dimecres, 24 de febrer del 2016

(Des)muntant


Heu vist (des)muntar alguna vegada un mercat o una fira de carrer? Tot i que en alguna ocasió puntual hi he participat amb la il.lusió i la curiositat de qui ho fa només de forma ocasional, diumenge em vaig entretenir una mica a observar aquelles persones que s’hi guanyen la vida setmana rere setmana. S’hi respirava un aire diferent de l’alegria que encomanava la varietat de tonalitats de les verdures ben arrenglarades, de la vivor als ulls dels que s’havien llevat molt d’hora per deixar-ho tot a punt abans no s’omplissin les parades de carrets de la compra i de cabassos. L’Eva, la néta d’en Jaume que fa més de cinquanta anys que posa parada de verdures a Breda, em comenta que desmuntar sempre és molt més dur que no pas muntar perquè, a més de la feinada que suposa, hi ha el cansament afegit de tot el matí de cara al públic, faci el temps que faci.

En els darrers anys he anat observant que cada cop hi ha més carrets i cabassos perquè, ni que sigui a base de fiscalitzar l’ús de bosses plàstics, ens han anat des-acostumat de la comoditat de sortir de casa amb les mans a la butxaca per anar a comprar. La consigna és clara: pel bé del planeta i, si en som plenament conscients, pel nostre i el de les generacions futures.  M’alegra haver deixat de formar part de la minoria silenciosa que només en comptades ocasions ha optat per les bosses de plàstic i ha seguit mantenint la tradició del cabàs per anar a comprar i la capsa de cartró a l’hora d’anar al supermercat. Agraeixo haver adquirit aquests petits hàbits adquirits a casa, refermats per un  personatge entranyable, el capità Enciam, que ens recordava que els petits canvis són podersosos.

A la vida ens en fem un fart de (des)muntar! De parella, de feina, de casa, de... A vegades el procés és més fàcil i, d’altres, comporta una despesa d’energia que ens obliga a trobar moments de pausa per recol.locar tot el que s’ha (re)mogut.  Al darrere d’aquests canvis que, d’entrada, ens poden semblar més a l’engròs, n’hi ha de més subtils que són fruit d’un treball perseverant de presa de consciència de les nostres creences, tant de limitadores com de les potenciadores.

Aquest hivern, esporgant les prestatgeries de casa, he re(trobat) alguns petits tresors en forma d’assaig sobre el fascinant món de les emocions. Un d’ells porta el títol que m’ha inspirat la tipografia amb els parèntesis. Des-educa’t, una proposta per viure i conviure millor d’Eva Bach i Pere Darder. En el llibre, publicat el 2004, retrobo fragments subratllats, amb un traç o dos segons la importància que jo donava a les paraules en aquell moment, ulls dibuixats als marges en aquells passatges sobre els quals encara volia posar més incidència.  La proposta de des-educació passa, segons els autors, per interrogar-nos i fer una lectura nova del nostre bagatge cultural, incorporar perspectives que no havíem tingut encara en compte, desmuntar nombrosos tòpics.



Dissabte passat, a la presentació del llibre Educar millor. Onze converses per acompanyar famílies i mestres de Carles Capdevila vaig retrobar l’Eva en una taula rodona organitzada amb cinc d’aquestes persones sàvies que acompanyen, fan criança, acullen, ajuden a descobrir, il.luminen en el procés que ells entenen i viuen sobre el fet d’educar. Gràcies Carme Thió, Joan Manuel del Pozo, Jaume Cela, Jaume Funes i Eva Bach per la vostra humanitat compartida! Em vaig sentir una privilegiada de poder viure aquella estona de (re)coneixement de la tasca docent gràcies a la tasca de difusió que n’ha fet en Carles Capdevila en el seu llibre i a la confiança que han dipositat en ell la Montse i en Toni de l’editorial Arcàdia.

dimecres, 17 de febrer del 2016

Coneix-te tu mateix

Hi ha dies en què sembla, talment, que som capaços de fer cas a la subtil presència de la dea Fortuna. Té maneres ben peculiars de presentar-se. Avui ha estat a través d'una noia de 15 anys, veïna del carrer, a qui he acompanyat en cotxe fins a l'institut al poble del costat. Em venia de pas i, per l'hora i les presses, tenia tots els números que se li hagués escapat l'autobús. En realitat, el favor me l'ha fet ella per tot el que la conversa m'ha despertat d'inspiració. M'ha explicat que estava una mica preocupada per què no sabia quin batxillerat estudiar després de fer ESO. Semblava decantar-se pel social perquè li interessa estudiar econòmiques o psicologia. La conversa ens ha dut a reflexionar sobre l'interès en una feina relacionada amb uns o altres estudis. M'ha encuriosit quan parlava de la psicologia com una manera d'arribar a conèixer més les altres persones, com són, què pensen, però que seria molt dur escoltar cada dia els problemes dels altres i trobar la manera d'ajudar-los. Ja fa temps que m'adono que a molts alumnes els interessa la psicologia com una manera, em sembla, de conèixer l'essència humana, d'entendre una mica més les nostres emocions, de relacionar-nos i comunicar-nos d'una manera més amorosa. 

Èrato, musa de la poesia lírica
A l'hora del pati, amb una companya, parlàvem de creativitat i comunicació, del paper que assignatures relacionades amb l'expressió tenien en el sistema educatiu actual i de la poca consideració que moltes persones tenen cap a les assignatures relacionades amb l'art, la plàstica, la música, l'educació física, i la immensitat de sabers que s'inclouen rere el genèric de les humanitats. I, tanmateix, hi ha una demanda real dels alumnes per entendre més els altres i, en definitiva, conèixer-se més. Me n'he adonat quan busquen un treball de recerca per fer durant el batxillerat, quan comenten textos, quan escriuen, quan a l'hora de cultura clàssica comenten què els suggereix la frase de l'Aurea dicta que copien de la pissarra en grec o llatí després de traduir-la. I alguna vegada, fins i tot, són capaços de fer-ho sols amb una petita ajuda. És estricta simpatia veure la seva cara de satisfacció quan relacionen aquelles lletres "estranyes" que cada cop escriuen amb més agilitat amb una paraula en català o sentir el silenci mentre una alumna llegeix que li ha suggerit el que diu la frase de Plutarc:  Ἄν τοὺς φιλοῦντας μισῶμεν, τί ποιήσεν τοὺς μισοῦντας; (Si odiem els que estimem, què farem amb els que odiem?)
I, per això, en aquests moment en què molts alumnes es plantegen què faran el curs vinent que em dono permís per reelaborar, això sí en prosa!, els versos de Maria Mercè Marçal sobre el fet de ser dona, en clara al.lusió als que va dir Tales de Milet en agraïment a la dea Fortuna.

A les muses dono les gràcies per la seva influència a l'hora d'inspirar-me a triar l'opció d'estudiar llatí i grec a 3r de BUP, per acompanyar-me tant a Ὄφιουσα com a Maiorica a descobrir la importància de les nostres arrels; i, sobretot, per la seva confiança en la meva essència creativa.

dimecres, 10 de febrer del 2016

L'illa de les dones





Tot i que avui ja tenia coll avall que, davant del full en blanc virtual del bloc, escriuria sobre les infinites històries que circulen paral.leles als viatges en tren, la notícia del Premi d'Honor de les Lletres Catalanes a la Maria-Antònia Oliver m'ha dut a baixar en una altra estació i deixar-ho per a un altre moment.Vaig tenir la sort de conèixer l'escriptora l'any 2001 o 2002, quan va anar a Formentera i un grup d'alumnes de l'IES Marc Ferrer li van fer una entrevista publicada a la revista Es Fumeral que s'editava des del departament de català. 



Recordo que jo estava molt nerviosa quan vaig enfilar cap a la Savina per recollir-la a la barca que venia d'Eivissa. Quan provo de capbussar-me en la memòria, la imatge s'omple de sol, de la tranquil.litat del matí i del peculiar encant de s'Estany Pudent. Per a mi era un privilegi poder parlar una estona amb l'autora de Joana E, novel.l amb què havia guanyat el premi Prudenci Bertrana el 1991. 

Maria-Antònia Oliver, contenta i riallera, ha explicat al programa La vida de Catalunya Ràdio que a la roda de premsa que el premi era com una injecció de pa amb oli, amb tomàtiga i olives, en vena. És la quarta dona, en les 48 edicions que s'han celebrat, que guanya aquest premi. Ha reinvidicat el reconeixement del nivell literari de les dones, ella que ha escrit una mica de tot:  des de literatura infantil i juvenil, novel.les,  fins a contes, teatre, guions de ficció,  a banda de fer de traductora al català i al castellà d'obres d'un gran nombre d'autors. M'ha agradat recuperar la dolçor del seu accent mallorquí i  la seva prosa quan la Cóppulo ha llegit el fragment inicial de la novel.la: "Aquesta és una història real. Vaig conèixer na Joana l'any 1979. Era una dona de 69 anys, extraordinària, molt guapa, molt grassa, molt vital" 

Com em va explicar llavors, avui també ha rigut mentre deia que això també formava part de la trama literària. He tornat a fullejar el llibre que vaig comprar el 93, segons em recorda la primera pàgina, i que em va agradar fins al punt de ser un dels que, tot i el munt de trasllats com he fet des de llavors, no s'ha perdut pel camí ni ha anat a parar a casa d'algun amic, a la biblioteca del poble o a un mercat de segona mà. Llavors no havia travessat la mar, encara, ni coneixia els límits d'una Formentera que vaig descobrir massa solitària durant l'hivern i salvatgement ocupada durant l'estiu, com si no fos possible el terme mig. Encara no havia tastat el pa de can Ribot per fer pa amb oli ni les ensaïmades de Can Tòfol a Manacor, ciutat natal de na Maria-Antònia Oliver. 

