Camins de cel

Absorts en una modernitat que ha sacralitzat la imatge fins a límits que fa uns anys potser no havíem arribat a imaginar, hem perdut un poc l'hàbit de parar atenció i escoltar la paraula nua. Sembla com si ens costés més de desgranar les paraules quan arriben totes soles, com simples successions de fonemes i morfemes hàbilment combinats, carregades o no de pressupòsits i prejudicis. Quin és el temps màxim d'atenció plena amb què les nostres orelles són capaces d'obsequiar el nostre interlocutor? Atureu-vos un moment i pareu l'orella. Hi ha paraules? Qui parla? Sentiu les orenetes? Un merla, potser? Els cotxes? La rentadora del pis de dalt o, potser, la nostàlgia instal·lada al Grand-Père de Moustaki en la versió original o en la que  Marina Rossell ret homenatge a l'enyorat cantautor. Una àvia crida la neta i s'asseuen a l'ombra. Elles han aturat un moment el temps i escolten el bosc. Trec el mòbil i m'enduc la imatge en un intent de guardar la tendresa manyaga de les seves paraules: "quedem-nos una estoneta, aquí, a la cadira de l'arbre..."

Les paraules fan camins en l'aire i es transformen, a vegades en contes que sovint venen de molt lluny per quedar-se un temps dilatat en el nostre imaginari col·lectiu. Els contes es vesteixen segons l'estació, l'època o l'edat dels oients, i viatgen pels camins del cel per recordar-nos la nostra essència de vianants en aquesta mare Terra que ens acull amb generositat, tot i que més d'una vegada no li sabem correspondre. L'Àngels, com totes les MARC (Mestres, Àvies, Recuperadores de Contes), va vestida de carrer quan va les escoles a explicar els contes. La modernitat, diu, és no oblidar els orígens i aquests ens remeten a la llengua oral. Mentre ella parla, la meva imaginació vola fins arriba a l'antiga Grècia on els aedes, grecs artesans de la paraula inspirats per les Muses, cantaven les gestes dels homes acompanyats d'una lira.

Cada narrador, segueix l'Àngels, ho explica de la seva manera, però sempre pendent dels nens que amb la seva mirada comanden el ritme de la història. Quan s'estableix el lligam, es produeix la màgia i descobreix en els ulls dels infants quan cal avançar de pressa o alentir un xic el ritme. Expliquen la història partint del nostre territori perquè en el fons senten una necessària voluntat de deixar l'empremta de la nostra manera de ser, d'entendre i de viure en el món. Com que molts nens de les escoles on van a explicar contes tenen els avis lluny, en el país d'origen, hi ha un traspàs de tendresa entre les MARC i els infants que permet, a uns i altres, compartir el goig i l'alegria del cicle de la vida. I, en acabar la primària, alguns nens els demanen si a l'institut també hi seguiran anant a explicar contes... Per experiència, puc afirmar que a secundària, sobretot a primer cicle, es debaten entre el plaer que comporta escoltar una història i allò d'ara ja som prou grans per als contes. Però, si ens allunyem del prejudici, i recorrem a una bona història, adequada per aquest moment de canvi, recuperaran l'embadaliment d'estar pendents només de les paraules i deixant que la imaginació de cadascú les ompli amb el paisatge humà propi.

Els meus germans i jo vam créixer amb les àvies lluny. L'àvia paterna, la Magdalena, s'havia acomiadat del meu pare quan ella només tenia catorze anys. La María Jesús, l'àvia materna, vivia a 30 Km en tren i encara 20 més en autobús. La vèiem dos o tres cops a l'any. Ni l'una ni l'altra ens van explicar contes. Els pares ens explicaven més aviat la realitat: treballar a casa o a la fàbrica. Els contes van arribar des de l'escola i, sobretot, des de la biblioteca, la ja desapareguda biblioteca Mossèn Blancafort, que hi havia al mateix edifici de l'Escola Casals-Gràcia, on anàvem a llegir alguna tarda en horari lectiu. Havíem de respectar el silenci al màxim per no fer enfadar la Montse, la bibliotecària, i així aconseguir que la setmana següent ens hi tornés a voler. No necessito ni tancar els ulls per recuperar les taules rodones i les cadires petites, els llibres d'en Babar i tota la col·lecció d'Enid Blyton que vaig arribar a devorar. 

Jackie i Nuca

De les taules rodones, i pels camins del record, arribo fins a les rotllanes dels focs de camp de les colònies escolars, i d'allà fins a les fogueres i els cercles dels indis, no d'aquells que tallaven cabelleres quan trobaven els rostres pàl·lids, sinó d'aquells que prenien consciència del regal que ens oferia cada dia la Terra: l'aigua, els animals i les plantes, dels que creien que la mort és només un canvi de món. Els contes i les llegendes d'altres pobles del món ens mostren la riquesa de la diversitat i alhora la dificultat que comporta la convivència per allò de la diferència de bagatge social, econòmic i religiós. Però ens recorden l'essència: hi som de pas hi hem vingut a caminar, i tant si venim del nord com del sud, caminem per poder ser i volem ser per caminar, com ens canta, si volem, a cau d'orella, com si fos una moixaina, Lluís Llach. 

Bon camí!

Vacances literàries

En l'origen de la paraula vacances hi ha aquell vacuus que s'instal·la en l'horror quan tenim un temps per nosaltres no previst, un full en blanc on escriure o dibuixar, un tros de fang per modelar, un plat per omplir. Gosaria dir que per a la majoria l'horror més gran és el del silenci, atesa la quantitat de soroll a què vivim sotmesos i que sembla donar-nos l'embranzida necessària per passar-nos-ho bé. El silenci ens acull i no ens hi volem acostar massa per la por del que hi podem arribar a descobrir: somnis desdibuixats per la pressa del fer, il·lusions abatudes per un reguitzell d'hauria de i un llarg etcètera que cadascú pot anar descobrint i paint en el temps de vacances.

No necessàriament això implica una marató en la recerca del lloc, els dies i un preu raonable. Hi ha persones per a qui és un temps per fugir de la quotidianitat, del despertador punyent i del cronòmetre amb què ens hem avesat a programar la nostra vida sense deixar l'imprescindible i necessari temps de pausa.

Vaig llegir en un correu d'Erika Irusta R., autora el blog El camino rubí, que s'havia proposat una sola cosa per sobreviure a la llarga llista de coses pendents que anem acumulant durant l'any amb l'etiqueta "ho faré a l'estiu". La seva era deliciosa: dormir. I afegeix: dormir (de calidad, eso sí, descansando). I jo? Què em podia proposar? Tot d'una ho vaig tenir clar: escriure pels descosits! Que n'és de fantàstica aquesta expressió! Us heu imaginat les paraules escapant-se per les vores mig desfetes, pel trau d'un botó a mig fer o per un forat de la butxaca? Què necessito, a banda de dormir de qualitat malgrat la claror que ja treu el nas a les sis del matí i la calor que s'ha instal·lat a casa on hem optat per no caure a la temptació de l'aire condicionat? Necessito altres paraules!

Participants a la VII Escola d'Estiu UVic-UCCatalunya

Paraules com les que llegeixo amb fruïció a l'Ara del dissabte, de la veu d'Eva Piquer, Albert Om, Anna Mansó, Jaume Funes, Eva Bach, Jordi Nopca, Ignasi Aragay...; les de novel.les que m'aborserbeixen com El silencio de la ciudad blanca d'Eva García Sáenz de Urturi o els Petons de diumenge de Sílvia Soler; les de descobertes sorprenents com La rateta i el gat burleta de Marc Donat, que vaig escoltar amb delit infantil de la veu de Marta Luna a la VIII Escola d'Estiu de Literatura Infantil i Juvenil organitzada per l'UVic en un lloc emblemàtic: l'abadia de Montserrat. A la taula de l'entrada, un enfilall de llibres que la biblioteca de Montserrat ja té repetits i que el pare Massot posa a l'abast de qui els volgués agafar. Una troballa: Diego Sabiotes i els seus versos De tu vida y la mía:

Narrada mar adentro,

tu propia vida y su resplandor:

el mejor argumento.

Encara més paraules, les que escolto a la ràdio del cotxe, les de les amigues de tots els cercles de la meva vida, les que ara són més a prop i les que hi van ser un dia, les del meu company, les que voldria entendre dels "nostres"gats; les que arriben via whats carregades d'emoticones i d'il·lusió i les que ho fan al darrere d'una postal que segueix ampliant la meva col·lecció; les que escric a correcuita a la llibreta que solo portar sempre: "el millor moment és ara..." recorda l'Eli com una d'aquella frases memorables de cada juny i que pronuncia en Ricard, un cop més, just abans de baixar a la biblioteca a fer el darrer claustre del curs, i ens embranquem en una discussió sobre desitjar o satisfer, amb Forrest Gump i la caixa de bombons com a referent, amb aquella flaire no de xocolata sinó de vacances que es respira en l'aire. Les vacances enteses com a dret laboral han estat una conquesta fruit de l'impacte de la Revolució Industrial en les classes treballadores i ens hem de remuntar a la França dels anys 30 per trobar les primeres vacances remunerades. Les meves primeres  van coincidir amb l'esclat d'una Barcelona que s'obria imparable al món a resultes de la celebració dels Jocs Olímpics. Una Barcelona que em sorprèn i em desconcerta cada vegada que hi baixo, sobretot en tren i trec el cap a Passeig de Gràcia. 

Aula del Laboratori de Lletres

No és un dia qualsevol. És 1 de juliol. I dissabte. L'objectiu: el Tastalab del Laboratori de Lletres. Dos tastets de cursos i una presentació d'un llibre. Escriptura de records. Escriptura creativa. Palabras invasoras. Se'm dibuixa un somriure recordant el matí i la proposta creativa de l'Alba Dalmau: "Penseu uns moments en una persona que conegueu bé. Ara escriviu durant uns deu minuts un text en què una persona va a una cita a cegues." Silenci i paraules que es deixen anar. Diversitat de personatges, espais i situacions malgrat el denominador comú de la cita a cegues. Un petit moment d'estricta simpatia, sens dubte. Pausa necessària: cafè, alguna pasteta, lavabo. Després arriben las palabras sin papeles, las autóctonas y las invasoras, con todo el trasfondo emocional que conllevan acompanyades per Manuel Alcántara Plá, un pou de saber lingüístic i tecnològic, amb qui tinc la sort de compartir una estoneta de conversa sobre aquest "ésser" màgic que són les paraules.

En la meva llista de paraules per a l'estiu hi ha la pròpies, també. Les que s'aturen cada dimecres a L'illa del Ter, i no és atzar que sigui sempre el dimecres sinó que és una triada ben volguda per ser el dia que sorgeix d'aquell dies Mercurii, en honor a Hermes/Mercuri, el déu alat, protector de les fronteres i els viatges, dels pastors, dels oradors, de l'enginy... La paraula pròpia a la carpeta dels contes començats i dels somiats, la dels projectes per seguir, com bé em recordava un bon company de feina, transmetent als adolescents passió pel coneixement. I, és clar, les paraules que, un any més, posaran el contrapunt d'artesania necessària a les postals escrites a mà amb què sorprenc algun veí, familiar o amic, fins i tot gaudint d'aquest temps de buit necessari viscut des de casa, a Breda.

Olors i sabors d'estiu

Foto: Guillem i Núria (Bellvís)

L'estiu té tots els colors dels fruits que ens regala aquesta estació càlida que s'inicia amb el solstici del 21 de juny segons el calendari, encara que la meteorologia no acabi de compartir aquesta precisió. Aquest any n'és un bon exemple i posa de relleu la magnitud del canvi climàtic del qual fa temps que les entitats ecologistes es fan ressò, tot i la tossuderia d'alguns dirigents entestats a treballar per a l'enriquiment global d'uns quants. Ja fa molts anys que veiem l'absurditat consumista impacient en el nostre dia a dia. La majoria de parades de mercats tenen els mateixos colors tot l'any, però dubto molt que l'olor sigui la mateixa a l'estiu que a l'hivern. Qui va decidir que el meló era una fruita per a tot l'any encara que això fos a costa d'exportar-los des del Brasil? Fan la mateixa olor les taronges a l'hivern que a l'estiu? De veritat, feu-vos la pregunta: ens cal menjar aquestes fruites fora de temporada? Segur que no tenim una alternativa a la vitamina C de les taronges? Això que em sembla tan evident amb les fruites no ho posava a la pràctica amb algunes verdures. Pot semblar una ximpleria però aquest hivern vaig decidir no comprar mongetes tendres. I no pas perquè a casa no ens agradin sinó perquè vaig prendre consciència que hi havia altres verdures més d'hivern i que era una bona idea canviar la compra de mongetes per la del bròcoli. Alguns costums heretats a casa, com les patates i mongetes tendres que ma mare feia cada dimarts per dinar, poden esdevenir inèrcies a l'hora de comprar (encara no les cuinés mai el mateix dia...) que ni ens arribem a plantejar. Aquesta setmana hem menjat les primeres de la temporada: molt tendres, boníssimes i a un preu prou raonable per ser les primeres Tot un plaer! 

Hi ha qui també espera l'estiu amb candeletes perquè podrà omplir, a recer d'un ventilador (o de l'aire condicionat), les hores més càlides amb una lectura saborosa. Tot i que els present de la darrera novel·la que he llegit transcorre durant un hivern prou fred com perquè nevi a la capital del Maresme, el passat m'ha dut fins a les nits caloroses de Gàmbia i al fruit dolç del baobab. La dolçor del fruit no té prou força per contrarestar l'amarga realitat de la mutilació genital femenina. El llibre, articulat en tres parts entre dos retrats, el d'una mare (Rama) i el de mare i filla (Aminata i Binta) retrata les dificultats de dones de condicions i orígens ben diferents per adaptar-se al seu present, per superar la solitud de la diferència i el pes de la tradició. El joc entre les diferents persones narratives, la primera per a la Binta, l'adolescent gambiana que encandila els seus professors de l'institut, i la tercera per a la seva mare, l'Aminata, a voltes perduda en un món occidental on la dona viu seguint uns costums diferents als de la seva Gàmbia natal, i la Lola, la pediatra del CAP que a la ratlla de la quarentena fa temps que es qüestiona la seva pròpia maternitat i com, també, la pròpia tradició familiar l'ha condicionada.

D'aquí a una estona tindré el plaer de compartir tertúlia sobre aquesta novel·la, El fruit del baobab de Maite Carranza. Fa gairebé un any i mig que Dones de Breda em va demanar de coordinar el club de lectura que ja feia una colla d'anys que havien impulsat. Les seves reflexions  m'acosten a una part de la vida del poble on em vaig instal·lar aviat farà deu anys. La majoria d'elles han conegut la Breda amb carrers sense asfaltar plens de posts d'olles i cassoles assecant-se al sol. Han vist inaugurar l'escola pública Montseny, hi han acompanyat els seus fills o, fins i tot, hi han fet classe. N'han viscut de tots colors i això també surt a la tertúlia arran de l'actitud d'algun dels personatges que ens ha despertat una mena d'odi visceral per la crueltat de l'Ester, una de les protagonistes de Germans, gairebé bessons de Maria Mercè Cuartiella, amb qui vam compartir l'estona de tertúlia. La sala del Centre Cívic s'ha omplert d'anècdotes que flueixen enriolades després de la lectura de La mala reputació de Bel Olid, un recull de contes escrits amb una exquisida lingüística i sense pèls a la llengua a l'hora de parlar de sexe o de morts en curioses circumstàncies. Ens ha seduït la riquesa de la diversitat lingüística a Primavera, estiu, etcètera de Marta Rojals, i totes les reflexions de l'Èlia que va marxar del tros, a les terres de l'Ebre on creixien els aulivers a qui ella els ho deu  tot i ells res de res. Quan arribava a l'estació de Sants ella era feliç perquè era una formigueta més i cap a l'anonimat falta gent.  Ella, l'Èlia, que potser no era prou conscient que els sons de la terra els tenim a la càrrega genètica, molt a dins, i el tecleig dels ordinadors, no. O almenys no encara.

