Dimecres de tardor

Avui m'he llevat d'hora, quan encara els estels es constel·laven en dibuixos que ja els antics ompliren d'històries de cavalls alats com Pegàs o d'Andròmeda rescatada per Perseu que ja havia tallat el cap de la gorgona Medusa. No m'hi he entretingut tant com hauria volgut, però m'he permès un profund respir d'immensitat. La lluna, en la seva plenitud, se sentia cofoia de saber que, un altre cop, als espais de metereologia tornarien a parlar de la seva presència. S'ha preguntat per què només la converteixen en estrella d'instagram quan es mostra en tota la seva immensitat? Els gats m'han descobert i reclamen la seva dosi matinal de pinso. Es deixen fer quatre manyagues abans de rondinar perquè els ompli la menjadora. 

Engego el cotxe, poso una mica la calefacció i baixo carretera cap avall. A la pastisseria de l'Enric ja hi ha llum, algú espera un tros més enllà que el passin a recollir, i dec anar més d'hora que de costum perquè no m'he trobat aquella dona que baixa fins a la fàbrica d'en Torrent i que deu començar a les set. A la ràdio, les dones del temps compleixen les meves expectatives i recorden que avui la lluna fa el ple i m'imagino que, en algun lloc, tindran sentit els versos de Joan Oliver a les "Corrandes d'exili". 

Una nit de lluna plena

tramuntàrem la carena

lentament, sense dir re.

Si la lluna feia el ple

també el féu la nostra pena.

Una esperança desfeta,
una recança infinita.
I una pàtria tan petita
que la somio completa.

Us puc demanar que escolteu les paraules de Llach en un dels seus directes abans de cantar la cançó? I encara... si voleu la versió dolça, íntima i tendra de Sílvia Pérez Cruz? Us voleu deixar endur per la força del guitarrista que l'acompanya? 

Segueixo carretera avall i m'aturo als semàfors de Riells mentre escolto els senyals horaris de les set i la veu de Mònica Terribas que havia començat la seva marató matinal quan jo encara apurava el darrer son. C-35. Cotxes i més cotxes. Polígons, intermitents i frenades. AP-7 per contrarestar el tap que es forma entre Cardedeu i la rotonda de La Roca. Pago a contracor i em pregunto fins quan seguirà abusant Abertis de la nostra paciència. Segueixo avançant mentre ara en Basté dona pas a la Mònica Usart i l'avís d'una davallada brusca de les temperatures aquest cap de setmana. Aparco prop del forn de pa per anar a fer un cafè que m'acabi de desvetllar abans de començar una nova jornada.

Gairebé dotze hores més tard soc a casa, amb la companyia nord enllà, del Montseny i el turó de Montsoriu. No fa gaire que he arribat d'estirar les cames i de gaudir d'aquest sol d'octubre que ha tenyit el cel d'aquella llum càlida que estimen els fotògrafs. Pel camí fins al turonet de Santa Anna saludo mares que tornen de buscar els nens de l'escola, jubilats que la fan petar al mig de la vorera, botigueres que netegen els vidres de l'aparador... Vida de poble que contrasta amb el brogit del meu matí a Granollers. Enfilo cap a Santa Anna meravellada una vegada més de la força d'alsines i roures que fan ombra vora el camí. Una mare empeny un cotxet i a dalt l'esplanada una parella espera pacient que la gossa arribi de fer el volt de reconeixement. Baixo per la drecera amb molta cura de no relliscar i al final del camí recullo un parell d'ampolles de plàstic que no hi han pas arribat per art d'encantament, que solia dir la meva mare. M'arriben els crits dels que juguen a pàdel i el silenci de la piscina municipal quan trobo la primera paperera. Els llaços grocs em recorden que no vivim en un "país normal" i el 155 escrit a l'STOP de la cruïlla perillosa del carrer Gaserans amb l'Avinguda Catalunya em recorda la injustícia d'ara fa poc més d'un any.

Penjo les claus tan bon punt arribo i em sento afortunada de no haver necessitat res més que les claus per anar a passejar una estona per aquest poble de cases humils i cases curioses, de gent senzilla i de gent enrevessada, d'oficis ancestrals i d'aquells que definiríem de moderns, de bars i restaurants, d'artistes i esportistes, de personatges públics i dels que amb prou feines coneixen els veïns més propers, d'aquells que hi han nascut i d'aquells que hi hem arribat amb el propòsit de viure millor que allà on érem... I abans no es faci massa fosc i hagi d'encendre el llum, m'assec al meu refugi per gaudir d'un moment d'estricta simpatia a l'illa del Ter. Enganyo tan com puc la càmera del mòbil per copsar la quietud d'aquest darrer dimecres de tardor en què la claror del dia encara s'allarga més enllà de les set de la tarda.

