dimecres, 25 de juliol del 2018

Solpost

Formentera, estiu 97
Em vaig enamorar d'aquesta paraula fa més de vint anys. I m'agrada escrita com una sola paraula, a risc que gramaticalment sigui incorrecta. En demano disculpes als més puristes de la llengua. Solpost és aquella hora màgica en què el cel surt a passejar tenyit de daurats vermellosos. Va ser la primera vegada que vaig trepitjar l'illa de Formentera l'agost del 97. No en sabia gaire res d'aquesta petita illa més que l'emoció amb què en parlava na Raquel, a qui vaig conèixer en una classe de història de la llengua catalana en una aula d'aquelles que s'enfilaven per amunt per amunt i on calia arribar prest si volia ocupar seient a les primeres files. Llavors l'illa no s'havia convertit, encara, en l'estrella convidada o ocupada, mediterràniament parlant és clar, a no ser pels joves dels motorinos que alteraven la calma de l'illa amb horaris a deshora, conducció temerària i la cantarella del seu italià d'origen. Férem de turistes privilegiades participant en alguns actes de les Festes de la Terra, el 5 d'agost, en què es commemora l'arribada de les tropes catalanes a les Illes Pitiüses l'any 1235. Un dels moments emblemàtics de les festes, concerts i disbauxa a banda, era el moment del pregó, on es feia un repàs en clau satírica de la realitat política i social de l'illa de la resta dels Països Catalans. 

Festes de Santa Maria 2003
Vaig ser a totes les Festes de la Terra des del 97 fins al 2004. Els primers d'anys de convidada de na Raquel i després ja com a resident a l'illa. El darrer estiu que hi vaig ser el pregó acabava així: "I ja per anar acabant/ us direm de conselló:/-pensau bé allò que voleu/per s'altra generació./ No mos deixem desfer s'illa/cuidem-la amb veneració,/ com també tota sa saviesa/llegat de sa gent major/ Bona nit, amics i amigues/ i a tota sa població, es molts anys a ses Maries/ de part de sa comissió. Molts anys i bons!" No hi he estat des del 2007 i ja llavors la vaig trobar canviada. No sóc capaç d'imaginar els quilòmetres d'asfalt que ara la recorren, les rotondes que distribueixen la circulació o la munió d'allotjaments turístics i altres negocis de temporada que s'hi han instal·lat. No sé si encara se sent aquella olor intensa en passar devora una figuera carregada de verdaletes o albocors...  Crec que no n'he menjades mai de tan bones, eixint de collir de l'arbre o assecades per na Florentina, sa güela de na Raquel. No sé si en un altre dels clàssics de les festes que jo vaig conèixer, la fotomarató,  va tocar fotografiar l'exemplar més gran de les figueres que senyoregen l'illa sense témer ni les ventades ni els temporals de l'hivern que deixen Eivissa incomunicada de Formentera.  


Paladejava ahir el meu solpost particular, asseguda al sofà de casa. Després de la tempesta de diumenge, la frescoreta s'escolava per la porta del balcó, les orenetes piulaven mentre tornaven als nius i tot respirava una mena de calma plàcida que em vaig permetre assaborir en silenci, sense distraccions, amb plena consciència d'aquell moment d'estricta simpatia amb mi mateixa. No vaig voler engegar la televisió, conscient que ja ha passat a la història allò que a l'estiu no hi ha notícies perquè no és cert: segueixen morint persones al Mediterrani, cremant boscos a Grècia, el groc no perd actualitat i han reviscolat algunes actituds que crèiem enterrades al fons del segle XX. En nom dels mercats i dels beneficis econòmics, no recordem prou les paraules del gran capdill indi Seattle al president dels Estats Units: "Com pot comprar o vendre el firmament, o fins i tot la calor de la terra? Aquesta idea ens és desconeguda. Si no som amos de la frescor de l’aire ni del fulgor de les aigües, com podran vostès comprar-los? Cada parcel·la d’aquesta terra és sagrada per al meu poble. Cada brillant mata de pi, cada òbol en les platges, cada gota de rosada en els foscs boscos, cada altell i fins el so de cada insecte és sagrat a la memòria i al passat del meu poble. La saba que circula per les venes dels arbres duu amb si les memòries dels pells roges." Potser aquest estiu, tant si tenim la sort de marxar de vacances com de fer-les a casa, podem sentir com n'és de sagrat el lloc on som i degustar-lo amb els sentits ben desperts com si fos la menja més deliciosa o la beguda més refrescant. I, com qui no vol la cosa, agrair que hi som per gaudir-ho...


