dimecres, 10 de gener de 2018

Recollida selectiva

Camí de Biniforani (Mallorca)
Impecable. L'alarma del rellotge es desvetlla a les sis del matí. Dia feiner. M'agrada més això de fer feina que no pas anar a treballar. Potser hi té alguna cosa a veure, ni que sigui de forma inconscient, l'etimologia de les paraules que s'agrupen sota la família del treballar: del tripalium, espècie de cep o instrument de tortura format per tres pals. Diu Coromines que si "ens remuntem al rovell etimològic de la paraula feina" arribem al facienda llatí (coses per fer). Tinc la sensació que fer feina és més productiu i, goso afegir-hi, té un component emocional important. Fer feina em permet retornar a una de les etapes de la meva vida en què gairebé sempre que hi penso se'm dibuixa un somriure: els anys a Bunyola (Mallorca). Allà és més habitual dir me'n vaig a fer feina que no pas me'n vaig a treballar. Em sap greu no recordar qui deia allò que somriure eixampla el cor. Hi ha dies en què és una petita tortura això de llevar-se quan la nit encara senyoreja els carrers, quan encara no ha passat pel meu carrer el camió que fa la recollida selectiva. No he fet una estadística contrastada, però em sembla que el dia que hi ha més deixalles és el dia que toquen els plàstics. Tot i la proliferació de botigues que venen al detall, esdevé tota una odissea provar de reduir el consum de plàstic. Ens és difícil sortir del binomi comoditat-plàstic, encara que la conseqüència siguin les illes plàstiques que estan afectant l'ecosistema dels mars per on naveguen impúdicament, ocupant quilòmetres i més quilòmetres quadrats de la superfície blava del nostre planeta.

Puntual. El tren surt de l'estació a les set i set minuts del matí. Encara és fosc. Molts passatgers pugen amb una edició, oferta de forma gratuïta un cop marcat el bitllet, de La Vanguardia en castellà. A la contraportada Louis Bériot, periodista compromès amb l'ecologia ja als anys 70, reflexiona sobre l'atzar a la seva vida, en què l'amor i l'ecologia han estat els eixos centrals. Béirot és autor de llibres com Un café con Voltaire o Ces animaux qu'on assassine, en què parla dels animals que matem els humans que també som animals. Guardo La Contra perquè passi a formar part del munt d'articles de diaris que vaig acumulant en una pila. Des de les vacances d'estiu que em reclama més atenció de la que li ofereixo, però encara no he aconseguit passar de l'afegir més material al necessari posar ordre i deixar a la capsa del paper per reciclar el que ja no em faci servei. Al tren he dubtat si deixava el diari mutilat al seient o el llançava a la paperera del vagó. He optat per la paperera mentre pensava què en deuen fer de tots els que troben? Els reciclen? Se'ls emporten a casa per llegir? O per encendre foc? O per posar a terra el dia que freguin? O per dur als veïns que cada any fan calçotada?

Foto del blog Observando el paraíso
Imprescindible. A qualsevol moment del dia, però especialment durant les vacances de Nadal, convé fer recollida selectiva de tot el maremàgnum emocional que poden arribar a comportar aquestes festes. Hi ha recollida per aquest tipus de deixalles? Hi ha un dia per recollir les queixes emeses i la pluja àcida rebuda? N'hi ha un altre per al dolor de les pèrdues de les quals no hem fet el dol? I la ràbia té un dia especial? Qualsevol dia és un moment per fer balanç de quines emissions tòxiques generem i quines rebem. Hi ha molts camins per arribar a l'art de transformar aquestes emocions que ens dificulten sentir-nos a plaer amb la vida. El poeta Ovidi, quan va saber que l'emperador August l'enviava a l'exili a causa d'un carmen et error  va cremar Les metamorfosis. Des de l'exili, tanmateix, va demanar als seus amics que guardessin les còpies i, malgrat no poder-ne fer-ne la revisió final, l'obra es publiqués. Quina sort de les còpies de seguretat que havia repartit entre els seus amics! Hauríem perdut una obra que, de transformació en transformació ens porta des del caos original fins a la deïficació de Juli Cèsar. S'hauria perdut Bernini la font d'inspiració per esculpir Apol·lo i Dafne? A qui haurien dedicat les 14 reflexions en el Catorze un 20 de març? Reflexionem, en una aula del Bellera, tot llegint Ovidi, sobre les llàgrimes de ràbia i de tristesa, sobre el poder transformador de l'art. Salut i creativitat!