Abans d'acompanyar-la a l'institut, vam fer un volt per Formentera. Jo conduïa i l'escoltava mentre ella resseguia el paisatge que havia compartit amb el seu company, el també escriptor Jaume Fuster, autor entre d'altres de la novel.la De mica en mica s'omple la pica o la Triologia del món conegut  Provo de recuperar la vivència, les sensacions d'aquell moment i em deixo endur pels sentiments a flor de pell que em transmetia aquella dona valenta que s'havia hagut d'enfrontar a un trasplantament de cor i, poc després, a la mort del seu company Jaume. Aquella dona valenta que havia trobat de nou la paraula quan va acabar la novel.la Tallats de lluna, tal com recorda la premsa avui, i que jo vaig tenir el privilegi de sentir-li explicar en el meu cotxe abans que els alumnes li poguessin fer l'entrevista.

Potser per això, avui al migdia, mentre tornava de l'institut cap a casa i la sentia a la ràdio,  l'he retrobada  en els bons records del meu pas per l'illa de Formentera. Els eivissencs del segle XIX la coneixien amb el sobrenom de s'illa de ses dones, a causa de l'emigració dels joves bàsicament a Cuba, Argentina i l'Uruguai. Avui, en ple estiu sembla més s'illa dels italians, però per a mi és també una illa on segueixen vivint dones amb empenta  com na Raquel, actualment directora de l'IES Marc Ferrer i durant els darrers deu anys presidenta de l'Obra Cultural de Formentera o na Maite, advocada i treballadora incansable en defensa del patrimoni cultural de l'illa. A na Maria-Antònia, a na Raquel, a na Maite i a tantes altres dones que estimen i cuiden el territori on viuen, moltes gràcies!








dimecres, 3 de febrer del 2016

L'hort de la pau


Sovint els petits moments de pau sorgeixen quan ens permetem badar i contemplar el mateix paisatge i som capaços de mirar-lo amb uns ulls diferents. La llavor d'aquest article va sorgir just així, quan una amiga, la Sandra, va deixar anar amb naturalitat: "A mi els horts em donen pau", davant la petita obra d'art que han sembrat els veïns de sota casa. Hi ha un moment en què l'hort mostra tota l'esplendor de la collita després d'un temps necessari de planificació, paciència i art dels pagesos que l'han cuidat, que han sabut just on i quan calia sembrar, que han respectat al màxim el seu procés de creixement i l'han ajudat a donar fruit. Ja l'orador i filòsof romà Ciceró deia al De officiis que "L'agricultura és la professió pròpia del savi, la més adient al senzill i l'ocupació més digna per a tot home lliure".

En els darrers anys hem pogut observar la proliferació d'horts urbans pel gust de poder menjar un enciam, un tomàquet o un carbassó que realment en té gust, pel plaer de badar-hi una estona i descobrir que ha crescut una mica, que ja es tenyeix de vermell o que la flor ja és al punt per arrebossar. Afortunadament, també, cada cop hi ha més persones conscients de la sobreexplotació que estem demanant al planeta, de la necessitat de tornar a una agricultura de proximitat i de consumir els productes de temporada. A Breda, la Marina i en Pep han apostat per rehabilitar Cal Ferreric i oferir-nos productes ecològics; ens donen l'oportunitat d'acompanyar-los a buscar els brócolis, els espinacs o els alls tendres directament dels seus horts o, cada quinze dies, al mercat del diumenge, mentre de forma improvisada es genera una tertúlia de cuina quotidiana i creativa.

A l'institut on treballo, els membres del comitè ambiental també cuiden un hort. Aquest any, fins i tot, han construït un hivernacle, tot i que la bonança d'aquest gener que ja hem passat en faci estrany el nom, i confiem que aviat ompliran la sala de professors d'olor de terra amb la nova collita. Paga la pena veure el somriure i la cara de satisfacció d'aquells alumnes que han trobat en l'hort el seu moment de pau i de contribució social. 

Idea: Rita Valero                     Fotografia: Jordi López
Per tenir ben present que necessitem aquests moments de pau, en el calendari escolar, apareix assenyalada la data del 30 de gener, aniversari de la mort de Mahatma Gandhi, com el dia de la no-violència i la pau. Devem la iniciativa al poeta i educador mallorquí Llorenç Vidal Vidal que des del 1964 defensa una educació que té com a missatge bàsic "Amor universal, no-violència i pau". Tot i que sovint associem l'encaixada de mans com un gest de pau, sóc més partidària de les abraçades perquè ens permeten acostar-nos al cor de l'altre i a saber-nos acompanyats. I posats a pensar en abraçades, en les podem permetre de colors o d'animalons...