dimecres, 13 de juliol de 2022

Camins de xicòria

Dormir amb les finestres obertes de bat a bat permet respirar amb certa tranquil·litat durant la nit, amb la contrapartida que, si teniu el son lleuger, la claror de les sis del matí entrant a raig us pot desvetllar. Si a més encara no heu desconnectat el xip del ritme laboral, us podeu trobar ben desvetllats en aquella hora plàcida en què només se sent la coral celestial d'orenetes, garses o tallarols. Després d'un parell de voltes a dreta i esquerra per veure si recuperava el son, he optat per posar peus a terra convençuda que un moment o altre recuperaré aquestes hores de son. Contravindré la lletania maternal que afirmava que la son no es recupera.

M'agrada estiuejar al poble on visc tot l'any. Em permet passejar pels camins de sempre amb una mirada diferent. Ja no hi ha la màgia del primer estiu, ara fa quinze anys, quan cada passa era una nova descoberta, un anar-me deixant enamorar per aquest racó al peu del Montseny. Diu Alicia Kopf a la novel·la Germà de gel (2016) "Perquè és en les relacions, i no en els llocs, allà on descansem.". I em pregunto si en aquestes relacions hi inclou també les alzines i els roures, les rieres o els turons. De bon matí he descobert camins de xicòria, tot baixant de l'ermita de Sant Llop. Fins fa un parell de setmanes la xicòria era només el nom d'una planta amb què es podia elaborar un succedani de cafè. Va ser la Mercè qui li va donar forma i color en veure-la en un ram que havia recollit en un dels camins que voregen l'ermita de Santa Anna. Porto una bona estona fullejant diccionaris i fent clics a la pàgina de la xicòria per conèixer una mica més aquesta planta que omple de blau els camins assolellats de l'estiu. Per la bellesa de les flors i per la varietat de noms segons la contrada (xicoia, màstec o cama-roja, per citar-ne alguns), Òmnium podria fer una sèrie de bosses de tela per donar a conèixer la diversitat del país seguint el camí iniciat amb les paraules illenques. 

Sobre vacances, viatges i estiueig  parlàvem dijous passat a la xerrada organitzada pel grup Breda Vila de Benestar. Les vacances són un temps per buidar o per omplir? Va ser una estona distesa per ser conscients de la diferència entre el que projectem sobre el temps de vacances i la realitat. "Veure el concurs de focs artificials a Blanes des de la platja és idíl·lic", afirmava en Dídac, "si oblidem el metre quadrat de sorra que et correspon, la cua per arribar i la dificultat de trobar lloc per aparcar". La resposta a la pregunta-reflexió "per què hi ha més separacions  després de les vacances?" posava l'èmfasi en l'amplitud del temps compartit i en una mena d'obligatorietat de passar-ho bé perquè estem en un moment de vacances. Però el conflicte forma part de la nostra condició com a humans i pot aparèixer en qualsevol moment. Trobar la manera de resoldre'l i conviure-hi és tot un repte que forma part del nostre dia a dia, amb vacances o sense. 


Des que els alumnes es van acomiadar de les aules el passat 22 de juny que molta gent em demana si ja estic de vacances. Amb tota l'amabilitat de què soc capaç segons el dia que m'ho demanen, els recordo que nosaltres seguim als centres fins a principis de juliol i que als equips directius encara els queda bona part del mes de juliol. En el meu cas, fins al 22 de juliol estaré treballant a mig gas perquè m'he inscrit a una formació al Laboratori de lletres: Escriptura creativa per a docents. Una de les moltes novetats que tenia preparades el departament d'educació per a nosaltres era la introducció de noves matèries optatives a primer de batxillerat; una altra és que, a hores d'ara, el decret encara està en tràmit. Tampoc era qüestió d'arribar l'1 de setembre, com cada any, i que el més calent fos a l'aigüera. Confesso que gaudeixo amb el curs: els materials que ens fan arribar són de qualitat, les propostes de la professora, l'Alba Dalmau, són útils per treballar amb els alumnes i els exercicis m'obliguen a fer fora la mandra. De mica en mica la creativitat es va desvetllant i em descobreixo tafanera quan observo algú al tren: on va?, a qui està escrivint un missatge?, ha pagat el bitllet?, què li respondrà al revisor quan el vegi sense mascareta? I, com qui no vol la cosa, he recuperat el plaer de passar una estona plàcida a L'illa del Ter.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada