dimecres, 21 de desembre del 2016

Qui vol pujar una muntanya...


... comença per baix, diu el proverbi xinès. L'alpinista Carlos Soria, de 77 anys, afirma que una entrevista que va concedir a Víctor Amela, que no pot dir que ha pujat una muntanya fins que no l'ha baixada. Sempre he sentit admiració per aquelles persones que, conscients dels límits físics i psicològics, amb independència de l'edat, són capaços de viure amb coherència els seus propis reptes i de superar els entrebancs que es van trobant. El meu pare també era una d'aquestes persones: era feliç a muntanya, enfilant-se com les cabres i descobrint camins allà on semblava que només hi havia bosc. Fa tres anys, quan ell en tenia 75, vam pujar des del pont de la Rotllada fins al santuari de Cabrera, amb pas ferm i decidit, en un camí que em va anar omplint d'anècdotes, de persones i cases de pagès que la muntanya recorda silent. És un dels perfils més emblemàtics del Collsacabra i, encara avui, em meravella que una de les alumnes d'aquest curs se l'hagi tatuat discretament al turmell. Qui sap si és una manera de connectar amb la força que ens desperta la majestuositat d'una muntanya...

Potser (i faig servir ben a consciència l'adverbi per tenyir la frase de subjectivitat) una de les muntanyes més emblemàtiques de Catalunya sigui el Pedraforca. M'esparvera una mica que hi hagi gent que estigui disposada a pujar-hi al migdia i amb sandàlies. Hi vaig pujar, per la tartera i amb xiruques, des de Saldes, després de superar un vertigen a mitja tartera que la monitora del grup em va fer passar amb un "no n'hi ha per tant" i un cotó ben xop d'alcohol. Un quilòmetre i mig de tartera i 600 metres de desnivell. Tenia tretze o catorze anys i aquell dia vaig tenir clar que posava la creueta de fet. No hi havia tornat mai a estar tan a prop com pel passat aqüeducte, però em refermo en la idea que, posats a explorar cims amb el cor alegre, prefereixo aventurar-me per altres viaranys. Des de Gòsol també hi ha una ruta que hi porta, però em vaig conformar assaborint aquesta dolça versió que en Francesc va "escolpir" després de dinar a cal Franciscó i de gaudir d'una sobretaula animadament artística amb la Teresa, mestressa del restaurant. 

Al matí havíem estat a Bagà, capital històrica de l'Alt Berguedà, i a l'oficina del Parc Natural del Cadí- Moixeró vaig descobrir que també les muntanyes tenen un dia internacional des de l'any 2003: l'11 de desembre. La intenció, segons l'Assemblea Generals de les Nacions Unides és ressaltar la importància del desenvolupament sostenible de les muntanyes. El 13% de la població mundial, uns 915 milions! de persones, viu a les muntanyes que conformen el 22% de la superfície terrestre del món. Mentre en Francesc escoltava atentament les explicacions d'en Joan, el geòleg del parc, sobre la formació del massís, em vaig entretenir buscant postals: una per a l'Oriol i la Sandra, muntanyencs i entusiastes de tot el que fa olor de natura; una altra per a la Gina, amb qui comparteixo l'afició d'enviar i col·leccionar postals; i, encara alguna més, per casa.


Can Manuel des de la finestra de casa, a Bunyola
De la meva etapa a Formentera, vaig enyorar la família i els bons amics, passejar a la vora del Ter i la fortalesa que trobo quan sóc prop de les muntanyes. Potser per això, quan vaig decidir marxar cap a Mallorca, vaig voler tenir-les ben a prop i vaig triar Bunyola. El propietari de la immobiliària em va ensenyar tres pisos, però jo vaig tenir clar quin em quedaria després d'imaginar-me rentant plats, de cara a la possessió de Barcelona i la torre de can Manuel, amb la presència imponent de sa Gubia, temple emblemàtic dels escaladors, més cap a l'oest. Allà em vaig refer d'aquella sensació de petitesa i d'indefensió que sentia a Formentera, on el punt més elevat de l'illa era sa Talaiassa (195 m.) a la Mola. Qui sap si era això el que devia sentir Copdegarròtix, cap del llogarret dels irreductibles gals,que sempre tenia por que el cel li caigués al damunt...


Si es pogués analitzar l'herència genètica intangible, estic convençuda que en el meu ADN hi trobarien les muntanyes. La meva àvia paterna va néixer a La Creu, de camí a Cabrera; l'avi venia de Falgars, a la vall d'en Bas. Només els conec a través del meu pare, d'algun record difús de les cosines més grans i d'una fotografia que hi havia al menjador de casa. Ara és fosc, i només veig alguns llums des de la finestra, però sé que estic a recer del Montseny i del turó de Montsoriu on s'alça, imponent, el castell gòtic que reformà al segle XIV Bernat II, vescomte de Cabrera. Hi vaig pujar, per primera vegada un matí de Reis, tota sola a peu des de Breda, deu fer cinc o sis anys. Encara avui recordo la rialla que va fer el meu pare, per telèfon, quan va endevinar que el trucava des de dalt al castell. La vista, imponent, Montseny i Montnegre, la comarca natural del Baix Montseny, el castell d'Hostalric i, al fons, el de Sant Joan de Blanes. I més enllà, en la línia de l'horitzó, encara que no la vegi, sé que hi ha la costa abrupta de sa Roqueta i la seva característica serra de Tramuntana.










dimecres, 7 de desembre del 2016

Aqüeductes

Aqüeducte i pont romà. Mèrida
És ben probable que aquesta setmana hàgim sentit comentaris de tota mena sobre la incidència de la combinació de festius i laborables. Dissabte passat Carles Capdevila a l'Ara reflexionava sobre la facilitat que solem tenir per trobar pegues a les cues d'aquests dies a les carreteres, al fet de sentir-se l'últim mico de la feina per no haver estat previsor i demanar els dies de festa per treballar menys, a treballar quan la majoria fa festa... Coses dels aqüeductes que no acostumen a passar (tant) amb els ponts. I no parlem precisament d'obres d'enginyeria, o sí?

Seguint l'exemple dels meus alumnes quan els demano que busquin una informació, he fet la recerca al DIEC, he seleccionat, botó dret, copiar i enganxar. Aquí ho teniu:

aqüeducte 


m. [LC] [OP] Conducte artificial subterrani o elevat per a portar l’aigua d’un lloc a un altre, generalment en gran quantitat. 

m. [OP] Pont especial amb què una conducció d’aigua salva una depressió del terreny. 
m. [ZOA] [MD] En anat., conducte pel qual passa un líquid orgànic. Aqüeducte de Fal·lopi. Aqüeducte de Silvi.


Curiosa de mena com sóc amb les paraules, clico tots els botonets que acompanyen l'entrada: DDLC (Diccionari Descriptiu de la Llengua Catalana), DCVB (Diccionari Català Valencià Balear), CiT (Terminologia de Ciències i Tecnologia) i encara el CTILC (Corpus Textual Informatitzat de la Llengua Catalana). 

No hi he trobat cap referència a la terminologia popular per designar el mateix que per aquestes dates ja vam viure amb anterioritat, per exemple, el 2011: l'aqüeducte que serveix per unir la festa de la constitució i la de la puríssima. Però sí que el cercador confirma que la premsa es fa ressò d'aquesta accepció que, potser, podríem definir com a conducte delirant per portar esquiadors a les pistes si hi ha prou neu, compradors alienats als centres comercials o maldecaps a les famílies amb fills petits a l'hora de compaginar festius i laborables. 

El referèndum sobre la constitució es va celebrar el dimecres 6 de desembre de 1978. Sí, justament, un dia laborable en què els treballadors tenien quatre hores per anar a votar i nosaltres no anàvem a escola perquè aquell dia era de jornada electoral. Cinc anys després algú va decidir commemorar aquella data. En què s'esqueia el dia 6 de desembre de 1983? Cercador per excel·lència: calendari perpetu. Tecla d'enter. I... voilà! Era dimarts. I, evidentment, el dijous dia 8 també era festiu. De fet, ho és des que el 1708 l'església catòlica la considera fiesta de guardar, Wikipedia, en la versió castellana,  dixit.  No hace falta decir nada más. 


Barça (temporada 83-84)
Avui el cercador ha mostrat la seva habilitat per trobar tota la informació que li demanava. Qui la devia aquesta frase? Em sonava a futbolista... No hace falta decir nada más és una frase que es féu famosa en boca de l'entrenador Bernd Schuster en una roda de premsa després que el seu equip perdés el partit. Quin contrast amb el aquell jugador que va dur el número 8 a la samarreta del Barça i formava part d'aquella alineació que va aconseguir guanyar la lliga, onze anys després de la darrera en què encara jugava Johan Cruyff, a Valladolid quan l'habilitat del porter aturant un penal arribà fins al moll de l'os de la sang culer de Joaquim Maria Puyal mentre cridava allò d'Urruti, t'estimo! 

A vegades val més callar i no dir res més, per no repetir els tòpics, les queixes i les possibles solucions de cada cop que la setmana, si el temps hi acompanya, es preveu tot un èxit d'ocupació per als establiments turístics i de vendes per als grans centres comercials. Però avui no me n'he sabut estar en aquesta estranya setmana en què als instituts es respira un aire de tensió perquè s'acaba el trimestre, cosa que implica corregir muntanyes d'exàmens, treballs, fer promitjos, seguir preparant les classes mentre es creuen els dits perquè cap company es posi malalt ja que difícilment el departament enviarà un substitut a qui hauria de pagar les vacances de Nadal.



Per sort, també hi ha petits moments de tranquil·litat en mig del caos: aprofitar el sol per sortir al pati a fer la classe de llatí amb les alumnes de primer de batxillerat al costat de l'arbocer o gaudir de la perspectiva de no haver de sentir el timbre cada hora fins a la setmana que ve. Com deia sàviament el meu pare, qui no es conforma és perquè no vol.