Hem fet de crítiques literàries, ens hem vist reflectides en els personatges, i en més d'una ocasió, ho reconec, m'hauria agradat el que han fet elles: deixar que el llibre els caigués de les mans. Durant aquest curs, per dir-ne d'alguna manera, no m'ho permès perquè no tocava. Però ho he fet infinitat de vegades, animada pel decàleg que apareix al final d'una obra de Daniel Pennac, publicada el 92, i que l'editorial Empúries va traduir el 93: Com una novel·la. A la pàgina 150 hi diu:

"Hi ha trenta-sis mil raons per abandonar una novel·la abans del final: la sensació d'haver-la llegit abans, una història que no ens enganxa, la nostra discrepància absoluta amb les tesis de l'autor, un estil que ens treu de polleguera, o, al contrari, una absència d'escriptura que no compensa cap motiu per continuar... És inútil enumerar les 35.995 raons restants, entre les quals, de tota manera, hem d'incloure la càries dental, les persecucions del nostre cap de departament o us sisme sentimental que ens petrifica el cap. ¿Que el llibre ens cau de les mans? Que caigui."

Acompanyarem la tertúlia de sabors de l'estiu, com la coca de trempó, heretada de la meva estada a Mallorca, però que s'emparenta amb la coca de recapte tan pròpia de les terres de l'Ebre, de cireres, de begudes i d'allò que cadascú porti per compartir. Si el temps ens ho permet - el matí s'ha alçat amb núvols al Montseny, al turó de Montsoriu i es van amuntegant cap a Sant Miquel de les Formigues- la farem a l'esplanada on hi ha l'ermita de Santa Anna, on cada any el 26 de juliol s'hi fa una celebració entranyable com totes les que es fan en els pobles i que es manté per la bona voluntat i aquell sentiment nostrat de pertinença a una comunitat: missa ben d'hora, diuen els cartells, petits i grans tocant tota hora la campana que Dones de Breda va pagar i enreixar perquè no se la tornin a endur, tertúlia de veïns, sardanes, coques i entrepans, begudes... i fins l'any que ve si deu vol!

Papa jo vull ser...torero

Entrada del Sydney Cinema de Manlleu

Això és el que cantava l'Albert Pla a finals dels 80. Recordo haver-lo anat a veure en un concert que va fer a Manlleu. M'encuriosia veure en directe aquell cantant, que omplia l'escenari només amb una butaca, el micro, i la seva presència provocadora (amb un mitjó de cada color inclòs). L'espectacle el va fer al Sydney Cinema, un dels locals emblemàtics llavors a Manlleu, tant per la seva capacitat (hi cabien 1485 espectadors), com per totes les pel·lícules que s'hi havien arribat a projectar com remora l'escriptor manlleuenc Jordi Puntí i per ser l'espai d'algunes celebracions, com la festa dels Tonis o l'entrega de premis dels concurs literari que organitzaven les biblioteques de Manlleu. Just fa una estona he descobert que el nom de Sydney va sorgir després de la negativa dels descendents de Walt Disney que el cinema portés el seu nom. Eloi Rubio explica al seu blog sobre edificis desapareguts i oblidats de Manlleu que els promotors del cinema es van adonar que podien crear una altra paraula amb les mateixes lletres de neó que ja tenien encarregades: la de la capital d'Austràlia.

La cançó tenia la seva gràcia per allò de saltar al ruedo, la lentitud amb què la cantava i el contrast entre la il·lusió del fill per ser torero i la desesperació d'un pare que l'havia criat envoltat de l'essència catalana. He descobert que el 2015, el quartet Mèlt, en va fer una versió molt emotiva que va fer saltar més d'una llàgrima al públic i, fins i tot, a la Chenoa que aquella temporada actuava com a jurat. 

En el moment de màxim esplendor del cinema, tenia un punt de fascinació obrir les portes, passar pel mig de les cortines vermelles i buscar un bon lloc, a ser possible a mig cinema perquè hi havia més espai entre les butaques i no calia estar tan encongit. Allà s'hi projectava un món diferent, altres vides, i els somnis que alguns feien realitat, si més no a la pantalla. Com més em capbussejo en els records més em retorna amb insistència la cançó del Mama cómprame unas botas... i el record de tornar del Sydney cantant-la. Imagino que devia anar a veure alguna pel·lícula on apareixia la cançó, interpretada, suposo, per Enrique y Ana, de la versió de la de Marujita Díaz de la pel·lícula La corista. Si heu clicat a l'enllaç i ara no us la podeu treure del cap... ho sento molt, ho sento molt.😉

Avui que comença astronòmicament l'estiu també ha estat el tret de sortida de les vacances per als alumnes de les escoles i els instituts. Molts d'ells marxen pendents de saber si els tocarà combinar l'avorriment necessari i imprescindible amb les recuperacions de setembre. Els que la setmana passada es van examinar de selectivitat hauran de seguir acumulant paciència mentre esperen els resultats d'unes proves amb què professorat i famílies, moltes vegades, hem pressionat amb la voluntat que aconsegueixin una bona nota que els permeti entrar a estudiar una determinada carrera. Fa molts anys que em pregunto quants alumnes estudien les carreres perquè els motiva la voluntat de contribuir a un món més sostenible per a totes les espècies que hi habitem, d'ajudar a altres persones que ho han passat malament per una malatia física o psíquica, o de potenciar el seu do artístic i contribuir a la bellesa del món; fa molts anys que veig que n'hi ha molts que fan estudis superiors perquè és el graó que se suposa que tothom ha de pujar a continuació, perquè és la carrera que té més sortides a nivell professional o la que, inconscientment, els han transmès pares i professors.

