dimarts, 27 d’octubre del 2015

Seguim plantant cara

Benvolgut professor Solà,



M'he permès de refer, per a l'entrada setmanal del bloc, una frase que vas escriure en un article del 28 de desembre del 2006 al diari Avui. L'he recuperat avui, just quan fa cinc anys que ja no hi ets, després de veure un enllaç al Núvol, el digital de cultura i la teva fotografia a la cronologia del facebook d'una bona amiga de la universitat, la Montse. Vam tenir el privilegi i l'orgull, i em permeto l'ús del plural perquè sé que ella pensa el mateix, de ser alumnes teves, cosa que ens va dur a ser rigoroses amb la puntuació, a qüestionar-nos l'ús de ser i estar, a pensar quantes preposicions podíem escriure seguides en català, i un llarguíssim etcètera d'estats de la qüestió de la sintaxi catalana.


Vaig aprendre del teu rigor i de la teva humilitat davant del que desconeixies, però també de la teva faceta més humana, perquè també tenies la fina intuïció dels bons professors per descobrir que davant d’un examen hi juguen altres factors que no tenen res a veure amb el que un ha estudiat o ha deixat d’estudiar; i per això, professor Solà, eres capaç de deixar un no presentat davant d'un inesperat mal resultat en una prova per donar l’oportunitat de treure una nota millor a la convocatòria següent.





Recordo el 28 d'octubre de 2010, ara fa cinc anys, que no em vaig poder estar de parlar de tu als meus alumnes de llatí de 4t d'ESO. Els vaig dir que faríem la classe in memoriam (i així de passada comentàvem el llatinisme) d'una persona sàvia i, per a mi, entranyable. Estava trista per la pèrdua d'un dels professors que més m'havia impactat del meu pas per la universitat i necessitava compartir-ho. Valia la pena que escoltessin les teves paraules i vaig donar gràcies a la tecnologia que,  amb un clic, em va permetre recuperar l'entrevista que et van fer al canal 33, al programa L'hora del lector. Em vaig fixar en els gestos i les mirades mentre t'escoltaven. Els vas impressionar per la facilitat amb què comunicaves, per la claredat de les teves explicacions, per l'apassionament davant dels més petits detalls lingüístics i la teva immensa capacitat per encuriosir-te davant les paraules. 

A la primera gran manifestació de l'11 de setembre de 2012, em vaig emocionar pensant què hauries escrit en el teu article després de veure tanta gent d'arreu de Catalunya omplint pacíficament el passeig de Gràcia fins arribar al Parlament. Allà la llavors presidenta del Parlament, Núria de Gispert, va rebre una delegació de l'ANC i l'AMI, entitats organitzadores de l'acte, de la qual formava part Carme Forcadell, des d'ahir, presidenta del Parlament. I ahir, què hauries escrit? La pregunta quedarà a l'aire com van quedar algunes de les que ens feies a les classes de sintaxi catalana i que, sovint, no ens atrevíem a contestar tot i la teva insistència a sentir què ens pensàvem.

Ha estat un plaer de sana nostàlgia recuperar alguns dels teus escrits, tornar a escoltar-te  explicant les discussions amb els companys de departament sobre la distinció capsa/caixa en el moment del trasllat del departament a l'edifici del carrer Aribau, i dir-te que seguim plantant cara!

Gràcies de tot cor, Joan Solà!



PD: Confesso que aquest article és el que més revisions ha tingut de tots. Si hi ha alguna coma o alguna expressió que grinyola... errare humanum est.

dimecres, 21 d’octubre del 2015

Biblioteques particulars

Al damunt de la taula hi ha un parell o tres de diaris endarrerits d'El Periódico. Em crida l'atenció una de les contraportades: "Quan es mor un ancià, es crema una biblioteca". M'assec a llegir amb calma què més ha dit l'autor d'aquesta frase amb tanta contundència. Boni Ofogo, narrador oral camerunès i filòleg, hi explica amb naturalitat que al seu poble existeix l'arbre de la paraula on es reuneixen quan hi ha un conflicte a la comunitat o cal prendre una decisió. A vegades és a recer de la natura on podem permetre'ns un temps de reflexió i connexió amb nosaltres mateixos abans de decidir fes un pas endavant o un pas enrere. Ens donem permís, ni que sigui per uns instants, d'amarar-nos de la nostra essència, a voltes oblidada en aquest nostre món occidental, per escoltar la veu profunda de l'ànima.

L'article ha dut els meus records en una doble direcció, la de les persones que ja no hi són i la de les biblioteques que he anat descobrint al llarg dels anys. La tardor em porta sovint pels viaranys de l'enyor d'aquelles persones a qui ja no puc escoltar, tant se val si són joves o velles, i que tenien la seva "biblioteca" particular. Aquests dies recordo amb un punt de dolçor la meva mare i un dels meus professors de referència a la universitat, en Joan Solà. També és inevitable el record punyent per la pèrdua d'un amic, en Pep, que va marxar massa jove, amb un munt de fotografies pendents de capturar per afegir a la seva biblioteca particular.


Antiga Biblioteca Mossèn Blancafort, al barri de Gràcia
Si emprenc la segona direcció, la de les biblioteques, em deixo endur per les primeres hores viscudes a la biblioteca del meu barri, el de Gràcia de Manlleu. Llavors es trobava al mateix edifici de l'escola i era un espai ideal per fer-hi l'estona de lectura, tot i que aquella colla de marrecs no sempre estàvem callats i se'ns escapava el riure per sota el nas mentre la bibliotecària ens fulminava amb la mirada. Primer les històries de l'elefant Babar, després tota la col.lecció de Los Cinco, Los Siete, Los Hollister (llavors només hi eren en castellà), més endavant El mecanoscrit del segon origen, Por quién doblan las campanas, els misteris de l'Agatha Christie... tots van sortir de les seves prestatgeries.


Biblioteca del departament de llatí (UB)
Després van venir la biblioteca Bisbe Morgades (la de la plaça, a l'antic edifici de la Caixa de Manlleu...), la del departament de llatí, a la Universitat de Barcelona, petita i atepeïda d'història, amb llibres tancats amb pany i clau que, tanmateix, havien acabat desapareixent de forma misteriosa a la motxilla d'algun estudiant. 


Casa de los libros (Bob Baldon, Formentera)



I, encara, una de ben peculiar, la de Sant Francesc, a Formentera, plena de capses per endreçar del fons de la Biblioteca Internacional de Bob Baldon, un arquitecte americà que s'hi instal.là l'any 1965 i veient que no hi havia biblioteca decidí crear-ne una a la planta baixa de casa seva, a Sant Ferran. Fou de mica en mica, amb els llibres que anaven deixant els primers turistes que s'enamoraven de l'encant de la més petita de les Pitiüses, que anà omplint les lleixes de les prestatgeries, fins que l'any 1983 s'obrí ja la primera biblioteca municipal que porta el nom del poeta eivissenc Marià Villangómez, que també convertí Formentera en font d'inspiració per a la seva obra. 

També jo, mica en mica, he anat construint la meva biblioteca particular, feta de petits tresors, alguns d'orals, altres en paper, i alguns d'ells, en ocasions a contracor, en format digital. Molts d'ells, una vegada i una altra, quan els busco a l'escriptori del meu ordinador, quan els retrobo en els prestatges de casa o encara en alguna capsa de les golfes, quan em vénen a la memòria, acaben esdevenint petits moments d'estricta simpatia, com el vers de la cançó de Menaix a Truà Encara hi ets a temps que va donar nom al bloc.




dilluns, 12 d’octubre del 2015

La lentitud de la tendresa



L'escena gairebé final de la pel.lícula Tot passejant a miss Daisy (1989), que he vist plàcidament al sofà de casa, m'ha fet recordar una frase de Jaume Soler, president de la Fundació Àmbit, que diu: "Ens cal reforestar el cor amb la lentitud de la tendresa". 

Tanmateix, la majoria vivim molts moments accelerats per l'estrès. En el fons, de l’estrès a la tendresa hi ha només la distància de tres lletres: la a, la d i la n. En l’adn de la tendresa hi trobem la lentitud amb què ens cal reforestar el cor, l’alegria de compartir, la gratitud pels petits detalls i les grans oportunitats, la pau que des del cor podem portar al món i, fins i tot, el silenci que ens connecta una vegada més amb nosaltres mateixos. M’agrada associar la lentitud, també, al fet de descansar i al silenci per poder-nos refer i tenir energia per poder crear. 

José María Toro, en el seu llibre Descanser, descansar para ser diu:
“ El descanso en el silencio nos devuelve a nuestra condición de artistas y genios de nuestro vivir: escultores de la ternura, pintores de la belleza, arquitectos de la solidaridad humana, músicos de la paz y de la armonía, escritores de biografías anónimas pero cargadas de amor y de entrega.
Por ser una especie de manual sobre el descanso, siento que este libro es también un tratado de creatividad. Hay cientos y cientos de definiciones de creatividad. Durante años navegué por ellas, las recorrí en su diversidad y parcialidad hasta que un día la palabra me habló y se definió a sí misma.

CREA             TI           VIDA                  D
Crea        en ti             una vida            descansada, despierta, dichosa y divina”

A la pel.lícula  la senyora Daisy (Jessica Tandy) mostra fins a quin punt pot ser despectiva i malcarada, quan el seu fill contracta el senyor Hoke (Morgan Freeman) perquè li faci de xofer, però el seu bon humor, la seva determinació per ser considerat una persona adulta tot i ser negre (la pel.lícula està ambientada a final dels anys al 60 als Estats Units) fan que ella el consideri el seu amic i accepti la tendresa  amb què ell l'ajuda a menjar el pastís de celebració del dia d'Acció de Gràcies quan la va a veure a la residència.

Tant de bo en el nostre dia a dia trobem espais de lentitud per gaudir de la tendresa!



dimecres, 7 d’octubre del 2015

Deixar-se anar


Vibració. Arriba un missatge de whatsapp encapçalat per unes fulles amb els colors de la tardor que ja despunta a les heures que s'arrapen als troncs buscant la llum del sol. Un text llarg per llegir a la pantalla del mòbil, però deliciós per la saviesa de les seves paraules. 
Començo: "Las hojas no caen, se sueltan. Cada hoja que se suelta es una invitación a nuestra predisposición al desprendimiento. Las hojas no caen, se desprenden en un gesto supremo de generosidad y profundo de sabuduría: la hoja que no se aferra a la rama y se lanza al vacío del aire sabe del latido profundo de una vida que está iempre en movimiento y en actitud de renovación. (...) Sé que cuando soy yo quien se suelta, desde su propia consciencia y libertad, el desprenderse de la rama es mucho menos doloroso y más hermoso". Arribo al final i somric. El text és de José María Toro, del llibre La sabiduría de vivir. José María Toro, mestre i escriptor, és d'aquelles persones a qui he tingut la sort d'escoltar en un parell de xerrades que va fer a Barcelona en el marc de la trobada Educándonos en el ahora (2013) i també a les Jornades de  Relaxació i Meditació a l'escola (2014). Per a mi és un home savi que transmet amb la seva presència i amb el seu profund respecte cap als més petits. La seva tecnologia a les presentacions és una pissarra de les tradicionals i la seva força comunicativa la d'una persona que estima la seva feina. 
Segueixo llegint els missatges i n'arriba un que decideix aprofitar el text per llegir-lo als seus alumnes a l'institut. Somric de nou. Per a mi, retrobar les paraules de José María Toro és un petit moment d'estricta simpatia, per aturar-me un moment, mirar amb tendresa les meves fulles que, mica en mica, es van tenyint de groc i donar-me permís per deixar-les anar. Les hores de llum que, amb pas ferm i decidit, es van escurçant em conviden a badar recolzada a la barana de la terrassa, a obrir armaris i fer una tria d'aquella roba que he anat guardant per si, però que només ocupa espai, o a estripar papers per cremar-los a la llar de foc. 
Vibració. Més missatges d'agraïment d'altres companys del grup. Somriures.