dimecres, 16 de març de 2022

Benvolgut Josep,

 Benvolgut Josep,


dimarts 15 de març
T’escric en resposta a la teva carta, enviada per correu electrònic a l’adreça d’xtec, per fer-te saber, en primer lloc, que a molts docents ens va anar a parar directament al correu brossa. Això explica per què hi havia professorat que l’havia rebuda i d’altres no. Misteris de la informàtica?


Aquesta setmana hem encetat un procés de mobilització als centres educatius, dels quals n’hem informat amb més antelació que no pas la d’un correu a les directives mitja hora abans de la roda de premsa a TV3, la teva.


El canvi de paradigma seria que també a les aules de primària i secundària la ràtio fos més racional tal com el que afirmes que veurem a infantil 3. És prou trampós penjar-te la medalla de rebaixar ràtios a P3 quan el que baixa és la natalitat. Tot i això, no ens enganyes, sabem que moltíssims nens i nenes se segueixen quedant sense plaça a l’escola pública i es veuen obligats a anar a la concertada.


Un altre canvi que ens hauria agradat veure és un procés participatiu real dels docents en el decret sobre els currículums. Un procés participatiu real vol dir fet per persones informades amb antelació i marge de debat, fet per persones que fan feina directament a les aules i no als despatxos de Via Augusta.


Seria tota una novetat que el calendari escolar respongués a criteris pedagògics i que, si és per acostar-nos a Europa, també hi hagi pauses durant el trimestre. Et pots comprometre que el mes de juny les directives dels centres tinguin ja les plantilles del curs següent? De quina partida trauràs els diners per pagar les extraescolars del setembre quan els alumnes acabin a les 12:30? 


Dimecres 16 de març
Per enèsima vegada em costa creure que el Departament d’Educació destinarà els recursos econòmics que garanteixin la igualtat d’oportunitats, tal com afirma que es va recollir en el Pacte contra la Segregació Escolar. Això inclou aula d’acollida a tots els centres amb alumnes nouvinguts? Hi seran quan arribin a mig curs? Dotaran de recursos els centres on hi hagi alumnes d’integració?  Pel que fa al decret d’inclusió, vindrà acompanyat de recursos? Hi haurà un vetllador per a cada un dels alumnes quan estiguin a l’aula ordinària?


Pel que fa al Pla d’educació digital, em pots explicar si un ordinador serà capaç d’atendre una persona amb un atac d’angoixa? L’ordinador l’ajudarà a respirar, a relaxar la musculatura, a mirar de tranquil·litzar-la?


El curs vinent, em pregunto, ens estalviarem les guàrdies de fins a més d’una setmana perquè no hi ha prou personal a la borsa d’interins o perquè d’aquesta manera el departament s’estalvia uns dies més de sou?


Pel que fa a l'FP, ja va essent hora que el professorat rebi un tracte com el que es mereix i els alumnes que opten per aquests estudis la possibilitat de tenir-hi plaça sense que sigui a correcuita el mes de setembre.


També vull avançar-te que un 10% d’interinatge el 2024 potser s’aconseguirà complint la llei i no pas organitzant concursos d’oposició que tensen, encara més, la nostra pràctica docent.



I, en darrer lloc, vull aprofitar l’ocasió per compartir amb tu una reflexió sobre el català. Fer-te responsable de la sentència vol dir exactament què? Com pot ser que una sola família aconsegueixi fer imposar el 25% de les classes en castellà en un centre i cinc alumnes nouvinguts no tinguin una aula d’acollida? 


Estic segura que no compartim la mirada pedagògica, l’horitzó i el somni d’una educació transformadora i millorada. Facta, non uerba. Jo faig feina a les aules i tu ocupes un despatx a Via Augusta.


En tot cas, et puc agrair per endavant que t’hagis llegit la carta. Sobre la resta, hauré d’esperar per veure com compleixes les promeses i fins a quin punt dones resposta a les nostres demandes.