Recordo que en una tertúlia de cafè de dimarts, en Josep, fent honor al seu origen valencià, deia que ell de jovenet volia ser artista fallero i que va acabar estudiant Física perquè son pare li va dir: "tu que ets intel.ligent, estudia"; a en Joan no li hauria important fer de capellà (un negoci com un altre) veient la quantitat de llibres que hi havia a la llibreria del bisbat; l'Elsa hauria pogut ser de jardinera i, a Londres, on tot creix, va pensar en aquesta possibilitat, tot i la seva formació com a economista. A mi m'hauria agradat fer de periodista i tenir una columna d'opinió en un diari i  fer alguna col·laboració en algun programa de ràdio i, potser per això, en el moment decisiu de fer la preinscripció universitària vaig posar periodisme en tercera opció perquè no vaig tenir la valentia de fer el cop de timó necessari per canviar el rumb després de tants anys encaminada cap a la docència. L'illa del Ter s'ha convertit en la meva columna d'opinió i els contes que de tant en tant s'escapen pels meus dits calmen la meva necessitat d'escriure. 

Hi ha dies en què és molt complicat això de compartir motivació i il.lusió amb uns alumnes que han crescut acompanyats de la paraula crisi, omnipresent a tots els àmbits, complir amb uns temaris poc coherents i la burocràcia amb què el departament d'ensenyament ens va pressionant alhora que ha anat fent cop de tisores a tort i a dret.  No seria fidel a la realitat, però, si no agraís tots els bons moments d'estricta simpatia compartits amb adolescents que, d'entrada, tenen tot un llarg camí per endavant: descobrir que hi ha una feina remunerada que és la de youtuber, veure'ls emocionats escoltant Viatge a Ítaca de Lluís Llach, l'emoció de sentir-se germà de l'August, el protagonista de Wonder, cantar a cor què vols Ama, ama y ensancha el alma d'Extremoduro perquè un alumne me la va fer conèixer, la maduresa d'aquell "la teva assignatura no m'agrada gens, però tu com a profe sí", aquella postal a la bústia amb l'amfiteatre de El-Djem en el seu viatge de segon de batxillerat, aquella entrevista al programa Sense Embuts que vaig compartir amb els alumnes de 3r i una antiga alumna que, ella sí, treballa de periodista. 

Una de les inversions més importants que podem aconsellar als nostres adolescents de cara al seu futur és la de convertir-se en la millor versió d'ells mateixos. D'aquesta manera ens estalviem aquelles odioses comparacions amb germans, veïns o companys de classe. A vegades els ho dic a l'aula perquè, així, en veu alta, també m'ho recordo a mi perquè és una inversió a llarg termini a la qual hi podem afegir el plus de la bondat, que, en paraules d'Ignasi Aragay, director adjunt del diari Ara, és un bé del tot particular al servei del bé comú. Alhora ens atrau i ens repel.leix: carrega amb la mala premsa de la ingenuïtat i amb la grandesa d'una humilitat i determinació heroiques. (Us animo a gaudir de la seva lectura...)

I ara m'han vingut a la memòria les paraules de la Pilar, una alumna de l'institut Guillem Cifre de Colonya a Pollença, A mi madre le gustó  eso que dijiste ayer en la reunión, que esperabas que al acabar el curso, además de haber aprendido latín y griego, fuésemos mejores personas. Fa just deu anys m'acomiadava de Pollença per anar a l'Anton Busquets i Punset Sant Hilari i, ara, deu anys després m'acomiado de Sant Hilari per començar pel setembre al Celestí Bellera de Granollers. Com em va passar a l'horar de marxar de Pollença, estic agraïda per tot el que m'enduc de Sant Hilari i estic convençuda que en aquests deu anys a les Guilleries he posat alguns granets d'arena per anar construint la millor versió de mi mateixa com a professora, però sobretot com a persona.

Primum uiuere...

La Cookessa

...deinde philosophari, recull la dita: primer viure, després filosofar. El uiuere el podem entendre amb tanta amplitud com vulguem. Així ho explica Xavier Antich al programa Amb filosofia, un d'aquells programes que són, per a mi, una de les petites joies del canal 33, quan acomiada la programació del Súper 3 i enfila l'horari nocturn amb la reposició, cap a quarts de deu del vespre, de la sèrie La Riera de la qual em confesso seguidora. Com que es tracta d'una sèrie d'entreteniment hi ha capítols de tota mena, però reconec que n'hi ha que conviden a un debat ètic i filosòfic sobre la vida i la mort, sobre el poder i la submissió, sobre l'alegria i el dolor. Tot i la voluntat de certs estaments de bandejar la filosofia dels programes educatius, tenim la necessitat de connectar amb tot allò que ens posa en relació amb nosaltres mateixos i, de retruc, amb els altres i amb el món. La sèrie Merlí, aquesta sí a TV3, en una franja horària poc apta per als que tenim hàbits més aviat diürns, ha contribuït que molts alumnes (i hi afegiria adults) es mirin la filosofia amb una mirada diferent. L'augment d'estudiants a la carrera de filosofia i els alumnes que la trien com a opció a les proves de selectivitat és una petita mostra d'aquest interès. A la majoria de televisions hi proliferen els programes relacionats amb la cuina, ja sigui en format sèrie com La Riera, o concurs com Masterchef o Joc de cartes, sense descuidar La cuina de Rachel Khoo que, curiosament, s'emetia al canal Esport 3 (!)

