Trampolins

Piscina municipal. Arixu: Xavier Gaja

Fins que no vaig començar el curs d'Escriptura expressiva al Laboratori de Lletres amb l'Ingrid Van Gerven per a mi un trampolí era un element propi de les piscines que, amb el pas dels anys, va anar desapareixent. El de les piscines municipals de Manlleu era realment alt. No sé si l'alçada que jo recordo és la real o fruit de la impressió que em va suposar el dia que vaig gosar tirar-me des del més alt. De peus, és clar! Audaces Fortuna iuuat. No vaig fer mal a ningú. No me'n vaig fer jo. I ja podia dir que havia estat capaç de fer-ho! M'he passat una bona estona buscant una foto de la piscina amb el trampolí. Hi va haver uns anys que la piscina, la plaça i el campanar del meu poble eren habituals a les postals que enviava els estius. Ni jo ni els meus germans solíem anar a les piscines municipals. El nostre pare treballava a Conductors Elèctrics Roqué i, per aquest motiu, teníem dret com totes les famílies, a gaudir de la piscina que hi havia ben a prop de la fàbrica. Érem dels habituals totes les tardes de bon temps i ens havíem fet un bon tip de tirar-nos del trampolí que semblava minúscul al costat del petit de la piscina municipal. M'ha costat una mica trobar la fotografia, però per sort sempre hi ha qui recull amb paciència la història del poble on viu i construeix un petit tresor de records. Digueu-li, només per posar alguns exemples, Ramona Claparols, Xavier Gaja o Xevi Vilaregut a Manlleu; Bàrbara Suau o Jaume Mateu a Bunyola; Francesc Mas, Paco Mas o Iago Pons a Breda.

Segons el DIEC2, una de les accepcions de 'trampolí' és "allò que serveix d'impuls per aconseguir un objectiu determinat." És aquest l'ús que ens ha fet descobrir l'Íngrid els divendres a la tarda, en aquella hora que s'escola entre la tarda i el vespre just al final de la nostra setmana laboral. Això ho podríem discutir. Em costa molt trobar docents que no dediquin part del seu cap de setmana a posar una mica d'ordre a la safata de correu electrònic, a la pila de correccions o a la burocràcia extrema en què hi ha el perill que es converteixi la nostra feina. Un trampolí, ens explica l'Íngrid, pot ser una frase o una pregunta que ens impulsi a escriure durant una estona: "Em sap greu.../ Una cosa que em fa sentir.../Regals que... Llavors arriba el moment de l'esprint: cinc minuts per escriure que passen volant. Rellegim el text, assenyalem què ens ha cridat l'atenció i reflexionem sobre el procés. Podria semblar estressant, però per a mi no ho és. Ben al contrari.  El temps flueix a un altre ritme davant de l'ordinador en companyia de l'Íngrid i la Neus. En aquesta edició només som dues alumnes que, coses o no del destí, ens retrobem més de trenta anys després d'haver començat la carrera de filologia a la UB en aquell primer curs comú que ens havia d'ajudar a decidir cap a quina filologia ens orientàvem. De fet, ens va fer de trampolí: a la Neus cap a filologia catalana i a mi, cap a clàssiques. 

Odisseu i Atena a Ítaca

A finals de mes s'acaba el termini de preinscripció a les proves de les PAU. No fa gaire dies va acabar el termini d'inscripció del professorat com a vocals i correctors d'unes proves que entre tots plegats hem convertit en una de les causes d'angoixa de molts dels nostres alumnes. Els repetim fins a la sacietat la paraula selectivitat quan arriben a primer de batxillerat. Cadascú amb el seu propi estil, és clar. N'hi ha que son de repetir-la ad nauseam i d'altres optem per anar posant base de coneixements a l'empara de la saviesa d'aquell sin prisa pero sin pausa. A mi m'agradaria un batxillerat que permetés estimar el fet d'aprendre i gaudir amb el poder de la paraula en tots els àmbits de coneixement; que ajudés a tenir criteri propi i que valorés l'expressió artística i corporal com a part del desenvolupament de la persona. Per demanar que no quedi! Però sobretot m'agradaria que fos un trampolí que els servís per arribar a l'etapa adulta amb la confiança d'haver descobert o, si més no, començar a intuir què poden aportar al mon a banda de la seva energia, la defensa dels seus ideals i l'alegria d'un camí que els desitjo "ple d'aventures, ple de coneixences". Kavafis dixit.

