Meló d'hivern

Hi ha matins de dissabte en què un missatge de whatsapp amb la pregunta Avui? es converteixen en un regal de camí, natura i complicitat en petit racó de món màgic que és el Montseny. Enfilem  carretera amunt, coll de n'Orri, GI-552 en direcció a Arbúcies fins arribar a l'eix tranversal. Objectiu: Cerdans. Com és que hi ha llocs que ens queden tan gravats a la memòria? Fins avui cada vegada que passava per coll de Revell pensava que un dia m'hi havia d'aturar i enfilar el camí que duia cap a Cerdans per descobrir si encara hi havia aquella roda de carro davant la rectoria que servia de casa de colònies on ens enfilàvem i jugàvem les estones lliures. La motxilla que porto, amb aigua i un parell de bosses perquè mai se sap amb què ens pot sorprendre el bosc, no pesa gens comparada amb la que traginàvem llavors amb el sac, la manta i la roba necessària per passar uns dies de classe a l'aire lliure, jocs de nit i convivència amb els companys. Eren dies també de rialles, moltes rialles, tot i els intents de les mestres per fer-nos callar amb l'amenaça que algú acabaria dormint a la seva habitació si no paràvem de fer xivarri. Tenim la sort, avui, que ens acompanya un sol esplèndid que alleugereix la sensació de fred que marca el termòmetre de la benzinera, 0 graus. A banda i banda de la pista forestal ens saluden les àvies alzines, majestuoses i generoses de suro; freixes, verns i castanyers un poc més enllà fins arribar a la impressionant alzina d'El Mataró de més de 23 metres d'alçada i anys, molts anys a les arrels. Arribem a Sant Cristòfol de Cerdans i gaudim d'una estona de sol a les escales, quatre ametlles i quatre avellanes mentre la memòria busca juganera els records d'aquelles colònies; compartim records de les nostres respectives escoles, dels líders de la classe, dels delegats, de tot allò que amb ulls d'infant ens semblava normal... No és fins que fem tota la volta a la casa i l'ermita que descobrim el cèrcol de ferro de la roda clavat a terra amb encara alguna resta de fusta podrida. 

A l'exposició del Centre Cultural Els Forns de Breda, el fotògraf Mariano Pagès, ens havia guiat unes hores abans per la seva particular visió del romànic d'un massís que s'estén en tres comarques: Osona, La Selva i el Vallès Oriental. Passem de la visió general de l'entorn natural al detall d'una trena o un capitell després de passar per la llum mística de l'absis sempre encarat a l'est. El meu cunyat comenta en veu baixa que ja és ben curiós que sigui un argentí qui ens ve a mostrar els tresors que tenim tan a prop. El seu comentari em fa pensar en na Lluïsa de Bunyola que em solia dir, fent via a peu per la carretera d'Orient, que en aquelles passejades s'havia adonat de la bellesa del seu paisatge quotidià veient com jo gaudia de cada petit detall com si fos un tresor que la mare natura ens oferia en la seva immensa generositat. Acabem la visita amb un muntatge de vídeo on ens fem a la idea de les dificultats que ha tingut aquest arquitecte de formació i enamorat d'aquest massís on ha arrelat. També ho hem fet alguns dels que, un vespre ben fred de gener, ens hem espolsat la mandra del damunt per acompanyar-lo fins a Sant Cebrià de la Mora, passant per Sant Martí del Brull i, és clar, per Sant Salvador de Breda. Fullejo el llibre abans de marxar i hi descobreixo l'església de Cerdans, bé, de Sant Cristòfol de Cerdans.

Assolit l'objectiu de la matinal, reprenem la tornada cap al cotxe contentes de la descoberta de la ruta, fins que ens omplin d'una olor intensa de fusta i resina. "A veure si trobem algun tall de meló..." Un tall de meló? A l'hivern? Durant una estona ens divertim buscant talls de meló, fets amb més o menys precisió, per la destral que colpejarà el tronc. S'acaba una vida, curta o llarga, i en comença una de nova: perxes, mobiliari, llenya per cremar... L'olor de fusta i la forma llunàtica del tall de meló em retornen fins a Bunyola i a les tardes d'hivern en què en Martí, de la fusteria Tallat de lluna, em deixava endur aquelles restes que haurien anat a reciclar i que jo aprofitava per encendre la llar de foc. Que n'arribava a ser d'hipnòtic el foc aquelles tardes fosques d'hivern! Que n'arribava a ser de plàcid col·locar les pinyes que havia recollit en es camí de sa Comuna, encendre foc, torrar pa (deliciós el pa mallorquí...) i coure un poc de sobrassada o botifarró! 

Ja fa temps que la fusteria Tallat de lluna va tancar el negoci, però em resisteixo a no posar el nom en el cercador amb l'esperança de trobar, ni que sigui, alguna imatge d'aquell logo preciós que, segons em va explicar en Martí, tenia a veure amb la saviesa antiga de tallar els arbres en funció de la lluna. I en el clic descobreixo que a Sóller hi ha una fusteria amb aquest nom i que manté el logo que jo recordava. Rebostetjo (entranyable paraula)  per la seva pàgina de facebook i retrobo algunes cares conegudes. Somric. I decideixo que, abans de fer una repassada al text, agafaré un parell de pinyes i encendré foc...

Polsim de llum

No vaig voler acabar l'any sense passejar per un dels camins més estimats a Breda, el que porta fins a la font de la Pintoresca: una ullada de sol enmig dels arbres en un cel de tarda deliciós em feia companyia. No he volgut començar l'any sense aprofitar la invitació de la Sandra a descobrir un racó de bosc, entre Breda i Gaserans, en companyia de marfulls, arbocers i algun galzeran florit. El camí ens ha ofert regals sorprenents, des d'una alzina que buscava l'abraçada d'un roure, fins a una petita collita de trompetes de la mort escampades en un llit de molsa i líquens com si fossin petúnies, grogues per triar un color a l'atzar, en una jardinera d'un balcó ufanós d'acollir un crit de llibertat. Assegudes en el pedrís d'una masia en venda ens hem deixat regalar unes carícies del sol que ens acompanya des del solstici del 2018. 

A mi m'alegra que el dia ja es comenci a allargar i la Sandra hauria volgut alguns dies més per hivernar. Les seves paraules m'han recordat com em sentia a principis de desembre, quan el trimestre escolar enfilava la recta final, l'aire feia aquella olor ensucrada capitalista de Nadal i jo em delia per esmorzar amb claror de dia. Un esborrany de L'illa del Ter, tot just fa un mes, n'és testimoni: "Hi ha dies en què tinc la incòmoda sensació d'haver de demanar permís social per hivernar, per quedar-me a casa i convertir el sofà de casa (mantes incloses) en una mena de camp base a recer de les inclemències que pot suposar fer el cim. Puc deixar que les hores de la tarda passin amb lentitud silenciosa, mentre la claror es va diluint rere el Montseny alhora que obren els ulls les faroles del carrer. Des de fa uns dies s'hi han afegit els llums de Nadal que, per molt que es tracti de leds, també consumeixen una electricitat que paguem entre tots. Cal que estiguin encesos tants dies abans de les festes de Nadal? És, en darrer terme, una campanya per fomentar el consum? És una assalt més de la batalla que volem guanyar al ritme de Gea, el nostre planeta Terra? A mesura que els dies s'han anat escurçant el meu cos va reclamant més estona de descans, de deixar d'enganyar-lo amb tota mena d'artificis: el llum del sostre, la làmpara del costat del sofà, la televisió, la pantalla de l'ordinador o la del mòbil." Punt final de l'esborrany. Un mes sense trepitjar L'illa del Ter.

Dog al taller de la Cécile.

Amb la ferma voluntat de no deixar-me seduir en excés per les mantes i el sofà durant el mes de desembre vaig aprofitar l'oportunitat de crear en un espai privilegiat, el taller obert de la Cécile Ribes, on conviuen la màgia de la terra i el foc, la seva rialla vital i la generositat de compartir temps i coneixements per descobrir-nos creatius quan deixem jugar les nostres mans. El procés és lent: de la idea al dibuix, del pastó de gres a la forma, del prestatge al forn per descobrir que encara queda molta feina per fer, que no s'hi valen les presses ni el cop de clic. Una infusió amb un toc de gingebre i galetes per celebrar que en Jepi estrenava un nou any i descobria un nou suport per a les seves il·lustracions: les rajoles. Mentrestant l'estufa engolia un tronc rere un altre, satisfeta de contribuir amb la seva escalfor en aquell cau d'artistes on en Dog hi té permís d'entrada quan l'espai es converteix en el taller íntim de la Cécile. 

En la intimitat de casa o en un restaurant, en una habitació d'hospital o en una cel·la a la presó, a la base dels bombers o de la policia local fent guàrdia, en un llarguíssim etcètera de possibilitats hem viscut aquells segons que acomiaden un 2018 que dona la majoria d'edat al segle XXI que tindrà l'oportunitat de demostrar en què ja l'ha assolida i en què li cal seguir treballant. Com que crec en les paraules de Gandhi quan ens convida a ser el canvi que volíem veure en el món, em permetré una estoneta d'intimitat amb mi mateixa per descobrir en què em cal seguir treballant i de què em sento orgullosa d'haver assolit com a persona. Sembla que em ressonin, mentre se'm dibuixa un somriure, una de les moltes dites que ens deixava anar, com qui no vol la cosa, el meu pare: "qui sigui frare que prengui candela". 

Foguera al pla de Lledoners la nit de Cap d'Any

No sé quina de les frases del pare que el meu germà ha recollit, esporgant aquí i allà, hauria dit veient tanta gent enfilant el camí cap Puig de les Basses, Mas d'Enric o Lledoners per acompanyar amb música, sopars, acampades, cançons de Bona nit o el raïm de Cap d'Any unes persones empresonades injustament perquè tots nosaltres poguéssim exercir un dret fonamental: el de votar. No sé què hauria dit el meu avi, que va lluitar en el bàndol republicà a Andalúsia i patí la duresa de la presó de Màlaga, si li hagués pogut dir que la nit del 31 anava a menjar-me el raïm a l'esplanada de Lledoners per reclamar la llibertat dels empresonats, el retorn dels exiliats i que la Tamara pugui ampliar el seu horitzó més enllà de Viladecans. En aquesta ciutat fa més de quaranta anys van plantar les arrels en Luis i la seva neta Mari, una dona valenta i lluitadora, que ha descobert en els ulls de la seva neta Judit un polsim de llum per seguir endavant malgrat tots els entrebancs amb què s'ha anat trobant pel camí.

Tots els grocs del món

Just acabo d'escriure el títol i m'assalta el dubte si el món s'ha salvat de l'esporgada dels accents diacrítics que va fer l'IEC el 2016. Sí, encara el puc posar en aquest títol-adaptació del títol de la pel·lícula estrenada el 1991 que, diria, va suposar per a molts el descobriment de Jordi Savall, autor de la banda sonora de Tous les matins du monde. La pel·lícula ens porta fins al segle XVII acompanyats de les violes de mestre i aprenent, Monsieur de Sainte-Colombe i Marin Marais respectivament, i d'una història d'amor i aprenentatge, de paciència i d'esforç, de vida i de mort. Aquests darrers dies moren moltes de les fulles dels arbres que, de petits, havíem après que tenien fulles perennes. Tenyeixen de marró, vermell i també de groc les voreres de les ciutats mentre a bosc cauen plàcidament damunt el coixí de la mare terra. Les fulles segueixen el seu cicle, amatents del que dicta la mare natura, aliena a cap altre simbolisme que no sigui l'inexorable pas del temps. 

Un temps que, les darreres setmanes, ha vingut marcat per la pluja, per inundacions i altres estralls que no estàvem gaire avesats a veure. El vent hi acompanya, impecable, al peu del Montseny, encara que no sigui terra de vent com ho són els dos extrems del nostre país petit, dolç en la veu de Lídia Pujol que el 2013 cantava pel dret a decidir i perquè s'aturessin les retallades que han dut aquesta setmana a milers de treballadors a reclamar millores en les condicions de treball: metges, bombers, docents, treballadors de Correus. Persones al servei d'altres persones. I, si voleu, atureu la lectura, i acompanyeu-la mentre agraïu la feina de totes aquelles persones que en algun moment us han transmès la seva dolcesa, el seu suport i la seva professionalitat en un moment difícil. Gràcies, Lluís Llach, per haver creat un poema tan deliciós sobre el nostre petit país! Potser aquesta setmana m'estalviaré d'agafar el meu paraigües de color groc per protegir-me de la pluja i seguir reivindicant la llibertat dels presos polítics d'aquí, per proximitat, i d'arreu, per humanitat. Poc s'ho devia pensar el meu paraigües que, tants anys després, esdevindria reivindicatiu i deixaria de ser la riota d'aquells que es mofaven de l'estridència del seu color llampant que il·luminava els dies grisos i plujosos!

I passejant pels carrers i places, seguirem veient  tots els grocs del món instal·lats al logo d'unes oficines bancàries que van canviar la seva seu principal ara fa poc més d'any, que en fa alguns més que va engolir petites entitats bancàries,  que cada cop més omple d'anglicismes els seus productes i carrega de comissions més elevades els seus usuaris. Es mantindrà a les bústies que encara queden a pobles i ciutats per als que seguim estimant escriure a mà cartes i postals als amics que, tant si són lluny com a prop, segueixen agraint el petit detall de trobar un somriure enmig de la propaganda o els rebuts del banc si és que encara no els han pressionat prou perquè es passin a fer totes les gestions en línia. Consum responsable de paper o voluntat de tenir-nos encara més controlats? Potser l'helicòpter que ha espantat els ocells que segueixen la seva ruta habitual és de color groc i es vola en direcció a un del grans hospitals on s'han invertit molts diners que, potser, més repartits a la xarxa sanitària bàsica haurien permès que el col·lectiu de metges de l'atenció primària no hagués d'atendre quaranta pacients per jornada. Quaranta són també els alumnes que omplen moltes de les aules del país. Cada vegada més hi ha més alumnat diagnosticat de més trastorns d'aprenentage que requereixen anar més a poc a poc en un món, de groc o no, que canta l'excel·lència de la rapidesa i oblida aquell necessari dolce fair niente per tornar-s'hi a posar, una mica més tard, amb més empenta i alegria. En el color groc hi ha l'alegria del sol i de les plantes que el reverencien, els girasols, de les zones de càrrega i descàrrega on podem aparcar els caps de setmana sense perill de ser multats. En el groc hi ha l'essència del safrà, crocus sativus, que li dona el nom a la paraula en català. Na Margalida, una al·lota que estudiava a l'institut de Sineu on vaig fer la meva estrena com a funcionària interina, em va explicar com n'era de lent i parsimoniós anar recol·lectant els estigmes i estils del safrà, preuada espècie i condiment que fa més de tres mil anys va arribar de l'illa de Creta. 

El color groc, a qui Albert Om dedicà el desembre de l'any passat, la seva carta dels dissabtes, pinta de misteri les novel·les italianes; ens informa dels números de telèfons en alguns països; avisa els futbolistes que a la propera aniran al carrer i als banyistes que cal prendre precaucions per banyar-se... I, encara, en el món del teatre hi ha qui influenciat per la mort de Molière en escena vestint de color groc l'ha fet fora del seu vestuari, no fos cas que es repetís el que li passa al comediògraf francès. Però no tothom fa cas de la superstició i en trobareu exemples arreu de la xarxa, fins i tot en una obra de teatre per a infants Groc Molière, publicada el 1991, que encara a finals del curs passat es representà a la localitat de Castelló. El groc seguirà sent de tothom.

Pólvores de duc

Celebrar 475 anys d'història d'un edifici sempre té un no sé què de sentir-se insignificant al costat d'unes parets que n'han viscut, en silenci, de tots colors. Ai si les parets parlessin! Què ens explicarien les de Can Siset Sisó que des de 1980 acullen una botiga de ceràmica i artesania? Van sentir, potser, com en Paco decidia Terraforta com a nom? O, qui sap, com  la Maria s'il·lusionava pensant com ompliria les lleixes de cassoles, olles i càntirs, com deixaria un racó per als artesans que tot just començaven a descobrir la força de treballar amb la terra i els colors? Què en saben de les passejades d'en Francesc per la botiga buscant el lloc ideal per una peça que donarà un toc de museu a unes estances que mantenen vives la tradició d'un dels nobles oficis, el de modelar la terra per crear una nova vida? El toc culinari a la celebració li va posar la Montse Bertran amb algunes de les receptes que formaven part del receptari d'aquell llunyà segle XVI. La cuina de la casa s'omplí de l'olor del sucre fi, la canyella en pols, el gingebre ratllat, els claus d'espècie i la nou moscada de les pólvores de duc; els paladars es deixaren seduir també pel contrast de l'all i el formatge a l'almadroc que ja havia fet les delícies d'alguns assistents a la primera jornada de commemoració.

Els colors, els sabors i la música havien omplert no feia massa dies la sala de l'Espai de Jove de Breda d'un ambient que ens transportà fins a l'antiga Grècia. La iniciativa anà a càrrec de la gent del Banc de Temps que donà a veu a l'Esther, viatgera i historiadora, que compartí la seva passió pel món grec amb un públic de totes les edats disposat a compartir un divendres a la tarda en bona companyia. Una paleta de blaus embolcallant unes illes d'origen volcànic, la fermesa d'unes figures que algú escolpí fa centenars d'anys, la meravella que encara suposa per nosaltres emmirallar-nos en aquells homes i dones que vivien encara obedients al ritme de la llum solar. I, just quan el grup de Passaltpas es preparava per fer tirar avall dolmes, tzatziqui i altres delícies, vaig girar cua... i no pas per vergonya de ballar i entrebancar-me amb la dreta i l'esquerra... sinó per la impotència de no poder resistir sentir la música asseguda per imperatiu d'un esguinç que fa un parell de mesos que em fa la guitza. O potser soc jo qui la hi fa per no deixar-lo reposar com, de tant en tant, m'exigueix...

A l'espai la Plana de l'Om de Manresa es comença a sentir l'oloreta del càtering que trobarem a la sortida de la primera sessió del XIV Fòrum Auriga, una de les activitats que es porten a terme durant l'any en què una població del territori català ostenta el títol de Capital de la Cultura Catalana. M'hi han empès, un any més, les ganes de tornar a escoltar la veu reposada i sàvia de Raül Garrigasait, director de la Casa dels clàssics, l'oportunitat de compartir una estona de tertúlia sobre docència del món antic, i també la intuïció que allà coneixeria gent que posa els seus coneixements al servei de tots aquells que treballem per seguir transmetent l'essència de la humanitat, més enllà d'èpoques històriques i condició social. Confesso que la cirereta del pastís ha estat poder fer una abraçada en directe a una dona d'empenta, la Margalida Capellà, que presentava un dels seus projectes educatius interdisciplinaris en companyia d'en Sergi, professor de cicles formatius de jardineria de l'INS de Premià de Mar. Tenia gairebé la certesa que de l'equip ICE de la UdG també baixaria algú i tindria l'oportunitat de fer-la petar una estona en directe ara que ja no coincidim a les reunions de selectivitat. I m'ho podia haver pensat que els germans Tudela, alma mater de l'Àuriga, tindrien unes paraules per als presos polítics, alguns dels quals eren ben a prop, a la presó de Lledoners, a Sant Joan de Vilatorrada on no feia massa dies, coses del destí, s'hi havia representat una obra de teatre, fruit de la voluntat de fer arribar la cultura arreu del territori del grup impulsor de la capitalitat de la cultura catalana. 

Dimecres de tardor

Avui m'he llevat d'hora, quan encara els estels es constel·laven en dibuixos que ja els antics ompliren d'històries de cavalls alats com Pegàs o d'Andròmeda rescatada per Perseu que ja havia tallat el cap de la gorgona Medusa. No m'hi he entretingut tant com hauria volgut, però m'he permès un profund respir d'immensitat. La lluna, en la seva plenitud, se sentia cofoia de saber que, un altre cop, als espais de metereologia tornarien a parlar de la seva presència. S'ha preguntat per què només la converteixen en estrella d'instagram quan es mostra en tota la seva immensitat? Els gats m'han descobert i reclamen la seva dosi matinal de pinso. Es deixen fer quatre manyagues abans de rondinar perquè els ompli la menjadora. 

Engego el cotxe, poso una mica la calefacció i baixo carretera cap avall. A la pastisseria de l'Enric ja hi ha llum, algú espera un tros més enllà que el passin a recollir, i dec anar més d'hora que de costum perquè no m'he trobat aquella dona que baixa fins a la fàbrica d'en Torrent i que deu començar a les set. A la ràdio, les dones del temps compleixen les meves expectatives i recorden que avui la lluna fa el ple i m'imagino que, en algun lloc, tindran sentit els versos de Joan Oliver a les "Corrandes d'exili". 

Una nit de lluna plena

tramuntàrem la carena

lentament, sense dir re.

Si la lluna feia el ple

també el féu la nostra pena.

Una esperança desfeta,
una recança infinita.
I una pàtria tan petita
que la somio completa.

Us puc demanar que escolteu les paraules de Llach en un dels seus directes abans de cantar la cançó? I encara... si voleu la versió dolça, íntima i tendra de Sílvia Pérez Cruz? Us voleu deixar endur per la força del guitarrista que l'acompanya? 

Segueixo carretera avall i m'aturo als semàfors de Riells mentre escolto els senyals horaris de les set i la veu de Mònica Terribas que havia començat la seva marató matinal quan jo encara apurava el darrer son. C-35. Cotxes i més cotxes. Polígons, intermitents i frenades. AP-7 per contrarestar el tap que es forma entre Cardedeu i la rotonda de La Roca. Pago a contracor i em pregunto fins quan seguirà abusant Abertis de la nostra paciència. Segueixo avançant mentre ara en Basté dona pas a la Mònica Usart i l'avís d'una davallada brusca de les temperatures aquest cap de setmana. Aparco prop del forn de pa per anar a fer un cafè que m'acabi de desvetllar abans de començar una nova jornada.

Gairebé dotze hores més tard soc a casa, amb la companyia nord enllà, del Montseny i el turó de Montsoriu. No fa gaire que he arribat d'estirar les cames i de gaudir d'aquest sol d'octubre que ha tenyit el cel d'aquella llum càlida que estimen els fotògrafs. Pel camí fins al turonet de Santa Anna saludo mares que tornen de buscar els nens de l'escola, jubilats que la fan petar al mig de la vorera, botigueres que netegen els vidres de l'aparador... Vida de poble que contrasta amb el brogit del meu matí a Granollers. Enfilo cap a Santa Anna meravellada una vegada més de la força d'alsines i roures que fan ombra vora el camí. Una mare empeny un cotxet i a dalt l'esplanada una parella espera pacient que la gossa arribi de fer el volt de reconeixement. Baixo per la drecera amb molta cura de no relliscar i al final del camí recullo un parell d'ampolles de plàstic que no hi han pas arribat per art d'encantament, que solia dir la meva mare. M'arriben els crits dels que juguen a pàdel i el silenci de la piscina municipal quan trobo la primera paperera. Els llaços grocs em recorden que no vivim en un "país normal" i el 155 escrit a l'STOP de la cruïlla perillosa del carrer Gaserans amb l'Avinguda Catalunya em recorda la injustícia d'ara fa poc més d'un any.

Penjo les claus tan bon punt arribo i em sento afortunada de no haver necessitat res més que les claus per anar a passejar una estona per aquest poble de cases humils i cases curioses, de gent senzilla i de gent enrevessada, d'oficis ancestrals i d'aquells que definiríem de moderns, de bars i restaurants, d'artistes i esportistes, de personatges públics i dels que amb prou feines coneixen els veïns més propers, d'aquells que hi han nascut i d'aquells que hi hem arribat amb el propòsit de viure millor que allà on érem... I abans no es faci massa fosc i hagi d'encendre el llum, m'assec al meu refugi per gaudir d'un moment d'estricta simpatia a l'illa del Ter. Enganyo tan com puc la càmera del mòbil per copsar la quietud d'aquest darrer dimecres de tardor en què la claror del dia encara s'allarga més enllà de les set de la tarda.

Cadenes de confiança

Si no hagués estat per la cadena de confiança que s'establí durant els mesos d'estiu, el passat 1 d'octubre no hauríem pogut anar als col·legis electorals a votar en el referèndum d'autodeterminació. Van ser milers de persones amb noms i cognoms que van confiar en les persones que els demanaven guardar una bossa, que els demanaven recollir un paquet en un lloc concret a una hora determinada. No calia fer preguntes. Només calia confiar i mantenir el silenci. M'impressiona mentre ho explica perquè va ser una cadena modèlica que no es va trencar en cap moment. Una cadena que es mantenia per la convicció ferma de fer el que calia en un moment crucial per al país. Benjamin Disraeli, que va exercir dues vegades com a primer ministre del Regne Unit, afirmava que "confiem massa en els sistemes i poc en els homes." Però l'1 d'octubre milers de persones, arreu de Catalunya, vinguts en alguns casos d'altres països per poder fer efectiu el vot, vam demostrar la nostra confiança en les persones. Diu Mercè Conangla que la "confiança fa néixer en nosaltres un sentiment de seguretat. Ens dóna solidesa alhora que aconsegueix fer-nos sentir més lleugers"

Fa un parell de setmanes a Breda, vam celebrar un acte per commemorar aquell dia al centre cívic que ara ja s'anomena 1 d'octubre. Voluntaris de les meses, dels guaites i de l'organització van desgranar sentiments i vivències: el dolor sentit pels qui, si encara fossin entre nosaltres, haurien vingut a votar i a col·laborar, passant pels qui en cap moment van voler gaudir d'un tracte de favor per malaltia i estalviar-se la cua, fins a l'home que va demanar si el podíem deixar passar perquè havia de marxar al tanatori; també hi va haver moment per a les rialles quan una de les guaites explicava que la gent se sorprenia de veure'ls tot el dia per aquells boscos sense fer res, o les dificultats per esquivar les bales de palla, tractors i camions col·locats per evitar la més que possible visita dels cossos policials que avançaven per la C-35, i encara per una camisa de quadres "sospitosa" que ens va tenir pendents tot el dia. Aquell dia vam ser poble. Ho tinc gravat a la memòria, de la mateixa manera que veure a les 6 del matí l'entrada del centre cívic plena de gent i els aplaudiments en arribar les urnes. I les cares d'il·lusió de tanta gent de fer possible el somni de votar. 

Un parell de dies abans de l'1 d'octubre, Juanjo Fernández publicava al suplement Criatures de l'Ara un escrit que titulava "Confieu en l'escola que heu triat". Si t'han adjudicat l'escola que has triat, estic ben d'acord amb el que explica Juanjo Fernández, però si els alumnes han anat a parar a una escola que les seves famílies no havien triat... potser caldria dir-los que confiïn que els seus fills segur que  hi aprendran alguna cosa bona i que ells també hi podran aportar un granet d'arena per contribuir al bon funcionament del centre: ni que sigui evitant queixar-se cada dos per tres per no haver aconseguit plaça on volien. En tots els anys que porto com a docent, sempre he tingut clar que era necessari transmetre confiança als alumnes que ells eren capaços d'aprendre tot i que a alguns els costés més que a d'altres. Hi ha tants camins que ens poden portar al mateix lloc... També al suplement Criatures, Eva Bach, a finals de juliol, publicava les 16 paraules boniques per educar. I, és clar, la confiança és una d'elles: "la quarta paraula és confiança. La confiança és el fertilitzant educatiu essencial. Les criatures volen ser el que nosaltres creiem que son. Confiar en la seva bondat fa emergir la seva bondat. Confiar en el seu potencial fa emergir el seu potencial."

Avui mateix, a l'Estat de Gràcia, Lolita Bosch i la seva rialla encomanadissa parlava del valor de la confiança que li va transmetre Eugenio Trías en una carta que li va escriure quan Lolia Bosch, de molt joveneta, li va demanar què havia de fer per ser escriptora. El president de l'Estat Gràcia segueix la cadena de confiança parlant del peridodista Xavier Aldekoa que va organitzar un Verkami quan, en un camp de refugiats, va trobar una noia que li va explicar totes les dificultats que havia passat fugint del seu país perquè el seu somni era poder estudiar a la universitat. La confiança de la noia en ella mateixa va moure la generositat d'Aldekoa de promoure una campanya per ajudar-la. 

Ahir va fer un any que en el Facebook del president d'Òmnium, Jordi Cuixart hi escrivia: "més serenor, confiança i coratge que mai. Ens han dit tants cops que no podíem que ara ja sabem que ho podem tot." Hi ha dies que em costa molt recordar que em cal regar la confiança per no defallir, d'altres m'hi ajuda la pluja que cau generosa. I no em puc estar de preguntar-me com s'ho fan per regar la confiança la Tamara, l'Adri, en Valtonyc, la Carme Forcadell, la Dolors Bassa, en Jordi Cuixart, en Raül Romeva, en Jordi Turull, l'Oriol Junqueras, en Josep Rull, en Jordi Sánchez, en Joaquim Forn, el major Trapero i cada una de les persones imputades o citades a declarar arran del referèndum de l'1 d'octubre. Qui sap si hi ajuda, ni que sigui una mica, la veu d'en Joan que cada dia els va a dir Bona nit... perquè sàpiguen que segueixen estant acompanyats tot i les reixes.

