dimecres, 16 d’agost de 2017

Riu avall

Foto: Francesc Mas
No és el vent insistent qui ens empeny riu avall fins a trobar la Gola del Ter, a tocar l'Estartit, sinó les ganes d'aprofitar una tarda d'agost compartida vora la mar. La paraula, així en femení, la mar, sempre m'ha sonat més evocadora.  Com que m'agrada això de seguir el fil a les paraules evocadores em permeto el luxe de pensar que potser hi té alguna cosa a veure La mar, la plana, la muntanya, un dels pocs llibres que la meva mare tenia com un preuat tresor dels pocs anys que va poder anar a l'escola. L'edició és del 1937 i l'editor, Gustau Gili. En l'endreça de l'estiu, n'he trobat una altra versió, la meva, editada per Teide el 1976, on apareix fins i tot un text  del poeta eivissenc Marià Villangómez. El llibre no té lluc que el féssim servir gaire... Verdaguer, Pla, Carner, Oller, Costa i Llobera, Espinàs. M'ha semblat una mica dens per entendre a 5è o 6è, però potser no es tractava tant d'entendre-ho tot sinó de descobrir la riquesa d'una llengua i d'una literatura durant tant de temps obligada al silenci i a l'exili.

La mar. Aquella mar que m'empetitia i aïllava en els anys que vaig viure a Formentera. Aquella illa, llunyana i just a tocar, que canten les belles paraules del poeta Villangómez a través dels UC. Aquella mar amb olor d'estiu i brogit de motorinos, aquella mar que veia com les barques la solcaven una i altra vegada carregada de turistes des del port d'Eivissa. Aquella mar que em va deixar sense paraules fa vint anys quan vaig posar, per primer cop, els peus a Formentera, breu i dura...

Estirats a la sorra de la platja de la gola veiem un llaüt mar enllà i em pregunto si això que els meus ulls són capaços d'albirar en aquests moments, fins a l'horitzó, era el que devien veure els pobladors del territori fa 800 anys. Si hi hagués de posar una banda sonora, hauria triat la de Mar antiguo d'El último de la fila, per allò de las aguas tranquilas en las que fondear, la madre salvaje, y los ojos azules en los que naufragar. A la sorra de la platja descobrim les restes de l'incivisme humà en forma de burilles i tota mena de plàstics. Sóc incapaç d'entendre el motiu que els duu a considerar la sorra com un gran abocador on és fàcil amagar qualsevol rastre d'insensibilitat, banderas de la estupidez idiota, com tan encertadament les defineix la Silvia, des de Granada, en el seu blog Durmiendo en los coches

Foto: Francesc Mas
L'hora color de mel convida a deixar-se gronxar per una lluna decreixent que segueix el seu ritme malgrat la nostra pressa per fer i tenir, com si poguéssim viure en una sola vida, tot allò que generacions anteriors han construït encadenant vides d'uns i altres. És la millor llum per encabir tota la bellesa que desprèn la natura en un curiós mecanisme que ens permetrà reproduir-la una i altra vegada, en paper, a la pantalla. En Francesc, atent, busca el moment precís, es deixa absorbir pel cel, la línia recta de l'horitzó, l'ombra de l'arbre, la gent... A vegades voldria poder mirar a través dels seus ulls per descobrir allò que ell hi sap veure i que no jo hi sé trobar. Tanmateix, el resultat és diferent, com si aquells segons de més per buscar el millor enfocament li regalessin una bellesa finalment palpable. No hi ha pressa. Només la dels mosquits que s'han ensenyorit del darrer tram del riu i amb les seves picades ens conviden, gens amablement, a marxar o a formar part del seu banquet nocturn.

Els seus ulls segueixen atents el vol d'una gavina, els meus es permeten badar en aquest riu que es capbussa a la Mediterrània, font d'inspiració per a la paraula i els sons; aquesta mar convertida en indigna fossa comuna de tants somnis perduts.

dimecres, 9 d’agost de 2017

Nans a les espatlles dels gegants

Acostumo a dir als alumnes que hi ha un encant a celebrar anys, fins i tot a partir d'aquella edat en què molta gent se n'acostuma a treure'n del damunt. M'alegra poder-los dir que moltes de les coses que no entenia quan era adolescent ara semblen tenir un cert sentit. El pas inexorable del temps i la voluntat de seguir aprenent i evolucionant hi van posant el seu granet de sorra. Per això, considero que és una sort poder celebrar que anem sumant anys. Mig en broma mig seriosament, els explico que potser els passarà que, a mesura que en van afegint, es descobriran portant a terme aquells comportaments que ara juren i perjuren que no imitaran el dia que siguin adults. Els explico que el més important és prendre'n consciència i decidir què fem amb allò que hem après a casa, a l'escola, en el món adult del nostre voltant. Per a mi, aquesta descoberta conscient és un regal que arriba amb el pas del temps, de la mateixa manera que cada vegada ens és més fàcil d'adonar-nos que tenim l'oportunitat de trobar mestres de vida arreu. 

Recordo un dia d'hivern en què l'Estel i la Marta, dues alumnes de primer de batxillerat, en una hora en què eren a la biblioteca, em van emocionar amb la seva reflexió (amb dibuix i text inclòs a la pissarra) sobre el mite de la caverna que en Jaume els havia explicat a l'hora de filosofia. Em van explicar que anem aprenent i avançant per la vida com si pugéssim per una escala. Cada vegada que pugem un graó ho fem carregats de dubtes i dificultats fins que, en arribar el bell mig de l'esglaó, gaudim d'aquell moment de certesa i confiança que s'acaba tan bon punt ens trobem de nou que cal pujar un nou graó. Els vaig dir, amb els ulls brillants de confiança: "sí, estic tranquil·la, veig que reflexioneu sobre la vida, que debateu, que aneu prenent consciència, que hi ha una possibilitat de millora en el món si hi ha més persones com vosaltres!" Si no acompanyem als adolescents en el seu procés de creixement, si no confiem en ells, si no ens deixem endur una mica per la seva força vital i la seva il·lusió, com alimentarem l'esperança dels anys que vindran? No recordo que el meu professor de filosofia m'expliqués aquest mite quan feia COU o potser ho va fer i jo no el vaig entendre. De fet, va ser amb la Núria Molina, en una sessió de formació sobre filosofia i ecologia emocional, que vaig entendre aquest mite. En el moment en què l'alumne està preparat, apareix el mestre. Quina sessió tan intensa i aclaridora! Tots tenim a dins la llavor del coneixement "correcte" de viure i això és el camí a la felicitat, ens explicava. Sòcrates, continuava, treballava sempre a partir de la pregunta per arribar a la pregunta-despertador, la que ja no podem obviar, la que hem de respondre per "donar-nos llum" a nosaltres mateixos si no volem que siguin altres els que ens modelin.

A principis d'agost va morir el lingüista Jesús Tusón. Vaig ser alumna seva el primer curs a la universitat en una assignatura generalista d'introducció a la lingüística. El primer dia ja ens va aclarir ell no era l'autor del manual amb què la majoria devíem haver estudiat l'assignatura de Lengua Española, que ell era el seu germà. Li devien haver fet la pregunta, vaig suposar, un munt de vegades. Va ser un curs estrany, amb un mes llarg de vagues que ens va dur a no fer els parcials del mes de febrer; un curs en què vaig decidir canviar la incomoditat de viure en pis massa fosc amb una família a qui ajudava en les feines de casa per la incomoditat de transitar per una de les línies més poc cuidades de RENFE: L'Hospitalet- La Tour de Carol, ara reconvertida en R3. Jesús Tusón és d'aquells professors que m'hauria agradat recuperar en la meva segona etapa com a estudiant a la UB, quan compaginava fer de professora a adolescents que estudiaven BUP i FP i alhora aprenia de professors que han deixat una forta empremta en el meu bagatge, com Joan Solà o Albert Soler. Vaig ser incapaç d'acabar la segona llicenciatura, però només pel fet d'haver-los pogut escoltar a classe i aprendre d'ells dos, ja va valer la pena (o l'alegria) l'esforç!

A la introducció d'El llibre de meravelles de Ramon Llull editat per Teide, Albert Soler recull unes frases de Bernat de Chartres:

"Nosaltres som com a nans asseguts a les espatlles de gegants, de tal manera que podem veure més coses i més lluny que ells, però no per l'agudesa de la nostra vista, ni per les dimensions dels nostres cossos, sinó perquè la gran alçada dels gegants ens eleva i ens sosté a certa altura". 

