Nits de lluna plena, somnis de pau...

Sospito que tots, en alguna ocasió, hem pensat com seria poder viatjar en el temps i conèixer altres persones. Més d’un ho ha convertit en punt de partida de creativitat: Toni Soler a Pretèrit imperfecte o Diana Gabaldon a Forastera, per citar només dos exemples d'estils i temàtiques molts diferents, però amb un nexe comú: el viatge al passat. 

En una conversa pacíficament trivial de diumenge a la tarda, un amic em va explicar que si ell pogués viatjar en el temps, ho faria al moment precís en què va fer el primer cigarret i es diria que no seguís. Les seves paraules em va portar a resseguir la meva biografia i a pensar si jo també tenia un moment així de precís on em donaria un consell fruit de la meva experiència vital i si el meu jo d'aquell instant m'escoltaria i es prendria seriosament el meu advertiment. 

Fins aquell diumenge a la tarda jo hauria apostat per poder conèixer el filòsof i escriptor Ramon Llull perquè, un cop descobert el seu propòsit vital, va viure prou temps per dur-lo a terme, tot i les dificultats que això li va suposar. No m’interessava el propòsit en si, sinó la seva determinació i fermesa en una vida llarga i intensa, plena de viatges, llibres i aprenentatges. Si de petita algú m'hagués demanat a qui m'agradaria conèixer del passat, hauria dit que Martin Luther King, per qui sentia una especial predilecció qui sap si perquè a classe algú ens havia parlat de forma apassionada de la seva lluita a favor dels drets dels negres o perquè em va impactar que l'haguessin assassinat. 

Avui, tanmateix, el que m'agradaria seria viatjar cap al futur per veure si ja s'ha trobat la fórmula màgica o el  manual d’instruccions infalible per solucionar el problema de la violència de gènere i les conseqüències que genera en l'entorn de les víctimes. Malgrat totes les campanyes, tota la informació i la sensació que bona part de la societat en som plenament conscients, la violència continua. Deu costar molt superar la ràbia, el dolor i la impotència davant d’un fet d’aquesta magnitud. I també crec que ha de poder arribar el moment en què aquesta ràbia, aquest dolor i aquesta impotència siguin gestionades d’alguna manera per evitar caure en una espiral d’odi sense retorn.

El psiquiatre Boris Cyrulnik defensa el poder de la resiliència, la capacitat que tenim tots els éssers humans de superar i, fins i tot, sortir més forts d’una adversitat o d’un trauma. Cyrulnik explica que en un procés resilient cal descobrir com una persona que ha sofert un trauma pot refer la seva vida sense repetir l’agressió ni portar una vida de víctima. 

Potser aquesta nit, bressolats per aquesta lluna plenament esplèndida, podem recuperar aquell instant precís en què ens vam deixar endur per una paraula o una mirada violentes i convidar-nos a resoldre-ho de diferent manera. "Sigues tu - deia Gandhi -, el canvi que vols veure al món".