dimecres, 19 d’abril de 2017

Els camins de l'aigua

El meu pare solia dir que el foc té aturador, però l'aigua no. Potser per això, la tradició popular diu que l'aigua sempre busca el lloc per on ja ha passat abans. L'espècie humana, tanmateix, no sempre fa cas d'aquesta saviesa ancestral i construeix en indrets per on abans havia circulat l'aigua. A vegades tinc la sensació que, amb tot el que hem après, creat i inventat, ens sentim amb la capacitat de dominar la natura enlloc d'observar-la, aprendre i, en conseqüència, actuar. Us animo a observar si en el lloc on viviu hi ha algun carrer que hagi heretat el nom del torrent o la riera que, en algun moment, havia passat per allà. El Torrent de la Burina a Manlleu, el de la Riera a Vic o el Torrent de l'Olla són alguns dels primers que m'han vingut al cap. Per espectacular, però, el torrent de Pareis a Mallorca. Només hi he baixat a la primavera i sense aigua. Objectiu acomplert. No em puc ni imaginar com deu ser baixar-lo amb aigua...


Prefereixo pensar que alguna de les vegades que torni a Mallorca es donarà la feliç coincidència que hauran brollat Ses Fonts Ufanes a Campanet i les podré anar a veure. Quan plou molt, irrompen amb força, com sorgides del no res, com una metàfora de l'emoció no continguda de Gaia. De la mateixa manera, riuades de gent vingudes d'arreu de l'illa, s'hi acosten atretes per la màgia d'una bellesa que saben incerta i fugissera. 

En l'imaginari popular l'aigua omple tota mena de llegendes i d'històries que no ens cansaríem d'escoltar. Tot just fa un parell de dies en vaig sentir una que vaig escoltar amb l'atenció curiosa de quan era petita. Me la va explicar en Pere, un home a qui el pas del temps ha suavitzat una mirada que s'amara d'aigua quan parlem del meu pare. Anar-lo a veure quan vaig a Manlleu és una manera de retrobar una part de l'essència del meu pare que m'agrada sentir que he heretat:  afició pels arbres i les muntayes. És alhora una oportunitat magnífica per deixar enrere aquella mena de por respectuosa que em generava perquè el tenia per un home molt seriós i estricte. 

Pere Ayats
Quan en Pere tenia deu o dotze, el seu pare, que havia fet de pastor des dels set anys i, de ben segur, havia tingut molt de temps per observar i aprendre de la natura li va explicar aquesta història. Al Pirineu hi havia un pastor que sempre havia treballat per al mateix amo que, content amb la feina, va decidir pagar-li unes vacances a l'illa de Mallorca. A la fonda on s'estava, el pastor mirava tan embadalit una tassa de fusta que hi havia en un dels prestatges que l'amo li va demanar què hi veia en aquella tassa feta de boix que se la mirava dia sí i dia també. El pastor va voler saber d'on l'havia tret abans de respondre-li que s'assemblava molt a una que ell havia perdut, engolida per l'aigua d'una font que se l'havia endut terra endins. Tot d'una va saber que li havia portat un que l'havia trobada en una font, el pastor va pensar que podria ser la seva que tenia una marca especial al cul. Quina fou l'alegria del pastor en descobrir que la font que havia engolit la seva tassa l'havia dut fins a Mallorca! I encara m'explica que aquesta història la va explicar al guia que els feia una visita per la zona de tramuntana de l'illa de Menorca quan els va fer el comentari que catalans i menorquins beuen la mateixa aigua perquè ve dels Pirineus. 

Malgrat les evidències geològiques per explicar fenòmens com els aquífers o les fonts, m'encanta escoltar la gent gran quan m'expliquen històries que ells havien sentit de menuts perquè se'ls il·lumina la mirada i és un plaer poder-ne ser una pacient observadora. I, també, perquè com els homes i les dones de fa milers d'anys ens segueix agradant que ens expliquin històries!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada