dimecres, 30 de desembre del 2015

Sembrant tradicions

Talment com Janus, el déu de les dues cares romà que mira cap al passat i el futur, i que dóna nom al mes que encentarem d'aquí dos dies, miro cap al 2015 que s'esllangueix i em pregunto quant de temps trigarem encara a entendre que el nostre pas per la Terra té data de caducitat, que tot el que sembrem i destruïm ho recolliran les generacions futures. Els excessos de menjar i regals perquè així sembla manar-ho la tradició m'indignen i em fan pensar en el buit que, en definitiva, deuen venir a omplir. Miro, també, cap al 2016 amb la il.lusió i l'esperança que cada vegada serem més els que sembrarem noves tradicions encaminades a cuidar del planeta, casa nostra en definitiva.

Imatge: Antònia Muñoz
Com neixen les tradicions? Qui les ha sembrat? Preguntes com aquestes em ressonen aquests dies, enmig de moments entranyables com cagar el tió amb els nebots, encara que aquest any ja hagin estat ells els encarregats de posar sota la manta que tapava la família de tions. Sí, una extensa família formada pel vell tió de barba blanca que ha acompanyat les seves cosines  durant una vintena d'anys, pel que va fer el meu germà per a en Pol i la Mariona, els nostres nebots, per algun parent més que ara no recordo quan es va estrenar i, encara, el petitó que van comprar a la fira de Santa Llúcia d'Olot per posar al pessebre.

Ens donen tranquil.litat les tradicions perquè ens sentim a redòs del que és costum a casa? Ens adaptem a les tradicions d'altres famílies? Quan arriba el moment de sentir que una tradició ja és nostra? Mentre ho escric, em ve a la memòria una fotografia que em va fer arribar la Gina, quan era als Estats Units vivint i treballant a casa d'una família americana amb fills. S'hi veien les nenes amb el bastó a punt per fer cagar el tió. Què devien pensar aquelles petites del costum curiós de picar un bastó que els havia arribat de la seva cuidadora que havia travessat l'Atlàntic per acostar-se a un somni que, a hores d'ara, té més a tocar? Deu comptar els dies que li falten per dir: "Canadà, ja sóc aquí, finalment"? Té un calendari i va fent una creu marcant els dies que ja han passat?

Al vell calendari del 2015 penjat a la cuina de casa, hi ha tot d'anotacions en llapis al minúscul mes de gener que apareix a la part superior: una presentació d'un llibre, una visita mèdica rutinària, una sortida a teatre amb unes amigues, l'inici d'un curs a distància... El nou s'espera, encara embolicat amb el plàstic, que trobem un moment de tranquil.litat per anar-lo omplint, qui sap si amb alguna amb alguna tradició que hem sembrat aquest 2015 com la d'anar a teatre a Barcelona el dia de Nadal i gaudir d'una conversa distesa amb en Pep Cruz, abans d'entrar al teatre Victòria a veure'l interpretar de nou el paper de Joanot, el cristià renegat de la tripulació de Saïd. Ens va emocionar, un cop més, la història de Mar i Cel, inspirada en l'obra de Guimerà estrenada just cent anys abans que la primera versió de Dagoll Dagom. Una vegada més  les relacions humanes entre persones de cultures i religions diferents es van embarcar en un vaixell, que sembla va ballar al ritme dels pirates i es movia sinuós i silent enmig la boira final. 

I, encara avui, en un moment inesperat ens arriben la veu del grumet Idriss als braços de Saïd o l'ària de la mare plorant per l'expulsió dels moriscos. La combinació d'efectes, de música, de text, d'interpretació i d'emoció es van aposentar suaument a les nostres ànimes com un moment entranyable d'estricta empatia.

dimecres, 23 de desembre del 2015

Dones

A les dones que he anat trobant pel camí: Gràcies!

Al voltant del foc, crec, gairebé tots quedem embadalits. Hi ha una amiga que té la xemeneia al costat de la tele i diu que tot sovint fan servir el comandament per posar el canal foc. Hipnotitza d'una altra manera, menys alienant potser... Al voltant d'un foc, imagino generacions i generacions que s'han explicat històries, s'han escoltat, han arribat a acords i han assumit desacords. Qui sap si és l'essència d'aquestes generacions passades la que ens retorna quan endolcim la mirada davant d'una flama, per petita que sigui.
Estic convençuda que un petit moment d'estricta simpatia d'algunes persones consisteix a seure a la vora del foc i submergir-se en un assaig, una novel.la o un poemari; o per què no? amb una revista del cor, de decoració, de motos... Hi ha alguns llibres que m'hi conviden d'una forma una mica més subtil, com ara els de la doctora Jean Shinoda Bolen. La vaig descobrir,  fa uns deu o dotze anys, pel seu llibre Las diosas de cada mujer, publicat el 1984. Em va cridar l'atenció perquè es valia de les deesses gregues per explicar els patrons interns que seguim les dones a partir dels arquetips que cada una d'aquestes set deesses representen: Àrtemis, Atenea, Demèter, Afrodita, Hera, Persèfone i Hèstia. 
No fa massa dies, enmig del maremàgnum d'informació que circula a una velocitat desorbitada pel facebook, em vaig assabentar que l'autora seria a Barcelona, a la casa del Tibet, per presentar la seva darrera obra, Artemisa, tot un volum dedicat a la deessa de la caça i la lluna, que representa l'arquetip de la germana, la competidora i la feminista. Consulta ràpida al calendari per comprovar com ho tinc per baixar fins a Barcelona. Dimarts. És igual que em toqui treballar a la tarda, vaig pensar. Potser tinc temps. Google Maps. La Casa del Tibet és a tocar del mercat del Ninot. Fantàstic. Em conec la zona i serà fàcil trobar pàrquing, pagant evidentment. 
Va ser un regal de Nadal a l'avançada poder estar asseguda, encara que fos a terra, a davant de tot, per escoltar i quedar-me hiponitzada per les paraules d'una dona menuda de gairebé vuitanta anys, que va parlar just una hora per no cansar-se en excés abans d'atendre la llarga cua de dones i homes que ens havíem aplegat per sentir les històries de l'heroïna grega Atalanta, una magnífica representant de l'arquetip de la indòmita Àrtemis. 
cercle de dones a Chidelluna (Gualba)
Amb els anys he anat ampliant la meva biblioteca amb obres de la doctora Shinoda Bolen. Gràcies a l'obra El millonésimo círculo, he après a valorar la determinació de les persones que creuen en els seus somnis i en les seves reivindicacions per una vida millor al nostre planeta. En el segon capítol, explica el relat del centèsim mono, basat en la teoria de la ressonància mòrfica del biòleg Rupert Sheldrakle, que va servir d'inspiració als activistes antinuclears a seguir endavant. Aquesta teoria afirma que la conducta d'una espècie canvia quan les modificacions es manifesten en un número exacte d'individus. La doctora explica que va escriure el llibre per inspirar les dones a crear cercles amb un centre espiritual i a posar de relleu el paper transformador que tenen els que ja existeixen. 
Hi ha moltes dones que ens reunim, de tant en tant, en cercles i al voltant del foc i en connexió amb nosaltres mateixes, sembrem petites llavors per contribuir a fer del nostre planeta un lloc millor per créixer, viure i, al final, morir. 
Com que s'acaba l'any i estem en època de desitjos, el meu per al 2016 és que cada vegada hi hagi més cercles (de dones, d'homes, de dones i homes junts, de nens, d'adolescents, de tribu, en definitiva) treballant tenint en compte l'impacte que té el que fem en nosaltres mateixos, els altres i el món. 

dimecres, 16 de desembre del 2015

Silenci

Suposo que en algun moment o altre algú us haurà fet aquell joc típic de triar un, dos o tres animals amb els quals us pugueu sentir identificats. Tot i que el més probable és que n'hi hagi algun que el tenim molt clar, també podríem fer valer un comodí  segons com ens sentim el dia que ens fan la pregunta. Si fos així, avui m'encantaria ser un cargol o una tortuga. Necessito anar a poc a poc, tancar-me a la meva closca, paladejar el silenci.

El silenci és un d'aquells béns difícils d'apreciar en aquestes dates en què els aparadors inciten a un consum desmesurat; en què models de tots dos sexes s'entesten a fer-nos gastar els diners en colònies i els anuncis de tota mena de joguines són interromputs per programes infantils. Tot sembla portar-nos als excessos en un moment en què el dia es va recloent en braços d'una nit cada cop més llarga, tot i que la suau bonança d'aquests dies (i dels que vindran, segons el meteocat) ens pot induir a pensar més en un dia que es va allargant, com si ja haguéssim passat el llindar del solstici que ha d'arribar, si la informació de la viquipèdia és certa, el dia 22 a les 4:48. I si el 22448 fos el número guanyador de la loteria de Nadal?

Quan penso en el silenci, em ve a la memòria aquell "si lo que vas a decir no es más bello que el silencio, no lo vayas a decir. Calle el hombre y que hable el mundo, calle el hombre y vuélvase a callar"... que cantaven en Quimi Portet i en Manolo García d'El último de la fila.  I el silenci antic i molt llarg d'on venia en Raimon. 

Quantes menes de silenci existeixen? Hi ha el silenci odiós de la prohibicions, el silenci de la por i la ràbia empassada, el silenci de la mort i del dol, el silenci dels hospitals i el de les aules quan hi ha examen, el silenci previ a una mala notícia. Són silencis foscos i aspres, esmorteïts a contracor.


Però també hi ha el silenci de primera hora, quan el sol es retalla a l'horitzó i bufa un vent suau vora la mar;  el de la nit estrellada; el que es desprèn en la tendra carícia d'una persona estimada; el que sorgeix de la màgia de fondre's en abraçada amb un arbre de tronc i capçada generosos; el d'una mà amiga que ens ofereix un massatge per rebaixar la tensió; el de la pau amb nosaltres mateixos que ens acaba dibuixant un somriure amb els colors de l'alegre serenitat. I, aquest silenci... quin color té?









dimecres, 9 de desembre del 2015

Present, passat i futur

Quarts de set. Em trobo la Pilar pel carrer. És la segona vegada que coincidim avui. No fa massa fred i ens aturem una estona per comentar la feina de voluntariat al banc dels aliments. Està contenta que hi hagi la gent "jove" del banc de temps implicada a ajudar a classificar el que es va recollir en la campanya del gran recapte. No sé quants anys deu tenir, però ja en fa una bona colla que es va jubilar. I, tanmateix, segueix activa! Parlem dels anys i del paper que juguen les persones grans després que em comenti que la gent com ella ja no serveixen de model. Li rebato perquè ella amb la seva actitud de generositat cap als altres me n'ha fet a mi. Malgrat viure en una societat que canta les excel.lències de la joventut, que magnifica la bellesa i el culte al cos perfecte, el fet d'anar sumant anys m'ha servit per adonar-me de la importància que tenen els vincles amb persones de totes les edats. Estic plenament convençuda del valor del proverbi africà que diu que "per educar fa falta tota la tribu". Abans d'arribar a casa em trobo dues nenes que em saluden. No fa ni un any que van arribar de Bulgària. Em meravello, un cop més, de la facilitat amb què els infants aprenen la llengua del país que els acull. Com deuen viure el dol per haver marxat del seu país? Com deu ser l'adaptació a una nova realitat, a una nova llengua, a uns nous costums?
Quan engego l'ordinador, em quedo una estona embadalida mirant la foto del salvapantalles. Un estol d'ocres, verds i torrats lleugerament vermellosos em fan somriure recordant l'excursió amb una amiga que ha tornat al poble. Xerràvem d'aquells indrets especials on la mà de l'home amb prou feines s'hi pot veure i ens imaginàvem que segles enrere, potser, hi havia persones que també havien recorregut aquells boscos i veien un paisatge molt similar al que teníem davant dels nostres ulls... Llavors ens vam adonar que ens havíem despistat enmig de aquell laberint de caminois i ens calia retornar al camí principal. En aquells moments vaig agrair la previsió d'haver agafat el mòbil i amb la connexió al GPS va ser fàcil arribar-hi.

Xafardejo el Facebook i trobo un post que em crida l'atenció: és una notícia que parla d'un centre que és alhora guarderia infantil i residència d'avis. Es tracta del Providence Mount St. Vincent, a Seattle, als Estats Units. Evan Briggs és l'autor del tràiler del documental Present Perfect que mostra com és la relació entre els menuts i la gent gran en aquest espai. A les imatges s'hi destil.la agraïment, tendresa i complicitat. En el fons, és una invitació a reflexionar sobre la pèrdua dels vincles intergeneracionals i, alhora, a mirar el nostre voltant per adonar-nos si només ens relacionem amb persones d'una determinada franja d'edat. Possiblement té raó el meu pare quan diu allò de "canalla naixem, canalla ens tornem" i, per això, us animo a aturar-vos un momentet per veure el vídeo (no arriba ni a cinc minuts!). Qui sap si recuperareu algun record d'un avi o una àvia que va compartir el seu somriure amb vosaltres quan éreu xics... Qui sap si recordareu un nét o néta que ja s'ha fet gran o somriureu il.lusionats per l'arribada d'un nou membre a la família.

Aquesta era digital que ens permet saber en un clic què passa o com es viu a l'altra punta de món també ens ha dut a omplir d'imatges els nostres dispositius electrònics, a posar fotos al perfil del correu electrònic, de les xarxes socials de què formem part i, molts ho podem confessar, a  atabalar-nos quan trobem massa lletra... Però de la mateixa manera que no em sabré estar de buscar alguna imatge que acompanyi aquest text, tampoc ho faré de posar una imatge en paraules: el vers que tanca un dels sonets del poemari Sol,  i de dol, del poeta J.V Foix, "M'exalta el nou i m'enamora el vell".



dimecres, 2 de desembre del 2015

Hic et nunc (Ara i aquí)





El passat 28 de novembre el diari Ara estava de celebració cinc anys després d'aquella primera portada que omplien la tendresa del doctor Moisès Broggi, de 102 anys, i la Graciela Noguera, la primera catalana d'aquell 2010. Vaig comprar-lo encuriosida per la novetat, ho reconec, i també perquè portava el segell de persones que, per a mi, eren significatives per la seva trajectòria professional: Antoni Bassas i Carles Capdevila.

Al primer el vaig descobrir escoltant les retransmissions d'en Puyal a Catalunya Ràdio i el vaig seguir, de forma gairebé incondicional, al capdavant d'El matí de Catalunya Ràdio i els diumenges a la nit quan feia l'Alguna pregunta més? just després dels Papers Mullats de l'admirat i enyorat Joan Barril acompanyat de Joan Oller, en un programa sobre literatura, "probablement l'edició més ensopida de la ràdio difusió catalana".
A en Carles Capdevila el coneixia d'alguns articles a El 9 Nou, diari de referència a Osona, pel llibre Criatura i companyia, que va guanyar el premi Pere Quart d'Humor i Sàtira, de forma merescuda, penso, en dibuixar diferents escenes del procés de gestació, naixement i primers moments de la vida d'una Criatura. L'obra és alta recomanable sigui quina sigui la posició des que un el llegeix: Ell, Ella, amics, família, personal sanitari... sobretot perquè ho tenyeix d'un humor que pot ajuda a relativitzar la situació.

Encara no he tingut temps de mirar el vídeo Educar amb humor  que tant d'èxit ha tingut a les xarxes socials i a tots els centres on ha anat a fer la xerrada presencial. Vaig posar com a prioritat emocionar-me veient el vídeo de comiat que va fer a la redacció de l'Ara abans de deixar el càrrec com a director per seguir fent periodisme i parlant d'educació, entre moltes altres coses, un cop superat l'escull de l'operació arran del càncer: "ara el projecte de la meva vida és la meva vida". I em vaig emocionar, fins al punt d'acabar aplaudint sola a casa després de sentir l'agraïment als impulsors, accionistes, a tota la redacció, a totes les persones que treballen a l'Ara i per a l'Ara, a més dels lectors, incloent aquelles persones que pensaven que el projecte fracassaria.

Però en aquests anys hi fet grans descobertes: les veus femenines de la Tatiana Sisquella (com he arribat a enyorar la seva columna dels dissabtes!) i l'humor àcid i visceral de l'Empar Moliner, les cartes, algunes d'elles de relectura obligada, de l'Albert Om que em porten a començar sempre el diari dissabte per al contraportada, fins i tot el dia que, innovadors i "provocadors" com són a vegades a l'Ara, l'Albert i la Tati es canviessin la columna; la punxa de l'Iu Forn, i la participació del lector, no només a la pàgina d'opinió sinó al Vist al Twiter, en els comentaris de l'edició digital, o en la col.laboració a l'hora de preparar dossiers especials. 
Algunes vegades no m'han agradat l' invent de fer tot un diari il.lustrat per Joan Miró o que s'enviï la col.lecció de clàssics grecs i llatins de la Bernat Metge a escoles de primària si així ho decideix el subscriptor, o m'han cansat alguns canvis de maquetació perquè tenia la sensació que l'objectiu era innovar per innovar. 
Tot i ser una subscriptora discontínua, tant en suport digital com en paper, em considero de l'Ara. I la prova n'és la pregunta de la Susanna de la llibreria El Trèvol: "Sí, ja t'apunto el CD de la Marató per diumenge. Amb l'Ara, oi?"

dimecres, 25 de novembre del 2015

Nits de lluna plena, somnis de pau...


Sospito que tots, en alguna ocasió, hem pensat com seria poder viatjar en el temps i conèixer altres persones. Més d’un ho ha convertit en punt de partida de creativitat: Toni Soler a Pretèrit imperfecte o Diana Gabaldon a Forastera, per citar només dos exemples d'estils i temàtiques molts diferents, però amb un nexe comú: el viatge al passat. 

En una conversa pacíficament trivial de diumenge a la tarda, un amic em va explicar que si ell pogués viatjar en el temps, ho faria al moment precís en què va fer el primer cigarret i es diria que no seguís. Les seves paraules em va portar a resseguir la meva biografia i a pensar si jo també tenia un moment així de precís on em donaria un consell fruit de la meva experiència vital i si el meu jo d'aquell instant m'escoltaria i es prendria seriosament el meu advertiment. 

Fins aquell diumenge a la tarda jo hauria apostat per poder conèixer el filòsof i escriptor Ramon Llull perquè, un cop descobert el seu propòsit vital, va viure prou temps per dur-lo a terme, tot i les dificultats que això li va suposar. No m’interessava el propòsit en si, sinó la seva determinació i fermesa en una vida llarga i intensa, plena de viatges, llibres i aprenentatges. Si de petita algú m'hagués demanat a qui m'agradaria conèixer del passat, hauria dit que Martin Luther King, per qui sentia una especial predilecció qui sap si perquè a classe algú ens havia parlat de forma apassionada de la seva lluita a favor dels drets dels negres o perquè em va impactar que l'haguessin assassinat. 

Avui, tanmateix, el que m'agradaria seria viatjar cap al futur per veure si ja s'ha trobat la fórmula màgica o el  manual d’instruccions infalible per solucionar el problema de la violència de gènere i les conseqüències que genera en l'entorn de les víctimes. Malgrat totes les campanyes, tota la informació i la sensació que bona part de la societat en som plenament conscients, la violència continua. Deu costar molt superar la ràbia, el dolor i la impotència davant d’un fet d’aquesta magnitud. I també crec que ha de poder arribar el moment en què aquesta ràbia, aquest dolor i aquesta impotència siguin gestionades d’alguna manera per evitar caure en una espiral d’odi sense retorn.
El psiquiatre Boris Cyrulnik defensa el poder de la resiliència, la capacitat que tenim tots els éssers humans de superar i, fins i tot, sortir més forts d’una adversitat o d’un trauma. Cyrulnik explica que en un procés resilient cal descobrir com una persona que ha sofert un trauma pot refer la seva vida sense repetir l’agressió ni portar una vida de víctima. 
Potser aquesta nit, bressolats per aquesta lluna plenament esplèndida, podem recuperar aquell instant precís en què ens vam deixar endur per una paraula o una mirada violentes i convidar-nos a resoldre-ho de diferent manera. "Sigues tu - deia Gandhi -, el canvi que vols veure al món".


dimarts, 17 de novembre del 2015

La fruita de la paciència

Les magranes són una fruita peculiar que sembla, i confio que segueixi sempre d'aquesta manera, sobreviure a l'omnipresència anual de tota mena de fruita en els nostres mercats. M'encanta trobar-ne només a la tardor, quan estan en el seu punt àlgid i ens ofereixen un esclat de llavors tenyides de una pal.lidesa rosada o d'una intensa vermellor. Només cal tenir una mica de paciència per fer-les sortir de la closca amb cura per evitar el tel amargant que les recobreix. Hi ha qui diu que el millor és partir-les per la meitat i colpejar-les perquè vagin caient els grans. Prefereixo l'opció pacient que acaba amb la festa d'assaborir-les amb plat i cullera. Com se les devien menjar els egipcis, fa més de 4.000 anys, que també les deixaven a les tombes dels seus morts? Per als grecs, la magrana, la σίδη (side)  que trobem a l'arrel de la ciutat fenícia de Sidó, era un remei habitual per problemes de l'aparell digestiu, per enfortir les genives i, entre altres, alleugerir les úlceres bucals. Els romans la conegueren a través dels cartaginesos o púnics per la qual cosa la van anomenar malum punicum (poma cartaginesa) i la incorporaren a la seva dieta i com a medicina. Hi ha una recepta romana antiga en què es fa servir per preparar una vinagreta per afegir a una amanida d'enciam i porro.

Persèfone de Dante Gabriel Porsetti (esquerra)
Rapte de Persèfone de Bernini (dreta)
Té una poètica especial la manera en què la magrana està relacionada amb l'explicació mitològica sobre les estacions de l'any. La versió més coneguda explica que el déu dels inferns, Hades, va raptar la seva neboda Persèfone quan collia flors a l'illa de Sicília, amb el consentiment de Zeus, oncle també de Persèfone. Quan Demèter, la seva mare, se'n va adonar la va començar a buscar desesperadament i, en no trobar-la enlloc, es va apartar de les seves funcions habituals com a deessa de la terra conreada, cosa que va comportar que la terra esdevingués estèril alterant així l'ordre de l'univers. Finalment, Zeus consentí al retorn de Persèfone, però ja no era possible perquè havia menjat un gra de magrana mentre era als Inferns. L'acord a què arribaren fou que Persèfone passaria una temporada amb la mare (correspon a la primavera i l'estiu en què la terra esclata de fruits) i la resta de l'any (tardor-hivern) amb el seu marit Hades.

Son Vivot (Bunyola)
Persèfone va tastar la magrana i això la va lligar a Hades. Potser sí que la magrana té un misteri peculiar. Algunes de les meves saboroses les he menjat a Son Vivot (Bunyola, Mallorca), a casa d'en Jaume i na Matilde, collides directament de l'arbre. Potser és per això que hi ha un fil invisible, però molt fort, que em vincula a Bunyola i a la meva família adoptiva. Potser és per això, com diu una altra amiga bunyolina, un cop l'any necessito anar a tocar mare. 

dimecres, 11 de novembre del 2015

Vitamines per a l'ànima

Quan fullegem el diari, va bé fer-ho acompanyats d’una lupa per trobar-hi bones notícies. Són escasses i, sovint, cal llegir entre línies per descobrir l’empenta de persones que se’n surten després de superar una addicció gràcies a la fotografia, la generositat de qui dedica hores i hores a una entitat del barri per ajudar les persones amb menys recursos, la il.lusió de qui ha descobert un nou fàrmac per ajudar a fer més digna la vida dels qui pateixen una malaltia o, fins i tot, curar-la. No sempre és fàcil recordar que cal agafar la lupa. Ens hem avesat a la queixa, a la crítica destructiva, a la comoditat de responsabilitzar algú altre.

A més de la lupa, llegir el diari sentint-nos arrelats als nostres valors ens ajudarà a no deixar-nos gronxar per un vent que ara bufa amb el consumisme pel consumisme, i més tard amb una austeritat extrema. Potser també seria bo, després de la lectura, prendre un bon got de vitamines artístiques: poesia per a l’ànima, música per al cos, treball creatiu amb les mans...

Les paraules dels poetes i, entre ells, les de Martí i Pol em serveixen de vitamines i em retornen a l’adolescència, quan a classe llegíem alguns versos i això em motivava a anar a la biblioteca a descobrir-ne més. Era una poesia que m’arribava a l’ànima perquè la sentia planera, propera i manyaga. Vaig tenir la sort d’entrevistar-lo quan jo només tenia setze anys i em van impressionar el seu somriure i la voluntat de seguir endavant malgrat s’havia de passar bona part del matí per fer el que nosaltres sovint fem d’una esgarrapada, rentar-nos la cara, vestir-nos i esmorzar, abans de posar-se a llegir i a escriure. Sí. En aquella estona a casa seva vaig entendre una mica més aquells versos que havia copiat a la carpeta: "Tot és camí des d'ara. Faig jurament de viure." I en seguí donant testimoni fins al 2003. 

dimecres, 4 de novembre del 2015

La màgia de les paraules


Torno en cotxe, acompanyada de les paraules màgiques que desgrana amb veu pausadament profunda, i l'acompanyo amb molta suavitat, assaborint aquests oficis peculiars que podrien dibuixar un món ben diferent del nostre: "Podría ser jardinero en Marte, médico de flores, poeta ambulante... (I si us animeu a obrir l'enllaç i l'escolteu?)


Recull l'enèsim estudi de no recordo quina entitat o universitat, que les paraules que ens costen més de pronunciar són "Ajuda'm. Perdona'm. T'estimo". Me les apunto a la llibreta que sempre duc a sobre per si un dia necessito recordar que, encara que ens costin de pronunciar, s'obre una altra visió del món quan som capaços de pronunciar-les des del cor.



Així m'han semblat escrites moltes de les pàgines d'Algú com tu de Xavier Bosch que vaig acabar de llegir fa un parell de dies i que tinc ple de papers per recordar algunes de les pàgines que he trobat deliciosament sublims. M'he deixat seduir per una història on es barregen un punt de misteri i silenci amb les dificultats de comunicació en la vida familiar, on l'art i la literatura ens acompanyen a descobrir París al costat del galerista Jean-Pierre Zanardi i la Paulina Homs que ha arribat a la ciutat per anar al casament de la seva cosina. M'he deixat endur per l'habilitat narrativa d'un autor que ha sabut transmetre amb l'adjectiu més precís, amb el ritme adequadat, amb la tendresa i la sensualitat precisa la força de l'amor, que ha sabut trobar el moment exacte per fer-li pronunciar "T'estimo. Amb totes les lletres...Ho sents? Je t'aime".



Si algú que no l'ha llegit pensa que l'adjectiu que més s'adiu a la novel.la és el rosa va molt equivocat.  "I ell (es refereix al poeta llatí Lucreci) defensava que els versos eren com les gotes de mel, la mel de la poesia, que aconseguia endolcir el missatge" (...) Per a mi, les gotes de mel són els moments que la vida ens regala. (...) Les veus búlgares escoltades amb el cor. Comprar un quadre. Anar a un concert. Una posta de sol al riu. Tenir a les mans un llibre que he buscat durant mesos. Sopar amb un amic. Mirar el teu somriure, com ara mateix. Gotes de mel. No estem per regalar moments, Pau. Sempre és més tard del que et penses." I no és això una manera de dir: "T'estimo, vida" amb totes les lletres?

dimarts, 27 d’octubre del 2015

Seguim plantant cara

Benvolgut professor Solà,



M'he permès de refer, per a l'entrada setmanal del bloc, una frase que vas escriure en un article del 28 de desembre del 2006 al diari Avui. L'he recuperat avui, just quan fa cinc anys que ja no hi ets, després de veure un enllaç al Núvol, el digital de cultura i la teva fotografia a la cronologia del facebook d'una bona amiga de la universitat, la Montse. Vam tenir el privilegi i l'orgull, i em permeto l'ús del plural perquè sé que ella pensa el mateix, de ser alumnes teves, cosa que ens va dur a ser rigoroses amb la puntuació, a qüestionar-nos l'ús de ser i estar, a pensar quantes preposicions podíem escriure seguides en català, i un llarguíssim etcètera d'estats de la qüestió de la sintaxi catalana.


Vaig aprendre del teu rigor i de la teva humilitat davant del que desconeixies, però també de la teva faceta més humana, perquè també tenies la fina intuïció dels bons professors per descobrir que davant d’un examen hi juguen altres factors que no tenen res a veure amb el que un ha estudiat o ha deixat d’estudiar; i per això, professor Solà, eres capaç de deixar un no presentat davant d'un inesperat mal resultat en una prova per donar l’oportunitat de treure una nota millor a la convocatòria següent.





Recordo el 28 d'octubre de 2010, ara fa cinc anys, que no em vaig poder estar de parlar de tu als meus alumnes de llatí de 4t d'ESO. Els vaig dir que faríem la classe in memoriam (i així de passada comentàvem el llatinisme) d'una persona sàvia i, per a mi, entranyable. Estava trista per la pèrdua d'un dels professors que més m'havia impactat del meu pas per la universitat i necessitava compartir-ho. Valia la pena que escoltessin les teves paraules i vaig donar gràcies a la tecnologia que,  amb un clic, em va permetre recuperar l'entrevista que et van fer al canal 33, al programa L'hora del lector. Em vaig fixar en els gestos i les mirades mentre t'escoltaven. Els vas impressionar per la facilitat amb què comunicaves, per la claredat de les teves explicacions, per l'apassionament davant dels més petits detalls lingüístics i la teva immensa capacitat per encuriosir-te davant les paraules. 

A la primera gran manifestació de l'11 de setembre de 2012, em vaig emocionar pensant què hauries escrit en el teu article després de veure tanta gent d'arreu de Catalunya omplint pacíficament el passeig de Gràcia fins arribar al Parlament. Allà la llavors presidenta del Parlament, Núria de Gispert, va rebre una delegació de l'ANC i l'AMI, entitats organitzadores de l'acte, de la qual formava part Carme Forcadell, des d'ahir, presidenta del Parlament. I ahir, què hauries escrit? La pregunta quedarà a l'aire com van quedar algunes de les que ens feies a les classes de sintaxi catalana i que, sovint, no ens atrevíem a contestar tot i la teva insistència a sentir què ens pensàvem.

Ha estat un plaer de sana nostàlgia recuperar alguns dels teus escrits, tornar a escoltar-te  explicant les discussions amb els companys de departament sobre la distinció capsa/caixa en el moment del trasllat del departament a l'edifici del carrer Aribau, i dir-te que seguim plantant cara!

Gràcies de tot cor, Joan Solà!



PD: Confesso que aquest article és el que més revisions ha tingut de tots. Si hi ha alguna coma o alguna expressió que grinyola... errare humanum est.

dimecres, 21 d’octubre del 2015

Biblioteques particulars

Al damunt de la taula hi ha un parell o tres de diaris endarrerits d'El Periódico. Em crida l'atenció una de les contraportades: "Quan es mor un ancià, es crema una biblioteca". M'assec a llegir amb calma què més ha dit l'autor d'aquesta frase amb tanta contundència. Boni Ofogo, narrador oral camerunès i filòleg, hi explica amb naturalitat que al seu poble existeix l'arbre de la paraula on es reuneixen quan hi ha un conflicte a la comunitat o cal prendre una decisió. A vegades és a recer de la natura on podem permetre'ns un temps de reflexió i connexió amb nosaltres mateixos abans de decidir fes un pas endavant o un pas enrere. Ens donem permís, ni que sigui per uns instants, d'amarar-nos de la nostra essència, a voltes oblidada en aquest nostre món occidental, per escoltar la veu profunda de l'ànima.

L'article ha dut els meus records en una doble direcció, la de les persones que ja no hi són i la de les biblioteques que he anat descobrint al llarg dels anys. La tardor em porta sovint pels viaranys de l'enyor d'aquelles persones a qui ja no puc escoltar, tant se val si són joves o velles, i que tenien la seva "biblioteca" particular. Aquests dies recordo amb un punt de dolçor la meva mare i un dels meus professors de referència a la universitat, en Joan Solà. També és inevitable el record punyent per la pèrdua d'un amic, en Pep, que va marxar massa jove, amb un munt de fotografies pendents de capturar per afegir a la seva biblioteca particular.


Antiga Biblioteca Mossèn Blancafort, al barri de Gràcia
Si emprenc la segona direcció, la de les biblioteques, em deixo endur per les primeres hores viscudes a la biblioteca del meu barri, el de Gràcia de Manlleu. Llavors es trobava al mateix edifici de l'escola i era un espai ideal per fer-hi l'estona de lectura, tot i que aquella colla de marrecs no sempre estàvem callats i se'ns escapava el riure per sota el nas mentre la bibliotecària ens fulminava amb la mirada. Primer les històries de l'elefant Babar, després tota la col.lecció de Los Cinco, Los Siete, Los Hollister (llavors només hi eren en castellà), més endavant El mecanoscrit del segon origen, Por quién doblan las campanas, els misteris de l'Agatha Christie... tots van sortir de les seves prestatgeries.


Biblioteca del departament de llatí (UB)
Després van venir la biblioteca Bisbe Morgades (la de la plaça, a l'antic edifici de la Caixa de Manlleu...), la del departament de llatí, a la Universitat de Barcelona, petita i atepeïda d'història, amb llibres tancats amb pany i clau que, tanmateix, havien acabat desapareixent de forma misteriosa a la motxilla d'algun estudiant. 


Casa de los libros (Bob Baldon, Formentera)



I, encara, una de ben peculiar, la de Sant Francesc, a Formentera, plena de capses per endreçar del fons de la Biblioteca Internacional de Bob Baldon, un arquitecte americà que s'hi instal.là l'any 1965 i veient que no hi havia biblioteca decidí crear-ne una a la planta baixa de casa seva, a Sant Ferran. Fou de mica en mica, amb els llibres que anaven deixant els primers turistes que s'enamoraven de l'encant de la més petita de les Pitiüses, que anà omplint les lleixes de les prestatgeries, fins que l'any 1983 s'obrí ja la primera biblioteca municipal que porta el nom del poeta eivissenc Marià Villangómez, que també convertí Formentera en font d'inspiració per a la seva obra. 

