dimecres, 15 de novembre de 2017

Mode avió


Arribo a casa encara de clar. El Montseny em rep, majestuós, tenyit d'ocres i vermells per recordar-me que som en plena tardor, malgrat el termòmetre li vulgui fer creure que som al pic de l'hivern. Aquest matí he sortit que tot just clarejava i no he sabut cedir a la temptació d'engegar la ràdio gairebé al mateix que posava la clau al contacte del cotxe. India Martínez cantava una versió d'una de les àries d'òpera més conegudes "Nessum Dorma" del Turandot de Puccini. Amb la música hem arribat a les set del matí. Una de les novetats d'aquesta temporada, si no vaig errada, en El Matí de Catalunya Ràdio. Aquests dies van estrenant les cançons que conformen, un any més, el disc de la Marató. Podria saltar a I-Cat o RAC 105 i estalviar-me les notícies de les set, podria jugar a posar el primer CD que sortís de l'estoig, però hi ha dies que sóc incapaç de posar-me en mode avió. Em deixo arrossegar per un mena d'afany, gairebé compulsiu, de saber si hi ha alguna novetat en l'aplicació del 155 que ens havia passat per alt, "si la gent de mar, de rius i de muntanyes podrem seguir agafant l'horitzó"... 


No és fàcil desconnectar de l'exterior i connectar amb la profunditat de nosaltres mateixos, amb aquella veueta  que, com  feia la que guiava en Magnum, ens acompanya fins i tot quan decidim posar la música o la informació a tot trap per no haver-la d'escoltar encara que la sentim. Hem oblidat com s'apaguen els llums i ens fa por la fosca dins i fora. Hem oblidat baixar el volum per poder escoltar  el silenci. Aquell silenci que sorprenia als alumnes de la professora de música, la Rosa d'Arbúcies, quan els explicava que silenci també té el seu propi so. 

Quantes vegades som capaços de deixar el mòbil en mode avió dins de casa, anant en cotxe, a la feina, al metge, a una reunió? A l'avió, fins i tot, sembla que les rodes toquin terra en el moment precís en què la majoria desconnecta el mode avió del seu aparell. Em pregunto si podríem reaprendre a viure, de nou, amb un sol telèfon a casa, imposant horaris de trucades... Em pregunto com reaccionaríem ara davant d'una nevada com la del gener del 86 quan Osona va quedar sota una gruixuda manta de neu que va arribar des dels 40 cm a Balenyà fins als dos mestres a Vidrà. No sé si caldria de nou que els municipals posessin ordre a les cues dels forns que coien amb llenya, o tornaríem a passar els vespres jugant a l'oca o al parxís amb la càlida i minsa llum de les espelmes. 

Sempre m'ha agradat més jugar a l'oca que al parxís. A l'oca les pauses i els perills eren molt evidents: la fonda, el laberint, el pou o la presó, el laberint,  però també hi havia totes les oques que ajudaven a avançar una mica més de pressa fins a la casella 63, encara que pel camí la mort ens obligués a tornar a començar l'espiral. De fet, la majoria de vegades l'oca i el parxís compartien tauler. Trobava que el parxís era massa violent per allò de matar-ne un i poder-ne marcar vint i si, amb aquells vint, en podia matar un altre, seguia avançant.  Hi havia premi per matar... i allò no m'acabava d'agradar. No hi devia tenir res a veure, imagino, el fet que per l'època que vaig començar a jugar al parxís, a l'escola ens van parlar de l'assassinat de Martin Luther King, l'home que es definia com a home i no com a negre, que un dia, com ens recorda el Catorze.cat va dir allò de tan sàvia transcendència: "encara que sabés que demà s'acaba el món, avui plantaria un arbre". 


