dimecres, 10 de febrer de 2016

L'illa de les dones





Tot i que avui ja tenia coll avall que, davant del full en blanc virtual del bloc, escriuria sobre les infinites històries que circulen paral.leles als viatges en tren, la notícia del Premi d'Honor de les Lletres Catalanes a la Maria-Antònia Oliver m'ha dut a baixar en una altra estació i deixar-ho per a un altre moment.Vaig tenir la sort de conèixer l'escriptora l'any 2001 o 2002, quan va anar a Formentera i un grup d'alumnes de l'IES Marc Ferrer li van fer una entrevista publicada a la revista Es Fumeral que s'editava des del departament de català. 



Recordo que jo estava molt nerviosa quan vaig enfilar cap a la Savina per recollir-la a la barca que venia d'Eivissa. Quan provo de capbussar-me en la memòria, la imatge s'omple de sol, de la tranquil.litat del matí i del peculiar encant de s'Estany Pudent. Per a mi era un privilegi poder parlar una estona amb l'autora de Joana E, novel.l amb què havia guanyat el premi Prudenci Bertrana el 1991. 

Maria-Antònia Oliver, contenta i riallera, ha explicat al programa La vida de Catalunya Ràdio que a la roda de premsa que el premi era com una injecció de pa amb oli, amb tomàtiga i olives, en vena. És la quarta dona, en les 48 edicions que s'han celebrat, que guanya aquest premi. Ha reinvidicat el reconeixement del nivell literari de les dones, ella que ha escrit una mica de tot:  des de literatura infantil i juvenil, novel.les,  fins a contes, teatre, guions de ficció,  a banda de fer de traductora al català i al castellà d'obres d'un gran nombre d'autors. M'ha agradat recuperar la dolçor del seu accent mallorquí i  la seva prosa quan la Cóppulo ha llegit el fragment inicial de la novel.la: "Aquesta és una història real. Vaig conèixer na Joana l'any 1979. Era una dona de 69 anys, extraordinària, molt guapa, molt grassa, molt vital" 

Com em va explicar llavors, avui també ha rigut mentre deia que això també formava part de la trama literària. He tornat a fullejar el llibre que vaig comprar el 93, segons em recorda la primera pàgina, i que em va agradar fins al punt de ser un dels que, tot i el munt de trasllats com he fet des de llavors, no s'ha perdut pel camí ni ha anat a parar a casa d'algun amic, a la biblioteca del poble o a un mercat de segona mà. Llavors no havia travessat la mar, encara, ni coneixia els límits d'una Formentera que vaig descobrir massa solitària durant l'hivern i salvatgement ocupada durant l'estiu, com si no fos possible el terme mig. Encara no havia tastat el pa de can Ribot per fer pa amb oli ni les ensaïmades de Can Tòfol a Manacor, ciutat natal de na Maria-Antònia Oliver. 

Abans d'acompanyar-la a l'institut, vam fer un volt per Formentera. Jo conduïa i l'escoltava mentre ella resseguia el paisatge que havia compartit amb el seu company, el també escriptor Jaume Fuster, autor entre d'altres de la novel.la De mica en mica s'omple la pica o la Triologia del món conegut  Provo de recuperar la vivència, les sensacions d'aquell moment i em deixo endur pels sentiments a flor de pell que em transmetia aquella dona valenta que s'havia hagut d'enfrontar a un trasplantament de cor i, poc després, a la mort del seu company Jaume. Aquella dona valenta que havia trobat de nou la paraula quan va acabar la novel.la Tallats de lluna, tal com recorda la premsa avui, i que jo vaig tenir el privilegi de sentir-li explicar en el meu cotxe abans que els alumnes li poguessin fer l'entrevista.

Potser per això, avui al migdia, mentre tornava de l'institut cap a casa i la sentia a la ràdio,  l'he retrobada  en els bons records del meu pas per l'illa de Formentera. Els eivissencs del segle XIX la coneixien amb el sobrenom de s'illa de ses dones, a causa de l'emigració dels joves bàsicament a Cuba, Argentina i l'Uruguai. Avui, en ple estiu sembla més s'illa dels italians, però per a mi és també una illa on segueixen vivint dones amb empenta  com na Raquel, actualment directora de l'IES Marc Ferrer i durant els darrers deu anys presidenta de l'Obra Cultural de Formentera o na Maite, advocada i treballadora incansable en defensa del patrimoni cultural de l'illa. A na Maria-Antònia, a na Raquel, a na Maite i a tantes altres dones que estimen i cuiden el territori on viuen, moltes gràcies!








3 comentaris:

  1. Quina sort haver pogut conèixer a aquesta escriptora i gràcies per haver-nos transportat fins a Formentera. Dues abraçades.

    ResponElimina
  2. Conèixer i poder entrevistar una autora és sens dubte una experiència enriquidora per als estudiants. Una vegada més, Dolors, les teves maneres, marquen la diferència! (També el fet de prestar-s'hi diu molt de l'escriptora!)
    Una abraçada.

    ResponElimina
  3. Idem, moltes gràcies per dur-nos fins a Formentera. Només l'he visitada una vegada, això no pot ser!!!! Ho he de repetir. Una abraçada des de Mallorca.

    ResponElimina