La paraula, així en femení, la mar, sempre m'ha sonat més evocadora.  Com que m'agrada això de seguir el fil a les paraules evocadores em permeto el luxe de pensar que potser hi té alguna cosa a veure La mar, la plana, la muntanya, un dels pocs llibres que la meva mare tenia com un preuat tresor dels pocs anys que va poder anar a l'escola. L'edició és del 1937 i l'editor, Gustau Gili. En l'endreça de l'estiu, n'he trobat una altra versió, la meva, editada per Teide el 1976, on apareix fins i tot un text  del poeta eivissenc Marià Villangómez. El llibre no té lluc que el féssim servir gaire... Verdaguer, Pla, Carner, Oller, Costa i Llobera, Espinàs. M'ha semblat una mica dens per entendre a 5è o 6è, però potser no es tractava tant d'entendre-ho tot sinó de descobrir la riquesa d'una llengua i d'una literatura durant tant de temps obligada al silenci i a l'exili.

La mar. Aquella mar que m'empetitia i aïllava en els anys que vaig viure a Formentera. Aquella illa, llunyana i just a tocar, que canten les belles paraules del poeta Villangómez a través dels UC. Aquella mar amb olor d'estiu i brogit de motorinos, aquella mar que veia com les barques la solcaven una i altra vegada carregada de turistes des del port d'Eivissa. Aquella mar que em va deixar sense paraules fa vint anys quan vaig posar, per primer cop, els peus a Formentera, breu i dura...

Estirats a la sorra de la platja de la gola veiem un llaüt mar enllà i em pregunto si això que els meus ulls són capaços d'albirar en aquests moments, fins a l'horitzó, era el que devien veure els pobladors del territori fa 800 anys. Si hi hagués de posar una banda sonora, hauria triat la de Mar antiguo d'El último de la fila, per allò de las aguas tranquilas en las que fondear, la madre salvaje, y los ojos azules en los que naufragar. A la sorra de la platja descobrim les restes de l'incivisme humà en forma de burilles i tota mena de plàstics. Sóc incapaç d'entendre el motiu que els duu a considerar la sorra com un gran abocador on és fàcil amagar qualsevol rastre d'insensibilitat, banderas de la estupidez idiota, com tan encertadament les defineix la Silvia, des de Granada, en el seu blog Durmiendo en los coches. 

Foto: Francesc Mas

L'hora color de mel convida a deixar-se gronxar per una lluna decreixent que segueix el seu ritme malgrat la nostra pressa per fer i tenir, com si poguéssim viure en una sola vida, tot allò que generacions anteriors han construït encadenant vides d'uns i altres. És la millor llum per encabir tota la bellesa que desprèn la natura en un curiós mecanisme que ens permetrà reproduir-la una i altra vegada, en paper, a la pantalla. En Francesc, atent, busca el moment precís, es deixa absorbir pel cel, la línia recta de l'horitzó, l'ombra de l'arbre, la gent... A vegades voldria poder mirar a través dels seus ulls per descobrir allò que ell hi sap veure i que no jo hi sé trobar. Tanmateix, el resultat és diferent, com si aquells segons de més per buscar el millor enfocament li regalessin una bellesa finalment palpable. No hi ha pressa. Només la dels mosquits que s'han ensenyorit del darrer tram del riu i amb les seves picades ens conviden, gens amablement, a marxar o a formar part del seu banquet nocturn.

Els seus ulls segueixen atents el vol d'una gavina, els meus es permeten badar en aquest riu que es capbussa a la Mediterrània, font d'inspiració per a la paraula i els sons; aquesta mar convertida en indigna fossa comuna de tants somnis perduts.

Nans a les espatlles dels gegants

Acostumo a dir als alumnes que hi ha un encant a celebrar anys, fins i tot a partir d'aquella edat en què molta gent se n'acostuma a treure'n del damunt. M'alegra poder-los dir que moltes de les coses que no entenia quan era adolescent ara semblen tenir un cert sentit. El pas inexorable del temps i la voluntat de seguir aprenent i evolucionant hi van posant el seu granet de sorra. Per això, considero que és una sort poder celebrar que anem sumant anys. Mig en broma mig seriosament, els explico que potser els passarà que, a mesura que en van afegint, es descobriran portant a terme aquells comportaments que ara juren i perjuren que no imitaran el dia que siguin adults. Els explico que el més important és prendre'n consciència i decidir què fem amb allò que hem après a casa, a l'escola, en el món adult del nostre voltant. Per a mi, aquesta descoberta conscient és un regal que arriba amb el pas del temps, de la mateixa manera que cada vegada ens és més fàcil d'adonar-nos que tenim l'oportunitat de trobar mestres de vida arreu. 

Recordo un dia d'hivern en què l'Estel i la Marta, dues alumnes de primer de batxillerat, en una hora en què eren a la biblioteca, em van emocionar amb la seva reflexió (amb dibuix i text inclòs a la pissarra) sobre el mite de la caverna que en Jaume els havia explicat a l'hora de filosofia. Em van explicar que anem aprenent i avançant per la vida com si pugéssim per una escala. Cada vegada que pugem un graó ho fem carregats de dubtes i dificultats fins que, en arribar el bell mig de l'esglaó, gaudim d'aquell moment de certesa i confiança que s'acaba tan bon punt ens trobem de nou que cal pujar un nou graó. Els vaig dir, amb els ulls brillants de confiança: "sí, estic tranquil·la, veig que reflexioneu sobre la vida, que debateu, que aneu prenent consciència, que hi ha una possibilitat de millora en el món si hi ha més persones com vosaltres!" Si no acompanyem als adolescents en el seu procés de creixement, si no confiem en ells, si no ens deixem endur una mica per la seva força vital i la seva il·lusió, com alimentarem l'esperança dels anys que vindran? No recordo que el meu professor de filosofia m'expliqués aquest mite quan feia COU o potser ho va fer i jo no el vaig entendre. De fet, va ser amb la Núria Molina, en una sessió de formació sobre filosofia i ecologia emocional, que vaig entendre aquest mite. En el moment en què l'alumne està preparat, apareix el mestre. Quina sessió tan intensa i aclaridora! Tots tenim a dins la llavor del coneixement "correcte" de viure i això és el camí a la felicitat, ens explicava. Sòcrates, continuava, treballava sempre a partir de la pregunta per arribar a la pregunta-despertador, la que ja no podem obviar, la que hem de respondre per "donar-nos llum" a nosaltres mateixos si no volem que siguin altres els que ens modelin.

A principis d'agost va morir el lingüista Jesús Tusón. Vaig ser alumna seva el primer curs a la universitat en una assignatura generalista d'introducció a la lingüística. El primer dia ja ens va aclarir ell no era l'autor del manual amb què la majoria devíem haver estudiat l'assignatura de Lengua Española, que ell era el seu germà. Li devien haver fet la pregunta, vaig suposar, un munt de vegades. Va ser un curs estrany, amb un mes llarg de vagues que ens va dur a no fer els parcials del mes de febrer; un curs en què vaig decidir canviar la incomoditat de viure en pis massa fosc amb una família a qui ajudava en les feines de casa per la incomoditat de transitar per una de les línies més poc cuidades de RENFE: L'Hospitalet- La Tour de Carol, ara reconvertida en R3. Jesús Tusón és d'aquells professors que m'hauria agradat recuperar en la meva segona etapa com a estudiant a la UB, quan compaginava fer de professora a adolescents que estudiaven BUP i FP i alhora aprenia de professors que han deixat una forta empremta en el meu bagatge, com Joan Solà o Albert Soler. Vaig ser incapaç d'acabar la segona llicenciatura, però només pel fet d'haver-los pogut escoltar a classe i aprendre d'ells dos, ja va valer la pena (o l'alegria) l'esforç!

A la introducció d'El llibre de meravelles de Ramon Llull editat per Teide, Albert Soler recull unes frases de Bernat de Chartres:

"Nosaltres som com a nans asseguts a les espatlles de gegants, de tal manera que podem veure més coses i més lluny que ells, però no per l'agudesa de la nostra vista, ni per les dimensions dels nostres cossos, sinó perquè la gran alçada dels gegants ens eleva i ens sosté a certa altura". 

Aquest pensament de Bernat de Chartres li serveix per presentar-nos Ramon Llull com un d'aquests gegants i recordar-nos que, malgrat tots els avenços tecnològics i en el respecte dels drets humans, des del punt de vista psicològic l'ésser humà segueix essent el mateix; que els antics no eren ni més intel.ligents ni més imbècils que nosaltres. Eren ja homes. 

De la mateixa manera que les alumnes em van fer de gegants en aquella sessió improvisada a la biblioteca l'hivern passat, m'adono de fins a quin punt ho ha fet Tusón en l'àmbit de la lingüística, especialment en l'estudi i la divulgació dels prejudicis lingüístics. Recupero algunes petites joies dels apunts presos la darrera vegada que el vaig sentir en directe, fa una bona colla d'anys: La llengua és un instrument privilegiat per al diàleg intern. I n'és una prova que mossegar-se la llengua impedeix pensar!  El respecte entre llengua i parlants ens porta a autoeducar-nos i educar els altres en els valors de la diversitat. I, escrit en majúscules, la necessitat de parlar amb amabilitat la llengua de la terra on vivim. 

No és fàcil conviure amb la diversitat, certament. Diria que, en aprendre a conviure amb la nostra pròpia diversitat com a éssers humans i a fer llum davant dels nostres prejudicis, tenim la oportunitat de fer que, en la balança, la riquesa de la diversitat pesi una mica més que la dificultat. Encara que només sigui una mica. 

Estiuejant

Potser perquè de petita passava els estius a la Colònia Estebanell, a tocar Camprodon, m'ha quedat el gust del verb estiuejar implantat en alguna àrea del cervell, d'aquestes que els neurocientífics ens van descobrint cada dia. Alguns d'aquests avenços posen nom a allò que ja intuïem o reafirmen alguns conceptes que havia sentit a dir als grans com ara que el meu germà, a casa dels avis, devia enyorar les parets. Quanta poesia amaguen aquestes paraules rere el plor d'un infant que no s'adaptava al canvi de ritme, a dormir en un altre llit, a compartir l'espai amb altres persones!

Ai! Si les parets parlessin... A vegades m'agradaria tenir la capacitat, en'arribar a un lloc nou, d'escoltar què diuen les parets de la gent que viu allà i de la que hi ha viscut. Testimonis muts d'històries de dolor, d'amor, de secrets. Testimonis escadussers en els quadres penjats a la paret, un paisatge, una fotografia dels avis, en un endoll mal encastat. Mur de contenció. Aixopluc o presó. Així acaben sent les parets de la nostra vida, les construïdes i les que ens construïm.

Ovidi, el poeta que va sacsejar Roma amb uns versos que en res s'adeien a la política imposada per l'emperador August fa més de dos mil anys, situa Píram i Tisbe a Les metamorfosis a banda i banda d'una paret que els separa i alhora els permet el xiuxiueig amorós. Ovidi, el poeta exiliat de Roma per un carmen (poema) i un error, com ell mateix explica a les Tristia. Aquest any o el vinent, perquè no queda clara la data exacta, es commemora el bimil·lenari de la seva mort a l'exili. A l'obra d'Ovidi, a més de la lectura de les traduccions que n'han fet, entre altres, Jordi Parramon o Jaume Juan Castelló, s'hi pot arribar d'altres maneres. Una, a través de l'edició de Teide, Narracions de mites clàssics, adaptació de les metamorfosis d'Ovidi a càrrec de Margalida Capellà, alma mater d'El fil de les clàssiques que ha anat teixint arreu del territori un tapís magnífic que ha posat en persones que dia rere dia sembrem la passió pel  nostres avantpassats grecs i romans. Continuo defensant la saviesa que aporta conèixer el passat per entendre'l i estimar el nostre present. Una altra opció és el llibre Amor contra Roma de Víctor Amela, que ja m'havia cridat l'atenció quan es va publicar i fins ara no havia tingut el moment de llegir. 

Estiuejar a casa em permet degustar el que moltes vegades vaig a córrer cuita sense presses: estendre la roba i olorar la seva netedat; airejar el meu estudi i deixar-lo una mica potes enlaire abans de trobar el millor lloc per a cada cosa; una estona de conversa a la fresca amb la Sandra sobre la presa de consciència dels residus propis i que visc com la fase necessària i imprescindible després de la reciclar; trobar la Lola pel carrer que ja torna xino-xano de buscar el diari,  aturar-m'hi una estona i parlar d'aquella Breda amb la cadira a la fresca i la solidaritat veïnal; escriure alguna carta, a mà, és clar!; obrir la nevera i pensar que sí, que alguna se m'acudirà per convidar a dinar uns companys de feina de la meva parella; mirar des de la finestra de casa la Maria l'impuls de la lluna creixent clarament retallada al cel de finals de juliol; planejar un dia de platja amb uns amics; escriure, llegir i somriure pels descosits; seure el sofà, mirar les parets i gaudir de ser a casa...

Amb les mans

A la gamma cromàtica de l'Economia en colors, el taronja portava Tian Riba a descobrir on eren els nens nascuts al mes de desembre. Diumenge, en plena programació estival, TV3 va tornar a emetre el programa en què Sala-Martín recordava la teoria formulada pel periodista Malcom Gladwell sobre les 10.000 hores de vol necessàries per triomfar a qualsevol àmbit de la vida. Entrenament, preparació i feina són  tres conceptes indispensables en aquestes deu mil hores. Del mateix periodista recordo el llibre La frontera de l'èxit, on partint d'exemples concrets Gladwell analitza quin és el punt d'inflexió de modes i epidèmies. Una lectura ben interessant...

No sé si les persones que practiquen la quiromància saben llegir a les mans dels artesans si ja tenen les 10.000 hores de vol que els atorga l'èxit professional. Estic convençuda que per les mans de la Martina hi han passat centenars de pinzells que han donat una vida acolorida amb la gamma de liles, verds, vermells, roses o blaus a penjadors, marcs de fotos o les seves cadires de boga. Confesso sense cap mena de vergonya que m'encantaria ser petita per tenir-ne una amb el meu nom juganer d (olors) que es pot transformar en colors canviant la d per la c del meu cognom. 

Magenta, el taller de la Martina, en ple Montseny, és alhora un punt de trobada de la gent de Sant Esteve, dels nens que hi van a fer cursos durant l'any, i dels adults que aprofitem les sessions compartides amb una altra artesana de les mans i de les idees creativament esbojarrades, la Gemma, que us duran a fer una llibreta, una capsa-regal, un àlbum acordió o a dibuixar amb la part dreta del cervell. Deu fer un parell d'anys, devia ser novembre, que la Martina penjava al Facebook una frase que m'ha quedat gravada: si voleu algun encàrrec per Nadal, sigueu previsors. Som artesans i només tenim dues mans! És un petit moment d'estricta simpatia compartir una estona amb ella, els seus colors i l'alegria que transmeten tots els detalls que és capaç d'imaginar i crear. 

Les mans de la Blanca Alfonso roden acompanyant un nou plat de porcellana, gairebé com si es tractés de la melodia que ressegueix el vent acaronant els arbres que es veuen des de la finestra del seu taller a Ansó (Huesca). Tot i que des que en tinc record sempre m'han interessat les peces de ceràmica, ha estat a Breda i sobretot a Terraforta, la botiga del meu company, on he fet un intensiu aprenentatge, a nivell teòric, sobre els diferents tipus de terra i graus de cocció, quatre pinzellades sobre esmalts, però sobretot on ha crescut la meva més profunda i conscient admiració per totes les persones que tenen moltes hores de torn i les que són capaces de modelar un tros de terra per donar vida a una figura. La casualitat de les vacances a la recerca d'un lloc tranquil ens va dur a Ansó i una tetera amb un dibuix característic fins al taller de la dona amb qui havia conversat a la fira de la Galera sobre el valor de tornejar, fins i tot, la porcellana. Quina pau es respirava en aquell espai! Quina alegria la retrobada i, de nou, la paraula compartida. Alfarero y ceramista son dos palabras que tienen el mismo signficado, aunque muchos asocien el alfarero a lo tradicional (cuencos, cazuelas, platos, tazas...) y el ceramista al artista más creativo, cuando en realidad las palabras significan lo mismo aunque alfarero eche sus raíces en el árabe y ceramista en el griego. Li comentem que en català passa el mateix amb terrissaire i ceramista... Ens n'enduem un parell de tasses amb la complementarietat d'un punt de vermell i un toc de verd.

Amb les mans i no amb els peus són fetes aquestes peces originals de na Cati que, amb una habilitat i la rapidesa que dóna tenir el material hàbilment ordenat al seu taller, reconstrueix els antics motllos que servien per fer sabates en elegants peces decoratives i redecora, sense l'ajut d'una coneguda marca sueca, tant sifons i ampolles, com plats i setrills. D'alguna manera, les seves peces transmeten la seva vitalitat i alegria malgrat els embats amb què tots ens trobem a la vida. Em meravella la seva capacitat per reconvertir un objecte en desús o una peça de cuina en una petita obra d'art que aporta aquella necessària dosi de bellesa a la nostra vida.