Cordialment,



Dolors



PD: Si vols parlar de qualsevol d'aquests temes, estàs convidat a venir al meu centre. Estic convençuda que molts altres docents agrairan que vagin a conèixer la realitat en directe i no a través de dades. El mapa no és el territori.


dimecres, 9 de març de 2022

El teu nom és Gina

 

Si el dia que em van batejar haguessin entès els meus plors, el més probable és que tingués un nom ple d'as i no d'os. El nom el va triar l'àvia materna després d'un no contundent de la mare a portar el de l'àvia: María Jesús. L'haurien escrit així, en castellà, perquè al 68 era impensable que pogués ser d'una altra manera. Potser tampoc estaven per rumiar un nom que s'escrivís igual en català que en castellà. Com que no va ser María Jesús, l'abuela va decidir que em diria como abuela (la de la meva mare, és clar). No vaig aclarir si ma mare no volia perquè era el nom de la seva mare o perquè al cementiri del pueblo, d'on van marxar el 51, s'hi va quedar una germana que es deia així. Per allò que en el bateig ens posaven dos noms més, em van correspondre el de l'àvia paterna, Magdalena, i el de Carme. Hi ha prou Carmes a una banda i altra per pensar que tant podia venir  de la germana gran de la mare com d'una de les germanes del  pare. 

Vaig fer les paus amb el meu nom en un curs d'estiu per a professors un juliol de finals dels 90. Com que el curs es deia Aplicacions didàctiques dels jocs de paraules el primer que ens van plantejar va ser canviar-nos el nom, però amb la condició de fer-ho a partir del nostre. Si a Dolors li treia la D es convertia en olors i si li posava la C del meu cognom en colors. Allà vaig descobrir que el nom que m'hauria agradat que em posessin, Anna, era un palíndrom perquè es llegia igual d'esquerra a dreta que de dreta a esquerra. Per allò que a aquestes alçades la burocràcia se'm fa coll amunt, ni em plantejo de canviar-lo i suprimir el Maria d'un DNI que no m'identifica. De petita, quan mirava pel·lícules de l'oeste, m'admirava la capacitat dels indis per posar els noms: Nube Roja, Espíritu de madre guerrera, Toro sentado... i m'imaginava quin haurien triat per a mi.  


Quan començo el curs, m'agrada aprendre'm de seguida els noms dels alumnes. A vegades suposa un esforç de pronúncia perquè la diversitat lingüística va més enllà de Yasmin, Mohamed o Karim que em troba en els primers anys a Vic. Ara hi ha tot de noies xineses que van arribar gairebé nadons, després de mesos als orfenats, que han mantingut el nom d'origen i tota una munió d'alumnes de Senegal, Romania, Bolívia o Perú. De la manera que m'agrada fer llistes, ja se'm podia haver ocorregut fer-ne una amb els noms d'aquelles persones a qui he fet classe en aquests trenta anys. Hauria estat un pèl massa friqui, oi? Tot i no haver escrit  la llista, alguns formen part del meu arxiu de records i d'altres segueixen ben presents. Amb la Gina ens hem estat enviant postals gairebé des que va plegar de l'institut el 2007. M'impressionava la seva contundència quan parlava de l'hivern i la pluja com a moments meravellosos de l'any, el seu amor cap als avis i la gent gran, i la  ferma convicció que viuria al Canadà i faria cinema. Ho ha aconseguit i ho testimonien totes les postals que guardo dels seus anys a l'altra banda del bassal. Deu fer un parell de cursos que, passant llista, una altra Georgina va alçar la mà per dir-me "Georgina no, Gina". 

Font

La darrera Gina que he descobert és un personatge creat per la Maria Climent. De fet, la novel·la porta aquest títol i es va publicar l'octubre del 2019. La Maria ha estat la professora d'un grup de dones catalanes d'arreu que ens vam inscriure a un dels tallers que organitza Catorze.cat: Escriure les emocions. Durant cinc dimarts ens hem atrevit a compartir allò que aflorava arran de les propostes de la Maria: una presentació, una anècdota divertida, un moment difícil...  Ens hem fet companyia en la distància quan la sensibilitat dels comiats ens negava els ulls, ens hem descobert enginyoses, agosarades i, sobretot, ben humanes. De la presentació de la Salut em va quedar clavada la frase: "ella no ho sap, però estic llegint Gina". Jo em vaig voler esperar a acabar el curs per llegir-lo i, d'alguna manera, mantenir viva la flama de les paraules. Això em va permetre seguir descobrint aquells detalls que converteixen un bon text en un de poderós que t'aïlla del teu voltant per esdevenir un personatge més. "Mostra i no ho diguis tot. Dona els elements justos perquè el lector vagi descobrint el personatge. Alerta amb els punts suspensius." A la contraportada el periodista Albert Om el defineix molt bé: "Aquest no és un llibre normal. Té una bellesa estranya, una lleugeresa profunda, una llengua genuïna i un humor alliberador." Comparteixo cada una de les definicions d'Albert Om i us animo a descobrir què el fa especial. Què devia portar la Maria a triar aquest nom per a la seva protagonista?  I, vosaltres, sabeu quina història hi ha al darrere del vostre nom?




