Ciència poètica

Hi ha tardes enteranyinades de tardor que conviden a amagar el cap sota la calidesa de la manta del sofà. Hi ha tardes en què el cel té lluc de ploure i, malgrat tot, ens espolsem la mandra, busquem l'impermeable i arrepleguem el paraigües per sortir a escampar, metafòricament o no tant, la boira que ressola per la falda del Montseny. Hi ha tardes en què, contra tot pronòstic, descobrim una figura excepcional en qui poesia, ciència i altruisme conflueixen sense estridència però amb fermesa.

Tot i que el dilluns és el dia en què tanquen el 99% dels museus (el MACBA o el del Barça obren el dilluns per posar dos exemples), la Masia Mariona que acull l'exposició permanent de l'Univers Patxot està oberta i ens va permetre acostar-nos a la figura del mecenes Rafael Patxot. Se'ns van fer curts els vint minuts d'audiovisual acompanyant Patxot des de la infantesa a Sant Feliu de Guíxols, la vida a Barcelona, els anys d'estudi a Anglaterra i els primers entrebancs de la vida, amb la mort de la mare i després del seu pare, que el retornaren a Catalunya on es feu càrrec de l'empresa familiar i dels cinc germans als vint-i-un anys. En silenci escoltàvem l'afany de Patxot per navegar pel cel des del telescopi que es féu construir, per difondre la ciència del cel i per recolzar el patrimoni cultural català. En silenci admiràvem la figura d'un home que va haver de fer front al dolor  de la mort de dues de les seves tres filles i que, en honor seu, ampliava les Fundacions Familials de Recordança que permetien l'accés als estudis a joves de famílies amb pocs recursos econòmics. Tanmateix, aquest home peculiar que no acceptà mai un càrrec polític hagué d'exiliar-se arran de la guerra civil.  Fou el 3 d'agost de 1936 que marxà de la masia Mariona, en companyia de la seva dona Lluïsa a Rabell, cap a Ginebra d'on no tornaria mai més. A la porta d'entrada una frase per reflexionar, una data i un comiat explícit. 

Sempre amatent al cel, Patxot consolidà a Anglaterra la seva vocació per l'astronomia, fins al punt que la musa Urània, dibuixada per Alexandre de Riquer el 1901, esdevingué mestressa de tot el seu univers de llibres en un ex-libris que ens referma la certesa que sempre ens quedaran coses per aprendre. A més de l'astronomia, focalitzà el seu interès en els núvols, cosa que el dugué a subvencionar l'edició trilingüe (francès, anglès i alemany) del nou atles internacional dels núvols que s'havia quedat sense fons amb l'única condició que també s'hi afegís el català. El 1930 apareixia la versió reduïda en les quatre llengües i el 1935 l'edició íntegra en català. 
Tot i que de les nou muses només l'acompanyi Urània en el seu ex-libris, Èrato i Euterpe el devien inspirar en el seu interès per la música, per les cançons tradicionals, i la poesia que es desprèn a les seves paraules de l'obra autobiogràfica Guaitant enrere : "Perquè jo també som estat excursionista com vosaltres, també he resseguit les nostres muntanyes (...) i he oït la russolada fent retrunyir les solituds emmantallades, somovent la fingida apatia dels glaciers".


Abans de marxar de la masia, preneu-vos una mica més de temps per seguir coneixent la família Patxot. A la façana de la cara sud de la casa, descobrireu un rellotge de sol dissenyat per l'arquitecte Josep Danés, amb una inscripció que fa honor a l'esperit inspirador de les iniciatives de Patxot: Solis et Artis Opus (obra del sol i de l'art). Natura i home en convivència per crear harmonia i bellesa. A la façana de la cara nord, Rafael Carreras i Patxot, nét del mecenes, en féu construir un per recordar que el sol hi és sempre, fins i tot quan no el veiem i no ens marca el temps en el rellotge, de la mateixa manera que ens acompanyen, des d'un altre lloc, aquells que ja no són al nostre costat. Aquí la cita ja no és llatí sinó fruit de la poètica musical de Sisa, "Qualsevol nit pot sortir el sol", que us convido a recuperar o a descobrir per primera vegada. 

Hi ha tardes enteranyinades de tardor en què, recordant la feina i el llegat d'un científic i artista espiritual, m'adono de la importància del petit granet de sorra que tots podem aportar per contribuir a la millor versió de nosaltres mateixos i, de retruc, del nostre entorn. Així ho va fer la Laura, des de la recepció, quan ens dóna la benvinguda a la casa Mariona, i ens parlà amb entusiasme de la tasca i la vida d'aquest home que va mantenir la seva declaració de principis afirmant que moriria "lluny de la meva terra després d'haver-la servit tant com he pogut, fins i tot sacrificant la meva trajectòria personal íntima."