Carreteres d'estiu

Foto: Roger Masdeu

Algunes carreteres fan olor de pinassa i mar. En el revolt precís on es fon el verd i el blau a la C-61,   en Roger treu el mòbil per fer la foto. Al seient del darrere, cadascú al seu aire, deixem balancejar els pensaments. Fem camí tot ensalivant les braves, les gambes i els calamars a l'andalusa que ens esperen a la guingueta Vallbona a Arenys de Mar. En algun moment em retornen els revolts d'altres estius i els deixo passar com qui fa scroll a instagram: la por d’un 17 d'agost en què el terror s'apoderà de les Rambles, la serena companyia d'en Joan Barril al seu Cafè de la República, les rialles dels nebots al seient del darrere. Malgrat la impotència que es palpa fins i tot en l'aire després de tots els embats judicials i renúncies, agraeixo mentalment la valentia d’Arenys de Munt. Un poble esqueixat en paral·lel per la carretera i la Riera que va creure que sí, que era possible fer un referèndum per a la independència de Catalunya.

Foto: Jordi Calvet

Compartir camins a peu ens arrela al paisatge quotidià. Hi penso sovint a l'hivern quan la nostàlgia volguda em porta a la carretera que baixa de Riells cap a Breda després d'un bany a la piscina de Les Agudes. Dos quilòmetres per enriolar-nos amb les bestieses que podria fer viure al personatge d’un conte que estic escrivint, per aturar-nos un moment a espigolar una mica de fonoll o la llum que s'escola rere el Montnegre. La piscina batega a ritme d'estiu: a les onze hi arriben els matiners i al migdia un cedre imponent custodia el silenci. A darrera hora la Mercè i la Cécile aprofitaran els darrers minuts per fer encara un banyet just quan el sol es vagi amagant rere el turó de Morou.  Alguna tarda en Pere i en Quim em miren disposats a fer la bomba del segle per esquitxar-nos, a sa mare i a mi que la fem petar una estona, assegudes a la vora amb els peus en remull. No fa gaire que s'han establert a la zona. No, a Breda, no! Can Miquel és a Sant Feliu, crida tot convençut en Quim. I en Pere, murri, surt corrent de l'aigua per tornar-se a llençar ben a prop nostre. Bomba!

Esclata la creativitat en silenciosa companyia, el llapis llisca damunt del paper i els dits en el teclat.  Ens trobareu al porxet de la rectoria, vora les oliveres o caminant pels boscos que envolten Montpol. Recorrem carreteres internes per on hem passat una vegada i una altra en els darrers anys, però avui hi descobrim una nova olor, un trepitjar diferent, fins i tot una ombra més amable de mirar. Busquem a la memòria la guspira que encengui el foc de la paraula mentre lluny se sent llampegar i una cortina d'aigua omple la serra que ens fa d'horitzó. L'estiu és temps d'aigua encara que hi hagi sequera, de tancar etapes i d'obrir-ne de noves, com a qualsevol època de l'any, però la claror acompanya a fer més amorós el dolor i la solitud d'alguns comiats. De bon matí l'aigua de la Ribera Salada ens glaça la punta dels dits i ofeguem el crit quan arriba a la panxa. Nedem fins al punt on la gorga s'estreny com si, més enllà del pont, l'oracle pogués donar resposta a totes les nostres preguntes. Ja a la vora, en silenci, unes i altres ens capbussem entotsolades per viaranys que tot just comencem a intuir.

Si són les set...

Si són les set, l'Eli de la Pastisseria Enric apuja la persiana i les que són de mena matinera ja s'esperen per comprar el pa; potser també hi haurà algun llaminer que no sap esmorzar sense punt de dolç: croissant, magdalenes o trenes. Si voleu llepar-vos els dits amb les seves exquisideses, permeteu-me el suggeriment. Encomaneu-los (s'ha de fer amb previsió perquè la pasta pugui llevar bé) una ensaïmada farcida de crema i nata. Una autèntica bogeria per al paladar. Us ho dic amb coneixement de causa per totes les que vaig tastar en els anys que vaig viure a sa Roqueta (és a dir, a Mallorca). Si hi aneu, no us perdeu la de cabell d'àngel del Forn de Sa Posada a Bunyola o les de crema cremada de Can Tòfol a Manacor. Aquest setembre farà vint anys que em van donar mitja plaça com a interina a l'institut de Sineu, al cor de la Mallorca mallorquina. Guardo ben nítid el record de la convocatòria d'un claustre d'emergència l'1 de setembre per celebrar l'inici de curs amb ensaïmada llisa i gelat d'ametlla. No tinc paraules per definir la combinació! M'acompanyen en el record na Maria Àngela de Música, na Isabel de Biologia o en Jaume d'Educació Física. I és clar en Miquel, el director que sempre trobava motius per esclatar amb un "Esteim d'enhorabona!" per molt que entrés aigua en algunes aules quan plovia o no hi hagués prou espai per fer desdoblaments de grups.

Si són les set del matí d'un 26 de juliol qualsevol, a l'esplanada de l'ermita de Santa Anna s'hi aplega la gent de Breda per anar a la missa en honor de qui fou àvia de Jesús. Ja la tarda abans l'ermita s'omple de flors de particulars i entinats, de ciris i petites cues per pujar els graons fins a la imatge de Santa Anna, que posa suaument les mans a les espatlles de la seva filla. A quarts de vuit del vespre és l'hora de l'aplec, dels entrepans, les coques i les retrobades. Petits i grans exerceixen, per uns instants, de campaners de l'ermita. És una de les festes entranyables del poble. Aquest juliol ha fet fer quinze anys de la meva arribada a Breda i de la primera celebració de Santa Anna. Vaig tocar la campana, com és tradició, i vaig menjar la coca que llavors feien els de la Pastisseria Ponsa. Els de Breda de tota la vida recorden quan a la mateixa botiga tant podies comprar un tortell del ram com un pot de pintura. Coses curioses que passaven en els pobles petits quan encara no hi havien desembarcat els basars xinesos. El 2016, després de cent cinquanta anys en funcionament, els de can Ponsa van abaixar la persiana. Des de llavors són la família de l'Enric i l'Eli els qui van de bòlit amb les coques de Santa Anna.  A vegades em pregunto si hi haurà algú disposat a prendre el relleu quan es jubilin els de la junta de l'Associació Sardanista que organitza l'aplec que s'hi celebra a la tarda. Confio, segons el dia amb una certa recança, que algun d'aquests xics que ara toquen la campana o corren per l'esplanada seguiran mantenint la tradició. 

Islàndia (font)

Si són les set, això és "Islàndia". D'aquesta manera comença el programa que presenta Albert Om a RAC105 des del 2016. A la seva illa radiofònica, en companyia de la riallera Maria Xinxó, s'hi han passejat el còmic Fel Faixedas, l'editora Ester Pujol o el periodista Xavier Bosch. Navego a la recerca del motiu del nom i el descobreixo a l'entrevista que li va fer Antoni Bassas a l'Ara. Us recomano que escolteu aquests dos minuts en què Albert Om parla d'un tema fascinant: la rellevància que tenen els noms que posem a les coses i a les persones. Un dels que comenta Albert Om és el de Ventdelplà com a nom fictici del poble de Breda on es va gravar la sèrie de TV3. Islàndia és també un dels escenaris de la novel·la distòpica Un món feliç d'Aldous Huxley (1932) que he acabat de llegir aquesta setmana.  A l'illa hi són exiliats aquells que gosen enfrontar-se a l'ordre de felicitat establert. No hi ha tanta ciència-ficció a les pàgines d'Huxley si mirem al nostre voltant: la majoria de mitjans de comunicació i la publicitat funcionen de manera similar a les tècniques d'hipnopèdia a què es veuen sotmesos els éssers humans (?). D'origen islandès és Auður Ava Ólafsdóttir, autora de La veritat sobre la llum, publicada en català per Club Editor i traduïda per Macià Riutort. Me n'arriba la informació a través de la selecció setmanal de Catorze.cat. L'entrevista que li fa Gemma Ventura m'ha convençut i busco la novel·la al catàleg de la biblioteca de Breda. Em tocarà esperar que passi l'estiu per demanar-la en préstec interbibliotecari, però la llista de llibres pendents és prou llarga per no quedar-me òrfena de lectura. 

Camins de xicòria

Dormir amb les finestres obertes de bat a bat permet respirar amb certa tranquil·litat durant la nit, amb la contrapartida que, si teniu el son lleuger, la claror de les sis del matí entrant a raig us pot desvetllar. Si a més encara no heu desconnectat el xip del ritme laboral, us podeu trobar ben desvetllats en aquella hora plàcida en què només se sent la coral celestial d'orenetes, garses o tallarols. Després d'un parell de voltes a dreta i esquerra per veure si recuperava el son, he optat per posar peus a terra convençuda que un moment o altre recuperaré aquestes hores de son. Contravindré la lletania maternal que afirmava que la son no es recupera.

M'agrada estiuejar al poble on visc tot l'any. Em permet passejar pels camins de sempre amb una mirada diferent. Ja no hi ha la màgia del primer estiu, ara fa quinze anys, quan cada passa era una nova descoberta, un anar-me deixant enamorar per aquest racó al peu del Montseny. Diu Alicia Kopf a la novel·la Germà de gel (2016) "Perquè és en les relacions, i no en els llocs, allà on descansem.". I em pregunto si en aquestes relacions hi inclou també les alzines i els roures, les rieres o els turons. De bon matí he descobert camins de xicòria, tot baixant de l'ermita de Sant Llop. Fins fa un parell de setmanes la xicòria era només el nom d'una planta amb què es podia elaborar un succedani de cafè. Va ser la Mercè qui li va donar forma i color en veure-la en un ram que havia recollit en un dels camins que voregen l'ermita de Santa Anna. Porto una bona estona fullejant diccionaris i fent clics a la pàgina de la xicòria per conèixer una mica més aquesta planta que omple de blau els camins assolellats de l'estiu. Per la bellesa de les flors i per la varietat de noms segons la contrada (xicoia, màstec o cama-roja, per citar-ne alguns), Òmnium podria fer una sèrie de bosses de tela per donar a conèixer la diversitat del país seguint el camí iniciat amb les paraules illenques. 

Sobre vacances, viatges i estiueig  parlàvem dijous passat a la xerrada organitzada pel grup Breda Vila de Benestar. Les vacances són un temps per buidar o per omplir? Va ser una estona distesa per ser conscients de la diferència entre el que projectem sobre el temps de vacances i la realitat. "Veure el concurs de focs artificials a Blanes des de la platja és idíl·lic", afirmava en Dídac, "si oblidem el metre quadrat de sorra que et correspon, la cua per arribar i la dificultat de trobar lloc per aparcar". La resposta a la pregunta-reflexió "per què hi ha més separacions  després de les vacances?" posava l'èmfasi en l'amplitud del temps compartit i en una mena d'obligatorietat de passar-ho bé perquè estem en un moment de vacances. Però el conflicte forma part de la nostra condició com a humans i pot aparèixer en qualsevol moment. Trobar la manera de resoldre'l i conviure-hi és tot un repte que forma part del nostre dia a dia, amb vacances o sense. 

Des que els alumnes es van acomiadar de les aules el passat 22 de juny que molta gent em demana si ja estic de vacances. Amb tota l'amabilitat de què soc capaç segons el dia que m'ho demanen, els recordo que nosaltres seguim als centres fins a principis de juliol i que als equips directius encara els queda bona part del mes de juliol. En el meu cas, fins al 22 de juliol estaré treballant a mig gas perquè m'he inscrit a una formació al Laboratori de lletres: Escriptura creativa per a docents. Una de les moltes novetats que tenia preparades el departament d'educació per a nosaltres era la introducció de noves matèries optatives a primer de batxillerat; una altra és que, a hores d'ara, el decret encara està en tràmit. Tampoc era qüestió d'arribar l'1 de setembre, com cada any, i que el més calent fos a l'aigüera. Confesso que gaudeixo amb el curs: els materials que ens fan arribar són de qualitat, les propostes de la professora, l'Alba Dalmau, són útils per treballar amb els alumnes i els exercicis m'obliguen a fer fora la mandra. De mica en mica la creativitat es va desvetllant i em descobreixo tafanera quan observo algú al tren: on va?, a qui està escrivint un missatge?, ha pagat el bitllet?, què li respondrà al revisor quan el vegi sense mascareta? I, com qui no vol la cosa, he recuperat el plaer de passar una estona plàcida a L'illa del Ter.

