dimecres, 30 d’agost de 2017

Tinc por


Sí. En tinc. Vull pensar que és la por en la mesura justa que em permet estar alerta sense acabar en l'enyor de mi mateixa per haver perdut la confiança en la bondat humana. Confio en la bondat de la majoria de persones i, amb profunda tristesa, m'adono que també hi deu haver persones que gaudeixen sembrant odi i terror. Rescato de nou la confiança recordant la feina que han fet durant aquests dies posteriors a l'atemptat persones amb noms i cognoms, malgrat els mitjans de comunicació s'entestin a parlar de persones anònimes quan no es tracta d'aquells que ocupen càrrecs de major responsabilitat dins dels cossos policials o d'emergències (bombers, protecció civil, personal sanitari del cos i de l'ànima). Rescato aquesta confiança per contrarestar el terror que van viure milers de persones a Barcelona, a Cambrils, a Alcanar, a Ripoll, a Vilafranca, a Subirats i arreu del món on l'atemptat va fer arribar la seva teranyina malèfica colpint famílies i reobrint la ferida del dolor d'altres situacions similars.


La rescato després de parlar amb una bona amiga, la Tania, que té aquella habilitat especial per posar una certa distància a la meva queixa davant aquest No tinc por convertit en lema de la manifestació del passat 26 d'agost. En parlo amb ella i de la conversa en sorgeix la ferma convicció de seguir endavant amb la nostra quotidianitat, malgrat la voluntat d'uns quants (pocs) de voler fer-nos viure paralitzats en el terror. Potser les paraules no són les més encertades perquè tenen un no sé com definir-ho de provocació i de donar força a la por. Hauríem pogut trobar una expressió contundent sense necessitat d'involucrar-hi la por i la negació? Potser sí, però no en calent. El terror no hi entén de reflexió i el crit devia sorgir espontani a les Rambles, a diferència del que tants súpers i familiars del país van cridar el 2011 (!) al festival Uh!Oh! No tinc por!

Tancat a pany i clau
Em pregunto si és la connexió amb el propi dolor enterrat per capes i capes de repressió el que mou a trobar ni que sigui un petit consol amb flors i llum, paraules i ofrenes. El fet és tan inexplicablement incomprensible que el silenci és massa eixordador i necessitem omplir-lo d'alguna manera. El dolor de l'altre reobre el propi. Acompanyant el dolor dels altres acompanyem el nostre. Potser és més fàcil que mirar endins i donar-nos permís per sentir el nostre que un dia, per sobreviure, vam tancar a pany i clau. Potser el vaig tancar quan al pati de l'escola, una companya de la classe es burlava de mi dient-me que tenia sang d'orxata perquè era xarnega, rient perquè la mare ens parlava en català tot i ser d'Andalúsia, deixant-me de banda en els jocs perquè jo tenia poca agilitat. Vull pensar que vaig deixar la clau al pany per poder-la obrir quan em sentís una mica més segura, quan hagués reconquerit aquell espai de mi mateixa que vaig tancar per no patir. 

Manifestació de dissabte
Dissabte passat a les cinc de la tarda mig milió de persones es van manifestar a Barcelona amb el lema No tinc por! per a mostra de rebuig al doble atemptat a Barcelona i Cambrils el 18 d'agost. Una hora abans amb el lema Les vostres polítiques, els nostres mortsmés de 170 entitats vinculades a la pau i la justícia social es concentraven a la cruïlla Rambla Catalunya amb Aragó abans d'afegir-se a la manifestació. Ahir a la matinada treballadors de l'ajuntament de Barcelona van enretirar tots els escrits, espelmes i ofrenes que milers de persones d'arreu del món han deixat a les Rambles. Em pregunto què devien sentir mentre ho classificaven i s'esforçaven per fer marxar la cera de les espelmes que han anat cremant en els punts improvisats d'homenatge. Es van entretenir llegint algun text? Els va rodolar una llàgrima galta avall? Es van haver de posar-se una cuirassa per no deixar-se traspassar per tant de dolor concentrat en un espai tan petit? Van agrair, en silenci, estar vius? Tornaran a passar per la Rambla sense por? 


D'aquí dos dies milers de docents ens reincorporarem als centres educatius i serà necessari que hi anem amb confiança i determinació per seguir apostant per l'educació com a camí de pau i de coneixement perquè quan coneixem és més fàcil obrir el cor. Quan arribin els alumnes a les aules, haurem d'estar disposats a acollir els seus dubtes i pors, a protegir el nostre espai interior i compartir amb ells estratègies que ens han donat resultat perquè ells trobin també la manera de fer créixer la confiança. Haurem de seguir portant a la pràctica la saviesa de Delfos que ens convida a conèixer-nos a nosaltres mateixos perquè puguem posar límits, perquè puguem dir no sense sentir-nos culpables, perquè puguem acceptar un no sense sentir-nos ofesos. Serà complicat, difícil, però valdrà la pena sembrar llavors de pau i respecte, flors de confiança per contrarestar el terror, llum per il·luminar la foscor, música per acompanyar l'ànima.

No podré mirar als ulls

als infants del meu lloc
si sé que no vaig fer el que calia.
És humil el meu cant
però hi ha moltes veus
que reclamen a crits que les escolten.









8 comentaris:

  1. Molt bona reflexió. Realment han estat moments difícils i estranys. Tot un repte per tirar endavant.
    Dues abraçades.

    ResponElimina
  2. M'ha arribat a l'anima.ho expliquets tan bé.
    |. GRÀCIES I BESADES

    ResponElimina
  3. "...perquè puguem dir no sense sentir-nos culpables, perquè puguem acceptar un no sense sentir-nos ofesos" Genial!

    ResponElimina
  4. Em quedo amb la frase final tan bonica: " flors de confiança per contrarrestar el terror..." Moltes gràcies, Dolors, per les teves reflexions.

    ResponElimina
  5. Moltes gràcies Dolors. M'he sentit molt identificada amb el teu escrit. Petons

    ResponElimina
  6. Les vostres reflexions em fan sentir acompanyada. Com n'és d'important sentir que no estem sols!

    ResponElimina
  7. Ai, què pug afegir... m'identific 100% amb el "deixant-me de banda en els jocs". He agafat la darrera frase i l'he posada d'estat al whatsapp, feia anys que no canviava la frase.
    M'hagués encantat tenir-te de professora, segur que la meva vida seria diferent a la d'ara.

    ResponElimina