dimecres, 26 de juliol del 2017

Amb les mans

A la gamma cromàtica de l'Economia en colors, el taronja portava Tian Riba a descobrir on eren els nens nascuts al mes de desembre. Diumenge, en plena programació estival, TV3 va tornar a emetre el programa en què Sala-Martín recordava la teoria formulada pel periodista Malcom Gladwell sobre les 10.000 hores de vol necessàries per triomfar a qualsevol àmbit de la vida. Entrenament, preparació i feina són  tres conceptes indispensables en aquestes deu mil hores. Del mateix periodista recordo el llibre La frontera de l'èxit, on partint d'exemples concrets Gladwell analitza quin és el punt d'inflexió de modes i epidèmies. Una lectura ben interessant...


No sé si les persones que practiquen la quiromància saben llegir a les mans dels artesans si ja tenen les 10.000 hores de vol que els atorga l'èxit professional. Estic convençuda que per les mans de la Martina hi han passat centenars de pinzells que han donat una vida acolorida amb la gamma de liles, verds, vermells, roses o blaus a penjadors, marcs de fotos o les seves cadires de boga. Confesso sense cap mena de vergonya que m'encantaria ser petita per tenir-ne una amb el meu nom juganer d (olors) que es pot transformar en colors canviant la d per la c del meu cognom. 

Magenta, el taller de la Martina, en ple Montseny, és alhora un punt de trobada de la gent de Sant Esteve, dels nens que hi van a fer cursos durant l'any, i dels adults que aprofitem les sessions compartides amb una altra artesana de les mans i de les idees creativament esbojarrades, la Gemma, que us duran a fer una llibreta, una capsa-regal, un àlbum acordió o a dibuixar amb la part dreta del cervell. Deu fer un parell d'anys, devia ser novembre, que la Martina penjava al Facebook una frase que m'ha quedat gravada: si voleu algun encàrrec per Nadal, sigueu previsors. Som artesans i només tenim dues mans! És un petit moment d'estricta simpatia compartir una estona amb ella, els seus colors i l'alegria que transmeten tots els detalls que és capaç d'imaginar i crear. 



Les mans de la Blanca Alfonso roden acompanyant un nou plat de porcellana, gairebé com si es tractés de la melodia que ressegueix el vent acaronant els arbres que es veuen des de la finestra del seu taller a Ansó (Huesca). Tot i que des que en tinc record sempre m'han interessat les peces de ceràmica, ha estat a Breda i sobretot a Terraforta, la botiga del meu company, on he fet un intensiu aprenentatge, a nivell teòric, sobre els diferents tipus de terra i graus de cocció, quatre pinzellades sobre esmalts, però sobretot on ha crescut la meva més profunda i conscient admiració per totes les persones que tenen moltes hores de torn i les que són capaces de modelar un tros de terra per donar vida a una figura. La casualitat de les vacances a la recerca d'un lloc tranquil ens va dur a Ansó i una tetera amb un dibuix característic fins al taller de la dona amb qui havia conversat a la fira de la Galera sobre el valor de tornejar, fins i tot, la porcellana. Quina pau es respirava en aquell espai! Quina alegria la retrobada i, de nou, la paraula compartida. Alfarero y ceramista son dos palabras que tienen el mismo signficado, aunque muchos asocien el alfarero a lo tradicional (cuencos, cazuelas, platos, tazas...) y el ceramista al artista más creativo, cuando en realidad las palabras significan lo mismo aunque alfarero eche sus raíces en el árabe y ceramista en el griego. Li comentem que en català passa el mateix amb terrissaire i ceramista... Ens n'enduem un parell de tasses amb la complementarietat d'un punt de vermell i un toc de verd.

