Dimecres de tardor

Avui m'he llevat d'hora, quan encara els estels es constel·laven en dibuixos que ja els antics ompliren d'històries de cavalls alats com Pegàs o d'Andròmeda rescatada per Perseu que ja havia tallat el cap de la gorgona Medusa. No m'hi he entretingut tant com hauria volgut, però m'he permès un profund respir d'immensitat. La lluna, en la seva plenitud, se sentia cofoia de saber que, un altre cop, als espais de metereologia tornarien a parlar de la seva presència. S'ha preguntat per què només la converteixen en estrella d'instagram quan es mostra en tota la seva immensitat? Els gats m'han descobert i reclamen la seva dosi matinal de pinso. Es deixen fer quatre manyagues abans de rondinar perquè els ompli la menjadora. 

Engego el cotxe, poso una mica la calefacció i baixo carretera cap avall. A la pastisseria de l'Enric ja hi ha llum, algú espera un tros més enllà que el passin a recollir, i dec anar més d'hora que de costum perquè no m'he trobat aquella dona que baixa fins a la fàbrica d'en Torrent i que deu començar a les set. A la ràdio, les dones del temps compleixen les meves expectatives i recorden que avui la lluna fa el ple i m'imagino que, en algun lloc, tindran sentit els versos de Joan Oliver a les "Corrandes d'exili". 

Una nit de lluna plena

tramuntàrem la carena

lentament, sense dir re.

Si la lluna feia el ple

també el féu la nostra pena.

Una esperança desfeta,
una recança infinita.
I una pàtria tan petita
que la somio completa.

Us puc demanar que escolteu les paraules de Llach en un dels seus directes abans de cantar la cançó? I encara... si voleu la versió dolça, íntima i tendra de Sílvia Pérez Cruz? Us voleu deixar endur per la força del guitarrista que l'acompanya? 

Segueixo carretera avall i m'aturo als semàfors de Riells mentre escolto els senyals horaris de les set i la veu de Mònica Terribas que havia començat la seva marató matinal quan jo encara apurava el darrer son. C-35. Cotxes i més cotxes. Polígons, intermitents i frenades. AP-7 per contrarestar el tap que es forma entre Cardedeu i la rotonda de La Roca. Pago a contracor i em pregunto fins quan seguirà abusant Abertis de la nostra paciència. Segueixo avançant mentre ara en Basté dona pas a la Mònica Usart i l'avís d'una davallada brusca de les temperatures aquest cap de setmana. Aparco prop del forn de pa per anar a fer un cafè que m'acabi de desvetllar abans de començar una nova jornada.

Gairebé dotze hores més tard soc a casa, amb la companyia nord enllà, del Montseny i el turó de Montsoriu. No fa gaire que he arribat d'estirar les cames i de gaudir d'aquest sol d'octubre que ha tenyit el cel d'aquella llum càlida que estimen els fotògrafs. Pel camí fins al turonet de Santa Anna saludo mares que tornen de buscar els nens de l'escola, jubilats que la fan petar al mig de la vorera, botigueres que netegen els vidres de l'aparador... Vida de poble que contrasta amb el brogit del meu matí a Granollers. Enfilo cap a Santa Anna meravellada una vegada més de la força d'alsines i roures que fan ombra vora el camí. Una mare empeny un cotxet i a dalt l'esplanada una parella espera pacient que la gossa arribi de fer el volt de reconeixement. Baixo per la drecera amb molta cura de no relliscar i al final del camí recullo un parell d'ampolles de plàstic que no hi han pas arribat per art d'encantament, que solia dir la meva mare. M'arriben els crits dels que juguen a pàdel i el silenci de la piscina municipal quan trobo la primera paperera. Els llaços grocs em recorden que no vivim en un "país normal" i el 155 escrit a l'STOP de la cruïlla perillosa del carrer Gaserans amb l'Avinguda Catalunya em recorda la injustícia d'ara fa poc més d'un any.

Penjo les claus tan bon punt arribo i em sento afortunada de no haver necessitat res més que les claus per anar a passejar una estona per aquest poble de cases humils i cases curioses, de gent senzilla i de gent enrevessada, d'oficis ancestrals i d'aquells que definiríem de moderns, de bars i restaurants, d'artistes i esportistes, de personatges públics i dels que amb prou feines coneixen els veïns més propers, d'aquells que hi han nascut i d'aquells que hi hem arribat amb el propòsit de viure millor que allà on érem... I abans no es faci massa fosc i hagi d'encendre el llum, m'assec al meu refugi per gaudir d'un moment d'estricta simpatia a l'illa del Ter. Enganyo tan com puc la càmera del mòbil per copsar la quietud d'aquest darrer dimecres de tardor en què la claror del dia encara s'allarga més enllà de les set de la tarda.

Cadenes de confiança

Si no hagués estat per la cadena de confiança que s'establí durant els mesos d'estiu, el passat 1 d'octubre no hauríem pogut anar als col·legis electorals a votar en el referèndum d'autodeterminació. Van ser milers de persones amb noms i cognoms que van confiar en les persones que els demanaven guardar una bossa, que els demanaven recollir un paquet en un lloc concret a una hora determinada. No calia fer preguntes. Només calia confiar i mantenir el silenci. M'impressiona mentre ho explica perquè va ser una cadena modèlica que no es va trencar en cap moment. Una cadena que es mantenia per la convicció ferma de fer el que calia en un moment crucial per al país. Benjamin Disraeli, que va exercir dues vegades com a primer ministre del Regne Unit, afirmava que "confiem massa en els sistemes i poc en els homes." Però l'1 d'octubre milers de persones, arreu de Catalunya, vinguts en alguns casos d'altres països per poder fer efectiu el vot, vam demostrar la nostra confiança en les persones. Diu Mercè Conangla que la "confiança fa néixer en nosaltres un sentiment de seguretat. Ens dóna solidesa alhora que aconsegueix fer-nos sentir més lleugers"

Fa un parell de setmanes a Breda, vam celebrar un acte per commemorar aquell dia al centre cívic que ara ja s'anomena 1 d'octubre. Voluntaris de les meses, dels guaites i de l'organització van desgranar sentiments i vivències: el dolor sentit pels qui, si encara fossin entre nosaltres, haurien vingut a votar i a col·laborar, passant pels qui en cap moment van voler gaudir d'un tracte de favor per malaltia i estalviar-se la cua, fins a l'home que va demanar si el podíem deixar passar perquè havia de marxar al tanatori; també hi va haver moment per a les rialles quan una de les guaites explicava que la gent se sorprenia de veure'ls tot el dia per aquells boscos sense fer res, o les dificultats per esquivar les bales de palla, tractors i camions col·locats per evitar la més que possible visita dels cossos policials que avançaven per la C-35, i encara per una camisa de quadres "sospitosa" que ens va tenir pendents tot el dia. Aquell dia vam ser poble. Ho tinc gravat a la memòria, de la mateixa manera que veure a les 6 del matí l'entrada del centre cívic plena de gent i els aplaudiments en arribar les urnes. I les cares d'il·lusió de tanta gent de fer possible el somni de votar. 

Un parell de dies abans de l'1 d'octubre, Juanjo Fernández publicava al suplement Criatures de l'Ara un escrit que titulava "Confieu en l'escola que heu triat". Si t'han adjudicat l'escola que has triat, estic ben d'acord amb el que explica Juanjo Fernández, però si els alumnes han anat a parar a una escola que les seves famílies no havien triat... potser caldria dir-los que confiïn que els seus fills segur que  hi aprendran alguna cosa bona i que ells també hi podran aportar un granet d'arena per contribuir al bon funcionament del centre: ni que sigui evitant queixar-se cada dos per tres per no haver aconseguit plaça on volien. En tots els anys que porto com a docent, sempre he tingut clar que era necessari transmetre confiança als alumnes que ells eren capaços d'aprendre tot i que a alguns els costés més que a d'altres. Hi ha tants camins que ens poden portar al mateix lloc... També al suplement Criatures, Eva Bach, a finals de juliol, publicava les 16 paraules boniques per educar. I, és clar, la confiança és una d'elles: "la quarta paraula és confiança. La confiança és el fertilitzant educatiu essencial. Les criatures volen ser el que nosaltres creiem que son. Confiar en la seva bondat fa emergir la seva bondat. Confiar en el seu potencial fa emergir el seu potencial."

