dimecres, 26 d’octubre del 2016

Un cafè...sol, sola

Deu fer molts anys del meu primer cafè. Diria, si la memòria segueix fidel a alguns records, que fa els mateixos anys de la nominació de Barcelona com a seu olímpica. Ho recordo perquè era el meu primer any d'universitària i m'impactava això d'anar a classe a l'edifici central de la Universitat de Barcelona, en aquelles aules immenses, amb cadires incòmodes i cartells que demanaven que no es fumés a classe. El professor Reyes ens insistia amb alguna cosa del Mío Cid  quan aquell mític "À la ville de... Barcelona" va omplir el carrer d'alegria, cridòria i orgull. Llavors tots els aprenents de filòlegs havíem de passar per matèries obligatòries com lingüística, literatura catalana (contemporània) i espanyola (medieval), a més d'estudis literaris i una llengua antiga que podíem escollir entre llatí, grec, àrab i hebreu. A vegades quedava amb l'Ester, una amiga que estudiava història i estava enamorada del pati de lletres de la Central. Ella solia prendre cafè i jo m'hi vaig aficionar de resultes d'alguna d'aquelles tardes ocres de tardor i de la llum pansida del claustre i dels passadissos de la facultat. Sóc incapaç de recordar on vaig descobrir el gust amarg del cafè i això que llavors me'l prenia amb sucre! Onomatopeia de fàstic. 

No sé definir amb prou precisió què és el que m'agrada més del ritual del cafè. Se'm barregen el petit plaer de l'anonimat en un bar de ciutat; l'entranyable encant de ca l'Antonieta a Breda, on puc compartir una estona de conversa i d'històries amb algú del poble; la complicitat de la Montserrat del Tívoli de Sant Hilari que em canvia el sucre per una xocolatina amb un somriure trapella; l'amabilitat del cambrer del cafè Mirandola a Chapa (Portugal) que es va oferir a portar a Correus un parell de postals perquè al poble no hi havia bústia; llegir, tota sola al menjador de casa, la columna de la Sílvia Soler a l'Ara i posar-me De bon humor. Heu descobert ja el petit moment d'estricta simpatia quan algú la vostra llista de contactes us correspon amb un somriure perquè heu pensat que aquella cançó, aquella notícia o aquella fotografia els agradaria especialment? L'heu sentit a la llista dels vostres contactes algú de qui fa temps que no sabeu res us demana si no va essent ja hora d'una abraçada en directe? 

A dins la tassa, tots els cafès semblen iguals, però de fet no ho són. Cada cafè té la seva història i alguna és ben especial... S'intueix a la pàgina 279, es fa evident a la 281 i esquitxa fins al final. I el llibre no era meu, però me'l vaig quedar. Me l'havia deixat la Montse, una companya de feina amb qui compartim data d'aniversari en anys diferents. N'hi vaig comprar un de nou i li vaig explicar com m'havia capbussat en la lectura i no m'havia adonat que encara quedava una mica de cafè a la tassa (una premonició a la portada de la novel.la?)... I, mentre li donava el nou, només pregava perquè no fos un d'aquells llibres especials, amb història, com ara ho és el meu. Recordo que frisava alhora per acabar-lo i perquè no s'acabés mai. Tenia por de sentir-me orfe de la companyia de les seves paraules perquè la meva ànima s'emmirallava mentre resseguia emocions i sentiments d'una família de Badalona que es retrobava, de tant en tant,  des de Mallorca, el Canadà o París en la diàspora del grup de WhatsApp amb seu central a Badalona. 

Després d'aquest, vaig descobrir L'estiu que comença que va lligat a l'inici d'una etapa en què, amb els meus germans, he passat a estar en primera línia generacional amb tot el que això comporta d'enfonsar les arrels ben endins per seguir creixent perquè ja ho canta el poeta que l'arbre més s'enfila com més endins pot arrelar.  Amb la nova obra a punt de publicar, em fa pessigolles el cuquet de la curiositat per descobrir quina història haurà teixit amb la saviesa que donen els anys d'ofici i la passió per la literatura transmesa per via materna, a casa i a l'institut;  amb l'empenta que s'intueix a la veu de la dona que ocupa, amb màgia inclosa, la cartera de Cultura a l'Estat de Gràcia de Catalunya Ràdio. 