La setmana passada, el programa Amb filosofia estava dedicat al menjar, a la necessitat bàsica i biològica, al plaer que comporta compartir la taula, i també d'alimentar allò que ens fa viure. Els ritmes de la vida, diu Antich, estan pautats pels ritmes del menjar, que interpel·len directament als nostres sentits. Celebrem acompanyats de menjar i beure. Associem plats determinats a algunes dates i cada cultura té els seus propis rituals, més o menys conservats, en funció de les influències d'altres cultures, de la salut i dels costums propis que construeix cada família.

La filosofia de La Cookessa Bio, a Santa Maria de Palautordera, és la d'oferir menús vegans dietèticament equilibrats i cuinats amb tot el carinyo que hi posa l'Engràcia. El nom prové de la paraula coquessa, una cuinera de circumstàncies, segons el DCVB, una dona que va a guisar el menjar en una altra casa el dia de festa. L'Engràcia ofereix la possibilitat de menjar allà i també d'emportar-s'ho a casa. Us puc ben assegurar que és tot un luxe una i altra opció i que la festa és, per a mi, descansar aquell dia de la cuina i dedicar-me a altres coses, sabent que m'estic cuidant. La seva filosofia d'entendre la cuina la porta també a compartir les receptes en tallers adequats als nutrients més importants a tenir en compte per a cada estació. No hi falten tampoc els sopars temàtics que permeten fer un viatge de sabors a la cuina mexicana, tailandesa o marroquina, per posar alguns dels exemples que m'he perdut!

Foto: Les receptes que m'agraden

Els nous horaris de les proves de selectivitat que acaben ja demà han posat de manifest una certa aproximació a una nova distribució, més racional, de les hores de menjar. La pausa per dinar és de les 12.30 a les 14.00. No sé si els alumnes o les seves famílies hauran llegit l'article que va escriure Trinitat Gilabert a l'Ara dissabte passat en què aconsellava beure aigua mineral i menjar plats poc condimentats i de coccions suaus per aconseguir més concentració de cara als últims exàmens dels curs. D'aigua segur que n'hauran begut molta perquè la calor d'aquests dies està arribant a límits poc habituals per posar el punt final a la primavera. I de menjar... hi deu haver de tot perquè hi ha qui els nervis se li posen a l'estómac i és incapaç de menjar res; d'altres no troben aturador a picotejar i em pregunto si aquests dies en què els musulmans celebren el Ramadà, també s'esperen fins que és fosc per començar a menjar... I això que el sol es pon avui a les 21.25 i la claror de dia s'allargassa encara una bona estona més. Acabo, abans d'anar a fer sopar amb un suggeriment refrescant: aigua, menta i llimona. Què és el primer que us ha passat pel cap quan ho heu llegit? Jo he ensalivat la que em va oferir ahir per dinar l'Engràcia a la Cookessa...

Cosint paraules

Encara no feia ni parell de setmanes que a Breda havíem tingut l'oportunitat d'escoltar en un espai magnífic, el Centre Cultural Els Forns, la presentació del darrer llibre publicat per Eva Bach, Educar per estimar la vida. És un d'aquells llibres per anar rellegint segons la necessitat, per prendre's el temps per llegir un capítol, assaborir-lo i observar com vibrem després d'haver-nos donat temps per mirar al nostre voltant després de reflexionar i emmirallar-nos en les paraules que l'Eva ha escrit amb màgia i entusiasme, com diu Carles Capdevila a la portada del llibre. A resultes de la notícia de la mort de Capdevila ara fa gairebé una setmana, he tornat a rellegir els capítols en què parla de l'impacte de morts molt properes i com el trànsit pel dol l'han ajudat a entendre que "La mort és l'altra cara de la vida. Qualsevol pedagogia orientada a estimar la vida l'ha de tenir present". En el capítol en què la mort esdevé una gran aliada de la vida hi recull les paraules del lama Sogyal Rimpoché, la "mort és un mirall en el qual es reflecteix tot el sentit de la vida. Si ens neguem a acceptar la mort, no podrem viure plenament."

Avui especialment m'agradaria saber cosir les paraules amb aquella habilitat de què era capaç ma mare quan es tractava de fer una disfressa, el vestit del Manlleric (la mascota dels gegants de Manlleu) o el vestit de núvia de la meva germana. Amb el fil i l'agulla jo arribo tot just a cosir un botó o fer una vora maldestre. De petita passava més hores amb el nas a un llibre que no pas amb un didal als dits... d'adolescent, vaig seguir... i ara, també. Sóc tan feliç llegint!

De la mateixa manera que guardo alguns exemplars de determinades edicions de l'Ara, i un bon plec d'articles de diferents escriptors que m'han interessat, aquesta setmana he anat llegint el que els amics, treballadors de l'Ara, lectors i un llarg etcètera de persones que estimaven en Carles han escrit in memoriam. Amb les paraules han teixit un tapís magnífic que reflecteix l'agraïment per tot el compartit. De fet, gràcies és una de les paraules més boniques que podem dir des del cor. És aquell gràcies impregnat de sinceritat que s'allunya del que massa sovint sento exigir als infants sense ser-ne ells model: "Què es diu?" Caldria que ho recordéssim als nens si ells ens ho sentissin a dir més sovint? 

La Sònia, una d'aquelles persones inquietes amb ànsies d'aprendre com viure amb més harmonia, em parlar una vegada de l'Ho'oponopono, d'origen hawaià, com a mètode per canviar aquell neguit que hem sentit tots, amb més o menys intensitat, quan ens hem de relacionar amb algú proper amb qui la comunicació és difícil. Les paraules claus de l'Ho'oponopono modern són Ho sento. Gràcies. Si us plau, perdona'm. T'estimo. Les paraules són enteses com a codis que, juntament amb els pensaments i les acccions, activen les partícules que componen la realitat; la intenció que hi dipositem les acaben de convertir en poderoses. 