Benvolgut Josep,

 Benvolgut Josep,

dimarts 15 de març

T’escric en resposta a la teva carta, enviada per correu electrònic a l’adreça d’xtec, per fer-te saber, en primer lloc, que a molts docents ens va anar a parar directament al correu brossa. Això explica per què hi havia professorat que l’havia rebuda i d’altres no. Misteris de la informàtica?

Aquesta setmana hem encetat un procés de mobilització als centres educatius, dels quals n’hem informat amb més antelació que no pas la d’un correu a les directives mitja hora abans de la roda de premsa a TV3, la teva.

El canvi de paradigma seria que també a les aules de primària i secundària la ràtio fos més racional tal com el que afirmes que veurem a infantil 3. És prou trampós penjar-te la medalla de rebaixar ràtios a P3 quan el que baixa és la natalitat. Tot i això, no ens enganyes, sabem que moltíssims nens i nenes se segueixen quedant sense plaça a l’escola pública i es veuen obligats a anar a la concertada.

Un altre canvi que ens hauria agradat veure és un procés participatiu real dels docents en el decret sobre els currículums. Un procés participatiu real vol dir fet per persones informades amb antelació i marge de debat, fet per persones que fan feina directament a les aules i no als despatxos de Via Augusta.

Seria tota una novetat que el calendari escolar respongués a criteris pedagògics i que, si és per acostar-nos a Europa, també hi hagi pauses durant el trimestre. Et pots comprometre que el mes de juny les directives dels centres tinguin ja les plantilles del curs següent? De quina partida trauràs els diners per pagar les extraescolars del setembre quan els alumnes acabin a les 12:30? 

Dimecres 16 de març

Per enèsima vegada em costa creure que el Departament d’Educació destinarà els recursos econòmics que garanteixin la igualtat d’oportunitats, tal com afirma que es va recollir en el Pacte contra la Segregació Escolar. Això inclou aula d’acollida a tots els centres amb alumnes nouvinguts? Hi seran quan arribin a mig curs? Dotaran de recursos els centres on hi hagi alumnes d’integració?  Pel que fa al decret d’inclusió, vindrà acompanyat de recursos? Hi haurà un vetllador per a cada un dels alumnes quan estiguin a l’aula ordinària?

Pel que fa al Pla d’educació digital, em pots explicar si un ordinador serà capaç d’atendre una persona amb un atac d’angoixa? L’ordinador l’ajudarà a respirar, a relaxar la musculatura, a mirar de tranquil·litzar-la?

El curs vinent, em pregunto, ens estalviarem les guàrdies de fins a més d’una setmana perquè no hi ha prou personal a la borsa d’interins o perquè d’aquesta manera el departament s’estalvia uns dies més de sou?

Pel que fa a l'FP, ja va essent hora que el professorat rebi un tracte com el que es mereix i els alumnes que opten per aquests estudis la possibilitat de tenir-hi plaça sense que sigui a correcuita el mes de setembre.

També vull avançar-te que un 10% d’interinatge el 2024 potser s’aconseguirà complint la llei i no pas organitzant concursos d’oposició que tensen, encara més, la nostra pràctica docent.

I, en darrer lloc, vull aprofitar l’ocasió per compartir amb tu una reflexió sobre el català. Fer-te responsable de la sentència vol dir exactament què? Com pot ser que una sola família aconsegueixi fer imposar el 25% de les classes en castellà en un centre i cinc alumnes nouvinguts no tinguin una aula d’acollida? 

Estic segura que no compartim la mirada pedagògica, l’horitzó i el somni d’una educació transformadora i millorada. Facta, non uerba. Jo faig feina a les aules i tu ocupes un despatx a Via Augusta.

En tot cas, et puc agrair per endavant que t’hagis llegit la carta. Sobre la resta, hauré d’esperar per veure com compleixes les promeses i fins a quin punt dones resposta a les nostres demandes.

Cordialment,

Dolors

PD: Si vols parlar de qualsevol d'aquests temes, estàs convidat a venir al meu centre. Estic convençuda que molts altres docents agrairan que vagin a conèixer la realitat en directe i no a través de dades. El mapa no és el territori.

El teu nom és Gina

 

Si el dia que em van batejar haguessin entès els meus plors, el més probable és que tingués un nom ple d'as i no d'os. El nom el va triar l'àvia materna després d'un no contundent de la mare a portar el de l'àvia: María Jesús. L'haurien escrit així, en castellà, perquè al 68 era impensable que pogués ser d'una altra manera. Potser tampoc estaven per rumiar un nom que s'escrivís igual en català que en castellà. Com que no va ser María Jesús, l'abuela va decidir que em diria como abuela (la de la meva mare, és clar). No vaig aclarir si ma mare no volia perquè era el nom de la seva mare o perquè al cementiri del pueblo, d'on van marxar el 51, s'hi va quedar una germana que es deia així. Per allò que en el bateig ens posaven dos noms més, em van correspondre el de l'àvia paterna, Magdalena, i el de Carme. Hi ha prou Carmes a una banda i altra per pensar que tant podia venir  de la germana gran de la mare com d'una de les germanes del  pare. 

Vaig fer les paus amb el meu nom en un curs d'estiu per a professors un juliol de finals dels 90. Com que el curs es deia Aplicacions didàctiques dels jocs de paraules el primer que ens van plantejar va ser canviar-nos el nom, però amb la condició de fer-ho a partir del nostre. Si a Dolors li treia la D es convertia en olors i si li posava la C del meu cognom en colors. Allà vaig descobrir que el nom que m'hauria agradat que em posessin, Anna, era un palíndrom perquè es llegia igual d'esquerra a dreta que de dreta a esquerra. Per allò que a aquestes alçades la burocràcia se'm fa coll amunt, ni em plantejo de canviar-lo i suprimir el Maria d'un DNI que no m'identifica. De petita, quan mirava pel·lícules de l'oeste, m'admirava la capacitat dels indis per posar els noms: Nube Roja, Espíritu de madre guerrera, Toro sentado... i m'imaginava quin haurien triat per a mi.  

Quan començo el curs, m'agrada aprendre'm de seguida els noms dels alumnes. A vegades suposa un esforç de pronúncia perquè la diversitat lingüística va més enllà de Yasmin, Mohamed o Karim que em troba en els primers anys a Vic. Ara hi ha tot de noies xineses que van arribar gairebé nadons, després de mesos als orfenats, que han mantingut el nom d'origen i tota una munió d'alumnes de Senegal, Romania, Bolívia o Perú. De la manera que m'agrada fer llistes, ja se'm podia haver ocorregut fer-ne una amb els noms d'aquelles persones a qui he fet classe en aquests trenta anys. Hauria estat un pèl massa friqui, oi? Tot i no haver escrit  la llista, alguns formen part del meu arxiu de records i d'altres segueixen ben presents. Amb la Gina ens hem estat enviant postals gairebé des que va plegar de l'institut el 2007. M'impressionava la seva contundència quan parlava de l'hivern i la pluja com a moments meravellosos de l'any, el seu amor cap als avis i la gent gran, i la  ferma convicció que viuria al Canadà i faria cinema. Ho ha aconseguit i ho testimonien totes les postals que guardo dels seus anys a l'altra banda del bassal. Deu fer un parell de cursos que, passant llista, una altra Georgina va alçar la mà per dir-me "Georgina no, Gina". 

Font

La darrera Gina que he descobert és un personatge creat per la Maria Climent. De fet, la novel·la porta aquest títol i es va publicar l'octubre del 2019. La Maria ha estat la professora d'un grup de dones catalanes d'arreu que ens vam inscriure a un dels tallers que organitza Catorze.cat: Escriure les emocions. Durant cinc dimarts ens hem atrevit a compartir allò que aflorava arran de les propostes de la Maria: una presentació, una anècdota divertida, un moment difícil...  Ens hem fet companyia en la distància quan la sensibilitat dels comiats ens negava els ulls, ens hem descobert enginyoses, agosarades i, sobretot, ben humanes. De la presentació de la Salut em va quedar clavada la frase: "ella no ho sap, però estic llegint Gina". Jo em vaig voler esperar a acabar el curs per llegir-lo i, d'alguna manera, mantenir viva la flama de les paraules. Això em va permetre seguir descobrint aquells detalls que converteixen un bon text en un de poderós que t'aïlla del teu voltant per esdevenir un personatge més. "Mostra i no ho diguis tot. Dona els elements justos perquè el lector vagi descobrint el personatge. Alerta amb els punts suspensius." A la contraportada el periodista Albert Om el defineix molt bé: "Aquest no és un llibre normal. Té una bellesa estranya, una lleugeresa profunda, una llengua genuïna i un humor alliberador." Comparteixo cada una de les definicions d'Albert Om i us animo a descobrir què el fa especial. Què devia portar la Maria a triar aquest nom per a la seva protagonista?  I, vosaltres, sabeu quina història hi ha al darrere del vostre nom?

