dimecres, 19 de setembre de 2018

Mediterràniament

Joves, cervesa, música i mar. Semblen els elements indispensables en les campanyes d'estiu d'una coneguda marca de cervesa que ens ha imposat des de fa deu anys. Aviat és dit. Per què només joves? Per què només música? És l'única forma possible de passar l'estiu? ¿Es poden canviar els joves per adults de més de 18 anys (per no incitar a beure els més joves) que amb tota la gamma d'edats entre els 30 i els 70 (o més) a l'estiu beuen cervesa en una terrassa vora la mar mentre fan petar la xerrada per arreglar el món? Es pot gaudir d'una cervesa en companyia d'un mateix a la taula d'un xiringuito mentre el sol es capbussa en l'horitzó? Quina és l'edat en què un pren les decisions per si mateix sense tenir en compte l'anunci de l'estiu?

Els creatius de l'agència de publicitat aconseguiren que el ritme del Tonight, tonight, la tornada de la cançó Summercat, s'apoderés de molta gent i, com els milers d'italians que estiu rere estiu, ofeguen la pau i l'essència de l'illa, desembarquin a la més petita de les Pitiüses seduïts per la platja, el sol i la tranquil·litat. Permeteu-me posar en dubte aquesta darrera paraula. La tranquil·litat arriba quan marxen els darrers turistes, a finals d'octubre; quan els restaurants, els bars i tota mena d'establiments turístics comencen a tancar i l'illa se sumeix en la quotidianitat dels primers freds humits i els primers aïllaments a causa dels temporals que deixen les dues Pitiüses incomunicades entre sí. Em pregunto si l'espurna creativa que els portà a convertir el mare nostrum dels romans en l'adverbi mediterràniament  haurà servit per portar més riquesa o més destrucció a l'illa.

Cala en Basté (Francesc Mas)
Tot dependrà, com cantava Pau Donés, de según como se mire... Alguns, de segur ben pocs, hauran enriquit el seu compte corrent (o fons d'inversió o qualsevol altre sistema que sigui capaç de fer créixer els diners sense tenir en compte res més...) Potser aquests mateixos hauran contribuït a empobrir una terra breu i dura, creuada per l'oratjol que servia d'inspiració al poeta Villangómez i, de retruc, els UC que musicaren els seus poemes en un dels discos que més m'estimo, Camins de migjornAquest curiós estiu del 18 va arribar juny enllà i sembla disposat a mandrejar per marxar quan el calendari marca, impecable, que diumenge vinent comença la tardor astrològica, si més no. Pel que sembla convidarà més anar a la platja que no pas a contemplar com el dia s'escurça, sense cap mena de pietat, una mica més. Potser si, amb la finestra oberta de bat a bat, intuís la salabror de l'aire, com en els meus anys a Formentera, avui hauria anat a passejar fins a Migjorn. Tota l'illa és mar, fins i tot des Sant Ferran, a l'interior. Tota l'illa és intensitat, fins i tot a l'hivern a recer de la solitud d'un mateix. 

El Mediterráneo d'en Serrat, el dels Rebeldes i la poesia del Mar antiguo d'El último de la fila em serveixen avui d'excusa per acompanyar els meus alumnes a fer un capfico, com dirien a Mallorca, per submergir-se en els colors, la sonoritat i l'esclat d'estiu que desprenen música i lletra per acostar-nos a aquell mar que, segles enrere, fou punt de trobada en el comerç, en l'enfrontament per aconseguir-ne l'hegemonia i encara per l'intercanvi d'idees, creences i art. La música del final de la sessió deixa en l'aire aquell Mediterrani que esdevé tomba de milers de refugiats que, com els antics, s'embarcaren malgrat les dificultats a la recerca d'un futur millor. 

http://derecoquinaria-sagunt.blogspot.com/
Cervesa. Un grup de joves. Música. També podríem ser fa més de 2000 anys. La cervesa, però, seria calenta. En el món romà, era una beguda pròpia de les classes baixes ja que el seu preu era molt inferior al del vi, la seva beguda per excel·lència. És curiosa, també, la diversitat a l'hora d'anomenar-la en funció de la llengua: cervesa, birra, beer, öl... Si en voleu saber més, la Charo Marco al seu blog de Re coquinaria us ho explicarà. Potser encara us animeu a provar algunes de les receptes amb les fruites que, amb el permís del climatologia, aviat estaran al punt: codonys, magranes... o aprofitareu per gaudir de les figues que ja feien les delícies dels romans, especialment les d'Eivissa que eren considerades de les millors de la Mediterrània.



