dimecres, 27 d’octubre del 2021

Núvols de tardor

 

Alcem el cap una vegada i una altra a l'espera que els núvols que treuen el nas rere el castell de Montsoriu deixin anar una gotellada que amari la terra i els arbres. Però no, una vegada més han passat de llarg mentre la terra suplica, acompanyada de na Maria del Mar Bonet, aquella aigo tan necessària. Potser algú pensarà "maleït vent que un cop més se'ls ha endut enllà, ves a saber on" i un altre li donarà les gràcies perquè li ha permès celebrar en un àpat amb persones estimades que just avui enceta una nova volta al sol. Hi ha tantes meravelles per descobrir quan alcem el cap i acompanyem la mirada amb un somriure... En Jordi, l'autor de la fotografia, té l'habilitat silenciosa de copsar la màgia en una conversa, en els núvols de tardor o en els petits gestos quotidians. Ho fa com d'amagatotis per no incomodar uns models accidentals que, potser, ni tal sols saben que han seduït l'objectiu de la seva càmera. 

Postals literàries
Arrepenjades en els llibres de la prestatgeria del menjador hi deixo algunes postals literàries. Sovint em són far la saviesa trenada de les paraules de qui ha aconseguit fer-ne una professió digna malgrat tots els entrebancs i prejudicis. Com podríem viure sense les paraules dels altres que tan sovint ens fem nostres? Na Tonina Canyelles, descobreixo a la pàgina de l'Associació d'Escriptors en llengua catalana, és una poetessa mallorquina nascuda als anys 40. Em pregunto, un cop més, com hi ha hagut tantes dones oblidades en els manuals de literatura amb què vam estudiar a l'institut o a la universitat; em pregunto també perquè la literatura dels Països Catalans queda massa sovint centralitzada en el que s'escriu des del Principat. 

Incendi del 1994 a Breda. Nació Digital.
Devia fer molt de vent, l'estiu del 94 en què van cremar els boscos del Montseny. Impactava veure-ho des de la petita finestra de l'avió que ens tornava des de Londres. Devia ser-ho molt més viure-ho des de la impotència de qui va veient com el foc devora sense miraments els boscos i es va acostant a les masies i els pobles. La por encara els aflora als ulls quan ho recorden. M'impressiona observar-ho. Potser és per això que m'he autovetat les imatges en directe de l'erupció del volcà Cumbre Vieja a l'illa de la Palma. Llegeixo que en els darrers dies s'han produït alguns terratrèmols, un dels quals ha arribat a magnitud 5. Més de 7000 persones desallotjades i turistes que es desplacen per ser-ne testimonis, per poder dir 'jo hi vaig ser'. Em pregunto què pensen els habitants de l'illa quan alcen el cap i veuen que, més de quaranta dies després, el volcà encara escup foc.