dimecres, 30 de desembre del 2015

Sembrant tradicions

Talment com Janus, el déu de les dues cares romà que mira cap al passat i el futur, i que dóna nom al mes que encentarem d'aquí dos dies, miro cap al 2015 que s'esllangueix i em pregunto quant de temps trigarem encara a entendre que el nostre pas per la Terra té data de caducitat, que tot el que sembrem i destruïm ho recolliran les generacions futures. Els excessos de menjar i regals perquè així sembla manar-ho la tradició m'indignen i em fan pensar en el buit que, en definitiva, deuen venir a omplir. Miro, també, cap al 2016 amb la il.lusió i l'esperança que cada vegada serem més els que sembrarem noves tradicions encaminades a cuidar del planeta, casa nostra en definitiva.

Imatge: Antònia Muñoz
Com neixen les tradicions? Qui les ha sembrat? Preguntes com aquestes em ressonen aquests dies, enmig de moments entranyables com cagar el tió amb els nebots, encara que aquest any ja hagin estat ells els encarregats de posar sota la manta que tapava la família de tions. Sí, una extensa família formada pel vell tió de barba blanca que ha acompanyat les seves cosines  durant una vintena d'anys, pel que va fer el meu germà per a en Pol i la Mariona, els nostres nebots, per algun parent més que ara no recordo quan es va estrenar i, encara, el petitó que van comprar a la fira de Santa Llúcia d'Olot per posar al pessebre.

Ens donen tranquil.litat les tradicions perquè ens sentim a redòs del que és costum a casa? Ens adaptem a les tradicions d'altres famílies? Quan arriba el moment de sentir que una tradició ja és nostra? Mentre ho escric, em ve a la memòria una fotografia que em va fer arribar la Gina, quan era als Estats Units vivint i treballant a casa d'una família americana amb fills. S'hi veien les nenes amb el bastó a punt per fer cagar el tió. Què devien pensar aquelles petites del costum curiós de picar un bastó que els havia arribat de la seva cuidadora que havia travessat l'Atlàntic per acostar-se a un somni que, a hores d'ara, té més a tocar? Deu comptar els dies que li falten per dir: "Canadà, ja sóc aquí, finalment"? Té un calendari i va fent una creu marcant els dies que ja han passat?

Al vell calendari del 2015 penjat a la cuina de casa, hi ha tot d'anotacions en llapis al minúscul mes de gener que apareix a la part superior: una presentació d'un llibre, una visita mèdica rutinària, una sortida a teatre amb unes amigues, l'inici d'un curs a distància... El nou s'espera, encara embolicat amb el plàstic, que trobem un moment de tranquil.litat per anar-lo omplint, qui sap si amb alguna amb alguna tradició que hem sembrat aquest 2015 com la d'anar a teatre a Barcelona el dia de Nadal i gaudir d'una conversa distesa amb en Pep Cruz, abans d'entrar al teatre Victòria a veure'l interpretar de nou el paper de Joanot, el cristià renegat de la tripulació de Saïd. Ens va emocionar, un cop més, la història de Mar i Cel, inspirada en l'obra de Guimerà estrenada just cent anys abans que la primera versió de Dagoll Dagom. Una vegada més  les relacions humanes entre persones de cultures i religions diferents es van embarcar en un vaixell, que sembla va ballar al ritme dels pirates i es movia sinuós i silent enmig la boira final. 

I, encara avui, en un moment inesperat ens arriben la veu del grumet Idriss als braços de Saïd o l'ària de la mare plorant per l'expulsió dels moriscos. La combinació d'efectes, de música, de text, d'interpretació i d'emoció es van aposentar suaument a les nostres ànimes com un moment entranyable d'estricta empatia.

dimecres, 23 de desembre del 2015

Dones

A les dones que he anat trobant pel camí: Gràcies!

