Riu avall

Foto: Francesc Mas

No és el vent insistent qui ens empeny riu avall fins a trobar la Gola del Ter, a tocar l'Estartit, sinó les ganes d'aprofitar una tarda d'agost compartida vora la mar. La paraula, així en femení, la mar, sempre m'ha sonat més evocadora.  Com que m'agrada això de seguir el fil a les paraules evocadores em permeto el luxe de pensar que potser hi té alguna cosa a veure La mar, la plana, la muntanya, un dels pocs llibres que la meva mare tenia com un preuat tresor dels pocs anys que va poder anar a l'escola. L'edició és del 1937 i l'editor, Gustau Gili. En l'endreça de l'estiu, n'he trobat una altra versió, la meva, editada per Teide el 1976, on apareix fins i tot un text  del poeta eivissenc Marià Villangómez. El llibre no té lluc que el féssim servir gaire... Verdaguer, Pla, Carner, Oller, Costa i Llobera, Espinàs. M'ha semblat una mica dens per entendre a 5è o 6è, però potser no es tractava tant d'entendre-ho tot sinó de descobrir la riquesa d'una llengua i d'una literatura durant tant de temps obligada al silenci i a l'exili.

La mar. Aquella mar que m'empetitia i aïllava en els anys que vaig viure a Formentera. Aquella illa, llunyana i just a tocar, que canten les belles paraules del poeta Villangómez a través dels UC. Aquella mar amb olor d'estiu i brogit de motorinos, aquella mar que veia com les barques la solcaven una i altra vegada carregada de turistes des del port d'Eivissa. Aquella mar que em va deixar sense paraules fa vint anys quan vaig posar, per primer cop, els peus a Formentera, breu i dura...

Estirats a la sorra de la platja de la gola veiem un llaüt mar enllà i em pregunto si això que els meus ulls són capaços d'albirar en aquests moments, fins a l'horitzó, era el que devien veure els pobladors del territori fa 800 anys. Si hi hagués de posar una banda sonora, hauria triat la de Mar antiguo d'El último de la fila, per allò de las aguas tranquilas en las que fondear, la madre salvaje, y los ojos azules en los que naufragar. A la sorra de la platja descobrim les restes de l'incivisme humà en forma de burilles i tota mena de plàstics. Sóc incapaç d'entendre el motiu que els duu a considerar la sorra com un gran abocador on és fàcil amagar qualsevol rastre d'insensibilitat, banderas de la estupidez idiota, com tan encertadament les defineix la Silvia, des de Granada, en el seu blog Durmiendo en los coches. 

Foto: Francesc Mas

L'hora color de mel convida a deixar-se gronxar per una lluna decreixent que segueix el seu ritme malgrat la nostra pressa per fer i tenir, com si poguéssim viure en una sola vida, tot allò que generacions anteriors han construït encadenant vides d'uns i altres. És la millor llum per encabir tota la bellesa que desprèn la natura en un curiós mecanisme que ens permetrà reproduir-la una i altra vegada, en paper, a la pantalla. En Francesc, atent, busca el moment precís, es deixa absorbir pel cel, la línia recta de l'horitzó, l'ombra de l'arbre, la gent... A vegades voldria poder mirar a través dels seus ulls per descobrir allò que ell hi sap veure i que no jo hi sé trobar. Tanmateix, el resultat és diferent, com si aquells segons de més per buscar el millor enfocament li regalessin una bellesa finalment palpable. No hi ha pressa. Només la dels mosquits que s'han ensenyorit del darrer tram del riu i amb les seves picades ens conviden, gens amablement, a marxar o a formar part del seu banquet nocturn.

Els seus ulls segueixen atents el vol d'una gavina, els meus es permeten badar en aquest riu que es capbussa a la Mediterrània, font d'inspiració per a la paraula i els sons; aquesta mar convertida en indigna fossa comuna de tants somnis perduts.