dimecres, 24 de maig de 2017

Tal com sents

La bústia del correu de l'xtec, el de la feina, és sovint ple a vessar d'informacions diverses: les pròpies del centre, les dels sindicats, les de la formació i... de tant en tant, alguna que posa de relleu que hi ha persones que, malgrat la burocràcia, les retallades i les dificultats, confia en l'art com a expressió de l'ànima. He tingut la sort que m'anés arribant en comptagotes des de Terrassa, des de l'institut Investigador Blanxart, on va néixer el projecte Tal com sents. Es tracta d'un concurs literari. Sí. En rebem moltes de convocatòries al centre. Però aquesta és diferent. És per als docents. Devia ser pel novembre del 2015. El termini de presentació, març del 2016. I si m'hi animava? L'illa del Ter s'anava fent gran setmana rere setmana i el Tal com sents era una oportunitat temptadora perquè admetien textos en català i en castellà. Vaig buscar a la carpeta dels contes en procés (la física i la virtual) i, un cop més, la Irene em reclamà un poc d'atenció després d'un munt d'anys! Em deixo endur i recupero la història, la modifico. Des de Formentera, la Maite m'explica coses de la Salamanca que ella va conèixer d'estudiant. Des de Bunyola, n'Eduard em fa cinc cèntims sobre música per a violins. A la sala de professors de Sant Hilari, la Tania, amb tota la paciència d'aquest món, s'assegura que l'emoció no s'hagi passat per alt preposicions, signes de puntuació o la coherència necessària per entendre què hi fa, de nou, la Irene a Salamanca. L'acabo just a temps d'enviar-lo dins el termini.

Obra de Mònica Valderrama
Entró en el conservatorio de Gijón donde escogió violín porque le parecía asombroso que de un instrumento tan chiquitín puedieran brotar tan bellas melodías. Se consagró de lleno a la música hasta que apareció Marta. Su fuerza vital, su ímpetu y alegría le convencieron para dejar atrás su Asturias querida y entrar a formar parte, como violinista, en la reconocida OBC al tiempo que echaba raíces  en una Barcelona que corría a ritmo frenético antes de la explosión olímpica del 92. Pablo había vuelto a Salamanca en un par de ocasiones, aunque sabe que hoy va a ser distinto. Silba con nerviosa fruición la suite nº 3 y se ríe al recordar, en aquella misma habitación la pregunta de Irene: “¿Qué sientes cuando la tocas?” “Tensión por miedo a equivocarme en alguna nota”, le respondió. Aún le parece oír su risa contagiosa inundando la noche salmantina. 

Pel maig de l'any passat, de nou, l'institut Blanxart arriba a la meva bústia. Aquest cop és l'escriptor Josep Gòrriz qui em fa saber que "Suite nº3" és finalista del concurs i que publicaran el meu conte amb una il·lustració feta per un dels alumnes del batxillerat artístic que també imparteixen al centre. Un any més tard, com cada maig, el correu de l'xtec va ple a vessar: cursos d'estiu perquè els interins tinguin dret a cobrar vacances, reduccions de jornada per interès particular i per a majors de 55 anys, concurs de trasllats... No deu fer ni quinze dies que, des del Blanxart, deixaven un nou correu a la meva bústia. El dia 11 de maig es feia l'entrega del premi de la Va edició del Tal com sents i es presentava el llibre Cremor d'estómac i altres relats, on es recollien els guanyadors i finalistes de l'edició de l'any anterior. Aquell dia no hi puc anar, però de seguida faig la transferència perquè m'enviïn alguns exemplars. Un parell de correus d'agraïment a Josep Gòrriz, que es jubila i deixa la coordinació del projecte, i un altre per a la Marta Ruiz que és qui ara es cuidarà de coordinar-lo. I sobretot la meva més sincera admiració per tota la immensa feinada que hi ha al darrere d'un Tal com sents, ja en la seva cinquena edició, que permet aquesta fusió entre paraules i imatges, entre professors i alumnes. Gràcies a tots els que ho feu possible! 

Encara que el meu pare hagués estat a temps de saber que el conte havia quedat finalista, ni ell ni ma mare l'hauran pogut tenir a les mans. És una sensació diferent això de tenir un llibre a les mans... Ho saben bé els enamorats del tacte, de l'olor, de l'essència que desprèn un llibre en paper. El meu pare sempre trobava el moment per llegir, cosa que hem heretat ma germana i jo. Per les cosines més grans, he sabut que l'àvia paterna, la Magdalena (l'àvia catalana) en sabia molt d'explicar històries i que l'avi matern, en Paco (l'avi andalús) havia escrit alguns poemes. Potser sí que ho portem a la sang, o a l'ànima, tant se val! 

Cada cop estic més convençuda que, de la mateixa manera que el cos necessita descansar per poder ser, necessitem acaronar l'ànima d'artista que tots tenim a dins, tant se val si ho fem cantant, ballant, escrivint, escolpint, cuidant un jardí o plantant un hort. Necessitem cuidar la pota artística del nostre tamboret vital, com ho fa en Llull, el protagonista de L'amor fora de mapa de Roc Casagran. De passada, aprofito per recomanar-vos-el perquè té la frescor d'algú que va néixer als 80, que escriu amb exquisida sensibilitat i que retrata la realitat de qui ha arribat als trenta anys en el moment àlgid de la crisi financera, econòmica, social... poseu-hi l'adjectiu que considereu més encertat. 

Si l'estiu passat hagués escoltat amb més atenció l'oracle mil·lenari de Delfos, potser m'hauria llegit abans el llibre i no m'hauria quedat només amb un sí, el teu nom em sona d'haver-lo vist al diari l'Ara, quan per aquelles casualitats màgiques que té la vida, el meu company va fer una visita guiada nocturna a la seva botiga, Terraforta, a quatre joves que miraven per la finestra com el temps s'escolava més a poc a poc a la cuina d'una casa del 1543. Ficció? No. Realitat, de totes totes. Si us plau, cliqueu aquest enllaç que us durà al iutube i gaudiu de la música de L'amor fora de mapa, de la veu vibrant de la Mireia Vives i Borja Penalba que acaronen amb les notes els poemes que escriu en Llull, el protagonista de la novel·la. Quina descoberta!


4 comentaris: