dimecres, 31 de maig de 2017

L

Què és el primer que us ha vingut al cap quan heu vist la L al títol? Heu pensat en la talla d'una peça de roba? O potser en aquella L blanca amb fons verd que els de divuit anys sospiren per dur aviat al cotxe? Recordeu aquell any en què la portàveu com a signe inequívoc que feia poc que us havíeu tret el carnet de conduir? Tant una com l'altra responen a la inicial de les paraules angleses large i learner. Una L, tanmateix, pot ser una XL o una M segons la marca. La L que veiem al vidre del darrere a la part esquerra, a França, en canvi, es converteix en una A amb el fons vermell per als conductors amb menys de tres anys d'experiència. 

Foto: El Periódico
També era vermella la camisa que lluïa diumenge passat Raimon en el seu darrer recital (recital i no concert, com va puntualitzar Toni Puntí a la retransmissió que en va fer TV3) que ens va permetre gaudir del comiat a tots aquells que, d'una manera o altra, la poesia de Raimon ens ha acompanyat en algun moment d'aquests seus més de 50 anys de recitals que inicià, en solitari, el 1966 a l'Aliança del Poble Nou. Asseguda al sofà de casa em preguntava què devia sentir en aquells moments en què sonaven els primers acords De com un puny, dedicat a la seva dona, Annalisa Corti, i també com ho devia viure ella...


Quan tu te'n vas al teu país d'Itàlia
i jo ben sol em quede a Maragall,
aquest carrer que mai no ens ha fet gràcia
se'm torna el lloc d'un gris inútil ball.
Ausiàs March em ve a la memòria,
el seu vell cant, de cop, se m'aclareix,
a casa, sol, immers en la cabòria
del meu desig de tu que és gran i creix:


Fins i tot en el maremàgnum d'enllaços que remeten a la cançó he trobat una acurada anàlisi formal feta per qui va ser conseller d'ensenyament (o era l'època que en dèiem d'educació?) Josep Bargalló, que es defineix a si mateix com eclèctic i de mena tastaolletes, independentista i d'esquerres, amant teòric i pràctic de la cultura popular, a banda de ser un enamorat de la mètrica i l'anàlisi formal de la poesia.

Com moltes cançons que han acabant esdevenint referents en el meu paisatge musical, el descobriment va arribar de la generositat de la Montse que tenia el do de fer-me arribar, en cinta de casset i caràtula escrita a mà, recopilacions musicals, en aquell estadi anterior a les llistes d'Spotifi. Ella, juntament amb una altra Montse, fou l'artífex d'una festa virtual d'aniversari dels 50 anys de la Sera aquest mes de maig. Artista, entranyable, dolça, dona de pau, que s'emocionà en rebre, a la ciutat de Saragossa on viu des de fa gairebé vint anys, una maleta a vessar de gratitud de persones que hem tingut la sort de conèixer-la. Facebook ens va permetre compartir les imatges, vídeos i paraules. Vet aquí una de les cares amables de la xarxa. D'aquesta particular celebració em guardo com a moment especial la trucada que em va fer la Sera, a posteriori, amb el seu parlar dolç, empeltat de l'essència d'Agramunt, quan m'explicava com se sorprenia que en aquella maleta i en els vídeos que va trobar penjats en el grup privat, hi haguessin tants records de persones que la coneixien tal com era ella. Sa mare li va recordar: "Les persones se troben, que els tossals no". 

En la tria que va fer Raimon de les cançons de poetes catalans del XV i XVI jo hi hauria afegit El presoner de Jordi de Sant Jordi. M'agradava escoltar-la al cotxe, quan baixava a Barcelona, per imbuir-me de la poesia, del passat, d'aquella llengua antiga que hauria de saber desxifrar, escrita a mà per algun copista que potser s'hauria equivocat o despistat per poder aprovar l'examen de literatura medieval IV. Li agraeixo "La balada de la garsa i l'esmerla" de Timoneda i el clàssic "Veles e vents" d'Ausiàs March. No em fa gaire vergonya reconèixer que esperava amb candeletes l'himne Al vent per cantar-la amb ell perquè és d'aquelles que és molt difícil escoltar en silenci, per la força del que diu i transmet ell quan la canta, perquè em recorda la il·lusió amb què en parlava la Gemma, a la sessió final d'un curs sobre gestió emocional que vam compartir a Barcelona fa un bon parell d'anys.