També jo, mica en mica, he anat construint la meva biblioteca particular, feta de petits tresors, alguns d'orals, altres en paper, i alguns d'ells, en ocasions a contracor, en format digital. Molts d'ells, una vegada i una altra, quan els busco a l'escriptori del meu ordinador, quan els retrobo en els prestatges de casa o encara en alguna capsa de les golfes, quan em vénen a la memòria, acaben esdevenint petits moments d'estricta simpatia, com el vers de la cançó de Menaix a Truà Encara hi ets a temps que va donar nom al bloc.




dilluns, 12 d’octubre del 2015

La lentitud de la tendresa



L'escena gairebé final de la pel.lícula Tot passejant a miss Daisy (1989), que he vist plàcidament al sofà de casa, m'ha fet recordar una frase de Jaume Soler, president de la Fundació Àmbit, que diu: "Ens cal reforestar el cor amb la lentitud de la tendresa". 

Tanmateix, la majoria vivim molts moments accelerats per l'estrès. En el fons, de l’estrès a la tendresa hi ha només la distància de tres lletres: la a, la d i la n. En l’adn de la tendresa hi trobem la lentitud amb què ens cal reforestar el cor, l’alegria de compartir, la gratitud pels petits detalls i les grans oportunitats, la pau que des del cor podem portar al món i, fins i tot, el silenci que ens connecta una vegada més amb nosaltres mateixos. M’agrada associar la lentitud, també, al fet de descansar i al silenci per poder-nos refer i tenir energia per poder crear. 

José María Toro, en el seu llibre Descanser, descansar para ser diu:
“ El descanso en el silencio nos devuelve a nuestra condición de artistas y genios de nuestro vivir: escultores de la ternura, pintores de la belleza, arquitectos de la solidaridad humana, músicos de la paz y de la armonía, escritores de biografías anónimas pero cargadas de amor y de entrega.
Por ser una especie de manual sobre el descanso, siento que este libro es también un tratado de creatividad. Hay cientos y cientos de definiciones de creatividad. Durante años navegué por ellas, las recorrí en su diversidad y parcialidad hasta que un día la palabra me habló y se definió a sí misma.

CREA             TI           VIDA                  D
Crea        en ti             una vida            descansada, despierta, dichosa y divina”

A la pel.lícula  la senyora Daisy (Jessica Tandy) mostra fins a quin punt pot ser despectiva i malcarada, quan el seu fill contracta el senyor Hoke (Morgan Freeman) perquè li faci de xofer, però el seu bon humor, la seva determinació per ser considerat una persona adulta tot i ser negre (la pel.lícula està ambientada a final dels anys al 60 als Estats Units) fan que ella el consideri el seu amic i accepti la tendresa  amb què ell l'ajuda a menjar el pastís de celebració del dia d'Acció de Gràcies quan la va a veure a la residència.

Tant de bo en el nostre dia a dia trobem espais de lentitud per gaudir de la tendresa!



dimecres, 7 d’octubre del 2015

Deixar-se anar


Vibració. Arriba un missatge de whatsapp encapçalat per unes fulles amb els colors de la tardor que ja despunta a les heures que s'arrapen als troncs buscant la llum del sol. Un text llarg per llegir a la pantalla del mòbil, però deliciós per la saviesa de les seves paraules. 
Començo: "Las hojas no caen, se sueltan. Cada hoja que se suelta es una invitación a nuestra predisposición al desprendimiento. Las hojas no caen, se desprenden en un gesto supremo de generosidad y profundo de sabuduría: la hoja que no se aferra a la rama y se lanza al vacío del aire sabe del latido profundo de una vida que está iempre en movimiento y en actitud de renovación. (...) Sé que cuando soy yo quien se suelta, desde su propia consciencia y libertad, el desprenderse de la rama es mucho menos doloroso y más hermoso". Arribo al final i somric. El text és de José María Toro, del llibre La sabiduría de vivir. José María Toro, mestre i escriptor, és d'aquelles persones a qui he tingut la sort d'escoltar en un parell de xerrades que va fer a Barcelona en el marc de la trobada Educándonos en el ahora (2013) i també a les Jornades de  Relaxació i Meditació a l'escola (2014). Per a mi és un home savi que transmet amb la seva presència i amb el seu profund respecte cap als més petits. La seva tecnologia a les presentacions és una pissarra de les tradicionals i la seva força comunicativa la d'una persona que estima la seva feina. 
Segueixo llegint els missatges i n'arriba un que decideix aprofitar el text per llegir-lo als seus alumnes a l'institut. Somric de nou. Per a mi, retrobar les paraules de José María Toro és un petit moment d'estricta simpatia, per aturar-me un moment, mirar amb tendresa les meves fulles que, mica en mica, es van tenyint de groc i donar-me permís per deixar-les anar. Les hores de llum que, amb pas ferm i decidit, es van escurçant em conviden a badar recolzada a la barana de la terrassa, a obrir armaris i fer una tria d'aquella roba que he anat guardant per si, però que només ocupa espai, o a estripar papers per cremar-los a la llar de foc. 
Vibració. Més missatges d'agraïment d'altres companys del grup. Somriures. 





dimecres, 30 de setembre del 2015

Terrània, la màgia de la creativitat





S'acaba el setembre i la tardor mandreja abans d'instal.lar-se als boscos. Fem una mica el ronsa a la música que ens va portant cap endins per acollir-nos i permetre'ns deixar anar les nostres fulles caduques, malgrat l'encant seductor del sol de migdia a la platja que lentament es comença a refer de l'atac estival. 



Montblanc, a la Conca de Barberà, tanmateix, amb vent, pluja o sol,  es vesteix de gala per obrir les portes de l'antiga església de Sant Francesc per acollir la tretzena edició de Terrània, el festival internacional de ceràmica. Artistes vinguts d'arreu de Catalunya, d'Espanya, França, Regne Unit, República Txeca i, fins i tot, Lituània, omplen l'estança de peces de ceràmica creades amb varietat de tècniques i materials. 



