Papa jo vull ser...torero

Entrada del Sydney Cinema de Manlleu

Això és el que cantava l'Albert Pla a finals dels 80. Recordo haver-lo anat a veure en un concert que va fer a Manlleu. M'encuriosia veure en directe aquell cantant, que omplia l'escenari només amb una butaca, el micro, i la seva presència provocadora (amb un mitjó de cada color inclòs). L'espectacle el va fer al Sydney Cinema, un dels locals emblemàtics llavors a Manlleu, tant per la seva capacitat (hi cabien 1485 espectadors), com per totes les pel·lícules que s'hi havien arribat a projectar com remora l'escriptor manlleuenc Jordi Puntí i per ser l'espai d'algunes celebracions, com la festa dels Tonis o l'entrega de premis dels concurs literari que organitzaven les biblioteques de Manlleu. Just fa una estona he descobert que el nom de Sydney va sorgir després de la negativa dels descendents de Walt Disney que el cinema portés el seu nom. Eloi Rubio explica al seu blog sobre edificis desapareguts i oblidats de Manlleu que els promotors del cinema es van adonar que podien crear una altra paraula amb les mateixes lletres de neó que ja tenien encarregades: la de la capital d'Austràlia.

La cançó tenia la seva gràcia per allò de saltar al ruedo, la lentitud amb què la cantava i el contrast entre la il·lusió del fill per ser torero i la desesperació d'un pare que l'havia criat envoltat de l'essència catalana. He descobert que el 2015, el quartet Mèlt, en va fer una versió molt emotiva que va fer saltar més d'una llàgrima al públic i, fins i tot, a la Chenoa que aquella temporada actuava com a jurat. 

En el moment de màxim esplendor del cinema, tenia un punt de fascinació obrir les portes, passar pel mig de les cortines vermelles i buscar un bon lloc, a ser possible a mig cinema perquè hi havia més espai entre les butaques i no calia estar tan encongit. Allà s'hi projectava un món diferent, altres vides, i els somnis que alguns feien realitat, si més no a la pantalla. Com més em capbussejo en els records més em retorna amb insistència la cançó del Mama cómprame unas botas... i el record de tornar del Sydney cantant-la. Imagino que devia anar a veure alguna pel·lícula on apareixia la cançó, interpretada, suposo, per Enrique y Ana, de la versió de la de Marujita Díaz de la pel·lícula La corista. Si heu clicat a l'enllaç i ara no us la podeu treure del cap... ho sento molt, ho sento molt.😉

Avui que comença astronòmicament l'estiu també ha estat el tret de sortida de les vacances per als alumnes de les escoles i els instituts. Molts d'ells marxen pendents de saber si els tocarà combinar l'avorriment necessari i imprescindible amb les recuperacions de setembre. Els que la setmana passada es van examinar de selectivitat hauran de seguir acumulant paciència mentre esperen els resultats d'unes proves amb què professorat i famílies, moltes vegades, hem pressionat amb la voluntat que aconsegueixin una bona nota que els permeti entrar a estudiar una determinada carrera. Fa molts anys que em pregunto quants alumnes estudien les carreres perquè els motiva la voluntat de contribuir a un món més sostenible per a totes les espècies que hi habitem, d'ajudar a altres persones que ho han passat malament per una malatia física o psíquica, o de potenciar el seu do artístic i contribuir a la bellesa del món; fa molts anys que veig que n'hi ha molts que fan estudis superiors perquè és el graó que se suposa que tothom ha de pujar a continuació, perquè és la carrera que té més sortides a nivell professional o la que, inconscientment, els han transmès pares i professors.

Recordo que en una tertúlia de cafè de dimarts, en Josep, fent honor al seu origen valencià, deia que ell de jovenet volia ser artista fallero i que va acabar estudiant Física perquè son pare li va dir: "tu que ets intel.ligent, estudia"; a en Joan no li hauria important fer de capellà (un negoci com un altre) veient la quantitat de llibres que hi havia a la llibreria del bisbat; l'Elsa hauria pogut ser de jardinera i, a Londres, on tot creix, va pensar en aquesta possibilitat, tot i la seva formació com a economista. A mi m'hauria agradat fer de periodista i tenir una columna d'opinió en un diari i  fer alguna col·laboració en algun programa de ràdio i, potser per això, en el moment decisiu de fer la preinscripció universitària vaig posar periodisme en tercera opció perquè no vaig tenir la valentia de fer el cop de timó necessari per canviar el rumb després de tants anys encaminada cap a la docència. L'illa del Ter s'ha convertit en la meva columna d'opinió i els contes que de tant en tant s'escapen pels meus dits calmen la meva necessitat d'escriure. 

Hi ha dies en què és molt complicat això de compartir motivació i il.lusió amb uns alumnes que han crescut acompanyats de la paraula crisi, omnipresent a tots els àmbits, complir amb uns temaris poc coherents i la burocràcia amb què el departament d'ensenyament ens va pressionant alhora que ha anat fent cop de tisores a tort i a dret.  No seria fidel a la realitat, però, si no agraís tots els bons moments d'estricta simpatia compartits amb adolescents que, d'entrada, tenen tot un llarg camí per endavant: descobrir que hi ha una feina remunerada que és la de youtuber, veure'ls emocionats escoltant Viatge a Ítaca de Lluís Llach, l'emoció de sentir-se germà de l'August, el protagonista de Wonder, cantar a cor què vols Ama, ama y ensancha el alma d'Extremoduro perquè un alumne me la va fer conèixer, la maduresa d'aquell "la teva assignatura no m'agrada gens, però tu com a profe sí", aquella postal a la bústia amb l'amfiteatre de El-Djem en el seu viatge de segon de batxillerat, aquella entrevista al programa Sense Embuts que vaig compartir amb els alumnes de 3r i una antiga alumna que, ella sí, treballa de periodista. 

Una de les inversions més importants que podem aconsellar als nostres adolescents de cara al seu futur és la de convertir-se en la millor versió d'ells mateixos. D'aquesta manera ens estalviem aquelles odioses comparacions amb germans, veïns o companys de classe. A vegades els ho dic a l'aula perquè, així, en veu alta, també m'ho recordo a mi perquè és una inversió a llarg termini a la qual hi podem afegir el plus de la bondat, que, en paraules d'Ignasi Aragay, director adjunt del diari Ara, és un bé del tot particular al servei del bé comú. Alhora ens atrau i ens repel.leix: carrega amb la mala premsa de la ingenuïtat i amb la grandesa d'una humilitat i determinació heroiques. (Us animo a gaudir de la seva lectura...)

I ara m'han vingut a la memòria les paraules de la Pilar, una alumna de l'institut Guillem Cifre de Colonya a Pollença, A mi madre le gustó  eso que dijiste ayer en la reunión, que esperabas que al acabar el curso, además de haber aprendido latín y griego, fuésemos mejores personas. Fa just deu anys m'acomiadava de Pollença per anar a l'Anton Busquets i Punset Sant Hilari i, ara, deu anys després m'acomiado de Sant Hilari per començar pel setembre al Celestí Bellera de Granollers. Com em va passar a l'horar de marxar de Pollença, estic agraïda per tot el que m'enduc de Sant Hilari i estic convençuda que en aquests deu anys a les Guilleries he posat alguns granets d'arena per anar construint la millor versió de mi mateixa com a professora, però sobretot com a persona.

Primum uiuere...

La Cookessa

...deinde philosophari, recull la dita: primer viure, després filosofar. El uiuere el podem entendre amb tanta amplitud com vulguem. Així ho explica Xavier Antich al programa Amb filosofia, un d'aquells programes que són, per a mi, una de les petites joies del canal 33, quan acomiada la programació del Súper 3 i enfila l'horari nocturn amb la reposició, cap a quarts de deu del vespre, de la sèrie La Riera de la qual em confesso seguidora. Com que es tracta d'una sèrie d'entreteniment hi ha capítols de tota mena, però reconec que n'hi ha que conviden a un debat ètic i filosòfic sobre la vida i la mort, sobre el poder i la submissió, sobre l'alegria i el dolor. Tot i la voluntat de certs estaments de bandejar la filosofia dels programes educatius, tenim la necessitat de connectar amb tot allò que ens posa en relació amb nosaltres mateixos i, de retruc, amb els altres i amb el món. La sèrie Merlí, aquesta sí a TV3, en una franja horària poc apta per als que tenim hàbits més aviat diürns, ha contribuït que molts alumnes (i hi afegiria adults) es mirin la filosofia amb una mirada diferent. L'augment d'estudiants a la carrera de filosofia i els alumnes que la trien com a opció a les proves de selectivitat és una petita mostra d'aquest interès. A la majoria de televisions hi proliferen els programes relacionats amb la cuina, ja sigui en format sèrie com La Riera, o concurs com Masterchef o Joc de cartes, sense descuidar La cuina de Rachel Khoo que, curiosament, s'emetia al canal Esport 3 (!)

La setmana passada, el programa Amb filosofia estava dedicat al menjar, a la necessitat bàsica i biològica, al plaer que comporta compartir la taula, i també d'alimentar allò que ens fa viure. Els ritmes de la vida, diu Antich, estan pautats pels ritmes del menjar, que interpel·len directament als nostres sentits. Celebrem acompanyats de menjar i beure. Associem plats determinats a algunes dates i cada cultura té els seus propis rituals, més o menys conservats, en funció de les influències d'altres cultures, de la salut i dels costums propis que construeix cada família.

La filosofia de La Cookessa Bio, a Santa Maria de Palautordera, és la d'oferir menús vegans dietèticament equilibrats i cuinats amb tot el carinyo que hi posa l'Engràcia. El nom prové de la paraula coquessa, una cuinera de circumstàncies, segons el DCVB, una dona que va a guisar el menjar en una altra casa el dia de festa. L'Engràcia ofereix la possibilitat de menjar allà i també d'emportar-s'ho a casa. Us puc ben assegurar que és tot un luxe una i altra opció i que la festa és, per a mi, descansar aquell dia de la cuina i dedicar-me a altres coses, sabent que m'estic cuidant. La seva filosofia d'entendre la cuina la porta també a compartir les receptes en tallers adequats als nutrients més importants a tenir en compte per a cada estació. No hi falten tampoc els sopars temàtics que permeten fer un viatge de sabors a la cuina mexicana, tailandesa o marroquina, per posar alguns dels exemples que m'he perdut!