dimecres, 12 de setembre de 2018

(Re)començar


Tot i que als programes informatius dedicaran una quantitat important de minuts a l'inici del curs escolar per a milers d'alumnes, solen oblidar que el curs, en realitat, va començar el 3 de setembre o una mica abans per a alguns equips directius. Les retallades en educació van comportar, també, una tisorada en els dies de preparació per als equips docents d'escoles i instituts. No tinc cap recepta màgica que permeti fer més fàcil l'adaptació a tota la diversitat d'alumnat (i també de professorat) que arriba als centres per (re)començar. Però, si estem atents, a vegades la vida ens regala un somriure en el moment més inesperat. I aquest somriure esdevé una alenada d'aire fresc i d'il·lusió. Faltaven pocs dies per al 3 de setembre i, pel carrer, vaig trobar la Mari. En el seu perfil de Facebook hi havia vist  una foto magnífica d'equilibri i natura. I la frase: "Ah! I després de la quimio l'equilibri es recupera". Us ben asseguro que la seva vitalitat somrient acompanyada d'una bona abraçada em van trasmetre la seva il·lusió per (re)començar el curs. 

Diada 2018. Diari Ara
Permeteu-me uns moments de recular fins al meu primer curs a l'institut. No feia gaire que havia fet catorze anys i el fet de canviar la rutina em feia sentir més gran del que, en realitat era. A matricular-nos ja hi havíem anat amb els de la classe d'EGB, sense els pares. El fet que l'institut fos a la plaça Fra Bernadí ("la Plaça") hi posava una mica més d'emoció, si més no per als que havíem fet vida al barri de Gràcia. I una de les millors coses: començava més tard que els meus germans petits. El salt a la universitat encara va comportar un inici més avançat: a principis d'octubre. Tinc la sensació que aquestes petites distincions temporals acompanyaven les transicions vitals que anàvem vivint. La globalització i una certa uniformització (podeu matisar tant com sentiu aquest certa) ens han dut a començar el curs el 12 de setembre, just l'endemà de la Diada que cadascú haurà viscut de forma diferent. Poseu-hi també tots els matisos que vulgueu al diferent. Aquest any hi haurà hagut Diagonal, platja, pla o muntanya. Alguns s'hauran hagut de quedar a casa per culpa d'un accident imprevist. D'altres hauran aprofitat per anar al cinema, a jugar al parc, o gaudir d'una estona en bona companyia. Pendents de la televisió, molts hauran vist la riuda pacífica que omplia l'avinguda Diagonal des de les Glòries fins a Palau Reial. Escric riuda i ressonen les paraules del meu pare: "El foc té aturador, però l'aigua no." Quan la meva cosina Montse ho llegeixi, deurà tornar a pensar que ja he trobat la manera de fer sortir el tiet, una de les cinc persones que han deixat petjada en el seu cor. 

Disseny: Laia Morera
D'alguna manera, doncs, i per una part important de la població avui (re)comença l'any, encara que l'oficial sigui l'1 de gener. Tenim per endavant un temps d'aprenentatge que, de fet, no acaba mai. Dubto una mica a l'hora d'escriure la paraula mai. Una sola síl·laba carregada de força i contundència. Si aquesta paraula fos un condiment, per a mi seria el pebre: la dosi en la mesura justa. I en algunes situacions amb la força d'aquells grans que, encara, es poden trobar en algunes llonganisses de les de veritat! Aprenc de les persones que em són més afins de tarannà i també dels que no ho són tant. Hi ha qui, amb la seva radicalitat, posa en evidència allò que jo no vull ser ni fer. Una de les coses que solo dir el primer dia, quan entro en una aula, que tots som allà per aprendre. Poso èmfasi en la primera persona del plural perquè tinguin molt clar que jo també m'hi incloc. El verb aprendre té el seu corresponent antònim recíproc: ensenyar. Fa anys, en una aula de 3r d'ESO amb un grup d'alumnes molt canyeros, a final de curs un d'ells em va reclamar allò que havia dit a principi de curs: que d'ells també aprenia. I mentre treballaven en una història conjunta sobre el mite d'Ulisses, vaig anar pensant què podia de cada un d'ells: de l'Adrià, la necessitat de reconèixer qui des del comitè ambiental tenia cura del centre fora de l'horari lectiu; dels bessons Matas, que havia de ser molt observadora per saber-los distingir; de l'Aina, que la filosofia pot interessar als adolescents; de l'Àngel que, si li despertava la curiositat, treia aquell punt d'ironia que em sorprenia per l'edat que tenia llavors; de la Laia, la importància de la simplicitat en el disseny; i una mica de tot el grup a trobar la manera de posar límits, de guanyar autoritat sense autoritarisme, i sobretot de riure malgrat les dificultats!

Bon re(començar)!


dimecres, 29 d’agost de 2018

Mar de verd

Mar de verd (Francesc Mas)
Si ens llevem ben d'hora, d'hora... tindrem la possibilitat de gaudir d'un espectacle magnífic: admirar un mar de verd al cor de la Garrotxa, deixant-nos gronxar per la suavitat del vent de primera hora que porta el Vol de coloms a enlairar-se per damunt dels volcans. Si us hi fixeu, a l'oest veureu el Montseny, al nord la muntanya de Cabrera, allà més al fons el Pedraforca, i d'aquí a una mica podrem veure el Canigó. El pilot de globus ens fa guiant dalt del cel per fer-nos descobrir el volcà Croscat cobert de boira, la fageda d'en Jordà, o les cases penjant de Castellfollit de la Roca. Ens han dut a enlairar-nos motius ben diversos: hi ha un català del nord que ha vingut des de prop de Perpinyà perquè li agrada això de volar, però la seva parella ha preferit esperar-lo a baix; una família amb una nena de quatre anys, una parella que s'ha casat fa poc, tres senyores que deixen constància que venen de la Plana de Vic i nosaltres dos.

L'avi Jacint Clota
Mig segle després del meu naixement tenia la possibilitat de sobrevolar la comarca d'on venia el meu avi Jacint, a qui només conec d'una fotografia que ens va acompanyar durant anys al menjador de casa i de quatre coses que havia explicat el meu pare. L'avi feia de pastor i amb prou feines vivia a casa amb la seva família. Va morir pocs mesos després que l'àvia Magdalena, qui sap si de tristor, em va explicar una vegada una cosina. El meu pare, llavors, només tenia catorze anys. Es veien tan vells a les fotografies... A les arrugues hi llisquen la duresa de la vida al bosc i la de tanta roba rentada per arreplegar quatre monedes per tirar endavant la família; s'hi intueixen la solitud de les muntanyes i la misèria de la postguerra; i em pregunto si en algun moment de la seva vida en aquelles mirades hi havia  hagut un bri d'il·lusió, d'esperança, d'alegria. Vull pensar que sí... per tènue que fos! M'adono que mai s'havia acudit, en aquell joc de conversa de sobretaula Amb qui t'agradaria anar a fer un cafè? de contestar amb l'avi Jacint o l'àvia Magdalena, o potser amb la tieta Carme que, amb una vintena d'anys, va decidir que ja en tenia prou. I ara penso que un cafè no seria suficient per poder satisfer la meva curiositat de posar veracitat a històries que he anant teixint amb el que he anat escoltant d'aquí i d'allà sobre la família paterna. 

Sense perdre el sentit de l'hic et nunc dels clàssics, l'ara i aquí, conèixer la història de la meva família m'ajuda a entendre algunes situacions, a conèixer altres punts de vista sobre un mateix fet, a mirar-me avis, tiets i cosins amb uns altres ulls. Hem sentit aquests dies, arran de la seva mort, les paraules del professor d'història Josep Fontana "estudiar història és una manera d'implicar-se en el món, entendre'l i ajudar els altres a entendre'l". No sé si el seu llibre Cambio económico y actitudes políticas en la España del siglo XIX que ens va fer llegir la Mercè Puntí, a 3r de BUP a l'institut de Manlleu, em va ajudar gaire a entendre un segle que em quedava molt lluny. Recupero el llibre de les golfes i el fullejo. A la primera pàgina que obro a l'atzar hi trobo subratllat Los obreros sabían que su única esperanza residía en la asociación. I escrit a llapis dues frases: la unión hace la fuerza i divide y vencerás. Una i altra remeten al món grecoromà. I tant l'una com l'altra es poden aplicar a la situació política del nostre país. Qui escriurà, amb prou distància de temps, sobre els canvis econòmics i les actituds polítiques a principis del segle XXI a Espanya? Quines seran les seves fonts? Les haurà contrastat de forma suficient? En aquests moments hi estem tan immersos que costa analitzar-ho amb la distància suficient, com de vol de colom, per tenir una visió global d'aquest procés de creació d'una república catalana. 

Ens acomiadem de la Garrotxa després d'un esmorzar de forquilla: embotits, pa amb tomàquet, botifarra i mongetes de Santa Pau. Com que gairebé és com un dinar ens porten postres, de La fageda, és clar, que ja s'ha convertit en un referent gastronòmic més de la comarca. Però el més important és el que hi ha al darrere d'aquesta empresa que va néixer gràcies a la visió del psicolèg Cristóbal Colón. El documental del Sense ficció de TV3, Utopia iogurt , és de visió gairebé obligada tant si sou consumidors de productes La fageda com si no. Us acostareu al dia a dia de persones amb discapacitat física, intel·lectual o mental que treballen a l'empresa; coneixereu el visionari que ho ha dut a terme; descobrireu que, tot i les dificultats, van tirar endavant i ara saben que tenen un nou repte quan en Cristóbal deixi de treballar en aquesta utopia que ha fet realitat. Si us encurioseix l'etimologia del mot, no us perdeu l'explicació que en fa el mallorquí Antoni Janer a La força de les utopies en el seu bloc Batecs Clàssics.   

dimecres, 22 d’agost de 2018

Caramels de pi

Foto: Som de picnic

No he agafat el títol d'un dels cistells amb caramels de sàlvia o romaní de l'herbolari Manel que tenim instal·lat al carrer del mig a Breda, tot i que a la placa deixi clar que és el carrer Sant Iscle. Sempre m'han fet gràcia aquests noms que es transmeten de boca a orella i que tenen a veure amb una disposició antiga, quan al poble hi vivia poca gent. El títol me'l va suggerir, sense adonar-se'n, el meu germà just de començar a caminar cap a la font d'en Gurb, una de les cent que es poden descobrir a Sant Hilari Sacalm.  L'olor de bosc, després de la pluja del divendres, era tan intensa que la sinestèsia va sorgir com per art de màgia. Tot i que la Dúnia me n'havia parlat el primer curs que jo feia feina a l'institut, no va ser fins fa dos anys que hi vaig anar. Va ser un juny atípic en què combinava els darrers dies de classe i els dels meu pare a qui havien diagnòstic un càncer amb metàstesi que només feia possible l'equip de cures pal·liatives com a únic suport mèdic i la companyia dels qui l'estimem perquè pogués marxar des de casa. Cansada de la monotonia de l'eix transversal fins a la plana, vaig decidir passar per la carretera del pla de les Arenes. Hi havia més revolts i més distància, també més silenci. Vaig trobar un parell de matrimonis per la carretera que em van demanar si sabia on era la font d'en Gurb. Els vaig explicar que no hi havia estat mai, però que si els havien indicat aquell camí a l'oficina de turisme així devia ser. Vaig seguir conduint fins que vaig veure un cartell que indicava la font. Vaig aturar el cotxe pensant que era una bona oportunitat per anar-hi. Quan ja enfilava el camí de tornada, me'ls vaig tornar a trobar. La conversa ens va dur de les causalitats fins a la pel·lícula Bailando con lobos, ja que una de les dones era actriu de doblatge i a la pel·lícula posava veu a una de les índies. 


Foto: Pedro Palacio
Saltant-me totes les escenes de lluites aquell estiu vaig tornar a veure la pel·lícula, a gaudir de la sonoritat de noms pensats al peu de l'esperit: Pájaro guía, De pie con el puño en alto, Cabello al viento, Diez osos... Sempre m'ha fascinat la cultura índia pel seu contacte amb la natura, pel seu respecte als savis de la tribu, a banda, és clar, de la fascinació pels noms. De petits, al pati de casa, havíem jugat amb un tipi que ens havien regalat. A casa, a l'habitació dels convidats, n'hi ha un de feltre amb tota una tribu. Tota? Tota no! N'hi falta un: Pequeño Brinzón que volta pel món acompanyat d'un guia de muntanya a qui vam conèixer a Nerín aquell mateix estiu. En Pedro va quedar encisat per Gran Jefe Árbol i Pequeño arbusto (Gran Roure i Alzina Xica en versió catalana) que duia a la meva motxilla, però que de tant en tant treien la cabellera per admirar el paisatge imponent del valle de Añisclo. Una juguesca em va fer complir la meva paraula que n'hi enviaria un que ara tan aviat neda en una poza com s'enfila dalt d'un avió per resseguir la solitud dels cims. Si pogués fer un salt en el temps m'agradaria anar a conversar amb algun d'aquells savis de les tribus lakotes, deixar-me fer trenes i escoltar la veu dels arbres en la nit. 