Amb les mans i no amb els peus són fetes aquestes peces originals de na Cati que, amb una habilitat i la rapidesa que dóna tenir el material hàbilment ordenat al seu taller, reconstrueix els antics motllos que servien per fer sabates en elegants peces decoratives i redecora, sense l'ajut d'una coneguda marca sueca, tant sifons i ampolles, com plats i setrills. D'alguna manera, les seves peces transmeten la seva vitalitat i alegria malgrat els embats amb què tots ens trobem a la vida. Em meravella la seva capacitat per reconvertir un objecte en desús o una peça de cuina en una petita obra d'art que aporta aquella necessària dosi de bellesa a la nostra vida. 

dimecres, 19 de juliol del 2017

Camins de cel


Absorts en una modernitat que ha sacralitzat la imatge fins a límits que fa uns anys potser no havíem arribat a imaginar, hem perdut un poc l'hàbit de parar atenció i escoltar la paraula nua. Sembla com si ens costés més de desgranar les paraules quan arriben totes soles, com simples successions de fonemes i morfemes hàbilment combinats, carregades o no de pressupòsits i prejudicis. Quin és el temps màxim d'atenció plena amb què les nostres orelles són capaces d'obsequiar el nostre interlocutor? Atureu-vos un moment i pareu l'orella. Hi ha paraules? Qui parla? Sentiu les orenetes? Un merla, potser? Els cotxes? La rentadora del pis de dalt o, potser, la nostàlgia instal·lada al Grand-Père de Moustaki en la versió original o en la que  Marina Rossell ret homenatge a l'enyorat cantautor. Una àvia crida la neta i s'asseuen a l'ombra. Elles han aturat un moment el temps i escolten el bosc. Trec el mòbil i m'enduc la imatge en un intent de guardar la tendresa manyaga de les seves paraules: "quedem-nos una estoneta, aquí, a la cadira de l'arbre..."

Les paraules fan camins en l'aire i es transformen, a vegades en contes que sovint venen de molt lluny per quedar-se un temps dilatat en el nostre imaginari col·lectiu. Els contes es vesteixen segons l'estació, l'època o l'edat dels oients, i viatgen pels camins del cel per recordar-nos la nostra essència de vianants en aquesta mare Terra que ens acull amb generositat, tot i que més d'una vegada no li sabem correspondre. L'Àngels, com totes les MARC (Mestres, Àvies, Recuperadores de Contes), va vestida de carrer quan va les escoles a explicar els contes. La modernitat, diu, és no oblidar els orígens i aquests ens remeten a la llengua oral. Mentre ella parla, la meva imaginació vola fins arriba a l'antiga Grècia on els aedes, grecs artesans de la paraula inspirats per les Muses, cantaven les gestes dels homes acompanyats d'una lira.

Cada narrador, segueix l'Àngels, ho explica de la seva manera, però sempre pendent dels nens que amb la seva mirada comanden el ritme de la història. Quan s'estableix el lligam, es produeix la màgia i descobreix en els ulls dels infants quan cal avançar de pressa o alentir un xic el ritme. Expliquen la història partint del nostre territori perquè en el fons senten una necessària voluntat de deixar l'empremta de la nostra manera de ser, d'entendre i de viure en el món. Com que molts nens de les escoles on van a explicar contes tenen els avis lluny, en el país d'origen, hi ha un traspàs de tendresa entre les MARC i els infants que permet, a uns i altres, compartir el goig i l'alegria del cicle de la vida. I, en acabar la primària, alguns nens els demanen si a l'institut també hi seguiran anant a explicar contes... Per experiència, puc afirmar que a secundària, sobretot a primer cicle, es debaten entre el plaer que comporta escoltar una història i allò d'ara ja som prou grans per als contes. Però, si ens allunyem del prejudici, i recorrem a una bona història, adequada per aquest moment de canvi, recuperaran l'embadaliment d'estar pendents només de les paraules i deixant que la imaginació de cadascú les ompli amb el paisatge humà propi.