Per cert, algú ha pensat en la L com el número romà que correspon al 50? Hi dec estar una mica més susceptible perquè aquest any serà el darrer en què lluiré el 4 a la posició de les desenes. A classe de llatí, avui, fèiem els numerals i veient la fotografia que vaig posar quan preparava la unitat, la de les espelmes d'aniversari amb numerals romans, he pensat en la capacitat creativa que tenim els éssers humans i també en la importància dels rituals i les celebracions. La meva neboda Mariona, quan en va fer deu, va dir que era un dia especial, que no era el mateix que haver-ne fet nou o quan en faria onze, perquè aquest era un número rodó.

Aquest any jo també celebro un número rodó. És el meu desè curs a Sant Hilari i també el del meu comiat. Tot i que en un comiat sempre hi ha una part de dol, hi ha alhora l'alegria del temps compartit. Jo ho visc així, amb la convicció que forma part del nostre aprenentatge del cicle de la vida: hi ha un moment per arribar i un moment per marxar. En el comiat sempre hi ha una part de dol per tot allò que hauríem volgut que fos i que no va poder ser; pel que suposa deixar enrere la comoditat d'allò que ja coneixem i sabem com funciona; perquè sé que durant un temps enyoraré els arbres de la carretera que canvien de color al llarg del curs, algunes de les cent fonts que he conegut en aquest temps i que, amb generositat, m'han regalat l'aigua que hem begut a casa tot aquest temps, la Mercè de la peixateria, la Lourdes i en Joan de cal practicant, la Montserrat i la Rita del Tivoli, la Rosa de la piscina i un llarg etcètera de persones que en aquests deu anys m'han fet sentir també una mica part del seu paisatge quotidià. M'enduc també moments difícils que m'han fet créixer tant a nivell personal com professional. Guardo en el fons del meu cor petits moments d'estricta simpatia d'aquests anys de disfresses mitològiques, quaderns de bitàcola, sortides, lectures imprescindibles com Wonder o Les històries d'Ulisses o pel·lícules com Percy Jackson y el ladrón del rayo o Colosseo ruedo mortal. Demà comença ja el mes de juny, tot i que la calor ens recordi més el juliol. Exàmens, selectivitat, memòries de finals de curs, informes, notes, sopars de comiats, celebracions, rialles, ploralles... Els alumnes fa dies que compten els dies que els queden per les vacances que ells, només ells, començaran el 21 de juny, solstici d'estiu. ☀ 

dimecres, 24 de maig de 2017

Tal com sents

La bústia del correu de l'xtec, el de la feina, és sovint ple a vessar d'informacions diverses: les pròpies del centre, les dels sindicats, les de la formació i... de tant en tant, alguna que posa de relleu que hi ha persones que, malgrat la burocràcia, les retallades i les dificultats, confia en l'art com a expressió de l'ànima. He tingut la sort que m'anés arribant en comptagotes des de Terrassa, des de l'institut Investigador Blanxart, on va néixer el projecte Tal com sents. Es tracta d'un concurs literari. Sí. En rebem moltes de convocatòries al centre. Però aquesta és diferent. És per als docents. Devia ser pel novembre del 2015. El termini de presentació, març del 2016. I si m'hi animava? L'illa del Ter s'anava fent gran setmana rere setmana i el Tal com sents era una oportunitat temptadora perquè admetien textos en català i en castellà. Vaig buscar a la carpeta dels contes en procés (la física i la virtual) i, un cop més, la Irene em reclamà un poc d'atenció després d'un munt d'anys! Em deixo endur i recupero la història, la modifico. Des de Formentera, la Maite m'explica coses de la Salamanca que ella va conèixer d'estudiant. Des de Bunyola, n'Eduard em fa cinc cèntims sobre música per a violins. A la sala de professors de Sant Hilari, la Tania, amb tota la paciència d'aquest món, s'assegura que l'emoció no s'hagi passat per alt preposicions, signes de puntuació o la coherència necessària per entendre què hi fa, de nou, la Irene a Salamanca. L'acabo just a temps d'enviar-lo dins el termini.