Alumnes de Sant Hilari (2009)
Tot i haver treballat durant deu anys a la vila de les cent fonts, dec haver tastat només l'aigua d'una dotzena, font del Ferro inclosa, encara que fos per dir ecs! Algunes les vaig descobrir tota sola i d'altres en algunes de les sortides de principi de curs que solien avorrir alguns alumnes que estaven farts de trescar-hi a peu, però sobretot amb bicicleta. A mi m'agradaven aquelles sortides a la font de les formigues, a la font Picant, a la font del Sastre... perquè em permetien conèixer una mica més el poble on treballava i, de retruc, els meus alumnes. Potser m'hauria agradat que aquesta sortida l'haguéssim fet com a claustre de professors per conèixer-nos una mica més, perquè els que arribaven de nou per un temps determinat o definit coneguessin l'entorn. Però l'inici de curs cada cop és més de bojos, condensat en poc temps i amb més tràmits i gestions per dur a terme. De tant en tant, ho reconec, m'agrada molt enfilar de nou la carretera de coll de n'Orri, anar a buscar la carretera d'Arbúcies fins arribar a l'eix i enfilar amunt cap a Sant Hilari. Si la intenció és deliberada, agafo un parell de garrafes i les omplo a la font Vella o a la del cirerer, a la plaça de l'ajuntament. És la mateixa, Dolors! em deien els alumnes. Amb alguns d'ells vaig anar a Girona un nen alemany, Felix Finkbeiner, que arran d'un treball d'escola i el suport de Klaus Töpfer, exministre alemany de medi ambient, havia impulsat el projecte de plantar un milió d'arbres per salvar el planeta. Em semblava una oportunitat que coneguessin algú jove amb un determinació tan clara de cuidar casa nostra, el planeta! El projecte de Plant for the planet segueix endavantEm sento feliç, quan hi pujo, de retrobar els alumnes i veure que ells també segueixen endavant: la Judit combina les feines d'advocada amb una regidoria a l'ajuntament, en Jordi segueix al Club Bàsquet Vic, com a jugador i entrenador, en Joan va de bòlit servint plats al Vilavecchia, l'Akane anirà a fer el batxillerat artístic, en Joel treballa a Coll de Revell, l'Erola ha muntat el seu propi negoci,... i me'n deixo un munt que han omplert d'alegria, de dificultats, de reptes, el meu dia a dia a l'institut de Sant Hilari. Gràcies pels vostres somriures quan ens retrobem!

PS: La fotografia dels alumnes no es veu massa bé, però hi surt en Toni que va morir fa quatre anys després de viure amb valentia la malaltia que el va deixar els darrers anys en cadira de rodes.




dimecres, 15 d’agost de 2018

Test, torratxa, cossiol

Foto: Francesc Mas
I torreta, és clar, si sou de les terres del Bages. Així ho recordava la Núria Silvestre, directora de la biblioteca municipal, en el pregó de la Festa Major d'enguany a Manlleu. Fa trenta-un anys que hi va arrelar o, millor com diu ella, es va transplantar a la vila del Ter. Ella ha adoptat la forma osonenca torratxa per evitar la gent la miri de forma estranya perquè no l'entén, però ha mantingut a distància el participi set tot reivindicant la forma sigut del seu territori d'origen, Sant Vicent de Castellet. A l'altra banda del Montseny, jo he mantingut el set osonenc i he canviat la torratxa pel test, arrelada com em sento a la vila de Breda, un dels cinc centres actius de producció terrissaire de Catalunya juntament amb Verdú, Esparreguera, La Bisbal i Quart. De ceramistes professionals i aficionats en trobareu, gosaria aventurar, a cada racó habitat de Catalunya. Hi ha un poder genuí en la terra que es deixa modelar per convertir-se en un objecte utilitari o una peça que aportarà bellesa a la nostra quotidianitat. Ho afirmo, sí, amb dolça fermesa: també necessitem la bellesa per viure, per fer de bàlsam d'harmonia a la nostra ànima malmesa d'haver-nos oblidat de mirar amb cura les obres que són fruit d'una lentitud necessària. Mentre vaig viure a l'altra banda de la mar, a Mallorca, vaig incorporar la paraula cossiol i, fins i tot, en vaig adoptar un parell amb menta i farigola que lluïen al balcó de casa meva, al carrer de la Creu, a Bunyola. En realitat és el nom que pren la MA-2010 (Gràcies, senyora Maps!) que travessa tota la població, des de s'estació des tren de Sóller fins a la carretera que mena fins a Santa Maria del Camí. Curiosament o no, la MA-2010 va canviant de nom en funció del tram: costa de s'Estació, carrer de la Creu (amb article literari), carrer de Sant Mateu, carrer de l'Església i Passeig Antoni Estarelles. 