Un petó de lluna

Què deu tenir la lluna que ens fascina i ens sedueix? És la claror que traspua en la foscor de la nit? És la sensualitat que desperta per totes les transformacions que viu mes rere mes? És per la seva distant proximitat? Desvetllada la curiositat pel satèl·lit terrestre, ressegueixo el seu rastre en el Desglaç de Roba Estesa i la seva ombra en companyia en Mike Olfield. El calendari de sobretaula em recorda que era just ahir quan la lluna començava el seu minvant que ens durà, dimarts vinent, a la foscor de la lluna nova. El món de la pagesia ha sabut mantenir una relació amb les forces de la natura que els ha portat a sembrar patates en lluna minvant o a fer els empelts en lluna creixent. Així ho recull en el calendari tradicional del pagès per a l'any 2018 l'astròleg fra Ramon dels Pirineus. Les quatre fases de la lluna, explica l'Anna Salvia en el seu llibre Viaje al cicle menstrual, influeix en molts aspectes de la nostra vida quotidiana: marees, creixement de les ungles i el pèl, la reproducció d'alguns ésser vius. Dones i homes no ens som pas aliens a l'efecte transformador de la lluna en els seus cicles. La primera persona que em va parlar de la relació entre la lluna i el cicle menstrual va ser un metge, home. Em va sorprendre el respecte amb què en parlava i el valor que donava a l'obra de la doctora Christiane Northrup Cuerpo de mujer, sabiduría de mujer (una guía para la salud física y emocional). Li estic immensament agraïda per la recomanació! Anys més tard vaig conèixer la Sophia Style i el seu blog Mujer cíclica i, mica en mica, han anat sorgint aquí i allà grups de dones que viuen el seu cicle amb una consciència diferent. 

Nina pescalluna de Natàlia Ferré

A la fira Terrània de Montblanc, la Natàlia Ferré lluïa en el seu estand unes figures que feien aturar xics i grans per veure com pescaven... una lluna! La nina pescallunes em va dur de seguida a Torelló (Osona), on els seus habitants són coneguts amb el nom de pescallunes. Mireu si deu ser un tret d'identitat que el butlletí municipal es diu Pescallunes. L'etimologia del mot podria explicar-se, segons el DCVB, per l'intent de pescar la lluna que veien en el riu i que pensaven que hi havia caigut. Estiraren amb tanta força que la corda es trencà. De terra estant veieren la lluna al cel i van creure que hi havia anat a parar a causa de la força que havien fet. No sabia, en canvi, que també es coneixen com amb el mateix malnom els habitants de Sant Feliu de Pallerols i els de Ventalló que han posat el nom de pescallunes a la llar d'infants. Si no fos per la reanimadora de paraules Núria Pujolàs, tallerista en el retir creatiu a Castelltallat al Bages, no hauria descobert les mil i una possibilitats de deixar que les paraules juguin, entremaliades, amb les imatges. Gràcies a cabassos per l'oportunitat de seguir pescant els somnis!

Leto i els seus fills, Apol·lo i Àrtemis

L'any vinent farà cinquanta anys que l'Apol·lo 11 va arribar a la lluna. Em fa gràcia relacionar el nom de la nau amb el fet que, generalment, s'associa el déu Apol·lo amb el sol. A la seva germana bessona, Àrtemis, en canvi, se la veu sovint representada acompanyada d'una lluna. Sigui com sigui, la força del sol i la lluna ha impregnat les nostres vides fins a tal punt que sovint ens oblidem que a la lluna la tenim cada dilluns. Els anglesos, a més de trobar la lluna el dilluns (Monday), troben el sol el diumenge (Sunday). Us podeu entretenir a buscar com es diuen els dies de la setmana en altres llengües per descobrir-hi l'empremta del sol a l'alemany Sonntag o el danès søndag; o la de la lluna al castellà lunes, al francès lundi, o a l'italià lunedi. De totes maneres, sigui el dia que sigui de la setmana, pot ser un moment d'estricta simpatia anar a dormir després de deixar que la lluna ens esguardi i ens faci un petó  abans d'adormir-nos tranquils...