Obra de Mònica Valderrama
Entró en el conservatorio de Gijón donde escogió violín porque le parecía asombroso que de un instrumento tan chiquitín puedieran brotar tan bellas melodías. Se consagró de lleno a la música hasta que apareció Marta. Su fuerza vital, su ímpetu y alegría le convencieron para dejar atrás su Asturias querida y entrar a formar parte, como violinista, en la reconocida OBC al tiempo que echaba raíces  en una Barcelona que corría a ritmo frenético antes de la explosión olímpica del 92. Pablo había vuelto a Salamanca en un par de ocasiones, aunque sabe que hoy va a ser distinto. Silba con nerviosa fruición la suite nº 3 y se ríe al recordar, en aquella misma habitación la pregunta de Irene: “¿Qué sientes cuando la tocas?” “Tensión por miedo a equivocarme en alguna nota”, le respondió. Aún le parece oír su risa contagiosa inundando la noche salmantina. 

Pel maig de l'any passat, de nou, l'institut Blanxart arriba a la meva bústia. Aquest cop és l'escriptor Josep Gòrriz qui em fa saber que "Suite nº3" és finalista del concurs i que publicaran el meu conte amb una il·lustració feta per un dels alumnes del batxillerat artístic que també imparteixen al centre. Un any més tard, com cada maig, el correu de l'xtec va ple a vessar: cursos d'estiu perquè els interins tinguin dret a cobrar vacances, reduccions de jornada per interès particular i per a majors de 55 anys, concurs de trasllats... No deu fer ni quinze dies que, des del Blanxart, deixaven un nou correu a la meva bústia. El dia 11 de maig es feia l'entrega del premi de la Va edició del Tal com sents i es presentava el llibre Cremor d'estómac i altres relats, on es recollien els guanyadors i finalistes de l'edició de l'any anterior. Aquell dia no hi puc anar, però de seguida faig la transferència perquè m'enviïn alguns exemplars. Un parell de correus d'agraïment a Josep Gòrriz, que es jubila i deixa la coordinació del projecte, i un altre per a la Marta Ruiz que és qui ara es cuidarà de coordinar-lo. I sobretot la meva més sincera admiració per tota la immensa feinada que hi ha al darrere d'un Tal com sents, ja en la seva cinquena edició, que permet aquesta fusió entre paraules i imatges, entre professors i alumnes. Gràcies a tots els que ho feu possible! 

Encara que el meu pare hagués estat a temps de saber que el conte havia quedat finalista, ni ell ni ma mare l'hauran pogut tenir a les mans. És una sensació diferent això de tenir un llibre a les mans... Ho saben bé els enamorats del tacte, de l'olor, de l'essència que desprèn un llibre en paper. El meu pare sempre trobava el moment per llegir, cosa que hem heretat ma germana i jo. Per les cosines més grans, he sabut que l'àvia paterna, la Magdalena (l'àvia catalana) en sabia molt d'explicar històries i que l'avi matern, en Paco (l'avi andalús) havia escrit alguns poemes. Potser sí que ho portem a la sang, o a l'ànima, tant se val! 

