dimecres, 28 de novembre del 2018

Tots els grocs del món

Just acabo d'escriure el títol i m'assalta el dubte si el món s'ha salvat de l'esporgada dels accents diacrítics que va fer l'IEC el 2016. Sí, encara el puc posar en aquest títol-adaptació del títol de la pel·lícula estrenada el 1991 que, diria, va suposar per a molts el descobriment de Jordi Savall, autor de la banda sonora de Tous les matins du monde. La pel·lícula ens porta fins al segle XVII acompanyats de les violes de mestre i aprenent, Monsieur de Sainte-Colombe i Marin Marais respectivament, i d'una història d'amor i aprenentatge, de paciència i d'esforç, de vida i de mort. Aquests darrers dies moren moltes de les fulles dels arbres que, de petits, havíem après que tenien fulles perennes. Tenyeixen de marró, vermell i també de groc les voreres de les ciutats mentre a bosc cauen plàcidament damunt el coixí de la mare terra. Les fulles segueixen el seu cicle, amatents del que dicta la mare natura, aliena a cap altre simbolisme que no sigui l'inexorable pas del temps. 

Un temps que, les darreres setmanes, ha vingut marcat per la pluja, per inundacions i altres estralls que no estàvem gaire avesats a veure. El vent hi acompanya, impecable, al peu del Montseny, encara que no sigui terra de vent com ho són els dos extrems del nostre país petit, dolç en la veu de Lídia Pujol que el 2013 cantava pel dret a decidir i perquè s'aturessin les retallades que han dut aquesta setmana a milers de treballadors a reclamar millores en les condicions de treball: metges, bombers, docents, treballadors de Correus. Persones al servei d'altres persones. I, si voleu, atureu la lectura, i acompanyeu-la mentre agraïu la feina de totes aquelles persones que en algun moment us han transmès la seva dolcesa, el seu suport i la seva professionalitat en un moment difícil. Gràcies, Lluís Llach, per haver creat un poema tan deliciós sobre el nostre petit país! Potser aquesta setmana m'estalviaré d'agafar el meu paraigües de color groc per protegir-me de la pluja i seguir reivindicant la llibertat dels presos polítics d'aquí, per proximitat, i d'arreu, per humanitat. Poc s'ho devia pensar el meu paraigües que, tants anys després, esdevindria reivindicatiu i deixaria de ser la riota d'aquells que es mofaven de l'estridència del seu color llampant que il·luminava els dies grisos i plujosos!


I passejant pels carrers i places, seguirem veient  tots els grocs del món instal·lats al logo d'unes oficines bancàries que van canviar la seva seu principal ara fa poc més d'any, que en fa alguns més que va engolir petites entitats bancàries,  que cada cop més omple d'anglicismes els seus productes i carrega de comissions més elevades els seus usuaris. Es mantindrà a les bústies que encara queden a pobles i ciutats per als que seguim estimant escriure a mà cartes i postals als amics que, tant si són lluny com a prop, segueixen agraint el petit detall de trobar un somriure enmig de la propaganda o els rebuts del banc si és que encara no els han pressionat prou perquè es passin a fer totes les gestions en línia. Consum responsable de paper o voluntat de tenir-nos encara més controlats? Potser l'helicòpter que ha espantat els ocells que segueixen la seva ruta habitual és de color groc i es vola en direcció a un del grans hospitals on s'han invertit molts diners que, potser, més repartits a la xarxa sanitària bàsica haurien permès que el col·lectiu de metges de l'atenció primària no hagués d'atendre quaranta pacients per jornada. Quaranta són també els alumnes que omplen moltes de les aules del país. Cada vegada més hi ha més alumnat diagnosticat de més trastorns d'aprenentage que requereixen anar més a poc a poc en un món, de groc o no, que canta l'excel·lència de la rapidesa i oblida aquell necessari dolce fair niente per tornar-s'hi a posar, una mica més tard, amb més empenta i alegria. En el color groc hi ha l'alegria del sol i de les plantes que el reverencien, els girasols, de les zones de càrrega i descàrrega on podem aparcar els caps de setmana sense perill de ser multats. En el groc hi ha l'essència del safrà, crocus sativus, que li dona el nom a la paraula en català. Na Margalida, una al·lota que estudiava a l'institut de Sineu on vaig fer la meva estrena com a funcionària interina, em va explicar com n'era de lent i parsimoniós anar recol·lectant els estigmes i estils del safrà, preuada espècie i condiment que fa més de tres mil anys va arribar de l'illa de Creta. 

El color groc, a qui Albert Om dedicà el desembre de l'any passat, la seva carta dels dissabtes, pinta de misteri les novel·les italianes; ens informa dels números de telèfons en alguns països; avisa els futbolistes que a la propera aniran al carrer i als banyistes que cal prendre precaucions per banyar-se... I, encara, en el món del teatre hi ha qui influenciat per la mort de Molière en escena vestint de color groc l'ha fet fora del seu vestuari, no fos cas que es repetís el que li passa al comediògraf francès. Però no tothom fa cas de la superstició i en trobareu exemples arreu de la xarxa, fins i tot en una obra de teatre per a infants Groc Molière, publicada el 1991, que encara a finals del curs passat es representà a la localitat de Castelló. El groc seguirà sent de tothom.








dimecres, 21 de novembre del 2018

Pólvores de duc

Celebrar 475 anys d'història d'un edifici sempre té un no sé què de sentir-se insignificant al costat d'unes parets que n'han viscut, en silenci, de tots colors. Ai si les parets parlessin! Què ens explicarien les de Can Siset Sisó que des de 1980 acullen una botiga de ceràmica i artesania? Van sentir, potser, com en Paco decidia Terraforta com a nom? O, qui sap, com  la Maria s'il·lusionava pensant com ompliria les lleixes de cassoles, olles i càntirs, com deixaria un racó per als artesans que tot just començaven a descobrir la força de treballar amb la terra i els colors? Què en saben de les passejades d'en Francesc per la botiga buscant el lloc ideal per una peça que donarà un toc de museu a unes estances que mantenen vives la tradició d'un dels nobles oficis, el de modelar la terra per crear una nova vida? El toc culinari a la celebració li va posar la Montse Bertran amb algunes de les receptes que formaven part del receptari d'aquell llunyà segle XVI. La cuina de la casa s'omplí de l'olor del sucre fi, la canyella en pols, el gingebre ratllat, els claus d'espècie i la nou moscada de les pólvores de duc; els paladars es deixaren seduir també pel contrast de l'all i el formatge a l'almadroc que ja havia fet les delícies d'alguns assistents a la primera jornada de commemoració.

Els colors, els sabors i la música havien omplert no feia massa dies la sala de l'Espai de Jove de Breda d'un ambient que ens transportà fins a l'antiga Grècia. La iniciativa anà a càrrec de la gent del Banc de Temps que donà a veu a l'Esther, viatgera i historiadora, que compartí la seva passió pel món grec amb un públic de totes les edats disposat a compartir un divendres a la tarda en bona companyia. Una paleta de blaus embolcallant unes illes d'origen volcànic, la fermesa d'unes figures que algú escolpí fa centenars d'anys, la meravella que encara suposa per nosaltres emmirallar-nos en aquells homes i dones que vivien encara obedients al ritme de la llum solar. I, just quan el grup de Passaltpas es preparava per fer tirar avall dolmes, tzatziqui i altres delícies, vaig girar cua... i no pas per vergonya de ballar i entrebancar-me amb la dreta i l'esquerra... sinó per la impotència de no poder resistir sentir la música asseguda per imperatiu d'un esguinç que fa un parell de mesos que em fa la guitza. O potser soc jo qui la hi fa per no deixar-lo reposar com, de tant en tant, m'exigueix...

A l'espai la Plana de l'Om de Manresa es comença a sentir l'oloreta del càtering que trobarem a la sortida de la primera sessió del XIV Fòrum Auriga, una de les activitats que es porten a terme durant l'any en què una població del territori català ostenta el títol de Capital de la Cultura Catalana. M'hi han empès, un any més, les ganes de tornar a escoltar la veu reposada i sàvia de Raül Garrigasait, director de la Casa dels clàssics, l'oportunitat de compartir una estona de tertúlia sobre docència del món antic, i també la intuïció que allà coneixeria gent que posa els seus coneixements al servei de tots aquells que treballem per seguir transmetent l'essència de la humanitat, més enllà d'èpoques històriques i condició social. Confesso que la cirereta del pastís ha estat poder fer una abraçada en directe a una dona d'empenta, la Margalida Capellà, que presentava un dels seus projectes educatius interdisciplinaris en companyia d'en Sergi, professor de cicles formatius de jardineria de l'INS de Premià de Mar. Tenia gairebé la certesa que de l'equip ICE de la UdG també baixaria algú i tindria l'oportunitat de fer-la petar una estona en directe ara que ja no coincidim a les reunions de selectivitat. I m'ho podia haver pensat que els germans Tudela, alma mater de l'Àuriga, tindrien unes paraules per als presos polítics, alguns dels quals eren ben a prop, a la presó de Lledoners, a Sant Joan de Vilatorrada on no feia massa dies, coses del destí, s'hi havia representat una obra de teatre, fruit de la voluntat de fer arribar la cultura arreu del territori del grup impulsor de la capitalitat de la cultura catalana.