No és el mateix agafar un llibre del prestatge d'una biblioteca guiada per l'atzar que fer-ho perquè l'ha escrit Muriel Villanueva. D'alguna manera és com tornar a les colònies literàries d'aquest estiu a Montpol. És 'natural' voler llegir alguna cosa de l'escriptora que, al costat d'en Roger Coch, ens va animar a ballar i a moure'ns com a eina imprescindible a l'hora de deixar fluir les paraules. És diferent agafar un llibre de la prestatgeria dels I** (secció infantil) de la Biblioteca L'Escorxador de Sant Celoni i deixar que sigui la Dolors menuda qui es deixi endur per la saviesa de la Lluna, la nena que escolta dins i fora, en companyia d'una àvia ben artista. Les il·lustracions de Noemí Villamuza que acompanyen el text, premi Ciutat de Dènia 2019, desprenen tendresa i simplicitat. Tant se val si són per posar rostre a la Kènia que sí o sí es vol fer amiga de la Lluna o per descobrir alguns secrets d'un drac que també viu a l'illa. És curiós retornar, per unes pàgines, a la vida insular de la Dolors adulta. L'illa del conte em recorda una de les meves: Formentera. Hi vaig viure fins que em vaig adonar que a l'illa m'estava diluint com temps enrere m'havia passat a la plana de la boira. Com a Abraracurcix, el cap de l'irreductible poble gal de l'Àsterix, sovint temia que el cel em caigués al damunt. Viu tan plana i arran de mar l'illa. Sempre pendent d'Eivissa per enllaçar amb la resta del món. L'altra meva illa és Mallorca. Aquella a qui els romans, pragmàtics per costum, batejaran amb el nom de Maiorica per diferenciar-la de la veïna Minorica. Hi heu vist els nostres major i menor en els seus noms? És un regal per a la Dolors filòloga agafar un llibre escrit en valencià i gaudir de la riquesa de les variants dialectals de la nostra llengua. I, per uns instants, tornar de nou a les tertúlies després dels àpats a Montpol amb 'el trio cigarret' que no menjaven préssecs sinó bresquilles i que ixen quan volen sortir.
A vegades, però, és el títol del llibre el que em sedueix. Si la protagonista es diu Calpurnia, alguna cosa ha de tenir a veure amb els romans. L'agafo de la prestatgeria de novetats de la Biblioteca de Breda. I tant que sí! L'avi de la noieta li explica que té el mateix nom que una de les esposes de Plini el Jove. Segons sembla, ella tenia setze anys quan s'hi va casar i, segons la descriu el marit, era una esposa ideal. Ho explica a les Epistulae, un conjunt de cartes en què l'autor tracta temes com la política, el dret, la literatura o l'educació. Potser una de les més conegudes és la que escriu a l'historiador Tàcit en què explica, perquè en va ser testimoni directe, l'erupció del Vesubi que acabà amb la vida del seu oncle Plini el Vell. A la novel·la gràfica Calpurnia em deixo endur per la llum de l'univers, la pròpia i la de les Lampyrae (cuques de llum, lluernes, papallum i llarguíssim etcètera de variants). Mentre l'avi i la Calpúrnia ens recorden la importància de l'observació de la natura per aprendre, també ens adonem com les relacions entre germans afecten les amistats i, és clar, amb un mateix. Digueu-li a la Calpúrnia que és l'única noia de quatre germans! O als germans que comparteixen espai amb una noia! La gràcia de l'obra és que no cal dir-ho tot amb les paraules, com a les novel·les clàssiques. S'hi valen les vinyetes tradicionals i també els mapes. Fer un mapa, ens explicava en Roger a Montpol, també és escriure. Entendre-ho i experimentar-ho obre una finestra àmplia a la creativitat i així ens anem acostant al text literari.
Invisible va anar a parar a les mans per triple recomanació: de la meva neboda Mariona, de l'Olga, una companya de feina i escapades; i de l'Eli, amb qui vaig compartir taula i confidències a la sala de profes de l'institut de Sant Hilari. És un llibre dur i, a estones, incòmode perquè parla d'assetjament escolar. Reconec que al principi anava una mica perduda amb les diferents veus que anaven apareixent en capítols molt curts fins que vaig començar a lligar caps. En el llibre hi ha dracs, metàfores i també la Lluna, la germana del protagonista, que ens recorda l'amor incondicional dels nens. Com a docent m'ha fet pensar molt per tot allò que a vegades he intuït i no he sabut com gestionar; m'ha recordat alumnes que patien i que ho feien pagar amb els seus companys. M'ha fet pensar en l'honestedat d'un company de classe a EGB que, molts anys després, quan ens acostàvem a la trentena, em va demanar disculpes per la manera en què m'havia tractat quan fèiem 8è. Vam coincidir en un sopar d'exalumnes i el podia ajudar a presentar-se a un examen de català. En una de les classes al meu pis de Villarroel a Barcelona, em va parlar del mal tràngol que va viure a casa aquell any i del greu que li sabia el mal que m'havia fet. De la resta de companys de classe que s'hi afegien no n'he sabut mai més res. Ell va aprovar l'examen i ho vam anar celebrar amb un bon àpat, però el que jo avui celebro és la seva capacitat de visibilitzar el que va passar i la seva valentia per demanar disculpes. Gràcies!
