dimecres, 28 de setembre del 2016

La plaça dels arbres


"Podeu deixar el cotxe a la plaça dels arbres perquè al carrer de casa no s'hi pot aparcar". D'entrada no recordo si els arbres formen part del nom real de la plaça o n'ha esdevingut el nom per la presència, crec recordar, d'uns plàtans enormes. Just a entrada de fosc, deixem el cotxe a recer d'un plàtan i enfilant cap al carrer Àngel Guimerà, constato que el rètol de l'ajuntament, amb l'escut de la torre d'argent que remet a l'etimologia popular del nom de Blancafort, així ho indica. Podem aparcar tranquil·lament sota un plataner.

Un enorme edifici d'un to rosat remet a una de les activitats econòmiques del petit poblet, no arriba als 400 habitants, de la Conca de Barberà. Es tracta de l'antic edifici del Celler Blanca-Flor. Se'm fa inevitable taral·larejar La filla del rei de França  i acabar recordant la lletra...  "A la finestra daurada/ estava na Blancaflor./Adéu, princesa,/ n'és més bella que un fil d'amor/ Adéu amor..." en la versió que féu el grup eivissenc Uc l'any 1993 i que edità en un dels àlbums més entranyables, Camins de migjorn. Escoltant-los hom descobreix l'essència de l'Eivissa i Formentera que tenen gust d'orelletes, d'herbes i flaons.

Reconec que sempre he sentit una especial predilecció per les places... amb arbres i, si pot ser, amb porxos. De petita volia viure a la plaça de Gràcia perquè tenia la sensació que tot el món girava al voltant d'aquell espai, que els veïns eren una mena de tribu que compartien un pati comunitari amb arbres inclosos. Un cop l'any, la plaça s'omplia de l'alegria d'unes festes que sorgien de la necessitat de construir el barri entre tots: olimpíades pels menuts, l'espectacle del toret i la vaqueta, sopar popular, futbol entre solters i casats, la Palma Jazz Band i, és clar, els entrepans de botifarra a la paradeta de l'associació. 

No va ser fins fa gairebé deu anys que no vaig veure realitzat una part del somni: viure en una plaça amb arbres, tot i que sense porxos: la plaça del Doctor Rovira, a Breda, just a l'altra banda del televisiu bar Tramuntana de la sèrie Ventdelplà. Sobre l'origen del topònim de Breda, Jaume Coll i Castanyer, al llibre Breda històrica i actual, recull diverses explicacions, des d'un derivat de vereda fins a una contracció d'arbreda passant per vall dilatada. No sé quina de les tres donaria per vàlida Joan Corominas a l'Onomasticon Cataloniae, però amb tota la subjectivitat del món trio la que em porta als arbres. 

Va ser a Breda on vam conèixer l'Elena i la Maria de Blancafort deu fer sis o set anys i, des de llavors, el petit poble de la Conca de Barberà on viuen forma part d'aquells paisatges de l'ànima que ho són perquè ens hi uneix el fil invisible i, tanmateix resistent, que ens vincula a persones que hi viuen i que ens estimem. Blancafort fa olor de final d'estiu, de les rialles de la Maria i de l'Elena, de llargues converses havent sopant just el dia abans de deixar-nos sorprendre, una vegada més, per la força de la terra que esdevé art en mans dels ceramistes que porten a la capital de la Conca les seves millors peces. La vila ducal, escenari tradicional de la llegenda de Sant Jordi, obre les portes de l'antiga església de Sant Francesc per acollir una edició més de Terrània, el festival internacional de ceràmica de Montblanc.

La finestra del pis del carrer Guimerà no és daurada com la de la princesa Blancaflor, però sí que ho era, l'endemà, la llum de primera hora del matí, quan  a l'aire es respirava, encara, el silenci tranquil d'un matí de dissabte. I llavors, com deia el poeta de Roda, semblava que tot estigués per fer i fos possible.









dimecres, 21 de setembre del 2016

Una dona de paraula


Recuperar el ritme de setembre vol dir, entre altres coses, retrobar entre setmana els articles que, amb el doblec característic, he deixat per rellegir, retallar i arxivar o fer servir d'inspiració per aquest moment de retorn a L'illa del Ter. M'aturo, de nou, al racó de l'Eva Piquer, que ha llegit no sap on les impressions de John Le Carré sobre les entrevistes culturals i el buit de creativitat que es pot arribar a sentir després d'un any de promocions i entrevistes; hi recupero, també, les paraules d'Stephen King en una sobretaula amb Amy Tan sobre la pregunta que no havia contestat mai. King s'adona que a ell tampoc li demanen sobre el llenguatge, i confessa que per a ell és "una llàstima perquè a la plebs també ens interessa l'idioma, encara que sigui d'una forma més humil, i sentim autèntica passió per l'art i l'ofici d'explicar històries."

Hi ha un temps de silenci en l'acte d'escriure, a vegades previ al tecleig de l'ordinador, a vegades entre línia i línia. És un temps d'escolta, sense paraules, de somriures trapelles, de neguit als dits, però en definitiva, de silenci amb el món exterior. En el silenci, arriba una paraula, com d'amagatotis, fent tat, com els nens. Al seu darrere n'arriba una altra i una altra. Llavors ja no tenen aturador. Recordo un amic que a vegades, assegut a la cadira , tant se val si a casa o a la terrassa d'un bar, sense fer res en absolut, s'emmurriava quan algú interrompia aquell instant màgic d'escriptura silenciosa.


Em ve al cap, tot d'una, el record del passat Sant Jordi que vaig voler recuperar la tradició de quan estudiava a Barcelona: passejar per la Rambla  després de saltar-nos totes les classes del matí perquè no enteníem allò que els alumnes de filologia no féssim festa el dia de sant Jordi, dia del llibre. Ni riuades exagerades de gent, ni estrangers que havien aprofitat una oferta de darrer moment per visitar la capital catalana en una data tan assenyalada, ni caçadors de signatures (o no eren tan evidents...) consultant l'i-phone en la seva darrera versió per saber on hi havia un o altre autor, mediàtic i/o de llarga trajectòria disposat a trobar (o no) una frase enginyosa per omplir la primera plana d'un llibre que fa olor de nou.

Imma Monsó (Vilaweb)
No feia massa dies que havia acabat de llegir La dona veloç d'Imma Monsó, la protagonista del qual havia estat, la Nes, en un moment de brutal acceleració, a punt de "demanar el diari de l'endemà". A vegades, mentre llegeixo, apunto frases que m'han seduït, que posen nom al que sento en aquells moments, que he necessitat pronunciar en veu alta per sentir-les fora del paper. "Té una velocitat pròpia el dolor?", demana a la Nes el seu pare. Al costat hi vaig dibuixar un ull. Ho solo fer per recuperar amb més rapidesa els que m'han semblat especialment significatius. Segueixo fullejant el meu bloc de notes: en majúscules hi trobo "L'art és l'única cosa que ens salva de l'acceleració, que preserva el temps, no ens permet eliminar els matisos, els detalls, perquè l'art és tot matisos, tot detalls, el compàs de la música, la mètrica de la poesia, els detalls en un quadre, les subtileses d'un relat..." Proveu a escoltar-vos llegint-lo en veu alta. Com us sentiu ara?

Quan enfilava passeig de Gràcia per anar a agafar el tren, m'adono que hi ha l'Imma Monsó en una de les taules. M'hi aturo un moment encara que no li dugui per signar la seva darrera novel.la, L'aniversari. Només li vull fer arribar com n'està de ben escrit La dona veloç, pel ritme dels capítols, per les paraules tan ben trobades, pel treball de recerca que s'hi intueix al darrera. Li explico la meva necessitat de reescriure a mà les seves paraules en el meu bloc: "Bada com fa molt de temps que no ha bada, bada en el sentit etimològic de la paraula, oberta de bat a bat." Em somriu i s'avé a una fotografia que li faig a corre-cuita per no arriscar-me a perdre el tren de les 19.20.

Al tren, tot i el xivarri d'un dissabte a la tarda, recupero aquell silenci que mica en mica s'omple de paraules, d'idees que ballen esbojarrades després de l'empatx de llibres i gent, d'històries que podrien treure el cap darrere les noies que comparteixen auriculars, assegudes al meu davant, darrere la mirada d'un senyora amb bastó que porta a les mans una rosa embolicada amb paper de plata, uns nens que s'esbatussen al mig del passadís. Paraules que ja frisen per sortir. Paraules que curen, deia Àlex Rovira, en un dels títols dels llibres. N'estic convençuda. Curen qui les escriu i qui hi troba complicitat quan, en la intimitat del silenci, les pentina amb la mirada.


dimecres, 14 de setembre del 2016

L'aventura de la història


Gairebé a la meitat del seu recorregut, aquest setembre també ha arribat, com ja és tradició des de fa un munt d'anys amb un ampli ventall de col.leccionables. Reconec que sempre m'ha agradat xafardejar a quioscos i llibreries  què s'han empescat aquest any les editorials per captar l'interès del col.leccionista que, imagino, tots portem a dins: nines de porcellana, tots els secrets per fer punt de creu, avions de guerra, vestits per a les Nancys, els grans pensadors de la història... A les prestatgeries de casa hi ha alguns números 1 i 2 de llibres-esquer, sobretot de la meva època barcelonina quan la temptació era a cada cantonada camí de la universitat. 


Dissabte passat em vaig permetre un instant d'estricta simpatia, amb dosi de nostàlgia inclosa, quan vaig comprar el fascicle número 2 de La aventura de la historia: Los legionarios romanos. No faré la col.lecció completa per l'increment de preu que comporta les entregues posteriors i perquè no sé on els posaria. Tampoc no tinc per safareig a casa per fer-los tirar de cap com si fossin disciplinats aprenents de nedadors. Amb els meus germans hi solíem jugar els estius quan feia mal temps i no podíem passar la tarda a la piscina del Cordó que els propietaris havien fet construir en un terreny de l'empresa perquè hi poguessin anar els treballadors i les seves famílies. El Cordó era el nom popular amb què es coneixia la fàbrica dels Conductors Elèctrics Roqué on treballava el nostre pare.  El carnet, a un preu raonable, permetia entrar tota la família i, pagant una miqueta més, el treballador podia portar dos convidats.  per a la majoria de treballadors, podíem anar a la piscina tot l'estiu i fer-nos passar la calor en aquells estius que feien honor a la dita que "A la plana nou mesos d'hivern i tres d'infern". M'encantava que hi hagués una àmplia extensió de gespa i la tranquil.litat que no hi havia a les Piscines Municipals.

www.monkeymountain.ca
En aquells anys no en dèiem playmobils. Eren els clicks i, més endavant, les clacks en versió femenina, tot i que la realitat és que fèiem servir més el nom en la forma masculina. L'empresa de joguines valenciana Famosa va tenir la llicència de l'alemanya Playmobil per fabricar i distribuir a Espanya i Portugal els famosos ninots des del 1976. Potser hauríem d'agrair al senyor Jaime Ferri, de Famosa, l'encert de negociar l'acord amb Playmobil per les bones estones que nosaltres i les generacions posteriors hem viscut amb els seus productes. No fa gaire dies va venir a sopar casa la Gina, una antiga alumna, que fa deu anys va presentar un treball de mitologia grega en format de vídeo sobre el rapte de Persèfone per part del seu oncle Hades fent servir els playmobils. Tot i que guardo alguns treballs d'alumnes, em sap un greu enorme tenir només el record, ben nítid això sí, d'Hades volant en helicòpter fins a la barbacoa del pati per dur-hi la neboda i convertir-la en reina dels inferns. Durant l'àpat ens va explicar que, de petita, va escriure una carta a Playmobil agraint-los les tardes intenses de jocs i els problemes que tenia amb el seu germà petit que volia jugar amb el seu Fort. M'hauria encantat veure la cara de sorpresa de la Gina en obrir un paquet al seu nom on hi havia alguns ninots per a ella i per al seu germà perquè així la deixés fer tranquil.la!

