dimecres, 25 de gener del 2017

Ara o mai

Joan Fuster, imatge de M. Boix
Potser la disjuntiva és una mica massa radical per al meu gust, tot i que reconec que arriba un moment en què cal deixar molt clar quins són els límits que no estem disposats a tolerar. Estic convençuda que cada un de nosaltres som ben conscients de quines són les línies vermelles que estem segurs de defensar amb les ungles i amb les dents. De color vermell és la meva edició del llibre Ara o mai de Joan Fuster publicat per Quaderns 3i4 el 1981. Anava en el lot de llibres de COU, un curs en què vaig llegir pels descosits i per obligació. Des de Bodas de sangre de García Lorca fins a Sol, i de dol de Foix, passant per Temps difícils de Charles Dickens i Signes, llengua i cultura de Sebastià Serrano, entre una llista que arribava fins a la trentena. Sí. Una trentena. Sí. Me'ls vaig llegir tots, menys Cien años de soledad, però el guardo per quan arribi el moment. Dubto molt que pogués pair tot el que vaig llegir, malgrat em devien servir per anar construint els meus referents i, segur, van servir per començar a omplir les prestatgeries de la meva biblioteca.

De l'Ara o mai del Fuster m'interessava tot allò que tenia a veure amb la normalització d'una llengua que tenia una cadència, un lèxic i una morfologia diferenciada segons el territori. També m'encuriosia que aquest assaig fos del mateix autor d'un poema d'amor que havia musicat uns anys abans Lluís Llach i que jo cantava tancada a l'estudi de casa mentre mirava per la finestra allò de la mà que entre les meues perdurava... de la cançó "Criatura dolcíssima":  La comoditat tecnològica m'ha permès recuperar-la mentre escric aquest paràgraf i m'ha dut fins a l'edifici de Can Noguera on, mentre es construïa l'actual institut Antoni Pous i Argila, la professora Teresa Sanglas ens feia buscar trets dialectals en el text de l'autor de Sueca, un dels intel·lectuals més destacats del segle XX, que reflexionà sobre la història cultural i lingüística dle nostre país. No fou una tasca senzilla i arribà a patir dos atemptats a la casa que, avui 25 de gener, s'inaugurarà com a museu, biblioteca i arxiu. Han hagut de passar vint-i-dos anys després que la Generalitat Valenciana i l'ajuntament de Sueca signessin un acord per convertir en museu la casa on va viure l'assagista, segons recull Vilaweb.

Tot i les lectures, aquell any també vaig tenir temps d'escoltar i aprendre'm la lletra de moltes de les cançons de Llach que per a mi també eren una poesia molt més propera i entenedora que els sonets de Foix o Els Fruits saborosos de Carner. Guardo, encara, com un petit tresor el doble casset amb l'actuació el 6 de juliol al Camp Nou que em vaig perdre per culpa d'accident de moto. En aquest enregistrament no hi ha una de les seves primeres cançons "Cal que neixin flors a cada instant", que sempre m'ha agradat per aquell deix de confiança i esforç que es respira a tota la peça. Hi he pensat molt aquests dies d'hivern en què algunes plantes aprofiten per florir, malgrat el fred. Hi he pensat, també, després de sentir-lo dir al programa El suplement de Catalunya Ràdio: "si no s'aproven els pressupostos, jo me'n vaig". 

Ara és un d'aquells dies en què m'agradaria poder agafar el telèfon, trucar al meu pare i debatre-hi una estona de política Ell, que se solia definir com a realista i no pas com a pessimista, em deia que jo a vegades somiava massa i tocava poc de peus a terra. Sovint li rebatia amb els versos d'Alcover: la soca més s'enfila com més endins pot arrelar... El cert és que després de veure ahir la intervenció catalana del president Puigdemont, el vicepresident Junqueras i el conseller Romeva a Brusel.les, tinc la sensació que continuen naixent flors i que, per això, cal anar endavant sense perdre el pas.  Caminar endavant i, de tant en tant, mirar enrere per veure el camí recorregut i tenir un moment per poder donar les gràcies a tots aquells que ja no hi són i que, amb els seus actes, també han contribuït a fer camí. Gràcies, de tot cor.


dimecres, 18 de gener del 2017

7.44

Deixa'm 20 minuts i després ja pots venir. Més tard ja està molt ple. Color i Tallar. D'acord, fins ara. Penjo. Marco de nord 9, 3, 8, 5 i uns quants números més, com deia l'entranyable senyor Bachs del Filiprim i ens posem al dia de quatre foteses, en el gest familiar de saber-nos una mica a prop tot i els 45 minuts de cotxe de distància.

A tots els llibres de llengua hi ha un capítol dedicat als numerals de tot tipus i a les normes que hem de seguir a l'hora d'escriure'ls: des del mnemotècnic D-U-C fins als enrevessats quarts, a oïdes d'un nord-occidental, valencià o balear, perquè nosaltres els acompanyem camí de l'hora següent i ells ho fan partint de l'hora passada. Un quart de vuit o les set i quart. Ho confesso. En els meus anys d'estudiant a Barcelona m'encantava, quan algú pel carrer em demanava si tenia hora, respondre amb un contundent: mig quart de tres. I a continuació, com una mica avergonyida de la "malifeta", ensenyava el rellotge.

Els antics grecs feien servir lletres en lloc de xifres per representar les quantitats. Els romans també van adoptar un sistema basat en lletres majúscules que la majoria de nosaltres vam aprendre a l'escola i que ens permetien entendre aquells símbols estranys que hi havia en alguns rellotges. Una mica més endavant també ens vam adonar que eren la manera d'indicar els segles o l'ordre que ocupaven reis i papes. I la pregunta que sovint ens ballava pel cap: i el zero? És a través dels àrabs que ens arribarà un nou sistema de numeració que acabarà incloent el zero que els romans no tenien. La wikipèdia recull la hipòtesi més acceptada sobre l'origen hindú de la numeració que coneixem amb el nom d'aràbiga sense descartar tampoc l'origen xinès.

El Sistema d'Administració i Gestió Acadèmica, el SAGA, acostuma a treure fum en unes dates determinades a causa de la quantitat de números sense decimals, això sí!, que docents d'arreu del territori hem d'introduir per avaluar els alumnes. El desembre passat, el SAGA va quedar penjat més d'una vegada, cosa habitual en període d'avaluació, tot i que a primària ja no avaluen posant números sinó les sigles assoliment excel·lent (AE), assoliment notable (AN), assoliment satisfactori (AS) i no assoliment (NA) per a les assignatures suspeses. No sé què passaria si a secundària també féssim servir aquestes notes. Hi ha un número amagat al darrere d'aquestes sigles? Sempre m'he qüestionat quina és la fina línia que separa un 4,8 d'un 5,2. Valen el mateix, també, tots els 4,8? Un alumne que treu un 10 no ha comès ni un sol error? Quin sentit té posar un zero al butlletí de notes d'un alumne?



A molts dels alumnes de l'institut de Formentera, el curs que hi vaig treballar com a interina, els interessava ben poc la nota perquè sabien que tenien feina assegurada tan bon punt començava la temporada i molts d'ells desapareixien del centre. De fet, algun fins i tot m'havia arribat a dir que ell estava segur de guanyar més posant hamaques a la platja i treballant al lloguer de motos que no pas jo fent classes. Dels quatre anys que vaig viure a l'illa, encara avui m'esparvera el record de com es podia arribar a multiplicar la xifra de persones que hi vivíem o estiuejaven entre juny i setembre, i la quantitat desorbitada de sous que es podien arribar a pagar per un apartament la setmana del 15 d'agost amb la celebració del Ferragosto per part dels turistes i residents italians. Ja llavors hi havia una part de la població que veia com n'era d'insostenible aquest tipus d'economia per a l'ecosistema fràgil d'una illa de poc més de 85 Km2 (segons la font d'informació que hom consulti) que no es refeia, ni amb la calma i la solitud de l'hivern, dels excessos estivals. Però una gran part dels empresaris només hi havia un únic objectiu per assolir: millorar els guanys de l'any anterior. Però a canvi de què?

Arriba un moment en què ens cal prendre consciència que iniciem, poc a poc, un camí de retorn que ens permet gaudir i assaborir instants que la impulsivitat de la joventut ens feien mirar com una mica per damunt de l'espatlla, com si allò no anés amb nosaltres. Potser per això hi ha qui parla de la crisi dels 40. A mi m'agrada celebrar el meu aniversari, tot i que reconec que fer-ne 41 em va impactar molt més que no pas els 40. Enceto el darrer any de la dècada dels quaranta amb la impressió que això suposa i amb la certesa, cada cop més palpable, que no hi ha marxa enrere, que cal assaborir ara i aquí cada instant d'aquesta vida que són quatre dies en la immensitat de l'univers i de la que no sabem quants en portem ja de viscuts. M'agrada celebrar els aniversaris perquè malgrat ara ja hi falti gent per brindar, hi ha l'alegria d'haver-hi arribat, amb tot allò compartit i après, plorat i rigut, entès i oblidat.


No li deixis molta estona posat. És un 7.44 i li pujaria massa de color. Segueixo immersa en la lectura. Pàgina 113. A la ràdio els senyals horaris de les set. Entra un dels darrers clients del dia disposat a l'acudit fàcil que li prenguin el pèl i encara li cobrin. Al seu darrere una glopada d'aire ben fred. Devem estar ja prop dels zero graus.



dimecres, 11 de gener del 2017

Ens pesa el gener?

El mes de gener acostuma a anar associat a conceptes estereotipats com ara bons propòsits de principi d'any, Reis, rebaixes i allò de la cuesta de enero que en diuen en castellà i que nosaltres podem traduir amb el bèl·lic clatellada o garrotada de gener, la costa de gener que sembla un calc forçat del castellà o amb un gener costerut que recorda més la dificultat que pot suposar arribar fins al febrer. Costerut pels excessos de menjar, regals o propòsits difícils de complir? Horaris segmentadament planificats a cop de minuts, retorn a la rutina després de poder mandrejar com demana l'hivern i les poques hores de llum? I la terra que no necessita descansar?



Hi ha dies en què em dol veure que la ciutat amb prou feines dorm. De la mateixa manera que apareixen índexs de contaminació atmosfèrica, caldria fer el mateix amb la llum. La facilitat amb què aconseguim disfressar la nit de dia només amb un interruptor i una quantitat cada vegada més suculenta per a les companyies elèctriques ens ha portat a creure en l'eficàcia del 7 dies a la setmana, 24 hores en tots els àmbits. És com si tornéssim a les condicions de les primeres revolucions industrials! Mireu l'edat dels treballadors i les hores que estaven a la fàbrica al segle XVIII i XIX. Compteu, ara, quantes hores passen fora de casa els més menuts de casa lligats a una agenda gairebé tan mil.límetrada com la d'un estressat executiu.

A l'antiga Roma, l'any començava el mes de març i acabava pel febrer fins al 153 aC. En aquest any  Quint Fulvi Nobilior demanà al senat el privilegi d' ocupar el seu càrrec com a cònsol al mes de gener i no pel març, com era habitual, per assegurar-se de poder arribar a Hispània, sufocar la revolta que els celtibers de Segeda havien iniciat per ampliar el seu territori, i tornar a Roma abans que s'acabés el mandat. A partir d'aleshores el calendari civil també començà el mes de març, cosa que explica per què no es correspon el numeral dels mesos de setembre a desembre amb el lloc que ocupen en el calendari. Amb rigor i claredat, Anton Aubanell, responsable del Creamat, l'explica en el capítol 'El calendari de la fi del món', possiblement un dels programes de la graella de Televisió de Catalunya que aconsegueixen despertar més curiositat científica en tota mena de públic: el Quèquicom del canal 33. Si no fos per una guerra, potser ara celebraríem l'any en un moment en què sembla tenir més sentit: el mes de març coincidint un moment més propici per als inicis si parem una mica d'atenció al despertar de la primavera, si més no a les nostres latituds.


De petits, vam aprendre que aquesta era la primera de les estacions, però l'any comença i acaba amb l'hivern. Vet aquí un bon tema de reflexió sobre el sentit dels propòsits del nou any quan l'hivern, en aquesta part de la terra, convida més aviat a una certa quietud i recolliment, que no pas a iniciar nous propòsits. Tinc la sensació que ens n'hem oblidat d'aquest ritme, i més amb la bonança d'aquests darrers hiverns pel que fa a les temperatures i les precipitacions en forma de neu. Té més sentit plantejar-se canvis a la primavera? Som a l'època d'hivernar per agafar forces per a l'esclat primaveral?

El gener del 2013 vaig assistir al Congrés Integral i Holístic a Barcelona, que responia al títol "Educándonos en el ahora". Em va impactar especialment, José María Toro per la defensa de la necessitat del descans i per la invitació a "adentrarnos en el descanso profundo del corazón para volver al mundo como un regalo." La trobada va anar a càrrec de l'equip d'Educació22 i curiositats casuals de la vida... o no tant... la meva germana està fent amb ells el màster en educació integral holística. Gràcies a ella, he descobert el llibre Tormenta cerebral de Daniel Siegel sobre el cervell dels adolescents. Posa èmfasi especialment en set activitats que fomenten un estat cerebral òptim: temps per dormir, temps d'exercici físic, temps de concentració, temps interior, temps d'inactivitat, temps de joc i temps de connectar amb els altres. Temps interior? Sí. Amb rotunda amabilitat, sí. Temps, segons Siegel, per reflexionar sobre el nostre món interior, per filtrar la ment, posant atenció en les sensacions, les imatges, els pensaments i els sentiments.

Portem poc més de deu dies d'aquest 2017 i, com recordava Bauman a l'entrevista que recull Carles Capdevila al llibre Entendre el món amb onze pensadors contemporanis, "Si hi ha un aspecte humà immortal és precisament l'esperança. No em puc imaginar la raça humana sense esperança. És el nostre element definitori. Fins i tot en les pitjors circumstàncies tenim esperança." I sovint és l'humor qui ens ho recorda. Amor, humor i esperança, doncs, per aquest 2017!