dimecres, 13 de gener de 2016

Els primers freds


Després de les festes de Nadal, constato un cop més, que segueixo sense entendre aquest excés de menjar, àpats familiars i regals pels quals, si així ho volem, ens podem deixar arrossegar en un intent d'oblidar una de les fragàncies essencials de l'hivern: la quietud. A mesura que he anat fent anys, he après i gaudit de la comoditat de trobar enmig del maremàgnum de celebracions concentrades en catorze dies, espais de quietud i de recolliment. Sóc ben conscient que hi ha persones que ho viuen diferent, que gaudeixen fent cagar el tió, que són capaços de seure tranquil.lament a taula des de les dues del migdia fins a les vuit del vespre el dia de Nadal i que ho repeteixen per Sant Esteve amb la mateixa il.lusió per la companyia i per les exquisiteses gastronòmiques. I, possiblement, sense aquestes persones es perdria una altra fragància hivernal: la del soleiet que escalfa i posa un toc d'alegria a uns dies que, a pas de llebre o pardal, comencen a allargar-se i ens duen a seguir amb la festa de cap d'any, en alguns casos tancant-lo i encetant-lo, fins a culminar en la diada de Reis el 6 de gener, tot i la nostra més ferma decisió de caminar cap a la fita d'esdevenir una república independent.

En el pas del 2015 al 2016 s'hi han d'afegir unes temperatures que convidaven més a seure a la platja i passejar pel bosc gairebé en màniga curta que no pas a buscar recer sota la manta del sofà. Aquesta setmana, però, sembla que els primers freds han decidit treure el nas a la setmana dels barbuts, en honor a tres sants, Pau Ermità, Maur Abat i Antoni Abat representats amb barba a la iconografia i que avui serien uns seguidors més d'una moda masculina que ha tingut els seus propis cicles al llarg de la història.

Els primers freds. Miquel Blay (1892)
Els primers freds és també una escultura de Miquel Blay que, amb l'exquisidesa de qui domina l'anatomia i la sap reproduir a la pedra, converteix el cos humà en paisatge, en retrat d'una època concreta, a les acaballes del segle XIX, i en quieta presència de dues etapes vitals sovint amarades de fragilitat. Per poc amants que sigueu dels museus val molt la pena aturar-se una estona a la sala II del MNAC i mirar els ulls de l'avi que busquen un infinit que deu sentir proper, i entendrir-se davant la nena, qui sap si la néta, recolzada amb suavitat al seu pit. Mireu-la des de tots els angles, deixeu-vos endur per la quietud de l'hivern per assaborir la necessitat de vetllar pel que és fràgil, inclosa la nostra pròpia necessitat de recolliment i de buit.

Les paraules poètiques del meu company, també escultor, m'acompanyen en la intimitat creativa d'aquest primer dimecres de gener:

La Teresa de cal Ferreric. Francesc Mas (1997)
Crec sincerament que tot el cos
és un paisatge emocionat,
que canvia i s'erosiona
amb les inclemències i bonances
del que sent.
És la manera que tenim de recordar-nos
que l'esperit es fa carn.
I en l'Art esdevé Forma.

"Del cos". Francesc Mas

9 comentaris:

  1. Completament d'acord amb les teves paraules. Jo també amb el pas dels anys he après a gaudir de les Festes Nadalenques de manera diferent. Una abraçada!

    ResponElimina
  2. I moltes gràcies per regalar-nos aquests "Petits moments..."

    ResponElimina
  3. L'escultura m'ha fet pensar en totes aquestes persones desplaçades per una guerra de recursos, per a que en aquest món on vivim, tot segueixi igual; que brillin les llumetes de nadal, i que intercanviem molts diners per coses!!

    ResponElimina
  4. Els primers freds és una de les millors escultures de la seva època. Miquel Blay és precís però no per això no deixa mai de tenir una factura poètica i suggerent. Un escultor que amb silencis fecunds explicava allò que d'altres només sabien dir cridant. M'agrada que l'hagis triat i com l'has sabut rebre ...

    ResponElimina
  5. Quin gust llegir-te! A mi el poema d'en Francesc Mas m'ha cauptivat..."som paisatges emocionats". Quan en els massatges toco el cos percebo aquests rius, llacunes, vents, tormentes o postes de sol.M'emociona i entendreix.

    ResponElimina
  6. Gràcies Dolors...no et puc llegir sempre però quan ho faig pens que és l'estona més ben aprofitada del dia...:)

    ResponElimina
  7. Preciós tot, Dolors: les teves frases, el poema den Francesc i l'escultura. Jo de cada vegada sóc més d'hivern i enguany estic trobant a faltar els seus petits plaers: foganyes, bufandes, la pluja, una tassa de café... Una abraçada càlida i mallorquina

    ResponElimina
  8. D'acord amb tu amb tot el què s'ha convertit la celebració del Nadal i altres. Però em quedo ara amb la darrera frase: " i l'art esdevé Forma" doncs mai he entès un obra artística que no tingui cap forma i s'hagi d'interpretar segons els ulls del qui ho mira. La identitat té una forma, qui som té forma...la Natura és geomètrica...Doncs per la mateixa regla de tres dir que el Nadal hauria de tenir una determinada "forma" i l'hem deformat entre tots....

    ResponElimina