dimecres, 16 de gener del 2019

Meló d'hivern


Hi ha matins de dissabte en què un missatge de whatsapp amb la pregunta Avui? es converteixen en un regal de camí, natura i complicitat en petit racó de món màgic que és el Montseny. Enfilem  carretera amunt, coll de n'Orri, GI-552 en direcció a Arbúcies fins arribar a l'eix tranversal. Objectiu: Cerdans. Com és que hi ha llocs que ens queden tan gravats a la memòria? Fins avui cada vegada que passava per coll de Revell pensava que un dia m'hi havia d'aturar i enfilar el camí que duia cap a Cerdans per descobrir si encara hi havia aquella roda de carro davant la rectoria que servia de casa de colònies on ens enfilàvem i jugàvem les estones lliures. La motxilla que porto, amb aigua i un parell de bosses perquè mai se sap amb què ens pot sorprendre el bosc, no pesa gens comparada amb la que traginàvem llavors amb el sac, la manta i la roba necessària per passar uns dies de classe a l'aire lliure, jocs de nit i convivència amb els companys. Eren dies també de rialles, moltes rialles, tot i els intents de les mestres per fer-nos callar amb l'amenaça que algú acabaria dormint a la seva habitació si no paràvem de fer xivarri. Tenim la sort, avui, que ens acompanya un sol esplèndid que alleugereix la sensació de fred que marca el termòmetre de la benzinera, 0 graus. A banda i banda de la pista forestal ens saluden les àvies alzines, majestuoses i generoses de suro; freixes, verns i castanyers un poc més enllà fins arribar a la impressionant alzina d'El Mataró de més de 23 metres d'alçada i anys, molts anys a les arrels. Arribem a Sant Cristòfol de Cerdans i gaudim d'una estona de sol a les escales, quatre ametlles i quatre avellanes mentre la memòria busca juganera els records d'aquelles colònies; compartim records de les nostres respectives escoles, dels líders de la classe, dels delegats, de tot allò que amb ulls d'infant ens semblava normal... No és fins que fem tota la volta a la casa i l'ermita que descobrim el cèrcol de ferro de la roda clavat a terra amb encara alguna resta de fusta podrida. 

A l'exposició del Centre Cultural Els Forns de Breda, el fotògraf Mariano Pagès, ens havia guiat unes hores abans per la seva particular visió del romànic d'un massís que s'estén en tres comarques: Osona, La Selva i el Vallès Oriental. Passem de la visió general de l'entorn natural al detall d'una trena o un capitell després de passar per la llum mística de l'absis sempre encarat a l'est. El meu cunyat comenta en veu baixa que ja és ben curiós que sigui un argentí qui ens ve a mostrar els tresors que tenim tan a prop. El seu comentari em fa pensar en na Lluïsa de Bunyola que em solia dir, fent via a peu per la carretera d'Orient, que en aquelles passejades s'havia adonat de la bellesa del seu paisatge quotidià veient com jo gaudia de cada petit detall com si fos un tresor que la mare natura ens oferia en la seva immensa generositat. Acabem la visita amb un muntatge de vídeo on ens fem a la idea de les dificultats que ha tingut aquest arquitecte de formació i enamorat d'aquest massís on ha arrelat. També ho hem fet alguns dels que, un vespre ben fred de gener, ens hem espolsat la mandra del damunt per acompanyar-lo fins a Sant Cebrià de la Mora, passant per Sant Martí del Brull i, és clar, per Sant Salvador de Breda. Fullejo el llibre abans de marxar i hi descobreixo l'església de Cerdans, bé, de Sant Cristòfol de Cerdans.


Assolit l'objectiu de la matinal, reprenem la tornada cap al cotxe contentes de la descoberta de la ruta, fins que ens omplin d'una olor intensa de fusta i resina. "A veure si trobem algun tall de meló..." Un tall de meló? A l'hivern? Durant una estona ens divertim buscant talls de meló, fets amb més o menys precisió, per la destral que colpejarà el tronc. S'acaba una vida, curta o llarga, i en comença una de nova: perxes, mobiliari, llenya per cremar... L'olor de fusta i la forma llunàtica del tall de meló em retornen fins a Bunyola i a les tardes d'hivern en què en Martí, de la fusteria Tallat de lluna, em deixava endur aquelles restes que haurien anat a reciclar i que jo aprofitava per encendre la llar de foc. Que n'arribava a ser d'hipnòtic el foc aquelles tardes fosques d'hivern! Que n'arribava a ser de plàcid col·locar les pinyes que havia recollit en es camí de sa Comuna, encendre foc, torrar pa (deliciós el pa mallorquí...) i coure un poc de sobrassada o botifarró! 