dimecres, 16 de febrer de 2022

Debilitas formidinis


"Només hi ha una forma de contagi que viatgi més de pressa que un virus”, va pensar la Sinskey. “I és la por.” 
Dan Brown. Infierno.
Font: El Nacional
Fa gairebé dos anys que engegar les notícies equivalia a començar a sentir que al nord d'Itàlia les escoles estaven tancant per culpa d'un virus originat en una ciutat de la Xina. Les meves alumnes de segon batxillerat només demanaven quan ens confinarien a nosaltres. Volien un temps per posar-se al dia d'exàmens i treballs, per recuperar la son i seguir enganxades a Netflix. No van haver d'esperar molts dies: el 13 de març l'Ainhoa de 2n de Bat, més pendent del mòbil que de l'anàlisi de participis, va començar a cridar que ens n'anàvem cap a casa. L'equip directiu també se n'acabava d'assabentar per la roda de premsa que el conseller Bargalló feia a TV3, la seva. Després del xoc i el caos inicial d'aquell primer cap de setmana, vaig fer meves les paraules que Jordi Cuixart havia dit, des de Lledoners, als membres dels CDR que el setembre del 2019 havien estat detinguts de matinada per la guardia civil i traslladats a Soto del Real: "No deixeu que la presó us entri a dins". 

Cotxa fumada
Aquestes paraules em van esperonar a no deixar-me arrossegar per la por compulsiva a rentar-ho tot i a comprar paper de WC. No volia empassar-me el neguit que ens servien per esmorzar, dinar i sopar a totes les cadenes de televisió, a tota la premsa escrita. Durant les dues primeres setmanes vaig arribar, fins i tot, a estar subscrita a un suplement especial de Vilaweb. Després, la rutina abans de començar les classes en línia: la sortida diària a comprar com si fos la masovera de la cançó infantil que se n'anava al mercat. Un dia el pa, l'altre la carn, el dissabte el diari i el diumenge a les nou a mercat. Algun matí, ben d'hora ben d'hora, me n'anava a bosc en companyia de tallarols i clotxes fumades. Amb un rau-rau a l'estómac vaig passar un control dels mossos per sortir del municipi: emergència informàtica. Acabava de descobrir un motiu per fugir dels quatre carrers de la presó municipal. Havia començat a perdre la por. 


¡Que por quiere decir miedo! Y ha de saber, señorita, que en España no hay miedo!,
va cridar per telèfon l'encarregat de torn a una de les persones de l'equip de Lluís Llach quan va intentar colar a la censura una cançó titulada Impotència en la por.  Encara faltaven tres anys per a la mort del dictador. Finalment es va publicar amb el títol de Debilitas formidinis que vol dir exactament el mateix, però en llatí. Vaig tenir la sort d'assistir a una de les xerrades que Llach va fer els mesos previs a aquell llunyà 1 d'Octubre. Li vaig agrair tota la companyia que les seves cançons m'havien fet durant l'adolescència. Vaig reivindicar el seu compromís polític més enllà d'aquell fer de florero que deia sovint quan l'entrevistaven després d'haver encapçalat la llista de Junts per la demarcació de Girona. Amb quina il·lusió et vaig votar, li vaig dir! Va riure i amb gest humil anava fent que no amb el cap, que ell havia fet ben poc. No és cert. I en el concert del desembre de l'any passat al Palau Sant Jordi va demostrar el seu compromís amb la vida! Gràcies, Lluís! Gràcies, Jordi!