Compte enrere

Mentre a can Facebook el mestre i escriptor Jaume Cela ens recorda els dies que falten per acabar el curs, hi ha alumnes que apuren els darrers exàmens de recuperació o les sortides de comiat d'un any més de preparació, docents esgotats i famílies preocupades per l'organització d'aquesta època de l'any en què els centres educatius no tenen cura d'infants i adolescents des de primera hora del matí fins al migdia o la tarda, segons s'escaigui. Un any més hi haurà qui, sense conèixer la realitat, afirmarà que tenim tres mesos de vacances. Que els alumnes deixin de venir al centre no vol dir que nosaltres deixem d'anar-hi. Per poder acollir tots els que arribaran pel setembre i els que ho aniran fent amb comptagotes durant el curs, cal tancar el curs i, en paral·lel, anar planificant el proper tot i una gran quantitat d'incògnites sobre plantilles, gestió o models d'avaluació. Una gran part del professorat aprofitarà el mes de juliol per fer formació i la gran majoria, a més, se la pagarà de la seva butxaca. Una gran majoria d'alumnes sortiran, entre juny i setembre, amb una titulació que els permetrà el passi a una nova etapa, especialment els que acaben la secundària obligatòria. Tindran l'oportunitat de seguir en el sistema educatiu o buscar feina, tot i que segons les circumstàncies personals, n'hi haurà que no optaran ni per una ni per l'altra. Crec que la nostra missió com a docents no és solament ajudar-los a assolir els continguts per obtenir un títol sinó preparar-los per a la vida. Algú m'explicava un dia que donar la possibilitat als fills d'estudiar és diferent que oferir-los objectes materials perquè si, pels motius que sigui, els cal emigrar,  allò que han après els acompanyarà sempre perquè no pesa i no calen motxilles ni maletes on carregar-ho. Segueixo mantenint que, des de punts diferents, eduquem tots.

Esclat de llum i color

A can Google, en canvi, avui el doodle ens recorda que ja fa set dies que està en joc el mundial de futbol. És molt probable que demà el dediqui al solstici d'estiu, aquell dia en què a l'hemisferi nord es produeix el dia més llarg i la nit més curta, per molt que Jaume Sisa, en una cançó entranyable, ens la situï a La nit de Sant Joan.  Una foguera per fer net d'andròmines, per saltar-la i demanar un desig, per aplegar-s'hi al voltant i celebrar la vida. Una oportunitat per deixar-se encomanar a l'ancestralitat mediterrània, al ritual que ens connecta amb la natura i a la dita que a l'estiu tota cuca viu. És una nit de festa en expansió, de bruixes i follets, de compartir i, a contracor, de petards. Entre la prohibició de petards i l'excés dels darrers anys hi ha un terme mig que permetria posar ambient a la festa sense necessitat que els animals ho passin malament, els serveis d'urgències hagin de córrer i calgui pagar les reparacions dels brètols que es dediquen a comprar quin efecte té un petard a dins d'una bústia. 

A Can Whatsapp segueixen arribant vídeos, tuits i imatges que ens connecten a algunes de les realitats del moment que, passat un temps a vegades brevíssim, semblen perdre importància. Alerta, perquè dic semblen...però segueixen latents i tocant molt de prop una part de la població. Parlo d'emigrants al mare mortuum, de presos polítics, de desnonaments, de l'injust repartiment de la riquesa. En el llibre Dinero y conciencia, Joan Antoni Melé afirma que "Este siglo será el de la conciencia colectiva o el de la destrucción total. Comprométete con la vida y crea contagio de coraje y ética a tu alrededor. "Just acabar d'escriure el paràgraf m'adono de fins a quin punt he anat caient en el pessimisme i en la queixa. "Només hi ha una forma de contagi que viatgi més de pressa que un virus, va pensar la Sinskey. I és la por" (Dan Brown a Inferno). Per si de cas, podem aprofitar la foguera de Sant Joan per cremar algun excedent de pessimisme, queixes i por perquè puguem avançar més lleugers caminant cap al somni de construir un món millor.