dimecres, 24 de juliol de 2019

En cursiva

Gosaria dir que una de les paraules amb què podem associar l'estiu és la descoberta. Tenim moltes més hores de llum natural, la majoria de gent té més temps lliure i més oportunitats d'entrar en contacte amb altres realitats. Una de les meves descobertes recents és que jo ja mirava anime fa un munt d'anys: la Heidi i en Marco ja eren dibuixos animats de procedència japonesa. Trobareu l'anime en cursiva perquè el DIEC2 no l'accepta, malgrat l'èxit que té entre els adolescents, sense descuidar tots aquells adults que confessaven en veu baixa que estaven enganxats al Bola de Drac que TV3 va estrenar ja fa uns quants anys, i tots aquells que s'hi han connectat arran de l'esclat de plataformes de pagament per seriòfils (tampoc apareix al DIEC2 com a tal, però sí la forma sufixada -fil) Una de les diferències entre els meus nebots, àvids consumidors d'anime, i jo és que ells poden triar si les miren a l'ordinador, a la televisió o al mòbil; l'altra és que opten per la versió original en japonès, subtitulada. Segons ells, no seria el mateix. Com els meus germans, jo també tenia l'opció de triar dispositiu: en blanc i negre a casa, o en color a casa de la Mariona, la veïna, que d'alguna manera va exercir el paper d'àvia adoptiva. Quantes emocions compartides en aquell petit sofà, al costat d'en Lucky, que per caràcter afable ens recordava el Niebla del abuelo de la Heidi! Nosaltres no teníem opció: Televisión Española. 

Mariona, la meva àvia adoptiva
Tot i que es definia a si mateixa com a molt rabiüda, la Mariona tenia una paciència infinita per jugar a indis, a nines o a clicks. En poden donar fe els meus germans, els seus nets i els seus besnéts. També la tenia per escoltar amics i parents, per no jutjar les meves cabòries adolescents, per encendre una espelma per acompanyar algú que havia de passar per la sala d'operacions (una altra descoberta estival... quiròfan, tot i que la fem servir molt, és un calc del castellà i no és normatiu!).  Sabia trobar la manera de sobreposar-se a les dificultats amb què es va anar trobant a la vida amb un punt d'acceptació, que no de resignació, combinat amb unes bones dosis de rialles que encomanava i es deixava encomanar fos on fos. Era, també, una dona de caràcter, estricta en tot allò que ella creia important, potser poc generosa cap a ella mateixa... Va ser gràcies a la meva àvia oficial que la Mariona va entrar a formar part de la família. Va ser l'abuela María Jesús qui va sortir al carrer a demanar ajuda perquè la meva mare anava de part. Va ser la Mariona qui es va quedar amb els meus pares a l'hospital després del part del meu germà perquè ma mare no s'acabava de trobar bé del tot i ella va preferir quedar-se a fer costat a aquells veïns, amb dues nenes petites, que havien anat a viure a la torre d'en Benito. Confesso que a hores d'ara encara a vegades em retorna la curiositat sobre qui era el tal senyor Benito.



Quan mor una persona molt propera a qui estimem, descobrim que la vida està formada també per espais buits que, passat un temps de dol difícil de precisar, s'acomoda a la nostra vida perquè ens sigui possible tirar endavant, tornar a assaborir els petits moments d'estricta simpatia, tornar a riure i a redescobrir el sentit al nostre dia a dia. Amb els ulls del cor, sense cursiva, ens anem adonant que encara podem veure aquelles persones que ja no són físicament al nostre costat. Són uns ulls que tenen la capacitat d'anar trobant la distància adequada per entendre allò que, en el seu moment, el cor va ser incapaç d'assimilar pel dolor que sentia davant la pèrdua. Hi haurà dies en què els ulls no sabran com tancar l'aixeta de la tristesa i d'altres en què es faran petits petits perquè puguem plorar de riure. I ens adonarem que a la vida hi ha moments de tipografia rodona, cursiva i, fins i tot, negreta.


5 comentaris:

  1. Quan mor una persona molt propera ..... els ulls no saben com tancar l'aixeta de la tristesa. Què bonic com ho dius!! Gràcies.

    ResponElimina
  2. Lina, gràcies! El meu pare solia dir, quan es va morir la meva mare, que ell necessitava obrir l'aixeta i al cap d'una estona la tancava per seguir endavant, sempre endavant! Jo m'he permès d'obrir-la a la tristesa.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, l'aixeta del pare. Gràcies per recordar-m'ho i per portar les rialles de la Mariona de nou al meu cap. Una abraçada de tot cor.

      Elimina
  3. Molt emotiu, Dolors.
    Jo també vaig tenir una veïna amb aquestes característiques quan era petita. Les meves filles també la van poder gaudir força temps.

    ResponElimina
  4. Quins records més bonics, i quina pena al mateix temps. Gràcies Dolors, un beset.

    ResponElimina