Foto: Les receptes que m'agraden

Els nous horaris de les proves de selectivitat que acaben ja demà han posat de manifest una certa aproximació a una nova distribució, més racional, de les hores de menjar. La pausa per dinar és de les 12.30 a les 14.00. No sé si els alumnes o les seves famílies hauran llegit l'article que va escriure Trinitat Gilabert a l'Ara dissabte passat en què aconsellava beure aigua mineral i menjar plats poc condimentats i de coccions suaus per aconseguir més concentració de cara als últims exàmens dels curs. D'aigua segur que n'hauran begut molta perquè la calor d'aquests dies està arribant a límits poc habituals per posar el punt final a la primavera. I de menjar... hi deu haver de tot perquè hi ha qui els nervis se li posen a l'estómac i és incapaç de menjar res; d'altres no troben aturador a picotejar i em pregunto si aquests dies en què els musulmans celebren el Ramadà, també s'esperen fins que és fosc per començar a menjar... I això que el sol es pon avui a les 21.25 i la claror de dia s'allargassa encara una bona estona més. Acabo, abans d'anar a fer sopar amb un suggeriment refrescant: aigua, menta i llimona. Què és el primer que us ha passat pel cap quan ho heu llegit? Jo he ensalivat la que em va oferir ahir per dinar l'Engràcia a la Cookessa...

Cosint paraules

Encara no feia ni parell de setmanes que a Breda havíem tingut l'oportunitat d'escoltar en un espai magnífic, el Centre Cultural Els Forns, la presentació del darrer llibre publicat per Eva Bach, Educar per estimar la vida. És un d'aquells llibres per anar rellegint segons la necessitat, per prendre's el temps per llegir un capítol, assaborir-lo i observar com vibrem després d'haver-nos donat temps per mirar al nostre voltant després de reflexionar i emmirallar-nos en les paraules que l'Eva ha escrit amb màgia i entusiasme, com diu Carles Capdevila a la portada del llibre. A resultes de la notícia de la mort de Capdevila ara fa gairebé una setmana, he tornat a rellegir els capítols en què parla de l'impacte de morts molt properes i com el trànsit pel dol l'han ajudat a entendre que "La mort és l'altra cara de la vida. Qualsevol pedagogia orientada a estimar la vida l'ha de tenir present". En el capítol en què la mort esdevé una gran aliada de la vida hi recull les paraules del lama Sogyal Rimpoché, la "mort és un mirall en el qual es reflecteix tot el sentit de la vida. Si ens neguem a acceptar la mort, no podrem viure plenament."

Avui especialment m'agradaria saber cosir les paraules amb aquella habilitat de què era capaç ma mare quan es tractava de fer una disfressa, el vestit del Manlleric (la mascota dels gegants de Manlleu) o el vestit de núvia de la meva germana. Amb el fil i l'agulla jo arribo tot just a cosir un botó o fer una vora maldestre. De petita passava més hores amb el nas a un llibre que no pas amb un didal als dits... d'adolescent, vaig seguir... i ara, també. Sóc tan feliç llegint!

De la mateixa manera que guardo alguns exemplars de determinades edicions de l'Ara, i un bon plec d'articles de diferents escriptors que m'han interessat, aquesta setmana he anat llegint el que els amics, treballadors de l'Ara, lectors i un llarg etcètera de persones que estimaven en Carles han escrit in memoriam. Amb les paraules han teixit un tapís magnífic que reflecteix l'agraïment per tot el compartit. De fet, gràcies és una de les paraules més boniques que podem dir des del cor. És aquell gràcies impregnat de sinceritat que s'allunya del que massa sovint sento exigir als infants sense ser-ne ells model: "Què es diu?" Caldria que ho recordéssim als nens si ells ens ho sentissin a dir més sovint? 

La Sònia, una d'aquelles persones inquietes amb ànsies d'aprendre com viure amb més harmonia, em parlar una vegada de l'Ho'oponopono, d'origen hawaià, com a mètode per canviar aquell neguit que hem sentit tots, amb més o menys intensitat, quan ens hem de relacionar amb algú proper amb qui la comunicació és difícil. Les paraules claus de l'Ho'oponopono modern són Ho sento. Gràcies. Si us plau, perdona'm. T'estimo. Les paraules són enteses com a codis que, juntament amb els pensaments i les acccions, activen les partícules que componen la realitat; la intenció que hi dipositem les acaben de convertir en poderoses. 

M'agrada aquest tipus d'exportació que no comporta extreure minerals, com ara el coltan que tant de dolor provoca al Congo, o productes alimentaris que fan llargs viatges abans d'arribar a les nostres taules, independentment que siguin de cultiu biològic o de les propietats que aporten. I si exportem bondat? L'Ho'oponopono ens parla de gratitud, d'estimar, de responsabilitzar-nos d'allò que hem fet i que ha pogut molestar o ferir una altra persona. I això ens inclou també a nosaltres. Som agraïts amb el que fem? Ens estimem? No sabem en quin moment haurem de marxar... A vegades amb el meu pare parlàvem per telèfon sobre la vida i ell em solia recordar el tòpic que la vida són quatre dies i que ell ja n'havia viscut tres. I jo li deia que d'acord, que són quatre dies, però que en realitat no sabem quants n'hem viscut.

#DiguemNosCosesBoniques era el titular de portada de l'Ara de dissabte passat. Reconec que més d'una vegada, a resultes d'alguna de les frases de saviesa clàssica amb què començo les classes de llatí, hem parlat d'estimar. Si uis amari, ama ens recorda Sèneca. Si vols ser estimat, estima. Hi crec fermament en la necessitat de parlar-ne. M'agrada veure els ulls atents, més desperts, més encuriosits per la facilitat amb què una classe de llengua permet acostar-nos a la vida. El cuquet me'l va despertar fa molts anys el llibre Vivir, amar y aprender de Leo Buscaglia, un llibre de capçalera desgastadíssim que m'ha acompanyat arreu on he viscut des que vaig fer el primer curs de filologia a la Universitat de Barcelona. En aquella època agafava el tren a l'estació de Manlleu, amb l'esperança que fos un semidirecte i no un "borreguero" que parava en todas las estaciones y apeaderos hasta destino. Això incloïa Taradell-Montrodon i Els Hostalets de Balenyà. Potser algun dia - és possible per qüestió d'edat- vaig coincidir en el mateix tren amb dos amics, un estudiant de periodisme (l'Albert) i un de filosofia (en Carles) que potser també baixaven cap a Barcelona. 

A en Carles li ha tocat baixar molt d'hora sense poder escriure tot el que encara li bullia, com expliquen els seus amics per dins, sense poder veure créixer els Capdevila-Piquer ni tot el que hauria valgut la pena compartir amb l'Eva Piquer, la seva dona. Hauria empès la defensa d'un altre dels col.lectius més oblidats, els pagesos, a excepció de quan treuen els tractors al carrer? Admiro la seva capacitat per seguir al peu de la ploma signant exemplars, compartint paraules boniques, agraïments tot i que la malaltia el corsecava per dins. Això no li va impedir, tanmateix, somriure agraït d'emoció de veure que també li duia per signar la primera edició del seu Criatura i companyia que em va regalar el 99 el meu germà, potser amb la il.lusió que algun dia m'hi posaria i ell podria fer de tiet... 

Em sento afortunada d'haver pogut conèixer en Carles a través dels seus escrits al diari, dels seus llibres sobre educació; d'haver pogut parlar-hi una estoneta a La casa del llibre a Barcelona, quan va presentar Els arrugats, quina troballa més dolça, d'haver conegut allà el seu tercer fill, l'Abel que em va signar l'exemplar que va volar fins a Bunyola (Mallorca), com a regal de Nadal per a na Matilde, una d'aquelles persones que forma part de la meva família del cor. Vaig tenir la sort, també, d'anar a sentir-lo quan va presentar el llibre Educar millor. Onze converses per acompanyar famílies i mestres, acompanyat d'algun dels conversadors.Tant la Maria, una bona amiga amb qui hi vaig anar, com jo vam gaudir de sentir-nos en companyia de tantes persones que entenem l'educació en la línia del sentit comú i l'amor. 

Gràcies, Carles, per haver compartit la teva humanitat amb nosaltres, per fer d'altaveu de tantes persones que dia a dia treballen per un món millor. Deia el teu bon amic Antoni Bassas a l'Ara del diumenge que feies llevar el petit Aniol amb un "Espavila, Capdevila!" Doncs això! Espavila, Capdevila, per seguir-nos acompanyant des d'allà on ara siguis!

L

Què és el primer que us ha vingut al cap quan heu vist la L al títol? Heu pensat en la talla d'una peça de roba? O potser en aquella L blanca amb fons verd que els de divuit anys sospiren per dur aviat al cotxe? Recordeu aquell any en què la portàveu com a signe inequívoc que feia poc que us havíeu tret el carnet de conduir? Tant una com l'altra responen a la inicial de les paraules angleses large i learner. Una L, tanmateix, pot ser una XL o una M segons la marca. La L que veiem al vidre del darrere a la part esquerra, a França, en canvi, es converteix en una A amb el fons vermell per als conductors amb menys de tres anys d'experiència. 

Foto: El Periódico

També era vermella la camisa que lluïa diumenge passat Raimon en el seu darrer recital (recital i no concert, com va puntualitzar Toni Puntí a la retransmissió que en va fer TV3) que ens va permetre gaudir del comiat a tots aquells que, d'una manera o altra, la poesia de Raimon ens ha acompanyat en algun moment d'aquests seus més de 50 anys de recitals que inicià, en solitari, el 1966 a l'Aliança del Poble Nou. Asseguda al sofà de casa em preguntava què devia sentir en aquells moments en què sonaven els primers acords De com un puny, dedicat a la seva dona, Annalisa Corti, i també com ho devia viure ella...

Quan tu te'n vas al teu país d'Itàlia

i jo ben sol em quede a Maragall,

aquest carrer que mai no ens ha fet gràcia

se'm torna el lloc d'un gris inútil ball.

Ausiàs March em ve a la memòria,

el seu vell cant, de cop, se m'aclareix,

a casa, sol, immers en la cabòria

del meu desig de tu que és gran i creix:

Fins i tot en el maremàgnum d'enllaços que remeten a la cançó he trobat una acurada anàlisi formal feta per qui va ser conseller d'ensenyament (o era l'època que en dèiem d'educació?) Josep Bargalló, que es defineix a si mateix com eclèctic i de mena tastaolletes, independentista i d'esquerres, amant teòric i pràctic de la cultura popular, a banda de ser un enamorat de la mètrica i l'anàlisi formal de la poesia.

Com moltes cançons que han acabant esdevenint referents en el meu paisatge musical, el descobriment va arribar de la generositat de la Montse que tenia el do de fer-me arribar, en cinta de casset i caràtula escrita a mà, recopilacions musicals, en aquell estadi anterior a les llistes d'Spotifi. Ella, juntament amb una altra Montse, fou l'artífex d'una festa virtual d'aniversari dels 50 anys de la Sera aquest mes de maig. Artista, entranyable, dolça, dona de pau, que s'emocionà en rebre, a la ciutat de Saragossa on viu des de fa gairebé vint anys, una maleta a vessar de gratitud de persones que hem tingut la sort de conèixer-la. Facebook ens va permetre compartir les imatges, vídeos i paraules. Vet aquí una de les cares amables de la xarxa. D'aquesta particular celebració em guardo com a moment especial la trucada que em va fer la Sera, a posteriori, amb el seu parlar dolç, empeltat de l'essència d'Agramunt, quan m'explicava com se sorprenia que en aquella maleta i en els vídeos que va trobar penjats en el grup privat, hi haguessin tants records de persones que la coneixien tal com era ella. Sa mare li va recordar: "Les persones se troben, que els tossals no". 

En la tria que va fer Raimon de les cançons de poetes catalans del XV i XVI jo hi hauria afegit El presoner de Jordi de Sant Jordi. M'agradava escoltar-la al cotxe, quan baixava a Barcelona, per imbuir-me de la poesia, del passat, d'aquella llengua antiga que hauria de saber desxifrar, escrita a mà per algun copista que potser s'hauria equivocat o despistat per poder aprovar l'examen de literatura medieval IV. Li agraeixo "La balada de la garsa i l'esmerla" de Timoneda i el clàssic "Veles e vents" d'Ausiàs March. No em fa gaire vergonya reconèixer que esperava amb candeletes l'himne Al vent per cantar-la amb ell perquè és d'aquelles que és molt difícil escoltar en silenci, per la força del que diu i transmet ell quan la canta, perquè em recorda la il·lusió amb què en parlava la Gemma, a la sessió final d'un curs sobre gestió emocional que vam compartir a Barcelona fa un bon parell d'anys.

Per cert, algú ha pensat en la L com el número romà que correspon al 50? Hi dec estar una mica més susceptible perquè aquest any serà el darrer en què lluiré el 4 a la posició de les desenes. A classe de llatí, avui, fèiem els numerals i veient la fotografia que vaig posar quan preparava la unitat, la de les espelmes d'aniversari amb numerals romans, he pensat en la capacitat creativa que tenim els éssers humans i també en la importància dels rituals i les celebracions. La meva neboda Mariona, quan en va fer deu, va dir que era un dia especial, que no era el mateix que haver-ne fet nou o quan en faria onze, perquè aquest era un número rodó.

Aquest any jo també celebro un número rodó. És el meu desè curs a Sant Hilari i també el del meu comiat. Tot i que en un comiat sempre hi ha una part de dol, hi ha alhora l'alegria del temps compartit. Jo ho visc així, amb la convicció que forma part del nostre aprenentatge del cicle de la vida: hi ha un moment per arribar i un moment per marxar. En el comiat sempre hi ha una part de dol per tot allò que hauríem volgut que fos i que no va poder ser; pel que suposa deixar enrere la comoditat d'allò que ja coneixem i sabem com funciona; perquè sé que durant un temps enyoraré els arbres de la carretera que canvien de color al llarg del curs, algunes de les cent fonts que he conegut en aquest temps i que, amb generositat, m'han regalat l'aigua que hem begut a casa tot aquest temps, la Mercè de la peixateria, la Lourdes i en Joan de cal practicant, la Montserrat i la Rita del Tivoli, la Rosa de la piscina i un llarg etcètera de persones que en aquests deu anys m'han fet sentir també una mica part del seu paisatge quotidià. M'enduc també moments difícils que m'han fet créixer tant a nivell personal com professional. Guardo en el fons del meu cor petits moments d'estricta simpatia d'aquests anys de disfresses mitològiques, quaderns de bitàcola, sortides, lectures imprescindibles com Wonder o Les històries d'Ulisses o pel·lícules com Percy Jackson y el ladrón del rayo o Colosseo ruedo mortal. Demà comença ja el mes de juny, tot i que la calor ens recordi més el juliol. Exàmens, selectivitat, memòries de finals de curs, informes, notes, sopars de comiats, celebracions, rialles, ploralles... Els alumnes fa dies que compten els dies que els queden per les vacances que ells, només ells, començaran el 21 de juny, solstici d'estiu. ☀ 