Cadenes de confiança

Si no hagués estat per la cadena de confiança que s'establí durant els mesos d'estiu, el passat 1 d'octubre no hauríem pogut anar als col·legis electorals a votar en el referèndum d'autodeterminació. Van ser milers de persones amb noms i cognoms que van confiar en les persones que els demanaven guardar una bossa, que els demanaven recollir un paquet en un lloc concret a una hora determinada. No calia fer preguntes. Només calia confiar i mantenir el silenci. M'impressiona mentre ho explica perquè va ser una cadena modèlica que no es va trencar en cap moment. Una cadena que es mantenia per la convicció ferma de fer el que calia en un moment crucial per al país. Benjamin Disraeli, que va exercir dues vegades com a primer ministre del Regne Unit, afirmava que "confiem massa en els sistemes i poc en els homes." Però l'1 d'octubre milers de persones, arreu de Catalunya, vinguts en alguns casos d'altres països per poder fer efectiu el vot, vam demostrar la nostra confiança en les persones. Diu Mercè Conangla que la "confiança fa néixer en nosaltres un sentiment de seguretat. Ens dóna solidesa alhora que aconsegueix fer-nos sentir més lleugers"

Fa un parell de setmanes a Breda, vam celebrar un acte per commemorar aquell dia al centre cívic que ara ja s'anomena 1 d'octubre. Voluntaris de les meses, dels guaites i de l'organització van desgranar sentiments i vivències: el dolor sentit pels qui, si encara fossin entre nosaltres, haurien vingut a votar i a col·laborar, passant pels qui en cap moment van voler gaudir d'un tracte de favor per malaltia i estalviar-se la cua, fins a l'home que va demanar si el podíem deixar passar perquè havia de marxar al tanatori; també hi va haver moment per a les rialles quan una de les guaites explicava que la gent se sorprenia de veure'ls tot el dia per aquells boscos sense fer res, o les dificultats per esquivar les bales de palla, tractors i camions col·locats per evitar la més que possible visita dels cossos policials que avançaven per la C-35, i encara per una camisa de quadres "sospitosa" que ens va tenir pendents tot el dia. Aquell dia vam ser poble. Ho tinc gravat a la memòria, de la mateixa manera que veure a les 6 del matí l'entrada del centre cívic plena de gent i els aplaudiments en arribar les urnes. I les cares d'il·lusió de tanta gent de fer possible el somni de votar. 

Un parell de dies abans de l'1 d'octubre, Juanjo Fernández publicava al suplement Criatures de l'Ara un escrit que titulava "Confieu en l'escola que heu triat". Si t'han adjudicat l'escola que has triat, estic ben d'acord amb el que explica Juanjo Fernández, però si els alumnes han anat a parar a una escola que les seves famílies no havien triat... potser caldria dir-los que confiïn que els seus fills segur que  hi aprendran alguna cosa bona i que ells també hi podran aportar un granet d'arena per contribuir al bon funcionament del centre: ni que sigui evitant queixar-se cada dos per tres per no haver aconseguit plaça on volien. En tots els anys que porto com a docent, sempre he tingut clar que era necessari transmetre confiança als alumnes que ells eren capaços d'aprendre tot i que a alguns els costés més que a d'altres. Hi ha tants camins que ens poden portar al mateix lloc... També al suplement Criatures, Eva Bach, a finals de juliol, publicava les 16 paraules boniques per educar. I, és clar, la confiança és una d'elles: "la quarta paraula és confiança. La confiança és el fertilitzant educatiu essencial. Les criatures volen ser el que nosaltres creiem que son. Confiar en la seva bondat fa emergir la seva bondat. Confiar en el seu potencial fa emergir el seu potencial."

Avui mateix, a l'Estat de Gràcia, Lolita Bosch i la seva rialla encomanadissa parlava del valor de la confiança que li va transmetre Eugenio Trías en una carta que li va escriure quan Lolia Bosch, de molt joveneta, li va demanar què havia de fer per ser escriptora. El president de l'Estat Gràcia segueix la cadena de confiança parlant del peridodista Xavier Aldekoa que va organitzar un Verkami quan, en un camp de refugiats, va trobar una noia que li va explicar totes les dificultats que havia passat fugint del seu país perquè el seu somni era poder estudiar a la universitat. La confiança de la noia en ella mateixa va moure la generositat d'Aldekoa de promoure una campanya per ajudar-la. 

