dimecres, 27 de gener del 2016

Somriures

A la Lina, una dona valenta i sensible

Hi ha moments que la vida ens posa en safata cicatritzar una vella ferida que, de tant en tant, ens retorna un dolor antic. Només cal tenir les portes obertes a la saviesa de l'ànima que sap just què necessita per seguir avançant. Podem mirar la cicatriu de la ferida amb un punt d'orgull que ens recorda la nostra pròpia fortalesa, sovint oblidada. La podem mirar amb aquell somriure plàcid i satisfet que mostrem quan, després d'una estona de recerca a la galeria d'imatges del mòbil, apareix la carona del nou membre de la família, l'amplitud del nostre paisatge preferit o la darrera ximpleria que algú ha compartit amb nosaltres. 

Potser un dels somriures més difícils d'exterioritzar és el que dediquem a una arruga que, fins i tot sense ser-ne del tot conscients, fa massa temps que ens solca l'ànima; una arruga de quan encara no sabíem que plorar neteja els lacrimals i s'endu el dolor de la solitud per ser diferents; de quan encara no acabàvem d'entendre que l'essencial és invisible als ulls, com recorda la guineu al Petit Príncep, que en el fons tots aspirem a estimar i sentir-nos estimats per la resta de la tribu, essent com som, tant si treballem com si estudiem, tant si el que ens omple és artistejar com ser abanderats de la generació digital.

Llavors no sabíem, encara, que patiríem malgastant la nostra energia en la utopia de voler agradar tothom perquè, en aquest camí, ens oblidaríem de vetllar per la fragilitat de la nostra ànima. La seva essència necessita una cura especial, de la qual parla Frédéric Lénoir, filòsof, sociòleg i historiador de les religions. Lénoir explica la història verídica d'un etnòleg que va conviure un temps amb uns aborígens australians. Va observar, en una de les caminades que va compartir amb ells, que la tribu s'aturava de tant en tant sense que, en aparença, hi hagués un motiu. Però sí que n'hi havia un: les ànimes s'aturaven per mirar, sentir o escoltar alguna cosa que el cos no havia copsat. M’agrada esperar la meva ànima en companyia de la llum i del silenci. He anat descobrint aquesta necessitat de l’ànima a mesura que m’he anat fent gran, a mesura que he après a pronunciar la paraula ànima en veu alta, amb la ferma dolcesa que reclama aquesta paraula, potser universal, de la qual cap religió en té l’exclusiva. 

Dissabte, amb mirada amable, agraïdes per la retrobada que cura una vella ferida, ens vam poder fondre en una abraçada que, qui sap!, ens durà a capbussar-nos en un territori íntim, a vegades massa desconegut, però ple de camins per explorar i d'arrugues per desvetllar amb l'emoció tendra que desperta un somriure de tot cor.



dimecres, 20 de gener del 2016

Tornar

Per poder tornar, primer cal haver marxat. M'ho va dir una seriositat gairebé transcendent. Més tard vaig anar descobrint el sentit d'una frase que em va semblar, d'entrada, una obvietat gairebé insultant. Em recorda ara una mica el que em passa sovint amb aquells versos de Kavafis que ens han arribat gràcies a la versió de Lluís Llach que es va atrevir a cometre "un pecat mortal que cap indulgència no em podrà perdonar: vaig gosar manipular la versió de Carles Riba", segons les seves pròpies paraules en el llibre Lluís Llach. Història de les seves cançons explicada a Josep Maria Espinàs

Ítaca t'ha donat el bell viatge.
Sense ella no hauries pas sortit cap a fer-lo.
Res més no té que et pugui ja donar.
I si la trobes pobra, no és que Ítaca t'hagi enganyat.
Savi com bé t'has fet, amb tanta experiència,
ja hauràs pogut comprendre què volen dir les Ítaques.

Hi pensat avui, en això de marxar i tornar,  quan una antiga alumna ha trucat a la porta de l'aula just només per saludar perquè era conscient que jo estava fent classe. Ens ha interromput mentre, un cop més, acompanyava els alumnes a seguir les petjades de l'heroi Eneas que, després de la derrota de Troia, es veié obligat a marxar per trobar una nova terra on fundar una nova pàtria, tal com així estava escrit en el seu destí. M'ha alegrat retrobar-la perquè tota ella transmetia la il.lusió per la nova etapa tot i les dificultats que també comporta.

Hi ha una edat en què, per a la gran majoria de joves, el lloc on han viscut sempre se'ls fa petit i necessiten marxar per ampliar horitzons, per créixer, per entrebancar-se sols i alçar-se sols o amb l'ajuda de persones diferents a les han agombolat fins llavors. Arriba un moment en què cal desplegar les ales per volar enllà on de ben segur que trobaran persones nobles, cultes, riques, desvetllades i felices (adaptant els versos d'Espriu). Ho comento en veu alta mentre els ulls els brillen per unes ales que senten cada cop més a prop, tot i el deix d'enyorança que algú també intueix perquè això suposa el final d'una etapa. Però per tornar, primer cal marxar.

Sembla com si els fats s'haguessin posat d'acord, aquesta setmana, a posar-me en sintonia amb aquests dos verbs i, mica en mica, em van deixant tastar el seu regust abans de superar una prova de nostàlgia, sorpreses i retrobades que va arribar en forma de grup de whatsapp amb el nom de l'escola on vaig estudiar EGB, una fotografia actual del centre i una invitació per a un sopar. A mesura que han anat passant els dies s'hi ha anat afegint gent. Algú, amb discreció, també n'ha marxat. D'altres, n'estic convençuda perquè els innombrables comentaris i salutacions així ho transmetren, estan esperant amb candeletes que sigui dissabte al vespre. 

Em costa trobar les paraules adequades per expressar el còctel d'emocions que sento abans d'anar-hi, però, per si de cas, posaré al cotxe el CD d'en Llach i mentre vaig conduint per l'eix transversal em deixaré impregnar "pel seu pecat mortal" que tantes vegades m'ha banyat l'ànima:

Ítaca t'ha donat el vell viatge,
sense ella no hauries sortit.
I si la trobes pobra, no és que Ítaca
t'hagi enganyat. Savi, com bé t'has fet,
sabràs el que volen dir les Ítaques.

dimecres, 13 de gener del 2016

Els primers freds


Després de les festes de Nadal, constato un cop més, que segueixo sense entendre aquest excés de menjar, àpats familiars i regals pels quals, si així ho volem, ens podem deixar arrossegar en un intent d'oblidar una de les fragàncies essencials de l'hivern: la quietud. A mesura que he anat fent anys, he après i gaudit de la comoditat de trobar enmig del maremàgnum de celebracions concentrades en catorze dies, espais de quietud i de recolliment. Sóc ben conscient que hi ha persones que ho viuen diferent, que gaudeixen fent cagar el tió, que són capaços de seure tranquil.lament a taula des de les dues del migdia fins a les vuit del vespre el dia de Nadal i que ho repeteixen per Sant Esteve amb la mateixa il.lusió per la companyia i per les exquisiteses gastronòmiques. I, possiblement, sense aquestes persones es perdria una altra fragància hivernal: la del soleiet que escalfa i posa un toc d'alegria a uns dies que, a pas de llebre o pardal, comencen a allargar-se i ens duen a seguir amb la festa de cap d'any, en alguns casos tancant-lo i encetant-lo, fins a culminar en la diada de Reis el 6 de gener, tot i la nostra més ferma decisió de caminar cap a la fita d'esdevenir una república independent.

En el pas del 2015 al 2016 s'hi han d'afegir unes temperatures que convidaven més a seure a la platja i passejar pel bosc gairebé en màniga curta que no pas a buscar recer sota la manta del sofà. Aquesta setmana, però, sembla que els primers freds han decidit treure el nas a la setmana dels barbuts, en honor a tres sants, Pau Ermità, Maur Abat i Antoni Abat representats amb barba a la iconografia i que avui serien uns seguidors més d'una moda masculina que ha tingut els seus propis cicles al llarg de la història.

Els primers freds. Miquel Blay (1892)
Els primers freds és també una escultura de Miquel Blay que, amb l'exquisidesa de qui domina l'anatomia i la sap reproduir a la pedra, converteix el cos humà en paisatge, en retrat d'una època concreta, a les acaballes del segle XIX, i en quieta presència de dues etapes vitals sovint amarades de fragilitat. Per poc amants que sigueu dels museus val molt la pena aturar-se una estona a la sala II del MNAC i mirar els ulls de l'avi que busquen un infinit que deu sentir proper, i entendrir-se davant la nena, qui sap si la néta, recolzada amb suavitat al seu pit. Mireu-la des de tots els angles, deixeu-vos endur per la quietud de l'hivern per assaborir la necessitat de vetllar pel que és fràgil, inclosa la nostra pròpia necessitat de recolliment i de buit.

Les paraules poètiques del meu company, també escultor, m'acompanyen en la intimitat creativa d'aquest primer dimecres de gener:

La Teresa de cal Ferreric. Francesc Mas (1997)
Crec sincerament que tot el cos
és un paisatge emocionat,
que canvia i s'erosiona
amb les inclemències i bonances
del que sent.
És la manera que tenim de recordar-nos
que l'esperit es fa carn.
I en l'Art esdevé Forma.

"Del cos". Francesc Mas