Els meus germans i jo vam créixer amb les àvies lluny. L'àvia paterna, la Magdalena, s'havia acomiadat del meu pare quan ella només tenia catorze anys. La María Jesús, l'àvia materna, vivia a 30 Km en tren i encara 20 més en autobús. La vèiem dos o tres cops a l'any. Ni l'una ni l'altra ens van explicar contes. Els pares ens explicaven més aviat la realitat: treballar a casa o a la fàbrica. Els contes van arribar des de l'escola i, sobretot, des de la biblioteca, la ja desapareguda biblioteca Mossèn Blancafort, que hi havia al mateix edifici de l'Escola Casals-Gràcia, on anàvem a llegir alguna tarda en horari lectiu. Havíem de respectar el silenci al màxim per no fer enfadar la Montse, la bibliotecària, i així aconseguir que la setmana següent ens hi tornés a voler. No necessito ni tancar els ulls per recuperar les taules rodones i les cadires petites, els llibres d'en Babar i tota la col·lecció d'Enid Blyton que vaig arribar a devorar. 

Jackie i Nuca



De les taules rodones, i pels camins del record, arribo fins a les rotllanes dels focs de camp de les colònies escolars, i d'allà fins a les fogueres i els cercles dels indis, no d'aquells que tallaven cabelleres quan trobaven els rostres pàl·lids, sinó d'aquells que prenien consciència del regal que ens oferia cada dia la Terra: l'aigua, els animals i les plantes, dels que creien que la mort és només un canvi de món. Els contes i les llegendes d'altres pobles del món ens mostren la riquesa de la diversitat i alhora la dificultat que comporta la convivència per allò de la diferència de bagatge social, econòmic i religiós. Però ens recorden l'essència: hi som de pas hi hem vingut a caminar, i tant si venim del nord com del sud, caminem per poder ser i volem ser per caminar, com ens canta, si volem, a cau d'orella, com si fos una moixaina, Lluís Llach. 

Bon camí!

dimecres, 12 de juliol del 2017

Vacances literàries

En l'origen de la paraula vacances hi ha aquell vacuus que s'instal·la en l'horror quan tenim un temps per nosaltres no previst, un full en blanc on escriure o dibuixar, un tros de fang per modelar, un plat per omplir. Gosaria dir que per a la majoria l'horror més gran és el del silenci, atesa la quantitat de soroll a què vivim sotmesos i que sembla donar-nos l'embranzida necessària per passar-nos-ho bé. El silenci ens acull i no ens hi volem acostar massa per la por del que hi podem arribar a descobrir: somnis desdibuixats per la pressa del fer, il·lusions abatudes per un reguitzell d'hauria de i un llarg etcètera que cadascú pot anar descobrint i paint en el temps de vacances.
No necessàriament això implica una marató en la recerca del lloc, els dies i un preu raonable. Hi ha persones per a qui és un temps per fugir de la quotidianitat, del despertador punyent i del cronòmetre amb què ens hem avesat a programar la nostra vida sense deixar l'imprescindible i necessari temps de pausa.

Vaig llegir en un correu d'Erika Irusta R., autora el blog El camino rubí, que s'havia proposat una sola cosa per sobreviure a la llarga llista de coses pendents que anem acumulant durant l'any amb l'etiqueta "ho faré a l'estiu". La seva era deliciosa: dormir. I afegeix: dormir (de calidad, eso sí, descansando). I jo? Què em podia proposar? Tot d'una ho vaig tenir clar: escriure pels descosits! Que n'és de fantàstica aquesta expressió! Us heu imaginat les paraules escapant-se per les vores mig desfetes, pel trau d'un botó a mig fer o per un forat de la butxaca? Què necessito, a banda de dormir de qualitat malgrat la claror que ja treu el nas a les sis del matí i la calor que s'ha instal·lat a casa on hem optat per no caure a la temptació de l'aire condicionat? Necessito altres paraules!