dimecres, 3 de gener de 2018

Tants caps... tants barrets

Això és el que diu la dita, tot i que la realitat sovint ens faci creure que és millor anar tots amb el mateix barret. De fet, diria, que necessitem una mica de tot: dur el mateix barret que tothom per sentir-nos part del grup i, alhora, permetre'ns el luxe de posar-nos un barret diferent, amb discreció i una mica vergonya o amb l'orgull de sentir-nos nosaltres mateixos, amb la solemnitat que requereix el moment. Quan encara al meu certificat d'empadronament hi figurava Sant Ferran de Ses Roques (Formentera), una amiga em va regalar un barret amb una cinta de color groc. Ara hauria estat un barret reivindicatiu, però en aquell moment era un element imprescindible per resistir la calor d'aquells primers estius del 2000 en què es van batre records que començaven a posar en evidència que allò del canvi climàtic anava de veres.
Ara que en el certificat hi diu Breda, he recuperat els gorros que ja vaig redescobrir els hiverns viscuts a Bunyola i que havia deixat oblidats a la infantesa perquè d'adolescent, deia, no en tenia de fred i, a més, només en duien els nens petits i la frase de l'avi Paco "ande yo caliente ríase la gente" encara no m'havia fet prou efecte. A en Pere, el perruquer que juga a combinar colors a la recerca d'un coure ataronjat que em faci el pes, li agradaria que no en portés per poder lluir l'encert en el to... però aquest temps que fa emocionar en Tomàs Molina pensant en si aquests Reis ens duran neu convida a protegir les orelles. De passada, ni que sigui metafòricament, em protegeixo de sentir segons quines barbaritats que, amb total impunitat, pronuncien persones per a qui no hi ha diferència entre entre política i món judicial. Llavors és quan em pregunto si hi ha justícia còsmica per al sarcasme que ostenten els somriures carregats d'odi d'alguns personatges del món de la política. 

A vegades em passa que vull parlar d'una cosa i els fils que les paraules van teixint semblen tenir vida pròpia i em deixo portar. Els caps i els barrets van sorgir arran de rebre i enviar  un munt de uatzaps (catalanització de toc osonenc feta per un bon amic) amb gifs, vídeos o imatges per desitjar-me bon any. Realment hi ha una llavor de creativitat en cada un de nosaltres i la majoria de les vegades només cal prendre's un temps per escoltar cap on es vol encaminar... Aquesta llavor ens porta a celebrar les dates assenyalades en el calendari de la manera en què cadascú se sent més a gust, a risc de sentir-se bé o no portant el mateix barret que tothom o portant-ne un de diferent. Tant la nit de cap d'any com el primer dia de l'any en són un bon exemple. I just ara després d'escriure-ho, recordo l'ambigüitat de la paraula cap que ens porta a l'inici i al final... Hi ha qui va fer dinar el dia 31 i una llarga sobretaula fins a les nou de les nit per anar a dormir encara el 2017, hi ha qui va anar a Barcelona a ballar amb unes amigues perquè així li demanava l'esquelet, n'hi ha que van dormir a la furgoneta i es van llevar d'hora per estirar una mica les cames, hi ha qui el va passar a la presó, a urgències, al parc de bombers, a les carreteres fent controls d'alcoholèmia, vetllant un ésser estimat; alguns es van fer el primer petó i van descobrir el plaer en el cos propi fos amb el de l'altre, d'altres no recorden res perquè van beure més del que el cos els permet i n'hi ha que a hores d'ara encara no han aconseguit recuperar la rutina horària de llevar-se abans del migdia...  Aprofitar el bon temps per pujar fins al castell de Montsoriu en companyia de la Sandra i l'Esquitx, un bon plat d'escudella per dinar, una estoneta a la tarda compartint la pèrdua del pare d'una companya de la feina i, encara, un sopar al caliu de la llar de foc van ser el meu particular inici d'any. Tants caps, tants barrets!

M'agrada pensar que del que es tracta és, sobretot, de mantenir la coherència amb un mateix. A l'esborrany on vaig apuntant les idees sobre les quals després escriuré, encara que deixi un cert marge a la voluntat pròpia de les paraules, la paraula coherència se m'ha desdibuixat en el prefix de la companyia i comunitat, co-, hereu d'aquella preposició llatina cum, i l'herència vital que ens ha transmès la nostra família nuclear a l'hora de viure les tradicions. Encara se'ns fan estranyes les festes en què ja no és el pare qui brinda perquè "puguem seguir fent obres amb els mateixos manobres" o la mare qui sempre hi era per un cap a l'hora de cuinar. El temps ho va posant tot a lloc si un mateix hi col·labora, també amb aquell cum convertit ara en col- per la presència del laborare. En aquests darrers quatre anys l'aprenentatge ha estat anar posant lloc la co-herència rebuda del meu pare i de la meva mare en el meu propi camí, tenint ben presents les direccions cap on ens cal encaminar-nos a l'hora de seguir avançant per esdevenir la millor versió de nosaltres mateixos. Fent i desfent aprèn l'aprenent... Que tingueu un bon 2018! Salut i creativitat!

dimecres, 27 de desembre de 2017

Un pas de pardal

Això és el que, segons la dita, passa per Nadal, seguit d'un pas de llebre per Sant Esteve. Alguna cosa deu haver-hi de cert perquè es comença a percebre una mica més de llum, per subtil que sigui, quan arriben les sis de la tarda. En aquesta llum hi busquem una mica de recer de l'enyorança que, de forma gairebé inevitable, sentim quan anem posant punt i final a un any col·lectiu. Per a la meva amiga Imma, la veritable celebració del canvi d'any és produeix per l'aniversari de cadascú. Me'n va fer adonar a finals d'estiu quan em va felicitar i avui hem recuperat el tema camí de la Pintoresca mentre en Roi ens seguia a bon ritme. Una abraçada per a una alzina, quatre pinyes i alguns branquillons per encendre foc, un ball de fulles compartit. Som a punt d'acabar un 2017 que admet tants adjectius que gairebé en podríem escriure 26, un per a cada una de les lletres del nostre alfabet. No sé si, posats a jugar, trobaríem 17 fets remarcables entre el nostre redol més íntim i el col·lectiu del qual ens sentim part. 



No voldria convertir L' illa del Ter en un punt d'acollida per als llistats habituals en aquest moment d'impàs d'un any a un altre, però sí que vull compartir alguns adjectius que per a mi han definit aquest any que som a punt d'acomiadar: imprevisible, llarg i modèlic. Si l'1 de gener algú hagués predit el que com a poble català hem viscut aquest 2017 hauríem pensat que ens prenia el pèl, que estava escrivint un guió de ciència ficció. Com no ha de ser llarg si des de l'atemptat a Barcelona i Cambrils del 17 d'agost vivim en muntanya russa emocional en què hem vist els carrers plens d'espelmes, de forces policials, o del groc que ens recorda la negror de la repressió? També ha estat modèlic per la fortalesa que ens han mostrat persones lluitadores i compromeses com Carles Capdevila que es va acomiadar el passat 1 de juny; per l'enteresa dels que arreu del planeta han fet un pas endavant defensant els drets d'un poble a risc de perdre la llibertat; per la solidaritat de tots els que arreu s'arremanguen davant la necessitat de l'altre, davant la seva vulnerabilitat física, emocional o social; pel compromís de totes les persones que contribueixen amb el seu gra d'arena a treballar per un planeta més sostenible. 


En el meu entorn més proper el 2017 ha estat l'any de teixir llaços de complicitat i connexió amb en Toni i la Mari, de canviar els boscos de les Guilleries per les terres del Vallès, de retrobar la màgia de Céret compartida amb en Francesc, o de sentir-me plenament arrelada a Breda quan l'1 d'octubre, com tants d'altres vilatans, vaig viure en primera persona l'emoció de votar i l'horror de veure de quina manera responien les forces policials en pobles petits com el nostre o en col·legis electorals d'arreu del país. I la impotència que, des de llavors, sentim clavada molt endins. Que difícil se'm fa, quan ho recordo, trobar la manera de fer certa la frase que avui m'ha regalat la Teresa a Can Julià: la vida és caminar amb alegria enmig de la incertesa. Potser aquest és el secret per poder anar fent passos, encara que siguin de pardal, per seguir fent camí, tant si ens omple la joia com si ens buida la tristor. Han passat més de quaranta anys d'aquesta cançó i, en algunes coses, lamentablement som on érem. Però nosaltres no som els mateixos, i per això seguim fent camins... perquè sabem que mai és massa tard per tornar a començar!


dimecres, 6 de desembre de 2017

Jo el 2018...


Quan ho llegiu hi heu de posar la cantarella dels nens que interpreten el paper dels fills de la Joana, una de les protagonistes de la sèrie Com si fos ahir. Després, segons els nens, es tracta de dir alguna cosa que voldries fer el 2018. El recurs els serveix quan tenen por i així ho expliquen al seu tiet, l'Andreu, ajaguts tots tres als sofà, a qui han recorregut perquè no podien dormir després d'un somni: "venia el papa i menjàvem pizza", explica el nen. "És raro, perquè el papa està mort." La resposta de l'adult: Sí, és veritat. I aleshores cada un d'ells ha anat explicat que volia per al 2018. Aneu al minut 25 si voleu recuperar aquests minuts de saviesa infantil i respecte adult. 


Com solo fer moltes vegades, he escrit en un paper i a llapis la frase Jo el 2018... i un parell d'anotacions més com ara una frase que solia dir la meva mare: "els nens són de qui els cuida". L'he penjat al suro que tenim a la cuina de casa on tant hi ha la llista d'anar a comprar, com una postal Florència o del mont Saint Michel, el recordatori d'un pagament i el calendari a petar de gestions per fer. Quan acabi d'escriure aquest article, treuré la xinxeta, posaré el paper a la caixa del cartró i, probablement, pensaré que si recullo també el paper del meu estudi avui que és divendres i toca, puc baixar-lo perquè se l'emportin a reciclar i tornar començar el cicle.

Foto: Jordi López
Al principi em va costar una mica seguir el fil de la sèrie, però mica en mica, he anat intuint perletes reflexives en els diàlegs, en les actituds dels adults i també dels més joves, i ho confesso, la presència de Marc Cartes hi ha acabat d'ajudar. Per què negar-ho? No passa res si un dia no ho miro al migdia o al vespre. Sempre hi acabo agafant el fil. He mantingut el grup de whatsapp que vaig fer amb l'Anna, l'Eli i l'Ester fa un parell de temporades quan seguíem La Riera. L'hem mantingut, suposo, ni que sigui de tant en tant per saludar-nos ara que ja no fem feina plegades després de deu anys compartint espai muntanya enllà. 

I també he pensat... sobre el 2018. Jo el 2018... vull seguir trobant el temps per donar vida a L'illa del Ter, per compartir estones de rialles i reflexió artística amb en Francesc, per llegir els contes de la Mariona i riure amb en Pol, per les cartes, postals i correus electrònics amb la gent que estimo, pels àpats, les tertúlies i els boscos amb les amistats, per les estones de silenci amb mi mateixa, per escoltar sense jutjar, per demanar ajuda i oferir-ne, per fer la perdiu que tant aviat plora com riu, per recordar i agrair els que ja no hi són la llum que han posat en el nostre camí, per posar el meu granet d'arena per cuidar aquest planeta tan bonic que ens acull, per...
Foto: CEB Breda

Tot això m'agradarà que sigui en un país que no necessiti ja el color groc per reivindicar la llibertat dels presos polítics, en un país on n'hi hagi prou per a tots, en un país de diàleg i de fets, en país que s'aixeca altre cop per reconstruir-se, amb humor però sense sarcasme, amb determinació però sense aixafar el que pensa diferent, amb humilitat i dignitat. Si en llegir-ho penseu que és una utopia, us demano cinc minuts per escoltar les paraules d'Eduardo Galeano. I vosaltres, com acabaríeu la frase "Jo el 2018..."?

dimecres, 29 de novembre de 2017

L'Art de l'Humor


Una bona opció per a un dissabte al vespre és compartir una bona tertúlia, amb cerveseta inclosa, amb els amics amb qui hem rigut a teatre una estona abans. L'excusa és l'obra Art, de Yasmina Reza, en què l'autora retrata amb peculiar ironia l'amistat entre tres homes arran de l'adquisició que ha fet un d'ells d'un quadre completament blanc. Comprar l'entrada a darrera hora ens va catapultar gairebé a la darrera fila i ens vam perdre els petits detalls de les expressions d'uns i altres, però la gestualitat, el ritme i el to de veu van compensar-ho i, més encara, hi podem afegir que sempre és un goig veure un teatre ple. Qui no es consola és perquè no vol... Em fa gràcia especialment veure Pere Arquillué fent el paper més clown dels tres protagonistes després de tots els anys en què vaig estar enganxada, ho confesso, a la Riera, on podia passar d'odiar-lo per la seva fatxenderia i orgull a descobrir el seu costat més humà quan es treia la cuirassa. A la xarxa descobreixo que és coproductor de l'obra i que les seves paraules traspuen molta energia i moltes ganes de seguir passant-ho bé a l'escena.


Podríem viure sense humor? Amb sentit de l'humor s'hi neix? Es pot fer humor de tots els temes? No. No ho sé. No. Si canviem podríem per voldríem i pot per vol, mantindríem la mateixa resposta? Fa una bona colla d'anys, quan encara no havíem afegit un "I" que pensàvem que seria el preludi d'una societat més avançada, vaig assistir a una formació sobre Programació Neurolingüística (PNL) al Centre Tomatis de Vic. Vint anys després és habitual trobar cartells de cursos de PNL a les cartelleres de centres cívics, biblioteques o, fins i tot, com a formació per al professorat en campus virtuals d'universitats i centres de formació acreditats. En aquell primer curs vaig prendre consciència del poder d'algunes paraules tan generalitzadors com tots, ningú, mai o sempre per citar alguns exemples. Una de les sessions de les quals tinc més bon record va ser la que ens va servir per crear un cercle d'excel·lència amb els nostres propis recursos personals: confiança, seguretat, paciència, empenta... Quan jo vaig pensar que ja en tenia prou, el formador em va demanar si me'n podia suggerir un altre. Davant el meu sí, la seva proposta va ser humor. Tot i el temps que ha passat des de llavors, us puc ben assegurar que he fet els possibles per fer l'humor una de les conserves indispensables en el meu rebost vital. 


Tuit del programa el 2 de novembre de 2017
Hi ha moments en què és molt difícil destapar el pot de l'humor i, de la mateixa manera que a vegades em passa amb el pot de melmelada o de cigrons, necessito ajuda: algú amb més força o traça que jo, un ganivet per fer un forat al tap o mirar si en queda algun més fàcil de destapar. La competència a RAC1 i Polònia a TV3 són dos dels meus bàlsams per a l'humor, tot i que reconec que des de l'1 d'octubre hi ha dies en què em costa molt esclafir a riure al sofà com havia fet mesos enrere. No sé si és que trobo forçades les situacions d'humor o que m'esgarrifa pensar fins on són capaços d'arribar els personatges de carn i ossos que viuen oest enllà. Diria que se m'escapa més el riure a dins del cotxe escoltant La competència. Prefereixo escoltar-los que no pas veure'ls en directe, tot i que em va agradar veure l'estrés que comporta servir un programa com el seu després d'una cocció lenta o ràpida en funció de l'actualitat. 


Maitena, Mujeres alteradas
S'atribueix a Winston Churchill la cita que diu que la imaginació consola els homes del que no poden ser, i que l'humor els consola del que són. No sabria dir-vos si la imaginació que destil·len moltes bones novel·les, combinada amb una bona dosi de realitat, em consola o m'evadeix de la meva realitat. "Miro cap enfora o cap endins? em pregunto en reflectir-me en aquestes paraules. Ens llegim a nosaltres quan llegim els altres?" es pregunta la protagonista de Germà de gel d'Alícia Kopf. Comparteixo les preguntes i no sé aventurar una resposta. L'humor potser sí que em consola... sense saber dir-vos ben bé si, quan més em consola, és quan tinc la capacitat (per difícil que a vegades em resulti) de riure'm de mi mateixa! M'encanta, també, l'humor de crítica que s'amaga també rere personatges que se m'han fet entranyables com les protagonistes de Mujeres alteradas o la genial Mafalda que volia aturar el món per poder-ne baixar o no sabia com posar-se una tirita a l'ànima. 




