Vull pensar que a Costa i Llobera no li sabrà massa greu que hagi parafrasejat el seu arbre, més vell que l'olivera, per parlar de la meva relació amb l'illa de Mallorca. Aquella que els romans batejaren com a Maiorica per contraposar-la a la Minorica: pragmatisme en essència. No sé què pensaria el poeta si hagués vist l'emoció amb què parlava d'ell
Tomàs Vibot durant la passejada literària 'Damunt l'altura', en el marc de les activitats de l'any Costa i Llobera. No havia estat a l'illa des de l'estiu del 2018 i enyorava un poc aquella terra que fou ca meva durant gairebé quatre anys. Et fa ganes una ruta literària? Em comentà la meva amiga Matilde, quan li vaig confirmar el cap de setmana que hi aniria. Cap a Formentor falta gent. En Tomàs ens contà anècdotes d'aquell al·lot de bona família pollencina que, tot i ser el primogènit, no volia seguir el que per tradició li corresponia. Un al·lot que, amb set anys, es va perdre en una passejada i la família el va trobar apartat llegint les
Odes d'Horaci. En llatí. Altes capacitats, en diríem ara. A Barcelona va suspendre totes les matèries, excepte dret canònic. La seva ànima, seguia Vibot, es delia per dur una vida religiosa, per fondre's amb el paisatge que tant l'enamorava: el verd i el blau. No m'estranya el seu delit en veure la placidesa de cala Murtra on ens aturem per berenar (esmorzar) abans d'enfilar-nos en es Castellet. Com devien brollar les paraules davant la mirada d'aquell jove Costa i Llobera, amb poc més de vint anys, quan esclatava en un català preciós que el seu cor estimava un arbre. Deia en Tomàs que el poema és una exaltació empoderada de qui ha trobat el camí, de qui ha aconseguit allò que volia. Potser sí, com recull Montserrat Serra a
Vilaweb, caldrà descobrir aquest poeta amb una nova mirada, escoltant els versos sense la pàtina religiosa i recuperar la visió que porta l'home a fusionar-se amb la natura.
Potser abans de morir a la trona mentre predicava un panegíric en honor a Santa Teresa el 16 d'octubre de 2022, havia anat de Palma a Sóller en tren. El 1912 s'inaugurà la línia que unia Palma amb Sóller passant per Son Sardina i Bunyola. El primer viatge el vaig fer el 2004, l'estiu que em vaig presentar a oposicions a secundària. En Jaume, un company de biologia amb qui havia treballat aquell curs a Formentera, em va allunyar del neguit previ a la darrera prova, amb una visita al jardí botànic de Sóller. Hi anàrem en tren. Poc m'imaginava, mentre el tren s'endinsava a la serra de Tramuntana i els tarongers ens saludaven, que seria Bunyola on, aprovades les oposicions, trobaria el pis on vaig viure abans de tornar a Catalunya. Em va captivar la vista des de la cuina: la possessió de Barcelona, can Manuel i un poc més enllà, Villa Francisca; em van enamorar les feixes amb ametllers i oliveres que em feien companyia mentre rentava plats. Poc m'imaginava que tants anys després em sentiria així de feliç de trepitjar sa Roqueta a passar un parell de dies a ca na Matilde, la meva família de cor; de l'abraçada sorpresa de na Sintes que ara viu a Ciutadella; de saludar alguns de la colla dels Bordissots que m'acolliren el meu primer Sant Mateu; d'un cafè llampec amb n'Eduard a sa Plaça. A vegades, ingènua de mi, voldria que el temps s'hagués aturat aquell 2007 quan vaig partir cap al Montseny, a Breda. I el temps ha fet el seu curs. Només faltaria. I n'Alba ja és una jove que fa feina de biòloga a la UIB i n'Aina prepara el doctorat sobre poesia i emocions. M'abracen somrient i m'alegra constatar l'esclat de força i vida malgrat a estones les vegi menudes corrent per sa plaça o pels camins de sa Comuna.
Tempus fugit que deia el nostre admirat Horaci, el poeta dels tòpics que enlluernà Costa i Llobera.
Han passat alguns anys d'aquell concert d'Antònia Font a la plaça de Sant Francesc, a Formentera. Hi vam anar amb na Maite, una eivissenca d'origen i formenterera de cor. El comandante '
Armando Rampas',
'L'astronauta rimador' o 'Els extraterrestres' omplien d''Alegria' aquella nit d'estiu a les festes de Sant Jaume, patró de l'illa. A Mallorca també en vaig veure un parell, algun a ple hivern, amb un fred humit que calava molt endins. El dissabte 15 d'octubre omplien el Palau Sant Jordi en un esperadíssim retorn després d'uns anys en què Joan Miquel Oliver seguí en solitari i la resta de la banda optà per altres camins. Més d'un dels meus companys de feina hi eren vivint l'emoció del retorn d'una banda masculina que decidí per fer un poc d'equilibri posar-se un nom femení, el d'una companya dels anys de facultat. Devien sonar 'Calgary 88', 'Wa yeah', 'Alegria,' i totes les del nou disc
Un minut estroboscòpica mentre la Lali, en va, esperava que sonés 'Viure sense tu'. Compartir música i directe després de més de dos anys en què, en nom de la salut, molts estats s'han saltat alguns dels nostres drets fonamentals connecta amb les ganes de viure, de compartir rialles, de cantar i de somriure. Gràcies, Antònia Font, per haver tornat dalt dels escenaris!