Ahir va fer un any que en el Facebook del president d'Òmnium, Jordi Cuixart hi escrivia: "més serenor, confiança i coratge que mai. Ens han dit tants cops que no podíem que ara ja sabem que ho podem tot." Hi ha dies que em costa molt recordar que em cal regar la confiança per no defallir, d'altres m'hi ajuda la pluja que cau generosa. I no em puc estar de preguntar-me com s'ho fan per regar la confiança la Tamara, l'Adri, en Valtonyc, la Carme Forcadell, la Dolors Bassa, en Jordi Cuixart, en Raül Romeva, en Jordi Turull, l'Oriol Junqueras, en Josep Rull, en Jordi Sánchez, en Joaquim Forn, el major Trapero i cada una de les persones imputades o citades a declarar arran del referèndum de l'1 d'octubre. Qui sap si hi ajuda, ni que sigui una mica, la veu d'en Joan que cada dia els va a dir Bona nit... perquè sàpiguen que segueixen estant acompanyats tot i les reixes.

Un petó de lluna

Què deu tenir la lluna que ens fascina i ens sedueix? És la claror que traspua en la foscor de la nit? És la sensualitat que desperta per totes les transformacions que viu mes rere mes? És per la seva distant proximitat? Desvetllada la curiositat pel satèl·lit terrestre, ressegueixo el seu rastre en el Desglaç de Roba Estesa i la seva ombra en companyia en Mike Olfield. El calendari de sobretaula em recorda que era just ahir quan la lluna començava el seu minvant que ens durà, dimarts vinent, a la foscor de la lluna nova. El món de la pagesia ha sabut mantenir una relació amb les forces de la natura que els ha portat a sembrar patates en lluna minvant o a fer els empelts en lluna creixent. Així ho recull en el calendari tradicional del pagès per a l'any 2018 l'astròleg fra Ramon dels Pirineus. Les quatre fases de la lluna, explica l'Anna Salvia en el seu llibre Viaje al cicle menstrual, influeix en molts aspectes de la nostra vida quotidiana: marees, creixement de les ungles i el pèl, la reproducció d'alguns ésser vius. Dones i homes no ens som pas aliens a l'efecte transformador de la lluna en els seus cicles. La primera persona que em va parlar de la relació entre la lluna i el cicle menstrual va ser un metge, home. Em va sorprendre el respecte amb què en parlava i el valor que donava a l'obra de la doctora Christiane Northrup Cuerpo de mujer, sabiduría de mujer (una guía para la salud física y emocional). Li estic immensament agraïda per la recomanació! Anys més tard vaig conèixer la Sophia Style i el seu blog Mujer cíclica i, mica en mica, han anat sorgint aquí i allà grups de dones que viuen el seu cicle amb una consciència diferent. 

Nina pescalluna de Natàlia Ferré

A la fira Terrània de Montblanc, la Natàlia Ferré lluïa en el seu estand unes figures que feien aturar xics i grans per veure com pescaven... una lluna! La nina pescallunes em va dur de seguida a Torelló (Osona), on els seus habitants són coneguts amb el nom de pescallunes. Mireu si deu ser un tret d'identitat que el butlletí municipal es diu Pescallunes. L'etimologia del mot podria explicar-se, segons el DCVB, per l'intent de pescar la lluna que veien en el riu i que pensaven que hi havia caigut. Estiraren amb tanta força que la corda es trencà. De terra estant veieren la lluna al cel i van creure que hi havia anat a parar a causa de la força que havien fet. No sabia, en canvi, que també es coneixen com amb el mateix malnom els habitants de Sant Feliu de Pallerols i els de Ventalló que han posat el nom de pescallunes a la llar d'infants. Si no fos per la reanimadora de paraules Núria Pujolàs, tallerista en el retir creatiu a Castelltallat al Bages, no hauria descobert les mil i una possibilitats de deixar que les paraules juguin, entremaliades, amb les imatges. Gràcies a cabassos per l'oportunitat de seguir pescant els somnis!

Leto i els seus fills, Apol·lo i Àrtemis

L'any vinent farà cinquanta anys que l'Apol·lo 11 va arribar a la lluna. Em fa gràcia relacionar el nom de la nau amb el fet que, generalment, s'associa el déu Apol·lo amb el sol. A la seva germana bessona, Àrtemis, en canvi, se la veu sovint representada acompanyada d'una lluna. Sigui com sigui, la força del sol i la lluna ha impregnat les nostres vides fins a tal punt que sovint ens oblidem que a la lluna la tenim cada dilluns. Els anglesos, a més de trobar la lluna el dilluns (Monday), troben el sol el diumenge (Sunday). Us podeu entretenir a buscar com es diuen els dies de la setmana en altres llengües per descobrir-hi l'empremta del sol a l'alemany Sonntag o el danès søndag; o la de la lluna al castellà lunes, al francès lundi, o a l'italià lunedi. De totes maneres, sigui el dia que sigui de la setmana, pot ser un moment d'estricta simpatia anar a dormir després de deixar que la lluna ens esguardi i ens faci un petó  abans d'adormir-nos tranquils...