Tal com sents

La bústia del correu de l'xtec, el de la feina, és sovint ple a vessar d'informacions diverses: les pròpies del centre, les dels sindicats, les de la formació i... de tant en tant, alguna que posa de relleu que hi ha persones que, malgrat la burocràcia, les retallades i les dificultats, confia en l'art com a expressió de l'ànima. He tingut la sort que m'anés arribant en comptagotes des de Terrassa, des de l'institut Investigador Blanxart, on va néixer el projecte Tal com sents. Es tracta d'un concurs literari. Sí. En rebem moltes de convocatòries al centre. Però aquesta és diferent. És per als docents. Devia ser pel novembre del 2015. El termini de presentació, març del 2016. I si m'hi animava? L'illa del Ter s'anava fent gran setmana rere setmana i el Tal com sents era una oportunitat temptadora perquè admetien textos en català i en castellà. Vaig buscar a la carpeta dels contes en procés (la física i la virtual) i, un cop més, la Irene em reclamà un poc d'atenció després d'un munt d'anys! Em deixo endur i recupero la història, la modifico. Des de Formentera, la Maite m'explica coses de la Salamanca que ella va conèixer d'estudiant. Des de Bunyola, n'Eduard em fa cinc cèntims sobre música per a violins. A la sala de professors de Sant Hilari, la Tania, amb tota la paciència d'aquest món, s'assegura que l'emoció no s'hagi passat per alt preposicions, signes de puntuació o la coherència necessària per entendre què hi fa, de nou, la Irene a Salamanca. L'acabo just a temps d'enviar-lo dins el termini.

Obra de Mònica Valderrama

Entró en el conservatorio de Gijón donde escogió violín porque le parecía asombroso que de un instrumento tan chiquitín puedieran brotar tan bellas melodías. Se consagró de lleno a la música hasta que apareció Marta. Su fuerza vital, su ímpetu y alegría le convencieron para dejar atrás su Asturias querida y entrar a formar parte, como violinista, en la reconocida OBC al tiempo que echaba raíces  en una Barcelona que corría a ritmo frenético antes de la explosión olímpica del 92. Pablo había vuelto a Salamanca en un par de ocasiones, aunque sabe que hoy va a ser distinto. Silba con nerviosa fruición la suite nº 3 y se ríe al recordar, en aquella misma habitación la pregunta de Irene: “¿Qué sientes cuando la tocas?” “Tensión por miedo a equivocarme en alguna nota”, le respondió. Aún le parece oír su risa contagiosa inundando la noche salmantina. 

Pel maig de l'any passat, de nou, l'institut Blanxart arriba a la meva bústia. Aquest cop és l'escriptor Josep Gòrriz qui em fa saber que "Suite nº3" és finalista del concurs i que publicaran el meu conte amb una il·lustració feta per un dels alumnes del batxillerat artístic que també imparteixen al centre. Un any més tard, com cada maig, el correu de l'xtec va ple a vessar: cursos d'estiu perquè els interins tinguin dret a cobrar vacances, reduccions de jornada per interès particular i per a majors de 55 anys, concurs de trasllats... No deu fer ni quinze dies que, des del Blanxart, deixaven un nou correu a la meva bústia. El dia 11 de maig es feia l'entrega del premi de la Va edició del Tal com sents i es presentava el llibre Cremor d'estómac i altres relats, on es recollien els guanyadors i finalistes de l'edició de l'any anterior. Aquell dia no hi puc anar, però de seguida faig la transferència perquè m'enviïn alguns exemplars. Un parell de correus d'agraïment a Josep Gòrriz, que es jubila i deixa la coordinació del projecte, i un altre per a la Marta Ruiz que és qui ara es cuidarà de coordinar-lo. I sobretot la meva més sincera admiració per tota la immensa feinada que hi ha al darrere d'un Tal com sents, ja en la seva cinquena edició, que permet aquesta fusió entre paraules i imatges, entre professors i alumnes. Gràcies a tots els que ho feu possible! 

Encara que el meu pare hagués estat a temps de saber que el conte havia quedat finalista, ni ell ni ma mare l'hauran pogut tenir a les mans. És una sensació diferent això de tenir un llibre a les mans... Ho saben bé els enamorats del tacte, de l'olor, de l'essència que desprèn un llibre en paper. El meu pare sempre trobava el moment per llegir, cosa que hem heretat ma germana i jo. Per les cosines més grans, he sabut que l'àvia paterna, la Magdalena (l'àvia catalana) en sabia molt d'explicar històries i que l'avi matern, en Paco (l'avi andalús) havia escrit alguns poemes. Potser sí que ho portem a la sang, o a l'ànima, tant se val! 

Cada cop estic més convençuda que, de la mateixa manera que el cos necessita descansar per poder ser, necessitem acaronar l'ànima d'artista que tots tenim a dins, tant se val si ho fem cantant, ballant, escrivint, escolpint, cuidant un jardí o plantant un hort. Necessitem cuidar la pota artística del nostre tamboret vital, com ho fa en Llull, el protagonista de L'amor fora de mapa de Roc Casagran. De passada, aprofito per recomanar-vos-el perquè té la frescor d'algú que va néixer als 80, que escriu amb exquisida sensibilitat i que retrata la realitat de qui ha arribat als trenta anys en el moment àlgid de la crisi financera, econòmica, social... poseu-hi l'adjectiu que considereu més encertat. 