M'agrada aquest tipus d'exportació que no comporta extreure minerals, com ara el coltan que tant de dolor provoca al Congo, o productes alimentaris que fan llargs viatges abans d'arribar a les nostres taules, independentment que siguin de cultiu biològic o de les propietats que aporten. I si exportem bondat? L'Ho'oponopono ens parla de gratitud, d'estimar, de responsabilitzar-nos d'allò que hem fet i que ha pogut molestar o ferir una altra persona. I això ens inclou també a nosaltres. Som agraïts amb el que fem? Ens estimem? No sabem en quin moment haurem de marxar... A vegades amb el meu pare parlàvem per telèfon sobre la vida i ell em solia recordar el tòpic que la vida són quatre dies i que ell ja n'havia viscut tres. I jo li deia que d'acord, que són quatre dies, però que en realitat no sabem quants n'hem viscut.

#DiguemNosCosesBoniques era el titular de portada de l'Ara de dissabte passat. Reconec que més d'una vegada, a resultes d'alguna de les frases de saviesa clàssica amb què començo les classes de llatí, hem parlat d'estimar. Si uis amari, ama ens recorda Sèneca. Si vols ser estimat, estima. Hi crec fermament en la necessitat de parlar-ne. M'agrada veure els ulls atents, més desperts, més encuriosits per la facilitat amb què una classe de llengua permet acostar-nos a la vida. El cuquet me'l va despertar fa molts anys el llibre Vivir, amar y aprender de Leo Buscaglia, un llibre de capçalera desgastadíssim que m'ha acompanyat arreu on he viscut des que vaig fer el primer curs de filologia a la Universitat de Barcelona. En aquella època agafava el tren a l'estació de Manlleu, amb l'esperança que fos un semidirecte i no un "borreguero" que parava en todas las estaciones y apeaderos hasta destino. Això incloïa Taradell-Montrodon i Els Hostalets de Balenyà. Potser algun dia - és possible per qüestió d'edat- vaig coincidir en el mateix tren amb dos amics, un estudiant de periodisme (l'Albert) i un de filosofia (en Carles) que potser també baixaven cap a Barcelona. 

A en Carles li ha tocat baixar molt d'hora sense poder escriure tot el que encara li bullia, com expliquen els seus amics per dins, sense poder veure créixer els Capdevila-Piquer ni tot el que hauria valgut la pena compartir amb l'Eva Piquer, la seva dona. Hauria empès la defensa d'un altre dels col.lectius més oblidats, els pagesos, a excepció de quan treuen els tractors al carrer? Admiro la seva capacitat per seguir al peu de la ploma signant exemplars, compartint paraules boniques, agraïments tot i que la malaltia el corsecava per dins. Això no li va impedir, tanmateix, somriure agraït d'emoció de veure que també li duia per signar la primera edició del seu Criatura i companyia que em va regalar el 99 el meu germà, potser amb la il.lusió que algun dia m'hi posaria i ell podria fer de tiet... 

Em sento afortunada d'haver pogut conèixer en Carles a través dels seus escrits al diari, dels seus llibres sobre educació; d'haver pogut parlar-hi una estoneta a La casa del llibre a Barcelona, quan va presentar Els arrugats, quina troballa més dolça, d'haver conegut allà el seu tercer fill, l'Abel que em va signar l'exemplar que va volar fins a Bunyola (Mallorca), com a regal de Nadal per a na Matilde, una d'aquelles persones que forma part de la meva família del cor. Vaig tenir la sort, també, d'anar a sentir-lo quan va presentar el llibre Educar millor. Onze converses per acompanyar famílies i mestres, acompanyat d'algun dels conversadors.Tant la Maria, una bona amiga amb qui hi vaig anar, com jo vam gaudir de sentir-nos en companyia de tantes persones que entenem l'educació en la línia del sentit comú i l'amor. 

Gràcies, Carles, per haver compartit la teva humanitat amb nosaltres, per fer d'altaveu de tantes persones que dia a dia treballen per un món millor. Deia el teu bon amic Antoni Bassas a l'Ara del diumenge que feies llevar el petit Aniol amb un "Espavila, Capdevila!" Doncs això! Espavila, Capdevila, per seguir-nos acompanyant des d'allà on ara siguis!

L

Què és el primer que us ha vingut al cap quan heu vist la L al títol? Heu pensat en la talla d'una peça de roba? O potser en aquella L blanca amb fons verd que els de divuit anys sospiren per dur aviat al cotxe? Recordeu aquell any en què la portàveu com a signe inequívoc que feia poc que us havíeu tret el carnet de conduir? Tant una com l'altra responen a la inicial de les paraules angleses large i learner. Una L, tanmateix, pot ser una XL o una M segons la marca. La L que veiem al vidre del darrere a la part esquerra, a França, en canvi, es converteix en una A amb el fons vermell per als conductors amb menys de tres anys d'experiència. 

Foto: El Periódico

També era vermella la camisa que lluïa diumenge passat Raimon en el seu darrer recital (recital i no concert, com va puntualitzar Toni Puntí a la retransmissió que en va fer TV3) que ens va permetre gaudir del comiat a tots aquells que, d'una manera o altra, la poesia de Raimon ens ha acompanyat en algun moment d'aquests seus més de 50 anys de recitals que inicià, en solitari, el 1966 a l'Aliança del Poble Nou. Asseguda al sofà de casa em preguntava què devia sentir en aquells moments en què sonaven els primers acords De com un puny, dedicat a la seva dona, Annalisa Corti, i també com ho devia viure ella...