Cada cop estic més convençuda que, de la mateixa manera que el cos necessita descansar per poder ser, necessitem acaronar l'ànima d'artista que tots tenim a dins, tant se val si ho fem cantant, ballant, escrivint, escolpint, cuidant un jardí o plantant un hort. Necessitem cuidar la pota artística del nostre tamboret vital, com ho fa en Llull, el protagonista de L'amor fora de mapa de Roc Casagran. De passada, aprofito per recomanar-vos-el perquè té la frescor d'algú que va néixer als 80, que escriu amb exquisida sensibilitat i que retrata la realitat de qui ha arribat als trenta anys en el moment àlgid de la crisi financera, econòmica, social... poseu-hi l'adjectiu que considereu més encertat. 

Si l'estiu passat hagués escoltat amb més atenció l'oracle mil·lenari de Delfos, potser m'hauria llegit abans el llibre i no m'hauria quedat només amb un sí, el teu nom em sona d'haver-lo vist al diari l'Ara, quan per aquelles casualitats màgiques que té la vida, el meu company va fer una visita guiada nocturna a la seva botiga, Terraforta, a quatre joves que miraven per la finestra com el temps s'escolava més a poc a poc a la cuina d'una casa del 1543. Ficció? No. Realitat, de totes totes. Si us plau, cliqueu aquest enllaç que us durà al iutube i gaudiu de la música de L'amor fora de mapa, de la veu vibrant de la Mireia Vives i Borja Penalba que acaronen amb les notes els poemes que escriu en Llull, el protagonista de la novel·la. Quina descoberta!


dimecres, 17 de maig de 2017

De temporada

Aquest pic de calor  ha arribat com si el juliol s'hagués afegit al costum que, per inèrcia, hem anat adquirint d'avançar-nos als esdeveniment abans que sigui, stricto sensu, la seva temporada. Aquest fet, avisat per les diferents seccions dels mitjans de comunicació dedicades al temps (metereològic, si volem ser precisos), ha convidat a rebuscar al fons de l'armari les sandàlies i comprovar si encara les podíem allargar una temporada més. Potser hi haurà qui, per fi! haurà pogut estrenar aquelles sabates que guarda des que les va comprar tan bon punt els aparadors van començar a omplir-se de primavera perquè el calendari ho marca i així ho potencien els qui mouen els fils de l'economia rere un genèric "els mercats". 

M'encurioseix aquesta capacitat humana per apuntar-nos a les modes que vés a saber qui dicta. Qui decideix que deixen d'estar de moda els pantalons de campana i que ara el que es porta són els elàstics a l'estil malles, altrament dit leggins? Em costa sovint d'entendre que no busquem allò amb el que ens sentim més bé sinó allò que ens evidenciï com a part d'un col.lectiu. Tot i que a vegades el pèndol ens porti ben bé fins a l'altre extrem. És una sort, penso, haver-me fet gran i aplicar força al peu de la lletra una de les dites del meu avi Paco Ande yo caliente, ríase la gente. Ho penso quan trio un color de jersei que m'agrada, amb independència de si és o no el color d'aquella temporada, o quan decideixo si trio la immediatesa d'un missatge de whatsapp i d'una fotografia o assaboreixo el ritual de la postal escrita a mà, com la que m'he imaginat que escrivia la senyora que va copsar l'objectiu de la càmera d'en Jordi

Què seria de la vida sense els petits rituals? Ho comentàvem en un dinar que hauria servit ben bé per a un Karakia primaveral del canal 33. Dels set que érem a taula, només en Francesc, el meu company, ostenta el "títol" de bredenc d'origen. Els altres hem arribat a Breda per motius diversos: la parella, la família o la tranquil.litat del Montseny. Som a casa en Toni i la Sara. També hi ha en Nick i l'Ivan, els pares de la Jana, un belluguit que encara no ha fet tres anys. En Nick, de Southampton, sempre li parla en anglès i l'Ivan, de Llançà, en català.  La Sara, originària de Vicenza al nord d'Itàlia,  ens va preparar una parmegiana di melanzane. La confessió: feia deu anys que no la cuinava i que avui ha redescobert i retrobat l'amorositat de la cuina feta a foc lent. Trec la llibreta i el bolígraf de dins la bossa. Assaboreixo el plat i la conversa. Escric ràpid per no perdre pistonada, que deia la meva mare, mentre riem amb les onomotopeies que uns i altres fem servir per imitar els animals: Bau-bau, bup-bup, woof-woof o guau-guau. 

Karakia deu ser un dels programes veterans del canal 33 perquè el vaig veure per primer cop fa més de deu anys en una de les visites que vaig fer a Menorca, on la vena nòmada havia dut un amic, en Jaume, amb qui havia treballat a Formentera. Descobrir Menorca fora de temporada d'estiu amb algú que estima la terra que l'acull és, també, un luxe. No feia massa que havia llegit L'illa dels cinc fars de Ferran Ramon-Cortés i era temptador descobrir in situ els protagonistes que havien permès l'autor arribar amb la metàfora fins a alguns dels elements essencials de la comunicació humana.Va ser en el far d'Artrutx, que si no em falla la memòria no apareix a l'obra, que vaig prendre consciència que el llibre parlava també de la comunicació amb un mateix, i de la meva necessitat de paciència i confiança per trobar algunes respostes.

Era també en aquella època, quan la meva vena nòmada m'havia dut fins a Bunyola (Mallorca) que havia fet un altre descobriment: el llibre Des-educa't d'Eva Bach i Pere Darder. L'he tornat a fullejar aquesta setmana per encomanar-me de la il·lusió amb què el llegia i subratllava paràgrafs com ara aquest: "Deseducar no és destruir el bagatge de coneixements acumulats a partir de l'educació rebuda, ni els assolits per les diferents cultures i societats al llarg de la història, ni per les persones individualment, sinó revisar-los a fons (...) Deseducar-nos és com buidar la motxilla, posar-ho tot sobre la taula i fer neteja." Qui m'hauria dit llavors que un dia veuria als carrers de Breda, on visc des ja fa deu anys, cartells amb l'esclat dels colors del pipirips per anunciar que aquest divendres, 19 de maig, vindrà l'Eva Bach a presentar el seu darrer llibre Educar per estimar la vida! on l'autora entén que "Estimar la vida és comprendre que el més bell de tots els somnis té una dimensió personal i una altra de col.lectiva, que desitja encendre guspires de nous somnis i d'alegria en l'ànima de les persones i del món". 




dimecres, 10 de maig de 2017

Nòmades

Fa dies que les orenetes han fet niu al carrer Nou de Breda, emparades sota la teulada d'una casa que amb orgull llueix a la llinda 1543, cosa que la fa una de les més antigues de Breda i, de ben segur, la més ben conservada. Les orenetes, com moltes persones al llarg de la seva vida, també tenen espèrit nòmada. Això sí, acostumen a tornar al mateix lloc on havien fet el niu l'any anterior, abans d'emigrar cap a l'Àfrica a la recerca de climes més benignes. 

Elles segueixen fent niu a recer de la teulada a la casa on, qui sap!, hi feren estada les seves avantpassades. Fins a finals dels anys setanta a les habitacions de la casa s'hi barrejaven les terres, s'hi molia la pedra de fer el vernís o s'hi aplegaven les feixines per encendre el foc al forn morú. Ara reconvertida en Terraforta, hi fan una aturada peces d'artesania feta a Catalunya, a la resta de la península i fins i tot el nord d'Àfrica, a l'espera d'enamorar algú que, novament, les convidarà a viatjar fins qui sap on! 

Deu ser a la recerca d'algun tipus de millora en algun àmbit que els humans hem exercit de nòmades. La paraula, com sol passar amb moltes d'altres, a vegades arrossega un deix de marginalitat o de primitivisme, fruit de la creença que el pas de les societats nòmades a les sedentàries és un sinònim d'evolució. I si la bellesa es troba en la convivència de formes de vida diferents? I si ara que hem estat capaços d'arribar a la Lluna i de fer aterrar robots a Mart el que ens toca és arribar al nostre espai interior? 

Recordo que fa uns anys el lingüista i comunicador Sebastià Serrano afirmava, en una tertúlia que els telèfons mòbils permetrien de nou que els humans retornéssim a un cert nomadisme. De la mateixa manera que la recerca d'aliment feia moure aquelles primeres comunitats de nòmades de la prehistòria que estudiàvem a EGB, ara  ens mouen la recerca d'una feina o d'experiències que omplin de sentit una vida que sovint havíem anat omplint d'objectes. 

Un estil de vida nòmada, comporta allò que deia Machado del ligero de equipaje o tenir present aquell tòpic horacià del frugaliter, molt menys conegut que el seu famós Carpe diem que, escrit al Google, dóna uns números esfereïdors: aproximadament 30.800.000 resultats (0,85 segons). Ara l'èxit se l'emporta Marie Kondo amb el seu llibre La màgia de l'ordre. Imprescindible per a nòmades compulsius o per obligació. Inter nos, si sou amants dels llibres, les capses de folis són les millors a l'hora de fer trasllats perquè us assegurareu de poder-les carretejar. 

De nòmades també n'exerceix el col.lectiu d'interins i substituts docents, que viuen pendents dels nomenaments telemàtics. Sempre he admirat la capacitat que han tenir els substituts per arribar a un lloc, encara que només sigui per quinze dies, i adaptar-se a les matèries, als alumnes, i als nous companys en un temps rècord; la majoria de vegades, d'un dia per a l'altre, des de qualsevol punt de Catalunya o del País Valencià. Els interins que arriben per a tot un curs sempre aporten aire fresc als centres amb idees, projectes i maneres de fer diferents de les pròpies; i també aporten allò que hi ha de comú que ens anima a veure que arreu hi ha dificultats i que l'habilitat és saber-hi conviure. 

Nòmades o sedentaris, com recorda el poeta Walt Whitmann (1819-1892), ens cal tenir clar que:

Ni jo ni cap altre no podem fer aquest camí en lloc teu,
L’has de fer tu mateix.

No és lluny, és al teu abast,
Potser ja hi has estat des del dia que vares néixer i ni te’n recordes,
Potser és pertot, sobre l’aigua i sobre la terra.

Carrega’t les teves coses a l’espatlla, fill meu, i jo em carregaré les meves, 
        i anem,
Anirem trobant ciutats meravelloses i nacions lliures al nostre pas

Vaig tenir el poema penjat al meu estudi a Manlleu els darrers anys que hi vaig viure, just abans d'emprendre la meva etapa més nòmada a les Balears. Bussejant per aquest maremàgnum de continguts a la xarxa que em permet atracar a més d'un port alhora només llançant una nova àncora en forma de pestanya, descobreixo que Whitmann és també l'autor d'aquell poema que féu cèlebre la pel.lícula El club dels poetes morts. No. No i no. Res de poetes morts! Vivim-lo l'art! Què faríem sense la poesia, la música,  l'escultura, la fotografia, i tantes altres formes d'expressió que ens connecten amb la nostra essència més íntima? 


dimecres, 3 de maig de 2017

Plaça París

En la seva generositat, la vida ens ofereix mil i una oportunitats de posar a prova els nostres prejudicis. Diria que en la base del prejudici s'hi mesclen una dosi de desconeixement, una certa por a la diferència i una mica de mandra de comprovar si allò és tal com l'estereotip s'ha encarregat de fer-nos arribar. Potser els estereotips formen part d'una habitual, diguem-ne, necessitat humana de classificar persones, llocs, i un llarg etcètera susceptible de caure en mans del seny classificador. Entono el mea culpa per haver inclòs Lloret de Mar a la llista dels meus prejudicis. Les notícies que ens n'arriben, sobretot durant la temporada turística d'estiu, no em conviden precisament a passejar-me pels carrers, a seure a fer una cerveseta en una terrassa o a banyar-me a la platja si no és a primera hora del matí, quan la sorra encara fa olor de mar. Lloret deu seu el nom a un arbre carregat de simbologia en el món clàssic: el llorer. Els romans, tal com cita Plini el Vell, creien que servia per allunyar els llamps i, per aquest motiu, era habitual plantar-lo a les entrades. Segons la mitologia, el riu Peneu, davant els precs de la seva filla Dafne, la transformà en llorer, quan aquesta era perseguida per Apol.lo, déu de la profecia, les arts i la música.