Si l'estiu passat hagués escoltat amb més atenció l'oracle mil·lenari de Delfos, potser m'hauria llegit abans el llibre i no m'hauria quedat només amb un sí, el teu nom em sona d'haver-lo vist al diari l'Ara, quan per aquelles casualitats màgiques que té la vida, el meu company va fer una visita guiada nocturna a la seva botiga, Terraforta, a quatre joves que miraven per la finestra com el temps s'escolava més a poc a poc a la cuina d'una casa del 1543. Ficció? No. Realitat, de totes totes. Si us plau, cliqueu aquest enllaç que us durà al iutube i gaudiu de la música de L'amor fora de mapa, de la veu vibrant de la Mireia Vives i Borja Penalba que acaronen amb les notes els poemes que escriu en Llull, el protagonista de la novel·la. Quina descoberta!

De temporada

Aquest pic de calor  ha arribat com si el juliol s'hagués afegit al costum que, per inèrcia, hem anat adquirint d'avançar-nos als esdeveniment abans que sigui, stricto sensu, la seva temporada. Aquest fet, avisat per les diferents seccions dels mitjans de comunicació dedicades al temps (metereològic, si volem ser precisos), ha convidat a rebuscar al fons de l'armari les sandàlies i comprovar si encara les podíem allargar una temporada més. Potser hi haurà qui, per fi! haurà pogut estrenar aquelles sabates que guarda des que les va comprar tan bon punt els aparadors van començar a omplir-se de primavera perquè el calendari ho marca i així ho potencien els qui mouen els fils de l'economia rere un genèric "els mercats". 

M'encurioseix aquesta capacitat humana per apuntar-nos a les modes que vés a saber qui dicta. Qui decideix que deixen d'estar de moda els pantalons de campana i que ara el que es porta són els elàstics a l'estil malles, altrament dit leggins? Em costa sovint d'entendre que no busquem allò amb el que ens sentim més bé sinó allò que ens evidenciï com a part d'un col.lectiu. Tot i que a vegades el pèndol ens porti ben bé fins a l'altre extrem. És una sort, penso, haver-me fet gran i aplicar força al peu de la lletra una de les dites del meu avi Paco Ande yo caliente, ríase la gente. Ho penso quan trio un color de jersei que m'agrada, amb independència de si és o no el color d'aquella temporada, o quan decideixo si trio la immediatesa d'un missatge de whatsapp i d'una fotografia o assaboreixo el ritual de la postal escrita a mà, com la que m'he imaginat que escrivia la senyora que va copsar l'objectiu de la càmera d'en Jordi. 

Què seria de la vida sense els petits rituals? Ho comentàvem en un dinar que hauria servit ben bé per a un Karakia primaveral del canal 33. Dels set que érem a taula, només en Francesc, el meu company, ostenta el "títol" de bredenc d'origen. Els altres hem arribat a Breda per motius diversos: la parella, la família o la tranquil.litat del Montseny. Som a casa en Toni i la Sara. També hi ha en Nick i l'Ivan, els pares de la Jana, un belluguit que encara no ha fet tres anys. En Nick, de Southampton, sempre li parla en anglès i l'Ivan, de Llançà, en català.  La Sara, originària de Vicenza al nord d'Itàlia,  ens va preparar una parmegiana di melanzane. La confessió: feia deu anys que no la cuinava i que avui ha redescobert i retrobat l'amorositat de la cuina feta a foc lent. Trec la llibreta i el bolígraf de dins la bossa. Assaboreixo el plat i la conversa. Escric ràpid per no perdre pistonada, que deia la meva mare, mentre riem amb les onomotopeies que uns i altres fem servir per imitar els animals: Bau-bau, bup-bup, woof-woof o guau-guau. 

Karakia deu ser un dels programes veterans del canal 33 perquè el vaig veure per primer cop fa més de deu anys en una de les visites que vaig fer a Menorca, on la vena nòmada havia dut un amic, en Jaume, amb qui havia treballat a Formentera. Descobrir Menorca fora de temporada d'estiu amb algú que estima la terra que l'acull és, també, un luxe. No feia massa que havia llegit L'illa dels cinc fars de Ferran Ramon-Cortés i era temptador descobrir in situ els protagonistes que havien permès l'autor arribar amb la metàfora fins a alguns dels elements essencials de la comunicació humana.Va ser en el far d'Artrutx, que si no em falla la memòria no apareix a l'obra, que vaig prendre consciència que el llibre parlava també de la comunicació amb un mateix, i de la meva necessitat de paciència i confiança per trobar algunes respostes.

Era també en aquella època, quan la meva vena nòmada m'havia dut fins a Bunyola (Mallorca) que havia fet un altre descobriment: el llibre Des-educa't d'Eva Bach i Pere Darder. L'he tornat a fullejar aquesta setmana per encomanar-me de la il·lusió amb què el llegia i subratllava paràgrafs com ara aquest: "Deseducar no és destruir el bagatge de coneixements acumulats a partir de l'educació rebuda, ni els assolits per les diferents cultures i societats al llarg de la història, ni per les persones individualment, sinó revisar-los a fons (...) Deseducar-nos és com buidar la motxilla, posar-ho tot sobre la taula i fer neteja." Qui m'hauria dit llavors que un dia veuria als carrers de Breda, on visc des ja fa deu anys, cartells amb l'esclat dels colors del pipirips per anunciar que aquest divendres, 19 de maig, vindrà l'Eva Bach a presentar el seu darrer llibre Educar per estimar la vida! on l'autora entén que "Estimar la vida és comprendre que el més bell de tots els somnis té una dimensió personal i una altra de col.lectiva, que desitja encendre guspires de nous somnis i d'alegria en l'ànima de les persones i del món". 

Nòmades

Fa dies que les orenetes han fet niu al carrer Nou de Breda, emparades sota la teulada d'una casa que amb orgull llueix a la llinda 1543, cosa que la fa una de les més antigues de Breda i, de ben segur, la més ben conservada. Les orenetes, com moltes persones al llarg de la seva vida, també tenen espèrit nòmada. Això sí, acostumen a tornar al mateix lloc on havien fet el niu l'any anterior, abans d'emigrar cap a l'Àfrica a la recerca de climes més benignes. 

Elles segueixen fent niu a recer de la teulada a la casa on, qui sap!, hi feren estada les seves avantpassades. Fins a finals dels anys setanta a les habitacions de la casa s'hi barrejaven les terres, s'hi molia la pedra de fer el vernís o s'hi aplegaven les feixines per encendre el foc al forn morú. Ara reconvertida en Terraforta, hi fan una aturada peces d'artesania feta a Catalunya, a la resta de la península i fins i tot el nord d'Àfrica, a l'espera d'enamorar algú que, novament, les convidarà a viatjar fins qui sap on! 

Deu ser a la recerca d'algun tipus de millora en algun àmbit que els humans hem exercit de nòmades. La paraula, com sol passar amb moltes d'altres, a vegades arrossega un deix de marginalitat o de primitivisme, fruit de la creença que el pas de les societats nòmades a les sedentàries és un sinònim d'evolució. I si la bellesa es troba en la convivència de formes de vida diferents? I si ara que hem estat capaços d'arribar a la Lluna i de fer aterrar robots a Mart el que ens toca és arribar al nostre espai interior? 

Recordo que fa uns anys el lingüista i comunicador Sebastià Serrano afirmava, en una tertúlia que els telèfons mòbils permetrien de nou que els humans retornéssim a un cert nomadisme. De la mateixa manera que la recerca d'aliment feia moure aquelles primeres comunitats de nòmades de la prehistòria que estudiàvem a EGB, ara  ens mouen la recerca d'una feina o d'experiències que omplin de sentit una vida que sovint havíem anat omplint d'objectes. 

Un estil de vida nòmada, comporta allò que deia Machado del ligero de equipaje o tenir present aquell tòpic horacià del frugaliter, molt menys conegut que el seu famós Carpe diem que, escrit al Google, dóna uns números esfereïdors: aproximadament 30.800.000 resultats (0,85 segons). Ara l'èxit se l'emporta Marie Kondo amb el seu llibre La màgia de l'ordre. Imprescindible per a nòmades compulsius o per obligació. Inter nos, si sou amants dels llibres, les capses de folis són les millors a l'hora de fer trasllats perquè us assegurareu de poder-les carretejar. 

De nòmades també n'exerceix el col.lectiu d'interins i substituts docents, que viuen pendents dels nomenaments telemàtics. Sempre he admirat la capacitat que han tenir els substituts per arribar a un lloc, encara que només sigui per quinze dies, i adaptar-se a les matèries, als alumnes, i als nous companys en un temps rècord; la majoria de vegades, d'un dia per a l'altre, des de qualsevol punt de Catalunya o del País Valencià. Els interins que arriben per a tot un curs sempre aporten aire fresc als centres amb idees, projectes i maneres de fer diferents de les pròpies; i també aporten allò que hi ha de comú que ens anima a veure que arreu hi ha dificultats i que l'habilitat és saber-hi conviure. 

Nòmades o sedentaris, com recorda el poeta Walt Whitmann (1819-1892), ens cal tenir clar que:

Ni jo ni cap altre no podem fer aquest camí en lloc teu,
L’has de fer tu mateix.
No és lluny, és al teu abast,
Potser ja hi has estat des del dia que vares néixer i ni te’n recordes,
Potser és pertot, sobre l’aigua i sobre la terra.

Carrega’t les teves coses a l’espatlla, fill meu, i jo em carregaré les meves, 
        i anem,
Anirem trobant ciutats meravelloses i nacions lliures al nostre pas

Vaig tenir el poema penjat al meu estudi a Manlleu els darrers anys que hi vaig viure, just abans d'emprendre la meva etapa més nòmada a les Balears. Bussejant per aquest maremàgnum de continguts a la xarxa que em permet atracar a més d'un port alhora només llançant una nova àncora en forma de pestanya, descobreixo que Whitmann és també l'autor d'aquell poema que féu cèlebre la pel.lícula El club dels poetes morts. No. No i no. Res de poetes morts! Vivim-lo l'art! Què faríem sense la poesia, la música,  l'escultura, la fotografia, i tantes altres formes d'expressió que ens connecten amb la nostra essència més íntima?