Aquest pensament de Bernat de Chartres li serveix per presentar-nos Ramon Llull com un d'aquests gegants i recordar-nos que, malgrat tots els avenços tecnològics i en el respecte dels drets humans, des del punt de vista psicològic l'ésser humà segueix essent el mateix; que els antics no eren ni més intel.ligents ni més imbècils que nosaltres. Eren ja homes

De la mateixa manera que les alumnes em van fer de gegants en aquella sessió improvisada a la biblioteca l'hivern passat, m'adono de fins a quin punt ho ha fet Tusón en l'àmbit de la lingüística, especialment en l'estudi i la divulgació dels prejudicis lingüístics. Recupero algunes petites joies dels apunts presos la darrera vegada que el vaig sentir en directe, fa una bona colla d'anys: La llengua és un instrument privilegiat per al diàleg intern. I n'és una prova que mossegar-se la llengua impedeix pensar!  El respecte entre llengua i parlants ens porta a autoeducar-nos i educar els altres en els valors de la diversitat. I, escrit en majúscules, la necessitat de parlar amb amabilitat la llengua de la terra on vivim. 

No és fàcil conviure amb la diversitat, certament. Diria que, en aprendre a conviure amb la nostra pròpia diversitat com a éssers humans i a fer llum davant dels nostres prejudicis, tenim la oportunitat de fer que, en la balança, la riquesa de la diversitat pesi una mica més que la dificultat. Encara que només sigui una mica. 



dimecres, 2 d’agost de 2017

Estiuejant

Potser perquè de petita passava els estius a la Colònia Estebanell, a tocar Camprodon, m'ha quedat el gust del verb estiuejar implantat en alguna àrea del cervell, d'aquestes que els neurocientífics ens van descobrint cada dia. Alguns d'aquests avenços posen nom a allò que ja intuïem o reafirmen alguns conceptes que havia sentit a dir als grans com ara que el meu germà, a casa dels avis, devia enyorar les parets. Quanta poesia amaguen aquestes paraules rere el plor d'un infant que no s'adaptava al canvi de ritme, a dormir en un altre llit, a compartir l'espai amb altres persones!
Ai! Si les parets parlessin... A vegades m'agradaria tenir la capacitat, en'arribar a un lloc nou, d'escoltar què diuen les parets de la gent que viu allà i de la que hi ha viscut. Testimonis muts d'històries de dolor, d'amor, de secrets. Testimonis escadussers en els quadres penjats a la paret, un paisatge, una fotografia dels avis, en un endoll mal encastat. Mur de contenció. Aixopluc o presó. Així acaben sent les parets de la nostra vida, les construïdes i les que ens construïm.


Ovidi, el poeta que va sacsejar Roma amb uns versos que en res s'adeien a la política imposada per l'emperador August fa més de dos mil anys, situa Píram i Tisbe a Les metamorfosis a banda i banda d'una paret que els separa i alhora els permet el xiuxiueig amorós. Ovidi, el poeta exiliat de Roma per un carmen (poema) i un error, com ell mateix explica a les Tristia. Aquest any o el vinent, perquè no queda clara la data exacta, es commemora el bimil·lenari de la seva mort a l'exili. A l'obra d'Ovidi, a més de la lectura de les traduccions que n'han fet, entre altres, Jordi Parramon o Jaume Juan Castelló, s'hi pot arribar d'altres maneres. Una, a través de l'edició de Teide, Narracions de mites clàssics, adaptació de les metamorfosis d'Ovidi a càrrec de Margalida Capellà, alma mater d'El fil de les clàssiques que ha anat teixint arreu del territori un tapís magnífic que ha posat en persones que dia rere dia sembrem la passió pel  nostres avantpassats grecs i romans. Continuo defensant la saviesa que aporta conèixer el passat per entendre'l i estimar el nostre present. Una altra opció és el llibre Amor contra Roma de Víctor Amela, que ja m'havia cridat l'atenció quan es va publicar i fins ara no havia tingut el moment de llegir. 

Estiuejar a casa em permet degustar el que moltes vegades vaig a córrer cuita sense presses: estendre la roba i olorar la seva netedat; airejar el meu estudi i deixar-lo una mica potes enlaire abans de trobar el millor lloc per a cada cosa; una estona de conversa a la fresca amb la Sandra sobre la presa de consciència dels residus propis i que visc com la fase necessària i imprescindible després de la reciclar; trobar la Lola pel carrer que ja torna xino-xano de buscar el diari,  aturar-m'hi una estona i parlar d'aquella Breda amb la cadira a la fresca i la solidaritat veïnal; escriure alguna carta, a mà, és clar!; obrir la nevera i pensar que sí, que alguna se m'acudirà per convidar a dinar uns companys de feina de la meva parella; mirar des de la finestra de casa la Maria l'impuls de la lluna creixent clarament retallada al cel de finals de juliol; planejar un dia de platja amb uns amics; escriure, llegir i somriure pels descosits; seure el sofà, mirar les parets i gaudir de ser a casa...