dimecres, 27 de juny del 2018

Els mèrits de les dones

M'inspira el títol i l'escrit una obra de Plutarc que l'editorial Adesiara va publicar a la col·lecció Aetas el 2011: Els mèrits de les dones. La paraula mèrits és la que segons la Roser Homar, autora de la traducció i la introducció del text, s'ajusta millor al concepte grec de l'ἀρετή. És una meravella escoltar la precisió amb què la Roser en parla i em sento afortunada d'haver pogut compartir aquest curs amb ella i haver après tant d'una persona, d'una fornada  d'enamorats de les nostres arrels grecollatines que va tenir com a professors alguns dels que havien estat companys de promoció. M'explica que Plutarc, a principis del segle II dC, és qui aplica primer aquest concepte a les dones; fins aleshores només s'aplicava als homes, partint de la definició que en va fer Aristòtil a la Retòrica. Conformaven, doncs, l'areté la justícia, virilitat, prudència, afabilitat, magnificència, magnanimitat, liberalitat, seny i saviesa. Li demano que me'n parli una mica d'aquestes dones, els fets de les quals va traduir per encàrrec de l'editorial Adesiara. Tot i els pronòstics de gent del sector els auguraven que només durarien sis mesos, la realitat és que, més de deu anys després, tenen l'agenda plena de textos per publicar fins al 2021. Em permeto capbussar-me a la xarxa per conèixer una mica més aquesta editorial que només ha editat un llibre d'autor viu: Història universal de Paniceiros de Xuan Bello, per la genialitat de l'autor en el gènere del conte curt i per una sensibilitat afí a l'alma mater del projecte, Jordi Raventós. 

Areté (Efes)
Al final d'una reunió de departament a l'institut, la Roser em fa cinc cèntims del recull de les dones de qui parla Plutarc. "Són dones, em diu, que sempre actuen per restablir l'ordre patriarcal. N'hi ha que demostren coratge i valentia en situacions conflictes, algunes respecten els valors social i n'hi ha que demostren lideratge polític en la defensa dels ciutadans contra el tirà". Mentre tornava en cotxe cap a casa, rumiava sobre el que m'havia explicat la Roser i de quines dones parlaríem en aquest moment que, malgrat el pas del temps, fessin honor a l'areté clàssica, canviant allò de la virilitat per la feminitat. I també fent mèrits per trobar una manera de canviar l'ordre patriarcal per un de més sostenible. Digueu-me utòpica. D'acord. Però per a mi aquest és el camí: contribuir com a persones a un món més just i més sostenible per a les espècies que hi vivim sense oblidar que hi som de pas. Penso en la veu de les dones silenciades al llarg dels segles, el mèrit de les quals era compaginar allò que sembla establert per condició femenina, maternitat i la cura dels altres, amb les pròpies aspiracions. Penso en aquelles Poetes gregues antigues a qui dona veu Margalida Capellà; recupero del prestatge una lectura d'estiu, La voz de las trece abuelas (Ancianas indígenas aconsejan al mundo) de Carol Schaefer, i somric fullejant dues obres de la meva amiga i companya d'institut Pilar GodayolGermanes de Shakespeare i Catalanes  del XX. 


Centre penitenciari de Wad-Ras
Em permeto uns instants per recordar, també, en les meves àvies: la Magdalena, que va parir mon pare en plena guerra civil i que va morir catorze anys després; la Maria Jesús que, als trenta-cinc anys, un temps després de l'alliberament del meu avi de la presó de Málaga, va emprendre el camí nord enllà a la recerca d'una vida millor per a la seva família. Penso en l'article del diari Ara que llegia avui mentre feia un cafè sobre la maternitat de les dones que estan entre reixes a la presó de Wad-Ras. Just al costat hi ha l'institut Icària, on em va tocar fer les pràctiques del CAP (Curs d'Aptitud Pedagògica) el mateix dia que s'iniciava l'operació tempesta del desert de l'anomenada Guerra del Golf. Però aquell dia no ens vam estrenar perquè els alumnes havien sortit en massa a protestar. Era el febrer del 1991. Fa 27 anys d'aquell dia en què vam endreçar la nostra proposta de subordinades adverbials per treballar amb alumnes de 3r de BUP  o COU (no ho recordo), i avui m'ha vingut al cap quan he sentit que s'ha concedit a una de les preses polítiques ha demanat ser trasllada al centre penitenciari de Barcelona. Del que es tracta, però, és que surti en LLIBERTAT! Tot i que així, serà una mica més fàcil per a la seva família. Penso, també, en les dones de les famílies dels presos polítics arran de l'1 d'octubre i, avui especialment, en la Carme Forcadell i la Dolors Bassa, a qui donarem veu en l'acte que celebrarà diumenge 1 de juliol a Breda. 

dimecres, 20 de juny del 2018

Compte enrere

Mentre a can Facebook el mestre i escriptor Jaume Cela ens recorda els dies que falten per acabar el curs, hi ha alumnes que apuren els darrers exàmens de recuperació o les sortides de comiat d'un any més de preparació, docents esgotats i famílies preocupades per l'organització d'aquesta època de l'any en què els centres educatius no tenen cura d'infants i adolescents des de primera hora del matí fins al migdia o la tarda, segons s'escaigui. Un any més hi haurà qui, sense conèixer la realitat, afirmarà que tenim tres mesos de vacances. Que els alumnes deixin de venir al centre no vol dir que nosaltres deixem d'anar-hi. Per poder acollir tots els que arribaran pel setembre i els que ho aniran fent amb comptagotes durant el curs, cal tancar el curs i, en paral·lel, anar planificant el proper tot i una gran quantitat d'incògnites sobre plantilles, gestió o models d'avaluació. Una gran part del professorat aprofitarà el mes de juliol per fer formació i la gran majoria, a més, se la pagarà de la seva butxaca. Una gran majoria d'alumnes sortiran, entre juny i setembre, amb una titulació que els permetrà el passi a una nova etapa, especialment els que acaben la secundària obligatòria. Tindran l'oportunitat de seguir en el sistema educatiu o buscar feina, tot i que segons les circumstàncies personals, n'hi haurà que no optaran ni per una ni per l'altra. Crec que la nostra missió com a docents no és solament ajudar-los a assolir els continguts per obtenir un títol sinó preparar-los per a la vida. Algú m'explicava un dia que donar la possibilitat als fills d'estudiar és diferent que oferir-los objectes materials perquè si, pels motius que sigui, els cal emigrar,  allò que han après els acompanyarà sempre perquè no pesa i no calen motxilles ni maletes on carregar-ho. Segueixo mantenint que, des de punts diferents, eduquem tots.

Esclat de llum i color
A can Google, en canvi, avui el doodle ens recorda que ja fa set dies que està en joc el mundial de futbol. És molt probable que demà el dediqui al solstici d'estiu, aquell dia en què a l'hemisferi nord es produeix el dia més llarg i la nit més curta, per molt que Jaume Sisa, en una cançó entranyable, ens la situï a La nit de Sant Joan.  Una foguera per fer net d'andròmines, per saltar-la i demanar un desig, per aplegar-s'hi al voltant i celebrar la vida. Una oportunitat per deixar-se encomanar a l'ancestralitat mediterrània, al ritual que ens connecta amb la natura i a la dita que a l'estiu tota cuca viu. És una nit de festa en expansió, de bruixes i follets, de compartir i, a contracor, de petards. Entre la prohibició de petards i l'excés dels darrers anys hi ha un terme mig que permetria posar ambient a la festa sense necessitat que els animals ho passin malament, els serveis d'urgències hagin de córrer i calgui pagar les reparacions dels brètols que es dediquen a comprar quin efecte té un petard a dins d'una bústia. 