Ja fa temps que la fusteria Tallat de lluna va tancar el negoci, però em resisteixo a no posar el nom en el cercador amb l'esperança de trobar, ni que sigui, alguna imatge d'aquell logo preciós que, segons em va explicar en Martí, tenia a veure amb la saviesa antiga de tallar els arbres en funció de la lluna. I en el clic descobreixo que a Sóller hi ha una fusteria amb aquest nom i que manté el logo que jo recordava. Rebostetjo (entranyable paraula)  per la seva pàgina de facebook i retrobo algunes cares conegudes. Somric. I decideixo que, abans de fer una repassada al text, agafaré un parell de pinyes i encendré foc...


dimecres, 2 de gener del 2019

Polsim de llum


No vaig voler acabar l'any sense passejar per un dels camins més estimats a Breda, el que porta fins a la font de la Pintoresca: una ullada de sol enmig dels arbres en un cel de tarda deliciós em feia companyia. No he volgut començar l'any sense aprofitar la invitació de la Sandra a descobrir un racó de bosc, entre Breda i Gaserans, en companyia de marfulls, arbocers i algun galzeran florit. El camí ens ha ofert regals sorprenents, des d'una alzina que buscava l'abraçada d'un roure, fins a una petita collita de trompetes de la mort escampades en un llit de molsa i líquens com si fossin petúnies, grogues per triar un color a l'atzar, en una jardinera d'un balcó ufanós d'acollir un crit de llibertat. Assegudes en el pedrís d'una masia en venda ens hem deixat regalar unes carícies del sol que ens acompanya des del solstici del 2018. 

A mi m'alegra que el dia ja es comenci a allargar i la Sandra hauria volgut alguns dies més per hivernar. Les seves paraules m'han recordat com em sentia a principis de desembre, quan el trimestre escolar enfilava la recta final, l'aire feia aquella olor ensucrada capitalista de Nadal i jo em delia per esmorzar amb claror de dia. Un esborrany de L'illa del Ter, tot just fa un mes, n'és testimoni: "Hi ha dies en què tinc la incòmoda sensació d'haver de demanar permís social per hivernar, per quedar-me a casa i convertir el sofà de casa (mantes incloses) en una mena de camp base a recer de les inclemències que pot suposar fer el cim. Puc deixar que les hores de la tarda passin amb lentitud silenciosa, mentre la claror es va diluint rere el Montseny alhora que obren els ulls les faroles del carrer. Des de fa uns dies s'hi han afegit els llums de Nadal que, per molt que es tracti de leds, també consumeixen una electricitat que paguem entre tots. Cal que estiguin encesos tants dies abans de les festes de Nadal? És, en darrer terme, una campanya per fomentar el consum? És una assalt més de la batalla que volem guanyar al ritme de Gea, el nostre planeta Terra? A mesura que els dies s'han anat escurçant el meu cos va reclamant més estona de descans, de deixar d'enganyar-lo amb tota mena d'artificis: el llum del sostre, la làmpara del costat del sofà, la televisió, la pantalla de l'ordinador o la del mòbil." Punt final de l'esborrany. Un mes sense trepitjar L'illa del Ter.

Dog al taller de la Cécile.
Amb la ferma voluntat de no deixar-me seduir en excés per les mantes i el sofà durant el mes de desembre vaig aprofitar l'oportunitat de crear en un espai privilegiat, el taller obert de la Cécile Ribes, on conviuen la màgia de la terra i el foc, la seva rialla vital i la generositat de compartir temps i coneixements per descobrir-nos creatius quan deixem jugar les nostres mans. El procés és lent: de la idea al dibuix, del pastó de gres a la forma, del prestatge al forn per descobrir que encara queda molta feina per fer, que no s'hi valen les presses ni el cop de clic. Una infusió amb un toc de gingebre i galetes per celebrar que en Jepi estrenava un nou any i descobria un nou suport per a les seves il·lustracions: les rajoles. Mentrestant l'estufa engolia un tronc rere un altre, satisfeta de contribuir amb la seva escalfor en aquell cau d'artistes on en Dog hi té permís d'entrada quan l'espai es converteix en el taller íntim de la Cécile. 

En la intimitat de casa o en un restaurant, en una habitació d'hospital o en una cel·la a la presó, a la base dels bombers o de la policia local fent guàrdia, en un llarguíssim etcètera de possibilitats hem viscut aquells segons que acomiaden un 2018 que dona la majoria d'edat al segle XXI que tindrà l'oportunitat de demostrar en què ja l'ha assolida i en què li cal seguir treballant. Com que crec en les paraules de Gandhi quan ens convida a ser el canvi que volíem veure en el món, em permetré una estoneta d'intimitat amb mi mateixa per descobrir en què em cal seguir treballant i de què em sento orgullosa d'haver assolit com a persona. Sembla que em ressonin, mentre se'm dibuixa un somriure, una de les moltes dites que ens deixava anar, com qui no vol la cosa, el meu pare: "qui sigui frare que prengui candela". 

Foguera al pla de Lledoners la nit de Cap d'Any
No sé quina de les frases del pare que el meu germà ha recollit, esporgant aquí i allà, hauria dit veient tanta gent enfilant el camí cap Puig de les Basses, Mas d'Enric o Lledoners per acompanyar amb música, sopars, acampades, cançons de Bona nit o el raïm de Cap d'Any unes persones empresonades injustament perquè tots nosaltres poguéssim exercir un dret fonamental: el de votar. No sé què hauria dit el meu avi, que va lluitar en el bàndol republicà a Andalúsia i patí la duresa de la presó de Màlaga, si li hagués pogut dir que la nit del 31 anava a menjar-me el raïm a l'esplanada de Lledoners per reclamar la llibertat dels empresonats, el retorn dels exiliats i que la Tamara pugui ampliar el seu horitzó més enllà de Viladecans. En aquesta ciutat fa més de quaranta anys van plantar les arrels en Luis i la seva neta Mari, una dona valenta i lluitadora, que ha descobert en els ulls de la seva neta Judit un polsim de llum per seguir endavant malgrat tots els entrebancs amb què s'ha anat trobant pel camí.