Ens conviden a deixar-nos seduir per animals fantàstics, per teteres on les vies de tren ens porten a un món suggerent, per personatges de contes tradicionals amb el flautista que encisa els ratolins per fer-los fora de la ciutat, per la quotidianitat de tasses i tota mena de peces de cuina que fan més càlids els nostres àpats i, encara, per la senzillesa sensualment àeria de les joies que sorgeixen quan l'ànima està en pau per deixar sortir la seva màgia creativa.


dimecres, 23 de setembre del 2015

Festina lente

Festina lente, recomanaven els romans, tot traduint l'oxímoron grec σπεῦδε βραδέως que ens convida a afanyar-nos a poc a poc. Tot i que vivim en una cultura que es balanceja entre la sublimació de la rapidesa i la veneració per tot allò que és slow, a mi m'agrada quedar-me amb l'oxímoron.
La condició pròpia de la vida a les grans ciutats ens ha fet perdre un poc la consciència del pas de les estacions i sabem que és primavera perquè ho diuen els de El Corte Inglés, i Nadal arriba quan, a vegades fins i tot un mes abans, els carrers s'omplen encara de més llums. I avui ha començat la tardor i, per això, tots els mitjans de comunicació s'han afanyat a recordar-nos-ho per si no ens havíem adonat que hi ha menys hores de llum, que alguns arbres tímidament enrogeixen i les orenetes han iniciat el seu viatge anual cap a terres més càlides.
Als pobles sembla més fàcil estar pendent d'aquests petits detalls, és possible respirar la nit i sentir, potser més de prop, l'evolució rítmica i sensual de la lluna que condiciona, sortosament encara, velles tradicions arrelades al conreu de la terra, a la cura dels arbres i al cicle femení.
Al poble de Bunyola, a Mallorca, l'inici de la tardor arriba després de l'esclat de festa que suposa Sant Mateu i que omple aquest racó privilegiat a peu de la serra de Tramuntana de música, color, alegria i bones companyies. El paperí, blanc i ja una mica arrugat perquè un any més ha quedat banyat per la pluja, voleia al centre de la plaça i ressegueix un tram del carrer principal convidant a gaudir d'una festa que aquest any va començar molt prest, carregada de novetats i de curses ben peculiars que ja han esdevingut un clàssic, com la cursa en roba interior.
He tingut la sort i el privilegi de passar-hi un llarg cap de setmana carregat d'activitats i celebracions d'aquestes festes de Sant Mateu. Però també he aplegat i triat algunes ametlles, he passejat per camins d'oliveres i garrovers, he menjat ensaïmada i panades, he retrobat amics de l'ànima i coneguts d'aquells tres anys en què Bunyola em va acollir i convidar a assaborir l'encant de les petites coses viscudes al ritme de la saviesa del festina lente

dimecres, 16 de setembre del 2015

Gràcies!

A vegades fer endreça de papers em permet recuperar textos que un dia vaig llegir i guardar amb la il.lusió de recuperar-lo vés a saber quan. En tinc tants que, sovint, no sé ni com posar-me a classificar-los i això acaba comportant que torni a alguna de les carpetes desgastades on els he guardat durant molt de temps i on, possiblement, seguiran encara un temps més. No us ha passat que si després ho endreceu i classifiqueu no els trobeu i, en canvi, quan no ho fèieu, sempre sabíeu on eren?
Un d'aquests petits tresors és l'article Amable y necesaria gratitud que l'escriptor i conferenciant Àlex Rovira va escriure el juny del 2007 en el suplement del diari El País. Recuperar-lo i tornar-lo a llegir m'ha refermat en l'energia positiva que sempre porta implícit un gràcies sincer al senyor del bar que m'ha servit un cafè amb cullereta encara que no hi vulgui sucre, a l'amiga que m'acompanya a l'estació en cotxe, a la meva neboda que m'ha enviat una carta (en un sobre de color verd perquè sap que és el meu color preferit), a la pau d'aquest capvespre mentre escric... Hi ha milers d'oportunitats per ser agraïts!
Agraeixo a l'Àlex Rovira el seu article i, per si en voleu fer un tastet, aquí us deixo un parell de fragments que m'agraden especialment:

"No puede haber gratitud sin humildad. ¡Qué bella es la etimología de la humildad! Ella nos remite al humus, a lo que fertiliza la tierra. Aquello que la naturaleza desprende de sí misma para poder crecer liberándose de los lastres del pasado. Esa liberación deviene el abono imprescindible para el desarrollo que está por venir. Además, la vanidad ciega, pero la humildad revela; porque es real, no es fatua, ficticia ni aparente.
¿Agradecemos las cosas valiosas que tenemos alrededor antes de perderlas?¿Somos conscientes de todo cuanto merece la pena ser agradecido?"

"La gratitud es también la alegría de la memoria o el amor a lo que fue, como diría Epicuro. En ella no existe ya el lamento ni la frustación, sino la alegría del recuerdo. Y añade André Compte-Sponville en su Diccionario filosófico: "La gratitud es el recuerdo agradecido de lo que ha sucedido".

I acabo amb un gràcies als meus alumnes de segon de batxillerat que ahir es van avenir a llegir l'article en veu alta en la seva primera classe de llatí del seu darrer any a l'institut.



dimarts, 15 de setembre del 2015

Hi sóc a temps...

A banda d'un petit moment d'estricta simpatia, començar aquest bloc era també un repte personal. He decidit espolsar-me la mandra, posar un esparadrap als dubtes i fer cas a totes aquelles persones que, en un moment o altre, m'han animat a escriure. Mentre jugo a buscar els colors per a la plantilla, tafanejo per totes les pestanyes, i sento de lluny el campanar de Breda, se'm va dibuixant un somriure que, en cas de dubte, acaba sent una solució serena davant dels petits moments d'estricta apatia, antipatia o cardiopatia (encara que sigui en el sentit metàforic) que també ens anem trobant o qui sap si provocant...
He aprofitat el nom d'un dels meus CD de referència, Petits moments d'estricta simpatia dels Menaix a Truà, perquè el propòsit del bloc és compartir alguns d'aquests moments que sorgeixen d'una lectura, d'una bona conversa, d'una nit en silenci al peu del Montseny, d'un record...