Avui mateix, a l'Estat de Gràcia, Lolita Bosch i la seva rialla encomanadissa parlava del valor de la confiança que li va transmetre Eugenio Trías en una carta que li va escriure quan Lolia Bosch, de molt joveneta, li va demanar què havia de fer per ser escriptora. El president de l'Estat Gràcia segueix la cadena de confiança parlant del peridodista Xavier Aldekoa que va organitzar un Verkami quan, en un camp de refugiats, va trobar una noia que li va explicar totes les dificultats que havia passat fugint del seu país perquè el seu somni era poder estudiar a la universitat. La confiança de la noia en ella mateixa va moure la generositat d'Aldekoa de promoure una campanya per ajudar-la. 

Ahir va fer un any que en el Facebook del president d'Òmnium, Jordi Cuixart hi escrivia: "més serenor, confiança i coratge que mai. Ens han dit tants cops que no podíem que ara ja sabem que ho podem tot." Hi ha dies que em costa molt recordar que em cal regar la confiança per no defallir, d'altres m'hi ajuda la pluja que cau generosa. I no em puc estar de preguntar-me com s'ho fan per regar la confiança la Tamara, l'Adri, en Valtonyc, la Carme Forcadell, la Dolors Bassa, en Jordi Cuixart, en Raül Romeva, en Jordi Turull, l'Oriol Junqueras, en Josep Rull, en Jordi Sánchez, en Joaquim Forn, el major Trapero i cada una de les persones imputades o citades a declarar arran del referèndum de l'1 d'octubre. Qui sap si hi ajuda, ni que sigui una mica, la veu d'en Joan que cada dia els va a dir Bona nit... perquè sàpiguen que segueixen estant acompanyats tot i les reixes.

Un petó de lluna

Què deu tenir la lluna que ens fascina i ens sedueix? És la claror que traspua en la foscor de la nit? És la sensualitat que desperta per totes les transformacions que viu mes rere mes? És per la seva distant proximitat? Desvetllada la curiositat pel satèl·lit terrestre, ressegueixo el seu rastre en el Desglaç de Roba Estesa i la seva ombra en companyia en Mike Olfield. El calendari de sobretaula em recorda que era just ahir quan la lluna començava el seu minvant que ens durà, dimarts vinent, a la foscor de la lluna nova. El món de la pagesia ha sabut mantenir una relació amb les forces de la natura que els ha portat a sembrar patates en lluna minvant o a fer els empelts en lluna creixent. Així ho recull en el calendari tradicional del pagès per a l'any 2018 l'astròleg fra Ramon dels Pirineus. Les quatre fases de la lluna, explica l'Anna Salvia en el seu llibre Viaje al cicle menstrual, influeix en molts aspectes de la nostra vida quotidiana: marees, creixement de les ungles i el pèl, la reproducció d'alguns ésser vius. Dones i homes no ens som pas aliens a l'efecte transformador de la lluna en els seus cicles. La primera persona que em va parlar de la relació entre la lluna i el cicle menstrual va ser un metge, home. Em va sorprendre el respecte amb què en parlava i el valor que donava a l'obra de la doctora Christiane Northrup Cuerpo de mujer, sabiduría de mujer (una guía para la salud física y emocional). Li estic immensament agraïda per la recomanació! Anys més tard vaig conèixer la Sophia Style i el seu blog Mujer cíclica i, mica en mica, han anat sorgint aquí i allà grups de dones que viuen el seu cicle amb una consciència diferent. 

Nina pescalluna de Natàlia Ferré

A la fira Terrània de Montblanc, la Natàlia Ferré lluïa en el seu estand unes figures que feien aturar xics i grans per veure com pescaven... una lluna! La nina pescallunes em va dur de seguida a Torelló (Osona), on els seus habitants són coneguts amb el nom de pescallunes. Mireu si deu ser un tret d'identitat que el butlletí municipal es diu Pescallunes. L'etimologia del mot podria explicar-se, segons el DCVB, per l'intent de pescar la lluna que veien en el riu i que pensaven que hi havia caigut. Estiraren amb tanta força que la corda es trencà. De terra estant veieren la lluna al cel i van creure que hi havia anat a parar a causa de la força que havien fet. No sabia, en canvi, que també es coneixen com amb el mateix malnom els habitants de Sant Feliu de Pallerols i els de Ventalló que han posat el nom de pescallunes a la llar d'infants. Si no fos per la reanimadora de paraules Núria Pujolàs, tallerista en el retir creatiu a Castelltallat al Bages, no hauria descobert les mil i una possibilitats de deixar que les paraules juguin, entremaliades, amb les imatges. Gràcies a cabassos per l'oportunitat de seguir pescant els somnis!

Leto i els seus fills, Apol·lo i Àrtemis

L'any vinent farà cinquanta anys que l'Apol·lo 11 va arribar a la lluna. Em fa gràcia relacionar el nom de la nau amb el fet que, generalment, s'associa el déu Apol·lo amb el sol. A la seva germana bessona, Àrtemis, en canvi, se la veu sovint representada acompanyada d'una lluna. Sigui com sigui, la força del sol i la lluna ha impregnat les nostres vides fins a tal punt que sovint ens oblidem que a la lluna la tenim cada dilluns. Els anglesos, a més de trobar la lluna el dilluns (Monday), troben el sol el diumenge (Sunday). Us podeu entretenir a buscar com es diuen els dies de la setmana en altres llengües per descobrir-hi l'empremta del sol a l'alemany Sonntag o el danès søndag; o la de la lluna al castellà lunes, al francès lundi, o a l'italià lunedi. De totes maneres, sigui el dia que sigui de la setmana, pot ser un moment d'estricta simpatia anar a dormir després de deixar que la lluna ens esguardi i ens faci un petó  abans d'adormir-nos tranquils... 

Paraules, paraules...

Quantes cançons us han vingut al cap després de llegir el títol? Les paraules senzilles i tendres dels quinze anys? La tornada d'aquesta que la Núria Feliu va traduir al català el 89? Heu reculat fins a principis del 80 per recordar que hi ha moments en què les paraules don't come easy? O potser us en sobren  com als Antònia Font? Esteu d'acord amb ells que lapislàtzuli és una paraula molt guapa i nyu una paraula molt lletja? Descobreixo que fa milers d'anys que es coneix  el lapislàtzuli com a símbol, entre altres, de puresa i que durant el Renaixement la pols d'aquest mineral era considera com l'or blau. En tinc una de ben especial que em va regalar la Sandra perquè em fes companyia en aquells moments en què sentís que les forces no m'acabaven d'acompanyar. Hi ha una delicadesa especial en les carícies que podem fer a una pedra, talment com si fos un ésser viu. Estic d'acord amb els Antònia Font que nyu és una paraula molt lletja... Com pot començar una paraula amb el dígraf ny-?  Me'n vaig a la Wiquipèdia a la recerca de més informació i d'alguna imatge que, potser, m'ajudi a mirar-me la paraula amb uns altres ulls. Ves per on! Hi ha una espècie que es coneix amb el nom de nyu blau, l'espècie de caça major més comuna de l'Àfrica Oriental. Què voleu que us digui no acabo d'entendre perquè rep aquest nom... Em costa descobrir la blavor de les ratlles que l'emparenten, ni que sigui una mica, amb les zebres.

Diari Maresme. Foto: Ivan Giménez

Les paraules, una vegada més, em tornen a La Central, així en dèiem molts dels que hi estudiàvem a l'edifici històric de plaça Universitat. Si hi ha una persona que allà dins em va ensenyar a estimar el valor de les paraules, a cuidar-les, a qüestionar-me-les i a rumiar-les molt abans d'escriure-les en un dels exàmens va ser Joan Solà. Si us heu clicat l'enllaç, l'haureu vist, al costat d'un dels altres gegants catalans de les paraules, Joan Coromines; i també al costat dels llibres i diccionaris on es podia perdre hores i hores, i enmig de la natura que del país que tant estimava. Si heu arribat fins aquí sense haver escoltat les seves paraules al parlament de Catalunya, torneu enrere, cliqueu l'enllaç i escolteu-lo parlar de la llengua com a patrimoni i tan inseparable de nosaltres com ho és la sang. No sé quines paraules faria servir en aquests moments per defensar la llibertat d'homes i dones a la presó, a l'exili o investigats per haver fet possible un acte de democràcia. Al pont del tren, a Riells Viabrea, queda clar el significat de la paraula d'origen grec: en democràcia el poble mana i el govern obeeix. 

Sant Miquel del Prat (Foto: Francesc Mas)

Aturo la música per reprendre el fil, tot i que em costa tancar la finestra del youtube perquè aquesta cançó té la virtut d'obrir-me la porta de bat a bat a la confiança, malgrat tot. I és tan necessari mantenir la confiança... per seguir fent feina per la llibertat, per seguir sembrant llavors d'esperança, per anar fent petites o grans passes que ens acostin a un planeta més sostenible per a tots els que hi habitem. Diu un proverbi xinès que la por va trucar a la porta i, quan la confiança va obrir, no hi havia ningú. Heu provat a posar la paraula confiança a la Wiquipèdia i anar canviant d'idioma per descobrir com es diu en anglès (trust), en eusquera (konfiantza), en polonès (zaufanie), per posar només alguns exemples? Tot i que, segons la UNESCO, la meitat de les més de 6.000 llengües que es parlen al món estan en perill de desaparició, mantinc la confiança que seguirà havent-hi gent disposada a mantenir viva aquesta diversitat lingüística. Fa alguns anys que em vaig assabentar, gràcies a El Fil de les clàssiques de la Margalida Capellà, que el 26 de setembre se celebra el dia europeu de les llengües. La diversitat a les aules dels nostres centres, tot i la dificultat que a priori suposa, és una oportunitat per posar èmfasi en la riquesa que suposa aquesta diversitat. Una vegada més la música és un reclam magnífic per acostar-nos a altres llengües. Us en deixo una petita mostra gràcies a un dels meus alumnes, de la llengua africana fula que parlen 25 milions de persones!

Mediterràniament

Joves, cervesa, música i mar. Semblen els elements indispensables en les campanyes d'estiu d'una coneguda marca de cervesa que ens ha imposat des de fa deu anys. Aviat és dit. Per què només joves? Per què només música? És l'única forma possible de passar l'estiu? ¿Es poden canviar els joves per adults de més de 18 anys (per no incitar a beure els més joves) que amb tota la gamma d'edats entre els 30 i els 70 (o més) a l'estiu beuen cervesa en una terrassa vora la mar mentre fan petar la xerrada per arreglar el món? Es pot gaudir d'una cervesa en companyia d'un mateix a la taula d'un xiringuito mentre el sol es capbussa en l'horitzó? Quina és l'edat en què un pren les decisions per si mateix sense tenir en compte l'anunci de l'estiu?

Els creatius de l'agència de publicitat aconseguiren que el ritme del Tonight, tonight, la tornada de la cançó Summercat, s'apoderés de molta gent i, com els milers d'italians que estiu rere estiu, ofeguen la pau i l'essència de l'illa, desembarquin a la més petita de les Pitiüses seduïts per la platja, el sol i la tranquil·litat. Permeteu-me posar en dubte aquesta darrera paraula. La tranquil·litat arriba quan marxen els darrers turistes, a finals d'octubre; quan els restaurants, els bars i tota mena d'establiments turístics comencen a tancar i l'illa se sumeix en la quotidianitat dels primers freds humits i els primers aïllaments a causa dels temporals que deixen les dues Pitiüses incomunicades entre sí. Em pregunto si l'espurna creativa que els portà a convertir el mare nostrum dels romans en l'adverbi mediterràniament  haurà servit per portar més riquesa o més destrucció a l'illa.

Cala en Basté (Francesc Mas)

Tot dependrà, com cantava Pau Donés, de según como se mire... Alguns, de segur ben pocs, hauran enriquit el seu compte corrent (o fons d'inversió o qualsevol altre sistema que sigui capaç de fer créixer els diners sense tenir en compte res més...) Potser aquests mateixos hauran contribuït a empobrir una terra breu i dura, creuada per l'oratjol que servia d'inspiració al poeta Villangómez i, de retruc, els UC que musicaren els seus poemes en un dels discos que més m'estimo, Camins de migjorn. Aquest curiós estiu del 18 va arribar juny enllà i sembla disposat a mandrejar per marxar quan el calendari marca, impecable, que diumenge vinent comença la tardor astrològica, si més no. Pel que sembla convidarà més anar a la platja que no pas a contemplar com el dia s'escurça, sense cap mena de pietat, una mica més. Potser si, amb la finestra oberta de bat a bat, intuís la salabror de l'aire, com en els meus anys a Formentera, avui hauria anat a passejar fins a Migjorn. Tota l'illa és mar, fins i tot des Sant Ferran, a l'interior. Tota l'illa és intensitat, fins i tot a l'hivern a recer de la solitud d'un mateix. 

El Mediterráneo d'en Serrat, el dels Rebeldes i la poesia del Mar antiguo d'El último de la fila em serveixen avui d'excusa per acompanyar els meus alumnes a fer un capfico, com dirien a Mallorca, per submergir-se en els colors, la sonoritat i l'esclat d'estiu que desprenen música i lletra per acostar-nos a aquell mar que, segles enrere, fou punt de trobada en el comerç, en l'enfrontament per aconseguir-ne l'hegemonia i encara per l'intercanvi d'idees, creences i art. La música del final de la sessió deixa en l'aire aquell Mediterrani que esdevé tomba de milers de refugiats que, com els antics, s'embarcaren malgrat les dificultats a la recerca d'un futur millor. 

http://derecoquinaria-sagunt.blogspot.com/

Cervesa. Un grup de joves. Música. També podríem ser fa més de 2000 anys. La cervesa, però, seria calenta. En el món romà, era una beguda pròpia de les classes baixes ja que el seu preu era molt inferior al del vi, la seva beguda per excel·lència. És curiosa, també, la diversitat a l'hora d'anomenar-la en funció de la llengua: cervesa, birra, beer, öl... Si en voleu saber més, la Charo Marco al seu blog de Re coquinaria us ho explicarà. Potser encara us animeu a provar algunes de les receptes amb les fruites que, amb el permís del climatologia, aviat estaran al punt: codonys, magranes... o aprofitareu per gaudir de les figues que ja feien les delícies dels romans, especialment les d'Eivissa que eren considerades de les millors de la Mediterrània.

(Re)començar

Tot i que als programes informatius dedicaran una quantitat important de minuts a l'inici del curs escolar per a milers d'alumnes, solen oblidar que el curs, en realitat, va començar el 3 de setembre o una mica abans per a alguns equips directius. Les retallades en educació van comportar, també, una tisorada en els dies de preparació per als equips docents d'escoles i instituts. No tinc cap recepta màgica que permeti fer més fàcil l'adaptació a tota la diversitat d'alumnat (i també de professorat) que arriba als centres per (re)començar. Però, si estem atents, a vegades la vida ens regala un somriure en el moment més inesperat. I aquest somriure esdevé una alenada d'aire fresc i d'il·lusió. Faltaven pocs dies per al 3 de setembre i, pel carrer, vaig trobar la Mari. En el seu perfil de Facebook hi havia vist  una foto magnífica d'equilibri i natura. I la frase: "Ah! I després de la quimio l'equilibri es recupera". Us ben asseguro que la seva vitalitat somrient acompanyada d'una bona abraçada em van trasmetre la seva il·lusió per (re)començar el curs. 

