dimecres, 3 de maig de 2017

Plaça París

En la seva generositat, la vida ens ofereix mil i una oportunitats de posar a prova els nostres prejudicis. Diria que en la base del prejudici s'hi mesclen una dosi de desconeixement, una certa por a la diferència i una mica de mandra de comprovar si allò és tal com l'estereotip s'ha encarregat de fer-nos arribar. Potser els estereotips formen part d'una habitual, diguem-ne, necessitat humana de classificar persones, llocs, i un llarg etcètera susceptible de caure en mans del seny classificador. Entono el mea culpa per haver inclòs Lloret de Mar a la llista dels meus prejudicis. Les notícies que ens n'arriben, sobretot durant la temporada turística d'estiu, no em conviden precisament a passejar-me pels carrers, a seure a fer una cerveseta en una terrassa o a banyar-me a la platja si no és a primera hora del matí, quan la sorra encara fa olor de mar. Lloret deu seu el nom a un arbre carregat de simbologia en el món clàssic: el llorer. Els romans, tal com cita Plini el Vell, creien que servia per allunyar els llamps i, per aquest motiu, era habitual plantar-lo a les entrades. Segons la mitologia, el riu Peneu, davant els precs de la seva filla Dafne, la transformà en llorer, quan aquesta era perseguida per Apol.lo, déu de la profecia, les arts i la música.

Hi ha un altre Lloret, tanmateix, que m'alegra haver descobert gràcies al premi que va rebre aquesta Illa del Ter que, dimecres rere dimecres, em dóna l'oportunitat de compartir reflexions, agraïments i inquietuds des de Breda, el poble que m'acollí fa gairebé deu anys. D'aquest Lloret descobert, l'església de Sant Romà, Can Font i la plaça Paris formen part, per a mi, d'una altra cara d'una població que en un moment determinat de la seva història apostà fort pel turisme com a dinamitzador econòmic. La imatge de l'església de Sant Romà, penso, parla per si sola de la sorpresa que pot provocar en el visitant descobrir-la tot passejant pel casc antic de la població. Can Font convida a viatjar al modernisme del segle XIX i a comprovar fins a quin punt portaren a la pràctica la seva visió de l'art total, que tant em meravellava en aquelles primeres classes a Barcelona com a professora de literatura catalana de 3r de BUP, quan els meus alumnes de nocturn i jo teníem gairebé la mateixa edat.

En una curiosa disposició entre el carrer del Carme i l'Avinguda Mistral hi ha la plaça Paris. Quina paraula se us acut quan sentiu el nom de París? A mi tot d'una se'm desperta la neurona artística que s'entusiasma d'evocar aquella ciutat on viatjaven tota mena d'artistes, i ella es cuida de despertar la neurona cinèfila que de seguida es passeja per Paris acompanyada de l'entranyable Amélie Poulain, i aquell "Siempre tendremos París", en castellà, perquè així recorda la neurona aquell Rick Blaine, protagonitzat per Humphrey Bogart, tenyit en blanc i negre. A la plaça París de Lloret hi ha Can Gallissà, una casa la primera pedra de la qual es col.locà el 1885 , on avui trobem una llibreria de referència a Lloret. Ens hi va acompanyar un bon company de feina, en Joan, lloretenc, que ens va guiar per les prestatgeries mentre feia pronòstics dels que serien els llibres més venuts per Sant Jordi. En dates tan assenyalades, sovint m'esparvera la quantitat de llibres que s'arriben a publicar i em pregunto quants d'ells no acabaran verges en alguna deixalleria per ser reciclats i esdevenir best-seller, llibre mediàtic o obra de referència. 

Un llibre és sempre una oportunitat de viatjar, a diferència del blogs fins i tot els de viatges, a través del tacte del paper, de la seva olor, de l'energia que desprèn si és un llibre antic. Els blogs, a priori, es poden presentar com una opció sostenible fins que hi hagi tanta informació circulant per la xarxa que calgui reciclar-la si no volem quedar-hi engolits. Abans que això no passi, us animo a fer un cop d'ull a We travel cat, el blog que quedà guanyador a la categoria de blogs de viatges de la XIII Nit de la Cultura lloretenca 2017, o al de Pedalant fins al cap Nord, on l'Oriol, que fa un any pedalava des de Breda (la de Girona i no la d'Holanda!), ens explica les seves peripècies per assolir el seu repte abans no s'acabés el mes de juny. Sigui en el format que sigui, la lectura sempre és una oportunitat de viatjar en silenci i des de la quietud. Fins i tot, en l'entorn més proper, viatjar sempre és una oportunitat de (re)descobrir-nos i de mirar amb ulls nous allò que ja coneixíem. 







    6 comentaris:

    1. Bona descoberta la de Lloret, sobretot acompanyada de la il.lusió de rebre un premi!
      Dues abraçades.

      ResponElimina
    2. Pots dir be bé " Sempre ens quedarà Lloret"

      ResponElimina
    3. Felicitats pel premi Dolors, i per l'escrit.
      Lloret... lloc a on he conegut a una de les persones més importants en la meva vida i de la que comparteixo, actualment, una vida.

      ResponElimina
    4. Re-enhorabona Dolors pel premi. Ja t'ho vaig dir, ets una requetecatacrack!
      Matilde.

      ResponElimina
    5. Ai Dolors! Com m'agrada la teva sensibilitat, la teva escriptura i la teva visió del món. Ets una mestra! ;)

      ResponElimina
    6. Per a mi és un plaer compartir vivències, sensibilitats i petits moments de simpatia que fan més planer el camí!

      ResponElimina