No sé si jo podré fer el mateix que ella i escriure a Planeta de Agostini (la temptació ha estat posar "als senyors de Planeta") i demanar que m'enviïn els fascicles dedicats al "Gran Jefe" sioux i al filòsof de la Grècia clàssica. Totes dues cultures m'apassionen i segur que en algun prestatge hi hauria un petit raconet per als clicks històrics. Pel que fa a la resta de la col.lecció m'encurioseix perquè sóc així de mena, però l'increment de preu i la falta d'espai a casa faran que estigui pendent de si aquests dos arriben a les llibreries i quioscos. Fent una repàs als personatges que rebran quinzenalment els subscriptors m'adono que tots són masculins. El primer que m'ha vingut al cap ha estat allò del "Me falten paraules per explicar què significa per jo"... que cantava Antònia Font, un grup musical mallorquí format per components masculins. I ara, si això fos un text del Whatsapp, tocaria l'emoticona de la picada d'ullet...

Sortirà una edició de l'aventura de la història en femení? Serà de color rosa el merxandaising? El color comportarà un increment de preu? Em dol profundament constatar que encara queda molta feina per fer si hem de seguir recordant que tots, homes i dones, hem construït plegats la història. Certament hem fet alguns passos, petits o grans en funció de les comunitats o les zones geogràfiques en què ens fixem. Però cal seguir avançant per donar valor la feminitat, ocupant el nostre lloc, des de la igualtat de condicions, amb la nostra manera pròpia de viure i veure el món, compartint espais i maneres diferents de viure'l i veure'l. 


Resultat d'imatges de llibres
Font: Llibres lliures
I en aquest fer camí que ens porta a conèixer-nos, com recull l'essència de l'oracle a Delfos, Γνώθι σέαυτον (coneix-te tu mateix) la lectura esdevé un bon entrenament. I potser per això, el col.lectiu de les Dones de Breda, quan em va demanar d'agafar el relleu a l'Anna per conduir les tertúlies literàries em va explicar que la tria era intencionada: obres de dones. Neus Català, Doris Lessing, Empar Moliner, Glòria Llobet, Imma Monsó, entre moltes d'altres formen part del pòsit de lectures d'aquests darrers anys. I avui les reprenem amb la il.lusió de trobar paraules que ens facin riure i plorar, que ens facin de mirall i ens duguin a reflexionar i compartir sobre l'aventura de la vida.


dimecres, 7 de setembre del 2016

Un home de pau

Del botó d'FM al de CD. L'edat del cotxe l'obliga a passar la revisió ja cada any i no hi entén d'MP3 i USB. Pista 14. Caïm Riba i Fotografia al disc de La Marató del 2015. La cançó original és d'Ed Sheeran, un músic anglès de 25 anys. I sense adonar-me'n s'acumulen al comptaquilòmetres tots els que vaig recórrer el juny passat del Montseny a la Plana i de la Plana al Montseny. "Res és etern, ja ho sé, però hauria volgut que durés més"... Només el puc acompanyar a les primeres estrofes. Si algú m'hagués assegurat que plouria si hagués seguit cantant, prometo que ho hauria fet! 


Santuari de Cabrera (Osona)
I ens queden ara tots els instants que junts vam viure.
Dintre del cor tu m'hi bategues
i mai més te n'aniràs.
Et duc dins del cor, et duc dins el cor...


És ben cert que el duc dins el cor, i que em queden els somriures que em donen el coratge de seguir endavant cada vegada que miro la fotografia on, assegut al sofà, llegeix un llibre mentre a la taula jo fullejo el diari. Me l'he imaginat alçant el cap i dient-me: "Si cada any hi has anat, aquest any et quedaràs a casa?" No. No m'hi quedaré. Finalment, he decidit repetir el ritual, una mica massa d'esplai per al meu gust a aquestes alçades, que ens durà a dinar ben d'hora, ben d'hora per retrobar-nos amb la resta de gent de Breda a la marquesina de prop del CAP des d'on sortirà l'autobús cap a Salt.

Però aquest any no el podré trucar quan tornem i explicar-li com ha anat: les cues, les riuades de gent, els crits d'independència, l'emoció de ser allà, la il.lusió de fer camí en la construcció del que va començar com un somni de molts fins que algú va decidir posar la primera pedra en una consulta a Arenys de Munt, perquè era el moment de dir prou, en majúscules i ben alt.

30 anys de diferència entre ell i jo, entre aquest home de pau que va anar construint la seva vida a poc a poc, amb les bretolades pròpies de canalla pels carrers de l’Esquirol; escoltant les converses de les seves germanes més grans fins i tot amb aquells ullassos que tot ho observaven; amb aquells talls de xai que li donaven al Muné quan ell estava malalt perquè van tractar sempre el mosso com un més de la família; hi va haver també les cartes d’aquella nena d’onze anys que l’escrivia quan ell feia la mili a Sant Climent Sescebes.

Algunes parets es van alçar a Roda de Ter, el poble que curiosament duia un trosset de nom igual que el poble on havia nascut la dona que faria possible que pogués fer de pare, ell que amb prou feines havia conviscut amb el seu. A Manlleu hi deu haver amagats trossets de la seva història a molts racons: a l’escola de Gràcia guiant els petits exploradors dels boscos a les excursions dels mitjans, a la biblioteca de Gràcia primer i després a la baix a Manlleu, al casal Frederica Montseny a les classes de català, de gimnàs, en els tallers de memòria, tot i que, de memòria, en tenia per donar i per vendre.

N’hi ha, segur, a can Brocato, al Cordó i a ca l’Abey on va treballar sempre de valent, a vegades fins i tot una mica massa perquè era un home sofert de mena. N’hi deu haver a les botigues, al mercat municipal, a la plaça del mercat, a l’horta on anava a buscar a planter, a la xurreria Crespi, al carrer de Pont, entre la gent del Temps x Temps i un llarguíssim etcètera.

Però sobretot on n’hi ha un munt és a muntanya,  pels camins de la Plana i pels de la Serra de Cavallera a la Colònia Estebanell. En trobareu si passegeu pel Poquí, Sant Jaume i Lurdes,  Palau... Alguns són molt entranyables, com els que somriuen amagats a l’ermita de Santa Magdalena. No caldria cavar massa per deixar sortir els de l’hort d’en Miquel o els que encara  queden en la mínima expressió a què quedà reduït el seu hort per les necessàries ampliacions de les parets de la casa del carrer Albert de Benet; n’hi deu haver a les neveres dels veïns amb qui compartia tomàquets, julivert, enciam, carbassons...

Castell de Montsoriu (La Selva)
I en aquest pòsit que sempre té amb ell també hi deu haver un diumenge de tarda de ball compartit amb els bons amics, un dinar de família, una estona de conversa familiar al sofà, una excursió matinal de diumenge fins al castell de Montsoriu, una afaitada amb la suavitat imprescindible, un concert de Gospel, la inauguració d’una exposició de fotos a can Patalarga, un partit de bàsquet, un acudit compartit, un globus ple de bons desitjos per volar ben amunt! 

La va desfer molt de pressa, sense tenir prou temps per assaborir tots els regals que la vida li va oferir. Però, tanmateix, encara n'hi hagué  per una estona de fer la perdiu que tan aviat plora com riu, un t’estimo, un gràcies, un no em pensava que seria tan ràpid... i un somriure amb aquells ullassos que tot ho van engolir i que, encara, van deixar la traspuar aquella pau que conforma l'essència del seu llegat. Gràcies, pare, moltes gràcies.