dimecres, 17 d’octubre de 2018

Cadenes de confiança

Si no hagués estat per la cadena de confiança que s'establí durant els mesos d'estiu, el passat 1 d'octubre no hauríem pogut anar als col·legis electorals a votar en el referèndum d'autodeterminació. Van ser milers de persones amb noms i cognoms que van confiar en les persones que els demanaven guardar una bossa, que els demanaven recollir un paquet en un lloc concret a una hora determinada. No calia fer preguntes. Només calia confiar i mantenir el silenci. M'impressiona mentre ho explica perquè va ser una cadena modèlica que no es va trencar en cap moment. Una cadena que es mantenia per la convicció ferma de fer el que calia en un moment crucial per al país. Benjamin Disraeli, que va exercir dues vegades com a primer ministre del Regne Unit, afirmava que "confiem massa en els sistemes i poc en els homes." Però l'1 d'octubre milers de persones, arreu de Catalunya, vinguts en alguns casos d'altres països per poder fer efectiu el vot, vam demostrar la nostra confiança en les persones. Diu Mercè Conangla que la "confiança fa néixer en nosaltres un sentiment de seguretat. Ens dóna solidesa alhora que aconsegueix fer-nos sentir més lleugers"

Fa un parell de setmanes a Breda, vam celebrar un acte per commemorar aquell dia al centre cívic que ara ja s'anomena 1 d'octubre. Voluntaris de les meses, dels guaites i de l'organització van desgranar sentiments i vivències: el dolor sentit pels qui, si encara fossin entre nosaltres, haurien vingut a votar i a col·laborar, passant pels qui en cap moment van voler gaudir d'un tracte de favor per malaltia i estalviar-se la cua, fins a l'home que va demanar si el podíem deixar passar perquè havia de marxar al tanatori; també hi va haver moment per a les rialles quan una de les guaites explicava que la gent se sorprenia de veure'ls tot el dia per aquells boscos sense fer res, o les dificultats per esquivar les bales de palla, tractors i camions col·locats per evitar la més que possible visita dels cossos policials que avançaven per la C-35, i encara per una camisa de quadres "sospitosa" que ens va tenir pendents tot el dia. Aquell dia vam ser poble. Ho tinc gravat a la memòria, de la mateixa manera que veure a les 6 del matí l'entrada del centre cívic plena de gent i els aplaudiments en arribar les urnes. I les cares d'il·lusió de tanta gent de fer possible el somni de votar. 

Un parell de dies abans de l'1 d'octubre, Juanjo Fernández publicava al suplement Criatures de l'Ara un escrit que titulava "Confieu en l'escola que heu triat". Si t'han adjudicat l'escola que has triat, estic ben d'acord amb el que explica Juanjo Fernández, però si els alumnes han anat a parar a una escola que les seves famílies no havien triat... potser caldria dir-los que confiïn que els seus fills segur que  hi aprendran alguna cosa bona i que ells també hi podran aportar un granet d'arena per contribuir al bon funcionament del centre: ni que sigui evitant queixar-se cada dos per tres per no haver aconseguit plaça on volien. En tots els anys que porto com a docent, sempre he tingut clar que era necessari transmetre confiança als alumnes que ells eren capaços d'aprendre tot i que a alguns els costés més que a d'altres. Hi ha tants camins que ens poden portar al mateix lloc... També al suplement Criatures, Eva Bach, a finals de juliol, publicava les 16 paraules boniques per educar. I, és clar, la confiança és una d'elles: "la quarta paraula és confiança. La confiança és el fertilitzant educatiu essencial. Les criatures volen ser el que nosaltres creiem que son. Confiar en la seva bondat fa emergir la seva bondat. Confiar en el seu potencial fa emergir el seu potencial."

Avui mateix, a l'Estat de Gràcia, Lolita Bosch i la seva rialla encomanadissa parlava del valor de la confiança que li va transmetre Eugenio Trías en una carta que li va escriure quan Lolia Bosch, de molt joveneta, li va demanar què havia de fer per ser escriptora. El president de l'Estat Gràcia segueix la cadena de confiança parlant del peridodista Xavier Aldekoa que va organitzar un Verkami quan, en un camp de refugiats, va trobar una noia que li va explicar totes les dificultats que havia passat fugint del seu país perquè el seu somni era poder estudiar a la universitat. La confiança de la noia en ella mateixa va moure la generositat d'Aldekoa de promoure una campanya per ajudar-la. 

Ahir va fer un any que en el Facebook del president d'Òmnium, Jordi Cuixart hi escrivia: "més serenor, confiança i coratge que mai. Ens han dit tants cops que no podíem que ara ja sabem que ho podem tot." Hi ha dies que em costa molt recordar que em cal regar la confiança per no defallir, d'altres m'hi ajuda la pluja que cau generosa. I no em puc estar de preguntar-me com s'ho fan per regar la confiança la Tamara, l'Adri, en Valtonyc, la Carme Forcadell, la Dolors Bassa, en Jordi Cuixart, en Raül Romeva, en Jordi Turull, l'Oriol Junqueras, en Josep Rull, en Jordi Sánchez, en Joaquim Forn, el major Trapero i cada una de les persones imputades o citades a declarar arran del referèndum de l'1 d'octubre. Qui sap si hi ajuda, ni que sigui una mica, la veu d'en Joan que cada dia els va a dir Bona nit... perquè sàpiguen que segueixen estant acompanyats tot i les reixes.




9 comentaris:

  1. Un escrit rodó i meravellós Dolors. Gràcies mil.
    Quina enveja més sana em fas sentir. Sou gran poble i esper que aviat un petit país.

    Matilde

    ResponElimina
  2. M'encanta Dolors!
    La confiança ens ajudarà a aconseguir tot allò pel que lluitem.

    ResponElimina
  3. Estimada Dolors,
    Ets un regal fet paraula. T'escolto, i dic t'escolto perquè com que et conec, en llegir-te hi poso la teva veu, amb una gran emoció. Una abraçada des d'Arenys.

    ResponElimina
  4. Permetem avui agregar una anècdota personal del dia que menciones a Breda en la que tu apareixes. Ara fa un any jo estava molt fotut físicament i en prou feines podia caminar ni fer la cua que es va muntar entorn al Centre Cívic. Ja me n'anava resignat cap a casa, veient impotent que no podia estar allà dret tantes hores i amb tant moviment que hi havia, quan la meva estimada amiga Marina va avisar a l'equip de voluntaris i em van acompanyar a votar directamen, com al monopoli sense pasar per la asella de sortida com es diu. Va ser molt emocionant per mi en aquells mals moments que estava passant. Només dir que entre aquell equip estaves tu i em vas rebre i ajudar amb els braços oberts. Vaig poder exercir al meu dret a vot i des de casa a la tarda mitjançant les xarxes i els contactes vaig fer el que podia com a comunicador que sóc. No t'ho he comentat mai i he cregut que calia fer-ho en aquestes paraules teves, que en aquestes coses, com a tots ens surten de molt endins.

    Només afegir un polsim d'una cançó de Txarango que es va fer ser servir com a comiat dels actes de l'1 d'octubre al Passeig de Sant Joan de Barcelona i de himne de la CUP. El que diu hauria de ser tan bàsic en una democràcia republicana tal i com la van inventar els grecs fa mil·lennis ... "La cosa no va de ser més catalans o més espanyols, la cosa va d'un nou país i una nova manera de fer...el Poble mana i el Govern obeeix! Seria tan senzill... que gairebé faria riure si no fos tan cruel per tots aquest empresonats, exiliats, represaliats i tans amenaçats per uns franquistes impresentables com jo mateix per fer dibuixos amb activismegrafic o la meva cosina amb les portes de casa seva marcades amb una creu al més pur estil hitlerià al Maresme.

    El catalans ho hem descobert en els últims anys. Altres col·lectius minoritaris (ètnics, de gènere, per orientació sexual, etc) o altres pobles com Euzkadi, ja fa temps coneixien que Franco era encara ben viu i amb tot ben lligat. Trist, molt trist... tot plegat!

    ResponElimina
    Respostes
    1. M'han emocionat les teves paraules, Pep! Gràcies de tot cor. "El poble mana, el govern obeeix"... se'm posa la pell de gallina cada cop que la canto i m'agrada veure-la escrita al pont del tren, a Riells i somriure malgrat tota la tristor i la impotència!

      Elimina
  5. Fantàstic Dolors. Confiança rima amb esperança i és un tàndem que ara ens cal. Abraçada.

    ResponElimina
  6. Certament amb la cadena de confiança, el poble ja ha guanyat. Una abraçada

    ResponElimina