Hi ha un altre Lloret, tanmateix, que m'alegra haver descobert gràcies al premi que va rebre aquesta Illa del Ter que, dimecres rere dimecres, em dóna l'oportunitat de compartir reflexions, agraïments i inquietuds des de Breda, el poble que m'acollí fa gairebé deu anys. D'aquest Lloret descobert, l'església de Sant Romà, Can Font i la plaça Paris formen part, per a mi, d'una altra cara d'una població que en un moment determinat de la seva història apostà fort pel turisme com a dinamitzador econòmic. La imatge de l'església de Sant Romà, penso, parla per si sola de la sorpresa que pot provocar en el visitant descobrir-la tot passejant pel casc antic de la població. Can Font convida a viatjar al modernisme del segle XIX i a comprovar fins a quin punt portaren a la pràctica la seva visió de l'art total, que tant em meravellava en aquelles primeres classes a Barcelona com a professora de literatura catalana de 3r de BUP, quan els meus alumnes de nocturn i jo teníem gairebé la mateixa edat.

En una curiosa disposició entre el carrer del Carme i l'Avinguda Mistral hi ha la plaça Paris. Quina paraula se us acut quan sentiu el nom de París? A mi tot d'una se'm desperta la neurona artística que s'entusiasma d'evocar aquella ciutat on viatjaven tota mena d'artistes, i ella es cuida de despertar la neurona cinèfila que de seguida es passeja per Paris acompanyada de l'entranyable Amélie Poulain, i aquell "Siempre tendremos París", en castellà, perquè així recorda la neurona aquell Rick Blaine, protagonitzat per Humphrey Bogart, tenyit en blanc i negre. A la plaça París de Lloret hi ha Can Gallissà, una casa la primera pedra de la qual es col.locà el 1885 , on avui trobem una llibreria de referència a Lloret. Ens hi va acompanyar un bon company de feina, en Joan, lloretenc, que ens va guiar per les prestatgeries mentre feia pronòstics dels que serien els llibres més venuts per Sant Jordi. En dates tan assenyalades, sovint m'esparvera la quantitat de llibres que s'arriben a publicar i em pregunto quants d'ells no acabaran verges en alguna deixalleria per ser reciclats i esdevenir best-seller, llibre mediàtic o obra de referència. 

Un llibre és sempre una oportunitat de viatjar, a diferència del blogs fins i tot els de viatges, a través del tacte del paper, de la seva olor, de l'energia que desprèn si és un llibre antic. Els blogs, a priori, es poden presentar com una opció sostenible fins que hi hagi tanta informació circulant per la xarxa que calgui reciclar-la si no volem quedar-hi engolits. Abans que això no passi, us animo a fer un cop d'ull a We travel cat, el blog que quedà guanyador a la categoria de blogs de viatges de la XIII Nit de la Cultura lloretenca 2017, o al de Pedalant fins al cap Nord, on l'Oriol, que fa un any pedalava des de Breda (la de Girona i no la d'Holanda!), ens explica les seves peripècies per assolir el seu repte abans no s'acabés el mes de juny. Sigui en el format que sigui, la lectura sempre és una oportunitat de viatjar en silenci i des de la quietud. Fins i tot, en l'entorn més proper, viatjar sempre és una oportunitat de (re)descobrir-nos i de mirar amb ulls nous allò que ja coneixíem.