dimecres, 10 de maig de 2017

Nòmades

Fa dies que les orenetes han fet niu al carrer Nou de Breda, emparades sota la teulada d'una casa que amb orgull llueix a la llinda 1543, cosa que la fa una de les més antigues de Breda i, de ben segur, la més ben conservada. Les orenetes, com moltes persones al llarg de la seva vida, també tenen espèrit nòmada. Això sí, acostumen a tornar al mateix lloc on havien fet el niu l'any anterior, abans d'emigrar cap a l'Àfrica a la recerca de climes més benignes. 

Elles segueixen fent niu a recer de la teulada a la casa on, qui sap!, hi feren estada les seves avantpassades. Fins a finals dels anys setanta a les habitacions de la casa s'hi barrejaven les terres, s'hi molia la pedra de fer el vernís o s'hi aplegaven les feixines per encendre el foc al forn morú. Ara reconvertida en Terraforta, hi fan una aturada peces d'artesania feta a Catalunya, a la resta de la península i fins i tot el nord d'Àfrica, a l'espera d'enamorar algú que, novament, les convidarà a viatjar fins qui sap on! 

Deu ser a la recerca d'algun tipus de millora en algun àmbit que els humans hem exercit de nòmades. La paraula, com sol passar amb moltes d'altres, a vegades arrossega un deix de marginalitat o de primitivisme, fruit de la creença que el pas de les societats nòmades a les sedentàries és un sinònim d'evolució. I si la bellesa es troba en la convivència de formes de vida diferents? I si ara que hem estat capaços d'arribar a la Lluna i de fer aterrar robots a Mart el que ens toca és arribar al nostre espai interior? 

Recordo que fa uns anys el lingüista i comunicador Sebastià Serrano afirmava, en una tertúlia que els telèfons mòbils permetrien de nou que els humans retornéssim a un cert nomadisme. De la mateixa manera que la recerca d'aliment feia moure aquelles primeres comunitats de nòmades de la prehistòria que estudiàvem a EGB, ara  ens mouen la recerca d'una feina o d'experiències que omplin de sentit una vida que sovint havíem anat omplint d'objectes. 

Un estil de vida nòmada, comporta allò que deia Machado del ligero de equipaje o tenir present aquell tòpic horacià del frugaliter, molt menys conegut que el seu famós Carpe diem que, escrit al Google, dóna uns números esfereïdors: aproximadament 30.800.000 resultats (0,85 segons). Ara l'èxit se l'emporta Marie Kondo amb el seu llibre La màgia de l'ordre. Imprescindible per a nòmades compulsius o per obligació. Inter nos, si sou amants dels llibres, les capses de folis són les millors a l'hora de fer trasllats perquè us assegurareu de poder-les carretejar. 

De nòmades també n'exerceix el col.lectiu d'interins i substituts docents, que viuen pendents dels nomenaments telemàtics. Sempre he admirat la capacitat que han tenir els substituts per arribar a un lloc, encara que només sigui per quinze dies, i adaptar-se a les matèries, als alumnes, i als nous companys en un temps rècord; la majoria de vegades, d'un dia per a l'altre, des de qualsevol punt de Catalunya o del País Valencià. Els interins que arriben per a tot un curs sempre aporten aire fresc als centres amb idees, projectes i maneres de fer diferents de les pròpies; i també aporten allò que hi ha de comú que ens anima a veure que arreu hi ha dificultats i que l'habilitat és saber-hi conviure. 

Nòmades o sedentaris, com recorda el poeta Walt Whitmann (1819-1892), ens cal tenir clar que:

Ni jo ni cap altre no podem fer aquest camí en lloc teu,
L’has de fer tu mateix.

No és lluny, és al teu abast,
Potser ja hi has estat des del dia que vares néixer i ni te’n recordes,
Potser és pertot, sobre l’aigua i sobre la terra.

Carrega’t les teves coses a l’espatlla, fill meu, i jo em carregaré les meves, 
        i anem,
Anirem trobant ciutats meravelloses i nacions lliures al nostre pas

Vaig tenir el poema penjat al meu estudi a Manlleu els darrers anys que hi vaig viure, just abans d'emprendre la meva etapa més nòmada a les Balears. Bussejant per aquest maremàgnum de continguts a la xarxa que em permet atracar a més d'un port alhora només llançant una nova àncora en forma de pestanya, descobreixo que Whitmann és també l'autor d'aquell poema que féu cèlebre la pel.lícula El club dels poetes morts. No. No i no. Res de poetes morts! Vivim-lo l'art! Què faríem sense la poesia, la música,  l'escultura, la fotografia, i tantes altres formes d'expressió que ens connecten amb la nostra essència més íntima? 


2 comentaris:

  1. Real, sensible, propera, atenta... Aquí, sempre hi tindràs un niu. Allà, encara no saben el regal que els espera. Feliç viatge!

    ResponElimina
  2. Preciós. Nosaltres també ens sentim una mica nòmades. I el record de Walt Whitmann imprescindible.
    Dues abraçades.

    ResponElimina