dimecres, 1 de novembre de 2017

Anònim

La situació política que està vivint en aquest moment el nostre país fa que circulin a velocitat supersònica (és un adjectiu que sempre m'ha agradat...) missatges de tota mena, molts d'ells anònims perquè no hi ha explícit un nom i cognoms tot i que, en realitat, sí que hi és de forma implícita. En alguns casos, el que hi diu ressona amb el que nosaltres pensem i, per això, ens és més fàcil reenviar-lo ni que sigui amb l'afegitó "m'ha semblat interessant el que hi diu, tot i que no en conec la font i no l'he contrastat". Fa dies que ja només reenvio aquells que em semblen coherents amb el que veig que passa i quina és l'emoció que em desvetlla allò que llegeixo. És fàcil amagar-se darrere l'anonimat perquè permet expressar allò que voldríem dir i que ens fa por que no sigui ben rebut o no acabi de ser entès del tot, perquè si ens quedem les paraules a dins ens poden arribar a ofegar. Us imagineu la notícia que algú ha estat ingressat per empatx de paraules? Hi podria haver dos tipus d'empatx: el de les paraules silenciades i el de les paraules empassades. 


La primera vegada que vaig sentir la paraula anònim va ser en una classe de castellà a l'escola Casals-Gràcia de Manlleu on vaig fer l'EGB. Va ser quan ens van parlar del Lazarillo de Tormes, una novel·la picaresca de qui no es coneixia el nom de l'autor. A 3r de BUP, a l'optativa de Literatura castellana perquè vaig optar per fer "lletres pures", el Lazarillo va ser lectura obligatòria. I no puc assegurar si a Literatura Española, obligatòria a 1r de carrera per a tots els futurs filòlegs, triéssim la branca que triéssim, en vam tornar a parlar. El "primer anònim" en llengua catalana de qui vaig sentir a parlar va ser el de la novel·la de cavalleries del Curial e Güelfa. Feia 3r de BUP i no vaig entendre gaire res del que ens va intentar explicar la professora de català, amb un to de veu baixíssim i una capacitat molt limitada per transmetre'ns l'emoció que, penso, s'amaga al darrere de la literatura. Afortunadament, a la universitat, el medievalista Albert Soler ens va convidar el primer dia de classe a treure'ns les "ulleres" que els romàntics ens havien "deixat en préstec" a l'hora de mirar la literatura medieval. En les seves paraules i la seva manera de treballar hi havia una professionalitat que m'arribava i que, després, em va servir per transmetre a alumnes com la Karen, l'Enric, l'Emma, l'Adelma... en aquell darrer tercer de BUP al carrer Pelai.


A l'institut, una de les assignatures que més m'agradava era el grec. Tot i la complexitat de conjugar verbs, declinar substantius i adjectius, pronunciar aquelles lletres estranyes a primer cop d'ull, em sentia feliç el dia que la Maria Vidal, la meva professora, arribava i ens deia que faríem etimologia. Ella s'emocionava i jo, de retruc, també. Com que guardo la llibreta, he buscat quines van ser les primeres paraules que ens va fer (re)descobrir: monarquia, oligarquia, democràcia, gerontocràcia, anarquia i tetrarquia. M'ha encantat veure  com al costat del κράτος de democràcia i gerontocràcia,  aquella Dolors adolescent hi havia escrit, a més de  poder la paraula  força. Aquest curs, al Bellera de Granollers, he tornat a recuperar l'alegria de veure cares sorpreses quan s'adonen que un cavall de riu és el que hi ha darrere l'hipopòtam que s'escriu amb h- perquè en grec hi havia un esperit aspre al damunt de la iota, ἵππος o quan reflexionem a partir d'algunes de les frases de saviesa dels antics grecs amb què començo cada classe. M'encurioseix, també, veure també com reaccionaran quan els porti el catàleg del museu de l'Acròpolis, tresor preuat del meu primer viatge a Atenes l'estiu passat o el de l'exposició Mediterrani, del mite a la raó, que el 2014 va arribar al CaixaForum de Barcelona amb la voluntat de comunicar com, encara avui, perdura la influència del món grecollatí en les creences, coneixements i formes culturals. 


El fil de la memòria m'ha dut fins a la meva adolescència, tot i que la intenció inicial havia partit de la curiosa sensació que sento davant la paraula anònim. I la sento, sobretot, quan als mitjans de comunicacions l'afegeixen com a adjectiu als ciutadans que han sortit en els darrers dies, mesos i anys a fer sentir la seva veu. No m'agrada sentir això de ciutadans anònims, n'hi hauria prou amb ciutadans que exerceixen el seu dret de llibertat d'expressió. Un dret que, com em deia sovint el meu pare, acaba quan comença el de l'altre. Que n'és de complicat establir la línia que separa la meva llibertat de la dels altres, pensava jo... I callava perquè no sabia com explicar-li. I ara, que potser ja he trobat les paraules per parlar-ne, ell ja no hi és. Però algunes de les seves paraules, alguns dels seus gestos, la seva humanitat, són a les meves arrels i, d'una altra manera, segueixen alimentant el meu arbre. 


dimecres, 18 d’octubre de 2017

Coses boniques

Els esdeveniments que estem vivint aquests darrers mesos m'han fet reflexionar profundament sobre com reaccionem les persones davant els mateixos fets i com van sorgint tot el catàleg d'emocions que recull un llibre deliciós tant per les il·lustracions com pel text que les acompanya. Estic parlant de l'Emocionari, editat per Palabras Aladas. El fet que una editorial aposti per un títol tan suggeridor com Palabras Aladas em recorda també la facilitat amb què llancem al vol les paraules i, a vegades, no tenim prou en compte si s'estavellaran a la primera roca o podran remuntar ben amunt o si, encara, provocaran algun terrabastall.


El cassó i la mà de morter em van servir fa tres dies, a les deu de la nit, per deixar anar tota la ràbia impotent de la presó incondicional de Jordi Sánchez i Jordi Cuixart. Breda s'omplia aquella nit d'una remor que no era de vent, sinó de rebuig a la decisió d'una persona que havia exercit tot el seu poder per decretar presó incondicional per als presidents de l'ANC i d'Òmnium. Si sentiu curiositat, podeu clicar a l'enllaç per comprovar si us dóna error, hi podeu accedir amb facilitat o qualsevol altra opció no prevista. És fàcil caure en el contagi emocional de l'odi, de la ràbia i del desànim. La pressió a què ens veiem sotmesos és molt potent i podem arribar a tenir la sensació que fa molt de temps que hi estem immersos. Suposo que puc parlar en plural si dic que molts de nosaltres ens debatem entre estar informats i aïllar-nos d'aquesta espiral de missatges i contramissatges, entre participar a les convocatòries pacífiques i quedar-nos a casa en silenci, entre compartir el darrer acudit o esborrar l'enèsim escrit generador de por.

Dimarts al matí em vaig llevar disposada a connectar-me a la bellesa de fer coses boniques. Vaig recordar en Carles Capdevila i totes les coses boniques que, malgrat la malaltia, va dir-nos a la seva columna de l'Ara i en totes les xerrades i presentacions que va fer en el darrer tram de la seva vida. Mentre a fora les estrelles acompanyaven encara el fil d'una lluna que avui se'ns ha fet nova, em vaig permetre una estona de lectura reconfortant. Educar per estimar la vida d'Eva Bach: "Catherine L'Ecuyer diu que existeix Bellesa en l'amabilitat, en la delicadesa, en la compassió, en la comprensió, en l'agraïment. Ben cert. Però també hi pot haver una gran bellesa en petites accions quotidianes, aparentment intranscendents, si les fem conscientment i no com a autòmats."

I ara, recordant el dimarts m'adono que va ser un regal aquesta connexió. A la C-17 vaig decidir fer una aturada quan l'indicador assenyalava l'entrada d'Hostalets de Balenyà. Només m'havia aturat a l'estació quan agafava un d'aquells trens con "parada en todas las estaciones y apeaderos". Volia veure si era capaç de trobar la Plaça de cal Fuster. Vaig estar de sort i, a més, vaig poder donar les gràcies a dues persones que, n'estic convençuda, van sembrar la llavor de la il·lusió i la gratitud en el seu fill, l'home que decidí estudiar filosofia i que, a través del periodisme, donà veu a col·lectius que fan la seva feina amb dedicació amorosa: dones de la neteja, monitors d'esplais, educadors, personal sanitari... 

Més tard, al pati de casa de la meva germana i la seva família, vaig assaborir l'olor de la menta i l'alfàbrega que tenen la sort de poder arrelar sense la limitació d'una torratxa (digueu-li test, cossiol, cossiet...) i me'n vaig endur un ramell, com quan anava a veure el meu pare i sempre tenia alguna cosa per oferir-me de l'hort: un enciam, quatre bledes, espinacs. "Agafa una mica de julivert i menta, i si vols una rosa, també" Mentre ho rellegeixo, em rodolen quatre llàgrimes de tendre enyorament.

Quan vaig ser a casa, vaig optar per contestar amb un sí immens la proposta de la Sandra d'anar a caminar a bosc. La feina podia esperar! Ens vam aventurar per corriols que ni ella ni jo coneixíem i vam descobrir unes sureres impressionants que festejaven a banda i banda del camí fent-se pessigolles a les fulles de la capçada. L'Alsina Xica, de la meva tribu índia, va voler deixar constància de la ruta, asseguda en una falguera. A les vuit del vespre, vaig seguir connectada a la bellesa de fer coses boniques: trobada de vilatans a la plaça de l'ajuntament. Espelmes i un desig de llibertat perquè ja "no ens alimenten molles, volem el pa sencer" perquè ja estem Agafant l'horitzó.

dimecres, 11 d’octubre de 2017

Les places són nostres

Un moment de pausa tot just començar per donar el temps necessari per evocar una de les nostres places. Us confesso que, en un primer moment, havia escrit la "nostra", però de seguida he pensat en la dificultat de donar més importància a una de sola per damunt de les moltes places que, pel motiu que sigui, formen part de la nostra història personal. Hi deu haver places tenyides de festa major, de reivindicació, de mercats, de festeig, i d'un llarguíssim etcètera a gust de cada evocador.

De joveneta, hauria contestat amb contundència: la plaça de Gràcia, la del meu barri a Manlleu. Després en vindrien d'altres, com la de Vic, quan deixaren d'aparcar-hi els cotxes i la plaça recuperà un ritme menys accelerat que convidava als jocs en el sorral i a les tertúlies de cafè, cervesa o gelat de la Xixo. Els anys d'estudiant a Barcelona em descobriren la plaça del Pi i la xocolata desfeta de la Xicra, just al costat; també la de Sant Felip Neri com una petita pausa enmig d'un brogit que seria un murmuri comparat amb el que hi ha ara a ciutat vella. I, encara, plaça Universitat, amb l'edifici històric imponent de la Universitat de Barcelona on convivíem filòlegs, matemàtics i geòlegs. 

M'agrada passejar-me per les places dels pobles i descobrir-ne la quotidianitat en els comerços, els bancs i el ritme de qui no té pressa. M'agrada entretenir-me a observar avis que arreglen el món amb una conversa, nens que riuen per no res i adolescents absorts en el seu món de pantalla. M'agrada que siguin de sorra i que tinguin arbres plantats; que s'hi respiri vida i els ocells hi posin la banda sonora; que tothom se la senti seva i la cuidi recollint un paper de terra, avisant a l'ajuntament si la paperera està trencada o si els llums, tot i ser les tres de la tarda, encara estan encesos.

M'impacten les grans places de ciutat on sembla impossible descobrir-ne la rutina, on tot va una velocitat que m'aclapara, on centenars de turistes immortalitzen l'instant abans de penjar-lo a les xarxes com qui penja al suro el dibuix d'un nen, una postal o la llista de la compra. M'impacta que milers de persones se les sentin tan seves en actes reivindicatius de caire polític, social o esportiu.

A vegades, em deixo endur per la imaginació i provo de ficar-me a la pell de les persones que s'hi havien passejat en una altra època i penso què en deu haver quedat impregnat en els edificis que encara hi podem veure. Si pogués entrar per la porta màgica d'en Doraemon, me n'aniria a la Grècia del segle V aC per veure què s'hi coïa a les àgores. De les àgores gregues n'hem heretat l'essència de les nostres places perquè era el lloc on es desenvolupava tota la vida econòmica, política i religiosa. El nom, però, l'hem de buscar en el grec πλατεῖα (carrer ample) a través del llatí platea. 


Cada poble i ciutat, amb consens o no, anirà trobant quin és el nom que s'escau a cada una de les seves places. La història farà que algunes canviïn de nom, encara que sigui només per unes hores, com la plaça Espanya de Barcelona que apareixia a Google com a plaça 1 d'Octubre. La primera a dur aquest nom va ser la de Vilagrasseta a la comarca de la Segarra. Possiblement un dels més habituals és el de plaça Major, però també n'hi ha de més personals com la plaça fra Bernadí a Manlleu, altres que en tenen prou amb el determinant, com Sa Plaça, a Bunyola (Mallorca) o, tot i tenir un nom en el nomènclator la gent del poble les coneix d'una altra manera: la plaça del penjat a Sant Hilari Sacalm o la plaça de baix a Breda.



Plaça de la Vila, Breda (2 d'octubre)
La setmana passada les places del nostre país es van omplir de rebuig a la violència repressiva del passat 1 d'octubre en contrast amb totes les vegades que s'han omplert d'alegria de fires i festes, de solidaritat ciutadana per la marató de TV3 o punt de trobada per a visitants i nouvinguts. Tot i que la convocatòria era a les capitals de comarca, l'ajuntament de Breda va decidir fer-ne també una que ens va donar la possibilitat d'anar a treure una mica de tensió per la por viscuda el diumenge anterior davant les amenaces de visites de la guàrdia civil i la policia nacional que ja havien escampat la violència a molts col·legis electorals de la demarcació de Girona. Hi havia molts nens i gent gran. Els petits jugaven i corrien. Els grans mantenien l'espurna als ulls que ja els havia vist el diumenge quan els explicava que a dins hi trobarien les paperetes, que s'haurien d'esperar una mica perquè el sistema informàtic no acabava de funcionar o quan, finalment, sortien amb la satisfacció d'haver pogut votar.

Tant de bo ben aviat les nostres places es puguin tornar a omplir per celebrar que ja és una realitat allò que el 90% del vots escrutats, malgrat totes les dificultats, va expressar el passat 1 de novembre. Les places són nostres!


dimecres, 27 de setembre de 2017

A peu

El mòbil es va anar omplint la galeria d'imatges amb totes aquelles fotografies, aquest any algunes menys, per testimoniar un cop més la diversitat de persones que omplien els carrers per fer sentir la seva veu. Amb l'estelada a l'esquena, camina una mica encongit, tot sol, un home d'edat avançada. Sóc incapaç de precisar més perquè la discreció (confio) de qui li va fer la fotografia i me la va enviar no li deixava veure la cara. 11 de setembre de 2017. Impossible de saber quantes diades ha fet voleiar aquella estelada. Ja hi anava a finals de segle passat (!) quan eren uns actes minoritaris? Per què hi ha anat sol? S'hi ha engrescat aquest any perquè ha perdut ja la por de tot el silenci que s'empassava de menut quan a casa feia preguntes que incomodaven els grans? S'hi ha sentit empès per la tossuderia i constància de tots aquells que formaren part d'aquells primers brots que esclataren el setembre del 2009 a Arenys de Munt amb una consulta sobre la independència de Catalunya?



El títol de l'article m'ha dut a la música. M'encanta aquesta capacitat del cervell de posar banda sonora a imatges i vivències després de fer una cerca a la meva llista particular que només necessita un clic de connexió a l'emoció per posar-se en marxa: "Sortiu a peu". Esquirols.  Els primers acords, en la versió dels Esquirols XXI, mentre vaig escrivint.  





I aquest camí

que feu a peu,
el vostre anhel el faci pla,
i les petjades que deixareu
siguin històries que en el camí escriviu.


M'emocionava escoltant-los perquè les lletres transmetien allò que la meva ànima semblava necessitar: confiança, tenacitat, natura. Hi havia alguna cosa més, també. Havien nascut a L'Esquirol, el poble del meu pare. La viquipèdia diu que són del 68-69. Posats a triar, prefereixo el 68 i així puc dir que ells i jo vam néixer el mateix any. Com que la meva germana va aprendre a tocar el piano, la mare ens va comprar el cançoner. Ens hi vam passar un munt d'hores, amb més o menys encert segons el dia, cantant a l'habitació. 

A peu des de l'Esquirol baixava l'àvia Magdalena a mercat a Manlleu, i a peu va resseguir el seus carrers i camins el seu fill Joan quan se n'hi anà a viure amb la seva dona i les dues petites: una amb quatre anys i l'altra amb només vuit mesos. En Joan no devia ser gaire més gran que la petita quan s'anuncià el final de la guerra; quan se n'encetava una altra d'encoberta i silenciada per sobreviure a la misèria econòmica, social i humana que havia generat la del 36.

Juliol de 2010
No sé si és per herència paterna - m'agrada pensar que sí - que fins i tot quan vivia a Barcelona era capaç d'anar a peu a la facultat, a l'edifici històric de la Universitat Central, des de Collblanc (just entre L'Hospitalet i Barcelona).  El juliol del 2010, amb la il·lusió esclatant de veure tanta gent reunida per un mateix somni, amb un grup d'amics vam baixar a peu per Rambla Catalunya perquè era impossible fer-ho per passeig de Gràcia. Hi havia l'alegria de veure que començava a ser factible aquell somni íntim adolescent de viure en una Catalunya independent. 

11 de setembre de 2017
Amb el meu company, en Francesc, hem anat cada any a la convocatòria de l'11 de setembre. Alguns cops amb alegria, d'altres amb la impotència de pensar que aquell encara no era la darrera convocatòria reivindicativa, i encara d'altres amb la tristesa de recordar familiars i amics que ja no tindrien la possibilitat de marxar en pau per les places i els carrers del món a la recerca dels somnis propis i de país. Però sempre hi hem anat convençuts que era el que tocava. I aquest any, a uns carrers de distància per allò de l'organització comarcal, també ballava i cridava la meva neboda, la besnéta d'aquella àvia Magdalena que, amb la seva lluita i esforç, tirà endavant la seva família. Amb prou feines han passat tres setmanes des d'aquell dia i se m'han fet llarguíssimes!

A peu, també, diumenge 1 d'octubre, aniré a votar com sempre, al lloc de sempre, on hi haurà l'organització de sempre perquè el consistori del meu poble, Breda, va decidir assumir posar les urnes perquè tothom, amb un sí o un no, puguem exercir el nostre dret democràtic. Gràcies a tantes persones amb nom i cognoms que heu anat fent camí perquè això sigui factible!

dimecres, 13 de setembre de 2017

L'art d'inventar paraules

Us imagineu quina cara ens quedaria si, quan anem al metge, ens digués que per poder saber què ens passa hauríem de fer una analítica per comprovar si ha baixat el nostre índex d'alegrèmia? Alegrequè? I, encara sense haver-nos refet de l'ensurt lingüístic, aprofitaríem la interrupció del seu telèfon per agafar el nostre mòbil, clicar a la icona del navegador, escriure la paraula al cercador i descobrir el següent missatge:

La cerca (alegrèmia) no ha obtingut cap resultat.
Suggeriments:
  • Assegureu-vos que heu escrit correctament totes les paraules
  • Proveu altres paraules clau
  • Proveu paraules clau més general
La paraula en qüestió està ben escrita si tenim en compte que ha seguit el mateix procés de derivació que glucèmia. Com que es tracta d'una sola paraula, no té sentit provar de fer la cerca d'una altra manera. Vaig sentir-la per primera vegada en boca de la doctora Montse Català parlant d'elements de prevenció davant la malaltia. De la mateixa manera que ens preocupem per l'índex de colesterol, que va reduint els seus indicadors d'una manera similar a com augmenten els anuncis de productes per combatre'l, potser valdria la pena preguntar-nos pel nostre índex d'alegrèmia. Quan el meu està baix, sa Roqueta és una de les meves bones aliades a l'hora d'ajudar-lo a tornar al seu estat d'equilibri. I si he de triar un moment de l'any... l'esclat dels ametllers i la verdors dels garrovers a finals de gener o principis de febrer.

Aeroport Paro, a Bhutan
Potser és això el que es va proposar el rei del Bhutan Jigme Singye Wangchuk amb la creació del GNH Gross National Happiness. La primera vegada que vaig sentir a parlar d'aquest petit país de l'Himàlaia fou en una conversa típica i tòpica d'estiu sobre les vacances. L'Albert explicava les peripècies del seu viatge a l'Uzbekistan, d'on no ha arribat encara la postal que es va autoenviar deu fer més de deu anys. No recordo si l'Uzbekistan i el Bhutan eren a la llista dels països del món, amb la capital inclosa, que el senyor Ramon ens feia estudiar de memòria a 7è d' EGB. No sé si a hores d'ara l'Albert segueix interessat a viatjar el Bhutan, tot i que l'aeroport és un dels més perillosos del món a l'hora d'aterrar i el visat d'entrada és molt car es va queixar. Viatjar és, per a moltes persones, una manera de fer pujar els números de referència per a un estat òptim d'alegrèmia.

Us pregunteu, probablement, quin és el producte estrella per tal d'elevar-lo fins a quotes que us permetin sentir-vos a gust amb la vostra pròpia pell sense necessitar aquellas vacaciones de mí mismo, que endreçava Manolo García en un volum de dibuixos, música i paraules. Com si fóssiu trementinaires avesades a trescar per la muntanya a la recerca de la seva saviesa, haureu de trobar les herbes remeieres que s'adiguin a la vostra pròpia manera d'entendre la vida perquè es converteixin en vit-ànimes. Sense elles és molt probable que la vostra ànima es passegi d'esma per la vida, complint només un plec de lleis i normes, algunes d'invenció humana i d'altres fruit de la nostra pròpia data de caducitat. Per a alguns, les paraules són una font inesgotable de felicitat. I el primer que em ve al cap és Màrius Serra i el seu  país de Verbàlia, i se n'hi afegeixen d'altres com Virgilio Ortega, autor de Palabrología i Palabrotalogía, Jordi Palou, ànima des del 1999 del RodaMots o Daniel Cassany, que assegura que inventar paraules i significats ens fa més feliços.

S'hi devia sentir, probablement, el meu company Francesc, creador de la vit-ànima el passat mes de maig, com testimonia el "document" que guardo a la meva capsa de les paraules; també els nostres nebots, en Pol i la Mariona, creadors de la paraula i el concepte de fretural, barreja d'aigua freda i natural en el punt òptim, que ja forma part del vocabulari familiar estiuenc; o encara el petit Matteo, inventor de l'adjectiu petaloso, en aquesta tendra història lingüística que recull la cultura viva que s'encomana a través de les pàgines del Catorze.cat. Si encara no us hi heu capbussat... aprofiteu aquest nou curs que acabem d'encetar! 

dimecres, 6 de setembre de 2017

Ben d'hora

Fotografia: Francesc Mas
Hi ha tants començaments d'any com ens vulguem inventar. N'he estat conscient no fa massa dies, pel meu aniversari, quan la Núria em desitjava el millor per al nou any que em començava  i per als projectes que estava a punt d'encetar. Pot semblar una fotesa, però fins llavors no hi havia parat prou atenció. Fins a aquell moment sentia com a principi d'any l'1 de gener, per l'oficialitat que li va ser atorgada fa més de dos mil anys i l'1 de setembre, inici del curs escolar. Aquesta setmana he reprès el ritme de llevar-me ben d'hora i el meu cos, com si intuís que ara és això el que toca, no ha necessitat ni tan sols el despertador. Intuïció, canvi de rutines i una dosi gestionable de neguit per tota la despesa d'energia que suposa, d'entrada, encetar una nova etapa a nivell professional. Ben d'hora, potser tant com va fer famós l'entrenador que llegia poesia, s'ha llevat el meu poble. Tot just baixo les escales, en Pep i en Puc tornen de fer el primer passeig del matí. La Dolors ja torna de comprar el pa. En Josep feineja a la cuina i en Titó, que en pocs dies s'ha après el meu nou horari, miola tan bon punt em veu girar la cantonada. Respiro un matí que fa olor de possibilitats. Després d'un estiu que ha posat en evidència que l'acceleració del canvi climàtic sembla haver posar la directa, sense el permís de tots els qui l'han negat i el segueixen negant, agraeixo l'aire fresc i els núvols que treuen el nas rere el castell de Montsoriu. Els homes del temps han avisat que plouria. L'aire enrarit i la saviesa física del cos que just reprèn el dolor antic abans d'un canvi de temps ho han acabat de confirmar. 


Mentre a l'entrenador que llegia poesia encara li faltava un any per entrar a la Masia, vaig trepitjar per primera vegada el Camp Nou gràcies al meu pare que va aconseguir un parell de carnets i, plegats, vam anar a veure aquell Barça de Schuster i Maradona, a qui Goikoetxea havia lesionat feia un parell de setmanes. Però jo era més de Migueli i Marcos. Vaig tornar d'aquell Barça-Gijón amb l'eufòria d'un 4-0 i un gol de Marcos, vivint en primera persona adolescent l'ambient patidor, propi de l'afició d'aquella època, en el viatge d'anada i l'alegria de la victòria en el de tornada. No sé si era el mateix any o el següent que una de lectures obligatòries a classe de literatura em va tornar a la meva Roda natal  meravellada de poder entrar a la casa on Martí i Pol feia dir Sí, senyor a l'Elionor, mentre jo encara no sabia  si havia heretat l'esperança dels avis i la paciència del pares

No ha estat Ausiàs March qui m'ha vingut aquest matí a la memòria, sinó els versos del bon amic del cantautor a qui escoltava el futbolista Pep Guardiola dedicats al poble, dels quals ara recupero un fragment que podeu escoltar en la versió que fa el seu germà Ramon Martí i Pol.

El poble és el meu esforç i el vostre esforç,
és la meva veu i la vostra veu,
és la meva petita mort i la vostra petita mort.
El poble és el conjunt del nostre esforç
i de la nostra veu
i de la nostra petita mort.
El poble és tu i tu i tu
i tot d'altra gent que no coneixes,
i els teus secrets
         i els secrets dels altres.



El poble és tothom,
el poble és ningú.
El poble és tot:
El principi i la fi,
l'amor i l'odi,
la veu i el silenci,
la vida i la mort

Grafit gegant de Miquel Martí i Pol, a la paret de l'institut de Roda de Ter
He obert finestres per deixar sentir l'olor de la pluja i per descobrir la creativitat dels alumnes inspirats per les paraules del poeta. Deu ser perquè les meves orelles estan molt atentes i despertes a tot el que senten a explicar als nous companys del Bellera; podria ser que  s'hagin deixat inspirar per les propostes de la Susanna i l'Olga de dur la poesia a les aules i, de retruc, la qualitat tant d'edició com de passió i amor per la feina que fa Matilde Martínez al capdavant d'edicions Godall. A més, m'ofereixen la possibilitat de sumar-m'hi amb els mots perdurables als epitafis, recollits i traduïts a Perènnia per Mònica Miró. I just quan ho acabo d'escriure, enfilo la mirada i ressegueixo de nou els versos de Martí i Pol i m'adono que són ben certes les paraules del poeta quan diu que el poble és la veu i el silenci,/ la vida i la mort