Un pas de pardal

Això és el que, segons la dita, passa per Nadal, seguit d'un pas de llebre per Sant Esteve. Alguna cosa deu haver-hi de cert perquè es comença a percebre una mica més de llum, per subtil que sigui, quan arriben les sis de la tarda. En aquesta llum hi busquem una mica de recer de l'enyorança que, de forma gairebé inevitable, sentim quan anem posant punt i final a un any col·lectiu. Per a la meva amiga Imma, la veritable celebració del canvi d'any és produeix per l'aniversari de cadascú. Me'n va fer adonar a finals d'estiu quan em va felicitar i avui hem recuperat el tema camí de la Pintoresca mentre en Roi ens seguia a bon ritme. Una abraçada per a una alzina, quatre pinyes i alguns branquillons per encendre foc, un ball de fulles compartit. Som a punt d'acabar un 2017 que admet tants adjectius que gairebé en podríem escriure 26, un per a cada una de les lletres del nostre alfabet. No sé si, posats a jugar, trobaríem 17 fets remarcables entre el nostre redol més íntim i el col·lectiu del qual ens sentim part. 

No voldria convertir L' illa del Ter en un punt d'acollida per als llistats habituals en aquest moment d'impàs d'un any a un altre, però sí que vull compartir alguns adjectius que per a mi han definit aquest any que som a punt d'acomiadar: imprevisible, llarg i modèlic. Si l'1 de gener algú hagués predit el que com a poble català hem viscut aquest 2017 hauríem pensat que ens prenia el pèl, que estava escrivint un guió de ciència ficció. Com no ha de ser llarg si des de l'atemptat a Barcelona i Cambrils del 17 d'agost vivim en muntanya russa emocional en què hem vist els carrers plens d'espelmes, de forces policials, o del groc que ens recorda la negror de la repressió? També ha estat modèlic per la fortalesa que ens han mostrat persones lluitadores i compromeses com Carles Capdevila que es va acomiadar el passat 1 de juny; per l'enteresa dels que arreu del planeta han fet un pas endavant defensant els drets d'un poble a risc de perdre la llibertat; per la solidaritat de tots els que arreu s'arremanguen davant la necessitat de l'altre, davant la seva vulnerabilitat física, emocional o social; pel compromís de totes les persones que contribueixen amb el seu gra d'arena a treballar per un planeta més sostenible. 

En el meu entorn més proper el 2017 ha estat l'any de teixir llaços de complicitat i connexió amb en Toni i la Mari, de canviar els boscos de les Guilleries per les terres del Vallès, de retrobar la màgia de Céret compartida amb en Francesc, o de sentir-me plenament arrelada a Breda quan l'1 d'octubre, com tants d'altres vilatans, vaig viure en primera persona l'emoció de votar i l'horror de veure de quina manera responien les forces policials en pobles petits com el nostre o en col·legis electorals d'arreu del país. I la impotència que, des de llavors, sentim clavada molt endins. Que difícil se'm fa, quan ho recordo, trobar la manera de fer certa la frase que avui m'ha regalat la Teresa a Can Julià: la vida és caminar amb alegria enmig de la incertesa. Potser aquest és el secret per poder anar fent passos, encara que siguin de pardal, per seguir fent camí, tant si ens omple la joia com si ens buida la tristor. Han passat més de quaranta anys d'aquesta cançó i, en algunes coses, lamentablement som on érem. Però nosaltres no som els mateixos, i per això seguim fent camins... perquè sabem que mai és massa tard per tornar a començar!