dimecres, 26 d’abril del 2017

Encomanar entusiasme



La carretera que em porta quatre dies a la setmana des de Breda fins a Sant Hilari és un petit regal per gaudir de la metamorfosi que viuen en primera persona boscos i camps. El cotxe ja es coneix els revolts, els trams on és possible avançar i on cal afluixar per evitar la fotografia del radar dels 90. No sé si és perquè m'hi he fixat més aquest any o les pluges del febrer van fer la seva feina que els pipiripips (les roselles, els gallarets, quiquiriquics, badabadocs...) han esclat generosament per omplir de rialles els camps. Els pipiripips duen implícit l'entusiasme pels dies de plena primavera en què les hores de claror gairebé arriben ja fins a les nou del vespre. Heu jugat alguna vegada a endevinar el color de les poncelles dient: gall, gallina o pollet esperant veure si els pètals eren de color vermell, rosa o blanc? No sé si la Susanna s'hi va entretenir o només va jugar amb la llum i la composició per retenir l'esclat verd i vermell als peus del Montseny.

No sé què ens en podria explicar l'escriptor Ramon Solsona de la paraula pipiripip i l'entusiasme que, n'estic gairebé segura, genera a moltes persones tan bon punt comencen a treure el cap enmig dels sembrats. El paquet que va arribar divendres a l'institut, juntament a la carta de resposta que li havien enviat les meves alumnes de llatí de primer de batxillerat, va provocar l'entusiasme de la Laia, la Marta, l'Estel, la Marina, l'Ainoa i la Clàudia. Tot va venir del seu llibre Marques que marquen que vaig portar un dia a classe per les referències al món clàssic que hi recull i de la casualitat d'un exercici que les va dur a trobar la paraula mango (esclau) al diccionari de llatí i a voler saber si hi havia relació amb la marca de roba i a reflexionar sobre les pèssimes condicions de treball en moltes fàbriques tèxtils. A banda d'escriure'ns una carta en què ens donava la benvinguda al club de la paraulitis, ens obsequiava amb un exemplar dedicat! de la seva obra Línia blava, en què les diferents estacions d'aquesta línia del metro barceloní donen cabuda a tota mena de personatges que es van incorporant a les històries, en una nova versió de la metàfora del tren de la vida. 

Vaig tenir la sort, pel fet de ser la professora, de rebre a més Les hores detingudes, un llibre que a la dedicatòria, Ramon Solsona m'explica que l'obra fa de pont entre l'avui i l'antiga Roma tal com ho fan les meves classes. Gràcies. I ho rebla, encara, amb una frase que, m'adono, és una de les que més m'ha ajudat en aquests més de vint-i-cinc anys dedicats a la docència: "No hi ha millor mètode pedagògic que l'entusiasme". El Diccionari etimològic manual editat per Enciclopèdia Catalana em corrobora el que recordava de quan feia classe de grec. Entusiasme prové del verb grec ἐνθουσιάζω 'estar inspirat o posseït per un deu'. El DIEC el defineix com l'exaltació de l'ànima sota la inspiració divina i, en segona accepció, com a exaltació de l'ànim, admiració apassionada. Un parell o tres de clics m'han dut a l'Alcover-Moll i a la Viquipèdia. Una de les coses que més m'agrada, i que vaig aprendre fa anys d'un alumne de 3r d'ESO, és veure com defineixen la mateixa paraula les versions viquipedistes en altres llengües. M'ha agradat, especialment, la castellana quan diu que "el entusiasmo individual o colectivo es la exaltación, la excitación del espíritu humano que sale de su estado reflexivo y tranquilo, conmovido generalmente por un impulso desconocido hacia lo bueno o hacia lo bello". 

Potser seria massa màgic que ara, just a punt d'acabar l'article d'avui, arribés a casa el Diccionari etimològic essencial de la llengua catalana de Joan Coromines que el passat més de desembre completà la Fundació Coromines i l'editorial Ara per condensar els nou volums del "Coromines" en només tres, amb les correccions que va fer el mateix lingüista. Ho reconec: aquest cop el departament de subscripció d'Ara Llibres va trucar en el moment oportú i em vaig deixar endur per l'emoció en acceptar l'oferta dels tres volums. Ja friso per poder fullejar-los, sentir l'olor de nou i deixar-me endur pel verí dolç del llenguatge de què ens parlava Ramon Solsona a la carta que ens va enviar.





dimecres, 19 d’abril del 2017

Els camins de l'aigua

El meu pare solia dir que el foc té aturador, però l'aigua no. Potser per això, la tradició popular diu que l'aigua sempre busca el lloc per on ja ha passat abans. L'espècie humana, tanmateix, no sempre fa cas d'aquesta saviesa ancestral i construeix en indrets per on abans havia circulat l'aigua. A vegades tinc la sensació que, amb tot el que hem après, creat i inventat, ens sentim amb la capacitat de dominar la natura enlloc d'observar-la, aprendre i, en conseqüència, actuar. Us animo a observar si en el lloc on viviu hi ha algun carrer que hagi heretat el nom del torrent o la riera que, en algun moment, havia passat per allà. El Torrent de la Burina a Manlleu, el de la Riera a Vic o el Torrent de l'Olla són alguns dels primers que m'han vingut al cap. Per espectacular, però, el torrent de Pareis a Mallorca. Només hi he baixat a la primavera i sense aigua. Objectiu acomplert. No em puc ni imaginar com deu ser baixar-lo amb aigua...


Prefereixo pensar que alguna de les vegades que torni a Mallorca es donarà la feliç coincidència que hauran brollat Ses Fonts Ufanes a Campanet i les podré anar a veure. Quan plou molt, irrompen amb força, com sorgides del no res, com una metàfora de l'emoció no continguda de Gaia. De la mateixa manera, riuades de gent vingudes d'arreu de l'illa, s'hi acosten atretes per la màgia d'una bellesa que saben incerta i fugissera. 

En l'imaginari popular l'aigua omple tota mena de llegendes i d'històries que no ens cansaríem d'escoltar. Tot just fa un parell de dies en vaig sentir una que vaig escoltar amb l'atenció curiosa de quan era petita. Me la va explicar en Pere, un home a qui el pas del temps ha suavitzat una mirada que s'amara d'aigua quan parlem del meu pare. Anar-lo a veure quan vaig a Manlleu és una manera de retrobar una part de l'essència del meu pare que m'agrada sentir que he heretat:  afició pels arbres i les muntayes. És alhora una oportunitat magnífica per deixar enrere aquella mena de por respectuosa que em generava perquè el tenia per un home molt seriós i estricte. 

Pere Ayats
Quan en Pere tenia deu o dotze, el seu pare, que havia fet de pastor des dels set anys i, de ben segur, havia tingut molt de temps per observar i aprendre de la natura li va explicar aquesta història. Al Pirineu hi havia un pastor que sempre havia treballat per al mateix amo que, content amb la feina, va decidir pagar-li unes vacances a l'illa de Mallorca. A la fonda on s'estava, el pastor mirava tan embadalit una tassa de fusta que hi havia en un dels prestatges que l'amo li va demanar què hi veia en aquella tassa feta de boix que se la mirava dia sí i dia també. El pastor va voler saber d'on l'havia tret abans de respondre-li que s'assemblava molt a una que ell havia perdut, engolida per l'aigua d'una font que se l'havia endut terra endins. Tot d'una va saber que li havia portat un que l'havia trobada en una font, el pastor va pensar que podria ser la seva que tenia una marca especial al cul. Quina fou l'alegria del pastor en descobrir que la font que havia engolit la seva tassa l'havia dut fins a Mallorca! I encara m'explica que aquesta història la va explicar al guia que els feia una visita per la zona de tramuntana de l'illa de Menorca quan els va fer el comentari que catalans i menorquins beuen la mateixa aigua perquè ve dels Pirineus. 

Malgrat les evidències geològiques per explicar fenòmens com els aquífers o les fonts, m'encanta escoltar la gent gran quan m'expliquen històries que ells havien sentit de menuts perquè se'ls il·lumina la mirada i és un plaer poder-ne ser una pacient observadora. I, també, perquè com els homes i les dones de fa milers d'anys ens segueix agradant que ens expliquin històries!

dimecres, 5 d’abril del 2017

Generació Llach

Hi deu haver una edat en què els records de la primera joventut comencen a surar en el nostre dia a dia. Els motius poden ser ben diversos, però sempre lligats a l'emoció de compartir l'alegria d'una retrobada o la tristor per una pèrdua, amanides amb tota la gamma de sentiments que s'hi barregen. No fa massa unes amigues recordaven la seva etapa com a estudiants universitàries a Barcelona en un pis compartit on, d'alguna manera, hi havia la primer llavor de la futura independència de casa dels pares. Si ens deixem portar per la dèria classificatòria, podríem establir dos tipus de pisos d'estudiants: els d'entre setmana i els trimestrals; dos tipus d'estudiants: els que vivien en aquests pisos i els que seguien a casa dels pares, amb el permís de tota altra mena d'opcions segurament més minoritàries. 


Destapar la capsa dels records d'aquella etapa em porta, sens dubte, a la música compartida en aquells anys en què, seguint les paraules del poeta, teníem a les venes la força d'aquell "tot està per fer i tot és possible" que va escriure Martí i Pol, va musicar Llach i va recitar Josep Maria Flotats. Ara mateix la primavera enfila, enmig de núvols i clarianes, el camí cap a una setmana que portarà una alenada d'aire després d'un trimestre escolar molt llarg perquè viu encotillat per la celebració de la setmana santa sense tenir en compte criteris pedagògics seguits en altres països, com ara a la veïna França. En aquells anys d'estudiant a Barcelona, la setmana santa era un moment especial per als estudiants de "pisos trimestrals" en què la distància o la mala combinació del transport públic no feien possible compaginar dues vides: la d'estudiant a ciutat i la d'estudiant de comarques que renta la roba a casa els pares per baixar-la el dilluns amb algun paquet amb embotit o carn perquè vés a saber d'on era la que venien als mercats de Barcelona. 

Vita Coetanea. Il.lustració de Tomas le Myéser
Una fotografia de Llach va servir per folrar la carpeta de la Universitat i per fer amistat amb la Montse de qui vaig aprendre paraules tan boniques com colimbela  o sovenir, mentre jo deia voltereta i recordar. Delícies de la llengua i de la diversitat de territoris del nostre país petit. Vam compartir traduccions d'un Ovidi, trist fins al moll de l'os, per haver hagut d'exiliar-se a causa d'un carmen et error, en aquella darrera nit a Roma abans de dirigir-se cap a Tomis. Potser perquè no n'havíem tingut prou amb els clàssics llatins i grecs, vam deixar-nos seduir per la genialitat del nostre clàssic mallorquí Ramon Llull de qui parlava, amb entrega profunda, el professor Albert Soler. El recordo assegut damunt de la taula, en una aula amb més d'un centenar d'estudiants de filologia catalana (sí! més d'un centenar), convidant-nos a canviar-nos a l'altre grup que començava el curs amb la literatura trobadoresca mentre nosaltres ho faríem amb Llull i seguiríem amb les Cròniques, a més de fer-nos treballar de valent. Em va agradar la il·lusió amb què parlava

La passió per compartir la força de la literatura catalana medieval, escrita des del que avui coneixem com a Països Catalans, la il·lusió i la capacitat de treballar que vaig veure-li en el tres cursos que vaig ser alumna seva li valdrien el títol d'artesà segons la definició que n'ha fet avui a El món a RAC1 el periodista Carles Capdevila. He recuperat de nou (gràcies a qui va idear això dels programes a la carta!) la conversa entre Capdevila i Basté per retrobar el que explicava sobre el concepte d'artesà que havia après del sociòleg i historiador Richard Sennett sobre la motivació bàsica de l'artesà: fer una feina ben feta per la simple satisfacció d'aconseguir-ho.  A mi m'agrada la definició d'artesania que vaig sentir per primer cop del meu company: l'artesania és l'art que sana. N'estic convençuda. Per això, si fem cas de l'escriptor Oscar Wilde, farem de la nostra vida una veritable obra d'art, encara que a vegades, com canta Llach ens caldrà aprendre a estimar-se la vida, quan la vida ens fa mal. 

A mi me'n va fer fa gairebé nou mesos quan el càncer s'endugué el meu pare a la mateixa velocitat que ell trescava per les muntanyes. Avui he rebut un correu en què parla de l'article Un home de pau, que vaig escriure-li com a homenatge. M'ha fet molta il·lusió saber que ha servit de llavor per donar de menjar als ocells-fulla. I us convido a gaudir de l'artesania que es desprèn de les imatges i de les paraules que la Marta hi comparteix.