Deu fer molts anys del meu primer cafè. Diria, si la memòria segueix fidel a alguns records, que fa els mateixos anys de la nominació de Barcelona com a seu olímpica. Ho recordo perquè era el meu primer any d'universitària i m'impactava això d'anar a classe a l'edifici central de la Universitat de Barcelona, en aquelles aules immenses, amb cadires incòmodes i cartells que demanaven que no es fumés a classe. El professor Reyes ens insistia amb alguna cosa del Mío Cid quan aquell mític "À la ville de... Barcelona" va omplir el carrer d'alegria, cridòria i orgull. Llavors tots els aprenents de filòlegs havíem de passar per matèries obligatòries com lingüística, literatura catalana (contemporània) i espanyola (medieval), a més d'estudis literaris i una llengua antiga que podíem escollir entre llatí, grec, àrab i hebreu. A vegades quedava amb l'Ester, una amiga que estudiava història i estava enamorada del pati de lletres de la Central. Ella solia prendre cafè i jo m'hi vaig aficionar de resultes d'alguna d'aquelles tardes ocres de tardor i de la llum pansida del claustre i dels passadissos de la facultat. Sóc incapaç de recordar on vaig descobrir el gust amarg del cafè i això que llavors me'l prenia amb sucre! Onomatopeia de fàstic.
No sé definir amb prou precisió què és el que m'agrada més del ritual del cafè. Se'm barregen el petit plaer de l'anonimat en un bar de ciutat; l'entranyable encant de ca l'Antonieta a Breda, on puc compartir una estona de conversa i d'històries amb algú del poble; la complicitat de la Montserrat del Tívoli de Sant Hilari que em canvia el sucre per una xocolatina amb un somriure trapella; l'amabilitat del cambrer del cafè Mirandola a Chapa (Portugal) que es va oferir a portar a Correus un parell de postals perquè al poble no hi havia bústia; llegir, tota sola al menjador de casa, la columna de la Sílvia Soler a l'Ara i posar-me De bon humor. Heu descobert ja el petit moment d'estricta simpatia quan algú la vostra llista de contactes us correspon amb un somriure perquè heu pensat que aquella cançó, aquella notícia o aquella fotografia els agradaria especialment? L'heu sentit a la llista dels vostres contactes algú de qui fa temps que no sabeu res us demana si no va essent ja hora d'una abraçada en directe?

Després d'aquest, vaig descobrir L'estiu que comença que va lligat a l'inici d'una etapa en què, amb els meus germans, he passat a estar en primera línia generacional amb tot el que això comporta d'enfonsar les arrels ben endins per seguir creixent perquè ja ho canta el poeta que l'arbre més s'enfila com més endins pot arrelar. Amb la nova obra a punt de publicar, em fa pessigolles el cuquet de la curiositat per descobrir quina història haurà teixit amb la saviesa que donen els anys d'ofici i la passió per la literatura transmesa per via materna, a casa i a l'institut; amb l'empenta que s'intueix a la veu de la dona que ocupa, amb màgia inclosa, la cartera de Cultura a l'Estat de Gràcia de Catalunya Ràdio.