dimecres, 15 de novembre de 2017

Mode avió


Arribo a casa encara de clar. El Montseny em rep, majestuós, tenyit d'ocres i vermells per recordar-me que som en plena tardor, malgrat el termòmetre li vulgui fer creure que som al pic de l'hivern. Aquest matí he sortit que tot just clarejava i no he sabut cedir a la temptació d'engegar la ràdio gairebé al mateix que posava la clau al contacte del cotxe. India Martínez cantava una versió d'una de les àries d'òpera més conegudes "Nessum Dorma" del Turandot de Puccini. Amb la música hem arribat a les set del matí. Una de les novetats d'aquesta temporada, si no vaig errada, en El Matí de Catalunya Ràdio. Aquests dies van estrenant les cançons que conformen, un any més, el disc de la Marató. Podria saltar a I-Cat o RAC 105 i estalviar-me les notícies de les set, podria jugar a posar el primer CD que sortís de l'estoig, però hi ha dies que sóc incapaç de posar-me en mode avió. Em deixo arrossegar per un mena d'afany, gairebé compulsiu, de saber si hi ha alguna novetat en l'aplicació del 155 que ens havia passat per alt, "si la gent de mar, de rius i de muntanyes podrem seguir agafant l'horitzó"... 


No és fàcil desconnectar de l'exterior i connectar amb la profunditat de nosaltres mateixos, amb aquella veueta  que, com  feia la que guiava en Magnum, ens acompanya fins i tot quan decidim posar la música o la informació a tot trap per no haver-la d'escoltar encara que la sentim. Hem oblidat com s'apaguen els llums i ens fa por la fosca dins i fora. Hem oblidat baixar el volum per poder escoltar  el silenci. Aquell silenci que sorprenia als alumnes de la professora de música, la Rosa d'Arbúcies, quan els explicava que silenci també té el seu propi so. 

Quantes vegades som capaços de deixar el mòbil en mode avió dins de casa, anant en cotxe, a la feina, al metge, a una reunió? A l'avió, fins i tot, sembla que les rodes toquin terra en el moment precís en què la majoria desconnecta el mode avió del seu aparell. Em pregunto si podríem reaprendre a viure, de nou, amb un sol telèfon a casa, imposant horaris de trucades... Em pregunto com reaccionaríem ara davant d'una nevada com la del gener del 86 quan Osona va quedar sota una gruixuda manta de neu que va arribar des dels 40 cm a Balenyà fins als dos mestres a Vidrà. No sé si caldria de nou que els municipals posessin ordre a les cues dels forns que coien amb llenya, o tornaríem a passar els vespres jugant a l'oca o al parxís amb la càlida i minsa llum de les espelmes. 

Sempre m'ha agradat més jugar a l'oca que al parxís. A l'oca les pauses i els perills eren molt evidents: la fonda, el laberint, el pou o la presó, el laberint,  però també hi havia totes les oques que ajudaven a avançar una mica més de pressa fins a la casella 63, encara que pel camí la mort ens obligués a tornar a començar l'espiral. De fet, la majoria de vegades l'oca i el parxís compartien tauler. Trobava que el parxís era massa violent per allò de matar-ne un i poder-ne marcar vint i si, amb aquells vint, en podia matar un altre, seguia avançant.  Hi havia premi per matar... i allò no m'acabava d'agradar. No hi devia tenir res a veure, imagino, el fet que per l'època que vaig començar a jugar al parxís, a l'escola ens van parlar de l'assassinat de Martin Luther King, l'home que es definia com a home i no com a negre, que un dia, com ens recorda el Catorze.cat va dir allò de tan sàvia transcendència: "encara que sabés que demà s'acaba el món, avui plantaria un arbre". 


dimecres, 1 de novembre de 2017

Anònim

La situació política que està vivint en aquest moment el nostre país fa que circulin a velocitat supersònica (és un adjectiu que sempre m'ha agradat...) missatges de tota mena, molts d'ells anònims perquè no hi ha explícit un nom i cognoms tot i que, en realitat, sí que hi és de forma implícita. En alguns casos, el que hi diu ressona amb el que nosaltres pensem i, per això, ens és més fàcil reenviar-lo ni que sigui amb l'afegitó "m'ha semblat interessant el que hi diu, tot i que no en conec la font i no l'he contrastat". Fa dies que ja només reenvio aquells que em semblen coherents amb el que veig que passa i quina és l'emoció que em desvetlla allò que llegeixo. És fàcil amagar-se darrere l'anonimat perquè permet expressar allò que voldríem dir i que ens fa por que no sigui ben rebut o no acabi de ser entès del tot, perquè si ens quedem les paraules a dins ens poden arribar a ofegar. Us imagineu la notícia que algú ha estat ingressat per empatx de paraules? Hi podria haver dos tipus d'empatx: el de les paraules silenciades i el de les paraules empassades. 


La primera vegada que vaig sentir la paraula anònim va ser en una classe de castellà a l'escola Casals-Gràcia de Manlleu on vaig fer l'EGB. Va ser quan ens van parlar del Lazarillo de Tormes, una novel·la picaresca de qui no es coneixia el nom de l'autor. A 3r de BUP, a l'optativa de Literatura castellana perquè vaig optar per fer "lletres pures", el Lazarillo va ser lectura obligatòria. I no puc assegurar si a Literatura Española, obligatòria a 1r de carrera per a tots els futurs filòlegs, triéssim la branca que triéssim, en vam tornar a parlar. El "primer anònim" en llengua catalana de qui vaig sentir a parlar va ser el de la novel·la de cavalleries del Curial e Güelfa. Feia 3r de BUP i no vaig entendre gaire res del que ens va intentar explicar la professora de català, amb un to de veu baixíssim i una capacitat molt limitada per transmetre'ns l'emoció que, penso, s'amaga al darrere de la literatura. Afortunadament, a la universitat, el medievalista Albert Soler ens va convidar el primer dia de classe a treure'ns les "ulleres" que els romàntics ens havien "deixat en préstec" a l'hora de mirar la literatura medieval. En les seves paraules i la seva manera de treballar hi havia una professionalitat que m'arribava i que, després, em va servir per transmetre a alumnes com la Karen, l'Enric, l'Emma, l'Adelma... en aquell darrer tercer de BUP al carrer Pelai.


A l'institut, una de les assignatures que més m'agradava era el grec. Tot i la complexitat de conjugar verbs, declinar substantius i adjectius, pronunciar aquelles lletres estranyes a primer cop d'ull, em sentia feliç el dia que la Maria Vidal, la meva professora, arribava i ens deia que faríem etimologia. Ella s'emocionava i jo, de retruc, també. Com que guardo la llibreta, he buscat quines van ser les primeres paraules que ens va fer (re)descobrir: monarquia, oligarquia, democràcia, gerontocràcia, anarquia i tetrarquia. M'ha encantat veure  com al costat del κράτος de democràcia i gerontocràcia,  aquella Dolors adolescent hi havia escrit, a més de  poder la paraula  força. Aquest curs, al Bellera de Granollers, he tornat a recuperar l'alegria de veure cares sorpreses quan s'adonen que un cavall de riu és el que hi ha darrere l'hipopòtam que s'escriu amb h- perquè en grec hi havia un esperit aspre al damunt de la iota, ἵππος o quan reflexionem a partir d'algunes de les frases de saviesa dels antics grecs amb què començo cada classe. M'encurioseix, també, veure també com reaccionaran quan els porti el catàleg del museu de l'Acròpolis, tresor preuat del meu primer viatge a Atenes l'estiu passat o el de l'exposició Mediterrani, del mite a la raó, que el 2014 va arribar al CaixaForum de Barcelona amb la voluntat de comunicar com, encara avui, perdura la influència del món grecollatí en les creences, coneixements i formes culturals. 


El fil de la memòria m'ha dut fins a la meva adolescència, tot i que la intenció inicial havia partit de la curiosa sensació que sento davant la paraula anònim. I la sento, sobretot, quan als mitjans de comunicacions l'afegeixen com a adjectiu als ciutadans que han sortit en els darrers dies, mesos i anys a fer sentir la seva veu. No m'agrada sentir això de ciutadans anònims, n'hi hauria prou amb ciutadans que exerceixen el seu dret de llibertat d'expressió. Un dret que, com em deia sovint el meu pare, acaba quan comença el de l'altre. Que n'és de complicat establir la línia que separa la meva llibertat de la dels altres, pensava jo... I callava perquè no sabia com explicar-li. I ara, que potser ja he trobat les paraules per parlar-ne, ell ja no hi és. Però algunes de les seves paraules, alguns dels seus gestos, la seva humanitat, són a les meves arrels i, d'una altra manera, segueixen alimentant el meu arbre.