De temporada

Aquest pic de calor  ha arribat com si el juliol s'hagués afegit al costum que, per inèrcia, hem anat adquirint d'avançar-nos als esdeveniment abans que sigui, stricto sensu, la seva temporada. Aquest fet, avisat per les diferents seccions dels mitjans de comunicació dedicades al temps (metereològic, si volem ser precisos), ha convidat a rebuscar al fons de l'armari les sandàlies i comprovar si encara les podíem allargar una temporada més. Potser hi haurà qui, per fi! haurà pogut estrenar aquelles sabates que guarda des que les va comprar tan bon punt els aparadors van començar a omplir-se de primavera perquè el calendari ho marca i així ho potencien els qui mouen els fils de l'economia rere un genèric "els mercats". 

M'encurioseix aquesta capacitat humana per apuntar-nos a les modes que vés a saber qui dicta. Qui decideix que deixen d'estar de moda els pantalons de campana i que ara el que es porta són els elàstics a l'estil malles, altrament dit leggins? Em costa sovint d'entendre que no busquem allò amb el que ens sentim més bé sinó allò que ens evidenciï com a part d'un col.lectiu. Tot i que a vegades el pèndol ens porti ben bé fins a l'altre extrem. És una sort, penso, haver-me fet gran i aplicar força al peu de la lletra una de les dites del meu avi Paco Ande yo caliente, ríase la gente. Ho penso quan trio un color de jersei que m'agrada, amb independència de si és o no el color d'aquella temporada, o quan decideixo si trio la immediatesa d'un missatge de whatsapp i d'una fotografia o assaboreixo el ritual de la postal escrita a mà, com la que m'he imaginat que escrivia la senyora que va copsar l'objectiu de la càmera d'en Jordi. 

Què seria de la vida sense els petits rituals? Ho comentàvem en un dinar que hauria servit ben bé per a un Karakia primaveral del canal 33. Dels set que érem a taula, només en Francesc, el meu company, ostenta el "títol" de bredenc d'origen. Els altres hem arribat a Breda per motius diversos: la parella, la família o la tranquil.litat del Montseny. Som a casa en Toni i la Sara. També hi ha en Nick i l'Ivan, els pares de la Jana, un belluguit que encara no ha fet tres anys. En Nick, de Southampton, sempre li parla en anglès i l'Ivan, de Llançà, en català.  La Sara, originària de Vicenza al nord d'Itàlia,  ens va preparar una parmegiana di melanzane. La confessió: feia deu anys que no la cuinava i que avui ha redescobert i retrobat l'amorositat de la cuina feta a foc lent. Trec la llibreta i el bolígraf de dins la bossa. Assaboreixo el plat i la conversa. Escric ràpid per no perdre pistonada, que deia la meva mare, mentre riem amb les onomotopeies que uns i altres fem servir per imitar els animals: Bau-bau, bup-bup, woof-woof o guau-guau. 

Karakia deu ser un dels programes veterans del canal 33 perquè el vaig veure per primer cop fa més de deu anys en una de les visites que vaig fer a Menorca, on la vena nòmada havia dut un amic, en Jaume, amb qui havia treballat a Formentera. Descobrir Menorca fora de temporada d'estiu amb algú que estima la terra que l'acull és, també, un luxe. No feia massa que havia llegit L'illa dels cinc fars de Ferran Ramon-Cortés i era temptador descobrir in situ els protagonistes que havien permès l'autor arribar amb la metàfora fins a alguns dels elements essencials de la comunicació humana.Va ser en el far d'Artrutx, que si no em falla la memòria no apareix a l'obra, que vaig prendre consciència que el llibre parlava també de la comunicació amb un mateix, i de la meva necessitat de paciència i confiança per trobar algunes respostes.

Era també en aquella època, quan la meva vena nòmada m'havia dut fins a Bunyola (Mallorca) que havia fet un altre descobriment: el llibre Des-educa't d'Eva Bach i Pere Darder. L'he tornat a fullejar aquesta setmana per encomanar-me de la il·lusió amb què el llegia i subratllava paràgrafs com ara aquest: "Deseducar no és destruir el bagatge de coneixements acumulats a partir de l'educació rebuda, ni els assolits per les diferents cultures i societats al llarg de la història, ni per les persones individualment, sinó revisar-los a fons (...) Deseducar-nos és com buidar la motxilla, posar-ho tot sobre la taula i fer neteja." Qui m'hauria dit llavors que un dia veuria als carrers de Breda, on visc des ja fa deu anys, cartells amb l'esclat dels colors del pipirips per anunciar que aquest divendres, 19 de maig, vindrà l'Eva Bach a presentar el seu darrer llibre Educar per estimar la vida! on l'autora entén que "Estimar la vida és comprendre que el més bell de tots els somnis té una dimensió personal i una altra de col.lectiva, que desitja encendre guspires de nous somnis i d'alegria en l'ànima de les persones i del món".