dimecres, 27 de desembre del 2017

Un pas de pardal

Això és el que, segons la dita, passa per Nadal, seguit d'un pas de llebre per Sant Esteve. Alguna cosa deu haver-hi de cert perquè es comença a percebre una mica més de llum, per subtil que sigui, quan arriben les sis de la tarda. En aquesta llum hi busquem una mica de recer de l'enyorança que, de forma gairebé inevitable, sentim quan anem posant punt i final a un any col·lectiu. Per a la meva amiga Imma, la veritable celebració del canvi d'any és produeix per l'aniversari de cadascú. Me'n va fer adonar a finals d'estiu quan em va felicitar i avui hem recuperat el tema camí de la Pintoresca mentre en Roi ens seguia a bon ritme. Una abraçada per a una alzina, quatre pinyes i alguns branquillons per encendre foc, un ball de fulles compartit. Som a punt d'acabar un 2017 que admet tants adjectius que gairebé en podríem escriure 26, un per a cada una de les lletres del nostre alfabet. No sé si, posats a jugar, trobaríem 17 fets remarcables entre el nostre redol més íntim i el col·lectiu del qual ens sentim part. 



No voldria convertir L' illa del Ter en un punt d'acollida per als llistats habituals en aquest moment d'impàs d'un any a un altre, però sí que vull compartir alguns adjectius que per a mi han definit aquest any que som a punt d'acomiadar: imprevisible, llarg i modèlic. Si l'1 de gener algú hagués predit el que com a poble català hem viscut aquest 2017 hauríem pensat que ens prenia el pèl, que estava escrivint un guió de ciència ficció. Com no ha de ser llarg si des de l'atemptat a Barcelona i Cambrils del 17 d'agost vivim en muntanya russa emocional en què hem vist els carrers plens d'espelmes, de forces policials, o del groc que ens recorda la negror de la repressió? També ha estat modèlic per la fortalesa que ens han mostrat persones lluitadores i compromeses com Carles Capdevila que es va acomiadar el passat 1 de juny; per l'enteresa dels que arreu del planeta han fet un pas endavant defensant els drets d'un poble a risc de perdre la llibertat; per la solidaritat de tots els que arreu s'arremanguen davant la necessitat de l'altre, davant la seva vulnerabilitat física, emocional o social; pel compromís de totes les persones que contribueixen amb el seu gra d'arena a treballar per un planeta més sostenible. 


En el meu entorn més proper el 2017 ha estat l'any de teixir llaços de complicitat i connexió amb en Toni i la Mari, de canviar els boscos de les Guilleries per les terres del Vallès, de retrobar la màgia de Céret compartida amb en Francesc, o de sentir-me plenament arrelada a Breda quan l'1 d'octubre, com tants d'altres vilatans, vaig viure en primera persona l'emoció de votar i l'horror de veure de quina manera responien les forces policials en pobles petits com el nostre o en col·legis electorals d'arreu del país. I la impotència que, des de llavors, sentim clavada molt endins. Que difícil se'm fa, quan ho recordo, trobar la manera de fer certa la frase que avui m'ha regalat la Teresa a Can Julià: la vida és caminar amb alegria enmig de la incertesa. Potser aquest és el secret per poder anar fent passos, encara que siguin de pardal, per seguir fent camí, tant si ens omple la joia com si ens buida la tristor. Han passat més de quaranta anys d'aquesta cançó i, en algunes coses, lamentablement som on érem. Però nosaltres no som els mateixos, i per això seguim fent camins... perquè sabem que mai és massa tard per tornar a començar!


dimecres, 6 de desembre del 2017

Jo el 2018...


Quan ho llegiu hi heu de posar la cantarella dels nens que interpreten el paper dels fills de la Joana, una de les protagonistes de la sèrie Com si fos ahir. Després, segons els nens, es tracta de dir alguna cosa que voldries fer el 2018. El recurs els serveix quan tenen por i així ho expliquen al seu tiet, l'Andreu, ajaguts tots tres als sofà, a qui han recorregut perquè no podien dormir després d'un somni: "venia el papa i menjàvem pizza", explica el nen. "És raro, perquè el papa està mort." La resposta de l'adult: Sí, és veritat. I aleshores cada un d'ells ha anat explicat que volia per al 2018. Aneu al minut 25 si voleu recuperar aquests minuts de saviesa infantil i respecte adult. 


Com solo fer moltes vegades, he escrit en un paper i a llapis la frase Jo el 2018... i un parell d'anotacions més com ara una frase que solia dir la meva mare: "els nens són de qui els cuida". L'he penjat al suro que tenim a la cuina de casa on tant hi ha la llista d'anar a comprar, com una postal Florència o del mont Saint Michel, el recordatori d'un pagament i el calendari a petar de gestions per fer. Quan acabi d'escriure aquest article, treuré la xinxeta, posaré el paper a la caixa del cartró i, probablement, pensaré que si recullo també el paper del meu estudi avui que és divendres i toca, puc baixar-lo perquè se l'emportin a reciclar i tornar començar el cicle.

Foto: Jordi López
Al principi em va costar una mica seguir el fil de la sèrie, però mica en mica, he anat intuint perletes reflexives en els diàlegs, en les actituds dels adults i també dels més joves, i ho confesso, la presència de Marc Cartes hi ha acabat d'ajudar. Per què negar-ho? No passa res si un dia no ho miro al migdia o al vespre. Sempre hi acabo agafant el fil. He mantingut el grup de whatsapp que vaig fer amb l'Anna, l'Eli i l'Ester fa un parell de temporades quan seguíem La Riera. L'hem mantingut, suposo, ni que sigui de tant en tant per saludar-nos ara que ja no fem feina plegades després de deu anys compartint espai muntanya enllà. 

I també he pensat... sobre el 2018. Jo el 2018... vull seguir trobant el temps per donar vida a L'illa del Ter, per compartir estones de rialles i reflexió artística amb en Francesc, per llegir els contes de la Mariona i riure amb en Pol, per les cartes, postals i correus electrònics amb la gent que estimo, pels àpats, les tertúlies i els boscos amb les amistats, per les estones de silenci amb mi mateixa, per escoltar sense jutjar, per demanar ajuda i oferir-ne, per fer la perdiu que tant aviat plora com riu, per recordar i agrair els que ja no hi són la llum que han posat en el nostre camí, per posar el meu granet d'arena per cuidar aquest planeta tan bonic que ens acull, per...
Foto: CEB Breda

Tot això m'agradarà que sigui en un país que no necessiti ja el color groc per reivindicar la llibertat dels presos polítics, en un país on n'hi hagi prou per a tots, en un país de diàleg i de fets, en país que s'aixeca altre cop per reconstruir-se, amb humor però sense sarcasme, amb determinació però sense aixafar el que pensa diferent, amb humilitat i dignitat. Si en llegir-ho penseu que és una utopia, us demano cinc minuts per escoltar les paraules d'Eduardo Galeano. I vosaltres, com acabaríeu la frase "Jo el 2018..."?