A Can Whatsapp segueixen arribant vídeos, tuits i imatges que ens connecten a algunes de les realitats del moment que, passat un temps a vegades brevíssim, semblen perdre importància. Alerta, perquè dic semblen...però segueixen latents i tocant molt de prop una part de la població. Parlo d'emigrants al mare mortuum, de presos polítics, de desnonaments, de l'injust repartiment de la riquesa. En el llibre Dinero y conciencia, Joan Antoni Melé afirma que "Este siglo será el de la conciencia colectiva o el de la destrucción total. Comprométete con la vida y crea contagio de coraje y ética a tu alrededor. "Just acabar d'escriure el paràgraf m'adono de fins a quin punt he anat caient en el pessimisme i en la queixa. "Només hi ha una forma de contagi que viatgi més de pressa que un virus, va pensar la Sinskey. I és la por" (Dan Brown a Inferno). Per si de cas, podem aprofitar la foguera de Sant Joan per cremar algun excedent de pessimisme, queixes i por perquè puguem avançar més lleugers caminant cap al somni de construir un món millor






dimecres, 13 de juny del 2018

Aprendre a estimar

He après a estimar la melangia dels diumenges a la tarda. Ho confesso amb un punt de timidesa, asseguda en una butaca de vímet, en un racó de la terrassa, a mercè d'un vent que, potser, demà durà pluja. Hi sec en companyia de les orenetes que tornen als nius, dels camps segats i l'olor d'una primavera esclatant arreu: a les torratxes dels veïns i a les meves, en la verdor de la serra de Gaserans. Passo les fulles d'un llibre tan bonic... i llegeixo molt a poc a poc Un any als boscos. Ressegueixo els dibuixos, el silenci i la quietud, la senzillesa i la bondat que traspuen cada una de les seves paraules. En la seva generositat la vida ens xiuxiueja (quina sonoritat tan dolça!) a cau d'orella quan és el moment de mirar l'altre amb la tendresa del cor, amb la companyonia de qui ha navegat amb mala mar i sap com n'és d'agraït un moment de calma. 

Foto d'arxiu SomVallès
He reprès l'aprenentatge d'estimar alguns imprevistos en els viatges en tren que em regalen converses inspiradores. La conversa gira al voltant de la vida i la mort. Només té setze anys i en parla amb una lucidesa que admiro i respecto. Me'n parla amb la mateixa senzillesa amb què en Manel, fa uns quants anys, en una classe va afirmar que "la mort és un acte de generositat perquè puguin venir altres persones al món." Silenci per pair tanta saviesa. Agraeixo conèixer joves que capgiren els estereotips que associem a aquesta edat d'enfrontament i descoberta, de frustració i de desig, d'entrebancs i d'il·lusions. Hi ha alguna etapa de la vida en què no haguem viscut alguns d'aquests moments? Potser no. Però potser en cap altra els hem viscut amb la intensitat de qui té, a priori, molt camí per recórrer. Somric pensant en molts dels professionals que estimen treballar o haver-ho fet amb adolescents: Eva Bach o Jaume Funes... Que acompanyada m'he sentit quan he llegit els seus articles, quan he conversat sobre la meravella de l'adolescència... encara que hi hagi dies que em pugui semblar que no entenc com he estat capaç de dir que és una meravella! 

Granja Sant Iscle, 39 (Ca la Tini)
He decidit seguir estimant viure a poble, saludant els veïns amb un somriure, un cop de cap o una conversa que es pot allargar fins acabar prenent una infusió de ratafia a ca la Tini, al carrer del mig. Ens n'hi anem un dijous al vespre amb la Núria, amb l'alegria per la retrobada i per una conversa que ens porta als adolescents que ella veu a la consulta i jo a les aules, que ens referma en el valor de les paraules creadores de vida. Me n'hi vaig un dimarts a la tarda perquè la Carme, amb la placidesa de la seva mirada, em convenç de compartir una estona de conversa i un beure amb ella i la Sara. Dues dones que, en tots aquests anys, han vist canviar el poble del que he anat aprenent els noms que no apareixen a la placa de carrer, però que formen part de la seva essència: la plaça de baix, el carrer del mig, el carrer de ca ses monges... Dues dones que m'expliquen, enriolades, facècies de joventut. Dues dones que em transmeten la fortalesa de qui ha seguit endavant després d'enviduar, malgrat tots els entrebancs a què s'han hagut d'enfrontar. Dues dones amb qui comparteixo un dels meus moments d'estricta simpatia: una estona de bona conversa amb qui ja comença a tenir les soles una mica gastades per un camí viscut amb intensitat.