Nans a les espatlles dels gegants

Acostumo a dir als alumnes que hi ha un encant a celebrar anys, fins i tot a partir d'aquella edat en què molta gent se n'acostuma a treure'n del damunt. M'alegra poder-los dir que moltes de les coses que no entenia quan era adolescent ara semblen tenir un cert sentit. El pas inexorable del temps i la voluntat de seguir aprenent i evolucionant hi van posant el seu granet de sorra. Per això, considero que és una sort poder celebrar que anem sumant anys. Mig en broma mig seriosament, els explico que potser els passarà que, a mesura que en van afegint, es descobriran portant a terme aquells comportaments que ara juren i perjuren que no imitaran el dia que siguin adults. Els explico que el més important és prendre'n consciència i decidir què fem amb allò que hem après a casa, a l'escola, en el món adult del nostre voltant. Per a mi, aquesta descoberta conscient és un regal que arriba amb el pas del temps, de la mateixa manera que cada vegada ens és més fàcil d'adonar-nos que tenim l'oportunitat de trobar mestres de vida arreu. 

Recordo un dia d'hivern en què l'Estel i la Marta, dues alumnes de primer de batxillerat, en una hora en què eren a la biblioteca, em van emocionar amb la seva reflexió (amb dibuix i text inclòs a la pissarra) sobre el mite de la caverna que en Jaume els havia explicat a l'hora de filosofia. Em van explicar que anem aprenent i avançant per la vida com si pugéssim per una escala. Cada vegada que pugem un graó ho fem carregats de dubtes i dificultats fins que, en arribar el bell mig de l'esglaó, gaudim d'aquell moment de certesa i confiança que s'acaba tan bon punt ens trobem de nou que cal pujar un nou graó. Els vaig dir, amb els ulls brillants de confiança: "sí, estic tranquil·la, veig que reflexioneu sobre la vida, que debateu, que aneu prenent consciència, que hi ha una possibilitat de millora en el món si hi ha més persones com vosaltres!" Si no acompanyem als adolescents en el seu procés de creixement, si no confiem en ells, si no ens deixem endur una mica per la seva força vital i la seva il·lusió, com alimentarem l'esperança dels anys que vindran? No recordo que el meu professor de filosofia m'expliqués aquest mite quan feia COU o potser ho va fer i jo no el vaig entendre. De fet, va ser amb la Núria Molina, en una sessió de formació sobre filosofia i ecologia emocional, que vaig entendre aquest mite. En el moment en què l'alumne està preparat, apareix el mestre. Quina sessió tan intensa i aclaridora! Tots tenim a dins la llavor del coneixement "correcte" de viure i això és el camí a la felicitat, ens explicava. Sòcrates, continuava, treballava sempre a partir de la pregunta per arribar a la pregunta-despertador, la que ja no podem obviar, la que hem de respondre per "donar-nos llum" a nosaltres mateixos si no volem que siguin altres els que ens modelin.

A principis d'agost va morir el lingüista Jesús Tusón. Vaig ser alumna seva el primer curs a la universitat en una assignatura generalista d'introducció a la lingüística. El primer dia ja ens va aclarir ell no era l'autor del manual amb què la majoria devíem haver estudiat l'assignatura de Lengua Española, que ell era el seu germà. Li devien haver fet la pregunta, vaig suposar, un munt de vegades. Va ser un curs estrany, amb un mes llarg de vagues que ens va dur a no fer els parcials del mes de febrer; un curs en què vaig decidir canviar la incomoditat de viure en pis massa fosc amb una família a qui ajudava en les feines de casa per la incomoditat de transitar per una de les línies més poc cuidades de RENFE: L'Hospitalet- La Tour de Carol, ara reconvertida en R3. Jesús Tusón és d'aquells professors que m'hauria agradat recuperar en la meva segona etapa com a estudiant a la UB, quan compaginava fer de professora a adolescents que estudiaven BUP i FP i alhora aprenia de professors que han deixat una forta empremta en el meu bagatge, com Joan Solà o Albert Soler. Vaig ser incapaç d'acabar la segona llicenciatura, però només pel fet d'haver-los pogut escoltar a classe i aprendre d'ells dos, ja va valer la pena (o l'alegria) l'esforç!

A la introducció d'El llibre de meravelles de Ramon Llull editat per Teide, Albert Soler recull unes frases de Bernat de Chartres:

"Nosaltres som com a nans asseguts a les espatlles de gegants, de tal manera que podem veure més coses i més lluny que ells, però no per l'agudesa de la nostra vista, ni per les dimensions dels nostres cossos, sinó perquè la gran alçada dels gegants ens eleva i ens sosté a certa altura". 

Aquest pensament de Bernat de Chartres li serveix per presentar-nos Ramon Llull com un d'aquests gegants i recordar-nos que, malgrat tots els avenços tecnològics i en el respecte dels drets humans, des del punt de vista psicològic l'ésser humà segueix essent el mateix; que els antics no eren ni més intel.ligents ni més imbècils que nosaltres. Eren ja homes. 

De la mateixa manera que les alumnes em van fer de gegants en aquella sessió improvisada a la biblioteca l'hivern passat, m'adono de fins a quin punt ho ha fet Tusón en l'àmbit de la lingüística, especialment en l'estudi i la divulgació dels prejudicis lingüístics. Recupero algunes petites joies dels apunts presos la darrera vegada que el vaig sentir en directe, fa una bona colla d'anys: La llengua és un instrument privilegiat per al diàleg intern. I n'és una prova que mossegar-se la llengua impedeix pensar!  El respecte entre llengua i parlants ens porta a autoeducar-nos i educar els altres en els valors de la diversitat. I, escrit en majúscules, la necessitat de parlar amb amabilitat la llengua de la terra on vivim. 

No és fàcil conviure amb la diversitat, certament. Diria que, en aprendre a conviure amb la nostra pròpia diversitat com a éssers humans i a fer llum davant dels nostres prejudicis, tenim la oportunitat de fer que, en la balança, la riquesa de la diversitat pesi una mica més que la dificultat. Encara que només sigui una mica.