Què és el primer que us ha vingut al cap quan heu vist la L al títol? Heu pensat en la talla d'una peça de roba? O potser en aquella L blanca amb fons verd que els de divuit anys sospiren per dur aviat al cotxe? Recordeu aquell any en què la portàveu com a signe inequívoc que feia poc que us havíeu tret el carnet de conduir? Tant una com l'altra responen a la inicial de les paraules angleses large i learner. Una L, tanmateix, pot ser una XL o una M segons la marca. La L que veiem al vidre del darrere a la part esquerra, a França, en canvi, es converteix en una A amb el fons vermell per als conductors amb menys de tres anys d'experiència.
Foto: El Periódico |
També era vermella la camisa que lluïa diumenge passat Raimon en el seu darrer recital (recital i no concert, com va puntualitzar Toni Puntí a la retransmissió que en va fer TV3) que ens va permetre gaudir del comiat a tots aquells que, d'una manera o altra, la poesia de Raimon ens ha acompanyat en algun moment d'aquests seus més de 50 anys de recitals que inicià, en solitari, el 1966 a l'Aliança del Poble Nou. Asseguda al sofà de casa em preguntava què devia sentir en aquells moments en què sonaven els primers acords De com un puny, dedicat a la seva dona, Annalisa Corti, i també com ho devia viure ella...
Quan tu te'n vas al teu país d'Itàlia
i jo ben sol em quede a Maragall,
aquest carrer que mai no ens ha fet gràcia
se'm torna el lloc d'un gris inútil ball.
Ausiàs March em ve a la memòria,
el seu vell cant, de cop, se m'aclareix,
a casa, sol, immers en la cabòria
del meu desig de tu que és gran i creix:
Fins i tot en el maremàgnum d'enllaços que remeten a la cançó he trobat una acurada anàlisi formal feta per qui va ser conseller d'ensenyament (o era l'època que en dèiem d'educació?) Josep Bargalló, que es defineix a si mateix com eclèctic i de mena tastaolletes, independentista i d'esquerres, amant teòric i pràctic de la cultura popular, a banda de ser un enamorat de la mètrica i l'anàlisi formal de la poesia.
Com moltes cançons que han acabant esdevenint referents en el meu paisatge musical, el descobriment va arribar de la generositat de la Montse que tenia el do de fer-me arribar, en cinta de casset i caràtula escrita a mà, recopilacions musicals, en aquell estadi anterior a les llistes d'Spotifi. Ella, juntament amb una altra Montse, fou l'artífex d'una festa virtual d'aniversari dels 50 anys de la Sera aquest mes de maig. Artista, entranyable, dolça, dona de pau, que s'emocionà en rebre, a la ciutat de Saragossa on viu des de fa gairebé vint anys, una maleta a vessar de gratitud de persones que hem tingut la sort de conèixer-la. Facebook ens va permetre compartir les imatges, vídeos i paraules. Vet aquí una de les cares amables de la xarxa. D'aquesta particular celebració em guardo com a moment especial la trucada que em va fer la Sera, a posteriori, amb el seu parlar dolç, empeltat de l'essència d'Agramunt, quan m'explicava com se sorprenia que en aquella maleta i en els vídeos que va trobar penjats en el grup privat, hi haguessin tants records de persones que la coneixien tal com era ella. Sa mare li va recordar: "Les persones se troben, que els tossals no".
En la tria que va fer Raimon de les cançons de poetes catalans del XV i XVI jo hi hauria afegit El presoner de Jordi de Sant Jordi. M'agradava escoltar-la al cotxe, quan baixava a Barcelona, per imbuir-me de la poesia, del passat, d'aquella llengua antiga que hauria de saber desxifrar, escrita a mà per algun copista que potser s'hauria equivocat o despistat per poder aprovar l'examen de literatura medieval IV. Li agraeixo "La balada de la garsa i l'esmerla" de Timoneda i el clàssic "Veles e vents" d'Ausiàs March. No em fa gaire vergonya reconèixer que esperava amb candeletes l'himne Al vent per cantar-la amb ell perquè és d'aquelles que és molt difícil escoltar en silenci, per la força del que diu i transmet ell quan la canta, perquè em recorda la il·lusió amb què en parlava la Gemma, a la sessió final d'un curs sobre gestió emocional que vam compartir a Barcelona fa un bon parell d'anys.
Per cert, algú ha pensat en la L com el número romà que correspon al 50? Hi dec estar una mica més susceptible perquè aquest any serà el darrer en què lluiré el 4 a la posició de les desenes. A classe de llatí, avui, fèiem els numerals i veient la fotografia que vaig posar quan preparava la unitat, la de les espelmes d'aniversari amb numerals romans, he pensat en la capacitat creativa que tenim els éssers humans i també en la importància dels rituals i les celebracions. La meva neboda Mariona, quan en va fer deu, va dir que era un dia especial, que no era el mateix que haver-ne fet nou o quan en faria onze, perquè aquest era un número rodó.
Aquest any jo també celebro un número rodó. És el meu desè curs a Sant Hilari i també el del meu comiat. Tot i que en un comiat sempre hi ha una part de dol, hi ha alhora l'alegria del temps compartit. Jo ho visc així, amb la convicció que forma part del nostre aprenentatge del cicle de la vida: hi ha un moment per arribar i un moment per marxar. En el comiat sempre hi ha una part de dol per tot allò que hauríem volgut que fos i que no va poder ser; pel que suposa deixar enrere la comoditat d'allò que ja coneixem i sabem com funciona; perquè sé que durant un temps enyoraré els arbres de la carretera que canvien de color al llarg del curs, algunes de les cent fonts que he conegut en aquest temps i que, amb generositat, m'han regalat l'aigua que hem begut a casa tot aquest temps, la Mercè de la peixateria, la Lourdes i en Joan de cal practicant, la Montserrat i la Rita del Tivoli, la Rosa de la piscina i un llarg etcètera de persones que en aquests deu anys m'han fet sentir també una mica part del seu paisatge quotidià. M'enduc també moments difícils que m'han fet créixer tant a nivell personal com professional. Guardo en el fons del meu cor petits moments d'estricta simpatia d'aquests anys de disfresses mitològiques, quaderns de bitàcola, sortides, lectures imprescindibles com Wonder o Les històries d'Ulisses o pel·lícules com Percy Jackson y el ladrón del rayo o Colosseo ruedo mortal. Demà comença ja el mes de juny, tot i que la calor ens recordi més el juliol. Exàmens, selectivitat, memòries de finals de curs, informes, notes, sopars de comiats, celebracions, rialles, ploralles... Els alumnes fa dies que compten els dies que els queden per les vacances que ells, només ells, començaran el 21 de juny, solstici d'estiu. ☀