dimecres, 27 d’abril del 2016

Literatura de proximitat

Immersos en un món que sembla àvid de devorar, fins i tot, allò que necessita de dosis pacients de calma per poder-se digerir i assaborir amb la parsimònia que es mereix, hem deixat enrere una diada de Sant Jordi marcada més per xifres que no pas per lletres. O almenys aquesta és la percepció que en tinc. Rànquing de llibres més venuts, caiguda en un 15% de les vendes de roses, 20'35 milions de facturació en llibres, pluja a partir de les 6 de la tarda a Barcelona. Quants centenars de milers de turistes van venir perquè era Sant Jordi? Quants devien comprar una rosa o un llibre? Quantes pàgines es deuen haver llegit de tots els llibres que es passejaven cofois en braços d'un possible lector? Les xifres esdevenen un dels punts importants de les tertúlies i notícies tant si parlem del Sant Jordi viscut a les grans ciutats com del que viuen els pobles petits.

Fotografia: Francesc Mas
Dissabte al matí, a Breda, el sol lluïa tot i les previsions metereològiques que van fer estar amb l'ai al cor els organitzadors de la cinquena fira de Sant Jordi. A la meva panxa, tanmateix, hi havia tempesta de nervis abans de la lectura d'un dels meus contes, El peixet que volia abraçar els arbres (Premi Vet aquí un gat, 2003) a la paradeta de les Dones de Breda, que també s'havien sumat a omplir de festa la plaça de la Vila. L'Imma i la seva neboda, l'Ona, s'havien animat a acompanyar-me en aquest contecontes casolà que vam interpretar amb molt d'afecte tot i les badades pròpies de qui s'estrena. La col.laboració de la Cécile, una artista de cap a peus, va ser imprescindible per omplir-nos les galtes de peixos i flors, cosa que ens va ajudar a endinsar-nos en la història d'en Blauet, el seu amic Coloraines i la Gemma, la nena que fa possible... I fins aquí vull explicar! 

Les carones dels menuts que seien a terra disposats a escoltar-nos amb atenció van esvair la tempesta de nervis. El suport de tots els adults que ens van acompanyar, també. La Judit, una nena de set anys a qui li agrada llegir, se'n va endur un exemplar del conte que vam sortejar entre petits i grans. Sí, sí, entre els grans també. "Els contes serveixen per adormir els petits i despertar els grans" va dir algú de qui no recordo el nom (I tampoc el senyor Google m'ho ha acabat d'aclarir amb prou fiabilitat). Aquests dies, rellegint la història d'en Blauet, he pensat en totes les vegades en què, com ell, jo també he volgut abraçar "arbres" i en totes les persones que, com la Gemma va fer amb en Blauet, han estat al meu costat en els moments difícils.

Una d'aquestes persones, una bona amiga que vaig conèixer en la meva etapa formenterera, va aconseguir amb la seva visita llampec a Barcelona que visqués en primera persona la monumental riuada humana que va assaltar Passeig de Gràcia i Plaça Catalunya pràcticament durant tota la diada. Tant ella com la seva germana se sorprenien de les llargues cues davant dels autors mediàtics, de les roses en tota la gamma possible de formes i colors, de la guàrdia urbana intentant posar una mica d'ordre als semàfors. Jo ho vivia com un estrany sentiment que anava des de l'alegria de veure una festa tan nostra arribant arreu del món fins a la reflexió sobre l'impacte més econòmic que no pas cultural en què la majoria de mitjans de comunicació acaben incidint. La majoria de les roses havien arribat a les parades des de l'altra banda de l'Atlàntic, la majoria d'editorials havien apostat per treure les novetats coincidint amb la diada i la majoria d'entitats i col.lectius s'havien animat a sortir al carrer per aconseguir una subvenció popular que els permeti seguir organitzant activitats als seus pobles i barris. 

Foto: http://www.catorze.cat
Amb l'alegria pel retrobament, la bona conversa i el recorregut per la "meva Barcelona" fent de cicerone, vaig enfilar Passeig de Gràcia per anar a buscar el tren. No havien acabat les alegries. En un dels estants hi havia l'Imma Monsó signant la seva darrera novel.la, L'aniversari. No hi ha ningú a la cua i decideixo aturar-m'hi per felicitar-la per la seva novel.la anterior La dona veloç. Li explico que l'hem llegit amb el grup de les tertúlies literàries que organitzen les dones de Breda. Somriu en sentir el nom del poble perquè ella coneix molt bé la zona de Riells del Montseny i l'ermita de Sant Martí, només a sis quilòmetres de Breda. Li comento com em va meravellar com explica la mort d'un dels personatges: "Fos el que fos el que la va matar, jo sempre he preferit la metàfora, se la va empassar el forat del temps, el forat que els Ràpids no paràvem d'eixamplar amb la nostra manera de devorar-lo sense assaborir-lo mai, sense ni tan sols mastegar-lo." No li puc demanar que em signi cap exemplar, però em queda l'essència d'aquest instant de literatura de proximitat. "L'art és l'única cosa que preserva el temps, no ens permet eliminar els matisos, els detalls, perquè l'art és tot matisos, tot detalls, el compàs de la música, la mètrica de la poesia, els detalls en un quadre, les subtileses d'un relat.." 

Si em permeteu una recomanació... afegiu-lo a la llista de les vostres lectures! És una d'aquelles obres literàries escrites de forma magistral, perquè cuida les paraules amb un respectuós afecte, perquè juga amb la veu del narrador i crea una perspectiva diferent que genera en el lector un curiós desassossec per acabar portant-lo, si el lector s'hi deixa conduir, a endinsar-se en la pròpia concepció del temps i a descobrir si forma part del Ràpids o dels Lents...






dimecres, 13 d’abril del 2016

Fer dissabte

Diu el DIEC que fer dissabte significa fer la neteja i endreça de la casa, d'una habitació, etc. La meva particular versió de fer dissabte deixa en darrer terme això de la neteja de la casa i s'acull còmodament a l'amplitud de l'etc. per posar l'atenció a netejar el seny planificador a què em veig abocada durant la setmana a l'institut, i deixar-me dur per la placidesa de l'anar fent o del dolce far niente que amb tant d'encert defineixen els italians.

En aquest anar fent hi ha el plaer de baixar a comprar el diari Ara, trobar-me alguna romeguera en el curt trajecte de casa a la llibreria i fer-la petar una estona, caure o no a la temptació de comprar coca de sucre o magdalenes de les llargues al forn de pa, obrir la bústia i comprovar que hi ha una nova postal per a la meva col.lecció... En el dolce far niente hi ha l'estona de badar per la finestra, ja a casa, mentre espero l'avís que el cafè ja és a punt a l'oroley d'una tassa. És la meva versió de la Nespresso, que també em permet fer un sol cafè sense sentir-me culpable per contribuir a generar més residus, malgrat es puguin reciclar per convertir-les en tota mena d'objectes: des d'un clauer o unes arracades fins a una cortina o, fins i tot, una rosa de Sant Jordi. Quantes càpsules  al dia es deuen llençar a les escombraries, encara que vagin a parar al contenidor groc, posem pel cas a la comarca de la Selva? Algú ha comptat quantes en gasta a casa seva en un any? 

Em preparo un parell de llesques de pa de quinoa. No n'havia tastat i reconec que no vaig resistir la temptació de comprar-ne. Es tracta d'un pa dens d'un sabor deliciós que amb un rajolí d'un bon oli verge i un punt de sal es converteix en un esmorzar perfecte. Deu fer uns sis o set anys que vaig tastar la quinoa per primera vegada i em va agradar la facilitat per cuinar-la i combinar-la amb tota mena de verdures. Diuen, a més, els experts que aquest pseudocereal té un munt de nutrients, aminoàcids, vitamines i minerals; està indicat especialment en persones amb molt desgast físic i emocional. En poc temps, tanmateix, el seu preu ha augmentat de forma considerable. Tot i les seves bondats, menjar-ne em genera un debat similar al de les càpsules de cafè nespresso. Si la quinoa és un conreu propi de la serralada andina i el 90% de la quinoa que es produeix a Bolívia se'n va del país, és sostenible per al planeta que a l'altra banda de l'Atlàntic seguim menjant quinoa? 

A la taula del menjador començo llegint la carta de l'Albert Om a en Toni Soler en motiu dels deu anys del Polònia. Deu anys! I em meravella, una vegada més, la seva facilitat per escriure aquestes cartes personals, amb el toc just d'humor, tendresa, o particular homenatge segons el seu destinatari. A vegades encara enyoro la lúcida i entranyable quotidianitat de la columna de la Tati Sisquella... Llegeixo el Vist al Twiter, em distrec mirant un cel blau i radiant, torno al diari i a les pàgines d'opinió gairebé sento les olors de les plantes aromàtiques i dels arbres que apareixen a la columna de la Sílvia Soler. Doblego la part superior de la pàgina per recordar que vull guardar l'article abans de posar el diari a la capsa dels papers per reciclar. 

Se sent un pit-roig i la rentadora que el veí acaba d'engegar. M'endinso a la secció de l'Ara llegim i m'aturo a al titular que recull els vidres a la sang de Martí Pol, el poeta descobert a l'adolescència de qui admirava la seva fortalesa interior per tirar endavant malgrat la malaltia. Acabo l'article de l'Eva Piquer i se'm dibuixa un somriure en reconèixer el nen de dos anys que en ensopegar amb un colom triturat li diu a la seva mare que l'ocell dorm i anys més tard protegeix el seu germà petit de veure'n un amb l'excusa que és més endavant que li ha de tocar aprendre que es mor tot el que és viu. Sento la repetició de les campanes. Les compto i m'adono que ja són les dotze. M'és ben igual. El diari és ple de cantons doblegats que serviran de possible itinerari de lectura al meu company i de recordatori de paraules per conservar. 

Em pregunto si aquest món que corre veloç, que ha omplert els dissabtes de mil excuses per sortir de casa a conèixer país, a fer cursets de tota mena, a dur els nens a jugar partits i una infinitat més de propostes i possibilitats, se'n recorda de fer dissabte en el sentit de fer neteja i endreça del llarg etcètera de tot el que porta acumulat.

dimecres, 6 d’abril del 2016

Entranyablement

Tant bon punt canvien l'hora, els diumenges a la tarda ens poden fer recuperar aquelles ganes d'allargar el cap de setmana compartint una cervesa amb uns amics. He estat temptada de no posar cervesa perquè m'imagino que hi ha qui beu una aigua, una coca-cola, un cafè, un el que sigui, però se'm fa més fàcil associar bona companyia, diumenge a la tarda de primavera i cervesa. Com ho fem per guardar aquests bons moments amb el gust d'una cervesa dolceta, la música d'ACDC de fons, les rialles d'en Herbert per la manera que la majoria de gent pronuncia el nom del grup, la conversa amb la Roser sobre vida de tranquil.la i les llargues passejades pel Montnegre, sovint deixat en segon terme per la força del seu "germà gran" el Montseny.

Fa molts anys un company de feina, parlant dels llibres d'autoajuda a l'hora de l'esmorzar, deia que més val sortir a fer la cerveseta amb els amics que no pas llegir aquest tipus de llibres. Crec que el secret rau a trobar una estona per a cada cosa. Una bona conversa ens pot fer oblidar el rellotge, les preocupacions quotidianes i refermar aquesta necessitat que, com  a humans, tenim d'establir vincles amb els altres. Un bon llibre, sigui o no d'autoajuda pot provocar un efecte semblant. M'adono que potser el que em grinyola és el terme autoajuda. Busco des de quan existeixen: 1859 és la data en què Samuel Smiles publica el seu Self-Help que enceta la primera pàgina amb la frase "el cel ajuda a aquells que s'ajuden a si mateixos". Ho he trobat a la viquipèdia que aquests dies fa campanya per recaptar diners per seguir mantenint aquesta font d'informació col.laborativa  a la qual podem accedir de forma gratuïta. Afirmen que si en el moment de fer una consulta avui hi contribuíssim amb dos euros, la campanya s'acabaria ràpidament. Ens hem acostumat amb tanta facilitat a posar una paraula al cercador i trobar la informació que, sovint, ens oblidem de les persones que han dedicat una part del seu temps a escriure i compartir coneixements. Potser sí que valdria la pena fer un petit acte de generositat i canviar el cafè, la cervesa o l'aigua que potser avui prendríem al bar de prop de la feina o de casa per una petita inversió en cultura. 

No he trobat quan va ser que a les biblioteques i a les llibreries es van començar a classificar una tipologia concreta de llibres amb l'etiqueta d'autoajuda. Classificaríeu El petit príncep com un manual d'autoajuda? És un llibre infantil o juvenil? És perquè els adults reflexionem sobre el que és essencial i siguem capaços de dibuixar xais?  I, tanmateix, el regalem o aconsellem als nens que sovint no l'acaben d'entendre. Potser ens va arribar a l'ànima d'infant que tenim a dins i ens va emocionar fins al punt que no ens ho podem quedar a dins i volem que ells el llegeixin al més aviat possible. No sé què en diria una bona amiga que en col.lecciona en diferents llengües. En té un àlbum al facebook on hi penja les fotografies dels exemplars que sovint li han arribat en forma de regal que algun dels seus amics o coneguts li ha fet arribar després d'un viatge, o dels reis generosos de ca una amiga, o, per què no?, d'un autorregal. En té en català, en grec modern, en alemany, en holandès, en hebreu, en japonès... 

La meva edició en català és del setembre del 87! Recordo que va ser un autoregal perquè, en unes colònies d'estiu en què vaig fer d'intendent, una amiga ens en llegia fragments al vespre mentre esperàvem que els nanos s'adormissin... "Veus allà baix els camps de blat? Jo no en menjo, de pa. El blat és inútil per a mi. Els camps de blat no em recorden res. que n'és de trist, això. Però els teus cabells són color d'or. Serà meravellós quan m'hauràs domesticat! El blat, que és daurat, em farà recordar de tu. I m'agradarà la remor del vent entre el blat..." Vés per on que la cervesa d'un diumenge  a la tarda al Wolperdinger m'ha dut a recordar gent entranyable com en Toni, l'Alba i na Maite, a més de personatges igualment entranyables com el petit príncep o la guineu.