Debilitas formidinis

"Només hi ha una forma de contagi que viatgi més de pressa que un virus”, va pensar la Sinskey. “I és la por.” 

Dan Brown. Infierno.

Font: El Nacional

Fa gairebé dos anys que engegar les notícies equivalia a començar a sentir que al nord d'Itàlia les escoles estaven tancant per culpa d'un virus originat en una ciutat de la Xina. Les meves alumnes de segon batxillerat només demanaven quan ens confinarien a nosaltres. Volien un temps per posar-se al dia d'exàmens i treballs, per recuperar la son i seguir enganxades a Netflix. No van haver d'esperar molts dies: el 13 de març l'Ainhoa de 2n de Bat, més pendent del mòbil que de l'anàlisi de participis, va començar a cridar que ens n'anàvem cap a casa. L'equip directiu també se n'acabava d'assabentar per la roda de premsa que el conseller Bargalló feia a TV3, la seva. Després del xoc i el caos inicial d'aquell primer cap de setmana, vaig fer meves les paraules que Jordi Cuixart havia dit, des de Lledoners, als membres dels CDR que el setembre del 2019 havien estat detinguts de matinada per la guardia civil i traslladats a Soto del Real: "No deixeu que la presó us entri a dins". 

Cotxa fumada

Aquestes paraules em van esperonar a no deixar-me arrossegar per la por compulsiva a rentar-ho tot i a comprar paper de WC. No volia empassar-me el neguit que ens servien per esmorzar, dinar i sopar a totes les cadenes de televisió, a tota la premsa escrita. Durant les dues primeres setmanes vaig arribar, fins i tot, a estar subscrita a un suplement especial de Vilaweb. Després, la rutina abans de començar les classes en línia: la sortida diària a comprar com si fos la masovera de la cançó infantil que se n'anava al mercat. Un dia el pa, l'altre la carn, el dissabte el diari i el diumenge a les nou a mercat. Algun matí, ben d'hora ben d'hora, me n'anava a bosc en companyia de tallarols i clotxes fumades. Amb un rau-rau a l'estómac vaig passar un control dels mossos per sortir del municipi: emergència informàtica. Acabava de descobrir un motiu per fugir dels quatre carrers de la presó municipal. Havia començat a perdre la por. 

¡Que por quiere decir miedo! Y ha de saber, señorita, que en España no hay miedo!, va cridar per telèfon l'encarregat de torn a una de les persones de l'equip de Lluís Llach quan va intentar colar a la censura una cançó titulada Impotència en la por.  Encara faltaven tres anys per a la mort del dictador. Finalment es va publicar amb el títol de Debilitas formidinis que vol dir exactament el mateix, però en llatí. Vaig tenir la sort d'assistir a una de les xerrades que Llach va fer els mesos previs a aquell llunyà 1 d'Octubre. Li vaig agrair tota la companyia que les seves cançons m'havien fet durant l'adolescència. Vaig reivindicar el seu compromís polític més enllà d'aquell fer de florero que deia sovint quan l'entrevistaven després d'haver encapçalat la llista de Junts per la demarcació de Girona. Amb quina il·lusió et vaig votar, li vaig dir! Va riure i amb gest humil anava fent que no amb el cap, que ell havia fet ben poc. No és cert. I en el concert del desembre de l'any passat al Palau Sant Jordi va demostrar el seu compromís amb la vida! Gràcies, Lluís! Gràcies, Jordi!

Temps d'espera

Queden només tres dies per acabar el 2021 i no sé quanta esperança heu posat en aquest 2022 carregat de dosos. Potser esperança per deixar enrere tanta impotència arrossegada des d'aquell 2017 que ara sembla tan llunyà. Potser esperança per deixar enrere la frustració davant un capitalisme desbocat que dona més a qui més té i escanya més a qui li costa més aconseguir arribar a final de mes. Potser esperança per... No us faci mandra omplir els punts suspensius perquè us poden donar la possibilitat d'entrar una estona a conversar amb vosaltres mateixos sobre què us mou a qüestionar-vos l'statu quo.