Quan tu te'n vas al teu país d'Itàlia

i jo ben sol em quede a Maragall,

aquest carrer que mai no ens ha fet gràcia

se'm torna el lloc d'un gris inútil ball.

Ausiàs March em ve a la memòria,

el seu vell cant, de cop, se m'aclareix,

a casa, sol, immers en la cabòria

del meu desig de tu que és gran i creix:

Fins i tot en el maremàgnum d'enllaços que remeten a la cançó he trobat una acurada anàlisi formal feta per qui va ser conseller d'ensenyament (o era l'època que en dèiem d'educació?) Josep Bargalló, que es defineix a si mateix com eclèctic i de mena tastaolletes, independentista i d'esquerres, amant teòric i pràctic de la cultura popular, a banda de ser un enamorat de la mètrica i l'anàlisi formal de la poesia.

Com moltes cançons que han acabant esdevenint referents en el meu paisatge musical, el descobriment va arribar de la generositat de la Montse que tenia el do de fer-me arribar, en cinta de casset i caràtula escrita a mà, recopilacions musicals, en aquell estadi anterior a les llistes d'Spotifi. Ella, juntament amb una altra Montse, fou l'artífex d'una festa virtual d'aniversari dels 50 anys de la Sera aquest mes de maig. Artista, entranyable, dolça, dona de pau, que s'emocionà en rebre, a la ciutat de Saragossa on viu des de fa gairebé vint anys, una maleta a vessar de gratitud de persones que hem tingut la sort de conèixer-la. Facebook ens va permetre compartir les imatges, vídeos i paraules. Vet aquí una de les cares amables de la xarxa. D'aquesta particular celebració em guardo com a moment especial la trucada que em va fer la Sera, a posteriori, amb el seu parlar dolç, empeltat de l'essència d'Agramunt, quan m'explicava com se sorprenia que en aquella maleta i en els vídeos que va trobar penjats en el grup privat, hi haguessin tants records de persones que la coneixien tal com era ella. Sa mare li va recordar: "Les persones se troben, que els tossals no". 

En la tria que va fer Raimon de les cançons de poetes catalans del XV i XVI jo hi hauria afegit El presoner de Jordi de Sant Jordi. M'agradava escoltar-la al cotxe, quan baixava a Barcelona, per imbuir-me de la poesia, del passat, d'aquella llengua antiga que hauria de saber desxifrar, escrita a mà per algun copista que potser s'hauria equivocat o despistat per poder aprovar l'examen de literatura medieval IV. Li agraeixo "La balada de la garsa i l'esmerla" de Timoneda i el clàssic "Veles e vents" d'Ausiàs March. No em fa gaire vergonya reconèixer que esperava amb candeletes l'himne Al vent per cantar-la amb ell perquè és d'aquelles que és molt difícil escoltar en silenci, per la força del que diu i transmet ell quan la canta, perquè em recorda la il·lusió amb què en parlava la Gemma, a la sessió final d'un curs sobre gestió emocional que vam compartir a Barcelona fa un bon parell d'anys.

Per cert, algú ha pensat en la L com el número romà que correspon al 50? Hi dec estar una mica més susceptible perquè aquest any serà el darrer en què lluiré el 4 a la posició de les desenes. A classe de llatí, avui, fèiem els numerals i veient la fotografia que vaig posar quan preparava la unitat, la de les espelmes d'aniversari amb numerals romans, he pensat en la capacitat creativa que tenim els éssers humans i també en la importància dels rituals i les celebracions. La meva neboda Mariona, quan en va fer deu, va dir que era un dia especial, que no era el mateix que haver-ne fet nou o quan en faria onze, perquè aquest era un número rodó.

Aquest any jo també celebro un número rodó. És el meu desè curs a Sant Hilari i també el del meu comiat. Tot i que en un comiat sempre hi ha una part de dol, hi ha alhora l'alegria del temps compartit. Jo ho visc així, amb la convicció que forma part del nostre aprenentatge del cicle de la vida: hi ha un moment per arribar i un moment per marxar. En el comiat sempre hi ha una part de dol per tot allò que hauríem volgut que fos i que no va poder ser; pel que suposa deixar enrere la comoditat d'allò que ja coneixem i sabem com funciona; perquè sé que durant un temps enyoraré els arbres de la carretera que canvien de color al llarg del curs, algunes de les cent fonts que he conegut en aquest temps i que, amb generositat, m'han regalat l'aigua que hem begut a casa tot aquest temps, la Mercè de la peixateria, la Lourdes i en Joan de cal practicant, la Montserrat i la Rita del Tivoli, la Rosa de la piscina i un llarg etcètera de persones que en aquests deu anys m'han fet sentir també una mica part del seu paisatge quotidià. M'enduc també moments difícils que m'han fet créixer tant a nivell personal com professional. Guardo en el fons del meu cor petits moments d'estricta simpatia d'aquests anys de disfresses mitològiques, quaderns de bitàcola, sortides, lectures imprescindibles com Wonder o Les històries d'Ulisses o pel·lícules com Percy Jackson y el ladrón del rayo o Colosseo ruedo mortal. Demà comença ja el mes de juny, tot i que la calor ens recordi més el juliol. Exàmens, selectivitat, memòries de finals de curs, informes, notes, sopars de comiats, celebracions, rialles, ploralles... Els alumnes fa dies que compten els dies que els queden per les vacances que ells, només ells, començaran el 21 de juny, solstici d'estiu. ☀