dimecres, 28 de novembre de 2018

Tots els grocs del món

Just acabo d'escriure el títol i m'assalta el dubte si el món s'ha salvat de l'esporgada dels accents diacrítics que va fer l'IEC el 2016. Sí, encara el puc posar en aquest títol-adaptació del títol de la pel·lícula estrenada el 1991 que, diria, va suposar per a molts el descobriment de Jordi Savall, autor de la banda sonora de Tous les matins du monde. La pel·lícula ens porta fins al segle XVII acompanyats de les violes de mestre i aprenent, Monsieur de Sainte-Colombe i Marin Marais respectivament, i d'una història d'amor i aprenentatge, de paciència i d'esforç, de vida i de mort. Aquests darrers dies moren moltes de les fulles dels arbres que, de petits, havíem après que tenien fulles perennes. Tenyeixen de marró, vermell i també de groc les voreres de les ciutats mentre a bosc cauen plàcidament damunt el coixí de la mare terra. Les fulles segueixen el seu cicle, amatents del que dicta la mare natura, aliena a cap altre simbolisme que no sigui l'inexorable pas del temps. 

Un temps que, les darreres setmanes, ha vingut marcat per la pluja, per inundacions i altres estralls que no estàvem gaire avesats a veure. El vent hi acompanya, impecable, al peu del Montseny, encara que no sigui terra de vent com ho són els dos extrems del nostre país petit, dolç en la veu de Lídia Pujol que el 2013 cantava pel dret a decidir i perquè s'aturessin les retallades que han dut aquesta setmana a milers de treballadors a reclamar millores en les condicions de treball: metges, bombers, docents, treballadors de Correus. Persones al servei d'altres persones. I, si voleu, atureu la lectura, i acompanyeu-la mentre agraïu la feina de totes aquelles persones que en algun moment us han transmès la seva dolcesa, el seu suport i la seva professionalitat en un moment difícil. Gràcies, Lluís Llach, per haver creat un poema tan deliciós sobre el nostre petit país! Potser aquesta setmana m'estalviaré d'agafar el meu paraigües de color groc per protegir-me de la pluja i seguir reivindicant la llibertat dels presos polítics d'aquí, per proximitat, i d'arreu, per humanitat. Poc s'ho devia pensar el meu paraigües que, tants anys després, esdevindria reivindicatiu i deixaria de ser la riota d'aquells que es mofaven de l'estridència del seu color llampant que il·luminava els dies grisos i plujosos!


I passejant pels carrers i places, seguirem veient  tots els grocs del món instal·lats al logo d'unes oficines bancàries que van canviar la seva seu principal ara fa poc més d'any, que en fa alguns més que va engolir petites entitats bancàries,  que cada cop més omple d'anglicismes els seus productes i carrega de comissions més elevades els seus usuaris. Es mantindrà a les bústies que encara queden a pobles i ciutats per als que seguim estimant escriure a mà cartes i postals als amics que, tant si són lluny com a prop, segueixen agraint el petit detall de trobar un somriure enmig de la propaganda o els rebuts del banc si és que encara no els han pressionat prou perquè es passin a fer totes les gestions en línia. Consum responsable de paper o voluntat de tenir-nos encara més controlats? Potser l'helicòpter que ha espantat els ocells que segueixen la seva ruta habitual és de color groc i es vola en direcció a un del grans hospitals on s'han invertit molts diners que, potser, més repartits a la xarxa sanitària bàsica haurien permès que el col·lectiu de metges de l'atenció primària no hagués d'atendre quaranta pacients per jornada. Quaranta són també els alumnes que omplen moltes de les aules del país. Cada vegada més hi ha més alumnat diagnosticat de més trastorns d'aprenentage que requereixen anar més a poc a poc en un món, de groc o no, que canta l'excel·lència de la rapidesa i oblida aquell necessari dolce fair niente per tornar-s'hi a posar, una mica més tard, amb més empenta i alegria. En el color groc hi ha l'alegria del sol i de les plantes que el reverencien, els girasols, de les zones de càrrega i descàrrega on podem aparcar els caps de setmana sense perill de ser multats. En el groc hi ha l'essència del safrà, crocus sativus, que li dona el nom a la paraula en català. Na Margalida, una al·lota que estudiava a l'institut de Sineu on vaig fer la meva estrena com a funcionària interina, em va explicar com n'era de lent i parsimoniós anar recol·lectant els estigmes i estils del safrà, preuada espècie i condiment que fa més de tres mil anys va arribar de l'illa de Creta. 

El color groc, a qui Albert Om dedicà el desembre de l'any passat, la seva carta dels dissabtes, pinta de misteri les novel·les italianes; ens informa dels números de telèfons en alguns països; avisa els futbolistes que a la propera aniran al carrer i als banyistes que cal prendre precaucions per banyar-se... I, encara, en el món del teatre hi ha qui influenciat per la mort de Molière en escena vestint de color groc l'ha fet fora del seu vestuari, no fos cas que es repetís el que li passa al comediògraf francès. Però no tothom fa cas de la superstició i en trobareu exemples arreu de la xarxa, fins i tot en una obra de teatre per a infants Groc Molière, publicada el 1991, que encara a finals del curs passat es representà a la localitat de Castelló. El groc seguirà sent de tothom.








2 comentaris:

  1. El groc també és el color de la Medicina.I a Vilanova, en temps de Franco quan ttot estava prohibit, es formà "la Grècia groga"

    ResponElimina
  2. Gràcies Dolors, avui m'agradat especialment l'Illa del ter. Salutacions en groc.

    ResponElimina