En cursiva

Gosaria dir que una de les paraules amb què podem associar l'estiu és la descoberta. Tenim moltes més hores de llum natural, la majoria de gent té més temps lliure i més oportunitats d'entrar en contacte amb altres realitats. Una de les meves descobertes recents és que jo ja mirava anime fa un munt d'anys: la Heidi i en Marco ja eren dibuixos animats de procedència japonesa. Trobareu l'anime en cursiva perquè el DIEC2 no l'accepta, malgrat l'èxit que té entre els adolescents, sense descuidar tots aquells adults que confessaven en veu baixa que estaven enganxats al Bola de Drac que TV3 va estrenar ja fa uns quants anys, i tots aquells que s'hi han connectat arran de l'esclat de plataformes de pagament per seriòfils (tampoc apareix al DIEC2 com a tal, però sí la forma sufixada -fil) Una de les diferències entre els meus nebots, àvids consumidors d'anime, i jo és que ells poden triar si les miren a l'ordinador, a la televisió o al mòbil; l'altra és que opten per la versió original en japonès, subtitulada. Segons ells, no seria el mateix. Com els meus germans, jo també tenia l'opció de triar dispositiu: en blanc i negre a casa, o en color a casa de la Mariona, la veïna, que d'alguna manera va exercir el paper d'àvia adoptiva. Quantes emocions compartides en aquell petit sofà, al costat d'en Lucky, que per caràcter afable ens recordava el Niebla del abuelo de la Heidi! Nosaltres no teníem opció: Televisión Española. 

Mariona, la meva àvia adoptiva

Tot i que es definia a si mateixa com a molt rabiüda, la Mariona tenia una paciència infinita per jugar a indis, a nines o a clicks. En poden donar fe els meus germans, els seus nets i els seus besnéts. També la tenia per escoltar amics i parents, per no jutjar les meves cabòries adolescents, per encendre una espelma per acompanyar algú que havia de passar per la sala d'operacions (una altra descoberta estival... quiròfan, tot i que la fem servir molt, és un calc del castellà i no és normatiu!).  Sabia trobar la manera de sobreposar-se a les dificultats amb què es va anar trobant a la vida amb un punt d'acceptació, que no de resignació, combinat amb unes bones dosis de rialles que encomanava i es deixava encomanar fos on fos. Era, també, una dona de caràcter, estricta en tot allò que ella creia important, potser poc generosa cap a ella mateixa... Va ser gràcies a la meva àvia oficial que la Mariona va entrar a formar part de la família. Va ser l'abuela María Jesús qui va sortir al carrer a demanar ajuda perquè la meva mare anava de part. Va ser la Mariona qui es va quedar amb els meus pares a l'hospital després del part del meu germà perquè ma mare no s'acabava de trobar bé del tot i ella va preferir quedar-se a fer costat a aquells veïns, amb dues nenes petites, que havien anat a viure a la torre d'en Benito. Confesso que a hores d'ara encara a vegades em retorna la curiositat sobre qui era el tal senyor Benito.

Quan mor una persona molt propera a qui estimem, descobrim que la vida està formada també per espais buits que, passat un temps de dol difícil de precisar, s'acomoda a la nostra vida perquè ens sigui possible tirar endavant, tornar a assaborir els petits moments d'estricta simpatia, tornar a riure i a redescobrir el sentit al nostre dia a dia. Amb els ulls del cor, sense cursiva, ens anem adonant que encara podem veure aquelles persones que ja no són físicament al nostre costat. Són uns ulls que tenen la capacitat d'anar trobant la distància adequada per entendre allò que, en el seu moment, el cor va ser incapaç d'assimilar pel dolor que sentia davant la pèrdua. Hi haurà dies en què els ulls no sabran com tancar l'aixeta de la tristesa i d'altres en què es faran petits petits perquè puguem plorar de riure. I ens adonarem que a la vida hi ha moments de tipografia rodona, cursiva i, fins i tot, negreta.

50-70

Fent un capmàs aquests deuen ser els dies que portava sense clicar la pestanya de L'illa del Ter per encetar un nou escrit. Era massa temptador estar asseguda davant de l'ordinador, després d'una estona de neteja en clau virtual, i no arriscar-me a veure si encara les paraules sabien jugar en el document en blanc després d'un llarg parèntesi. Sembla que sí que encara en saben! 50-70 és l'interval en què, segons la Conselleria de Salut, homes i dones passem a formar part del banc de proves en previsió d'algunes malalties associades a aquesta etapa vital. A l'impacte del canvi que suposa deixar enrere la quarantena, s'hi afegeix una mena neguit vital no fos cas que, després d'una d'aquestes proves rutinàries, sonés el telèfon per fer una nova prova.

Me'n parlen les dones de les tertúlies literàries que hem compartit durant gairebé tres anys en una de les sales del Centre Cívic 1 d'Octubre de Breda. Les que ja han passat el llindar dels 70 expliquen que llavors és com si deixessin d'existir per al sistema de salut: si volen fer-se proves les han de sol·licitar perquè ja han deixat de rebre la carta preventiva. Ens hi ha dut un dels contes de L'art de portar gavardina de Sergi Pàmies: "La paternitat" en què pare i filla intueixen la fragilitat que demana suavitat, prudència i anticipació en dos moments de la vida de cada un d'ells, quan l'Amira es treu el carnet de conduir i, després, quan el pare ha de fer un recull de mostres per a una analítica durant tot un dia. En aquests anys de tertúlies he omplert llibretes amb les reflexions que m'han anat despertant les lectures, amb les paraules que elles m'han regalat sense adonar-se'n i que jo apuntava amb delit, amb quatre pinzellades sobre els autors i la seva obra. Reculls de contes i novel·les, escriptores i escriptors, en català i en castellà, gent d'aquí i gent de més enllà; ens hem passejat per l'Edat Mitjana i pel segle XXI, hem anat al Senegal i a Gàmbia, hem resseguit les vides d'aquells que a través de les cartes a la família van patir l'horror de la guerra civil. Ens hem conegut una mica més a nosaltres mateixes i hem descobert en l'altre algú amb qui compartíem alegries i neguits, o algú que mira la vida des d'una òptica diferent a la nostra.

Els contes de Pàmies, no sé ben bé per quina mena de mecanisme de la memòria, em porten fins a Quim Monzó i a un article en què posa en evidència la desaparició sistemàtica de caixers automàtics a les grans ciutats, fet que comporta l'extensió de l'ús de la targeta per pagar, fins i tot, el diari. Se'm fa estrany pensar que algun dia poden desaparèixer les monedes, petites obres d'art de curs legal com acostuma a dir en Francesc, el meu company. Si n'hi arriba a haver d'informació i d'història en una moneda! On va ser abans de passar per les nostres mans? Jorge Drexler, a Todo se transforma, ens explica la història d'un euro italià, que després de passar per Turí i Prato, va servir per pagar aquella ampolla de vi que tacà les sabates del protagonista. Uns instants per perdre consciència dels canvis subtils de cada dia.

Un dia a dia que ben poc canvia per a totes aquelles persones que estan mancades de la llibertat.  Penso en algú com la María José Carrasco, afectada d'esclerosi, a qui va ajudar a morir el seu marit Ángel Hernández. Per aquest fet l'acusen, en un jutjat de violència de gènere, per col·laboració al suïcidi. Per què acceptem que, si un animal pateix massa, el veterinari li posi una injecció? Per què ens consta tant d'entendre que una persona triï morir després d'una llarga agonia? Quan es va estrenar Mar adentro, vaig anar-la a veure tota sola. Feia massa temps que necessitava desfer un nus dins meu i la pel·lícula em va ajudar a plorar i amorosir la tensió del nus. A vegades, tot i poder-nos moure'ns físicament, ens sentim igualment atrapats, incapaços de seguir avançant. 

Mort i vida. Un fil tan prim... un fil tan resistent..."Arrapeu-vos a la vida amb les ungles i amb les dents" canten els Manel a "La cançó del soldadet" i aquests versos em vénen al cap quan penso en la valentia de Txell Bonet i Jordi Cuixart de tornar a ser pares, malgrat l'espasa de Dàmocles en forma sentència que plana al damunt de la seva família. I preocupa pensar que, després d'haver seguit el judici gairebé dia sí i dia també, molts d'ells poden tenir entre 50 i 70 anys quan deixin enrere el malson d'aquests anys. I no me'n sé avenir.