I no. No he fet un cafè mentre escrivia... Sóc més aviat de cafè abans del migdia, tot i que de tant, cap a les nou del vespre, enyoro El cafè de la República, la veu pausada d'en Joan Barril amb la portada sobre l'índex de felicitat, la corrupció o el 9-N (temes ben d'actualitat encara!) el número del cafè, la música dolça i potent del Nane Tsora,  el comentari sobre la coincidència d'una notícia i el naixement d'una nena o nen en un hospital de Catalunya, els bons propòsits i unes notícies explicades amb el tempo de la reflexió. I mentre obria finestres que m'acostaven al Joan Barril de qui encara guardo articles en una de les meves tronades carpetes amb textos especials, he deixat sonar el Nane Tsora un parell de vegades, i he recordat que a en Barril el vaig descobrir més tard que el cafè, quan amb en Joan Ollé feien Papers Mullats, un programa sobre música i paraules, probablement l'emissió més ensopida de la ràdiodifusió catalana, deien... Però a mi m'encantava arribar a Barcelona abans que comencés el programa, a les onze de la nit, per poder-lo escoltar i posar punt final al cap de setmana. El dilluns m'esperaven els alumnes que se sorprenien quan els feia adonar que, darrere les bambes Nike, el Vim, o l'Ajax Pino, hi havia l'empremta dels clàssics que jo havia estudiat just travessant la plaça Universitat.

dimecres, 19 d’octubre del 2016

Ciència poètica

Hi ha tardes enteranyinades de tardor que conviden a amagar el cap sota la calidesa de la manta del sofà. Hi ha tardes en què el cel té lluc de ploure i, malgrat tot, ens espolsem la mandra, busquem l'impermeable i arrepleguem el paraigües per sortir a escampar, metafòricament o no tant, la boira que ressola per la falda del Montseny. Hi ha tardes en què, contra tot pronòstic, descobrim una figura excepcional en qui poesia, ciència i altruisme conflueixen sense estridència però amb fermesa.

Tot i que el dilluns és el dia en què tanquen el 99% dels museus (el MACBA o el del Barça obren el dilluns per posar dos exemples), la Masia Mariona que acull l'exposició permanent de l'Univers Patxot està oberta i ens va permetre acostar-nos a la figura del mecenes Rafael Patxot. Se'ns van fer curts els vint minuts d'audiovisual acompanyant Patxot des de la infantesa a Sant Feliu de Guíxols, la vida a Barcelona, els anys d'estudi a Anglaterra i els primers entrebancs de la vida, amb la mort de la mare i després del seu pare, que el retornaren a Catalunya on es feu càrrec de l'empresa familiar i dels cinc germans als vint-i-un anys. En silenci escoltàvem l'afany de Patxot per navegar pel cel des del telescopi que es féu construir, per difondre la ciència del cel i per recolzar el patrimoni cultural català. En silenci admiràvem la figura d'un home que va haver de fer front al dolor  de la mort de dues de les seves tres filles i que, en honor seu, ampliava les Fundacions Familials de Recordança que permetien l'accés als estudis a joves de famílies amb pocs recursos econòmics. Tanmateix, aquest home peculiar que no acceptà mai un càrrec polític hagué d'exiliar-se arran de la guerra civil.  Fou el 3 d'agost de 1936 que marxà de la masia Mariona, en companyia de la seva dona Lluïsa a Rabell, cap a Ginebra d'on no tornaria mai més. A la porta d'entrada una frase per reflexionar, una data i un comiat explícit. 

Sempre amatent al cel, Patxot consolidà a Anglaterra la seva vocació per l'astronomia, fins al punt que la musa Urània, dibuixada per Alexandre de Riquer el 1901, esdevingué mestressa de tot el seu univers de llibres en un ex-libris que ens referma la certesa que sempre ens quedaran coses per aprendre. A més de l'astronomia, focalitzà el seu interès en els núvols, cosa que el dugué a subvencionar l'edició trilingüe (francès, anglès i alemany) del nou atles internacional dels núvols que s'havia quedat sense fons amb l'única condició que també s'hi afegís el català. El 1930 apareixia la versió reduïda en les quatre llengües i el 1935 l'edició íntegra en català. 
Tot i que de les nou muses només l'acompanyi Urània en el seu ex-libris, Èrato i Euterpe el devien inspirar en el seu interès per la música, per les cançons tradicionals, i la poesia que es desprèn a les seves paraules de l'obra autobiogràfica Guaitant enrere : "Perquè jo també som estat excursionista com vosaltres, també he resseguit les nostres muntanyes (...) i he oït la russolada fent retrunyir les solituds emmantallades, somovent la fingida apatia dels glaciers".


Abans de marxar de la masia, preneu-vos una mica més de temps per seguir coneixent la família Patxot. A la façana de la cara sud de la casa, descobrireu un rellotge de sol dissenyat per l'arquitecte Josep Danés, amb una inscripció que fa honor a l'esperit inspirador de les iniciatives de Patxot: Solis et Artis Opus (obra del sol i de l'art). Natura i home en convivència per crear harmonia i bellesa. A la façana de la cara nord, Rafael Carreras i Patxot, nét del mecenes, en féu construir un per recordar que el sol hi és sempre, fins i tot quan no el veiem i no ens marca el temps en el rellotge, de la mateixa manera que ens acompanyen, des d'un altre lloc, aquells que ja no són al nostre costat. Aquí la cita ja no és llatí sinó fruit de la poètica musical de Sisa, "Qualsevol nit pot sortir el sol", que us convido a recuperar o a descobrir per primera vegada. 

Hi ha tardes enteranyinades de tardor en què, recordant la feina i el llegat d'un científic i artista espiritual, m'adono de la importància del petit granet de sorra que tots podem aportar per contribuir a la millor versió de nosaltres mateixos i, de retruc, del nostre entorn. Així ho va fer la Laura, des de la recepció, quan ens dóna la benvinguda a la casa Mariona, i ens parlà amb entusiasme de la tasca i la vida d'aquest home que va mantenir la seva declaració de principis afirmant que moriria "lluny de la meva terra després d'haver-la servit tant com he pogut, fins i tot sacrificant la meva trajectòria personal íntima."




dimecres, 12 d’octubre del 2016

Tornar a Grècia

Fotografies a les parets que recorden la família i els llibres als prestatges que tenen la paraula oportuna davant la tristor persistent d'alguns dies com els d'avui, que tenen l'habilitat de fer-nos companyia en l'inesgotable camí de l'aprendre, que ens emocionen i ens conviden a viure a través de la pell i les emocions de personatges sorgits de la imaginació i tenyits d'autobiografia. Al damunt de la taula la versió en castellà Grecia, viaje de otoño, una guia diferent per emprendre el viatge als nostres orígens de la mà de Xavier Moret, periodista i enamorat de Grècia. Una setmana per embarcar i, qui sap, sentir l'alè d'aventura i descoberta que va acompanyar els grecs que emprengueren camí a través del vinoso ponto, com diu la meva tronada versió de l'Odissea, a la recerca d'altres pobles amb qui establir relacions comercials. M'encantaria poder-les acompanyar i tornar al museu d'Acròpolis per veure les estàtues de les kourai arcaiques i deixar-me embadalir per les trenes de les Cariàtides originals que semblen protegir els vestigis d'un passat del que encara ens queda molt per descobrir i per aprendre. M'encantaria trepitjar Creta i deixar-me endur pel mite d'un Teseu disposat a salvar la seva ciutat, Atenes, del tribut anual de joves que acabaven devorats pel temible Minotaure. I badaria davant la mar a Santorini.

Tot i que no és ben bé el mateix que respirar la llum mediterrània al costat de les oliveres de la tholos de Delfos, m'he adonat que a Grècia, d'alguna manera, hi torno cada cop que m'emociona el record d'aquest estiu, en el meu primer viatge (confio...) a l'essència clàssica. Rebusco a la memòria saturada del meu mòbil algunes fotografies i per uns instants recupero el sol, la calor, la llum, però també la misèria, les pintades i la sensació d'impotència davant la pobresa d'un poble que es convertí en la porta d'entrada de milers d'éssers humans que fugien de la guerra. 

Hi retrobo la música d'una parella que cantava en un dels carrers que pujava fins a l'Acròpolis. Era tan dolça la veu de la dona... Era entranyable el so de la guitarra del seu company... Era captivador alçar els ulls i veure de reüll les columnes del temple arcaic d'Atena.  Hi havia una certa màgia en les paraules que era capaç d'entendre perquè ressonaven igual que en grec clàssic. Hi havia il.lusió en els seus ulls quan els vaig explicar que  Ítaca de Kavafis, adaptada i musicada per Lluís Llach, havia esdevingut un cant de llibertat ja des de la seva estrena el 1975. 

Gairebé ressegueixo les paraules de Pere IV que el 1380 va escriure que l'Acròpolis és "la plus rica joia que al món sia vista" inscrites a la placa que, gràcies a l'entusiasme i la persistència de l'hel·lenista empordanès Eusebi Ayensa, acompanyen els milers de visitants que s'acomiaden de l'Acròpolis, un cop passats els propileus. I al costat de la placa vaig poder aprofitar per fer país i parlar amb uns turistes encuriosits pel meu interès per al placa. M'aturo un moment i fullejo l'exemplar del facsímil de l'elogi a l'Acròpolis que em va fer arribar el seu autor acompanyat d'una amable nota escrita a mà. 

Postals confiades al sistema de Correus grecs, amb l'aval del missatger Hermes en el seu logo. Un peculiar cafè grec acompanyat d'uns dolços exageradament ensucrats a la plaça Sintagma. Un periple per la península de l'Àtica de tornada de Súnion amb dinar inclòs en un restaurant on sentíem el soroll del tallant cada cop que algú demanava xai. Ceràmica de Thira i rínxols a les escultures. La música entranyable d'Eleftheria Arvanitaki a Tis kalinihtas ta filia, que us convido a escoltar amb tots els sentits i deixar-vos amanyagar per la seva força i calidesa. Un iogurt fet veritablement a casa. Oliveres, magraners i llorers a la vessant sud del mont Parnàs.  La il.lusió per tornar-hi camí de les illes, a la recerca de la plaça de Folegandros, que Llach evoca en cantar en record de l'hel.lenista Alexis E. Solà. Παρακαλό (Parakaló,  sisplau). Ευχαρίστώ πολύ (Efharistó polí, moltes gràcies).