Diada 2018. Diari Ara

Permeteu-me uns moments de recular fins al meu primer curs a l'institut. No feia gaire que havia fet catorze anys i el fet de canviar la rutina em feia sentir més gran del que, en realitat era. A matricular-nos ja hi havíem anat amb els de la classe d'EGB, sense els pares. El fet que l'institut fos a la plaça Fra Bernadí ("la Plaça") hi posava una mica més d'emoció, si més no per als que havíem fet vida al barri de Gràcia. I una de les millors coses: començava més tard que els meus germans petits. El salt a la universitat encara va comportar un inici més avançat: a principis d'octubre. Tinc la sensació que aquestes petites distincions temporals acompanyaven les transicions vitals que anàvem vivint. La globalització i una certa uniformització (podeu matisar tant com sentiu aquest certa) ens han dut a començar el curs el 12 de setembre, just l'endemà de la Diada que cadascú haurà viscut de forma diferent. Poseu-hi també tots els matisos que vulgueu al diferent. Aquest any hi haurà hagut Diagonal, platja, pla o muntanya. Alguns s'hauran hagut de quedar a casa per culpa d'un accident imprevist. D'altres hauran aprofitat per anar al cinema, a jugar al parc, o gaudir d'una estona en bona companyia. Pendents de la televisió, molts hauran vist la riuda pacífica que omplia l'avinguda Diagonal des de les Glòries fins a Palau Reial. Escric riuda i ressonen les paraules del meu pare: "El foc té aturador, però l'aigua no." Quan la meva cosina Montse ho llegeixi, deurà tornar a pensar que ja he trobat la manera de fer sortir el tiet, una de les cinc persones que han deixat petjada en el seu cor. 

Disseny: Laia Morera

D'alguna manera, doncs, i per una part important de la població avui (re)comença l'any, encara que l'oficial sigui l'1 de gener. Tenim per endavant un temps d'aprenentatge que, de fet, no acaba mai. Dubto una mica a l'hora d'escriure la paraula mai. Una sola síl·laba carregada de força i contundència. Si aquesta paraula fos un condiment, per a mi seria el pebre: la dosi en la mesura justa. I en algunes situacions amb la força d'aquells grans que, encara, es poden trobar en algunes llonganisses de les de veritat! Aprenc de les persones que em són més afins de tarannà i també dels que no ho són tant. Hi ha qui, amb la seva radicalitat, posa en evidència allò que jo no vull ser ni fer. Una de les coses que solo dir el primer dia, quan entro en una aula, que tots som allà per aprendre. Poso èmfasi en la primera persona del plural perquè tinguin molt clar que jo també m'hi incloc. El verb aprendre té el seu corresponent antònim recíproc: ensenyar. Fa anys, en una aula de 3r d'ESO amb un grup d'alumnes molt canyeros, a final de curs un d'ells em va reclamar allò que havia dit a principi de curs: que d'ells també aprenia. I mentre treballaven en una història conjunta sobre el mite d'Ulisses, vaig anar pensant què podia de cada un d'ells: de l'Adrià, la necessitat de reconèixer qui des del comitè ambiental tenia cura del centre fora de l'horari lectiu; dels bessons Matas, que havia de ser molt observadora per saber-los distingir; de l'Aina, que la filosofia pot interessar als adolescents; de l'Àngel que, si li despertava la curiositat, treia aquell punt d'ironia que em sorprenia per l'edat que tenia llavors; de la Laia, la importància de la simplicitat en el disseny; i una mica de tot el grup a trobar la manera de posar límits, de guanyar autoritat sense autoritarisme, i sobretot de riure malgrat les dificultats!

Bon re(començar)!

Mar de verd

Mar de verd (Francesc Mas)

Si ens llevem ben d'hora, d'hora... tindrem la possibilitat de gaudir d'un espectacle magnífic: admirar un mar de verd al cor de la Garrotxa, deixant-nos gronxar per la suavitat del vent de primera hora que porta el Vol de coloms a enlairar-se per damunt dels volcans. Si us hi fixeu, a l'oest veureu el Montseny, al nord la muntanya de Cabrera, allà més al fons el Pedraforca, i d'aquí a una mica podrem veure el Canigó. El pilot de globus ens fa guiant dalt del cel per fer-nos descobrir el volcà Croscat cobert de boira, la fageda d'en Jordà, o les cases penjant de Castellfollit de la Roca. Ens han dut a enlairar-nos motius ben diversos: hi ha un català del nord que ha vingut des de prop de Perpinyà perquè li agrada això de volar, però la seva parella ha preferit esperar-lo a baix; una família amb una nena de quatre anys, una parella que s'ha casat fa poc, tres senyores que deixen constància que venen de la Plana de Vic i nosaltres dos.

L'avi Jacint Clota

Mig segle després del meu naixement tenia la possibilitat de sobrevolar la comarca d'on venia el meu avi Jacint, a qui només conec d'una fotografia que ens va acompanyar durant anys al menjador de casa i de quatre coses que havia explicat el meu pare. L'avi feia de pastor i amb prou feines vivia a casa amb la seva família. Va morir pocs mesos després que l'àvia Magdalena, qui sap si de tristor, em va explicar una vegada una cosina. El meu pare, llavors, només tenia catorze anys. Es veien tan vells a les fotografies... A les arrugues hi llisquen la duresa de la vida al bosc i la de tanta roba rentada per arreplegar quatre monedes per tirar endavant la família; s'hi intueixen la solitud de les muntanyes i la misèria de la postguerra; i em pregunto si en algun moment de la seva vida en aquelles mirades hi havia  hagut un bri d'il·lusió, d'esperança, d'alegria. Vull pensar que sí... per tènue que fos! M'adono que mai s'havia acudit, en aquell joc de conversa de sobretaula Amb qui t'agradaria anar a fer un cafè? de contestar amb l'avi Jacint o l'àvia Magdalena, o potser amb la tieta Carme que, amb una vintena d'anys, va decidir que ja en tenia prou. I ara penso que un cafè no seria suficient per poder satisfer la meva curiositat de posar veracitat a històries que he anant teixint amb el que he anat escoltant d'aquí i d'allà sobre la família paterna. 

Sense perdre el sentit de l'hic et nunc dels clàssics, l'ara i aquí, conèixer la història de la meva família m'ajuda a entendre algunes situacions, a conèixer altres punts de vista sobre un mateix fet, a mirar-me avis, tiets i cosins amb uns altres ulls. Hem sentit aquests dies, arran de la seva mort, les paraules del professor d'història Josep Fontana "estudiar història és una manera d'implicar-se en el món, entendre'l i ajudar els altres a entendre'l". No sé si el seu llibre Cambio económico y actitudes políticas en la España del siglo XIX que ens va fer llegir la Mercè Puntí, a 3r de BUP a l'institut de Manlleu, em va ajudar gaire a entendre un segle que em quedava molt lluny. Recupero el llibre de les golfes i el fullejo. A la primera pàgina que obro a l'atzar hi trobo subratllat Los obreros sabían que su única esperanza residía en la asociación. I escrit a llapis dues frases: la unión hace la fuerza i divide y vencerás. Una i altra remeten al món grecoromà. I tant l'una com l'altra es poden aplicar a la situació política del nostre país. Qui escriurà, amb prou distància de temps, sobre els canvis econòmics i les actituds polítiques a principis del segle XXI a Espanya? Quines seran les seves fonts? Les haurà contrastat de forma suficient? En aquests moments hi estem tan immersos que costa analitzar-ho amb la distància suficient, com de vol de colom, per tenir una visió global d'aquest procés de creació d'una república catalana. 

Ens acomiadem de la Garrotxa després d'un esmorzar de forquilla: embotits, pa amb tomàquet, botifarra i mongetes de Santa Pau. Com que gairebé és com un dinar ens porten postres, de La fageda, és clar, que ja s'ha convertit en un referent gastronòmic més de la comarca. Però el més important és el que hi ha al darrere d'aquesta empresa que va néixer gràcies a la visió del psicolèg Cristóbal Colón. El documental del Sense ficció de TV3, Utopia iogurt , és de visió gairebé obligada tant si sou consumidors de productes La fageda com si no. Us acostareu al dia a dia de persones amb discapacitat física, intel·lectual o mental que treballen a l'empresa; coneixereu el visionari que ho ha dut a terme; descobrireu que, tot i les dificultats, van tirar endavant i ara saben que tenen un nou repte quan en Cristóbal deixi de treballar en aquesta utopia que ha fet realitat. Si us encurioseix l'etimologia del mot, no us perdeu l'explicació que en fa el mallorquí Antoni Janer a La força de les utopies en el seu bloc Batecs Clàssics.