Participants a la VII Escola d'Estiu UVic-UCCatalunya
Paraules com les que llegeixo amb fruïció a l'Ara del dissabte, de la veu d'Eva Piquer, Albert Om, Anna Mansó, Jaume Funes, Eva Bach, Jordi Nopca, Ignasi Aragay...; les de novel.les que m'aborserbeixen com El silencio de la ciudad blanca d'Eva García Sáenz de Urturi o els Petons de diumenge de Sílvia Soler; les de descobertes sorprenents com La rateta i el gat burleta de Marc Donat, que vaig escoltar amb delit infantil de la veu de Marta Luna a la VIII Escola d'Estiu de Literatura Infantil i Juvenil organitzada per l'UVic en un lloc emblemàtic: l'abadia de Montserrat. A la taula de l'entrada, un enfilall de llibres que la biblioteca de Montserrat ja té repetits i que el pare Massot posa a l'abast de qui els volgués agafar. Una troballa: Diego Sabiotes i els seus versos De tu vida y la mía:

Narrada mar adentro,
tu propia vida y su resplandor:
el mejor argumento.


Encara més paraules, les que escolto a la ràdio del cotxe, les de les amigues de tots els cercles de la meva vida, les que ara són més a prop i les que hi van ser un dia, les del meu company, les que voldria entendre dels "nostres"gats; les que arriben via whats carregades d'emoticones i d'il·lusió i les que ho fan al darrere d'una postal que segueix ampliant la meva col·lecció; les que escric a correcuita a la llibreta que solo portar sempre: "el millor moment és ara..." recorda l'Eli com una d'aquella frases memorables de cada juny i que pronuncia en Ricard, un cop més, just abans de baixar a la biblioteca a fer el darrer claustre del curs, i ens embranquem en una discussió sobre desitjar o satisfer, amb Forrest Gump i la caixa de bombons com a referent, amb aquella flaire no de xocolata sinó de vacances que es respira en l'aire. Les vacances enteses com a dret laboral han estat una conquesta fruit de l'impacte de la Revolució Industrial en les classes treballadores i ens hem de remuntar a la França dels anys 30 per trobar les primeres vacances remunerades. Les meves primeres  van coincidir amb l'esclat d'una Barcelona que s'obria imparable al món a resultes de la celebració dels Jocs Olímpics. Una Barcelona que em sorprèn i em desconcerta cada vegada que hi baixo, sobretot en tren i trec el cap a Passeig de Gràcia. 


Aula del Laboratori de Lletres
No és un dia qualsevol. És 1 de juliol. I dissabte. L'objectiu: el Tastalab del Laboratori de Lletres. Dos tastets de cursos i una presentació d'un llibre. Escriptura de records. Escriptura creativa. Palabras invasoras. Se'm dibuixa un somriure recordant el matí i la proposta creativa de l'Alba Dalmau: "Penseu uns moments en una persona que conegueu bé. Ara escriviu durant uns deu minuts un text en què una persona va a una cita a cegues." Silenci i paraules que es deixen anar. Diversitat de personatges, espais i situacions malgrat el denominador comú de la cita a cegues. Un petit moment d'estricta simpatia, sens dubte. Pausa necessària: cafè, alguna pasteta, lavabo. Després arriben las palabras sin papeles, las autóctonas y las invasoras, con todo el trasfondo emocional que conllevan acompanyades per Manuel Alcántara Plá, un pou de saber lingüístic i tecnològic, amb qui tinc la sort de compartir una estoneta de conversa sobre aquest "ésser" màgic que són les paraules.


En la meva llista de paraules per a l'estiu hi ha la pròpies, també. Les que s'aturen cada dimecres a L'illa del Ter, i no és atzar que sigui sempre el dimecres sinó que és una triada ben volguda per ser el dia que sorgeix d'aquell dies Mercurii, en honor a Hermes/Mercuri, el déu alat, protector de les fronteres i els viatges, dels pastors, dels oradors, de l'enginy... La paraula pròpia a la carpeta dels contes començats i dels somiats, la dels projectes per seguir, com bé em recordava un bon company de feina, transmetent als adolescents passió pel coneixement. I, és clar, les paraules que, un any més, posaran el contrapunt d'artesania necessària a les postals escrites a mà amb què sorprenc algun veí, familiar o amic, fins i tot gaudint d'aquest temps de buit necessari viscut des de casa, a Breda.