dimecres, 21 de desembre del 2022

La primera glaçada

Fotografia: Manfred Neumair
Vaig perdre la primera frase d'aquesta primera glaçada enmig dels llençols. S'havia presentat sense avisar, quan a fora tot just despuntava una pinzellada roja i al llit s'hi estava massa a gust com per aixecar-me a buscar paper i llapis. L'he provat de recuperar. Començava amb essa. Seguim? Sabem? Solem? Desisteixo. Tant se val. La primera gelada de desembre va arribar, imagino, previ avís de l'home del temps de TV3. Ho va constatar la Piti quan va entrar a la carnisseria de Can Salvanyà i ens va parlar de la gelada que havia trobat en baixar a mercat a Riells. A fora el carrer, em saluda en Josep i també en deixa constància. És el que toca, que som a tres de desembre, pontifica. Tocava tornar a sentir fred a les mans i a la punta del nas per fer fora la calor que ens ha torturat aquest estiu. Tocaria ploure, però sembla que els núvols s'hagin oblidat de com deixar anar el que han acumulat a la panxa. A vegades, quan miro el cel, em pregunto si totes aquelles esteles d'avions són de vols comercials o hi ha algú fent negoci amb el canvi climàtic. Li ho comento a la Montse, un dia esperant el tren a Riells. Ella va aprofitar per explicar-me la seva teoria: quan hi ha guerres en territori europeu o relativament a prop fa més calor i costa més de ploure. Em fa memòria de l'estiu del 2003 després de la guerra d'Iraq i jo vaig més enrere per recordar si aquell estiu tan calorós i incendiari del 94 venia al darrere d'una guerra. Bòsnia.

No és una guerra el que obliga a fugir Junil, la protagonista de la darrera novel·la de Joan-Lluís Lluís: Junil a les terres bàrbares. O potser sí. Probablement hauríem de canviar guerra per lluita. No fuig sola de la ciutat de Nyala, prop de la frontera entre "l'imperi del sud i els bàrbars del nord". L'acompanyen esclaus perquè som al segle I dC i és així com arribà a primera potència mediterrània la ciutat romana. Quina mana en aquell moment és l'emperador August, al poder des de feia més de trenta anys,  i és ell qui ha decidit enviar a l'exili el poeta Ovidi a causa d'un carmen (poema) et error. El poema és L'art d'estimar i l'error ha fet córrer, com diu el tòpic, rius de tinta per aclarir-lo. Sense èxit. Però tornem a Junil que fuig de la crueltat del pare i de qui es volia casar amb ella. En el viatge cap a la llibertat, al país dels alans on diuen que no hi ha esclaus, arriba un moment en què "la fred ha esdevingut una segona pell". El somni de llibertat de Junil té a veure amb el poeta Ovidi, amb la lectura i el poder de les paraules. En ple hivern, "per damunt de la segona pell feta de fred, tots duen ara una tercera pell feta d'avorriment". Copio les frases a la meva llibreta de lectures, poso post-its a les pàgines, celebro haver tornat al club de lectura que organitzen l'associació de Dones de Breda en col·laboració amb la biblioteca. 
M'admira la capacitat de l'autor per caminar al costat dels esclaus, per decidir no donar nom al pare de Junil com a forma de menyspreu, per la devoció a les paraules dels poetes antics com Homer i a les d'Ovidi a qui admiro pel seu amor a la literatura i per la convicció amb què és capaç d'escriure al final de Les metamorfosis: "Per tot arreu on s'estén el poder de Roma per les terres conquerides seré llegit pel poble, i viuré en la fama per tota l'eternitat, si és que són certs els presagis dels poetes."

Foto: Joan Clota
En el camí de retorn a casa després d'una setmana a Carpentras, prop d'Avignon, en un intercanvi amb alumnes de batxillerat, res em feia presagiar la nostàlgia d'aquests darrers dies de desembre. Em pregunto si la mort de la mare d'algú proper ha retornat els cristalls de gebre que em van aparèixer al cor quan va morir la meva. Em pregunto si en aquest moment de quietud del solstici, malgrat el retorn estrident del consum nadalenc, puc respirar la tristesa i deixar-la anar. Es tanquen els dols? O aprenem a conviure-hi? A vegades la vida es va esfilagarsant i en altres ocasions només cal un cop de tisores per deixar-la anar. La de la meva mare s'anava esfilagarsant malgrat els metges que la van atendre van afirmar que sí o sí aquell càncer es curava. Sí o sí! Quina prepotència! Però va ser que no. La llum esmorteïda de la tarda em convida a quedar-me a casa, a posar ordre al final de trimestre, a la roba per plegar, a endreçar els fils de les bones estones compartides amb la mare i a deixar al cubell del rebuig els que despertarien els retrets. Els meus, i els seus si me'ls pogués fer arribar.