Mar de fons

Crec que no m'equivoco si afirmo que la primera vegada que vaig sentir el concepte mar de fons va ser un hivern a Formentera. Havíem passat tres o quatre dies incomunicats d'Eivissa (o viceversa)  per culpa del temporal i, potser en algun moment, per la incompetència de qui va decidir que les decisions sobre el tancament dels ports es prenien des de Madrid. I això que des de 1988 The Refrescos ja havien deixat ben clar que a Madrid, no hay playa, vaya, vaya. La recerca de la cançó per enllaçar-la em porta a buscar si hi ha cançons o obres que s'hagin inspirat en la mar de fons. Vet aquí que trobo una obra d'Iguana teatre que porta aquest títol estrenada el 2019 a l'auditori de Ferreries (Menorca), una empresa de treballs verticals i subaquàtics a la mateixa illa i, encara, una sèrie produïda per TV3 i Diagonal TV ambientada a l'edifici del World Trade Center de Barcelona. Amb aquest nom podíem haver pensat que era en un altre país, però es veu que això de posar els noms en anglès potser dona una pàtina de modernitat que no deu donar fer servir la llengua del país. Una cosa m'ha dut a l'altra i he retornat, per uns instants, a un dels moments d'estricta simpatia viscuts a Formentera: l'atenció dels alumnes de 4t d'ESO a la conferència del lingüista Jesús Tusón. En Vicent, un dels professors de català de l'Institut Marc Ferrer, els havia fet llegir el seu llibre Una imatge no val més que mil paraules, una delícia d'assaig per reflexionar sobre els prejudicis lingüístics. D'entre les perles que va pronunciar i que jo guardo com un petit tresor en destacaria PARLAR AMB AMABILITAT LA LLENGUA DE LA TERRA ON VIVIM (ho vaig apuntar així, en majúscules, potser en un intent de copsar la intensitat amb què ell ho va dir  i/o jo ho vaig rebre). A principis d'agost del 2017, s'acomiadava de les paraules l'entrenyable savi professor Tusón.

Via Catalana (2013)

Dubto molt que el 17 d'agost d'aquell mateix any hi hagués mar de fons a la costa del Maresme. Resseguíem a ritme prudent revolts i més revolts en companyia dels pins de la C-61 camí de la platja quan ens vam assabentar del que estava passant a la Rambla a Barcelona. A vegades em pregunto si des d'aquell moment vivim en una mar de fons carregada de por i d'impotència que s'ha anat embravint amb tot de fets que han marcat els darrers quatre anys: des de càrregues policials per exercir el dret de vot fins a l'empresonament d'activistes socials; des de la persecució de persones que van fer possible el referèndum de l'1 d'octubre fins a l'exili i la presó de persones que havíem escollit democràticament. Hi ha dies en què busco més enrere i recordo totes les retallades a la sanitat pública que van comportar una onada de protestes i de solidaritat al CAP de Breda. Van coincidir també amb les que es van dur a terme a l'escola pública que van comportar l'acomiadament de milers de docents després d'ampliar les hores lectives i de permanència als centres a la resta. Una marea groga inundà escoles i instituts arreu del territori. Podien haver retallat en altres àmbits? Provo de fer una llista: sou dels polítics i càrrecs de confiança, dietes per desplaçament, cotxes oficials, campanyes electorals... 

Quarteró a Raixa (2008)

Escric l'article amb la dessuadora de la campanya que engegaren els docents balears des de la Plataforma Crida per una educació pública de qualitat. Si no fos temps de mascaretes i restriccions, divendres en acabar la celebració del dia escolar de la pau i la no-violència, hauria conduït fins a l'aeroport d'El Prat per agafar un vol cap a Palma. Potser hi hauria posat la dessuadora per anar en es Quarteró de Bunyola. Na Matilde m'hauria esperat amb un somriure encoratjador i la mirada riallera en el pàrquing de Son Sant Joan. Un parell de dies abans de partir hauria cridat al Forn de Sa Posada per encomanar una ensaïmada, un parell de cocarrois i algunes panades de peix. Quines ganes de compartir retrobades, sardines, taronges i ballades en es Quarteró! Mentre em passejo per les xarxes, retrobo na Bàrbara, ànima incansable de Bunyola per testimoniar passat i present d'aquest poble estimat a la serra de Tramuntana. Seguiu estant en es meu coret!