En el temps d'espera en què s'ha gestat aquest escrit que ara mateix esteu llegint he anat afegint elements a la llista: llibre Què es pot esperar quan s'està esperant, llibreria l'Alguer, fills, paciència de la natura, civilització, cada cosa té el seu temps. Les llistes són una font generadora d'idees impressionant. Escriure una llista, diu l'Íngrid en els seus tallers d'escriptura expressiva per a docents, és un exercici fàcil per als alumnes a qui no els agrada escriure perquè s'acaba de pressa i, tanmateix, escriuen. M'atreveixo a afegir que, un cop agafat l'hàbit, té una part divertida de veure què acaba apareixent quan l'escriuen sense pensar massa. Escriure una llista, explica l'Íngrid en els tallers de connexió escriptura, és un punt de partida per a una reflexió, una carta o simplement una estona de joc i complicitat amb un mateix. 

El llibre Què es pot esperar quan s'està esperant va ser una mena de boom a l'època en què la meva germana va quedar embarassada per primera vegada el 2002. L'obra es va publicar en anglès el 1984 i, des de llavors, se n'han fet noves edicions i traduccions a altres llengües. Des de fora la transició que viuen les dones que són mares es fa molt evident i, d'una altra manera, també ho és la de totes aquelles que hem optat per no ser-ho. Davant d'un embaràs solem omplir la prenyada de felicitacions perquè hi ha una alegria innata, imagino, pel que suposa de transcendència i de supervivència de l'espècie. Davant d'una dona sense fills i amb parella hi ha una mena de neguit, qui sap si inconscient, que porta a una frase que sovint hem sentit tenyida d'un cert menyspreu: "nena, i tu quan? Que se't passarà l'arròs!".

Em vaig fixar en el llibre no fa gaire quan vaig anar a una de les meves llibreries de referència: L'Alguer Set  al carrer Alguersuari. No em costa massa estona fer la recerca d'un nom que sempre m'ha cridat l'atenció encara que no ha estat just fins ara quan m'hi he posat. Un cop superades les dues o tres pàgines de Google dedicades a un pilot amb el mateix cognom, trobo el nom d'un personatge nascut a Sant Celoni a mitjans del segle XIX: Pau Alguersuari i Pascual. El carrer, des del 1918, porta el nom d'aquest industrial i teòric tèxtil que va ser el primer de patentar el teixit de ris per a les tovalloles. A Sabadell, la ciutat on va morir, també hi ha un carrer dedicat a aquest inventor. Sempre que vaig a la llibreria m'impressiona la diversitat de títols, gèneres i públic a qui poden anar adreçades les obres que hi venen. Són ells qui em van explicar l'èxit de la novel·la Wonder, qui m'han recomanat còmics per al meu nebot del 2002, qui m'han portat Soror, mujeres en Roma o m'han descobert un calendari molt especial, el Llunarbori. 

detall bedoll 

El Llunarbori penja al passadís de casa meva des del 24 de desembre. És un calendari d'arbres basat en la reconstrucció  de l'alfabet Ogham que va fer  Robert Graves en el llibre La Diosa Blanca. Hi trobareu 13 mesos amb un arbre per a cada cicle lunar, que formava part d'antigues cultures matriarcals. Fins al 20 de gener serem a la lluna de bedoll. A mesura que m'he anat fent gran he après a reconnectar amb la natura: amb la paciència d'esperar els fruits, amb l'alegria de l'esclat de colors a la primavera i a la tardor al meu estimat Montseny, a resignar-me als extrems de calor tant a l'hivern com a l'estiu, a qüestionar-me fins a quin punt tots els avenços científics ens han portat com a civilització a allunyar-nos tant de la nostra essència. Acabarem l'any 2021 a punt d'entrar en lluna nova. És moment d'aturar el ritme, sentir la calma i gaudir la quietud. L'energia s'orienta cap a l'interior i cal donar-se tranquil·litat. Els dons són la reflexió, la meditació i la concentració. Gaudiu-la!