dimecres, 4 de juliol del 2018

Temps d'espera

Hi ha dies en què se'm fa barda amunt, com diuen a Formentera, trobar un títol que faci de síntesi precisa i, si pot ser, preciosa, d'aquest moment d'estricta simpatia que comparteixo cada dimecres. De fet, el títol enllaça amb les darreres línies de l'escrit de la setmana passada. Vivim immersos en un temps d'espera per l'alliberament de les persones que estan empresonades a Catalunya per haver facilitat que més de dos milions de persones votéssim fa poc més de nou mesos, amb independència de quina fos la creueta marcada a la papereta. Després del dinar de diumenge, la Montse Bassa em comentava que confiava que fos curt aquest temps d'espera perquè es complís el dret que tenen com a famílies de tenir-los a prop. Quina valentia la d'aquesta germana que agafa el micro, puja a l'escenari i ens explica com és el dia a dia a la presó des que es desperta i es fa el recompte fins al recompte final de la nit: 16 hores tancada dins d'una cel·la. Silenci a l'auditori. Quina valentia la de la Maria, la seva mare, que ha vingut fins a Breda i ha rebut abraçades i el caliu dels qui, com ella, seguim astorats pel que hem viscut en els darrers nou mesos. Quina profunditat i quanta impotència  en la veu de Joan Massotkleiner, recitant a l'hora del cafè, en contrast amb la tendresa infinita amb què abraçà la Maria, amb els ulls negats, quan ja recollíem les taules i acomiadàvem un acte de reconeixement a les dones que han fet molta feina a favor de la llibertat. Gràcies! 

Lluny de la remor política, també hi ha un temps d'espera per a tots docents interins que avui, en les adjudicacions d'estiu, han sabut la destinació provisional per la curs 2018-2019. Caldrà esperar uns dies pendents de reclamacions de darrera hora, canvis per errors humans et cetera. N'hi haurà molts que s'hauran quedat sense plaça i hauran d'esperar a l'agost o al setembre, a risc de començar el curs més tard que els alumnes, tot i que el departament ja té constància, per exemple, de les reduccions de jornada per interès particular que cal demanar abans del 31 de maig. Hi ha un temps d'espera una mica més plàcid per a tots aquells que, enmig d'un curs tan anormal com aquest, han aprovat unes oposicions que han exigit un esforç extraordinari als docents, tant als que formaven part dels tribunals com els que s'examinaven. Ho explica tant bé a la seva columna de l'Ara en Xavier Gual que només us cal fer un clic amb un mínim temps d'espera en funció de la velocitat de connexió a la xarxa. També viuen el seu temps d'espera el col·lectiu d'estudiants que, un cop aprovada la selectivitat, esperen amb il·lusió la confirmació de la plaça, imagino que per via telemàtica. D'altres hauran d'esperar als resultats de la convocatòria extraordinària de les PAP del 20 de juliol i encara n'hi haurà que necessitaran un xic més de paciència fins a la convocatòria de la selectivitat del setembre. Estic convençuda que hem de desdramatitzar el fet que alguns alumnes vagin a proves extraordinàries. D'aquesta manera els ajudem a viure amb una altra mirada el seu propi temps per assolir els seus objectius. Els solo dir que vaig necessitar set anys de viure entre Formentera i Mallorca per adonar-me que jo el que volia realment era viure al Montseny! Agraeixo aquests set anys que m'han dut on soc ara, amb els seus moments dolços, els desagradables, els complicats i els de superació personal!

Un temps per cada cosa
Per a una gran part de la població el mes de juliol és el temps d'espera per a les tan anhelades vacances, per poder descansar i fer honor a l'etimologia de la paraula que ens convida a buidar tot i que nosaltres ens entestem a omplir de compromisos. No sé com me'n sortiré, però vull deixar constància del meu propòsit de fons de l'estiu: posar ordre. Ho faré tenint en compte tenint una petita delícia que he descobert xafardejant per la xarxa: la tercera cançó de la cantata La ciutat i la lluna. "Si busques a les busques del rellotge... hi trobaràs un temps per a cada cosa". A l'estiu, malgrat les promeses publicitàries de rialles en viatges en vaixell pel Mediterrani, hi haurà un temps d'espera més dur de passar per a tots aquells que embarcaran amb una armilla salvavides; malgrat aquella mena de felicitat "per obligació" perquè és estiu i tota cuca viu,  hi haurà qui viurà amb neguit un temps d'espera a la consulta del metge, o en les darreres glopades de vida d'una persona estimada . I potser ens adonarem que també necessitem un moment per capbussar-nos una estoneta en nosaltres mateixos i agrair-nos la paciència que aprenem a tenir en els nostres temps d'espera.