Núria Silvestre 
Diumenge passat a Manlleu, la Núria parlava de la seva arribada a Manlleu, fa ja 31 anys, per fer una feina que l'apassiona perquè des de les biblioteques poden posar a disposició de la gent les eines necessàries per tenir una cultura àmplia i així contribuir a l'educació del criteri. En els llibres hi ha la màgia de la descoberta, de la companyia, de l'esforç de qui ha dedicat una part del seu temps preuat a un objectiu: el llibre. Tant se val si és com a autor o com a lector. A vegades hi ha espurnes de felicitat en les paraules llegides que acaronen la nostra intimitat; a vegades esclaten quan les deixem fluir compartint amb els altres un bocí de la nostra animalitat. L'American Philological Association té com a lema Πυχῆς ἱατρός τὰ γράμματα (la literatura és un metge per a l'ànima), qui sap si manllevat d'aquell que Diodor Sícul explicava que es trobava a la biblioteca d'Alexandria, Πυχῆς ἰατρεῖον. La feina de bibliotecària, m'explicava un dia la meva amiga Sandra, té alguna cosa d'observador internacional, per allò de ser testimoni de com tota mena de persones estableixen relació amb els llibres: des de les mares (i els pares) a qui renyaria més que no pas a les criatures per la forma en què permeten que els seus fills posin potes enlaire racó dels contes fins als petits encuriosits per aprendre més coses sobre el llatí (sic!) o els que volen conèixer més de prop els costums dels porcs senglars que, segons la viquipèdia es diu així per menjar glans, contràriament al que trobem a l'Alcover Moller, que el remet a l'adjectiu llatí singularis.

De la biblioteca de Bunyola vaig agafar en préstec els CD dels meus admirats Antònia Font, que tenen l'habilitat de transplantar les paraules, que apareixen arrenglerades als diccionaris, a les seves cançons que esdevenen cossiols de colors i perfums. Wa- Yeah. Va ser en aquesta mateixa biblioteca que, amb la meva amiga Matilde, vam compartir cartell a L'hora del conte. M'hi va animar ella a qui agraeixo tots els petits detalls que van fer possible que jo em sentís com a casa en aquest poble de la serra de Tramuntana que forma part dels meus moments d'estricta simpatia. El peixet que volia abraçar els arbres havia guanyat l'any 2003 l'edició del concurs Vet aquí un gat de Montcada i Reixach. Vaig trobar la inspiració per al conte en un article de la revista Cuerpomente en què Ignacio Abella parlava del poder sanador d'abraçar els arbres. Estic convençuda que en Blauet, protagonista del conte, us animaria a fer-ho. Potser ara, mentre llegiu, esteu dibuixant un somriure de complicitat; o potser heu fet una ganyota d'astorament només d'imaginar-vos, grans com sou, repetint allò que fèieu de xics de veure quants necessitàveu ser per poder-lo abraçar de tan gruixut com era el tronc del roure que hi havia al pati de l'escola, a casa dels avis, a l'esplanada de la casa de colònies on anàveu els estius... Us animeu a fer-vos aquest regal? Us animeu a fer-lo a aquests enigmàtics éssers de color verd que més s'enfilen com més endins poden arrelar?


dimecres, 8 d’agost de 2018

Alta muntanya

Tramacastilla- La Partacua
Hi ha paisatges que tenen la capacitat gairebé màgica de retornar-nos als moments que vam viure amb dolçor i alegria durant la infantesa o l'adolescència. Somric mentre faig l'esborrany a mà perquè avui sembla que les paraules s'han espantat davant la blancor de la nova entrada del bloc. Les deixo fluir a mà aprofitant uns fulls d'una llibreta reciclada d'aquelles de tapes de cartró vermellós. Tot just dilluns en parlàvem amb una veïna, mentre fèiem un cafè d'aquells de coincidència. El sol nom del valle del Tena on hem passat uns dies la retorna a la seva adolescència i es permet resseguir amb la mirada, entre absent i present, els paratges de Sandiniés i Tramacastilla mentre m'explica com fer vacances per a ella, que vivia a la Barcelona dels anys 60, volia dir descobrir les feines del camp i el plaer de les converses amb les amigues sota la via Làctea que no havia de competir llavors amb l'excés de contaminació lumínica al Pirineu. "Imagina't com devia ser allò quan jo hi anava! Només hi havia ramaderia i la duresa de la vida a alta muntanya. I era un moment tan especial per a mi..." Ara la vall ha canviat: els antics estables s'han convertit en restaurants i algunes cases antigues s'han transformat en allotjaments turístics. Els pobles de Sandiniés i Tramacastilla formen part del recorregut en tren que, superant el prejudici de fer massa el guiri, ens permet conèixer els antics costums de veïnatge a l'hora de pasturar ramats o de celebrar les festes, i ens dóna la possibilitat de deixar-nos endur per uns indrets on la intervenció humana és mínima i es respira, a banda de molta pols per la falta de pluja, el temps pausat de deixar escolar les hores simplement badant. Hem de deixar per a una altra ocasió l'excursió en el tren El Sarrio, amb sortida des de Panticosa, impulsat per dos joves que estimen l'alta muntanya i que volen seguir-hi fent vida.