Al voltant del foc, crec, gairebé tots quedem embadalits. Hi ha una amiga que té la xemeneia al costat de la tele i diu que tot sovint fan servir el comandament per posar el canal foc. Hipnotitza d'una altra manera, menys alienant potser... Al voltant d'un foc, imagino generacions i generacions que s'han explicat històries, s'han escoltat, han arribat a acords i han assumit desacords. Qui sap si és l'essència d'aquestes generacions passades la que ens retorna quan endolcim la mirada davant d'una flama, per petita que sigui.
Estic convençuda que un petit moment d'estricta simpatia d'algunes persones consisteix a seure a la vora del foc i submergir-se en un assaig, una novel.la o un poemari; o per què no? amb una revista del cor, de decoració, de motos... Hi ha alguns llibres que m'hi conviden d'una forma una mica més subtil, com ara els de la doctora Jean Shinoda Bolen. La vaig descobrir,  fa uns deu o dotze anys, pel seu llibre Las diosas de cada mujer, publicat el 1984. Em va cridar l'atenció perquè es valia de les deesses gregues per explicar els patrons interns que seguim les dones a partir dels arquetips que cada una d'aquestes set deesses representen: Àrtemis, Atenea, Demèter, Afrodita, Hera, Persèfone i Hèstia. 
No fa massa dies, enmig del maremàgnum d'informació que circula a una velocitat desorbitada pel facebook, em vaig assabentar que l'autora seria a Barcelona, a la casa del Tibet, per presentar la seva darrera obra, Artemisa, tot un volum dedicat a la deessa de la caça i la lluna, que representa l'arquetip de la germana, la competidora i la feminista. Consulta ràpida al calendari per comprovar com ho tinc per baixar fins a Barcelona. Dimarts. És igual que em toqui treballar a la tarda, vaig pensar. Potser tinc temps. Google Maps. La Casa del Tibet és a tocar del mercat del Ninot. Fantàstic. Em conec la zona i serà fàcil trobar pàrquing, pagant evidentment. 
Va ser un regal de Nadal a l'avançada poder estar asseguda, encara que fos a terra, a davant de tot, per escoltar i quedar-me hiponitzada per les paraules d'una dona menuda de gairebé vuitanta anys, que va parlar just una hora per no cansar-se en excés abans d'atendre la llarga cua de dones i homes que ens havíem aplegat per sentir les històries de l'heroïna grega Atalanta, una magnífica representant de l'arquetip de la indòmita Àrtemis. 
cercle de dones a Chidelluna (Gualba)
Amb els anys he anat ampliant la meva biblioteca amb obres de la doctora Shinoda Bolen. Gràcies a l'obra El millonésimo círculo, he après a valorar la determinació de les persones que creuen en els seus somnis i en les seves reivindicacions per una vida millor al nostre planeta. En el segon capítol, explica el relat del centèsim mono, basat en la teoria de la ressonància mòrfica del biòleg Rupert Sheldrakle, que va servir d'inspiració als activistes antinuclears a seguir endavant. Aquesta teoria afirma que la conducta d'una espècie canvia quan les modificacions es manifesten en un número exacte d'individus. La doctora explica que va escriure el llibre per inspirar les dones a crear cercles amb un centre espiritual i a posar de relleu el paper transformador que tenen els que ja existeixen. 
Hi ha moltes dones que ens reunim, de tant en tant, en cercles i al voltant del foc i en connexió amb nosaltres mateixes, sembrem petites llavors per contribuir a fer del nostre planeta un lloc millor per créixer, viure i, al final, morir. 
Com que s'acaba l'any i estem en època de desitjos, el meu per al 2016 és que cada vegada hi hagi més cercles (de dones, d'homes, de dones i homes junts, de nens, d'adolescents, de tribu, en definitiva) treballant tenint en compte l'impacte que té el que fem en nosaltres mateixos, els altres i el món. 

dimecres, 16 de desembre del 2015

Silenci

Suposo que en algun moment o altre algú us haurà fet aquell joc típic de triar un, dos o tres animals amb els quals us pugueu sentir identificats. Tot i que el més probable és que n'hi hagi algun que el tenim molt clar, també podríem fer valer un comodí  segons com ens sentim el dia que ens fan la pregunta. Si fos així, avui m'encantaria ser un cargol o una tortuga. Necessito anar a poc a poc, tancar-me a la meva closca, paladejar el silenci.

El silenci és un d'aquells béns difícils d'apreciar en aquestes dates en què els aparadors inciten a un consum desmesurat; en què models de tots dos sexes s'entesten a fer-nos gastar els diners en colònies i els anuncis de tota mena de joguines són interromputs per programes infantils. Tot sembla portar-nos als excessos en un moment en què el dia es va recloent en braços d'una nit cada cop més llarga, tot i que la suau bonança d'aquests dies (i dels que vindran, segons el meteocat) ens pot induir a pensar més en un dia que es va allargant, com si ja haguéssim passat el llindar del solstici que ha d'arribar, si la informació de la viquipèdia és certa, el dia 22 a les 4:48. I si el 22448 fos el número guanyador de la loteria de Nadal?

Quan penso en el silenci, em ve a la memòria aquell "si lo que vas a decir no es más bello que el silencio, no lo vayas a decir. Calle el hombre y que hable el mundo, calle el hombre y vuélvase a callar"... que cantaven en Quimi Portet i en Manolo García d'El último de la fila.  I el silenci antic i molt llarg d'on venia en Raimon. 

Quantes menes de silenci existeixen? Hi ha el silenci odiós de la prohibicions, el silenci de la por i la ràbia empassada, el silenci de la mort i del dol, el silenci dels hospitals i el de les aules quan hi ha examen, el silenci previ a una mala notícia. Són silencis foscos i aspres, esmorteïts a contracor.


Però també hi ha el silenci de primera hora, quan el sol es retalla a l'horitzó i bufa un vent suau vora la mar;  el de la nit estrellada; el que es desprèn en la tendra carícia d'una persona estimada; el que sorgeix de la màgia de fondre's en abraçada amb un arbre de tronc i capçada generosos; el d'una mà amiga que ens ofereix un massatge per rebaixar la tensió; el de la pau amb nosaltres mateixos que ens acaba dibuixant un somriure amb els colors de l'alegre serenitat. I, aquest silenci... quin color té?









dimecres, 9 de desembre del 2015

Present, passat i futur

Quarts de set. Em trobo la Pilar pel carrer. És la segona vegada que coincidim avui. No fa massa fred i ens aturem una estona per comentar la feina de voluntariat al banc dels aliments. Està contenta que hi hagi la gent "jove" del banc de temps implicada a ajudar a classificar el que es va recollir en la campanya del gran recapte. No sé quants anys deu tenir, però ja en fa una bona colla que es va jubilar. I, tanmateix, segueix activa! Parlem dels anys i del paper que juguen les persones grans després que em comenti que la gent com ella ja no serveixen de model. Li rebato perquè ella amb la seva actitud de generositat cap als altres me n'ha fet a mi. Malgrat viure en una societat que canta les excel.lències de la joventut, que magnifica la bellesa i el culte al cos perfecte, el fet d'anar sumant anys m'ha servit per adonar-me de la importància que tenen els vincles amb persones de totes les edats. Estic plenament convençuda del valor del proverbi africà que diu que "per educar fa falta tota la tribu". Abans d'arribar a casa em trobo dues nenes que em saluden. No fa ni un any que van arribar de Bulgària. Em meravello, un cop més, de la facilitat amb què els infants aprenen la llengua del país que els acull. Com deuen viure el dol per haver marxat del seu país? Com deu ser l'adaptació a una nova realitat, a una nova llengua, a uns nous costums?
Quan engego l'ordinador, em quedo una estona embadalida mirant la foto del salvapantalles. Un estol d'ocres, verds i torrats lleugerament vermellosos em fan somriure recordant l'excursió amb una amiga que ha tornat al poble. Xerràvem d'aquells indrets especials on la mà de l'home amb prou feines s'hi pot veure i ens imaginàvem que segles enrere, potser, hi havia persones que també havien recorregut aquells boscos i veien un paisatge molt similar al que teníem davant dels nostres ulls... Llavors ens vam adonar que ens havíem despistat enmig de aquell laberint de caminois i ens calia retornar al camí principal. En aquells moments vaig agrair la previsió d'haver agafat el mòbil i amb la connexió al GPS va ser fàcil arribar-hi.

Xafardejo el Facebook i trobo un post que em crida l'atenció: és una notícia que parla d'un centre que és alhora guarderia infantil i residència d'avis. Es tracta del Providence Mount St. Vincent, a Seattle, als Estats Units. Evan Briggs és l'autor del tràiler del documental Present Perfect que mostra com és la relació entre els menuts i la gent gran en aquest espai. A les imatges s'hi destil.la agraïment, tendresa i complicitat. En el fons, és una invitació a reflexionar sobre la pèrdua dels vincles intergeneracionals i, alhora, a mirar el nostre voltant per adonar-nos si només ens relacionem amb persones d'una determinada franja d'edat. Possiblement té raó el meu pare quan diu allò de "canalla naixem, canalla ens tornem" i, per això, us animo a aturar-vos un momentet per veure el vídeo (no arriba ni a cinc minuts!). Qui sap si recuperareu algun record d'un avi o una àvia que va compartir el seu somriure amb vosaltres quan éreu xics... Qui sap si recordareu un nét o néta que ja s'ha fet gran o somriureu il.lusionats per l'arribada d'un nou membre a la família.

Aquesta era digital que ens permet saber en un clic què passa o com es viu a l'altra punta de món també ens ha dut a omplir d'imatges els nostres dispositius electrònics, a posar fotos al perfil del correu electrònic, de les xarxes socials de què formem part i, molts ho podem confessar, a  atabalar-nos quan trobem massa lletra... Però de la mateixa manera que no em sabré estar de buscar alguna imatge que acompanyi aquest text, tampoc ho faré de posar una imatge en paraules: el vers que tanca un dels sonets del poemari Sol,  i de dol, del poeta J.V Foix, "M'exalta el nou i m'enamora el vell".



dimecres, 2 de desembre del 2015

Hic et nunc (Ara i aquí)





El passat 28 de novembre el diari Ara estava de celebració cinc anys després d'aquella primera portada que omplien la tendresa del doctor Moisès Broggi, de 102 anys, i la Graciela Noguera, la primera catalana d'aquell 2010. Vaig comprar-lo encuriosida per la novetat, ho reconec, i també perquè portava el segell de persones que, per a mi, eren significatives per la seva trajectòria professional: Antoni Bassas i Carles Capdevila.

Al primer el vaig descobrir escoltant les retransmissions d'en Puyal a Catalunya Ràdio i el vaig seguir, de forma gairebé incondicional, al capdavant d'El matí de Catalunya Ràdio i els diumenges a la nit quan feia l'Alguna pregunta més? just després dels Papers Mullats de l'admirat i enyorat Joan Barril acompanyat de Joan Oller, en un programa sobre literatura, "probablement l'edició més ensopida de la ràdio difusió catalana".
A en Carles Capdevila el coneixia d'alguns articles a El 9 Nou, diari de referència a Osona, pel llibre Criatura i companyia, que va guanyar el premi Pere Quart d'Humor i Sàtira, de forma merescuda, penso, en dibuixar diferents escenes del procés de gestació, naixement i primers moments de la vida d'una Criatura. L'obra és alta recomanable sigui quina sigui la posició des que un el llegeix: Ell, Ella, amics, família, personal sanitari... sobretot perquè ho tenyeix d'un humor que pot ajuda a relativitzar la situació.

Encara no he tingut temps de mirar el vídeo Educar amb humor  que tant d'èxit ha tingut a les xarxes socials i a tots els centres on ha anat a fer la xerrada presencial. Vaig posar com a prioritat emocionar-me veient el vídeo de comiat que va fer a la redacció de l'Ara abans de deixar el càrrec com a director per seguir fent periodisme i parlant d'educació, entre moltes altres coses, un cop superat l'escull de l'operació arran del càncer: "ara el projecte de la meva vida és la meva vida". I em vaig emocionar, fins al punt d'acabar aplaudint sola a casa després de sentir l'agraïment als impulsors, accionistes, a tota la redacció, a totes les persones que treballen a l'Ara i per a l'Ara, a més dels lectors, incloent aquelles persones que pensaven que el projecte fracassaria.

Però en aquests anys hi fet grans descobertes: les veus femenines de la Tatiana Sisquella (com he arribat a enyorar la seva columna dels dissabtes!) i l'humor àcid i visceral de l'Empar Moliner, les cartes, algunes d'elles de relectura obligada, de l'Albert Om que em porten a començar sempre el diari dissabte per al contraportada, fins i tot el dia que, innovadors i "provocadors" com són a vegades a l'Ara, l'Albert i la Tati es canviessin la columna; la punxa de l'Iu Forn, i la participació del lector, no només a la pàgina d'opinió sinó al Vist al Twiter, en els comentaris de l'edició digital, o en la col.laboració a l'hora de preparar dossiers especials. 
Algunes vegades no m'han agradat l' invent de fer tot un diari il.lustrat per Joan Miró o que s'enviï la col.lecció de clàssics grecs i llatins de la Bernat Metge a escoles de primària si així ho decideix el subscriptor, o m'han cansat alguns canvis de maquetació perquè tenia la sensació que l'objectiu era innovar per innovar. 
Tot i ser una subscriptora discontínua, tant en suport digital com en paper, em considero de l'Ara. I la prova n'és la pregunta de la Susanna de la llibreria El Trèvol: "Sí, ja t'apunto el CD de la Marató per diumenge. Amb l'Ara, oi?"