La plaça dels arbres

"Podeu deixar el cotxe a la plaça dels arbres perquè al carrer de casa no s'hi pot aparcar". D'entrada no recordo si els arbres formen part del nom real de la plaça o n'ha esdevingut el nom per la presència, crec recordar, d'uns plàtans enormes. Just a entrada de fosc, deixem el cotxe a recer d'un plàtan i enfilant cap al carrer Àngel Guimerà, constato que el rètol de l'ajuntament, amb l'escut de la torre d'argent que remet a l'etimologia popular del nom de Blancafort, així ho indica. Podem aparcar tranquil·lament sota un plataner.

Un enorme edifici d'un to rosat remet a una de les activitats econòmiques del petit poblet, no arriba als 400 habitants, de la Conca de Barberà. Es tracta de l'antic edifici del Celler Blanca-Flor. Se'm fa inevitable taral·larejar La filla del rei de França  i acabar recordant la lletra...  "A la finestra daurada/ estava na Blancaflor./Adéu, princesa,/ n'és més bella que un fil d'amor/ Adéu amor..." en la versió que féu el grup eivissenc Uc l'any 1993 i que edità en un dels àlbums més entranyables, Camins de migjorn. Escoltant-los hom descobreix l'essència de l'Eivissa i Formentera que tenen gust d'orelletes, d'herbes i flaons.

Reconec que sempre he sentit una especial predilecció per les places... amb arbres i, si pot ser, amb porxos. De petita volia viure a la plaça de Gràcia perquè tenia la sensació que tot el món girava al voltant d'aquell espai, que els veïns eren una mena de tribu que compartien un pati comunitari amb arbres inclosos. Un cop l'any, la plaça s'omplia de l'alegria d'unes festes que sorgien de la necessitat de construir el barri entre tots: olimpíades pels menuts, l'espectacle del toret i la vaqueta, sopar popular, futbol entre solters i casats, la Palma Jazz Band i, és clar, els entrepans de botifarra a la paradeta de l'associació. 

No va ser fins fa gairebé deu anys que no vaig veure realitzat una part del somni: viure en una plaça amb arbres, tot i que sense porxos: la plaça del Doctor Rovira, a Breda, just a l'altra banda del televisiu bar Tramuntana de la sèrie Ventdelplà. Sobre l'origen del topònim de Breda, Jaume Coll i Castanyer, al llibre Breda històrica i actual, recull diverses explicacions, des d'un derivat de vereda fins a una contracció d'arbreda passant per vall dilatada. No sé quina de les tres donaria per vàlida Joan Corominas a l'Onomasticon Cataloniae, però amb tota la subjectivitat del món trio la que em porta als arbres. 

Va ser a Breda on vam conèixer l'Elena i la Maria de Blancafort deu fer sis o set anys i, des de llavors, el petit poble de la Conca de Barberà on viuen forma part d'aquells paisatges de l'ànima que ho són perquè ens hi uneix el fil invisible i, tanmateix resistent, que ens vincula a persones que hi viuen i que ens estimem. Blancafort fa olor de final d'estiu, de les rialles de la Maria i de l'Elena, de llargues converses havent sopant just el dia abans de deixar-nos sorprendre, una vegada més, per la força de la terra que esdevé art en mans dels ceramistes que porten a la capital de la Conca les seves millors peces. La vila ducal, escenari tradicional de la llegenda de Sant Jordi, obre les portes de l'antiga església de Sant Francesc per acollir una edició més de Terrània, el festival internacional de ceràmica de Montblanc.

La finestra del pis del carrer Guimerà no és daurada com la de la princesa Blancaflor, però sí que ho era, l'endemà, la llum de primera hora del matí, quan  a l'aire es respirava, encara, el silenci tranquil d'un matí de dissabte. I llavors, com deia el poeta de Roda, semblava que tot estigués per fer i fos possible.