 A la botiga-punt d'informació del tren las Lágrimas en los tejados, de Sandra Araguás, em reclama un moment l'atenció i deixo que la història d' el abuelo Antón, bombardejat per l'Alzheimer, m'allargui una mica més l'estada al Pirineu aragonès, a risc de la tristesa que em provoca la narració de la neta, Ana, que serveix d'enllaç entre l'agonia de la malatia i la viscuda durant la guerra civil. Però la narració és amena i alguns passatges tenen l'encert de reflectir amb delicada sensibilitat la vida a la muntanya: "No existen los excesos, hay que economizarlos para la vida dura que les ha tocado vivir en las montañas. Los gestos, las miradas, los movimientos de su cuerpo dicen más de lo que puedan decir sus voces. Existe un código, un lenguaje secreto entre ellos, en el que no se necesitan las palabras. Quizás hay que entender ese mundo cerrado y frío, majestuoso e imponente, que recuerda constantemente la belleza perfecta de este enclave, y al mismo tiempo, evidencia a cada instante la pequeñez del hombre. Cada primavera ha sido rezada, deseada e invocada por los montañeses a las nieves que los cubren durante meses." 



Refugi Mataró (estiu 2011) Foto: F. Mas
En les nostres sortides al país dels Pirineus, sempre acabem trobant la manera d'anar a fer una mica d'estiuejants a la vall d'Àneu. De camí, ens aturem, encara a l'Aragó, a Ginast, per provar sort i veure si aquest cop sí que trobem els naturalistes de cor i acció, la Carme i l'Emili, per fer-nos una abraçada i posar-nos al dia de la vida en aquest espai de frontera on viuen. Aigua fresca per refer-nos, admiració per les setze hores d'espera que són capaços de viure per fotografiar alguna de les aus que omplen de vida el seu blog, o el record del trajecte fins a Manlleu per poder votar l'1 d'octubre. Seguim el camí fins a València d'Àneu, on ens deixarem cuidar per la bona gent de la família que és al capdavant de Lo Paller. Va ser una d'aquelles descobertes de l'estiu del 2011 que han deixat pòsit: una excursió als llacs del Gerber fins al refugi Mataró, una guilla a Les Planes de Son, els pastissos de la Dolors per esmorzar, les aventures d'en Jordi mentre ens servia el cafè... Aquest any triem una ruta que ens durà fins a l'estany de la Gola, fins a més de 2.200 metres, per nedar-hi, tot i la fredor de l'aigua, com si fóssim protagonistes d'una de les meves lectures adolescents, Hem nedat a l'estany amb lluna plena de Raimon Esplugafreda. 

La simplicitat de fer camí a peu, d'observar els arbres, d'escoltar els ocells m'han connectat de nou amb aquelles vacances de petita a la serra Cavallera. L'estada era a la Colònia Estebanell, a casa dels avis, que en rebien amb un "Ozú, ozú... ya estáis aquí" per part de la iaia que ens esperava a la parada de l'autobús, i el silenci de l'avi que, amb les seves guitas trenzava sus estoras y sus capazos. Sabíem que amb el pare ens enfilaríem a muntanya, que agafaríem capgrossos a les basses i sentiríem el nom d'arbres i plantes que ara voldria haver-me après! Sabíem que la mare aprofitaria les tardes que estaríem trescant per la muntanya per xerrar pels descosits amb les germanes, nebots, ties i cosines. I llavors... llavors sí que deixava sortir la seva essència andalusa!



dimecres, 25 de juliol de 2018

Solpost

Formentera, estiu 97
Em vaig enamorar d'aquesta paraula fa més de vint anys. I m'agrada escrita com una sola paraula, a risc que gramaticalment sigui incorrecta. En demano disculpes als més puristes de la llengua. Solpost és aquella hora màgica en què el cel surt a passejar tenyit de daurats vermellosos. Va ser la primera vegada que vaig trepitjar l'illa de Formentera l'agost del 97. No en sabia gaire res d'aquesta petita illa més que l'emoció amb què en parlava na Raquel, a qui vaig conèixer en una classe de història de la llengua catalana en una aula d'aquelles que s'enfilaven per amunt per amunt i on calia arribar prest si volia ocupar seient a les primeres files. Llavors l'illa no s'havia convertit, encara, en l'estrella convidada o ocupada, mediterràniament parlant és clar, a no ser pels joves dels motorinos que alteraven la calma de l'illa amb horaris a deshora, conducció temerària i la cantarella del seu italià d'origen. Férem de turistes privilegiades participant en alguns actes de les Festes de la Terra, el 5 d'agost, en què es commemora l'arribada de les tropes catalanes a les Illes Pitiüses l'any 1235. Un dels moments emblemàtics de les festes, concerts i disbauxa a banda, era el moment del pregó, on es feia un repàs en clau satírica de la realitat política i social de l'illa de la resta dels Països Catalans. 

Festes de Santa Maria 2003
Vaig ser a totes les Festes de la Terra des del 97 fins al 2004. Els primers d'anys de convidada de na Raquel i després ja com a resident a l'illa. El darrer estiu que hi vaig ser el pregó acabava així: "I ja per anar acabant/ us direm de conselló:/-pensau bé allò que voleu/per s'altra generació./ No mos deixem desfer s'illa/cuidem-la amb veneració,/ com també tota sa saviesa/llegat de sa gent major/ Bona nit, amics i amigues/ i a tota sa població, es molts anys a ses Maries/ de part de sa comissió. Molts anys i bons!" No hi he estat des del 2007 i ja llavors la vaig trobar canviada. No sóc capaç d'imaginar els quilòmetres d'asfalt que ara la recorren, les rotondes que distribueixen la circulació o la munió d'allotjaments turístics i altres negocis de temporada que s'hi han instal·lat. No sé si encara se sent aquella olor intensa en passar devora una figuera carregada de verdaletes o albocors...  Crec que no n'he menjades mai de tan bones, eixint de collir de l'arbre o assecades per na Florentina, sa güela de na Raquel. No sé si en un altre dels clàssics de les festes que jo vaig conèixer, la fotomarató,  va tocar fotografiar l'exemplar més gran de les figueres que senyoregen l'illa sense témer ni les ventades ni els temporals de l'hivern que deixen Eivissa incomunicada de Formentera.  


Paladejava ahir el meu solpost particular, asseguda al sofà de casa. Després de la tempesta de diumenge, la frescoreta s'escolava per la porta del balcó, les orenetes piulaven mentre tornaven als nius i tot respirava una mena de calma plàcida que em vaig permetre assaborir en silenci, sense distraccions, amb plena consciència d'aquell moment d'estricta simpatia amb mi mateixa. No vaig voler engegar la televisió, conscient que ja ha passat a la història allò que a l'estiu no hi ha notícies perquè no és cert: segueixen morint persones al Mediterrani, cremant boscos a Grècia, el groc no perd actualitat i han reviscolat algunes actituds que crèiem enterrades al fons del segle XX. En nom dels mercats i dels beneficis econòmics, no recordem prou les paraules del gran capdill indi Seattle al president dels Estats Units: "Com pot comprar o vendre el firmament, o fins i tot la calor de la terra? Aquesta idea ens és desconeguda. Si no som amos de la frescor de l’aire ni del fulgor de les aigües, com podran vostès comprar-los? Cada parcel·la d’aquesta terra és sagrada per al meu poble. Cada brillant mata de pi, cada òbol en les platges, cada gota de rosada en els foscs boscos, cada altell i fins el so de cada insecte és sagrat a la memòria i al passat del meu poble. La saba que circula per les venes dels arbres duu amb si les memòries dels pells roges." Potser aquest estiu, tant si tenim la sort de marxar de vacances com de fer-les a casa, podem sentir com n'és de sagrat el lloc on som i degustar-lo amb els sentits ben desperts com si fos la menja més deliciosa o la beguda més refrescant. I, com qui no vol la cosa, agrair que hi som per gaudir-ho...